SI s?ofereix com a via d?enllaç entre l’AMI i el Parlament. __ EA 1895

SI s’ofereix com a via d’enllaç entre l’Associació de Municipis per la Independència i el Parlament

SI s’ofereix com a via d’enllaç entre l’Associació de Municipis per la Independència i el Parlament

Els diputats de SI i representants municipals han assistit a l’Assemblea Constituent de l’Associació de Municipis per a la Independència de Catalunya

Solidaritat Catalana per la Independència ha mostrat el seu ple suport a l’Associació de Municipis i ha anunciat que faria un pas endavant amb el compromís de fer arribar la veu dels municipis al Parlament de Catalunya a través de propostes o peticions per assolir la plena llibertat nacional. SI s’ha ofert com a via d’enllaç entre l’Associació de Municipis i el Parlament de Catalunya, amb la intenció de treballar tots junts amb i per un únic objectiu comú: aconseguir la independència dels pobles catalans.

Diversos regidors de Solidaritat Catalana per la independència han assistit, aquest matí com a representants dels seus respectius municipis a l’Assemblea Constituent de l’Associació de Municipis per a la Independència de Catalunya, i han estat acompanyats dels diputats Uriel Bertran i Toni Strubell, Santiago Espot, president de Catalunya Acció i Àlex Acero, Secretari General d’Acció Municipal de SI.

Extret de la web de SI.

?valencians de nació catalana? __ EA 1893

13 agost 2005

Països Catalans: visualitzar el model d’Estat

Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l’altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .

Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d’altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l’altra, serà difícil d’entendre’s i gairebé impossible d’arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l’esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.

Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s’ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d’un Estat a mida, encara no s’ha intentat i ja és hora que ens hi posem.

L’única alternativa a construir aquest Estat català és l’espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d’estructurar la societat, d’articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d’una vegada per sempre que la solució és ben lluny d’Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.

La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d’alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l’articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d’entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.

I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d’entendre la vida, la mateixa concepció federal d’un Estat, el profund respecte a l’espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d’escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d’aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.

Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s’ajusta a la nostra realitat i l’única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L’acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d’Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s’imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d’habitants sàpiguen que tenim a l’abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.

Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l’eix prioritari de la política d’aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l’eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l’administració, la sanitat i l’ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Parlem dels PPCC. Digue-li Catalunya! __ EA 1892

Escrit per Jordi Casals i publicat a l’Opinió Nacional.com el 10/12/2011 a les 00:01h

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes i feudalitzants, com ara els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.

Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.

Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.

Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.

El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.

Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.

Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Jordi Casals

Nascut a Vic el 1977. És llicenciat en Història amb postgrau de Món Actual. Ocupa diferents responsabilitats per Esquerra Republicana de Catalunya i col·labora en mitjans de comunicació. Les seves reflexions les escriu al bloc.

Pugem ben alt el llistó de l’ANC __ EA 1891

Parlant de l’Assemblea Nacional Catalana, en la seva fase actual, fins a la Constitució de l’ANC, l’esbranzida serà moderada o més aviat baixa si ho mirem des del punt de vista de quantitat de gent o sigui quantitat de membres. Seran només els voluntaris de les consultes que ho vegin clar o que estiguin molt determinats a fer avançar el procés d’independència. Un cop constituïda l’ANC, si aquesta es compromet i es mulla arrossegarà més gent.

L’ANC ha de posar el llistó molt alt i ha d’esdevenir un òrgan representatiu del poble que ja camini vers l’emancipació i que sense por empenyi els partits polítics.

L’ANC hauria de defensar els drets dels catalans, com una mena de sindicat de l’independentisme. Defensar la llengua en tots els àmbits, àdhuc en l’àmbit judicial. Defensar els símbols i fins l’economia personal de la gent. Empènyer la independència, tant com es pugui.

La primera missió del Moviment per la Independència se situaria en l’estadi primer del Pla d’independència dissenyat per Catalunya Acció l’any 2004. Vegi’s l’organigrama adjunt d’aquest pla.

Això només són opinions meves, naturalment.

Salvador Molins, BIC-CA-SI

Hi ha paraules prohibides, senyora presidenta? (Núria Cadenes) __ EA 1889

Article publicat al Cronica.cat

La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.” (N.Cadenes)

Hi ha paraules prohibides, senyora presidenta?

Senyor Bertran, robar és una expressió que no s’acceptarà més“. Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?

La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla…) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.

El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.

D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.

Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.

I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.

Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.

CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?

Núria Cadenes (Fotografia)

#espanyaensroba i els catalans botiflers en són còmplices. __ EA 1887

Josep Castany

Des del Facebook, destapant les vergonyes dels catalans ajupits que l’únic a que aspiren és fer ajupir als altres catalans.

La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, de CiU, ha prohibit als diputats de Solidaritat que diguin des del faristol que “Espanya ens roba” perquè el diputat Cañas de Ciudadanos ho considera una injúria a l’estat espanyol. El que és una injúria per als catalans és que la Sra. de Gispert cobri més de 100.000 l’euros l’any i no sàpiga el que és la llibertat d’expressió d’un parlamentari en un parlament democràtic. El que és una injúria per als catalans és que ella fes el pallasso en nom de tots els catalans vestint-se de fada madrina en una entrevista al diari estranger El País i que encara no l’hagi fet dimitir ningú per no tenir ni la més mínima consciència del càrrec que ostenta. Doncs seguirem dient que Espanya ens roba i seguirem dient que Convergència silencia aquest robatori des de fa molts anys. El que és una autèntica injúria són les retallades que Convergència està aplicant als catalans mentre el govern espanyol s’apropia cada any del 30% dels impostos pagats pels catalans. Ara el nostre flamant president Mas, del dèficit fiscal, de l’espoliació fiscal, en diu “sagnia fiscal”, però resulta que al Parlament no es pot dir que Espanya ens roba. Sr. Mas, un nombre molt important i creixent de catalans n’estem tips de polítics mediocres com vostè que amaguen les xifres dels impostos pagats pels catalans que cada any s’apropia Espanya i que farien del tot innecessàries les retallades que vostè està aplicant a una població prou soferta per la crisi. Si vostè no sap defensar amb el coratge i dignitat suficients els interessos econòmics dels catalans, plegui d’una vegada, i no faci el ridícul escudant-se darrera el poble en voler convocar un referèndum pel seu, fracassat ja d’entrada, pacte fiscal.

————-

No ens faran callar: Al Parlament “Censura No!”