Tenim un govern colonial de merda! ___ EA 1869

actualitat

Consum no aplicarà l’obligatorietat d’etiquetar també en català

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )

Dijous, 27.10.2011. 22:03 h

El Codi de Consum de Catalunya, la llei que va entrar en vigor el 23 d’agost de 2010 i que va ser aprovat pel Parlament amb la intenció d’actualitzar i ampliar els drets i deures dels consumidors, no s’aplicarà de moment en el que fa referència a l’obligatorietat d’etiquetar ‘també en català’ els productes que es comercialitzin en el territori. Així ho lamentava avui l’exdirector de l’Agència Catalana del Consum, Jordi Anguera, des de les xarxes socials, després d’assistir a la Jornada sobre ‘Consum i llengua’ que Consum Català ha organitzat aquest dijous al Centre de Cultura Contemporània.


Davant de la decisió de l’Agència Catalana del Consum de no aplicar de moment l’obligació d’etiquetar també en català tots els productes que es comercialitzin al Principat, Jordi Anguera, comentava aquesta tarda en el seu perfil “L’Agència Catalana del Consum anuncia que no aplicarà la nova Llei del Codi de Consum que obliga a etiquetar els productes també en català. Amb el que va costar d’aprovar ! Això és incomplir la Llei I un desgreuge al Parlament i als ciutadans que volen viure plenament en català.”

L’associació de consumidors Consum Català organitza per segon any consecutiu la jornada per debatre sobre els drets lingüístics dels consumidors. Un seminari anual que posa en comú professionals de tot el territori i aplega responsables d’administracions i també empresaris.

En la jornada han participat entre d’altres, l’administrador gerent de l’empresa La Selva, Xavier Albertí, amb la xerrada “Tenim el català al cistell? Inèrcia empresarial i nova llei del consum”. També han participat d’altres entitats com La Plataforma per la Llengua, en representació de la qual, Bernat Gasull ha presentat la ponència: El pes econòmic del català i l’empresa responsable.  La clausura de la jornada ha esta a càrrec d’Yvonne Griley, Directora General de Política Lingüística de la Generalitat.

Preparem la cinquena Proclamació de la República Catalana. __ EA 1868

La Independència no és ni un pacte ni una transició! Ha de ser fruit de la imprescindible ruptura!

Extret de la Viquipèdia:

La República Catalana és l’estat reclamat per l’independentisme català, si bé alguns dels seus sectors reclamen els Països Catalans. La República Catalana ha estat proclamada, almenys, en quatre ocasions: al segle XVII per Pau Claris, al segle XIX liderat per Baldomer Lostau[1] i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l’Estat Català.

Taula de continguts


Segle XVII – Proclamació de Pau Claris

Pau Claris proclamà la república catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard (el 23 de gener), davant l’alarmant penetració de l’exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.

La batalla de Montjuïc

El 26 de gener de 1641 s’havia lliurat la batalla de Montjuïc contra l’exèrcit de Felip IV, el qual fou derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President Pau Claris, qualificat pel Dietari de la Generalitat com un gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya, defensor i llibertador de la pàtria.

La destitució del Comte-duc d’Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era la pau total.

Encara que la Guerra dels Trenta Anys s’havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel qual Espanya perdia dominis al centre d’Europa, continuava la guerra entre França i Espanya, en què Catalunya era afectada en els seus territoris del nord dels Pirineus. Quan l’any 1659 Lluís XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és dividida en cedir Felip IV a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya.

Segle XIX: El Pacte Federal de Tortosa

Veieu l’article principal sobre el Pacte de Tortosa

El 18 de maig de 1869 els representants dels comitès republicano-federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, signen el Pacte Federal de Tortosa per treballar conjuntament per establir la República federal Espanyola, deixant clar que defensaven la unitat d’Espanya.[2]

Per altra banda, el febrer del 1873 es va proclamar Primera República Espanyola de caràcter unitari i no federal, sent-ne el primer president Estanislau Figueras; pocs mesos després, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna en el seu propi partit provocada per la Proclamació de l’Estat Català dins la Federació Espanyola; aquesta crisi interna només va poder ser sufocada després de prometre la dissolució de l’exèrcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substituït per Pi i Margall, i va haver de fugir a França, d’on va tornar a final d’any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.

Segle XX

1931 – Proclamació de Macià

Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d’agost de 1930, els partits polítics republicans d’Espanya es posaren d’acord en un disseny global per a l’imminent canvi de règim que incloïa l’autonomia política de Catalunya dins l’anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d’abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L’arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment. El govern provisional de la República catalana era format per:

1934 – Proclamació de Companys

Article principal: Fets del sis d’octubre

El 6 d’octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola. Va establir un govern provisional català, format per:

L’intent va ser ràpidament avortat per l’exèrcit espanyol (Fets del sis d’octubre). Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats.

Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).

Referències

Vegeu també

Bibliografia

Vegeu també

Haurem de saber actuar amb la decisió i amb el rigor que demana un procés d’independència. __ EA 1867

Sobre Macià, Companys i les dues preteses ànimes del catalanisme

(Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat.)

Vicent Partal, director@vilaweb.cat

Ahir TV3 ens va oferir ‘Macià contra Companys’, un film ben presentat que vol recrear l’atmosfera dels tres dies que va durar la moderna república catalana. El treball paga la pena i és dels que expliquen per què la televisió pública catalana té ben guanyat el prestigi. Però la intencionalitat del treball també mou a fer unes reflexions, sobretot entorn de les coses d’avui i de les que poden passar demà.

Que els dies d’abril del 1931 eren complicats és prou sabut. Com ho és que Esquerra Republicana era una amalgama de gent unida per algunes coses i separada per unes altres. Però això no pot servir d’excusa: el fet és que Macià no va saber aguantar la república que havia proclamat i el preu d’aquell error va ser enorme. Macià i Companys van equivocar-se quan van avenir-se a rebaixar la república catalana a la Generalitat per tal d’estabilitzar la nova Espanya. I la prova és que en menys de deu anys la vella Espanya ho va destruir tot. Saber on seríem avui, si Macià hagués aguantat la pressió espanyola és una ucronia, però crec que tots convindrem que, hagués estat com hagués estat el camí, no podria haver estat gaire pitjor del que ens ha tocat seguir.

La discussió posterior, la que va oferir la televisió mateixa i el to incipient del debat a Facebook i a Twitter, em sembla que ha posat l’accent molt en això que en diuen ‘les dues ànimes del catalanisme’. Aquesta és una teoria peculiar, que ens ronda de fa anys, segons la qual hi ha un catalanisme sobiranista i un catalanisme espanyolista (en el sentit ibèric de la paraula, si es vol), que, segons que sembla, estan, i hi estaran sempre, condemnats a conviure junts. Macià vs Companys o, com va dir Toni Soler d’una manera que em va semblar poc reflexiva, Pujol vs Roca o Artur Mas vs Duran i Lleida. Posada així la cosa, sembla que ens demanen un cert conformisme: som així, què hi farem.

Ara, jo no m’atreviria a parlar d’aquesta ‘doble cara del catalanisme’ amb tanta frivolitat. I en tot cas, si ho hagués de fer, diria que, en el supòsit que existira, és evident que la cara diguem-ne iberista no ens ha servit mai de gran cosa, perquè no ha aconseguit mai res, sinó que Espanya sempre guanye.

Els estats són una maquinària molt notable que tenen una capacitat de resistència extraordinària. I en el moment que trontollen la intuïció els diu que poden acceptar momentàniament qualsevol cosa, sinó la separació, perquè després ja tindran temps de reconduir-ho. El cas objecte del film és paradigmàtic: la mateixa república espanyola amable de gener del 1931 mutila l’estatut d’autonomia al cap de quatre dies i fica a la presó el govern de la Generalitat uns pocs anys després.

Podia haver fet res més, Macià? És clar que sí. Podia haver tirat endavant. Perquè, com a arguments contraris, especialment examinats des d’avui, ens n’addueixen dos que no s’aguanten drets ni un minut. Primer, que el poble no estava preparat. Però jo crec que honradament l’única cosa que podem dir és, si de cas, que no sabem com hauria reaccionat, perquè no li ho van demanar mai, ni li van donar l’oportunitat de manifestar-se. I després que ningú no ens hauria reconegut. Ara, dir això és ignorar que la política internacional és el regne dels fets consumats.

La majoria dels estats actuals són posteriors als fets del 1931 i tots s’han independitzat de potències anteriors, reconegudes diplomàticament per tothom. Ningú no els havia reconeguts abans de ser independents i tothom els ha reconeguts quan la independència s’ha consolidat de fet. I no pas per qüestió de manies o d’afinitats. La diplomàcia és contrària als sentiments; per això existeix. I en tot cas, què hauria estat més difícil: que França reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l’Algèria insurrecta que va reconèixer després de dècades d’atemptats, tortures i morts? Que Anglaterra reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l’Índia de Ghandi que la privava de recursos immensos i donava el cop de mort a la idea de l’imperi? Que Rússia reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l’Estònia lliure que sempre havia considerat aliada dels nazis que la van obligar a apilar milions de cadàvers per guanyar la gran guerra?

Jo no crec, per tant, que allò que va passar puga explicar-se recorrent a aquests dues preteses ànimes, ni que calga cercar explicacions esotèriques que, sincerament, van semblar-me pensades sobretot per a justificar l’statu quo actual. Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat perquè els polítics que detenien al poder no van saber actuar amb la decisió ni amb el rigor que demana un procés d’independència. I això que ja havien fet la cosa més difícil, que era proclamar-la.

40 anys de la creació de l?Assemblea de Catalunya __ EA 1866

La nova ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA (ANC)

en període de gestació, celebra

40 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya.

El mític “Llibertat, admistia i estatut d’autonomia” queda enguany superat pel

“Independència! Independència! Independència”


—————————


Benvolguts/benvolgudes,

El proper dia 7 de novembre farà 40 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya i, per commemorar-ho i recordar que alguns dels seus punts programàtics encara no s’han assolit, l’Assemblea Nacional Catalana organitza un acte, el mateix dia 7, a les 8 del vespre, a la mateixa església de Sant Agustí, de Barcelona, on es va fer aquell acte fundacional.

Us demanem que feu els possibles per assistir a aquest acte i ajudar-nos a omplir l’església, que pot acollir unes mil persones.

Encara no està del tot tancat, però el programa d’aquest acte serà el següent:

         conferència sobre el paper de l’Assemblea de Catalunya en la transició, a càrrec del professor Antoni Batista, autor del llibre “La gran conspiració”, probablement el relat més fidel del que va ser i representar l’Assemblea de Catalunya.

         taula rodona amb la participació d’algunes de les persones que foren protagonistes en l’Assemblea de Catalunya (Jordi Carbonell, Ricard Lobo, Xavier Folch, Miquel Sellarès, Blanca Serra,…)

         lectura del Manifest d’adhesió a l’acte i de reivindicació de la feina que encara tenim pendent: l’aprofundiment democràtic i l’exercici de l’autodeterminació.

         Cant dels Segadors

Us hi esperem a tots!

És el nostre primer gran acte i cal que omplim l’església de Sant Agustí.

El Secretariat nacional de l’ANC (en fase constituent)

L’església de Sant Agustí està a la plaça del mateix nom, prop del teatre Romea i l’estació de metro més propera és la de Liceu, de la línia verda.

 

Qui odia Catalunya? Qui la tem? Qui dels nostres ignora la nostra potència, el nostre anhel, la nostra força … ? __ EA 1865

ODI O POR? QUI TEM EL CATALÀ?

augustbernat | dijous, 14 de juliol de 2011 | 20:08h

Espanya ha practicat sempre la persecució política de la llengua catalana, odi?, por? o potser una barreja de les dues coses a la vegada?. El Decret de Nova Planta (que encara és vigent) ja recomanava als seus corregidors que per tal de castellanitzar Catalunya era molt convenient “dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Uns segles més tard i ja en els nostres dies, Espanya encara malda per anorrear la nostra llengua, però ara han decidit aconseguir-ho com sigui, els és igual que “se note el cuidado”. Efectivament, al País Valencià el seu president autonòmic Francisco Camps (PP), ha decidit posar fi a la immersió lingüística en català suprimint les línies que fins ara funcionaven a les escoles valencianes. Això per no parlar del tancament dels repetidors de TV3. En el govern balear el seu president José Ramón Bauzá (PP), ha fulminat la Direcció General de Política Lingüística argumentant que cal donar llibertat a les famílies per a escollir la llengua d’educació dels seus fills. I com no podia ser d’altra manera, el govern aragonès en la figura de la seva flamant i nova presidenta Luisa Fernanda Rudi (PP), ja ha avançat que derogarà la llei que reconeix la llengua a la Franja. També el PP català en la persona de la seva presidenta Alicia Sánchez Camacho ha volgut contribuir a la creuada anti-catalana demanant la supressió de la immersió lingüística a Catalunya i poder així escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Però la cosa no s’acaba aquí. No fa gaires dies que el PSOE va tombar una petició de CiU perquè el català podés entrar a les institucions europees. I posteriorment el Parlament Europeu, com per castigar les pretensions catalanes, es va treure de la màniga una directiva que amenaça la possibilitat d’etiquetar en català els seus productes. Que aquestes coses puguin succeir a l’Europa del S-XXI, ja és prou galdós, però pitjor és encara que aquesta Europa que es vanta de democràtica, sigui capaç de rebaixar-se fins al punt de seguir-li el joc a una Espanya obsessionada en el genocidi d’una llengua i una cultura mil·lenària que, agradi o no a alguns, és un patrimoni d’aquesta Europa. Espanya es mou per odi, és, per a ells intolerable que ni amb el Decret de Nova Planta, ni amb la dictadura de Primo de Rivera, ni amb la dictadura de Franco que imposaven el castellà en tots els àmbits i prohibien expressament el català, no s’hagués aconseguit la total desaparició de la llengua catalana. Per a ells és el fracàs del seu projecte d’homogeneïtzar Espanya, per tant cal anar a totes. Però què li passa a Europa? els motius d’Espanya no són pas els seus, és potser que un país petit com Catalunya li fa por a la poderosa Europa? si Catalunya arribés a tenir cap incidència a Europa poden estar segurs que seria a favor de la llibertat dels pobles, i això és el que espanta els Estats, posar en perill la seva sobirania damunt les nacions que tenen oprimides sota el seu jou, per això Europa s’apunta al genocidi i depredació dels pobles. Però Catalunya ja ha emprès el camí cap a la seva llibertat, cada vegada més catalans s’adonen que fer camí amb Espanya és no anar enlloc, en darrera instància és morir, desaparèixer i Catalunya vol viure lliure i en plenitud.

————————————-

Comentaris:

Et felicito per la teva Moral de Victòria!

Sí senyor! no han pogut amb nosaltres i no podran amb nosaltres! Europa tem Catalunya perquè Catalunya estima com ningú la Llibertat de les persones i la Llibertat dels Pobles !!!

Encara que a alguns els costi de creure res acosta tant Catalunya als EEUU com l’amor a la Llibertat. Aquest valor alinea Catalunya amb USA i el Regne Unit, i constitueix un eix transversal capaç d’incidir amb fermesa sobre el Vell Món.

Tot depèn dels catalans, tot depèn de Catalunya!

Ni un pas enrrera en la lluita per la nostra plenitud nacional!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Volen suplantar la nostra llengua !__ EA 1864

S.O.S.:  Els tentacles de “la morta”, Tribunals i Lleis alienes i malignes van contra el Català.

No volent acceptar els drets de la nació catalana, sentències, recursos i tribunals espanyols anul·len i invaliden impunement totes les lleis de protecció de la llengua, elaborades amb amplis consensos pel Parlament de Catalunya. Per l’interès de reintroduir «la lengua española en la enseñanza» amb ànim colonitzador i d’encoberta substitució d’una llengua per l’altra, volen trencar les lleis de protecció del català fetes per paliar la seva fragilitat i ajudar la seva recuperació.

Què hem de fer?    què podem fer?

—————————-

Us convidem aquest mateix dijous,
27 d’octubre a les 8 del vespre al Pavelló de Suècia a la
Presentació de la Campanya “Defensem l’Escola en Català” campanya de recollida de signatures en suport a la proposició de llei que pretén blindar l’escola en català davant de les constants intromissions espanyoles, per tal que aquest sigui l’únic idioma vehicular de l’educació a Catalunya.
Entre altres qüestions, la proposició de llei també defensa que els estudiants universitaris tinguin dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana i que el català sigui la llengua d’acollida dels estudiants nouvinguts.
Davant les amenaces de les sentències judicials que «ordenan la introducción del español com llengua vehicular» cal l’aprovació d’una nova llei que garanteixi la continuïtat de la immersió lingüística en català i que pari els peus a una nova sentència lesiva del TC amb efectes immediats.

Aproximació al final de la travessa del desert. __ EA 1863

30 juliol 2008 –  Escrit per Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

Estem arribant al final

Espanya
El
passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les
restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l’Espanya de les
autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política
regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni
nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos
els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa
democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i
l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a
l’Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal
comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del
planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i
militars de primer nivell.

El catalans
Els
catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans
del Principat de Catalunya perquè de catalans també n’hi ha al País
Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars
de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la
terra promesa de l’encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia
també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part
d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que
alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S’han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per
a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del
finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de
futur) i la sentència d’això que els espanyols, fent-se passar per gent
moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que
vulgui ser negatiu. És senzillament l’evidència de la història i
el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de
cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors,
dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara
ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a
iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que
una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal
que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític.
El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund
de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la
metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un
allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no
ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s’hagin tornat
independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni
forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic.
Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que
els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca
d’infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el
matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les
parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels
membres del matrimoni (Espanya) viu de l’esforç i del treball de l’altre
(Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta
sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven
enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment
creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma
barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera
oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està
empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata.

Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em
permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica
que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Els partits polítics catalans

Els
representants polítics del Principat de Catalunya (des d’en Pujol, Mas i
Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa
i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força
negociadora i els pèssims resultats
obtinguts en la defensa
dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la
situació colonial que està matant l’ànima del nostre poble i que ens
empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC
són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són
uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves,
i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper
pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina
credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu
lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens
respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res?
Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança
ens podien merèixer els líders d’Esquerra (actualment Esquerra
Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o
interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot
d’Esquerra és el “vot de l’exigència i del compromís”, que “hem de ser
forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de
pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se’n
foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S’ha d’anar molt errat políticament, i aquest és el gran
fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no
passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és
compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens
xuclen l’ànima i la sang.
Si a aquests 23 anys de voler-nos
encaixar a Espanya hi afegim els 5 d’ERC de construir la independència
via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s’estranyi de l’estat actual
de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts
catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És
dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva
temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les
darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no
entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no
es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996
els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim
de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants
(el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000
ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als
296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem
que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995
fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%)
en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als
416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El
projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30
anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i
no aixequem la veu que a Espanya s’emprenyen. Ja no fa pujar les vendes
de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants
convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més
país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En
Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del
catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el
regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”-
una
mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional
calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23
anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi
veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la
CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment
ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana
més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen
definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans,
militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU
es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre
intenta fabricar l’Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla
d’ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En
el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou
disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van
pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots
els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma
estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s’havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa
riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest
desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del
projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus
votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de
perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya.

Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra
ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants
polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia
d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer
a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i
econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.


EL
PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L’ESTAT MAJOR. CAL
SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE
NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA
ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara
només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència
(i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que
engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de
Catalunya Acció a la manifestació independentista de l’1 de desembre del
2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que
declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a
recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer
pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de
ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al
final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on
dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb
l’aprovació de l’Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que
ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van
dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat
absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la
“horda roja” a l’Eurocopa, el manifest i la campanya “por una lengua
común”, el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i
tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després
de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte
polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt
evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix
i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten
frenar-la.
I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal
que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat
dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional
entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de
conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat
jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d’una manera o una
altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI
(sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest
procés de trencament.
Ara bé, que ningú dubti que aquest procés
de divorci i trencament s’ha iniciat i que ningú es pensi que per no
fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders
polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament a

Declaracions d’Independència de les colònies americanes d’Espanya __ EA 1860

Benvolguts,

L’incommensurable pensador polític Victor Alexandre ens obsequia, oportunament, amb els documents de les Declaracions d’Independència de les colònies americanes d’Espanya. És un recull fonamental per fer-nos prendre consciència d’on som (d’allà on totes les colònies espanyoles eren), i de com se’n van alliberar, amb tot el regust de fel que aquestes Declaracions d’Independència traspuen…

Les colònies espanyoles varen independitzar-se entre 1811 i 1825.

I nosaltres a què esperem?

Prèviament s’havien independitzat les colònies americanes d’Anglaterra. Les 13 colònies britàniques del nord d’Amèrica varen començar a independitzar-se de la metròpoli, després del motí del te a Boston (Boston Tea Party) el 1773, quan es varen oposar a les lleis angleses que establien que només la poderosa Companyia (anglesa) de les Índies Orientals pogués comerciar amb el te. Varen continuar el procés d’independència amb el boicot dels productes anglesos, i la redacció de la Declaració de drets dels països americans del 1774, fruit del Primer Congrés Continental fet a Filadèlfia, que rebutjava la situació anterior que els recargolava amb impostos i taxes duaneres, que feia que només Anglaterra tenia dret a comerciar amb les colònies amb vaixells anglesos i els de les colònies no tenien dret tampoc de comerciar amb altres països americans o europeus. Els anglesos confiaven en les seves forces i no varen acceptar les propostes dels colons. El 4 de juliol de 1776 les 13 colònies fan la seva Declaració d’Independència. Les grans potències europees se n’inhibeixen. La Guerra de la Independència de les colònies americanes va durar del 1775 al 1783. El 1781 els anglesos es rendeixen. La Pau de Versalles del 1783 reconeix la independència dels EUA.

Les colònies americanes d’Espanya varen agafar consciència d’emancipació del poder de la metròpoli i dels Borbons després de la independència de les colònies angleses i de la Revolució francesa, les Corts de Cadis, etc. I es varen convertir en repúbliques. Prou de Borbons!

 

Vegem l’article de Victor Alexandre:

 

Declaracions d’Independència

“És important que tinguem en compte què deien les actes d’independència d’algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit”

L’abominable significat del 12 d’octubre, l’anomenada festa de la Hispanidad o de la raza, amb què Espanya commemora el genocidi de pobles, cultures i llengües que va practicar ara fa cinc segles a ultramar, es fa palès cada any a Madrid per mitjà de la celebració en si mateixa. Fixem-nos que no es tracta d’una celebració cultural de caràcter autocrític per les barbaritats comeses en nom de l’imperi. Res d’això. La manera com Espanya celebra la seva Fiesta Nacional és traient al carrer el seu arsenal de carros de combat, avions de guerra i armament militar de tota mena. És a dir, exhibint les seves màquines de matar. Aquesta és, per tant, la més viva expressió de la seva essència. Una essència basada no pas en el diàleg, en el respecte, en l’afabilitat i en la comprensió, sinó en la força, en l’arrogància, en l’agressivitat i en la dominació. Però com que no hi ha ningú que vulgui viure amb algú així, el rebuig català i basc és cada dia més gran i les seves dimensions són cada cop més petites. I la independència de Catalunya encara reduirà més aquestes dimensions. Per això és important que tinguem en compte què deien les actes d’independència d’algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit.

Declaració d’Independència d’Argentina

“Declarem solemnement que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes Províncies trencar els violents vincles que les lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets de què foren desposseïdes i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Ferran VII, dels seus successors, de la metròpoli i de tota dominació estrangera. Queden, per tant, de fet i de dret, amb ple poder per donar-se les formes que exigeixi la justícia.” (San Miguel de Tucumán, 9 de juliol de 1816).

Declaració d’Independència de Xile
“El territori continental de Xile i les seves illes adjacents, formen de fet i per dret, un Estat lliure, independent i sobirà, i queden per sempre més separats de la monarquia d’Espanya i de qualsevol altra dominació, amb plena aptitud d’adoptar la forma de govern que més convingui als seus interessos.” (Palau Directorial de Concepción, 1 de gener de 1818).

Declaració d’Independència del Perú

“La voluntat general està decidida per la independència del Perú de la dominació espanyola i de qualsevol altra dominació estrangera.” (Lima, 28 de juliol de 1821).

Declaració d’Independència d’Amèrica Central
“Que l’experiència de més de tres-cents anys va fer saber a Amèrica que la seva felicitat era del tot incompatible amb la nul·litat a què la reduïa la trista condició de colònia. (…) Que l’arbitrarietat amb què fou governada per la nació espanyola i la conducta que aquesta observà constantment, des de la conquesta, empenyeren els pobles al més ardent desig de recuperar els seus drets usurpats.” (Guatemala, 1 de Juliol de 1823).

Declaració d’Independència de l’Alt Perú, actual Bolívia
“Que fineixi per a aquesta privilegiada regió la condició degradant de colònia d’Espanya, juntament amb tota dependència, tant d’ella, com del seu actual i posteriors monarques: que en conseqüència, i essent-li alhora interessant no associar-se a cap de les repúbliques veïnes, s’erigeix en un Estat sobirà i independent de totes les nacions. (…) Que la seva voluntat irrevocable és autogovernar-se i regir-se per la Constitució, lleis i autoritats que cregui més conduents a la seva futura felicitat com a nació.” (Chuquisaca, 6 d’agost de 1825).

Declaració d’Independència de Veneçuela

“No volem, tanmateix, començar al·legant els drets que té tot país conquerit a recuperar el seu estat de propietat i independència; oblidem generosament la llarga sèrie de mals, greuges i privacions que el dret funest de conquesta ha causat indistintament a tots els descendents dels descobridors, conqueridors i pobladors d’aquests països (…) i tirant un vel sobre els tres-cents anys de dominació espanyola a Amèrica, només presentarem els fets autèntics i notoris (…) en el trastorn, desordre i conquesta que té ja dissolta la nació espanyola. Aquest desordre ha augmentat els mals d’Amèrica, inutilitzant-ne els recursos i reclamacions i autoritzant la impunitat dels governants d’Espanya per insultar i oprimir aquesta part de la nació, deixant-la sense l’empara i garantia de les lleis. En atenció a totes aquestes sòlides, públiques i incontestables raons de política, (…) en ús dels imprescriptibles drets que tenen els pobles per destruir tot pacte, conveni o associació que no omple la finalitat per a la qual foren instituïts els governs, creiem que no hem de conservar els lligams amb el govern d’Espanya, i que, com tots els pobles del món, som lliures i estem autoritzats per no dependre de cap més autoritat que la nostra i prendre entre las potències de la terra el nostre lloc (…) pel nostre bé i utilitat.” (Palau Federal de Caracas, 5 de juliol de 1811, primer dia de la nostra independència).

Doncs bé, ara és l’hora de Catalunya. Ara ens toca a nosaltres.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/10/declaracions_d_independencia_75386.php

Pagar un peatge per la nostra independència és un perillós ham. (S.Molins,CA) __ EA 1859

BUTLLETÍ NÚMERO 20
14 D’OCTUBRE 2011

Sobirania & pensament


No ens empassarem l’ham


Claudi Grinyó

Ara és creença força estesa entre els independentistes, que tenim a
l’abast assolir una majoria social amb la participació dels ciutadans
dubitatius i fins contraris, un cop prenguin consciència de la
injustícia i la gravetat del tracte fiscal que suportem.

És més que probable que després de moltes maniobres i tensions, si ens
mantenim ferms, Espanya acabi admetent la cessió (escalonada) d’una part
important de l’espoli. Si els espanyols prenen consciència que el
Parlament de Catalunya està disposat a proclamar la independència,
podrien arribar, després de tota mena de pressions, a oferir la fórmula
alemanya del 4% del PIB com a límit a la nostra “solidaritat”. O bé a
acceptar per a un futur indefinit l’equivalent dels Concerts Forals
(Carmen Chacón dixit el 09.10.11).

Aquestes propostes d’acompliment retardat seran un esquer maligne, una
fatal “trampa saducea” en la que podria caure la nostra gent més
“raonable”. I aquí no podem excloure els nostres actuals partits de
govern. Vendre el país, altra vegada, per un plat de llenties. Servides
per a alguns comensals, en safata d’or.

Aquest és el gran risc que correm amb l’actual plantejament de “Pacte
Fiscal” que porta a posposar la sortida de la gàbia. Cada dia que passa
fa més angúnia.

Aquesta negociació anunciada amb la nova majoria sorgida del 20-N
(irrellevant als nostres efectes), és admissible com a tàctica
d’aproximació, per resituar-se i carregar-se de raó davant el món.  Però
caldrà preparar-se per trencar negociacions a les primeres embranzides
serioses. Abans de que puguin convèncer (mitjans en tenen) els nostres
ciutadans dubitatius que la seva “generosa oferta” resol tots els
nostres problemes.

Els nostres negociadors han de veure clar que, en termes històrics i
salvant distàncies, tenim una situació anàloga a la d’Orient mitjà.
Volem arribar a acords, però no podem admetre un statu quo que permeti
als nostres oponents mantenir el propòsit i la possibilitat de
destruir-nos. A hores d’ara ja no podem renunciar a ésser un Estat.

Haurem d’ampliar les nostres actuacions molt més enllà de l’àmbit
econòmic, respecte del qual els experimentats espanyols podrien
transigir tot dilatant-lo. I desarmar-nos així pel flanc dels ciutadans
indiferents, beneficiats o acomodaticis. Esberlada la nostra majoria
democràtica no tindríem Estat, ni pervivència cultural ni futur com a
nació.

Per cobrir aquest flanc ens cal comptar amb el factor humà, aquella
força moral que desborda el materialisme dialèctic i es suporta en la
empatia mútua. Ens cal reforçar l’autoestima, seduir els ciutadans
acollint tothom amb respecte, dient les coses pel seu nom sense
ambigüitats, victimisme ni exasperació, amb dignitat i fermesa. No es
tracta de predicar en el desert; ens adreçarem a ciutadans catalans a
Catalunya.

L’Estat propi és premissa irrenunciable i si els espanyols es mostren
disposats a retenir l’última colònia del seu imperi amb agressions i
suborns dissimulats; els catalans estarem més disposats encara a comprar
la nostra llibertat bo i afegint uns quants anys més “d’ajuda
solidària”. Tot, abans que seguir sotmesos a una dependència letal. Pot
ben ser que esdevinguem un Estat temporalment tributari, mitjançant un
Tractat bilateral amb un altre Estat receptor dins l’òrbita de la UE.

Al final del túnel: llum i horitzó cap a un futur esforçat però
esplèndid d’acord amb els vaticinis d’importants experts internacionals:
Catalunya independent figurarà en els primers llocs del rànquing
mundial dels països pròspers, cultes i socialment avançats.

Volien matar Catalunya, Van executar Companys … EA 1858

Us parlo des de Berga, en nom del BIC i de molts independentistes des, cada vegada més! en l’Acte d’Homenatge a Companys d’enguany.

———–

Volíen matar Catalunya!
Van executar Companys!

Encara avui volen destruir
la nostra nació.

La volen sotmesa i colonitzada,

però no se’n sortiran!»

L’esperit que va inspirar Companys,
de defensa i reconstrucció de Catalunya
és ben viu!

Vosaltres en sou testimonis.

Farem Catalunya Lliure!

Aquest és el nostre compromís!
Aquesta és la nostra determinació!

Molt aviat serem cridats a sumar les nostres forces
per edificar la Nova Assemblea de Catalunya,
ho haurem de fer entre tots, partits polítics,
sindicats, associacions culturals, esportives i polítiques …
tots junts ho farem!

Estigueu atents
per quan s’us demani el vostre suport
i a ser possible la vostra col·laboració activa.

Aquest és i serà el millor homentage que fem i farem
a aquell President que va haver de donar la vida
pel seu Poble.

Visqui per sempre l’esperit bo de Companys
Visqui per sempre … Catalunya Lliure!

Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció, SI, BxI, ANC

————————

EN L’ANIVERSARI DE LA MORT DEL PRESIDENT COMPANYS

josepmiquel |

dissabte, 15 d’octubre de 2011 | 20:49h

Penjat per el 17/11/2008

Poema de Ventura Gasol sobre la mort del president Companys, recitat per Josep Miquel Servià


AUDIOVISUAL

Si el voleu veure, cerqueu aquesta adreça: