Salvador Iborra “el consol de saber que podíem haver estat feliços.’ __ EA 1881

Era una dels poetes signants del manifest a favor de la independència ‘Poetes per la llibertat‘.

Iborra mantenia un bloc ‘La ruta desconeguda‘ i era a Facebook.
Es va llicenciar en filologia catalana per la Universitat de València
(UV) i després va estudiar un màster en literatura, art i pensament a
la Universitat Pompeu Fabra
(UPF) de Barcelona. Va publicar ‘Un llençol per embrutar’ i ‘Les
entranyes del foc’, i ‘Els cossos oblidats’ li va valer el premi de
poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt el 2009. Col·laborava al
suplement de Cultura del Diari de Balears. Era una dels poetes signants del manifest a favor de la independència ‘Poetes per la llibertat‘.

L’any passar l’escriptor i periodista Sebastià Benasar li va presentar ‘Els cossos oblidats‘ (Onada Edicions) i, en un apunt, n’hi va incloure uns versos: 

‘Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d’estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l’herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.’

Bennasar va escriure una crítica molt elogiosa del llibre al Diari de
Balears. Deia: ‘A la llarga llista de poetes que ha sorgit aquests
darrers temps hi hem d’afegir un nom, Salvador Iborra, nascut a València
el 1978 i de qui ens arriba ara el tercer poemari –el de la
consolidació–, ‘Els cossos oblidats’. És el que li valgué el premi de
poesia Jaume Bru i Vidal del 2009 i la publicació del text per Onada
Edicions, radicada a Benicarló, que ha posat un embolcall ben agradós a
un contingut de luxe. Iborra ha bastit un poemari on la pèrdua és el
tema principal. Així les coses, cada un dels cossos oblidats és un amor
que s’ha transfigurat en el record, ben sovint dolorós, que és l’únic
que queda en el paisatge després de la batalla.’

‘Els poemes d’Iborra es caracteritzen per una versificació molt
llarga, plena, complaent per al lector que busqui una narrativitat en el
poema que dista molt dels simples jocs artificials amb el llenguatge
que abunda darrerament en nombrosos poemaris. No, Iborra s’implica en el
seu poema, en el missatge que vol transmetre i en la forma del text.
Vol dir això que és un poemari simple? No, al contrari, vol dir que és
un poemari on la forma i el fons es conjuguen de manera magistral per
crear en el lector un estat d’ànim que sovint voreja la devastació: «I
entreguem-nos una darrera vegada / a la luxúria que el desamor conserva /
amb aquella calidesa pura dels abandonats».’

La crítica continua: ‘«Els cossos oblidats» aplega trenta-nou poemes
on es pot veure la llarga influència-homenatge de poetes tan fonamentals
de la nostra literatura com Ferrater (boníssim el poema titulat Strong
SilentMan) i Estellés, però també el joc amb la postmodernitat, entesa
en l’accepció de mescla de cultura alta i cultura popular en un sol
text. Així les coses, el cafè o l’esperma es mesclen amb Derrida o
Wittgenstein per provocar-nos daltabaixos emocionals molt semblants als
que devien sentir els soldats escoltant Lili Marleen, un altre dels
punts estratègics del poemari.’

‘És un treball sobre la pèrdua i un llibre que incorpora els no-llocs
com a espai estratègic on dissoldre aquesta pèrdua. Trens, aeroports,
ponts que comuniquen entre un lloc i un altre són espais vitals que
impregnen una poesia que té reminiscències anglòfones però que no oblida
mai les arrels mediterrànies. com quan el poeta canta a València.
Aquests no-llocs, aquesta pèrdua, aquesta desolació, queden demostrats
en el tríptic nord-americà que mereix comentari a banda: «Austin,
Texas», «Alleujament per a estranys» i «Arizona», tres grans poemes
tristíssims en un poemari de gran mestria conceptual, formal i, allò que
és més important, espiritual.’

El bloc d’Iborra és encapçalat per una cita de Derrida:
‘L’affirmation de la vie ne va pas sans la pensée de la mort, sans
l’attention la plus vigilante, responsable, voire assiégée, obsédée de
cette fin qui n’arrive pas à arriver.’ (Jacques Derrida, Extrait de la
revue Le Monde de l’éducation, setembre 2000.)

Companys del poeta assassinat Salvador Iborra li retran homenatge a l’Horiginal

El
13 d’octubre s’hi llegiran els seus poemes · El robatori de la
bicicleta d’un amic, causa probable de l’assassinat · El regidor de
Cultura de l’Ajuntament, Jaume Ciurana, ha expressat el condol per la
desgraciada mort

 

 

Josep Pedrals i Pau Vinyes, companys del jove poeta assassinat dijous
a la matinada a Barcelona, Salvador Iborra, li retran homenatge al bar Horiginal,
en el qual s’hi recitarà la seva obra. La idea de l’homenatge, que
previsiblement serà el dia 13, ha sorgit arran d’una conversa al
Facebook entre els amics d’Iborra. L’Horiginal, espai de trobada
habitual de poetes de la ciutat, s’ha ofert a cedir el seu espai.
‘Qualsevol persona que hi vulgui aportar quelcom, que s’adreci a en Pau Vinyes‘, ha reblat Pedrals al seu mur del Facebook.
El regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, ha
estat l’única veu del consistori que s’ha referit als fets. En
declaracions a VilaWeb ha expressat el condol per la desgraciada mort
del poeta. Les regidories de seguretat i del districte de Ciutat Vella,
per la seva banda, han refusat fer-ne cap valoració perquè els fets
encara s’investiguen i s’han remès, de moment, al comunicat dels mossos d’esquadra.

Iborra (València, 1978) fou mort ahir a Ciutat Vella de Barcelona d’una ganivetada. Els mossos han detingut dos homes
i segons fonts de la mateixa policia Iborra podria haver estat
apunyalat durant una discussió amb dos lladres que haurien robat la
bicicleta d’un amic d’Iborra. 

L’amic d’Iborra Pau Vinyes, que ha visitat en aquestes últimes hores
la casa d’Iborra i ha pogut parlar amb els companys de pis, amics i 
veïns, ha explicat a VilaWeb que Iborra volia recuperar la bicicleta
d’un company seu, que moments abans havia estat robada pel presumpte
assassí. Hores abans dels fets, un cop es van adonar del robatori de la
bicicleta, tots dos van fer un tomb pel barri amb el propòsit de
recuperar-la, però no la van trobar. No va ser fins que Iborra no va
tornar a casa, sol, a les sis del matí, que va veure el presumpte lladre
amb la bicicleta. ‘Coneixent en Salvador, m’imagino que li va dir que
aquella bicicleta no era seva i que la tornés’, explica Vinyes. Però
aleshores va aparèixer un company del lladre, segons alguns testimonis
citats per Vinyes, i aquest va clavar dues ganivetades a Iborra. Els
lladres van fugir amb la bicicleta deixant-lo a terra malferit, mentre
cridava demanant ajuda. ‘No sé si anaven drogats o tenien algun
problema, però en Salvador era cinturó negre de kàrate i segurament el
deurien agafar desprevingut o deurien tenir un comportament estrany quan
el van apunyalar’. Aleshores els veïns van cridar els serveis
d’emergència que, segons alguns testimonis, van tardar més de mitja
hora. ‘Jo no sé si arribant abans li haurien salvat la vida, però és
vergonyós que a quarts de set del matí una ambulància tardi més de
trenta minuts a arribar al barri gòtic de Barcelona, al centre de la
ciutat’.

Quatre Valors per vèncer! (Joaquim Maria Puyal) __ EA 1877

jotajotai |

Televisió, ràdio i cinema |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 06:34h

El dijous 22 de setembre el mestre Puyal va llegir el pregó inaugural de les Festes de la Mercè 2011. “Amb aquest pregó només us vull dir quatre coses. Exactament quatre”,
va anunciar tot just començar. I, efectivament, al llarg de 62 minuts
va oferir-nos, en format radiofònic, un autèntic tomb per la seva vida
de barceloní amb les quatre idees que s’havia proposat de transmetre-nos
des del principi ben presents.  (n’hi ha més)

El text íntegre -més llarg i detallat que el que va llegir- el trobareu aquí.
Llegiu-lo si podeu dedicar-li una estona d’atenció: no us deixarà gens
indiferents. Però el que no us podeu perdre de cap de les maneres és la
transmissió televisada (vegeu-la aquí).

Jo
el vaig sentir en directe des de casa i després, amb el text a la mà,
he tornat a mirar la transmissió televisada. Creieu-me: és un veritable
plaer veure el domini de Joaquim Maria Puyal, tant a
l’hora de dir les coses de la manera com les diu, com el talent que
demostra a l’hora d’intercalar en els moments àlgids els talls de música
més adients.

Us reprodueixo les quatre idees-base del pregó:

1 *
“La primera cosa que us vull dir, doncs, és aquesta. La vaga de
tramvies de 1951 és una referència que avui continua sent vàlida per a
nosaltres. La conclusió és ben senzilla: els ciutadans tenim molta
força. Si sabem què volem i lluitem per assolir-ho, el nostre futur és
nostre, sense haver de dependre de ningú.
Això ha de ser la democràcia. Nosaltres depenem de nosaltres.”
(minut 17:22 de la transmissió)

2 *
“La segona cosa que us vull dir és aquesta: Si superem les nostres
diferències, la força de la unió del poble és irreductible. De l’exemple
de les lluites socials i la resposta antifranquista, n’obtenim una
conclusió: si els catalans anem junts, som imbatibles.
Per tant, quan l’objectiu comú s’ho mereix, sempre cal superar les
diferències. Aleshores ser generosos és sinònim de ser intel·ligents.”
(minut 27:30 de la transmissió)

3 *
“La tercera cosa que us vull dir és aquesta: Cal apreciar allò que és
nostre i que té valor. Hem d’apreciar el nostre patrimoni artístic
quotidià, com l’arquitectura. I també el simbòlic. Casals tenia el
coratge a la primera seu mundial, a l’ONU, que no tenen els nostres
esportistes a qualsevol escenari internacional, on alguns no són capaços
de parlar ni en català ni en anglès. Tampoc el Barça o els nostres
artistes o els nostres professionals no ho tenen sempre prou clar quan
van pel món. Reivindico el nostre orgull pel patrimoni col·lectiu. Us
vull prevenir del risc de caure en l’evolució que convé a l’altre.
Hem de defensar les coses pròpies i donar valor a allò que en té.”
(minut 44:43 de la transmissió)

4 *
“La quarta cosa que us vull dir és aquesta: Reclamo el valor de la
previsió i el valor de l’oportunitat.
Ens fan falta servidors públics
que tinguin aquestes condicions i que siguin prou intel·ligents per
detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen.
¿Sabeu què vol
dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als
diaris. N’estem tips de gent que té l’ofici del lideratge! Ens calen líders de debò.
Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, s’exigeixin,
s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen.
Líders de debò,
que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb
més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que
poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a
proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha
vida.
Barcelona necessita un projecte i poder avançar-se al futur. Pere
III, Ildefons Cerdà o la gent que va saber veure la jugada del 92 ens
marquen el rumb.”
(minut 52:22 de la transmissió)

——————–

Per assolir aquests valors i fer realitat aquestes paraules, sobretot les del quart valor exposat per en Joaquim Maria Puyal:

Reclamo el valor de la
previsió i el valor de l’oportunitat.
Ens fan falta servidors públics
que tinguin aquestes condicions i que siguin prou intel·ligents per
detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen.


cal primer de tot tenir un projecte, un camí a seguir i a completar, cal dir-ho clarament i fer-ho saber a tothom, i preparar-se i mantenir-se apunt en tot moment, per preveure, per ser oportú, per encertar la millor estratègia.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

—————————

Catalunya vol ser, té necessitat de ser i
Catalunya serà el Proper Estat d’Europa!

Aquesta és la nostra determinació!

Fem saber al món qui som i cap on anem!

“La independència borda” per Maria Torrents, CA __ “EA 1876





07 setembre 2010

La independència borda

No hi ha nació més trista ni miserable que
la que assoleix la independència política, però és incapaç de
descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.

La
història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions
han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu
lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com
de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè
han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional,
corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un
lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida
nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots
els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.

Aquesta
capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el
repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés
d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la
mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar
del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la
metròpolis.

El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica,
en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per
emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim:
l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la
imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida
a través dels mitjans de comunicació…..

La
nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de
posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la
descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que
garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.

Hi
ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració,
aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de
frenar el procés d’independència política. Unes forces que
s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i
cada una de les organitzacions polítiques i culturals
col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar
l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la
colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que
han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de
catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per
alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més
enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva
inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.

El
més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és
incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes
que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta
incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest
infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat
conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en
ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el
poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.

Tant
la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre
poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de
submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó
la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va
començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat
repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen
que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle
XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta
democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha
fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va
començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua
castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat
beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca
d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no
maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment
ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís
el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota
colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins
poden permetre’s la barra de negar-la
.

Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte.
En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la
nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es
redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les
estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.

La
negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i
francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa,
superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta
actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és
comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts
catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i
com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la
viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por
ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben
perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana.
La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de
la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però
quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les
noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació
Catalana entrem en un terreny realment perillós.
Si el poble
català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a
parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració
nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la
independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant
demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el
fracàs està servit.

Per a evitar un
procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui
irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns
ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la
por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre
poble
. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica
de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per
generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte.
L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un
nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar
aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb
absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats
espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de
la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta
cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot
trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i
els qui ens volen submisos i assimilats.

Només
aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb
la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells
que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no
són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi
més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de
l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i
mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir
la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb
papers d’estat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

 

——————————

 

És d’idiotes voler la llibertat i votar la dependència!

Independentistes Convergents! no feu de taps! __ EA 1874

Un “tap” és qui tapa i no deixa sortir ni deixa entrar, per tant ningú pot passar.

Ser “tap” o obstacle o impediment per la majoria d’edat de Catalunya és un mal paper que interpreten aquells que voten polítics que no estant disposats a alliberar el nostre país i la nostra gent, pobres d’esperit que no poden o no volen. És d’idiotes voler la llibertat i votar la dependència!

Salvador Molins (BIC-CA)

 

“A qui digui que és independentista i vota CiU li podem dir que és idiota”

“Cada any hem de dir el mateix perquè aquest és un país de marmotes”, segons Carretero

 

 

Carretero, en un moment del seu discurs

 

 

El president de Reagrupament, Joan
Carretero, ha criticat els votants independentistes de CiU, a qui ha
arribat a titllar d'”idiotes”. “Qui digui que és independentista i vota
Convergència i Unió el podem insultar, li podem dir que és idiota”, ha
indicat.

Segons l’exconseller de Governació, “li hem de
dir a aquell català que continua pensant que votant el Duran i Lleida
ja és prou independentista que si ell vota en aquestes properes
eleccions a CiU està d’acord amb la sentència del Tribunal
Constitucional, està d’acord amb el que ha dit el Suprem, amb elq ue ha
dit el TSJC, perquè l’autonomia és això”.

“Els ho hem de dir de manera dura -ha seguit-,
fins i tot els podem arribar a insultar: al qui diu que és
independentista, el qui diu que és una altra cosa no el podem insultar,
però, el qui digui que és independentista i vota Convergència i Unió el
podem insultar, li podem dir que és idiota, i, a més a més, és culpable
del que passa. Aquell que vota autonomia vota que ens passi això. Ja sé
que no agrada, però la veritat és aquesta”, ha afegit.

El líder reagrupat també ha indicat, a l’inici
del seu discurs aquest Onze de Setembre, que “cada any passa el mateix,
cada any hem de dir el mateix perquè aquest és un país de marmotes”.
“Hem de canviar, hem de celebrar alguna altra cosa, no celebrar sempre
les derrotes, no mirar-nos els melic com fem contínuament. Us demano que
feu el possible perquè això s’acabi d’una vegada. Celebrem el Dia de la
Independència, no celebrem el dia que va capitular Barcelona”, ha
remarcat.

Catalunya Acció sempre ha defensat tota la Nació Catalana. __ EA 1872

Escrit per Roger Palà i extret de Nació Digital.cat
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2285/paisos/catalans

Països Catalans, sí o sí

En aquest país hi ha paraules prohibides.
Mots que han estat esborrats, talment com si mai no haguessin figurat
en cap diccionari. Un bon exemple són les dues paraules que donen nom a
la pròpia nació: Països Catalans. El concepte fa referència a una
realitat lingüística, cultural i nacional innegable, en la qual hi
conviuen gairebé onze milions de persones. Els Països Catalans podrien
ser, si els seus ciutadans lliurement ho volguessin, també una realitat
política. En canvi, no existeixen a nivell oficial enlloc. Cap mitjà de
comunicació els contempla en el seu llibre d’estil. Cap institució
pública ni pràcticament cap partit polític en fa esment. Els Països
Catalans, oficialment, no existeixen.

Que l’Estat espanyol hagi fet tots els possibles per
esborrar el nom veritable de la pàtria dels catalans del vocabulari d’ús
comú no ens hauria d’estranyar. El que ja resulta més preocupant és que
siguin els propis catalans del Principat els qui maldin per ocultar
aquesta idea. Molta tinta ha corregut sobre el blaverisme i el
secessionisme lingüístic al País Valencià. Però poca cosa s’ha escrit
sobre el segregacionisme nacional que, de vegades, ha estat promogut des
del catalanisme principatí. Que el nacionalisme conservador vagi fent
la viu viu amb aquest tema no deixa de ser normal: jugar a la puta i la
ramoneta forma part del seu ADN ideològic. El que resulta més preocupant
és que els Països Catalans siguin qüestionats des del propi
independentisme. Un discurs que, per activa o per passiva, es desprèn
sovint d’aquest sobiranisme de nova fornada que tanta quota de pantalla
ha acumulat darrerament. Reivindicar un estat acceptant els límits
imposats per la Constitució espanyola de 1978 suposa excloure del
projecte de construcció nacional gairebé la meitat dels catalans.

Tot plegat no deixa de ser un símptoma del profund desconeixement que,
des del Principat, es té de la realitat de la resta de territoris dels
Països Catalans. Quants cops haurem hagut de sentir, en boca de
patriotes convençuts, allò tan tòpic de “València està perduda”? Potser
caldria actualitzar una mica l’argumentari. El País Valencià ha canviat
molt durant els últims anys. Uns fortíssims moviments socials de base
han sacsejat el sud. En trobem exemples en el món de la cultura –amb els
Obrint Pas convertits en el grup més internacional en llengua
catalana-, en el món de l’educació –amb Escola Valenciana agrupant
milers i milers de famílies en defensa de l’educació en valencià- i fins
i tot en el món de la política, amb l’eclosió de forces fins fa poc
impensables com Compromís. Està naixent un nou País Valencià i, amb ell,
també podria néixer una nova forma d’entendre els Països Catalans, que
incorporés sensibilitats més plurals i desemboqués en un espai social,
cultural i potser també polític on tots plegats ens puguem mirar de tu a
tu amb velles complicitats i forces renovades. De fet, seria el més
lògic, perquè la millor opció per sobreviure en un món global serà
aquesta: tots junts. Països Catalans, sí o sí.  La nació és la que és, i
si la volem desfigurada, senzillament no serà.


—————-

Catalunya Acció sempre ha defensat tota la Nació Catalana

CATALUNYA ACCIÓ
és un projecte polític, no un partit polític, que té com a objectiu únic i innegociable portar el nostre país, tota la nació catalana, fins a la independència en l’horitzó de l’any 2014, en una dècada aproximadament.

Estem parlant d’un projecte de regeneració política i nacional per a recuperar l’autèntic esperit català i poder ser un poble amb un futur digne i pròsper. L’única opció sensata i responsable d’assolir-ho és tenir el nostre propi Estat que aporti futur a la catalanitat, entesa
com la manera catalana de viure, d’estructurar la societat segons els
nostres valors i interessos i de relacionar-nos amb la resta del món.

Es tracta de recuperar la nostra dignitat com a
poble; de que només nosaltres decidim quin futur col·lectiu volem; de
que no ens robin la riquesa resultat del nostre esforç diari; de que no
ens amaguin la nostra pròpia història ni ens diguin quina llengua hem de
parlar. A la fi, es tracta de retornar el timó de la nau als seus
legítims propietaris: nosaltres els catalans.

La nostra batalla és una batalla d’idees. Les
nostres armes són el pensament, la paraula i l’esperit que transmetem
en totes les nostres conferències, articles i actes. La força que fa
avançar el projecte és l’exemple de les persones que hi col·laboren, i
la intel·ligència, l’audàcia i la determinació en són els elements que
el caracteritzen.

Com tot
projecte rigorós, tenim un objectiu, un pla, un esperit i un equip de
persones compromès i valent que tenim com a actituds i valors
fonamentals:

  •  
    •  
      •  

                  · La dignitat i el coratge
                  · La llibertat i la justícia
                  · L’esforç i l’excel·lència

Autor
Roger Palà (Barcelona, 1978). Periodista. Cap de redacció de la revista Enderrock
des de 2005. Va començar a aprendre l’ofici a la televisió local del
seu barri, Gràcia, on encara fa vida, i va treballar durant cinc anys a
la revista El Triangle. En l’actualitat combina el periodisme
musical amb altres dèries, entre les quals destaca l’actualtizació
constant del bloc Al darrera la nevera. També col·labora (menys del que
li agradaria) amb el setmanari alternatiu Directa, del qual n’és un dels membres fundadors, i amb la revista El Temps. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.

Pactar amb el PP us fa còmplices de l’exterminació! __ EA 1870

¿CÒMPLICES DE L’EXTERMINACIÓ?
11 de setembre de 2011 *

per
Jaume Corbera Pou
Mallorca (Països Catalans)
Doctor en Filologia Catalana Professor de la Universitat de les Illes Balears

“Amb la
llengua no s’hi juga”, “Ens mantindrem fidels i en peu en la defensa de
la nostra llengua”, “Oriol Pujol, ha advertit el PP que, si es trenca
el model d’immersió lingüística, no els tindran en compte per a futurs
acords”… Paraules, paraules, paraules…

Aquestes darreres setmanes
una altra vegada els dirigents de CiU s’han omplit la boca de paraules
de suposada defensa de la llengua catalana pels atacs del PP i per una
resolució judicial que obliga la Generalitat de dalt a fer del català
llengua vehicular de l’escola (¿o hauria de dir “del cole”, com ja diu
tot déu per Catalunya i propaga la catalaníssima TV3?). Queda molt bé
omplir-se la boca de paraules i presentar-se com els grans defensors de
la llengua de Catalunya davant els atacs del “Cid Campeador “ pepero…
Però aquesta autoproclamació de campions del catalanisme topa amb una
realitat ben real: CiU fa anys que pacta amb el PP per a tot allò que li
convé (i dic que li convé, no que convé a Catalunya) fent els ulls
grossos a la política d’extermini del català que el PP ja practica als
territoris on s’hi parla català que controla, el País Valencià, les
Illes Balears i, des de fa poc, Aragó. A València, on governa, a pesar
de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 16 anys, ha aconseguit
que l’ús de la llengua catalana hagi minvat en una proporció
escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el
darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va
decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al
17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 %
al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys,
és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país
(vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País
Valencià, Barcelona 2009). A les Balears, on des de 1982 només hi ha
hagut 8 anys de govern autònom no pepero, inicialment havia tingut una
posició d’una certa neutralitat, fins i tot de condescendència cap a la
llengua catalana (va consentir que fos majoritàriament la llengua
vehicular de l’ensenyament), però des de 2003 ha dut una tendència
progressiva cap a la reimposició absoluta del castellà, que en el nou
govern d’enguany ja s’ha materialitzat amb la supressió de totes les
ajudes a les activitats en català, en el tancament de Televisió de
Mallorca i de la ràdio Ona Mallorca, en l’anunci reiterat que a partir
de l’any que ve s’acabarà el model d’immersió lingüística (¿li sona la
cançó, sr. Pujol?), en el projecte de llei de funció pública que
suprimeix el requisit del coneixement del català per a accedir a les
places de funcionari i en el nomenament per a càrrecs importants al
govern de coneguts militants anticatalanistes incitadors a la violència
contra els defensors de la llengua. A Aragó, el nou govern ja ha
anunciat que derogarà la Llei de Llengües que reconeix uns certs drets a
la llengua catalana de la Franja. ¿Quina ha estat la reacció de CiU a
tota aquesta política anticatalana del PP? Callar, callar i callar. En
aquestes dècades passades CiU ha pactat amb el PP, a Catalunya i a
Espanya, quan li ha convingut, i mai li ha posat com a condició que
deixàs d’agredir el català… És clar, qualcú dirà, però és que CiU és
una coalició que només actua a Catalunya i només es preocupa per
Catalunya, i ara sí que protesta perquè és el PP de Catalunya qui ataca
el català de Catalunya. Molt bé, doncs, si l’egoisme de CiU i dels seus
votants els fa tenir la perspectiva tan curta que consideren que la
llengua catalana de fora de Catalunya no és cosa seva, ¿per què després
fan servir l’argument dels 10 milions de parlants per a reclamar que el
català sigui oficial a la UE? Els catalanoparlants de fora de Catalunya
servim a CiU per a donar més pes a les seves reclamacions
grandiloqüents, però no existim quan necessitam que ens defensi, perquè
nosaltres tots sols no tenim prou força. No hi ha un PP de Catalunya i
un PP d’Espanya o un PP de València, o… hi ha un sol PP espanyol, que
entre els seus objectius en té un de molt clar: l’extermini de totes les
llengües altres que la castellana existents dins el seu imperi. El
practica a Galícia, el practica a Navarra (en la versió local UPN), el
practica a València, ha començat a practicar-lo a les Balears i ho farà a
Aragó. No pot fer-ho a Euskadi ni, de moment, directament a Catalunya,
però si CiU, en lloc de combatre’l, l’enforteix, a poc a poc es farà
indispensable i llavors ja es veurà ja com actua. De moment, Badalona ja
ha caigut i mirau què hi fa.
Si a les pròximes eleccions espanyoles el PP treu majoria absoluta
l’envestida que rebrem serà terrible, i només suportant-nos tots els
catalanoparlants tindrem un mínim d’esperança. Si no treu majoria
absoluta i necessita els vots de CiU, ¿què fara la coalició? ¿Negar el
seu suport a qui cerca l’exterminació del català o mirar pels seus
interessos i trair la llengua? ¿Continuarà CiU sent còmplice del nostre
botxí?

Jaume Corbera Pou
Mallorca (Països Catalans)

Doctor en Filologia Catalana Professor de la Universitat de les Illes Balears

* Aquest article ha estat rebutjat per a ser publicat per Ara i per Tribuna Catalana.

2 comentaris:

Anònim ha dit…

    Extermini no és correcte? O exterminació ho és més?

 
Jaume Corbera Pou ha dit…

“Exterminació”és paraula antiga
en català ben documentada, mentre que d'”extermini” en coneixem un sol
exemple antic, al DCVB, que Coromines no reconeix com a tal. En canvi,
en castellà la forma més antiga és “exterminio”, i “exterminación” està
recollida, però és pràcticament desusada. En català comença a usar-se
“extermini” amb una certa freqüència dins el segle XIX, i per això és
sospitosa de ser deguda a la influència del castellà. Ara bé, caldria
fer-ne un estudi més profund que no he fet. En francès és només
“extermination”. En qualsevol cas, és ver que “exterminium” és llatí i
que una i altra forma són admeses al DIEC.

Ler mais: http://dodeparaula.blogspot.com/2011/09/complices-de-lexterminacio.html#ixzz1YRAHPbQi

Qui som:  Jaume Corbera Pou
    Mallorca (Països Catalans)
    Doctor en Filologia Catalana Professor de la Universitat de les Illes Balears

Visualitza el meu perfil complet

Endavant!

Aquest
“Recull d’articles” inclou la majoria d’articles publicats al “Diari de
Balears” i qualcuns altres apareguts a altres mitjans (“Es Castellet”,
de Bunyola; “El Triangle”, i algun altre). Només n’he exclòs aquells que
he considerat massa circumstancials, que han perdut l’interès passades
les circumstàncies concretes que en provocaren la redacció. També hi
trobareu qualque text no publicat prèviament enlloc, fet com a
conferència, presentació, etc., i ressenyes de llibres publicades a
revistes diverses. Quasi tots duen la data de redacció, però de qualcun,
un poc antic, només en sé la data de publicació.

Gràcies a tothom que s’hi entretengui una mica i cregui que en pot
treure un poc de profit. I especialment gràcies a tothom que, a més a
més, hi deixi qualque comentari. Voldrà dir que no li ha estat
indiferent.

Ler mais: http://dodeparaula.blogspot.com/2011/09/complices-de-lexterminacio.html#ixzz1YRApKcG6

Rèplica al poruc de la Independència. EA 1869

(En referència a aquell article de fa poc d’en Jordi Pujol a la Vanguardia)

PereSegura | Independència | divendres, 16 de setembre de 2011 | 22:51h

He trobat dos articles, que mereixen, a parer meu, atenció.

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/8715

——————————————-

Pujol podia haver dit: no tingui’s por, la Independència serà bona per Catalunya i per a tots.

Però Pujol en el subconscient o expressament va recórrer allò que ja sabem però a voltes oblidem: “que no se note el cuidado!”

I Pujol va dir-li a aquell* que tenia por  “fes tot el possible perquè no creixi el sentiment”

Primer i per això he posat l’asterisc en el mot “aquell”, qui és aquell a qui es dirigia Pujol?

A – Un contrari qualsevol a la Independència de Catalunya?
B – L’estat espanyol, entengui’s “los espanyoles con mando” com
dient-los no esvereu massa als catalans, no els piqueu massa,
escanyeu-los però no els ofegueu!
C – S’ho deia a si mateix i als retardataris que li puguin fer costat?

Segon, el més important de tot, és que Pujol és conscient de la força
del sentiment, la força de l’anhel dels catalans i també de tot poble.

Nosaltres, els independentistes compromesos hem de ser conscients de la
força d’aquest sentiment, la força que si no claudiquem ni abaixem els
braços com Moisès, ens portarà a la plenitud nacional, a la
Independència de Catalunya!

Són confuses les paraules de Pujol, sempre ha nedat en la indefinició i
això ha portat grans beneficis a la seva butxaca, 23 anys cobrant de
President de la Colònia i encara ara cobrant-ne els drets vitalicis.

Pujol opta per dir “fes que no creixi el sentiment” ho fa descaradament
al revés de Xirinacs, al revés de Pau Casals, al revés de Macià, al
revés de Josep Ma. Batista i Roca, al revés de Carles Muñoz Espinalt, al
revés de Pere Esteve, al revés de l’Heribert Barrera, al revés de
Moisès Broggi, al revés del Dr. Oriol Domènech, al revés de Carretero,
al revés de l’Espot, al revés del Tena, al Revés de l’Uriel … al revés
de tants i tants patriotes que han servit molt més honorablement al seu
Poble!

Pujol diu: “fes que no creixi el sentiment”

Carles Muñoz Espinalt diu en nom de tots els altres:

“Són molts els qui voldrien que no se’n
pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-
ludi de la Independència de Catalunya no ha
nascut pas per generació espontània. No és
cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys
que es deixa sentir amb harmònic frasejar,
per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti
el to vibrant i clamorós que demana executar-
lo amb tota la seva amplitud.”

i també diu:

“Sovint, els covards,
per no posar-se en evidència, són els més
interessats a silenciar la veu dels coratjosos.
Llavors, els desmoralitzats i els pobres de
tremp, enlloc de cercar un major braor en ells
mateixos, prefereixen —baixet, per no fer
soroll— parlar de mans misterioses que ens
barren el pas.”

i segueix:

“Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no el preocupaven gaire els
judicis que d’ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del
nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència
de Catalunya. 1 sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una
majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida.”

i acabo com Carles Muñoz Espinalt acaba el seu assaig “Preludi de la Independència”:

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol X.

“Se sent”

UNA ANÈCDOTA
CONVERTIDA EN «TEST»

Ni als obsessionats per l’alquímia els sortia
tan fum del cap quan cercaven la pedra filo-
sofal o volien transmutar un tros de ferro en
or. No paraven de donar-hi voltes. Era per
suar-hi i angoixar-se intentar fer una «nueva
constitución española». No li resultava planer,
a Cànovas del Castillo, redactar-la l’any 1876.

Mirava de sortir-se’n amb prudència i grà-
cia. Habilitat segur que en tenia, ja que ningú
no li negava el talent, però no havia tingut
més remei que restaurar la monarquia borbò-
nica. Què revivia? Quan cal recórrer a una
solució així, és com posar un pegat «sor virgí-
nia» a un cancerós. S’hi podia confiar? Tenia
massa intel·ligència Cànovas del Castillo per
a poder sentir-se optimista sobre l’experiment
que promocionava. És molt possible que tin-
gués la sensació de perpetuar la trampa
quan, en alguns dels seus discursos més
solemnes, afirmava: «Vengo a continuar la
historia de España.» Amb tot, volia intentar de
fer-ho ben fet. Reunit amb un equip de juris-
tes, es mirava de compondre la nova
constitució. Començaven l’esborrany d’un pri-
mer article, que no els acabava de sortir. S’hi
esmerçaven. De cap manera podien fer-lo a
la babalà. En un passat immediat s’havien
redactat constitucions que es convertien aviat
en la riota de bona part de la gent a qui ana-
ven adreçades. Tothom hi trobava
expressions que quedaven grotesques referi-
des a una entitat impossible d’estructurar.
Sonaven a falses, donaven peu a jocs de
paraules i a bromes pesades. Quina triem?
La de Cadis del 1812 n’és una bona mostra:
durant dècades se n’havien mofat els carlins
que quan parodiaven el primer article, que es
refereix a «los españoles de ambos hemisfe-
rios» es posaven una mà a cada anca i en to
de marietes feien posats obscens.

És natural que no es volgués fer el ridícul,
però com pretendre que surti rodó un article
d’un text legislatiu que es refereix a una enti-
tat que, abans, com ara, no té altra alternativa
que la desconstitució? No era fàcil per als
assessors de Cànovas del Castillo tirar enda-
vant un primer article d’aquella llei magna que
pretenien redactar. Estaven encallats.
Començaven: «Són espanoles…» Però, no
passaven d’aquestes dues paraules.
Tornaven a provar-ho: «Son espaholes…» I,
altra vegada, quedaven ofegats pels mateixos
punts suspensius damunt dels quals no
sabien què posar-hi. Es basquejaven de nou.
«Son espaholes…» «Son espanoles…» Irritat
Cànovas del Castillo de veure’ls que no se’n
sortien i parats com estaquirots semblaven
incapaços de saber concretar res coherent
sobre què diantre era ésser espanyol i qui
entrava en el compte, exclamà amb caustici-
tat i amb la quimera de qui ha perdut la
paciència: «Son españoles los que no pueden
ser otra cosa.»

Quan es relata aquesta anècdota davant
d’un públic on predominen els catalans —jo
he fet la prova moltes vegades—, els reconei-
xereu només per la cara de satisfacció que
posen. Se’ls il•lumina la pell d’alegria. Si ens
entretinguéssim, un per un, a comptar posats,
no ens caldria cap enquesta prèvia per saber
que a Catalunya un plebiscit sobre si es vol o
no la Independència de la nació, els qui vota-
rien «sí», serien la immensa majoria. En
canvi, una ombra mig verdosa i mig grisenca
s’estén pel rostre d’aquells que creuen no
tenir altra identitat que l’espanyola. Tot plegat,
és un eloqüent test que trenca temences i
recels.

Endemés, si de nou repassem l’actitud
d’aquells catalans que acaben d’escoltar
l’anècdota de Cànovas del Castillo, per la
seva mateixa lluïssor d’ulls descobrim que ho
tenen tot molt clar i en cada un dels seus cors
neix un preludi de la Independència de
Catalunya, bon punt superen les mirades
d’esporuguit. Ells, malgrat les intimidacions i
les tergiversacions d’una determinada situa-
ció política, poden ser catalans. Són catalans.
i comencen a sentir-se’n, com mai, joisos.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992

XENOFÒBIA? __ EA 1867

L’escriptor Álvaro de la Iglesia ja va dir una vegada, si no recordo malament, que “todos somos iguales, pero unos somos más iguales que otros”.

L’invent de la globalització ha estat nefast. L’ invent de portes obertes i del proteccionisme de les ONG ha fomentat l’efecte crida d’un món superpoblat, desequilibrat i gens homogeni com alguns ciutadans del món pretenen que sigui.

L’homo sapiens té moltes singularitats les quals cal respectar. Per tant, democràticament, ningú pot imposar res a casa de ningú per motius religiosos i/o polítics, sempre i quan es respectin els drets humans.

Desgraciadament vivim un fet colonitzador molt greu a Catalunya, que ha convertit als catalans de pedra picada en un gueto. Aquesta colonització, precisament ha estat provocada per un fet xenòfob espanyolista que fa segles que dura.

La pregunta: ¿Què faríeu vosaltres, els catalans, davant d’una total desaparició de Catalunya com a poble? Ja ens queda poc d’aquest poble, cal que siguem realistes. Aneu a Barcelona i observeu. De pebrots i d’estratègia militar encara ens en queda menys. Què penseu fer? Penseu continuar cantant havaneres i fent l’orni? Molts catalans són uns grans especialistes en fer l’orni, fer el gara-gara i fugir d’estudi pel que els convé. Les coses no passen perquè sí, i no m’agradaria gens que a l’estelada haguéssim de canviar, amb el temps i tal com anem, l’estrella per la mitja lluna per culpa dels radicalismes. Qui tingui ulls que observi i qui tingui orelles que escolti. Abans del 2014, si podem fer una consulta independentista, i la pot votar tothom, ja podem plegar. Insisteixo en dir que ens caldria implantar el sistema americà del carnet de votant, però ja que no som sobirans a casa nostra, no ho podem dur a terme.

La única alternativa que ens queda cada quatre anys, és proclamar la independència de Catalunya des del parlament, però amb aquesta colla d’ànecs que hi tenim, de moment res de res.

Ens cal votar i apostar per partits clarament independentistes i practicar la transversalitat (deixar-nos d’esquerres i de dretes, aparcar determinades disciplines de partit i apostar clarament per la unitat, ja que és primordial salvar Catalunya). Quan tinguem l’estructura de la casa catalana sòlida i sense cap perill d’esfondrament, llavors ja discutirem democràticament del color que preferim pintar les finestres.

Primer els de casa. Els altres, si es comporten i s’integren amb el degut respecte, després. Primer cal complir amb els deures i posteriorment es poden exigir drets.

Els antidemòcrates, gent de males costums, sectaris i delinqüents, fora.

 

JoaquimPugnau Vidal.

Membre fundador de Catalunyacció.

Cada dia que passa tenim nous motius per trencar amb Espanya! __ EA 1863

Trenquem!:

‘Jo no acato la
sentència contra el català’

Clam per a la desobediència a la sentència contra el català

La
xarxa esclata amb milers d’adhesions a la campanya ‘Jo no acato la
sentència contra el català’ al Facebook · Entitats, sindicats i partits
demanen fermesa a la Generalitat per defensar la immersió lingüística

La interlocutòria (pdf) del Tribunal Superior de Justícia (TSJC)
exigint desmuntar en dos mesos la immersió lingüística ha desfermat
una torrentada de crides a la desobediència de particulars, professors,
polítics i activistes. La xarxa bull amb el nou atac al català a
l’escola i una pàgina de Facebook
ja ha recollit unes vint mil adhesions a favor de no acatar la
sentència.  Aquest moviment creix cada minut amb força i proposa una
reacció activa contra la sentència. Són moltes les propostes que es
plantegen, però totes tenen el denominador comú de no acatar la
sentència El ministre de Justícia espanyol, Francisco Caamaño, va avisar
que el Tribunal Constitucional avala que el català pot ser la llengua
vehicular de l’ensenyament a Catalunya.

El ministre va subratllar
que la interlocutòria emesa divendres pel TSJC es refereix a un cas
concret i va deixar clar que les lleis catalanes ‘són constitucionals’.
En referència al termini de dos mesos que ha donat el TSJC al govern
català perquè inclogui el castellà com a llengua vehicular, Caamaño diu
que ‘la justícia no dóna ultimàtums, dicta sentències’.

Tots els partits catalans, a excepció del PP i Ciutadans, fan costat
al govern, que ja va anunciar que presentaria un recurs a la
interlocutòria del TSJC. A més, els partits demanen al govern que es
mostri ferm en la defensa de la immersió lingüística i que no faci cap
pas enrere en la qüestió del català a l’escola.

Entitats, associacions de pares i mares, i sindicats també han
proclamat la seva disposició a desobeir l’ordre del tribunal i reclamen
fermesa i unitat als partits. Així ho van fer l’Òmnium Cultural, la plataforma Somescola.cat, la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), UGT, CC OO, USTEC·STE’s, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes (FAPAC).

Recurs de la Generalitat

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, va anunciar (vídeo)
divendres que presentarà un recurs a la interlocutòria del TSJC que
dóna dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures
necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’escola,
aplicant així la sentència del desembre del 2010 del Tribunal Suprem (TS).

La consellera Rigau va explicar que el departament ja va enviar un
document al TSJC sobre l’ús del castellà on donava raó motivada de la
seva posició el passat juliol, però el tribunal va considerar que es
mantenia l’incompliment de la sentència del TS. Rigau va remarcar que
presentaran el recurs amb la lleialtat institucional que correspon, diu,
a la Generalitat, però que mantindran el compromís amb l’immersió
lingüística.

La consellera va afirmar que el model d’immersió és un patrimoni
col·lectiu com a país que ha garantit la cohesió social i va recordar
les paraules d’Alexandre Galí: ‘No separeu mai als infants per raó de
llengua’.