Ens ataquen per tots cantons! Els sicaris fan la feina, als altres ja els està bé. __ EA 1841

Actualment, ens trobem al davant d’una forta ofensiva del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l’escola…), desfermada pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat, i la Rudi, a l’Aragó. Veurem què passa a partir d’ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d’haver tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a l’estat espanyol.” Josep Guia

La caiguda de Camps
josepguia
|
dijous, 21 de juliol de 2011 | 18:51h

Realment és un motiu de goig i alegria la dimissió
de Camps, però no només pel fet concret d’acabar amb la vergonya d’un president
de la Generalitat
Valenciana inculpat i processat per suborn, sinó també per
moltes altres raons. Perquè Camps no personificava sols la corrupció
sinó tota una línia política d’enfrontament creixent amb amplíssims sectors de
la societat valenciana, de tot el País Valencià.

Camps havia portat al límit i a l’esperpent tot un
conjunt d’agressions contra la llengua i la cultura (prohibició de TV3, multes
a ACPV, projecte de liquidació del català com a llengua vehicular de l’escola,
censura i estultícia a Canal 9, desprotecció i marginació d’activitats
artístiques i culturals en català…); contra el medi ambient (urbanisme
salvatge, destrucció de gran part de les costes valencianes, projecte de
destrucció del Cabanyal, pol·lució i contaminació acústica de la Fórmula 1 per la ciutat de
València…); contra l’economia valenciana (liquidació d’un sistema financer valencià,
supeditació servil a Madrid, entesa estreta amb Múrcia i negativa a
relacionar-se amb el Principat de Catalunya, desastrosa administració i
endeutament asfixiant de la
Generalitat…); contra la salut de la població (assistència
hospitalària cada vegada més dolenta, privatització i reducció de serveis
bàsics, no execució de la llei de dependència, no assumpció de responsabilitats
en l’accident del metro de València…); etc.

La política delirant de Camps –com aquells bojos
que estan enfonsant un país i diuen i creuen que estan salvant-lo— l’ha portat,
en els darrers temps, a evitar aparèixer en públic, davant dels periodistes i
de la gent, per por de ser increpat per uns o altres. Allà on anava sempre hi
havia gent que li retreia la corrupció, la prohibició de TV3, els damnificats
del metro… Fins i tot no va anar a la processó del Corpus de València, que ja
és dir! En fi, tot plegat, una situació insostenible, especialment per al seu
partit, el PP, que ja havia vist, amb l’inici de la davallada de vots en les
proppassades eleccions, el risc que implicava el manteniment d’aquest
personatge i d’aquesta política tan prepotent i agressiva. Una línia política d’anticatalanisme ferotge que
està duent el País Valencià a l’endarreriment i a la possible pèrdua del tren
d’Europa. I que portaria al PP a una anunciada i ja iniciada pèrdua de vots.

Crec que cal tenir en compte aquestes
consideracions per entendre la forçada dimissió de Camps i la seva no
substitució per ningú del seu cercle valencià (de la ciutat i província de
València) ni per ningú que hagi estat conseller amb ell. Que el PP hagi pensat
en Alberto Fabra, l’alcalde de Castelló, pot voler dir que s’han adonat que una
política tan agressiva i paranoica com la de Camps comença a passar-los factura.
Volen canviar un personatge histriònic i, probablement, la línia política que
aquest personatge portava a terme. D’això ens n’hauríem de felicitar, no perquè
el PP faci bondat –que els seus objectius adversos a la nació catalana i a la
classe treballadora són els mateixos— sinó perquè l’oposició social i política
va creixent i els força a fer aquests canvis.

L’ajuntament de Castelló, presidit per un Fabra que
no és parent de l’altre Fabra ni cap dels dos nebots de mestre Pompeu, ha
aprovat sengles mocions que cal recordar: en favor del retorn als arxius de
Castelló dels documents confiscats i retinguts a Salamanca i en favor de la
recepció lliure, en terres valencianes, de la televisió de Catalunya. D’altra
banda, l’ajuntament de Castelló cedeix sense problemes un seu local a la
delegació de l’IEC i acull les reunions del Patronat de la Fundació Huguet, presidides per
l’alcalde, la qual va atorgar fa pocs dies el premi Gaetà Huguet (“a la
producció cultural en llengua catalana”) a la novel·la i la cinta Pa
negre
. L’alcalde en persona va rebre i saludar cordialment, a la porta de
l’Ajuntament, els guardonats Emili Teixidor i Agustí Villaronga.

Actualment, ens trobem al davant d’una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l’escola…), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l’Aragó. Veurem què passa a partir d’ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d’haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l’estat espanyol. Potser així podrem respirar més bé i agafar una mica més d’aire.  

Extret del Blog de Josep Guia: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201795/#comments

Ens ataquen per tots cantons! __ EA 1841

Actualment, ens trobem al davant d’una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana
(a la televisió, a l’escola…), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l’Aragó.
Veurem què passa a partir d’ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d’haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l’estat espanyol.” Josep Guia

La caiguda de Camps

josepguia |
dijous, 21 de juliol de 2011 | 18:51h

Realment és un motiu de goig i alegria la dimissió
de Camps, però no només pel fet concret d’acabar amb la vergonya d’un president
de la Generalitat
Valenciana inculpat i processat per suborn, sinó també per
moltes altres raons. Perquè Camps no personificava sols la corrupció
sinó tota una línia política d’enfrontament creixent amb amplíssims sectors de
la societat valenciana, de tot el País Valencià.

Camps havia portat al límit i a l’esperpent tot un
conjunt d’agressions contra la llengua i la cultura (prohibició de TV3, multes
a ACPV, projecte de liquidació del català com a llengua vehicular de l’escola,
censura i estultícia a Canal 9, desprotecció i marginació d’activitats
artístiques i culturals en català…); contra el medi ambient (urbanisme
salvatge, destrucció de gran part de les costes valencianes, projecte de
destrucció del Cabanyal, pol·lució i contaminació acústica de la Fórmula 1 per la ciutat de
València…); contra l’economia valenciana (liquidació d’un sistema financer valencià,
supeditació servil a Madrid, entesa estreta amb Múrcia i negativa a
relacionar-se amb el Principat de Catalunya, desastrosa administració i
endeutament asfixiant de la
Generalitat…); contra la salut de la població (assistència
hospitalària cada vegada més dolenta, privatització i reducció de serveis
bàsics, no execució de la llei de dependència, no assumpció de responsabilitats
en l’accident del metro de València…); etc.

La política delirant de Camps –com aquells bojos
que estan enfonsant un país i diuen i creuen que estan salvant-lo— l’ha portat,
en els darrers temps, a evitar aparèixer en públic, davant dels periodistes i
de la gent, per por de ser increpat per uns o altres. Allà on anava sempre hi
havia gent que li retreia la corrupció, la prohibició de TV3, els damnificats
del metro… Fins i tot no va anar a la processó del Corpus de València, que ja
és dir! En fi, tot plegat, una situació insostenible, especialment per al seu
partit, el PP, que ja havia vist, amb l’inici de la davallada de vots en les
proppassades eleccions, el risc que implicava el manteniment d’aquest
personatge i d’aquesta política tan prepotent i agressiva. Una línia política d’anticatalanisme ferotge que
està duent el País Valencià a l’endarreriment i a la possible pèrdua del tren
d’Europa. I que portaria al PP a una anunciada i ja iniciada pèrdua de vots.

Crec que cal tenir en compte aquestes
consideracions per entendre la forçada dimissió de Camps i la seva no
substitució per ningú del seu cercle valencià (de la ciutat i província de
València) ni per ningú que hagi estat conseller amb ell. Que el PP hagi pensat
en Alberto Fabra, l’alcalde de Castelló, pot voler dir que s’han adonat que una
política tan agressiva i paranoica com la de Camps comença a passar-los factura.
Volen canviar un personatge histriònic i, probablement, la línia política que
aquest personatge portava a terme. D’això ens n’hauríem de felicitar, no perquè
el PP faci bondat –que els seus objectius adversos a la nació catalana i a la
classe treballadora són els mateixos— sinó perquè l’oposició social i política
va creixent i els força a fer aquests canvis.

L’ajuntament de Castelló, presidit per un Fabra que
no és parent de l’altre Fabra ni cap dels dos nebots de mestre Pompeu, ha
aprovat sengles mocions que cal recordar: en favor del retorn als arxius de
Castelló dels documents confiscats i retinguts a Salamanca i en favor de la
recepció lliure, en terres valencianes, de la televisió de Catalunya. D’altra
banda, l’ajuntament de Castelló cedeix sense problemes un seu local a la
delegació de l’IEC i acull les reunions del Patronat de la Fundació Huguet, presidides per
l’alcalde, la qual va atorgar fa pocs dies el premi Gaetà Huguet (“a la
producció cultural en llengua catalana”) a la novel·la i la cinta Pa
negre
. L’alcalde en persona va rebre i saludar cordialment, a la porta de
l’Ajuntament, els guardonats Emili Teixidor i Agustí Villaronga.

Actualment, ens trobem al davant d’una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l’escola…), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l’Aragó. Veurem què passa a partir d’ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d’haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l’estat espanyol. Potser així podrem respirar més bé i agafar una mica més d’aire.  

Extret del Blog de Josep Guia: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201795/#comments

#9J – Catalonia the next state in Europe! __ EA 1840

A la fotografia es pot veure la Pancarta insignia de la Independència de Catalunya “Catalonia the Next State in Europe” a la Manifestació del #9Juliol del 2011 a BCN “Pel nostre futur: Independència!”

————————

“We are not going to go down”

Xavier Ginesta

“Els catalans hauríem d’haver superat la fase espriuiana, vicentsviviana i pujoliana de la pedagogia. Ara hem de començar una fase més aventurera”, concloïa el professor d’Stanford Joan Ramon Resina davant d’un pati de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ple de gom a gom en motiu de la presentació del llibre What Catalans Want (Catalonia Press), d’Antoni Strubell.
La frase, prou demolidora i futurista, prenia especial rellevància
tenint en compte que a Resina l’acompanyava a la taula un dels defensors
d’aquesta pedagogia catalanista que, ara mateix, ha quedat superada:
el president Pujol havia fet la principal laudatio
al treball del diputat de Solidaritat Catalana (SI), posant de manifest
la seva deriva independentista, ara que el país comença a patir un
procés de “residualització”, que està decidit a no acceptar. Jordi
Pujol, citant una conferència de l’historiador Joan B. Culla (UAB)
“La dècada de les decepcions”, explicava que “els fracassos es poden
remuntar, però els ponts de diàleg amb Espanya s’han trencat”.
Contundent! Pujol, enmig d’intel·lectuals, generalment s’hi troba
còmode: sap interpretar el personatge còmic de l’escena –“perdoneu, però
la Marta m’està dient que acabi”–, defensa subtilment (i eruditament)
la seva política de govern, però entoma les crítiques amb elegància;
més ara quan el seu ideari ha fet una evolució cap a l’independentisme
més manifest i és conscient que no pot passar per alt que més d’un, com
el mateix Resina, li retraurà que, segurament, arriba massa tard.

“Per la independència s’hi ha de treballar i una manera és
informant-ne. Cal arribar a alguns polítics europeus importants que no
tenen ni idea del problema català”, comentava el líder nacionalista en
el seu parlament inaugural. El cert és que la feina que l’amic Antoni
Strubell ha fet amb el seu llibre –amb la col·laboració del fotògraf Lluís Brunet
va en aquesta línia: deu ser de les poques vegades que s’ha escrit en
un anglès divulgatiu sobre algunes de les necessitats polítiques i
problemàtiques de l’actual Catalunya i, a més, usant l’àgil i amè format
de l’entrevista a personatges de reconegut prestigi internacional
(d’altres més vinculats a la societat civil catalana), alguns professors
de les universitats angleses i nord-americanes. El paper de l’acadèmia
en aquesta obra pren especial rellevància a l’hora de legitimar a
l’estranger una causa, l’independència de Catalunya, del qual se n’ha
parlat fent cridòria, però necessitada d’una reflexió serena i pausada
(en anglès, òbviament) des del coneixement d’aquells qui estan exercint
de líders d’opinió fora del dia a dia de la batalla política.

Per molt que Strubell volgués deixar clar que la selecció dels
protagonistes havia tingut en compte gent de totes les condicions
(acadèmics, polítics o altres representants de la societat civil menys
populars) crec que si es vol arribar als líders europeus a què apel·lava
Pujol és especialment important el paper divulgador que prenen
persones com Carles Boix (Princeton), Joan Ramon Resina (Stanford) o
Henry Ettinghausen (Universitat de Southampton), que amb un català
perfecte va exercir de tercer padrí de l’autor, al costat de
l’expresident i el seu col·lega expert en literatura comparada. Si és
veritat que alguns Estats, com per exemple Estònia, van trobar-se
independents de la nit al dia, d’altres que ho han fet a través d’un
conflicte armat, la independència de Catalunya passa per la
perseverança política, exemplificada per la redefinició del refrany
anglès amb què Strubell va concloure la seva presentació: “Nosaltres no
direm ‘we are not going to go down without a good fight’; nosaltres només direm ‘we are not going to go down’”. I, el camí queda marcat, legitimat i beneit pel president, es clar.

Xavier Ginesta
(Publicat a la web de SI)

——————-

Mireu el següent Youtube:

CATALONIA: Freedom and Liberty !!! __ EA 1839

“Cal disposar d’aliats d’allò més seriosos per …

“ELS INCOMPLIMENTS BRITÀNICS”  QUIM GIBERT

El 12 de desembre de 1898, arran del Tractat de Pau de París, Espanya va
renunciar a la sobirania sobre Cuba. Anys abans, el 1896, Estats Units
havia admès el dret de Cuba a ser un país independent. La intervenció
militar nord-americana va ser decisiva per expulsar definitivament els
espanyols de l’illa. I és que, des de 1868, els cubans en solitari
havien combatut Espanya en tres guerres amb escassos resultats. Un aliat
tan poderós com Estats Units va desencallar en poques setmanes el
conflicte en detriment d’Espanya.


És just al contrari del que ens va passar als catalans i aragonesos en
plena Guerra de Successió (1702-1715). Amb motiu del Tractat d’Utrecht
(1713), els que fins llavors havien estat aliats de la Corona d’Aragó
(Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal… ) van lliurar a castellans i
francesos les places fortes catalanes que defensaven. Bo i que pel pacte
de Gènova (1705) Anglaterra es comprometia a defensar la causa
catalana, el govern anglès, junt amb els que el secundaven, es va
retirar de la contesa bèl·lica. El preu de l’abandonament de Catalunya
pels anglesos, segons els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, és un
«un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d’Amèrica (…)
es pot dir que el poble català fou l’únic poble que perdé la Guerra de
Successió» (dins el llibre La traïció anglesa). Així i tot, Europa quedà
bocabadada de la nostra capacitat de resistència, especialment en el
setge de Barcelona, que s’allargà tretze mesos. Per tant, no disposar de
complicitats a partir d’un moment determinat ens va abocar a la
desfeta.

L’historiador Fèlix Cucurull apunta que, malgrat la caiguda de Barcelona
(1714), fins el 1721 els guerrillers catalans disponibles van
continuar en combat: «en certs moments arriben a controlar extenses
zones i, fins i tot, alguna ciutat important» (en el llibre El fet
nacional a través de la història). Cucurull afegeix que en el segle
XVIII «els catalans encara insisteixen prop de les monarquies europees
que havien combatut al seu costat (…) tot recriminant als “antics
aliats” el no haver complert les obligacions que havien contret amb
Catalunya».

Catalans de diferents èpoques han pressionat els esmentats aliats a
complir «l’obligació de restituir-li sa llibertat»
. La darrera vegada
fou el juny passat quan un centenar de catalans es van desplaçar a
Londres en agraïment pel gest de catorze diputats del parlament de
Westminster, que en representació de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i
Anglaterra, havien presentat el 14 de juliol de 2010 una moció a fi i
efecte que «la cambra britànica aprovés un acord de suport al dret de
Catalunya a decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure». En
resposta, la cambra britànica dels comuns ha expressat, entre d’altres coses, la
seva preocupació que futurs desenvolupaments constitucionals a
Catalunya, que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de
Catalunya, topin «amb revisions judicials d’organitzacions que no són
neutrals ni independents».
En el mateix text, la cambra britànica dels comuns demana que es reconegui:
«als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu
propi futur»
.

Amb el títol 1705-1714: la Corona d’Aragó i els incompliments britànics,
el dissabte 9 de juliol, a les 7 del capvespre, al saló social de
l’Hotel Casanova de Fraga (Av. de Madrid 54), J. Manuel Oronich i
Miravet, ex-paer en Cap de Lleida i activista cultural, dissertarà sobre
aquest episodi clau del nostre passat
. I és que el passat és dins el
present. Tal com afirma un il·lustre fragatí, «cal anar reprenent la
història que ens han falsejat o amagat». Però, sobretot, disposar
d’aliats d’allò més seriosos per quan van maldades.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

Publicat al setmanari l’Estel (St. Joan, Mallorca)  i  a  RadioCatalunya.ca

Homenatge a Enric Valor (EA 1838)

“Països Catalans són els Països on es parla la nostra llengua”

Enric Valor va nàixer a Castalla el 1911, el 22 d’agost. Enguany,
doncs, en fa 100 anys. Les commemoracions de la figura de Valor i els
homenatges a la immensa tasca d’aquest gran valencià han estat
nombrosos. Ara, vos en proposem un altre: un homenatge blogaire el
pròxim 22 d’agost. Per recordar el mestre, per reivindicar-lo, per
narrar-lo, per dibuixar-lo, per recórrer-ne l’obra i l’estima per la
llengua i el país; per pensar-lo i per compartir amb el món i més enllà
el nostre Valor, el que cada un dels membres de la comunitat lingüística
catalana que fem blog atresorem, hem llegit i ens estimem.

Aquesta celebració, que ve precedida per molts altres homenatges simultanis dedicats a grans figures de la cultura catalana, ens la va proposar Víctor Pàmies el passat 21 de maig a València, tot i que aplega la voluntat de molts altres (Josep Porcar, Josep Albinyana, Josep Daniel Climent, Vicent Brotons, Vicent Santamaria, 1entretants…) de fer-la endavant; i que ha d’aplegar encara la de tants i tantes com voldreu participar-hi!

Per fer-ho aneu a:

http://1entretants.ning.com/profiles/blogs/100anysdevalor-1

El nostre Nord és Trencar amb Espanya ! __ EA 1837

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d’Espanya és d’irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s’ho faci mirar perquè té un problema greu d’enteniment.

02 octubre 2008

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

—————-

“Pare no els perdonis que aquests fills de mala mare sí saben el que fan!”

Pujol, el gran home d’espanya va saber triar el seu successor en el seu virreinat espanyol.

—————

Us aconsello que jugueu el joc de l’autopista que ens han enviat la gent del CCN Centre Català de Negocis, el joc de l’espoli i veureu on ens ha portat la política, de Ciu, d’Esquerra i companyia, de donar suport a Espanya.

Constitució de l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana “Guíxols per la Independència”.? __ EA 1836

Benvolguts/des, 

 

Us convoquem a la constitució de l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana “Guíxols per la Independència”.

 

L’assemblea es realitzarà a la Biblioteca Municipal Octavi Viader i Margarit (Carrer Joan Surís, 28-34 17220 Sant Feliu de Guíxols, el Baix Empordà) a dos quarts de nou del vespre (20’30h) el dimecres, 20 de juliol de 2011.

 

L’ordre del dia de l’assemblea és el següent:

  1. Elecció de la mesa.
  2. Lectura i aprovació, si s’escau, de l’ordre del dia.
  3. Explicació del funcionament de l’assemblea constituent.
  4. Exposició de la “Declaració Fundacional” aprovada a la Conferència Nacional per l’Estat Propi.
  5. Exposició de la “Ponència sobre estructura i funcionament de l’Assemblea Nacional Catalana”.
  6. Exposició del “Full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana”.
  7. Presentació de candidatures al Secretariat Territorial (coordinador/a, secretari/ària, tresorer/a i els vocals que es es considerin oportuns).
  8. Votacions i escrutini.
  9. Proclamació dels i les electes.
  10. Precs i preguntes.

Consideracions prèvies:

  • Per tenir dret a vot durant l’assemblea és imprescindible inscriure’s a http://www.assemblea.cat o inscriure’s el mateix dia de l’assemblea omplint el formulari.
  • Per assistir a l’assemblea no és necessari inscriure’s però en aquest cas, l’interessat/da tindrà dret a veu però no a vot.
  • Per presentar candidatura a qualsevol càrrec del Secretariat Territorial cal estar inscrit a l’Assemblea Nacional Catalana i enviar un correu a aquesta adreça (guixols.anc@gmail.com), 48 hores abans com a molt tard (a dos quarts de nou del dilluns, 18 de juliol)
  • Podeu consultar els documents a  http://www.assemblea.cat
  • Per aclarir dubtes o rebre més informació, us podeu adreçar a aquesta adreça (guixols.anc@gmail.com) o trucar al 697.400.000

D’altra banda, us preguem que en feu el màxim de difusió possible. 

 

Gràcies per la vostra atenció i aprofitem l’ocasió per enviar-vos una cordial salutació,

 

La Comissió Organitzadora

SOBRE POBLACIÓ, DESEQUILIBRI I CAOS __ EA 1835

Quan en el planeta terra els humans varem arribar als mil milions d’habitants ja érem prous. A partir d’aquest punt, l’home calia que fos suficientment assenyat o intel·ligent per no arribar al descontrol que va significar la revolució industrial. Aquesta, va disparar la natalitat i el desequilibri ecològic fins a arribar, lamentablement, en aquest punt crític actual. Totes les “solucions” que s’apliquen ara a nivell mundial per salvar el planeta, no són res més que pedaços si no reduïm dràsticament la natalitat i el consumisme desenfrenat i banal.

El món cal que faci un gir de 180º tal i com ens deia el mestre Raimon Panikkar. Un món en crisi en tots aquells valors harmònics i de respecte a la natura i en la seva observança, gaudint dels grans valors de la creació i de la vida que en formem part. L’arquitecte de l’univers ens ha donat un paradís que ens cal saber cuidar intel·ligentment i és el deure que té l’home el regal natural vivent. 

Ingènuament no puc deixar d’insistir en aquesta lluita perduda per salvar la vida humana a la terra. Sé que no hi ha res a fer, sé que no escarmentem, que desgraciadament l’economia està per sobre de l’ètica, seguint per l’afany de poder, l’avarícia, l’orgull i els egos negatius, poden més que la honestedat, el respecte, l’equilibri, la veritat, l’austeritat, predicar amb l’exemple, etc. Aquest últims son uns valors que ja no estan de moda. L’estupidesa humana no els permet o els rebutja perquè no generen beneficis materials o poder a la gran banca mundial que controla als polítics.

Igual que els nens petits quan no fan bondat, ens passarà el mateix a nosaltres, necessitem un fort càstig perquè no siguem dolents.

Sobreviurem els humans a l’apocalipsi nuclear? Sobreviurem a aquesta crònica estupidesa humana? Sobreviurem a la manca d’ètica i a la banalitat mundial? Sobreviurem al canvi climàtic? Ara els nous reptes científics de l’univers ens parlen de la mecànica quàntica, de la singularitat o dels forats negres, però a on punyeta voleu anar a parar? Renteu primer la roba de casa, que la teniu bruta.

Quan més estigui l’home al servei de la cibernètica, més dèbil. Quan més estigui l’home al servei de la màquina, més dèbil, ho enteneu això, futurs professionals digitals? Ara el nou repte serà el ciber-espionatge o la ciber-guerra. Un atemptat a nivell global seria catastròfic. Cada dia som més vulnerables.

No es tracta de tenir o de posseir, es tracta de ser.

Joaquim Pugnau Vidal.

Muriel Casals s’enganya i ens enganya! __ EA 1833

No sé si es tracta d’un engany volgut -la Muriel Casals sens dubte és una dona lúcida i intel·ligent- o es tracta d’aquella cagarel·la dels encaixistes que ens envolta i ofega?

La Muriel Casals ha intentat
enganyar a molts incauts cobrint les espatlles a Convergència i al Sr.
Mas i camarilla. La Presidenta d’Omnium juga amb una colla de conceptes
falsos i el resultat és que Ciu jugant amb aquests enganys pot anar
tirant quatre anys més sense comprometre’s en el que cal de veritat que
és la Independència.

Com ho fa la Muriel?

Parla de totes
les independències que és capaç d’inventar-se “fiscal”, “lingüística”
… menys la independència de veritat que és la independència política.
Té nassos, encara de treure el trist i enganyós concepte de “Dret de
Decidir”  -Només decideix Espanya! subalterns més que subalterns!-

Encara
fa una altra cosa la Muriel Casals, parla el mateix llenguatge que es
feia servir quan es pensava i negociava l’estatut i tan sols hi afegeix o
canvia la paraula “independència” però el planteig és el mateix:
mendicar i mendicar, pregar i lamentar-se, posar esperança en l’opressor
… És que la Presidenta de l’Omnium vol que un cop repetit tot el
procés surti el PP i tombi aquesta mena d’Independència que ella
proposa? La Independència és nostra no pas d’Espanya! No li devem res a
Espanya! ni ens ha de concedir res, que per altra banda, no ens mamem el
dit, mai ens concedirà res!

No! senyors meus, Espanya, ho sabem
tots prou bé, no ha escoltat ni escoltarà mai Catalunya! Ens ho han dit
ells mateixos per activa i per passiva, ni bilateralitat, ni nació, ni
Concert Econòmic!, ni pacte fiscal, ni peres amb vinagre, senyors! i
nosaltres “dale que dale” i quatre anys més, i tancaments de caixes que
Ciu mai liderarà!

No! Sra. Muriel. No s’enganyi ni ens enganyi!
Dins Espanya no hi fotem res sinó morir, morir i suïcidar la nostra
pròpia llengua! No ens mati la llengua Sra. Muriel! No ens mati la
llengua! No ens mati l’Anhel Sra. Muriel!

Quatre anys més! 88.000
milions d’euros menys! Retallades a manta! La llengua atacada arreu i
per tots cantons! Mas i Pujol llepant el “c_” d’Espanya i del PP i els
catalans tan ajupits i cargolats amb la llengua fora, netejant la
misèria dels carrers!

Prou! com digué el Dr. Domènec, prou d’enganys i de misèries, prou de submissió! Subalterns més que subalterns!

No hi ha res de més miserable que el qui enganyant-se a si mateix vol enganyar i així trair al seu Poble!

Salvador Molins
(Membre de Berguedans per la Independència de Catalunya i Conseller de Catalunya Acció)

—————–

#9J: OMNIUM sense Independència: LINGUA MORTA EST !!!

El full de ruta de la proclamació d’independència s’obre camí. __ EA 1832

Primers passos -molt primers- del full de ruta de la
proclamació d’independència
 

Dirigents de Solidaritat i la CUP demanen l’abstenció independentista a les eleccions espanyoles

Josep
Guia, Núria Cadenes, Josep M. Ximenis, Patricia Gabancho, Isabel-Clara
Simó, Jordi Bilbeny i Agustí Barrera, són alguns dels signants de
l’article publicat a l’Avui

Tretze dirigents de Solidaritat, la CUP i independents demanen l’abstenció de l’independentisme a les pròximes eleccions espanyoles en un article al diari Avui.

‘El millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament
possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l’independentisme
català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc
de trobada conjunt: ni presentar-s’hi ni votar-hi, és a dir,
l’abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles.’

Els autors
de l’article són els dirigents de Solidaritat, Josep Guia, Núria
Cadenes, Isabel-Clara Simó, Agustí Soler, Jordi Miró i Santiago
Vilanova; els de la CUP, Josep M. Ximenis, Joan Daunis i Jordi Bilbeny;
l’historiador Agustí Barrera; els escriptors Víctor Alexandre, Patrícia
Gabancho i Toni Cucarella.

Consideren que ‘els diputats al Congrés espanyol, com així mateix
aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la
proclamació d’independència’.
Per tant, ‘la presentació de candidats en
aquestes eleccions generals espanyoles per part de l’independentisme
català és una qüestió secundària en el procés d’independència’. ‘Que
tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya’
,
conclouen.