Senyors de l’Assemblea i senyors de l’OMNIUM … potser que us poseu les piles! __ EA 1824

Mentre els organitzadors de l’Assemblea Nacional Catalana dubten de donar suport a la Manifestació del 9 de juliol, amb l’excusa poc intel·ligent de pensar-se que el seu secretariat interí en funcions no té legitimitat decissòria, l’Uriel Bertran els passa la ma per la cara i ja parla de Full de Ruta de l’Independentisme eficaç, valent, coordinat i unit.

No siguem rucs! Com volem que avanci el Projecte magnífic de l’Assemblea Nacional Catalana sinó som capaços de fer junts el gest de donar-li suport?

Per altra banda cal que els organitzadors d’aquesta manifestació girin les coses a favor de la nostra Independència i amb la intel·ligència i fermesa que els caracteritza donin suport a aquest magnífic projecte que ha d’esdevenir la Casa Gran Independentista, el Gran Moviment per la Independència (MxI) i junts puguem tractar i decidir l’imprescindible millor Full de Ruta.

Té raó l’Uriel Bertran: Hem d’anar junts el Poble i els polítics independentistes bé sigui en sectorials diferenciades.

Aquí treniu l’article de l’Uriel!
Senyors de l’Assemblea i senyors de l’OMNIUM … potser que us poseu les piles!

———–

Junts per l’Estat propi

Després de quasi un any de vida apassionant, dues eleccions i una
vegada consolidada com a organització política, a Solidaritat Catalana
per la Independència estem debatent l’estratègia que seguirem els
pròxims anys.

Seguim fidels al nostre objectiu fundacional de
continuar sumant per construir el pol independentista d’ampli espectre,
majoritari, per l’Estat propi. L’autonomisme i l’espanyolisme han abocat
el país a les retallades, a patir l’espoli i a l’empobriment. Ens han
portat a un atzucac i ara necessitem bastir una alternativa
independentista per construir la Catalunya i els Països Catalans del
benestar, la cultura, la democràcia real i el progrés econòmic.

Construir
un independentisme majoritari és possible perquè creix en l’àmbit
social, es palpa al carrer i totes les enquestes mostren que molts
catalans (al llindar de la majoria social) hem arribat a la conclusió
que amb l’Estat propi les coses ens aniran millor.

Però topem amb
una paradoxa que clama al cel i que hem de resoldre: l’independentisme
social creix però no es manifesta de la mateixa manera en la realitat
política i institucional. En les últimes dues eleccions ha crescut el
pol autonomista, que lidera CiU (que malauradament torna als pactes amb
el PP), i el pol espanyolista, liderat pel PP, que ataca la immersió
lingüística i la cohesió social del país.

A les principals nacions
sense estat de la UE, l’independentisme polític ha superat l’unionisme i
ja és majoritari: a Escòcia, amb l’SNP; a Flandes, amb l’NVA, i a bona
part d’Euskal Herria, amb Bildu. A Catalunya, però, tot i podent-ho fer,
encara no ho hem aconseguit.

Cada nació té la seva realitat
política diferenciada. Però hi ha constants que es repeteixen. I, on ha
esdevingut majoritari, l’independentisme ha treballat amb vocació
unitària i prioritzant sempre la consecució de l’Estat propi, no la
gestió de l’autonomia. Així ha generat confiança, credibilitat i el
rigor necessaris per guanyar.

Tenim una altra cosa en comú aquests
quatre motors de la llibertat a Europa: Escòcia, Flandes, Euskal Herria
i Catalunya. La sortida a la crisi serà més ràpida i perdurable amb
l’Estat propi: amb polítiques de proximitat i invertint els recursos de
l’espoli fiscal –o del petroli o del concert– al país, per generar
benestar i creixement econòmic. Cal explicar-ho arreu!

“Si vols
aconseguir resultats diferents, fes coses diferents”, deia Albert
Einstein. Al meu entendre, quatre són les coses diferents que hem de
fer:

1 Hem de treballar amb vocació unitària, organitzacions
independentistes i ciutadans, conformant el pol independentista.
Demostrarem seriositat i generarem la confiança i la força necessàries
per fer un salt endavant en l’aspecte electoral. Essent forts, llavors
podrem empènyer l’autonomisme cap a l’independentisme.

2 Aquesta
unitat ha de tenir per objectiu prioritari l’Estat propi, no pas
participar en governs autonomistes. O fem govern de transició a la
independència o fem oposició independentista. Així és com guanyem la
credibilitat i creixem.

3 Hem de redactar amb detall el full de
ruta de la transició de l’autonomia a l’Estat propi per donar fiabilitat
i seguretat al procés.

4 Cal difondre a bastament que amb l’Estat
propi, sense espoli fiscal, podrem superar la crisi i esdevenir una
terra de benestar i prosperitat.

 

Publicat a


  • Avui
    28-06-2011 Pàgina 6

La Manifestació del 9 de juliol i el Moviment per la Independència __ EA 1823

Estem davant d’una nova manifestació independentista; per primera vegada veritable i totalment independentista.

L’Organització clama amb vehemència “Que Barcelona tremoli !”
Els valents independentistes responen “Que tremoli !”

Jo no la he pas organitzada, aquesta manifestació del 9 de juliol, però la respecto profundament perquè és un pas més vers la imparable Independència de Catalunya.

El Poble s’organitza i dempeus avança sense por! res el pot aturar, ni el Mas ni el “Menos”, ni Madrid, ni Europa, ni tan sols aquells que cobren subvencions milionàries del Virrei català, ni aquells que pretenen que el secretariat interí de la Gran Assemblea és un òrgan inútil i capat -com pot avançar un projecte amb una consideració semblant?-.

Però els independentistes convençuts som més forts que tot això i volem que sigui una manifestació com no n’hi ha hagut cap altra, la primera manifestació que escolti un resposta digna, molt lluny de l’engany i la traïdoria de la classe política envers la massiva manifestació de l’any passat.

De que serveix moure un milió de catalans si ningú, llevat de Reagrupament i Solidaritat, tingué els pebrots i la dignitat de comprometre’s davant del seu legítim clam?  D’això se’n pot celebrar una festa?

Aquesta vegada, però, jo en seré la resposta! jo i tu i ell! Perquè ens comprometrem de nou a continuar el camí que ens apropa inexorablement al 2014.

I quan jo torni de la manifestació cap a casa, marxant altiu amb el puny prement una nova butlleta d’inscripció als innegociables del moviment que ens ha de dur a la independència, em diré a mi mateix “Aquest paper que agafo amb tanta força  representa el futur de Catalunya! perquè jo en sóc el futur, jo en sóc l’únic responsable! i tu, i tu, i tu …!

Salvador Molins, BIC, CA, SI, ANC, MxI

CIÈNCIA O LIRISME? Escrit per Carles Muñoz Espinalt __ EA 1822

Extret del Blog

al servei de la nació catalana d’Enric Borràs. Tot l’article sencer l’he enganxat a la segona part d’aquest mateix post.

“Reprès
el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article
«Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica
a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens
Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas
d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata
la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la
Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans;
fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt
avisat i informat com fou sempre
a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a
trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui
mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem
en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i
coneguts:”

CIÈNCIA O LIRISME?

Escrit per Carles Muñoz Espinalt

Com
som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J.
Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu
llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja
que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci
imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una
personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una
mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:

L’oligarquia
es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites
saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de
les congestes pirinenques
.

Direu:
«Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament,
la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat
científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.

Llavors,
com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El
professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa.
Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix.
Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.

És
evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el
significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva
tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la
inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres
coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de
força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en
defensa pròpia».

La
premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i
Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i
d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens
governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó
perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.

A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).

Els
comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la
consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta
gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima
catalana?

El
mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva
intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que
som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas
donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural
que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.

És
més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la
paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:

No t’hi emboliquis heus ací la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.

Si
el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura
vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i
Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?

Amb
un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i
Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar
que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats.
El que pot el lirisme!

Descarta
la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la
incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de
normalitat produïda per l’opressió:

No
negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits
per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó
per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió
injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia
no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició
subconscient a actituds airades.

Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura.
Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que,
talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la
vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.

Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:

El
pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El
n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe
social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia
carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida
.

En
què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les
actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives
considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les
commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de
la violència o de la injustícia repetida?

La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:

Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis.
Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com
s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?

És
lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor
pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber
psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un
poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de
saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre
subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits
superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència
de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en
els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia—
el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.—

PERE E. BAULÓ pseudònim de Carles M. Espinalt
(Fotografia adjunta Espinalt donant una conferència)

J. VICENS VIVES: COL·LABORADOR DE FRANCO I MENTOR DE LA CLASSE POLÍTICA FILOCOLONIAL A CATALUNYA

Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El
dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny,
farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell
novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el
seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat
atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la
presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc
de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina
quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».

De
primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a
casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer
de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare
perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària
del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al
1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el
qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa
dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb
aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure
el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i
pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost,
quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article
del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent.
I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del
naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema
colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…

Voldria
dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i
faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume
Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps
se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb
l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria
per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per
convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents
mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir
reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar
«deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:

«En
aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació
d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de
jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se
sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]

Ai
las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria
marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la
història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la
història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric
(dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia
d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador
de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de
jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal
adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua
d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part,
sinó tots, pagats amb diner públic)?

Són
prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes
de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els
mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i
falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles»
d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena
d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un
assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els
eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom:
Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en
la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats
adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.

La
tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada
pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si
aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar
ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre
barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors
colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé
Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).

Una
altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat
convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en
tesis nazis
—en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano
Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars
espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»
—, España. Geopolítica del estado y del imperio
(Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa
el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues
mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de
catalans moririen afusellats o de fam: «C
omo
fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y
codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes
entidades geopolíticas del Universo
» i la més concloent: «En
los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son
los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el
movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos
puntos de arranque en la Biología y en la Historia
».

Aquell «panhispanismo» determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana
(mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a
l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la
unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai
vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «
Teoria del espacio vital» publicat 15 de juliol de 1939! en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica
atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos
pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les
relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes
d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.

L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio,
és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de
Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la
Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra
i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat,
Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot
la cartografia
base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».

Deu
anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics
alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el
text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el
títol de
Tratado general de Geopolítica (Editorial
Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per
Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la
vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el
fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la
senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre
dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del
pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la
compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i
al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…

Per
a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a
l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve
Albert:

»[…]
Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme
i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el
qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes
intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el
fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi
jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir
llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:

»’Del
pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix,
vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et
sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem
sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i
si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les
coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets,
ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid,
acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que
representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps
de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia
oblidat.’

»Jo
vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era
ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem
començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar
absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]

En
aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també
contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més
avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran
regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:

«El
considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió
convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la
naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser,
juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre
el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que
convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig
apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara
això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta
idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha
fracassat. Jo mateix he escrit un article,
El fracàs de l’Espriu.
Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i
en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la
gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]

El
mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de
l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de
l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels
regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no
gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El
pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors
polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional,
segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple
l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila
dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden
tota la llopada colonial continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!

Reprès
el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article
«Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica
a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens
Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas
d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata
la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la
Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans;
fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt
avisat i informat com fou sempre
a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a
trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui
mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem
en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i
coneguts:

CIÈNCIA O LIRISME?

Com
som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J.
Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu
llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja
que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci
imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una
personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una
mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:

L’oligarquia
es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites
saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de
les congestes pirinenques
.

Direu:
«Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament,
la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat
científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.

Llavors,
com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El
professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa.
Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix.
Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.

És
evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el
significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva
tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la
inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres
coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de
força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en
defensa pròpia».

La
premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i
Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i
d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens
governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó
perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.

A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).

Els
comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la
consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta
gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima
catalana?

El
mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva
intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que
som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas
donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural
que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.

És
més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la
paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:

No t’hi emboliquis heus ací la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.

Si
el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura
vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i
Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?

Amb
un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i
Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar
que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats.
El que pot el lirisme!

Descarta
la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la
incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de
normalitat produïda per l’opressió:

No
negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits
per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó
per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió
injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia
no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició
subconscient a actituds airades.

Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura.
Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que,
talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la
vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.

Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:

El
pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El
n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe
social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia
carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida
.

En
què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les
actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives
considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les
commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de
la violència o de la injustícia repetida?

La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:

Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis.
Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com
s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?

És
lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor
pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber
psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un
poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de
saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre
subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits
superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència
de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en
els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia—
el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.—
PERE E. BAULÓ

Només
em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui,
aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la
nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que
poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que
res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de
Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper
28-N i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn
tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el
temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense
interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.

Així sia.

 

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

15 comentrais a “J. VICENS VIVES: COL·LABORADOR DE FRANCO I MENTOR DE LA CLASSE POLÍTICA FILOCOLONIAL A CATALUNYA”

  1. Robert Surroca Tallaferro ha dit:

    Enric, t’ha costat però l’has parit be.

  2. Gustau ha dit:

    Gràcies per fer-nos obrir una mica mé els ulls.

  3. Grau ha dit:

    moltes gràcies, Enric, per informar-nos tan detalladament sobre la
    ideologia d’en Vicens Vives perquè patim no sols desconeixements de
    la nostra pròpia història sinó més precisament l ‘absència d’anàlisi
    crítica ( és a dir anticolonial) de molts intel·lectuals nostres.
    D’en Solé- Tura sabia pel meu pare que coma comunista no podia ser nacionalista/independentista
    Pel que fa al V.V vaig llegir una obra dde divulgació seva traduïda a
    l’alemany quan tenia 21 anys (per no semblar massa inculta de cara a
    alguns estudiants alemanys que en sabien més que jo sobre la nostra
    cultura) i m’ho vaig engolir tot sense poder criticar, i des de llavors,
    em pensava que era una referència per a la gent ‘progre”…
    A l’estiu em va caure a mans per primer cop en la meva vida un article
    si no m’equivoco del Temps criticant precisament en V.V. com a
    historiador col·laboracionista espanyol (no sé com era formulat) i doncs
    al meu entendre com a botifler, tal com tu dius.
    Em va sobtar doncs uns mesos després que en la sala a la UCE de Prada
    on es debatia què havia de ser” l’Etica catalana” ,els ponents invitats
    entre altres la Rut Carandell, en Santiago Espot i l’Enric Canela no
    fessin en llurs ponències respectives cap crítica del gran cartell
    homenatjant en V.V. sota el qual es trobaven.
    Com sempre al final la sala va ser invitada a donar el seu parer, però
    com sempre en un temps molt limitat; durant la meva breu intervenció
    per assenyalar que l’ètica en el cas nostre consisteix primer de tot
    en desfer-se tot primer dels comportaments i valors endegats per la
    colonització ( com per exemple confondre la pau amb la serviliatat,
    respecte i submissió, inhibicions i tolerància, etc…) no vaig poder
    preguntar si els semblava “ètic “el cartell d’homenatge a un botifler!!!

    Després de la teva contundent demostració lamento encara més no
    haver-ho dit però m’estranya encara més que ningú dels qui assistien a
    l’acte no hagi dit res!!!!

    daniela

  4. Jordi Romaguera ha dit:

    Enric:
    Amb aquest article tan ben documentat, ara ja ningú no podrà dubtar de
    la posició de cadascú. Està molt ben elaborat i sé que porta feina, però
    ha valgut la pena. D´altra banda he començat a llegir el llibre Època
    dels Dalmau i en Juvillà, i m´he quedat glaçat quan posa que et volien
    aplicar la Llei de Fugides, per part de la policia armada. Després de
    tants anys volien tornar a reprendre-la.! Bé, gràcies per tot el que
    fas.
    Jordi Romaguera.

  5. Enric ha dit:

    Daniela, no hi ha pitjor xacra entre nosaltres, els catalans en
    general i els independentistes en particular, que la ignorància sobre
    nosaltres mateixos, sobre quins, al llarg de la història, són els
    patriotes que ens han mostrat en cada moment el Nord; no ens ha pas
    d’estranyar aquesta greu mancança: a les escoles poc s’ensenya Història
    de Catalunya, i els quins en podrien saber no ho volen deixar
    entreveure, per interès ideològic o econòmic serveixen altres senyors
    abans que la pròpia Pàtria.
    No sóc pas historiador, m’ha costat molts mesos tirar d’un fil que feia
    anys anava seguint, i el resultat no m’agrada gens perquè, un cop més
    m’adono com els mites prefabricats pels nostres dirigents són de cartró,
    són sempre lacais a les ordres d’Espanya i de França. És del tot injust
    que jo, per comptes, si m’abelleix, d’anar al cinema o llegir una
    novel·la distreta, hagi d’esmerçar el meu temps i el meu cervell en
    tasques que d’altres cobren sucosos sous per a realitzar-les i no ho fan
    o, senzillament, ho tergiversen a gust. Són uns venuts, tant o més
    culpables que els botiflers com J. Vicens.

  6. FRANK DUBÉ ha dit:

    Estic orgullós d´haver tingut un espai a la “Miscelània” dedicada a
    la memòria del meu estimat professor (quin profeta!!!) Carles M. i
    Espinalt al teu costat i amb noms com H.Barrera, Faulí. Triadú, Ferrer i
    Gironés etc.
    Una encaixada Enric
    Frank Dubé

  7. Enric ha dit:

    Jordi, la llàstima del llibre d’Època és que els seus
    autors diuen que són historiadors i quan m’entrevistaren no van prendre
    cap nota (al final s’adonaren que no havien enregistrat res per manca de
    piles a la gravadora!): em fan dir coses que no vaig dir o les recullen
    malament… en fi, el que més greu m’ha sabut és que em titllen de “jove
    antifranquista” quan jo, des de que tinc ús de raó sóc separatista! I
    saps perquè em menystenen d’aquesta manera els doctes “historiadors”
    aquests? Perquè no combrego amb la seva ideologia totalitària, aquesta
    és la veritat: només poden ser “independentistes” (al curt saber
    d’aquesta mena de gent) els que s’amaguen rere la Independència de
    Catalunya per a obtenir altres fins.

  8. Alexandre Pineda Fortuny ha dit:

    Desvetllar les falsedats i la foscor sobre els nostres homes i els
    dels enemics, de les veritats ocultes de la nostra història, ens és una
    prioritat. Propugnar i propiciar la ignorància entre el poble català és
    una victòria del regne espanyol que cal enderrocar.

  9. Pili Serra ha dit:

    Respecte al comentari “… els que s’amaguen rere la independència
    de Catalunya per a obtenir altres fins”: No s’amaguen, senzillament
    creuen que la independència ha d’anar acompanyada del socialisme per tal
    que Catalunya esdevingui una nació justa, humana, amb igualtat
    d’oportunitats i que no es converteixi en una nació lliure però amb els
    mateixos defectes que l’Estat del que es vol alliberar. Jo ho entenc,
    tot i que no ho comparteixo, en el sentit que crec que primer hem
    d’aconseguir alliberar-nos i després -un cop formats els diferents
    partits polítics- ja es decidirà quin sistema tria el poble català. Jo,
    evidentment, triaria socialisme perquè penso que no és just que la
    majoria que formen les classes populars haguem d’estar sotmesos a la
    minoria que omple les classes capitalistes i que, a causa del poder que
    això els hi atorga, se n’aprofitin en detriment dels treballadors. A mi
    m’agradaria viure en una Catalunya lliure, solidària, justa, que estés
    per sobre del que propugnen les grans multinacionals, els grans imperis
    capitalistes… Governar-nos d’una manera madura, fraterna… però per sobre
    de tot, el meu desig ara, és -com dic- la independència. També espero
    que poguem salvar distàncies entre els uns i els altres, perquè si
    continuem tenint-nos aquesta ràbia mai aconseguirem ni una cosa ni
    l’altre; ens necessitem per fer força, per ser tants com sigui possible i
    vèncer.

  10. Enric ha dit:

    Pili, estic completament d’acord amb tu, de primer la
    Independència de Catalunya, després ja ens apanyarem amb allò que els
    catalans vullguem.
    Començar la casa per la teulada només ens ha lligat encara més a la
    morta; desempalleguem-nos-en d’Espanya i serem lliures per a decidir el
    nostre present i el fuutr que ens plagui.

  11. Rampillet ha dit:

    Mai no m’ha agradat V. Vives, ni la seva patuleia ni la seva editorial.

    Caldria que llegissin una mica d’historiografia protestant.

    Estic d’acord en què un dels principals enemics de Catalunya és el vaticanisme, la burocràcia madrilenya i francesa.

  12. Miquel ha dit:

    Necesitem com l’aigua que escriguis un llibre que expliqui “qui es
    qui en el nacionalisme català”, de vicens vives a jan Laporta, passant
    per en Strubell, i totes les altres patums d’aquests 35 anys.
    Tota aquesta colla que nomès es mou si hi ha cadira, i si no resta
    callada tota la campanya electoral afavorint així als de la menjadora.
    Enric, ho necesitem.!

  13. Carles ha dit:

    A mi em fa gràcia la facilitat amb que es parla de botiflers i traidors.

    Els feixistes espanyols ens diuen als catalans, renegats, traidors a Espanya, i bla, bla, bla.

    També hi ha alguns catalans per els quals Vicens Vives, Josep Pla, Carles Sentís, son botiflers, traidors.

    Per mi només son homes que volien viure en pau encara que fos sota un
    domini injust tolerable o al menys preferible al caos en el que va
    caure Catalunya del 1936 al 1939. La declaració d’independencia
    nordamericana diu que els homes s’estimen més suportar algunes
    injusticies mentre puguin sobreviure d’alguna manera que rebelarse
    violentament i que això és natural.

    Jo estic una mica tip dels puristes, dels guardians de l’ortodoxia,
    dels que es creuen portadors i salvadors de la nació. Per mi la nació
    som tots. Tots els que parlen català amb un altre català, així de
    senzill, i que si han de triar entre ser catalans o espanyols trien ser
    català en condicions de llibertat. Sense que hagin de ser heroïs. Això
    ho deixo per els romàntics, llibres de caballeries i altres mandangues.

    HI han molts catalans a qui els encanta dir que en Carod-Rovira o
    Artur Màs o en Joan Laporta son indignes, catalans que veuen fantasmes i
    traidors per tot arreu. Crec que aquests son els catalans que ens fan
    perdre les guerres perque no viuen en el mon real de gent que dubta, te
    por i a vegades es valenta, s’equivoca o l’ecerta, sino en les seves
    pel·licules de bons i dolents.

  14. Pili ha dit:

    Col·laborar amb qui aniquila la teva essència, prohibeix
    expressar-te en la teva llengua, nega la teva nació i t’obliga per la
    força bruta a adoptar-ne una de forana i inventada, deixar-te trepitjar
    per la bota del dictador, veure com s’afusella gent que lluitava per
    defensar el que el poble havia decidit democràticament, presidi, exili,
    etc, etc, etc…. jo sóc covarda però mai, mai, mai -per mèrits
    intel·lectuals que hagués tingut- mai, mai, mai m’hagués posat del
    costat del colonitzador, de l’execrable feixisme tirà que amb dosis de
    paternalisme interessat va aconseguir amansir el pobre poble desfet que
    havia d’anar amb el cap cot per sobreviure… Dius que aquells són homes
    que volien viure en pau, més aviat són homes que volien participar de la
    menjadora i que -estic segura- van haver de treure tots els miralls de
    casa seva … Vergonya!! No qualifiquis de demagògia a la defensa del
    drets, la llibertat i la justícia … De traïdors n’hi ha arreu… No els
    justifica fer-se del bàndol dels opressors el fet de fugir dels que en
    deien “exaltats” (segles i segles de sobreviurevida dominats pels
    burgesos, militars i eclesiàstics cosa que va conduir a la destrucció
    dels símbols que els representaven i a la venjança de classe:
    naturalíssim hi estiguem a favor o no…). Aquells que esmentes haguessin
    hagut de viure al marge del règim, fer la viu-viu sense vendre’s per
    respecte al poble català; o bé, defensar la causa catalana des de
    l’exili a través del poder que la seva cultura els hi atorgava. Els
    republicans catalans van salvar moltes vides a gent benestant,
    d’esglèsia, de dretes … La gent d’Estat Català (per posar un exemple) va
    ser perseguida (alguns assassinats, altres van haver d’exiliar-se…) per
    faistes i comunistes espanyols i de Catalunya i no per això van canviar
    el deure que tenien envers la defensa de la nació… és clar: EREN
    PATRIOTES!! Honor a tots els que van morir; patir presidi; exili;
    humiliacions; tortura i més encara; tot per amor a la Pàtria! Valents
    herois!
    Visca Catalunya lliure!!

  15. Jordi Solé Camardons ha dit:

    Totalment d’acord Enric, jo ja hi vaig fer la meva aportació sobre
    el tema a “La llengua que ens va parir”. A veure si al final se
    n’adonaran!

MANIFESTACIÓ 9J __ Cada manifestació un pas més vers la Independència! __ EA 1821

 La Manifestació convocada pel proper 9 de Juliol, a Barcelona, amb el lema del Cartell que adjunto en aquest post “Pel nostre futur: Independència”
és la primera manifestació
de les vàries que el món catalanista, nacionalista i independentista ha convocat sense complexes de forma netament i explícitament independentista.

El lema “Pel nostre futur: Independència” és ferm, no té complexe d’esclau, no enganya amb
paraules falses com la que odio personalment per enganyosa com la que
més, em refereixo a la paraula “sobiranisme o sobiranista” paraula que
ho vol dir tot i no vol die res!

La convocatòria d’aquesta manifestació, per sort, ja no conté aquell mot infantil del “Volem!”.

Nosaltres, els independentistes sense complexes que ja anem a la directa i  que cada vegada som més i som més valents, no “volem” … sinó que fem! i estem apunt de fer el que calgui de bo per vertebrar el Moviment Independentista mentres s’acosta inexorablement el mític 2014.

Fa
un any d’aquella darrera Gran Manifestació, independentista no pas per
la mesella convocatòria referida al TC Ecspanyol sinó per el clam
general, les consignes, les pancartes i les múltiples i repartides
estelades, fa un any, tot aquella riuada de gent en defensa de
Catalunya va ser ignorada per la majoria de la nostra pròpia classe
política.
No ens ha d’estranyar que hi hagi gent molt indignada!

Per
a què serveix tenir una Gran Manifestació en defensa dels nostres drets
si els responsables d’aquesta defensa fan l’orni o no entenen el que
se’ls demana?
No hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir!

Qui respondrà el Clam d’aquesta nova manifestació del proper 10 de Juliol?

-El Sr. Mas, potser?
-No!

Així doncs, no siguem il·lusos i no ens refiem del que no passarà.

“Cap Poble pot anar més enllà d’on vulguin anar els seus polítics, els seus governants” i per desgràcia els qu¡ ara mateix representen tenir poder a Catalunya no tenen ni esma ni intenció d’alliberar Catalunya del jou espanyol. Molt
abans i enlloc d’encaminar Catalunya vers la seva independència
prefereixen sotmetre-la a unes retallades agressives, sense torna ni
esperança de futur. Res farà el Virrei i demés lacais per encarar-se a l’amo espanyol.

Per
tant, si el Poble Català fa una Manifestació, el Poble Català mereix
una resposta digna! digna amb majúscules! Qui la respondrà?

-Nosaltres els Independentistes ho haurem de fer si no volem enganyar o menysprear una altra vegada més al nostre Poble.

I quina ha de ser la resposta? Avui, a mig camí de la Independència, quina ha d’ésser aquesta resposta?

Ara
toca la unitat independentista! Ha arribat l’hora d’unir, vertebrar i
coordinar esforços en el món independentista. Ara, la resposta, ha de
ser tot el que faci olor d’unitat.

Crido a tots els catalans i associacions de catalans, que estimem profundament la nostra nació i aquest nostre país i que els estimen lliures, a que ens comprometem a treballar des d’ara mateix, simbòlicament des del 10 de juliol del 2011, per
la unitat civil independentista, la unitat del nostre poble, que bé
podria concretar-se en desenvolupar plenament la nova Assemblea de
Catalunya avui anomenada ANC “Assemblea Nacional Catalana”

i
crido també als polítics independentistes catalans a que es comprometin
públicament a iniciar un camí d’aproximació, coordinació i unitat per
fer costat i empènyer decididament el Moviment per la Independència
(MxI) i vers la Independència en franca col·laboració amb l’ANC.

Aquesta serà la veritable resposta a la propera manifestació del 10 de juliol del 2011:

El
compromís de la societat civil envers l’ANC i el compromís de la classe
política independentista d’asseure’s en una mateixa taula:

En resum: TOTS JUNTS PER LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA !

—————

VISQUI CATALUNYA LLIURE, UNIDA I PLENA !!!

Salvador Molins, BIC, CA, SI, ANC, MxI …

Sense ecspanya i els que li fan costat ens podrem treure la merda que ja ens arriba al coll. __ EA 1818

Extret del facebook de Josep Castany, Director General de Catalunya Acció (Fotografia) :

 

1. Els indignats i la nostra independència 

Estem cometent el
mateix error que a la guerra d’Espanya del 36, en el sentit que
aleshores estàvem preocupats per les dretes i les esquerres i la qüestó
social mentre en Franco organitzava el seu exèrcit per a reconquerir
Catalunya. És a dir, anàvem totalment despistats. I així ens va anar que
en quaranta anys quasi ens fan desaparèixer. Ara passa el mateix. Torna
a aparèixer el discurs de dretes i esquerres, de banquers (i amb raó) i
capitalisme i ningú se’n recorda que els catalans no decidim res del
que és important a casa nostra per a resoldre els nostres problemes com a
societat. Sense alliberament col·lectiu no hi pot haver llibertat
individual ni progrés. I mentre anem discutint de qüestions socials ens
deixem (i la nostra classe política la primera també) prendre als
nostres morros 60 milions d’euros diaris que aixó sí que permet, i molt,
resoldre qüestions socials. Vejam si els “indignats” desperten d’una
vegada i se n’adonen que la millor política social en el cas dels
catalans és la nostra independència.

1. Els  Miserables!

Quin dia pot ser més trist?  Quin President pot ser més miserable?:

El dia que el Sr. Mas no va entrar al Parlament de Catalunya fins que no es va acabar de tractar i votar la Llei d’Independència de Catalunya, ai las!

Sr. XXX,  CiU no té res de
seriós. Els seus dirigents, des d’en Pujol fins a en Mas, com a bons
encaixistes que es senten còmodes a Espanya, s’han limitat a administrar
la colònia i a viure de les pors d’un poble que sortia d’un camp de
concentració de 40 anys. Em sap greu per tots aquells que encara viuen a
pujolàndia i pensen que CiU ens treurà del forat (cadascú fa la
travessa del desert a la seva velocitat), però les xifres són les xifres
i no hi ha cap economia que pugui prosperar perdent un 10% anual de la
seva riquesa de forma sistemàtica al llarg del temps i no es pot
administrar decentment un territori de 7,5 milions d’habitants amb
40.000 milions d’euros. Pensa que l’espoliació que patim és com si a tu
cada mes, el teu veí se’t quedés el 30% del teu sou. Doncs això és el
que calla Convergència, que ens estan prenent el 30% dels nostres
impostos, i abans de defensar els catalans prefereix fer retallades. Un
“gran president”. És clar que essent regionalista no es pot esperar cap
altra cosa d’ell.

Només hi ha un atogovern per a Catalunya!: La seva Independència! EA 1816

diumenge, 16 de gener de 2011 | 20:49h

Només hi ha un atogovern per a Catalunya!:
La seva Independència!

Urgeix la ruptura amb l’estat espanyol en tots els sentits i de forma urgent!

Parlar d’estatuts i comunitats autònomes és perdre el temps i perdre Catalunya.

Si “Espanya ja no dóna més de si” el pas llògic que segueix és preparar
des d’ara mateix al nostre Poble per a l’èxode de l’Estat Espanyol.

Preparar l’opinió pública exposant les avantatges d’assolir un estat
propi i construir una gran plataforma política per a la Independència on
s’hi agrupin diputats, associacions i ciutadans de tots els partits
polítics que optin per la Independència de la nostra nació.

Mas i Ciu ho podrien capitanejar i coordinar però no ho faran! Els seus
plantejos són els de sempre i els espanyols ens faran la cisa com
sempre.

Ciu no creu en la força de Catalunya per això sempre pacta a la baixa,
exactament igual com han repetit els d’Esquerra. Ambdós partits no saben
pensar en Catalunya sense parlar d’Espanya i sense apuntalar Espanya
amb les seves pussilànimes polítiques de volada gallinàcia.

No sé perquè he escrit aquest comentari? Sí sé que és totalment inútil!
no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar i no ho dic pel
responsable d’aquest bloc sinó per Convergència i per Esquerra.

Disculpeu l’atreviment.

Salvador Molins, BIC i CA

—————————————-

“l’arrencada de la legislatura a les Illes Balears” Pau Obrador __ EA 1813

Pau Obrador: ‘El repte d’aquests quatre anys no és al parlament sinó al carrer’

El sociòleg i geògraf menorquí analitza l’arrencada de la legislatura a les Illes Balears des d’una perspectiva menorquina

Comença
avui un nou cicle polític a les Illes Balears. Aquesta serà una
legislatura dura marcada per les retallades pressupostàries, els atacs a
l’autogovern i el retrocés en matèria lingüística i d’ordenació del
territori. La legislatura serà especialment difícil per Menorca on
governarà el PP per primera vegada en 12 anys. Ha guanyat un partit que
posa en dubte consensos bàsics de la societat menorquina. Especialment
preocupant és la més que previsible revisió del Pla Territorial Insular
així com la invasió de competències del consell de Menorca per part
del Govern Balear.

Tanmateix aquesta no serà una legislatura fàcil pel PP. Els hi
tocarà ballar amb la més lletja. Ells seran els responsables de portar a
terme les retallades més dures que es recorden. La caixa està buida i
no hi ha diners per fer carreteres ni pagar favors. Res fa preveure que
millori el sistema de finançament de les illes balears en els propers
anys. A tot això cal afegir la dificultat de mantenir els equilibris
interns. En el cas de Menorca el PP encara ha de decidir si impulsa un
projecte polític “sense complexos” netament espanyolista i de dretes,
que és el que li demana el cos, o si consolida un discurs centrat en la
recuperació econòmica. No oblidem que a Menorca el PP ha guanyat amb uns
candidats amables i un discurs extremadament moderat.

Aquesta serà una legislatura especialment difícil pel PSOE. A Menorca
ha perdut el 15% de vots i no governarà ni tan sols a Maó. S’acaba idò
un llarg cicle polític que a Menorca ha estat dominat pels lideratges
carismàtics de Joana barceló i Arturo Bagur. Aquesta serà una
legislatura marcada per la renovació forçada de lideratges i de
projectes en un context de forta subordinació a la política espanyola.
La seva serà una oposició dura molt centrada en les retallades socials
que deixarà a un segon pla la llengua i el territori. Sense un projecte
de país propi i positiu, els serà molt difícil recuperar les
complicitats perdudes.

El cicle que ara comença és una gran oportunitat per l’esquerra
nacional que a Menorca representa el PSM-Més per Menorca. S’obre una
nova etapa amb lideratges i projectes renovats. El PSM s’ha desfet de la
llosa dels governs i dels pactes, que tant han fet per diluir el seu
perfil menorquinista. En aquestes eleccions el PSM ha deixat de ser la
marca blanca del PSOE. Ara pot visualitzar un projecte propi
independent, un tercer espai que combina l’ecologisme i el sobiranisme.
És també una gran oportunitat per bastir noves complicitats amb
l’esquerra nacional dels Països Catalans, que tanta falta fan.

Tanmateix el gran repte d’aquests quatre anys no és al parlament sinó
al carrer. L’abstenció és alta i l’apatia generalitzada, sobretot
entre els votants progressistes. Tot i els nombrosos casos de corrupció
el PP continua essent un partit molt ben organitzat amb una xarxa de
complicitats increïble. L’única política que pot trencar la seva
hegemonia és la política de la tenacitat, el compromís, la
transparència, el contacte amb la base i la radicalitat democràtica.

Pau Obrador

Extret de Vilaweb – Notícies

‘Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència’ __ EA 1812

‘Una Catalunya independent no hauria de retallar prestacions socials’

Entrevista
amb Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, economistes i autors del llibre
‘Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència’

Com que
l’espoliació fiscal és d’un 9,5%-10% del PIB, si Catalunya es declarés
independent, el balanç seria clarament positiu, amb beneficis molt
substancials per als catalans, i això comptant amb un hipotètic boicot
comercial espanyol, que podria arribar a ser del 4% del PIB (entrevista). Aquest és el càlcul que fan Modest Guinjoan i Xavier Cuadras al llibre ‘Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència
(Pòrtic, 2011). Economistes i professors de la UPF, han calculat per
primera vegada els efectes d’un boicot comercial dels espanyols als
productes catalans en cas d’un procés d’independència.

Els
economistes Guinjoan i Cuadras han volgut avaluar el pes real de la
reacció subsegüent a la independència de Catalunya, que tant atemoreix
els empresaris catalans i, de rebot, molts ciutadans. Així, doncs, han
estudiat el comportament econòmic dels boicots comercials històrics
contra molts països, motivats per qüestions polítiques, ideològiques o
culturals. I en conclouen que un boicot molt dur, ‘irreal de tan
exagerat’, tindria, en el pitjor dels casos, un impacte del 4% del
Producte Interior Brut i, per tant, no seria un perjudici prou important
perquè el procés d’independència fos deficitari.

A part aquest balanç estàtic dels comptes de la independència
(dèficit fiscal – boicot comercial = beneficis de més del 5% del PIB),
els autors de l’estudi expliquen en aquesta entrevista
de VilaWeb els efectes positius que tindria la independència en la
creació d’ocupació, la captació d’inversió internacional, la construcció
d’infrastructures pensades en el teixit econòmic del país, en el reclam
turístic, etc. Per Guinjoan i Cuadras, la independència tindria uns
efectes multiplicadors en l’economia catalana clarament visibles al cap
de pocs anys. És més, una Catalunya independent no hauria de retallar
les prestacions socials, com ha de fer ara empesa per les directrius del
govern espanyol i per la manca de finançament, consegüent a
l’espoliació fiscal.

L’estudi de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras es limita a estudiar els
efectes econòmics de la independència del Principat de Catalunya. Ara,
en el cas d’uns Països Catalans independents, expliquen que tot fa
pensar que el resultat seria, si fa no fa, el mateix. El País Valencià i
les Illes Balears són, juntament amb Catalunya, les comunitats
autònomes amb més dèficit fiscal i les principals clientes, les unes de
les altres, en termes de comerç interior. Per tant, la recuperació de la
renda perduda per l’espoliació fiscal, la reducció de l’impacte del
boicot comercial calculat i les sinergies empresarials i econòmiques de
tots tres territoris produirien un resultat encara més positiu del
balanç econòmic de la independència.

Extret de Vilaweb.