“Els ‘Arkan’ espanyols i nosaltres” __ EA 1794

“Personatges marginals, com els assassins de Benidorm i
Berga, porten a l’extrem el rebuig a unes formes de vida i de
socialbilitat de les que no volen ni poden formar part. Aquesta catalanofòbia primària i visceral aflora cada cop que hi ha un triomf de l’espanyolisme esportiu, ja sigui del madridisme o de “la roja
i es tradueix en actes de violència de baixa intensitat però de gran
potencial agressiu contra les seus d’entitats catalanistes i penyes
barcelonistes. Són fets que evidencien una altra dimensió del conflicte
Catalunya-Espanya que s’expressa políticament en la pugna entre la
dominació estatal i la lluita independentista.”

Jaume Renyer, 23 d’abril de 2011

———————————————–

Els ‘Arkan’ espanyols i nosaltres   7 de juny del 2005

La Patum de Berga d’enguany s’ha tenyit de sang catalana. Josep
Ma Isanta, compatriota berguedà, ha estat assassinat per un espanyolista
anomenat Sánchez Pachón. És la història de l’enfadós dels darrers
temps: Catalunya hi posa la sang i Espanya el ganivet
. Que en
fem escarafalls? Que ho reduïm a una brega entre joves per no voler
veure la realitat del perquè de l’apunyalament? Catalunya, desperta i
mira sense evasives què et volen fer!

Josep Ma Isanta
representava allò millor de la joventut catalana: nacionalista, vinculat
al moviment de Tradicions i Costums catalans a través de la comparsa de
nans i bona persona. Sánchez Pachón era la seva antítesi més radical:
espanyolista, delinqüent i per tant mala persona. Els extrems es toquen,
i en aquest cas de manera dramàtica. Però no defugim l’essència
del crim, perquè la catalanofòbia està en el centre de la qüestió. Per
vergonya nostra i seva, tant ajuntament, com policia i altres
responsables públics tiren una cortina de fum per emmascarar aquesta
veritat essencial: tapen amb paràmetres de problemàtica social, el que
en definitiva és una problemàtica ètnica, i per tant, nacional. És a
dir, un espanyol ha matat un català
. I s’ha de dir clarament
perquè, en el dolor immens de la mort d’un compatriota, hem de prendre
bona nota per evitar mals molt majors.

És de domini
públic que la minoria espanyolista es mou impunement per la nostra
pàtria, i en els darrers temps les notícies hi són abundants
:
hispano-skins que agredeixen al Vallès (a Sabadell en són un flagell i
recordem la “caça” que organitzaren a Castellar del Vallès per la Diada
del 2003), un mort a les festes de Gràcia de l’any passat, a Vic es van
evitar més morts, gràcies a mossos de paisà, quan espanyolistes van
sortir a “matar catalanes”, persecucions de feixistes a l’acabar els
actes del 25 d’Abril a València etc… Només cal consultar hemeroteques
per fer-se’n una idea de l’abast de la qüestió: els pròlegs fa temps que
estan posats i els epílegs només han fet que començar. Isanta
s’agermana en el temps amb l’altra víctima nostra: el valencià Guillem
Agulló; tot va anar si fa no fa igual. Són els recordatoris que els
enemics ens fan per mantenir-nos a ratlla, quan veuen que la nostra
pàtria es belluga per la seva dignitat i orgull. Són els gossos que
mosseguen quan l’amo borda. Aquests desgraciats, com Sánchez
Pachón, no són res més que l’instrument assassí del pensament homicida
espanyol. Aquests mal nascuts són els fills de Jiménez Losantos i la
Cope, dels de “Convivencia Civica Catalana” i el Foro Babel i d’altres
grupuscles per l’estil. Fent un símil iugoslau, Sánchez Pachón és com
Celiko Rajnatovic, àlies Arkan. Sí, aquell mafiós paramilitar que amb
els seus “Tigres” serbis van assolar de dolor i sang els Balcans a les
ordres del tirà Milosevic. ¿O és que uns desaprensius blandint armes
blanques i vestint samarretes de la “selección”, enmig d’una
concentració-concert de caire independentista, no té els mateixos
paràmetres que un grup de serbis que la van a armar en una concentració
de croates o eslovens? Que no n’hi ha per tant? Bé, de moment el mort és
nostre i l’assassí d’ells. I la majoria d’Arkans espanyols ronden
lliures i impunes… Que a la propera no ens agafin amb els pixats al
ventre!

Francesc Castany, 32 anys
Terrassa (Vallès Occidental)
Conseller de Catalunya Acció

Maria Torrents (C.A.) Dolors de part en la gestació d’una nova consciència catalana. __ EA 1790

06 abril 2011

El col.lapse de la vella consciència

 

 

La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per
això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de
consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents,
a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es
cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera
especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència
humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat,
l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la
manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les
nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha
col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit:
refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a
la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant
nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la
dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la
separació, l’enfrontament i el domini conté implícits els seus propis
límits i la seva destrucció.

Només quan deixem
d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra
consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions
noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La
cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és
la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la
mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha
refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha
posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què
s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments
de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada
cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la
Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments
refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la
Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una
Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem
admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “
empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a
condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què
aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta
una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en
tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser
interior, i, a través de l’interior, de la seva vida exterior. I aquest
home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més
amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals
troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més
enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que
l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els
intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova
consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors
canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt
abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador.
L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà
primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que
la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de
tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en
què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia
suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de
nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no
ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari,
l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder
emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb
l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble
que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els
genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç
de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals el
preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals
n’emergirà molt més que la independència política, l’eclosió
d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una
resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova
consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que
fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la
colonització, la traïció que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla
de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca
“unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen
condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió
original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li
pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i
harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió
de la pròpia plenitud, serà el veritable servei al conjunt.

I
és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la
lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada
que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però
que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una
empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la
llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins
la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la
plenitud de la humanitat sencera.

 

Maria Torrents. Consellera de CA.

 

 

 

(1)Per
consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del
subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions,
de percepcions físiques i materials, s’expandeix després cap al mental
tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat,
les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat
d’aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres
certeses, els graus d’identificació que hom té amb les pròpies
percepcions; i s’obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a
un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el
mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de
percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes
d’evolució, en els quals s’hi inclou encara gran part de la humanitat,
la identificació inqüestionada amb l’experiència que proporcionen els
instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que
es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i
interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un
parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb
gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d’aquests
éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats
intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns
paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa
en les sensacions: claror, humitat, tendresa…, els insectes perceben
amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la
natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada
la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els
gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats
que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món
d’olors. L’home ha integrat tota l’escala de percepcions del món
mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l’ús de la ment,
que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d’aquests
sentits. En cada un d’aquests éssers el món es fa més ampli i complex,
però es mou encara a l’epidermis de la realitat. S’ha passat de la
sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental.
Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els
sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però
que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots
ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s’esmuny dels
esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten
l’experiència no són en l’àmbit dels sentits físics ni del mental. Són
sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la
percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i
integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.

“Els jutjarem per traïdors!” Com el Judici d’Argentina, com el Judici de Núremberg. __ EA 1789

Una transició sense judici és una pantomima. Sense el Judici de Núremberg Alemanya restaria controlada pels Nazis vestits d’ovella.

Us equivoqueu si us creiu que els gestos de SI i dels independentistes de la Ciutadella són erronis.

Cal colpejar l’enemic amb força! I en aquest cas el Gran Retardatari ha
sigut el de sempre: Convergència, ni Duran, ni espanyolistes … sols
Convergència!

Els jutjarem per traïdors!

Mas va trair els catalans aquella nit amb el Zapatero quan el pujol va
fer-li costat amb sabatilles i el pul·lòver beix. Ahir Mas i Pujol van
tornar a trair al  Poble Català, just a la vigília del dia d’en Macià i
el seu gran gest de Dignitat en majúscules del que encara vivim i
anhelem, que encara ens manté desperts. Avui Pujol ha dissimulat
recolzant el seu delfí i virrei castellà Mas que col·laboracionista com ell
ens subjuga.

Ambdós i Ciu en pes són els grans retardataris de la nostra emancipació nacional. La història els jutjarà i nosaltres també:

Els jutjarem per traïdors !!!

L’endemà de la Consulta de BCN-10A l’Oriol Pujol bon alumne del seu pare se’ns va pixar a sobre de tots els catalans i barcelonins quan va dir “en prenem nota pel pacte fiscal”, la nit anterior havia dit: “la Consulta de BCN ha estat un èxit i Ciu en prendrem nota”. El seu pacte fiscal de merda! el seu ja prostituït Concert Solidari: JA, JA, JA …. quin fart de riure i de plorar!

La primera relliscada nostra, dels catalans babaus és deixar-se prendre el pel i els calers! … i la dignitat i més coses encara!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

———————

Prenem-nos seriosament i de forma respectuosa tot de tots que sigui per la Independència.

Els tres diputats i el candidat per Barcelona, Santiago Espot, passaran la segona nit al parc. __ EA 1788

A la fotografia els tres diputats de SI vistos d’esquena, cansats però valents en defensa de la Dignitat dels Catalans: La nostra Independència !!!

La nit és dura, la nit fou la darrera companya de Companys i també ho fou de Jesucrist, la nit és molt dura i llarga … però l’esperança de la resurrecció i del reeiximent encoratja i il·lumina la lluita.

Quans dels 135 diputats catalans seran valents i clarividents per seguir el seu exemple i camí?

(Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció)

—————————-

Tornen a desallotjar els concentrats davant del Parlament

En
l’operació, la guàrdia urbana ha detingut un dels manifestants per
suposada agressió a l’autoritat · Els tres diputats i el candidat per
Barcelona, Santiago Espot, passaran la nit al parc

L’escena
del desallotjament de simpatitzants de Solidaritat del Parc de la
Ciutadella de Barcelona s’ha repetit aquest vespre de forma gairebé
calcada.

Més d’un centenar de manifestants s’havien concentrat davant
del parlament en suport a la llei de declaració d’independència
que demà es debat a la cambra. Els tres diputats de SI i el candidat
per Barcelona, Santiago Espot, passaran la nit al parc acompanyats
d’alguns assessors del partit.
En l’operació de desallotjament, la
guàrdia urbana ha detingut un dels concentrats per suposada agressió a
l’autoritat.

Ahir al vespre, passades les deu, mossos i guàrdia
urbana van començar a desallotjar per la força l’acampada que s’havia
de suport a la votació de la llei de declaració d’independència
que demà es debat al parlament. Els concentrats, entre els quals els
tres diputats i nombrosos militants de Solidaritat per la Independència,
demanaven que no s’aprovessin les esmenes a la totalitat a la llei,
presentades per PP, PSC i Ciutadans, que es votaran demà. La guàrdia
urbana féu fora tota la gent que hi havia al recinte, llevat dels tres
diputats independentistes, que han passat la nit al parc. En aquest vídeo podeu veure una crònica del desallotjament.

Tant els desallotjats com els diputats han dit que la concentració
continuaria avui i demà, fins que no es votin les esmenes. Els tres
diputats ja van tenir una topada amb la guàrdia urbana ahir al migdia, que els va instar a mirar de dissuadir els acampats. I en aquesta entrevista, Alfons López Tena explica els detalls del desallotjament i la negociació amb la guàrdia urbana i l’ajuntament.

 

Extret de Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3873060/20110412/tornen-desallotjar-concentrats-davant-parlament.html

Els 10 articles de la Llei d’Independència __ EA 1787

Els 10 articles de la Llei d’Independència

Per Dídac López

La Plaça de Sant Jaume s’omplia ahir, dissabte 2 d’abril del 2011, el vespre en un acte de suport a la proposició de llei de declaració d’independència
presentada pel Subgrup parlamentari de Solidaritat per la
Independència (ara format per tres diputats: Toni Strubell, Alfons
López Tena i Uriel Bertran). La qüestió que planava en l’aire és quina
seria l’attitud del grup majoritat del Parlament del Parc de la
Ciutadella, és a dir Convergència i Unió (CiU). Què hi diu el guió? CiU
ara juga al paper del “poli bo” (Convergència Democràtica de
Catalunya, CDC) i del “poli dolent” (Unió Democràtica de Catalunya,
UDC). En un tres i no res, els dos presidents de la Generalitat que ha
donat CDC, Jordi Pujol i Artur Mas s’han despenjat amb un vot
explícitament afirmatiu a la consulta sobre la independència
organitzada per Barcelona Decideix
. Això no era pas en el guió en el juliol del 2009, ni gairebé tampoc en el gener del 2011. Però és que ara som a l’abril… La incerta glòria d’un dia d’abril, que diria Shakespeare.
En el guió del 2009, era possible que una Mesa del Parlament, formada
per ERC, CiU, PSC-PSOE i EUiA, es bloquegés en dues ocasions la
tramitació de lleis per a la celebració d’un referèndum sobre la
independència. Ara, any i mig, després, el referèndum ja l’anem fent nosaltres, sense permís.
En el guió del 2011, la Mesa del Parlament (ara integrada pel
tripartit CiU-PSC-PP) no va bloquejar la proposició de llei presentada
per Solidaritat. Tampoc ni CiU ni ICV ni ERC no han presentat esmenes a
la totalitat contra aquesta proposició.

En el guió del febrer del 2011, destacats comentaristes de
l’independentisme demanaven / imploraven a Artur Mas que donés llibertat
de vot als diputats de CiU el dia que haguessin de votar en el Ple
sobre la llei de declaració de la independència. En el guió d’ara se li
demana, justament, que no doni cap “llibertat de vot”, per tal de
garantir l’aprovació de la llei.

Val a dir, però, que el Parlament de Catalunya ja deia el desembre
del 1989 (una època de “primavera dels pobles”, arran de l’ensulsiada
dels règims post-estalinistes de l’Europa Oriental) que no renunciava al
dret a l’autodeterminació. L’octubre del 1998 reiterava el “dret del
poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble”. I el 3
de març del 2010, es ratificava “en la voluntat d’emprar tots els
instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble
de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”.

Però, què és exactament aquesta llei de declaració de la independència? Per veure-la podem anar “article per article”.

El primer article diu que “Catalunya és una Nació”. Es tracta de presentar un axioma que permeti lligar amb el “dret dels pobles a l’autodeterminació” inscrit en la carta fundacional de Nacions Unides.

El segon article diu que “el poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional”.
Es tracta, doncs, de rebatre les idees binacionalistes, de
“co-sobirania” que tant gasten en determinats rodals
al·lodeterministes.

El tercer article diu que “el Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya”.
La idea d’aquest article és fer ús del Parlament del Principat (una
assemblea legislativa de comunitat autònoma espanyola de règim comú) en
un “instrument de sobirania”.

El quart article recull la declaració del 1989 per dir que “el poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat”.

El cinquè article reprèn també una declaració anterior per dir que “el
Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els
instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble
de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu
futur”.

El sisè article ja va més enllà, en formular que “la sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana”.

En el setè article s’atribueix la “decisió de declarar la independència”, d’una banda al poble de Catalunya (“titular de la sobirania nacional”) i de l’altra al Parlament de Catalunya (com a representant democràticament elegit del poble de Catalunya).

El vuitè article atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de negociar el “reconeixement internacional de la declaració d’independència”.

Ara bé, suposant que s’aprovés la llei en el mes d’abril o en el mes de
maig, suposaria això la independència automàtica? Evidentment, no.
Però …

L’article novè sí que preveu un efecte immediat, ja que s’afirma que “en
el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es
constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que
treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels
Països Catalans”.

En l’article desè se li demana al Parlament de Catalunya tres coses, pel que fa a la declaració de la independència, a més de l’aprovació de la llei de declaració de la independència, dos aspectes més: 

a) la negociació amb la comunitat internacional quant a la forma i moment de la declaració d’independència;

b) l’aprovació per part d’una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament “convocada a tal efecte”.

El redactat de la llei podia permetre, doncs, una “aprovació de la
llei” sense declaració d’independència? Sí, per bé que també s’entén que
la llei estableix un manament al Govern de la Generalitat per fer la
negociació amb la comunitat internacional. CiU, doncs, podria reaccionar
amb la presentació d’esmenes que transformessin la llei en una nova
declaració com les del 1989 o les del 1998, potser una mica més
agosarada. O podria votar-hi en contra directament. La papereta no és
gens senzilla. Quan Pujol diu que ja no veu alternativa a la
independència, queda implícitament assumida quina és l’alternativa:
l’assimilació nacional. Però amb l’assimilació nacional completa a
Espanya, el poder polític de CiU i el poder social de les capes
demogràfiques de les quals defensa els interessos també trontollaria…

Per Dídac López

———————————-

Extret de la web de SI (5 d’abril del 2011):
http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/els-10-articles-de-la-llei-dindependencia-de-catalunya

Catalunya
és una Nació: Un Poble Mil·lenari que ja ha gaudit d’estat propi durant
segles!



La nostra Nació, ja definitivament lliure, li retrà homenatge! (EA 1786)

IN MEMORIAM el Sr. Miquel Esteba i Caireta, Patriota Català Independentista !!!

Un dia molt proper la nostra Nació, ja definitivament lliure, li retrà homenatge !!!

—————————————-

Avui divendres, 8 d’abril, el Sr. Miquel Esteba i
Caireta, patriota i membre de la nostra entitat, ha mort.

El mantindrem en el nostre record.
 
L’enterrament serà demà dissabte a les 17h a
l’esglèsia de Sant Pere de Figueres, al costat del Museu Dalí.
 
Josep Castany
Catalunya Acció

“Santiago Espot for Mayor of Barcelona”: Liberty and Independence for Catalonia!!! __ EA 1785

Santiago Espot: “És essencial que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i d’Estat”

Barcelona, capital of the next independent Catalan state – Santiago Espot for Mayor of Barcelona

06/04/2011 Crònica de fa dos dies

Aquest vespre Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat
públicament el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona, Santiago Espot, i
els quatre primers candidats de la llista: Blandine Giraud, Agustí
Soler, Carmentxu López i Josep Maria Vaqué.

Santiago Espot ha reconegut que la seva carrera política “és un
combat desigual però podem vèncer”. L’alcaldable ha remarcat que
Barcelona “és l’aparador de Catalunya” per això s’ha de potenciar la
seva projecció i aprofitar el seu gran potencial. També ha dit que
“Barcelona ha donat de si tot el que podia donar com a segona ciutat
espanyola”, per tant, per a resoldre els problemes de fons dels
barcelonins “és essencial que Barcelona exerceixi de capital de
Catalunya i d’Estat”. Uriel Bertran ha dit d’Espot que havia de ser el
candidat perquè el van votar tots els adherits i perquè va participar en
el procés de consultes “on es van forjar els lideratges polítics dels
propers anys”.

Blandine Giraud, francesa de naixement i catalana de cor, porta vuit
anys vivint a Barcelona, va venir per un any a estudiar i s’ha quedat
captivada per “una ciutat que ha sabut cuidar la seva essència”. Ha
confessat que no havia considerat mai implicar-se tant en política però
que en aquest cas ho fet empesa “per la injustícia que pateix l’estat
català”. Giraud ha criticat que el model municipalista espanyol no
funciona perquè dona poc marge als municipis, una qüestió que, segons ha
dit, “no es veu a altres llocs d’Europa”. Per això ha dit que “colze a
colze catalans de naixement i catalans d’adopció ho aconseguirem”.

Agustí Soler ha expressat que pretén posar l’experiència de quatre
anys com a regidor a la ciutat al servei de SI. “El sistema de govern a
la ciutat de Barcelona és un desastre (…) la ciutat s’està construint
amb els peus”. I ha posat com a alternativa a aquest sistema de govern
Solidaritat Catalana per la Independència que “tot s’ho mira en
positiu”. 
“Em vaig adherir a SI per intuïció i crec que no m’he
equivocat”. Carmentxu López mai abans havia militat en un partit polític
però s’ha decidit perquè “cal superar el síndrome d’Estocolm que pateix
el nostre país després de 300 anys de pèrdua de llibertat”. López, s’ha
referit als dos diputats presents a l’acte dient-los que “si en 4 mesos
vàreu aconseguir quatre diputats entre tots aconseguirem el cinc per
cent per entrar a la ciutat de Barcelona”.

Josep Maria Vaqué ha explicat que tota la seva vida professional s’ha
dedicat a la música, però el privilegi és que darrera d’aquesta música
hi ha un missatge: “el meu país, la meva nació”. Per això ha dit que “si
visqués en un altre país segurament no em dedicaria a la música perquè
no tindria sentit”.