Nació Digital entrevista a en Santiago Espot, candidat de Solidaritat per Barcelona __ EA 1773


http://www.naciodigital.cat/noticia/23211/anir/ajuntament/treballar/independencia/bicing

«Aniré a l’Ajuntament a treballar per la independència, no pel Bicing»

Entrevista a Santiago Espot, alcaldable de Solidaritat Catalana per la Independència a Barcelona

 Espot diposat a utilitzar l’ajuntament de Barcelona com a tribuna internacional per assolir la independència.

Santiago Espot (Barcelona, 1963). Fins diumenge l’impulsor de Catalunya
Acció i president de Força Catalunya. Aquesta setmana s’ha estrenat com
alcaldable de la coalició independentista Solidaritat Catalana per la
Independència per a la ciutat de Barcelona. La Razón el defineix com “el policia lingüístico que aspira a ser alcalde de Barcelona”.

Ha d’arribar al 5% dels vots i esborrar l’ombra de qui volia ser-ho, el
fins ara líder de la formació, Joan Laporta. Ho té clar: “Els
barcelonins, com els catalans, han de deixar la sensació de ser
rellogats”, i afirma que “des dels ajuntaments es pot fer política
independentista.”

——————————–  ENTREVISTA:

A les eleccions per Parlament, SCI va obtenir un 2,8% dels
vots emesos a Barcelona;  arribar al llindar del 5%… una tasca difícil
no?

Em queden 2,2% (somriu).

– Més enllà de les qüestions aritmètiques…

Més enllà de les xifres considero que aquestes eleccions a l’Ajuntament
de Barcelona són en un altre context i tenen una altra dinàmica. Si fem
una campanya amb audàcia, intel·ligent i que porti un missatge
d’independència i regeneració política a més de donar-li personalitat a
Barcelona com a capital del futur Estat català, el 2,2% que ens falta,
l’obtindrem.

– Vostè parla de tornar a Barcelona la personalitat. Un cop va
ser escollit candidat, vostè afirmava que s’havia de tapar l’escletxa
que separa Barcelona de la resta de Catalunya, com si hi hagués una
capital i la resta
del territori.

Sí, molts recordem les polítiques de Pasqual Maragall que volien fer de
Barcelona una ciutat hanseàtica. Una ciutat amb personalitat pròpia i
amb polítiques adreçades exclusivament a la ciutat. Això, amb els anys,
ha estat negatiu, i aquest divorci s’ha anat mantenint. Aquest divorci
entre ciutat i país és no entendre el que és Barcelona. Si no fos per
Barcelona, Catalunya no existiria.

– Cap i casal?

Barcelona és qui ha construït i catalitzat la construcció de la nació.
Ha fet de frontissa entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, avui
dia és un centre d’intercanvi cultural i de comerç, el nucli neuràlgic
de l’intercanvi. I per tant si entrem a l’Ajuntament, farem que la
ciutat torni a ser cap i casal i punta de llança de la creació de
l’Estat català. Com diria Eliseu Climent, si cau Barcelona, s’enfonsa
tot. Per això, des de sempre a Barcelona se l’ha volgut anorrear. Des de
la Ciutadella la bombardejaven fins les bombes del general Espartero…

Els temps han canviat.

Ara no ens bombardegen amb pólvora, però sí amb Rodalies amb catenàries
de la República, amb campanyes d’odi, i fins i tot, esportives. Ara no
ens poden llençar bombes des de Montjuïc, però sí campanyes d’incitació a
l’odi contra Barcelona. L’enemic sap que extirpant la catalanitat de
Barcelona, Catalunya es dissoldria. Per això cal una presència
independentista al consistori, perquè els que hi havia fins ara han fet
el paper de la trista figura.

Vostè té ho molt clar, vostè vol entrar a l’Ajuntament per parlar d’independència no del Bicing.

Us ho puc ben assegurar. No anem a fer política de bicing, anem a ser el
corcó de l’independentisme a l’Ajuntament, sense oblidar els problemes
quotidians dels barcelonins. Hem de recuperar Barcelona per als
barcelonins i aturar el creixement anàrquic del turisme. Miri, abans
anava amb el meu pare a la Rambla i ara no hi portaria els meus fills.
El barcelonins, com també els catalans, se senten rellogats a casa seva.
Vaig a treballar per la independència, no a muntar el bicing.

Si depengués dels seus vots, Hereu o Trias?

Ni l’un ni l’altre. A més, jo segueixo la consigna de treballar en
equip. Nosaltres no donarem suport a qui no accepti la declaració
unilateral d’independència. Per tant, no crec en els miracles en
política, i em temo que ni Xavier Trias ni Jordi Hereu ho vulguin
acceptar.

– Cap a la independència des de l’Ajuntament, doncs.

Nosaltres l’hem de transformar en un focus que irradii catalanitat; hem
de desemmascar aquelles polítiques col·laboracionistes que fan que
Barcelona tingui recursos de capital de província; i finalment que el
consistori serveixi de tribuna per fer sentir la nostra veu en el
contenciós amb l’Estat espanyol i el francès. No podem oblidar que la
tribuna de l’Ajuntament molt sovint és superior a la força del
Parlament, per la força motriu de la nostra capital.

– Col·laboracionistes? Pot detallar?

El col·laboracionisme és com el pantone: té graus. Però PSC,
CiU i ERC practiquen diferents col·laboracionismes. CiU, per exemple, no
ha mostrat cap gest perquè Barcelona sigui capital d’un estat lliure.

Vostè es consideraria l’únic independentista que hi hauria a l’ajuntament si hi entra?

Anem a pams. L’independentisme és com el catolicisme: s’ha de practicar.
No val a dir, sóc independentista, però a la pràctica es tradueix
a inaugurar la moda dels tripartits, cap enfrontament amb l’Estat
espanyol…

-Però des dels ajuntaments es pot fer política independentista?

I tant! Arenys de Munt i la seva consulta n’és el millor exemple recent.
Es pot fer molta política independentista  des dels ajuntaments, però
si la teva preocupació al darrer ple és la depressió de l’elefant del
Zoo… En tot cas, jo no dubto que la resta siguin independentistes, mai
no donaré carnets…., però sí que puc dir que les seves prioritats són
unes altres, no la independència.

Però la nebulosa de divisió del món independentista, la marxa
de Joan Laporta, fins a quin punt pot afectar la reressaga de la seva
campanya?

Quan parlem d’unitat, cal pensar en altres processos d’independència,
com Irlanda o els exemples dels Balcans. Observant-los t’adones que la
divisió dels independentistes és un preludi, una mena de peatge que hem
de passar…

– Fins i tot a trets.

Com el cas d’Irlanda, el mateix Michael Collins fou abatut a trets.
Nosaltres no hem arribat aquest extrem, gràcies a Déu! Però la divisió
és normal: hi ha efervescència, moviments tàctics, diverses visions de
l’independentisme… tot això en un moviment residual no té importància,
però en una opció política que creix té rellevància. La unitat seria
positiva, però la independència no arribarà a mans d’una sola força
política. És massa transversal i massa polièdric l’independentisme i el
català no és gregari. Aquesta unitat no existirà, Solidaritat haurà de
ser el catalitzador en funcions. L’exemple el tenim en l’assoliment
d’una moció de la coalició votada per CiU,ERC i ICV-EUiA a favor del pas
previ a la independència que és reconèixer el Parlament com a sobirà.
Això sí que és unitat.

– Gràcies i molta sort.

Santiago Espot: “És un lider de cap a peus, del millor que hi ha a Catalunya” __ EA 1772

Extret del SigularDigital.cat

Santiago Espot, proclamat candidat a Barcelona de SI a les municipals

Bertran demana deixar enrere “personalismes” referint-se a la marxa de Laporta
———————————

SI
ha celebrat avui les primàries a Barcelona, procés en què s’ha
proclamat com a cap de llista el President de l’Organització Política
d’Alliberament Nacional Catalunya Acció, Santiago Espot (La Pobla de Segur, 1963). Espot ha
reivindicat que Barcelona esdevingui “capital d’un estat independent
català del segle XXI”
i que s’acabi “la sensació de desgovern” a la
ciutat.

Espot també s’ha mostrat optimista davant la possibilitat que SI entri
al consistori. “També era impossible que caigués la Unió Soviètica o que
en quatre mesos, un partit que s’acabava de formar com Solidaritat
assolís quatre diputats al Parlament”, ha raonat.

Per la seva banda, el secretari general de SI, Uriel Bertran, ha demanat
que el “projecte polític” passi per davant dels “personalismes” en
referència a la marxa de Joan Laporta del partit. Fent menció a ERC,
Bertran també ha avisat que SI no serà cap “crossa” que faciliti que el
PSC torni a governar al consistori, ja que segons el diputat els
republicans només busquen “tornar a l’Ajuntament de Barcelona encara que
sigui reeditant el tripartit amb ICV i PSC”.

Santiago Espot ha estat escollit alcaldable per Barcelona amb el 40,5%
dels vots,
seguit de Santiago Vilanova (35,8%), Carmentxu López (13,7%) i
Josep Maria Vaqué (7,9%). En total han votat 190 dels 947 adherits de
SI amb dret a vot. És a dir, que les primàries a la capital catalana -en
què també s’escollia tots els membres de la llista-, ha tingut una
participació del 19,71%.


——————-

Alguns dels comentaris a favor de Santiago Espot:

carmen bagaria
14/03/2011 09:55
És un lider de cap a peus, del millor que hi ha a Catalunya,
m´alegro.
Però jo no se si cal que es malgasti en unes municipals ,
potser s´habia de haber guardat per les autonòmiques. És una persona molt culta en historia i politica catalana i amb uns
arrestos que no te ningú més a aquest país. Felicitats.
Pau Humet
14/03/2011 07:31
És un molt bon candidat. Ara només cal que pugui explicar-se pels
mitjans i que el missatge arribi.
Però segurament també se li aplicarà
l´apagada informativa que ja pateix SI en conjunt (a TV3, fixeu-vos-hi,
surten més en Cañas i en Rivera que en López Tena i l´Strubell).

—————–

Santiago Espot és l’autor del llibre “Discursos a la Nació”. Fotografia de la portada.

El seu lema en la propera campanya és “Farem que Barcelona esdevingui el que sempre ha estat i ha d’ésser en justícia: la capital del proper estat català!”

La preocupació i l’esforç de Santiago Espot per Catalunya i per BCN és constant. __ EA 1771

La preocupació i l’esforç de Santiago Espot per la Independència de Catalunya i per  la capital del proper estat català és constant i no és flor d’un dia!

29 d’octubre del 2007


DISCURS DE SANTIAGO ESPOT, PRESIDENT EXECUTIU DE CATALUNYA
ACCIÓ, A LA CONCENTRACIÓ DE LA PLAÇA SANT JAUME PEL CAOS DE RODALIES
QUE PATIM ELS CATALANS

A la concentració d’ahir dilluns 29 d’octubre a la
plaça de Sant Jaume de Barcelona per a protestar pel caos de rodalies i
d’infraestructures que patim els catalans, vam coincidir diversos grups i
entitats: entitats que considerem que la solució definitiva als nostres
problemes colonials (rodalies, el traçat del TGV, espoliació fiscal,
llengua, etc.) passa per independitzar-nos d’Espanya i ser amos i
senyors del nostre futur (com Catalunya Acció, el Consell Nacional
Català i Estat Català per exemple); associacions de veïns que estan
patint el caos de rodalies i d’altres que es veuen a venir les esquerdes
i els esvorancs per la imcompetència dels nostres governants (com l’AVE
pel litoral); entitats i partits polítics (com les JERC, el PPC i la
UPD ); i persones a títol individual i d’altres de conegudes
públicament.

Això que alguns mitjans han descrit com una protesta
caòtica per la diversitat d’entitats, va anar derivant des del principi
cap a una polarització entre independentistes i unionistes, o el que és el mateix, entre catalans i espanyols.
Ja des del principi, alguns infiltrats (habituals i coneguts en
d’altres concentracions) volien fer fora a crits (en castellà
evidentment) la pancarta de Catalunya Acció en anglès (“Catalonia the
next state in Europe”) per a provocar. Ningú va insultar aquests
bordegassos com diuen alguns mitjans de comunicació. Ells mateixos van
callar passats un parell de minuts a l’adonar-se que estaven fent
l’imbècil i que d’allí la pancarta no es mouria. Aleshores els diversos
mitjans de comunicació es van dedicar a entrevistar els participants a
la concentració, i bastants d’ells van entrevistar Catalunya Acció. Quan
va entrar a la plaça el PP i la UPD , aleshores sí que molta gent els
va escridassar i van començar els crits d’independència de forma
continuada i potent.

En un moment donat es va demanar silenci i es
va produir un fet important del qual cap mitjà de comunicació se n’ha
fet ressó, i tots (televisions, ràdios i premsa) eren just allà al
davant (fent fotos i gravant). Em refereixo al discurs que va fer en
Santiago Espot , President Executiu de Catalunya Acció, dirigit als
catalans
i que gràcies a Internet en poden veure el video.

No calen més comentaris. Jutgin vostès mateixos el
discurs i entendran per què cap mitjà de comunicació se n’ha fet ressó.

La victòria per als catalans s’acosta.
Ben cordialment,
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció

      

Per a veure el vídeo del discurs (6 min) directament des d’Internet cliqueu aquí
Per a baixar-vos el fitxer del vídeo cliqueu aquí

Convertir Barcelona en punta de llança del procés de regeneració política i nacional, o sigui, de la descolonització de la nació.

Santiago Espot candidat a les Primàries de SI :

 

 

Propostes de regeneració de la ciutat de Barcelona

 

La proposta política de regenerac política i nacional per a la ciutat de Barcelona en aquestes
etapes prèvies a l’assoliment de l’estat català lliure, pretenc articular-la al voltant de tres eixos:

 

1 Atorgar a Barcelona un caràcter i personalitat de capital de l’estat català del s.XXI.

 

2 Convertir Barcelona
en punta de llança del procés de regeneració política
i nacional, o sigui, de la descolonització de la nació.

 

3
Treballar duna manera efectiva i integrada pel benestar real dels barcelonins, tant en l`àmbit material con en l’anímic.

 

 

2 de ma del 2011

La batalla de Barcelona (article publicat a Nació Digital)

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1370/batalla/barcelona

 

18 de febrer de 2008

“Què és Barcelona? (article publicat a Nació Digital)

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/365/barcelona

 

2 de maig del 2007

Barcelona, capital del futur Estat català (confencia  pronunciada
 al Centre Cívic Fort

Pienc, de Barcelona, i recollida en el llibre Discursos a la Nació, del 2009)

 

L’escriptor  i periodista  de  La  Vanguardia
 Lluís  Permanyer  va
 publicar
 lany
 1993  un  llibre
recopilatori  que es diu Cites i testimonis
 sobre Barcelona,
 amb un subtítol prou explícit: «La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys». La veritat és que llegir-lo és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona
en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle XVI, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinccentes
cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatstica
 de
 la  nostra
 ciutat,
 sinó  que  parlen  de  la  gent,  parlen
 dels
 barcelonins,  en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinccentes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Psper Mérimée, que en una carta datada el 1803 escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que «Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu
 per  Barcelona»,
 fins  a  un  dels
 pares  de  la  literatura
 castellana,
 Francisco
 de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un «aborto
monstruoso  de la política».
 Jo,  la veritat,
 no sé què  hauria  escrit  aquest  home  si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.

 

Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre
és perquè tinguem sempre ben present
que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de
fet tot intentant saber interpretar  els barcelonins.  Perquè la política és també, i fonamentalment,
 l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble que es vol dirigir.
A més, com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament,
 a les portes d’unes
eleccions municipals en les quals haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcc de la  ciutat
 és
 un
 moment  oportú  per  intentar
 discernir,  encara  que  sigui
 una  mica,  l’ànima
col·lectiva del nostre cap i casal. Donat que això no ho farà cap dels candidats a lalcaldia de Barcelona,
 almenys  ho  farà
 Catalunya  Acció,  encara
 que
 nosaltres
 no
 ens
 presentem
 a aquestes eleccions. I no ho fa cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des dun despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.

 

Però, anem a pams, i preguntem-nos abans
de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins,   respecte,
 naturalment,   als
 altres
 catalans.  En
 el
 seu  llibre  Barcelona, 
 una discuss   entranyable 
 Josep   Pla
 afirma:   «Tot  en  el  que  els
 catalans 
 és  generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisac i prudència.»

 

Home, vistes així les coses, des del prisma «planià»
pot semblar que la gent de comarques tots  siguin  uns  trabucaires  i  nosaltres,
 els
 barcelonins,  una  mena
 de  cort
 versallesca.
 I francament, per poc coneixement que un tingui del ps, veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors
del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera  de fer, diguem-ne,
 capitalina,  i no ens hem  d’escandalitzar  perquè
 no en som
 una excepció, passa a França amb París o a lArgentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest



capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres?

 

De  la  mateixa
 manera  que  dic  que  en  Pla
 en
 fa  un  gra  massa  a  l’hora  de  diferenciar
barcelonins  i catalans,  hem
 de reconèixer
 que afina,  aquí potser més,  la punteria
 quan  es tracta de definir el tipus capitalí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:

 

«Les grans
ciutats segreguen  una vivor especial
 i un sentit de personalitat.
 Es pensen  que només
 ells tenen
 sensacions,
 que monopolitzen
 la sensibilitat
 i el pensament,  de vegades sembla que només sentenen entre ells

 

Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensac que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condic capitalina la presenten sempre com un plus  afegit  al  seu
 legítim  sentiment  nacional.  En
 canvi,
 nosaltres,  els
 barcelonins,  massa
vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní
queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecc internacional de la seva ciutat amb un referent
 nacional
 espanyol
 que,
 en definitiva,
 el que ha fet sempre  és maldar
 per destruir-la. És aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.

 

La història
 ens ha demostrat,  i linconscient  col·lectiu  de la ciutat
 comtal
 encara  ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament sha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics,
sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament  per això, aquell que fou president de la
Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat
intel·lectualment  tant per les dretes
com per les esquerres  espanyoles,  deia,
i això molts de vostès  segurament
 ho
 sabran,  que
 una
 llei
 de
 la
 història
 dEspanya
 és
 la
 necessitat  de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. En les seves memòries ho justifica amb aquestes paraules: «El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.»

 

Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot dAena a l’aeroport del Prat,
 pel
 manteniment  de  la  xarxa  de  rodalies
 com
 a trens  del  Far
 West
 o,  l’última,  pels reportatges
 de Telemadrid  que  presenten  Barcelona  com  si fos la capital
 del 
III Reich,  on cremem castellanoparlants  en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant  des de fa gairebé trescents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al nim, és que sens ha volgut
reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida  Barcelona  que «convertiremos
 Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica
 y Barcelona
 en un inmenso  solar». Així, durant
 tot aquest  temps,  des del 1714,  la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolirse  de ser convertida en una simple «capital de província» o en un simple «solar», com volia aquell fastigós feixista.

 

La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecc i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment
 sóc dels que no creu en els miracles, he de dir que si encara podem parlar
del cap i casal de Catalunya, tal com fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment,  gcies a l’acc d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital duna regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués
existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament  com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres.

 

Perquè aquesta tam és una manera de decapitar una nac, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients  que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.

 

Òbviament,
 dels
 artífexs  d’haver
 evitat  que  Barcelona  quedés
 relegada
 a
 l’ostracisme,
 en



podríem  fer una llista molt llarga. Des dalcaldes
 com en Rius i Taulet o el doctor Bertomeu
Robert fins a gegants de l’urbanisme com lIldefons Cerdà.
Però em sembla que no exagero i penso no equivocarme  si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.

 

Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos
 cap al a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana
per a la nostra ciutat. Així, lany 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars
cròniques
de viatges, havia de reconèixer que «l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí».

 

 

Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per lavinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar  la Sagrada
Falia, «piedra
a piedra». Afortunadament  no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè
el que no podien era desmantellar
el més sublim i espaterrant
 temple del catolicisme sense haver d’enfrontarse
 al Vaticà. Tot i així,
 durant  quaranta  anys,  l’obra  d’Antoni  Gaudí  va quedar
 relegada
 a una mostra
 més  o menys peculiar de larquitectura «regional catalana».
En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona,
permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Per-

 

q el que no suportava d’Antoni Gaudí el dictador
(com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en lEsglésia catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de latrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.

 

Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua
que no fos el català. En són prou conegudes les seves acdotes sobre el cas. Des que la policia espanyola el va detenir
per aquest fet quan ja tenia setanta-dos  anys (i després que diguin
que això de l’independentisme
 és com l’acne juvenil, que passa amb ledat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua,
encara que al davant
tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.

 

Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir
el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem doblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barcelo com era Eusebi Güell. Però quina mena de barcelo
 era el comte  de Güell?  Era daquells  que,  com  en Maragall  i els últims
 alcaldes socialistes que hem tingut, la
seva màxima aspirac és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests, lEusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com
 a  fill  de  la  capital  de  Catalunya.  No
 tenia  cap
 dubte
 sobre  q
 i  com  calia
 que
 es projectessin les obres
que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les
 sublims  concepcions  arquitectòniques   d’Antoni
 Gaudí.
 Així
 ho
 certifica  en  les
 seves memòries el pare Miquel dEsplugues, que era el capel personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent: «Aquest parc respon a una massa d’ideals
que eren cars en el cor de Güell,  en el parc hi ha memorables
 explosions  dels alts ideals catalans. Güell va ordenar lús del parc per a l’engrandiment de lesperit català.»

 

Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin
seguit mínimament  els
criteris dun Güell, segurament  avui no ens trobaríem amb la creixent



sensac d’una capital
que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura
al mateix nivell de les sevillanes
 o de la dansa
 del tamtam.  I com
 vostès
 entendran,
 posats  a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions daquests dos prohoms artífexs de la dimens universal que avui Barcelona  que
no pas amb les estrambòtiques idees de bomber
 d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades
 com les del Fòrum, molta gent de comarques
que avui ens acompanya en aquesta sala.

 

A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres
sabem que a través de la gran caixa
de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques  i els trets
més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament
 tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes duna certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentirse representant  de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns
de voss, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al «divertimento»  que
se’ns fa des
 del
 nostre
 consistori  i  que  no  amaga  res
 més  que  l’afany  de  voler
 reduirho  tot
 a l’infantilisme polític permanent.

 

Una ciutat no és només un seguit
de carrers, de places o d’infraestructures,
 com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica.
 Sense totes aquestes condicions resulta difícil  que
els barcelonins  mateixos
 sàpiguen
 valorar
 amb
 precis la importància  que
té la capital
 de  Catalunya,  i  d’aquesta
 manera
 també
 resultarà  difícil
 transmetre  a  la  gent  de comarques lentusiasme i l’orgull pel nostre cap i
casal.

 

Sobre  aquesta
 pobra  imatge
 que
 sovint
 donem  els  barcelonins  a 
la  resta
 de
 catalans,  el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament  el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?: «Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona
són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat  i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres
hem d’actuar com si fóssim uns

autèntics  pobletans
 i no ens plau, almenys als reusencs,  que
mai no hem dimitit del Reus,

París i Londres

 

Convindran  amb mi que aquests  darrers
 vint anys la situac no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència
de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la miss dels barcelonins,  i reconeixia,
 com nosaltres
 tam ho hem fet abans,
 que si Catalunya
 encara existeix  malgrat  els  constants
 intents  de 
genocidi  que  hem
 patit
 és  també  perquè  no  han aconseguit
 imposar-nos
 la «capital del Imperio»  com a focus d’atracció,  tot i la quantitat
 de milions  i milions
 deuros  que shan invertit per fer de Madrid 
una ciutat espaterrant.  Milions d’euros,  tot sigui dit de passada,
 que surten de les nostres
 butxaques,
 per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de trescents disset
quilòmetres,  mentre
 aquí en són una tercera  part. Sense parlar  del sistema  de rodalies  de Renfe, on l’increment  de la demanda  a l’àrea de Barcelona  ha estat del 80 % des de l’any

1992, però el servei només  s’ha incrementat  entre un 2 i un 5 %. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.

 

Definitivament,  els indicadors
 econòmics,  socials,  culturals  o històrics
 de les relacions  entre



Catalunya i
Espanya, o si ho preferim entre Barcelona
i Madrid, ens aconsellen d’aturar
l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. Allò que coneixem
 com el catalanisme
 polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes  de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme  polític que l’ideal
que ha perseguit  sempre,
 és a dir, la convivència  harmònica,
pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.

 

Ara, però, afortunadament,
 són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que  només  hi 
ha  dos  camins  per  encarar  el 
nostre  futur  com  a 
poble:  la  dissoluc
 dins dEspanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veurela convertida per sempre més en
una vulgar capital de
comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella,
de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament  hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acc Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir: «Tot depèn dallà dalt. Si cau Barcelona,
senfonsa tot.»

 

En definitiva, i ja per anar acabant
aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre  consciència
 de quin  ha de ser  el nostre  paper.
 Podem
 optar,
 naturalment,
 per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O podem dir «somhi!» i recuperar
el lideratge que autènticament  ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I... tranquils!, perq avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a lany 1938.

 

Però  sí  que,  almenys,  haurem
 de
 ser
 fidels  a 
un  dels  millors  elogis  que  s’han
 fet
 sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules
de Winston Churchill. No podem mai oblidar
que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la immincia
 de la batalla d’Anglaterra,
que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model
 a  seguir  que  el de
 la
 nostra
 capital  per
 mantenir  la moral
 dels
 seus  compatriotes. Limpacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminarlos del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:

 

«No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran
que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona

 

Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat
occidental,  el nazisme,  a través de l’exemple
 de Barcelona  i nosaltres
 fóssim  incapaços
 de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur  Estat  català.
 Perquè,  desenganyem-nos,  només
 així és com el nostre  cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.

Convertir Barcelona en punta de llança del procés de regeneració política i nacional, o sigui, de la descolonització de la nació.

Santiago Espot candidat a les Primàries de SI :

 

 

Propostes de regeneració de la ciutat de Barcelona

 

La proposta política de regenerac política i nacional per a la ciutat de Barcelona en aquestes
etapes prèvies a l’assoliment de l’estat català lliure, pretenc articular-la al voltant de tres eixos:

 

1 Atorgar a Barcelona un caràcter i personalitat de capital de l’estat català del s.XXI.

 

2 Convertir Barcelona
en punta de llança del procés de regeneració política
i nacional, o sigui, de la descolonització de la nació.

 

3
Treballar duna manera efectiva i integrada pel benestar real dels barcelonins, tant en l`àmbit material con en l’anímic.

 

 

2 de ma del 2011

La batalla de Barcelona (article publicat a Nació Digital)

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1370/batalla/barcelona

 

18 de febrer de 2008

“Què és Barcelona? (article publicat a Nació Digital)

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/365/barcelona

 

2 de maig del 2007

Barcelona, capital del futur Estat català (confencia  pronunciada
 al Centre Cívic Fort

Pienc, de Barcelona, i recollida en el llibre Discursos a la Nació, del 2009)

 

L’escriptor  i periodista  de  La  Vanguardia
 Lluís  Permanyer  va
 publicar
 lany
 1993  un  llibre
recopilatori  que es diu Cites i testimonis
 sobre Barcelona,
 amb un subtítol prou explícit: «La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys». La veritat és que llegir-lo és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona
en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle XVI, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinccentes
cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatstica
 de
 la  nostra
 ciutat,
 sinó  que  parlen  de  la  gent,  parlen
 dels
 barcelonins,  en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinccentes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Psper Mérimée, que en una carta datada el 1803 escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que «Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu
 per  Barcelona»,
 fins  a  un  dels
 pares  de  la  literatura
 castellana,
 Francisco
 de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un «aborto
monstruoso  de la política».
 Jo,  la veritat,
 no sé què  hauria  escrit  aquest  home  si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.

 

Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre
és perquè tinguem sempre ben present
que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de
fet tot intentant saber interpretar  els barcelonins.  Perquè la política és també, i fonamentalment,
 l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble que es vol dirigir.
A més, com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament,
 a les portes d’unes
eleccions municipals en les quals haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcc de la  ciutat
 és
 un
 moment  oportú  per  intentar
 discernir,  encara  que  sigui
 una  mica,  l’ànima
col·lectiva del nostre cap i casal. Donat que això no ho farà cap dels candidats a lalcaldia de Barcelona,
 almenys  ho  farà
 Catalunya  Acció,  encara
 que
 nosaltres
 no
 ens
 presentem
 a aquestes eleccions. I no ho fa cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des dun despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.

 

Però, anem a pams, i preguntem-nos abans
de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins,   respecte,
 naturalment,   als
 altres
 catalans.  En
 el
 seu  llibre  Barcelona, 
 una discuss   entranyable 
 Josep   Pla
 afirma:   «Tot  en  el  que  els
 catalans 
 és  generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisac i prudència.»

 

Home, vistes així les coses, des del prisma «planià»
pot semblar que la gent de comarques tots  siguin  uns  trabucaires  i  nosaltres,
 els
 barcelonins,  una  mena
 de  cort
 versallesca.
 I francament, per poc coneixement que un tingui del ps, veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors
del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera  de fer, diguem-ne,
 capitalina,  i no ens hem  d’escandalitzar  perquè
 no en som
 una excepció, passa a França amb París o a lArgentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest



capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres?

 

De  la  mateixa
 manera  que  dic  que  en  Pla
 en
 fa  un  gra  massa  a  l’hora  de  diferenciar
barcelonins  i catalans,  hem
 de reconèixer
 que afina,  aquí potser més,  la punteria
 quan  es tracta de definir el tipus capitalí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:

 

«Les grans
ciutats segreguen  una vivor especial
 i un sentit de personalitat.
 Es pensen  que només
 ells tenen
 sensacions,
 que monopolitzen
 la sensibilitat
 i el pensament,  de vegades sembla que només sentenen entre ells

 

Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensac que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condic capitalina la presenten sempre com un plus  afegit  al  seu
 legítim  sentiment  nacional.  En
 canvi,
 nosaltres,  els
 barcelonins,  massa
vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní
queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecc internacional de la seva ciutat amb un referent
 nacional
 espanyol
 que,
 en definitiva,
 el que ha fet sempre  és maldar
 per destruir-la. És aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.

 

La història
 ens ha demostrat,  i linconscient  col·lectiu  de la ciutat
 comtal
 encara  ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament sha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics,
sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament  per això, aquell que fou president de la
Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat
intel·lectualment  tant per les dretes
com per les esquerres  espanyoles,  deia,
i això molts de vostès  segurament
 ho
 sabran,  que
 una
 llei
 de
 la
 història
 dEspanya
 és
 la
 necessitat  de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. En les seves memòries ho justifica amb aquestes paraules: «El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.»

 

Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot dAena a l’aeroport del Prat,
 pel
 manteniment  de  la  xarxa  de  rodalies
 com
 a trens  del  Far
 West
 o,  l’última,  pels reportatges
 de Telemadrid  que  presenten  Barcelona  com  si fos la capital
 del 
III Reich,  on cremem castellanoparlants  en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant  des de fa gairebé trescents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al nim, és que sens ha volgut
reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida  Barcelona  que «convertiremos
 Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica
 y Barcelona
 en un inmenso  solar». Així, durant
 tot aquest  temps,  des del 1714,  la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolirse  de ser convertida en una simple «capital de província» o en un simple «solar», com volia aquell fastigós feixista.

 

La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecc i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment
 sóc dels que no creu en els miracles, he de dir que si encara podem parlar
del cap i casal de Catalunya, tal com fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment,  gcies a l’acc d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital duna regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués
existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament  com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres.

 

Perquè aquesta tam és una manera de decapitar una nac, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients  que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.

 

Òbviament,
 dels
 artífexs  d’haver
 evitat  que  Barcelona  quedés
 relegada
 a
 l’ostracisme,
 en



podríem  fer una llista molt llarga. Des dalcaldes
 com en Rius i Taulet o el doctor Bertomeu
Robert fins a gegants de l’urbanisme com lIldefons Cerdà.
Però em sembla que no exagero i penso no equivocarme  si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.

 

Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos
 cap al a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana
per a la nostra ciutat. Així, lany 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars
cròniques
de viatges, havia de reconèixer que «l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí».

 

 

Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per lavinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar  la Sagrada
Falia, «piedra
a piedra». Afortunadament  no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè
el que no podien era desmantellar
el més sublim i espaterrant
 temple del catolicisme sense haver d’enfrontarse
 al Vaticà. Tot i així,
 durant  quaranta  anys,  l’obra  d’Antoni  Gaudí  va quedar
 relegada
 a una mostra
 més  o menys peculiar de larquitectura «regional catalana».
En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona,
permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Per-

 

q el que no suportava d’Antoni Gaudí el dictador
(com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en lEsglésia catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de latrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.

 

Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua
que no fos el català. En són prou conegudes les seves acdotes sobre el cas. Des que la policia espanyola el va detenir
per aquest fet quan ja tenia setanta-dos  anys (i després que diguin
que això de l’independentisme
 és com l’acne juvenil, que passa amb ledat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua,
encara que al davant
tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.

 

Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir
el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem doblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barcelo com era Eusebi Güell. Però quina mena de barcelo
 era el comte  de Güell?  Era daquells  que,  com  en Maragall  i els últims
 alcaldes socialistes que hem tingut, la
seva màxima aspirac és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests, lEusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com
 a  fill  de  la  capital  de  Catalunya.  No
 tenia  cap
 dubte
 sobre  q
 i  com  calia
 que
 es projectessin les obres
que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les
 sublims  concepcions  arquitectòniques   d’Antoni
 Gaudí.
 Així
 ho
 certifica  en  les
 seves memòries el pare Miquel dEsplugues, que era el capel personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent: «Aquest parc respon a una massa d’ideals
que eren cars en el cor de Güell,  en el parc hi ha memorables
 explosions  dels alts ideals catalans. Güell va ordenar lús del parc per a l’engrandiment de lesperit català.»

 

Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin
seguit mínimament  els
criteris dun Güell, segurament  avui no ens trobaríem amb la creixent



sensac d’una capital
que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura
al mateix nivell de les sevillanes
 o de la dansa
 del tamtam.  I com
 vostès
 entendran,
 posats  a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions daquests dos prohoms artífexs de la dimens universal que avui Barcelona  que
no pas amb les estrambòtiques idees de bomber
 d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades
 com les del Fòrum, molta gent de comarques
que avui ens acompanya en aquesta sala.

 

A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres
sabem que a través de la gran caixa
de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques  i els trets
més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament
 tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes duna certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentirse representant  de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns
de voss, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al «divertimento»  que
se’ns fa des
 del
 nostre
 consistori  i  que  no  amaga  res
 més  que  l’afany  de  voler
 reduirho  tot
 a l’infantilisme polític permanent.

 

Una ciutat no és només un seguit
de carrers, de places o d’infraestructures,
 com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica.
 Sense totes aquestes condicions resulta difícil  que
els barcelonins  mateixos
 sàpiguen
 valorar
 amb
 precis la importància  que
té la capital
 de  Catalunya,  i  d’aquesta
 manera
 també
 resultarà  difícil
 transmetre  a  la  gent  de comarques lentusiasme i l’orgull pel nostre cap i
casal.

 

Sobre  aquesta
 pobra  imatge
 que
 sovint
 donem  els  barcelonins  a 
la  resta
 de
 catalans,  el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament  el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?: «Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona
són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat  i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres
hem d’actuar com si fóssim uns

autèntics  pobletans
 i no ens plau, almenys als reusencs,  que
mai no hem dimitit del Reus,

París i Londres

 

Convindran  amb mi que aquests  darrers
 vint anys la situac no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència
de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la miss dels barcelonins,  i reconeixia,
 com nosaltres
 tam ho hem fet abans,
 que si Catalunya
 encara existeix  malgrat  els  constants
 intents  de 
genocidi  que  hem
 patit
 és  també  perquè  no  han aconseguit
 imposar-nos
 la «capital del Imperio»  com a focus d’atracció,  tot i la quantitat
 de milions  i milions
 deuros  que shan invertit per fer de Madrid 
una ciutat espaterrant.  Milions d’euros,  tot sigui dit de passada,
 que surten de les nostres
 butxaques,
 per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de trescents disset
quilòmetres,  mentre
 aquí en són una tercera  part. Sense parlar  del sistema  de rodalies  de Renfe, on l’increment  de la demanda  a l’àrea de Barcelona  ha estat del 80 % des de l’any

1992, però el servei només  s’ha incrementat  entre un 2 i un 5 %. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.

 

Definitivament,  els indicadors
 econòmics,  socials,  culturals  o històrics
 de les relacions  entre



Catalunya i
Espanya, o si ho preferim entre Barcelona
i Madrid, ens aconsellen d’aturar
l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. Allò que coneixem
 com el catalanisme
 polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes  de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme  polític que l’ideal
que ha perseguit  sempre,
 és a dir, la convivència  harmònica,
pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.

 

Ara, però, afortunadament,
 són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que  només  hi 
ha  dos  camins  per  encarar  el 
nostre  futur  com  a 
poble:  la  dissoluc
 dins dEspanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veurela convertida per sempre més en
una vulgar capital de
comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella,
de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament  hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acc Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir: «Tot depèn dallà dalt. Si cau Barcelona,
senfonsa tot.»

 

En definitiva, i ja per anar acabant
aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre  consciència
 de quin  ha de ser  el nostre  paper.
 Podem
 optar,
 naturalment,
 per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O podem dir «somhi!» i recuperar
el lideratge que autènticament  ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I... tranquils!, perq avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a lany 1938.

 

Però  sí  que,  almenys,  haurem
 de
 ser
 fidels  a 
un  dels  millors  elogis  que  s’han
 fet
 sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules
de Winston Churchill. No podem mai oblidar
que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la immincia
 de la batalla d’Anglaterra,
que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model
 a  seguir  que  el de
 la
 nostra
 capital  per
 mantenir  la moral
 dels
 seus  compatriotes. Limpacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminarlos del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:

 

«No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran
que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona

 

Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat
occidental,  el nazisme,  a través de l’exemple
 de Barcelona  i nosaltres
 fóssim  incapaços
 de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur  Estat  català.
 Perquè,  desenganyem-nos,  només
 així és com el nostre  cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.

“L?altre dia hi va haver una manifestació a Castelló … ” __ EA 1764

Una audiència que lluita per la televisió

Núria Cadenes

03/03/2011 18:00

L’altre dia hi va haver una manifestació a Castelló, una manifestació
multitudinària i colorista com no se’n veuen sovint. Un grup del
Facebook, uns joves dels Ports, el Twitter traient fum i el boca-orella
que rebota correus van propiciar confluències a la indignació i una
marea humana convocada ben bé per ningú i per tothom alhora va sortir al
carrer amb pancartes fetes a mà i una alta dosi d’imaginació. No sé si
s’ha donat mai el cas en cap altra part del món, però aquells milers
de persones (canalla amb piercings i iaies acabades de pentinar, pares i
mares i xiquets amb globus de colors, nostàlgics amb dibuixos d’en
Tomàtic, senyores fent sonar xiulets, joves artistes, botiguers,
empresàries i rectors d’universitat) van omplir els carrers de la ciutat
per reclamar el seu dret a… veure una televisió!

Quines coses.

I perquè la reivindicació era única, també les seves formes
trencaven estereotips: les pancartes lluïen textos sorprenents (com
ara, simplement, “Caçadors de bolets”, o “Volem eixir a l’APM?”) i els
eslògans acabaven tenint un curiós aire surrealista (“Ho haveu vist? Ho
haveu vist? La mare que els va pariiiiiir…!”). La multitud, de fet,
mostrava, espontàniament, la importància que té i com n’és de poc
abstracte allò de compartir un mateix univers televisiu. Perquè la gent
de Gandia, Pedreguer, Sueca o Alacant (per citar només algunes de les
poblacions del sud on hi ha hagut mobilitzacions arran de l’afer TV3)
alçava un dibuix d’en Songoku i automàticament connectava amb la resta
del país. I el nord, aquesta vegada li entenia, a més de l’idioma, el
contingut.

És evident que no s’han pas de cercar en qüestions tècniques les
causes de la persecució que representants institucionals del
nacionalisme espanyol, d’esquerra i de dreta, han mantingut durant anys
contra les emissions de TV3 al País Valencià. Aquesta seva obsessió té
com a objectiu clau tallar tota relació entre nord i sud del nostre
país, entre els mateixos territoris que queden constitucionalment
separats, petrificats en la seva amputació per la via de l’article 145
(aquell que diu que “en cap cas” admetran la federació de “comunitats
autònomes”). Ara en vivim un pic especialment virulent, d’aquesta dèria
malaltissa per dividir la gent que compartim llengua i referències a
banda i banda del riu Sénia, i un president autonòmic perseguit
judicialment després del campi qui pugui corruptiu sembla que vulgui
trobar, en el tall censor (i en la persecució malaltissa contra Acció
Cultural del País Valencià, l’entitat cívica que ha fet possible
l’arribada de TV3 al sud), un element de mediàtica distracció. Només
que, aquesta vegada, el país no respon a la distorsió que li han
plantificat a sobre, i es manifesta amb lògica aclaparadora a favor de
la llibertat de rebre amb normalitat TV3. Fins i tot ajuntaments i
diputacions governats pel PP s’han declarat públicament a favor d’aquest
dret essencial. Mirar-se el País Valencià des del blau uniforme i
sense matisos és sempre confondre el tòpic amb la realitat. I l’afer
TV3 és una clara mostra d’aquesta evidència.

N’hi ha més, de reflexions que podríem aprofitar de fer arran
d’aquest cas. En citaré només dues, per acabar. Dues que són, de fet,
la mateixa. D’entrada, un prec públic: cal que deixem d’una vegada de
mirar-nos l’afer com si fos una qüestió “dels valencians”, com si les
burxades contra la llengua no afectessin tota la comunitat de parlants.
Ho fan. L’afecten. I n’hem de prendre consciència. La tèbia resposta
que es continua donant des dels àmbits polítics i periodístics del
Principat de Catalunya, a més de ser ofensiva per a la gent que ha
quedat sense senyal, és d’una curtedat de mires esfereïdora. No és la
barba del veí, que es pela, a València, sinó la pròpia, la de tots. I
tancar els ulls a l’evidència no n’evita el mal.

La segona reflexió és per a la mateixa TV3: ja és hora que defineixi
què vol ser de gran, si es continua reduint a televisió autonòmica (ço
és, regional) o fa valer la seva raó de ser, que és l’aposta per la
llengua i la cultura catalanes. No pas per la demarcació de les quatre
províncies, sinó per la llengua i la cultura que les depassen
àmpliament.

Fins i tot des d’una perspectiva merament funcional, costa
d’entendre que una televisió es permeti el luxe de menystenir el seu
espai d’influència. I de mercat. Però ho fa. I així ens trobem en la
paradoxa de veure com la lògica es capgira i, en comptes d’una
televisió pugnant per l’audiència, aquí tenim una audiència que lluita
per TV3.

És sorprenent. I significatiu. Fem que no sigui en va.

 

Núria Cadenes

(Extret de la web de SI)

Arreu es noten símptomes de que Catalunya s’aboca a la Independència. __ EA 1762

L’Independentisme avança !!! Arreu avança, sembla que a ICV també:

———————-

ICV del federalisme a l’independentisme …

edvilalta | dijous, 3 de març de 2011 | 11:49h

Ser independentista a ICV
–i, abans, al PSUC- no ha estat mai fàcil. Recordo que quan vaig entrar
al Partit, el 1975 o 76, els companys em feien sentir una mica “bitxo
rar” quan em confesava “de la ceba”, explorava els austromarxistes i les
teoritzacions de Stalin sobre la matèria o defensava la República
(espanyola) federal, com a primer pas per a l’alliberament nacional,
inseparable de l’alliberament de classe. Tan estrany devia ser que
sempre hi havia qui em preguntava per què no era al PSAN.

I
no és que em maltractessin (només faltaria!), però sí que havia
d’aguantar  una certa condescendència i una certa conyeta quan sortia el
tema.


Deia Schopenhauer
que “tota veritat passa per tres etapes. Primer, és ridiculitzada.
Seguidament, és refusada violentament. En tercer lloc, és acceptada com a
autoevident”. No sé si ja és això, el que passa, i estem passant del
segon al tercer estadi o, per a segons qui, del primer al segon. Però és
segur que passa alguna cosa.

Ja
fa un cert temps que em sembla veure símptomes que els autoanomenats
federalistes comencen a viure amb incomoditat el debat polític sobre
l’articulació de Catalunya amb Espanya. I no els envejo, perquè sé el pa
que s’hi dóna. Perquè, si no m’equivoco, comencen a sentir-se estranys,
assenyalats amb el dit, cada cop més minoritaris, minoritzats(?). I dic
sentir-se perquè, que jo sàpiga, no s’ha demostrat que ho siguin, de
minoritaris o estranys.

Continua

 

En tot cas, una certa por
a les consultes (expressada per la via de la ridiculització o del
refús), la voluntat de refugiar-se en una pregunta amb triple resposta,
l’agitació com a fantasma de la cohesió social, la retòrica de la
inclusió (que pot suposar exclusió d’uns altres), són símptomes que el
federalisme clàssic (de Catalunya per construir Espanya) comença a
perdre suports importants o, dit amb altres paraules, que disminueix la
massa crítica de federalistes que mirin a ponent mentre augmenta la
dels que miren cap al nord.

Això
passa en el conjunt de la societat i es fa més visible en la mesura que
augmenta el sobiranisme o l’independentisme entre professionals i intel·lectuals que abans eren majoritàriament federalistes clàssics; en la mesura que l’independentisme està guanyant la batalla de l’hegemonia cultural.

ICV,
una formació que es reclama federalista, es veu també sotmesa al mateix
procés de canvi. I no podia ser d’una altra manera, en la mesura que
les persones que hi som no sorgim del buit sinó d’aquesta mateixa
societat catalana heterogènia i en procés de canvi. La novetat és, però,
la sensació -que esmentava abans- que tenen aquelles persones que es
consideren majoritàries a ICV però que ja s’han vist obligades a
pactar un full de ruta que situa l’organització en una lògica més
confederal que no pas federal. I que tendeix a mirar cada cop més cap a
Europa que cap a Espanya. En lloc d’encabir-nos en una Espanya
federal-en-una- Europa federal, encabim-nos directament en una Europa
federal.

I
no és que els independentistes d’ICV ens haguem fet més forçuts (tot i
que sí que som més), sinó que les circumstàncies han canviat. I si la
situació és diferent, les respostes tampoc poden ser les mateixes, per
molt que semblin bones.

Hi
ha hagut el llarg procés estatutari i la STC. Una quinzena de lleis
catalanes esperen sentència del constitucional. Pel que fa al model
d’organització territorial de l’Estat, “Madrit” ha optat –sembla
que definitivament- per la involució, el dèficit fiscal augmenta
acompanyat de l’eixamplament de la diferència del cost de la vida a
Catalunya respecte a Espanya, les agressions a la llengua i la falta de
respecte en general als catalans i les catalanes són cada cop més
habituals… la desconnexió és cada cop més gran i no hi ha motius per
pensar que vulguin posar-hi remei.

Semblava
que l’Estatut era l’últim intent. Ara encara proposem una nova
Constitució espanyola, federal, com a última opció, però posant
l’exercici del dret a decidir sobre la taula. Espero que després del
fracàs previsible d’aquesta (no m’importaria equivocar-me) ja no busquem
més excuses, ni intentem salvar els mobles de qui s’estima més
tenir-los estellats que no pas nous.

Comentaris: 2

  • Comparteixo…

    cbort | dijous, 3 de març de 2011 | 12:30h

    … al cent per cent les teves reflexions, entre les quals destaco-

    perquè també ho he viscut- la condescendècia amb què alguns companys

    ens miraven quan fèiem afirmacions més contundents que les habituals en

    relació a la qüestió nacional. I això que en el meu cas, el fet de

    fer-me independentista no va més enllà dels últims quatre o cinc anys,

    on ja queda clar quins són els límits. Vull dir, que fa deu o vint anys

    les meves opinions no eren tan contundents com les d’avui i ja em

    titllaven de “petit burgès” omenystenien la importància del tema nacional i el situaven en un lloc secundari.

     

    ICV està en una altra rampa de sortida, ara. És cert, i gent com tu hi

    feu una bona feina. Però encara queda un discurs “federalista” que cada

    cop que el sento em grinyola per tot arreu perquè no està actualitzat.

    És com antic i sobretot crec que és poruc.

  • Comparteixo…

    cbort | dijous, 3 de març de 2011 | 12:27h


    al cent per cent les teves reflexions, entre les quals destaco- perquè
    també ho he viscut- la condescendècia amb què alguns companys ens
    miraven quan fèiem afirmacions més contundents que les habituals en
    relació a la qüestió nacional. I això que en el meu cas, el fet de
    fer-me independentista no va més enllà dels últims quatre o cinc anys,
    on ja queda clar quins són els límits. Vull dir, que fa deu o vint anys
    les meves opinions no eren tan contundents com les d’avui i ja em
    titllaven de “petit burgès” o menystenien la importància del tema
    nacional i el situaven en un lloc secundari.

    ICV està en una
    altra rampa de sortida, ara. És cert, i gent com tu hi feu una bona
    feina. Però encara queda un discurs “federalista” que cada cop que el
    sento em grinyola per tot arreu perquè no està actualitzat. És com
    antic i sobretot crec que és poruc.