El problema de Santi Santamaria __ EA 1760

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/el_problema_de_santi_santamaria.html

20 de Febrer de 2011
 

Molt trista la mort de Santi Santamaria. Trista i inesperada, perquè, amb només 53 anys d’edat, eren encara moltíssimes les coses que podia haver fet en la seva professió. Recordo que ara fa dotze anys, en la llista inicial que vaig fer de probables personatges del meu llibre 
Jo no sóc espanyol, ell era un dels noms amb qui volia conversar. Finalment, però, davant la impossibilitat que m’havia marcat de no ultrapassar la xifra de vint, no el vaig poder incloure, cosa que sempre he tingut clavada com una espina, perquè penso que l’absència de la cuina catalana, genèricament, i d’en Santi Santamaria, en particular, com a independentista de pedra picada, són una mancança del llibre que no m’hauria d’haver permès. El temps, a més, s’ha encarregat de demostrar-ho. Em refereixo a la marginació que va patir per part de les institucions arran del seu posicionament polític, que era vist com un problema. Mentre alguns enemics dels drets nacionals de Catalunya han estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi, Santi Santamaria mai no ho va ser. Es veu que no havia fet prou pel país, internacionalitzant la cuina catalana. Els fiscals que van intentar desprestigiar Catalunya el 1984 i tancar a la presó el seu president, sí que ho mereixien el 2010, vint-i-sis anys després. Santi Santamaria no. Això no obstant, tot queda aclarit quan veiem que el govern tripartit que va arribar a aquest extrem és el mateix que l’any anterior, el 21 d’abril de 2009, va acomiadar amb els màxims honors i al mateix Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, destacat dirigent feixista del règim que va assassinar Lluís Companys. La indignitat, la hipocresia i el cinisme són capaços d’això i molt més.

Va ser d’acord amb aquesta ideologia que els altaveus mediàtics del poder van fer seu Ferran Adrià. Adrià era l’home perfecte perquè, a més de ser un altre gegant de la cuina catalana, no s’ha declarat mai independentista, i, per tant, quan va pel món ho fa en qualitat d’espanyol. Santamaria no. Santamaria era un problema perquè ho feia com a català i fins i tot donava suport a les consultes per la independència. I encara que les disputes entre ells eren només de caràcter professional -recordem que Santamaria era partidari de la cuina tradicional i no compartia la cuina quimicomediàtica d’Adrià-, el poder no els diferenciava per això sinó per tot allò que representaven. Ho veiem en el fet que, per bé que tant El Bulli com el Racó de Can Fabes tenien tres estrelles Michelin, només Adrià va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi.

Una gran pèrdua, per tant, la mort de Santi Santamaria. No només com a creador gastronòmic i gran xef d’Europa, sinó com a patriota i defensor de la cuina catalana arreu del món. Una cuina que les institucions intenten desnaturalitzar darrere eufemismes com dieta mediterrània -com si la Mediterrània fos un cos gastronòmic homogeni- i que, justament per això, necessita de la nostra autoestima, ja que no sols la llengua diu qui som, també ho diu la nostra cuina. La cuina nacional catalana. La cuina dels Països Catalans.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

ELS MISERABLES __ EA 1759

Els miserables no és només el títol d’una de les novel·les més famoses de l’escriptor romàntic francés del segle XIX Victor Hugo, els miserables és també el nom amb el que hauríem de qualificar a tots els responsables del’actual govern de la Generalitat Valenciana.

 El seu grau de mesquinesa i misèria està assolint nivells tan alts que són difícils d’imaginar en un país que es pretén democràtic, modern i “normal”.

 Ens hem avesat tristament a escàndols polítics de tota índole: corrupció, malversació de fons públics, estafes, burles a la democràcia, ocultacions, acusacions falses, mentides, mentides, mentides per tal d’aconseguir els seus espuris i innobles objectius.

 I ara ens acaba d’arribar la darrera mostra de la seua vil prepotència. Després d’una llarga i obsessiva campanya de persecució i setge contra Acció Cultural del País Valencià, aquesta s’ha vist obligada, per tal d’eludir multes desproporcionadament elevades, a clausurar els repetidors que permetien sintonitzar TV3 des de fa 28 anys a la nostra terra. L’animadversió que sempre ha sentit el PP valencià (és un dir) per la televisió catalana sempre ha estat una cosa ben sabuda. Aquest canal era l’únic que ens permetia veure films i programes en la nostra llengua i, sobretot, era un dels poquíssim llocs on podíem escoltar notícies amb un mínim  de dignitat i objectivitat. I ací és on més els feia mal, un espai televisiu fora del seu control i manipulació (i damunt en català!) era una cosa senzillament intolerable. Només així s’entén l’obsessió malaltissa contra un simple canal de televisió que, no ho oblidem mai, ningú no estava obligat a veure i que el més fàcil i ràpid per a eludir-lo era no sintonitzar-lo… o prémer un botó i canviar de canal.

 Estem també en època preelectoral i probablement així, el PP intenta assegurar-se el vot més reaccionari i anticatalanista.

 Però aquesta guerra no és tot just contra la TV3, també és contra ACPV. I el PP té un objectiu ben clar i assumit; eliminar-la, destruir-la perquè no en quede res ni d’aquesta associació cívica ni de qualsevol veu discrepant que puga qüestionarm ínimament, en nom de la cultura, de la llibertat d’expressió o de la justícia social, el govern irracional, retrògrad i injust de la Generalitat Valenciana.

 Són roïns però poderosos, i recolzats per la impunitat del seu poder polític, amenacen acabar amb tot el que té de bo aquesta terra valenciana. Tan roïns que són capaços de convertir una idea tan noble com la de la democràcia en un règim corrupte de dèspotes basat en la manipulació informativa, en la incultura i els diners fàcils.

 I no oblidem que des de Madrid o des del PSOE no hem vist mai cap acció que intente aturar aquesta perniciosa màquina filofeixista. Tal volta al PSOE li vaja bé que existisca un partit que en nom del nacionalisme espanyol i anticatalà els faça la faena bruta; així ells no es veuran esguitats ni de vergonya ni de cap immoralitat.

 Però no estaria malament que aquesta vegada els isquera el tir per la culata i el tancament dels repetidors de la TV3 fóra la gota que fa vessar el got i per fi es produïra una mobilització, ara sí popular que, a la manera del Magrib i el Mitjà Orient, foragitara del poder el govern corrupte i immoral de Francisco Camps. Manifestem-nos, expressem públicament la nostra veu. Les nostres armes són Internet i la set dejustícia. Expulsem, doncs, d’una vegada els miserables!

 

Sico Fons

Ha arribat l’hora de la descolonització de tot Catalunya !!! __EA 1756

19 febrer 2011

València. Els genocides tanquen el cercle.

 

Amb aquests darrers atacs a la
llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de
TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles
, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està
tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament
portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final
l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran
Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

a-una primera fase d’afebliment nacional,
a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos
centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la
nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la
nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del
Nord als reis francesos.

Es va assimilar la
noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua
catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un
procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació
l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat
física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja
en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de
la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que
fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents
fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació,
sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà
anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i
inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a
la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra
d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra
la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és
expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos.
Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels
colonitzadors: el procés de substitució demogràfica
amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a
força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i
castigada.

En aquest període, els continus
càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van
defomar el nostra caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més
combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat
a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part
dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual
manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba
activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de
les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional:
els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet
des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La
pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els
polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels
colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de
la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el
seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un
genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita
des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al
genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria
en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què
s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i
genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però,
aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols
ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que
també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la
societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte
de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat
des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que
s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és
clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan
greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part
de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i
a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on
cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els
neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista,
exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui 
deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan
fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes
genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una
llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democràtica dels
mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha
de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat
mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem
vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació
gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes
provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I
la única possiblitat real d’aturar el procés i reverti-lo, de
restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència,
encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats
perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files
independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per
verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els
estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els
cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si
de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds
resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets
i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han
atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels
arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates”
és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència,
l’únic camí digne per a la nació catalana.

 

Maria Torrents.Consellera de CA

La Xarxa d’Entitats aixeca de nou les Quatre Columnes !!!! __ EA 1755

 
INVITACIÓ
INAUGURACIÓ DE LES QUATRE COLUMNES
 
 
L’Institut de
Projecció Exterior de la Cultura Catalana comunica que el proper
diumenge 27 de febrer del 2011 a dos quarts de dotze del migdia
es farà la inauguració oficial a Montjuïc de la restitució de les quatre grans
columnes que foren enderrocades pel dictador Primo de Rivera el 1928 pel fet de
representar les quatre barres catalanes de la nostra bandera
nacional.
 
Han passat 83
anys des d’aquella destrucció i després d’una llarga batalla de 8 anys, portada
a terme per la Xarxa d’Entitats, finalment s’ha culminat la nova construcció del
monument erigit per l’arquitecte Puig i Cadafalch el 1919.
 
Us invitem a
assistir a l’acte d’inauguració ja que les quatre barres són el símbol nacional
dels Països Catalans, que els nostres reis portaren per tota la Mediterrània i
Occitània, Aragó, etc. on encara hi són presents en escuts i banderes. 
 
Els que sigueu
molt lluny envieu adhesions i feu-ne difusió.
 
Les quatre
columnes s’enlairen de nou a Barcelona i la nació catalana pren alè per obtenir
la seva llibertat nacional.
 
Un cop més els
catalans hem vençut els il·lusos enterradors de Catalunya.

Treballant sense parar per l’independentisme! __ EA 1754

“Cap Poble pot anar més enllà don el volen portar els seus governants” per tant recolzem elx governants i polítics que ens vulguin portar vers la Independència no pas els que ens porten a la submissió.

Escolteu  la Conferencia de Santiago Espot (L’independentisme davant les eleccions
del 28 de Novembre), realitzada el 12 de Novembre del 2010 a la Cambra
de Comerç de Sant Feliu de Guíxols. Acte organitzat per l’Associació
Guíxols Decideix.

http://www.youtube.com/user/catalunyaaccio#p/c/71F38ACE9B885330/5/iR–ZGmTjGM

ASSOCIACIÓ GUÍXOLS DECIDEIX – GRAN EXIT DEL PLENARI DE LA COORDINADORA NACIONAL __ EA 1752

http://www.guixolsdecideix.cat/

Dissabte passat 12 de febrer, al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, es va celebrar  el plenari  de les  plataformes locals de les consultes sobre la independència de Catalunya. En aquell plenari hi van  assistir al voltant d’una setentena de representants  de tot Catalunya.

 

Entre d’altres punts,  es va informar  de la nova adreça web de la coordinadora nacional, que ja està actualitzada amb totes les dades sobre  les consultes del territori. També es va fer una valoració de la consulta de Terrassa i es va  acordar donar suport a Terrassa decideix perquè porti a terme totes les accions legals necessàries perquè els responsables del robatori de l’urna,  el dia de la consulta, responguin davant de la justícia.

També es va aprovar  donar suport a les consultes que es realitzin fora del territori català, en especial en països d’Amèrica del Sud,i es va  proposar que es facin el proper 23 d’abril, dia de Sant Jordi.

 També es va acordar de  felicitar  l’Institut  d’Estudis Catalans per la seva declaració en favor dels drets del poble català, i penjar-la a la web i fer-ne difusió.

L’objectiu més important del plenari, a part d’impulsar i donar suport a les consultes que s’han de realitzar el proper dia 10 d’abril, va ser reiterar el suport de  la Coordinadora a la celebració de la Conferència Nacional per l’Estat propi, que se celebrarà el proper dia 30 d’abril, a Barcelona, com a pas previ per a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana  que es farà a finals d’any.

L’Associació Guíxols decideix  vol agrair des d’aquestes planes la  col·laboració de les pastisseries La Montserratina, Ca la Nati i Gironès  pels seus productes oferts desinteressadament per a  l’esmorzar,  i als restaurants Bahia ,Can Salvi,  Can Nadeu ,Murlà Park ,Gaviota i Cas Romagué  per preparar uns menús especials a tots aquells assistents que es quedaren a dinar a la nostra ciutat , així com també a Cafès Roura.I  molt especialment agrair  el suport de l’Ajuntament amb la intervenció del regidor Jordi Vilà a la presentació i de l’Alcalde Carles Motas a la cloenda, i també al  personal del Museu d’Història per l’adequació de la Sala Josep Albertí.

L’Orquestra de Cambra de l’Escola Municipal de Música interpretà “Els Segadors”,actuació que va ser molt aplaudida pels assistents. Valgui també per a ells el nostre sincer reconeixement.

 http://www.youtube.com/watch?v=vOSoLEXfkCs&feature=player_embedded

“Twitter serà també en català” (Hello, catalanextstate!)__ EA 1750

Hello, catalanextstate!

Notícies de Vilaweb:


Albert Cuesta

Photo: Resposta del conseller delegat de Twitter: tindrem , gràcies als signants de…

Dimarts 
15.02.2011 
18:31

Twitter serà també en català

Ho
ha dit el director general de l’empresa, Dick Costolo, en una piulada
dirigida a Albert Cuesta, iniciador de la campanya que ho reclamava

El director general de Twitter, Dick Costolo, ha anunciat amb una piulada dirigida a Albert Cuesta que la xarxa social de missatges breus es traduirà també al català. Cuesta, promotor de la campanya que reclamava aquesta traducció, ha comunicat l’anunci de Costolo amb aquest missatge. L’anunci l’ha confirmat posteriorment el cap de de producte de l’empresa, Jinen Kamdar, en una altra piulada dirigida a Cuesta. Kamdar ha dit que el català serà inclòs a la pròxima tanda de traducció d’idiomes.

El sistema de traducció de Twitter funciona amb la col·laboració dels usuaris des del portal del Centre de Traducció.

La campanya per a la traducció al català de Twitter ha aconseguit més
de tres mil peticions. La iniciativa va sorgir del periodista Albert Cuesta,
que veient que Twitter permetia als usuaris de traduir la web a
idiomes com l’espanyol, el francès, l’alemany i l’italià, va decidir de
promoure una petició, adreçada als fundadors de la xarxa social.

‘De tota manera, la meva proposta va més enllà i consisteix a demanar
un sistema que permeti a Twitter indicar l’idioma de cadascuna de les
piulades i, al seguidor, escollir en quin idioma vol seguir-les. Aquest
sistema facilitaria la participació dels qui, com jo, escrivim en més
d’un idioma’, deia fa uns mesos Cuesta a VilaWeb, que explicava que
s’havia reunit amb els responsables de Twitter a la seu de San Francisco
i que les perspectives, que ara es compleixen, eren bones.

El periodista Albert Cuesta ha estat avui a VilaWeb per enregistrar un nou programa de L’internauta, que es podrà escoltar a partir de les 20.00 des de la portada del diari.

CATALANS __ EA 1748

Ens cal aprendre a no anar amb el lliri a la mà, vull dir: que amb la política del pacte “democràtic” amb les espanyes, ja sabem que no han jugat mai net. D’entrada, si la consulta popular independentista la pot votar tothom, tal i com tenim el cens muntat ara, ho tenim perdut pel que fa al percentatge de vot. Primer: tenim la immigració franquista i la que ha vingut després sense cap transferència a la generalitat de control estratègic “a los catalanes hay que mandarles toda la mierda de España”. Segon: davant d’aquest fet ens cal ser realistes, hem d’acceptar que els catalans de pedra picada a Catalunya som una minoria o un gueto. Tercer: davant d’aquest fet vull dir que els il·legals ho varen deixar tot “atado y muy bien atado”, els altres, els legals i democràtics, amb molts més drets morals, també tenim la llibertat de deixar les coses lligades i molt ben lligades per no caure en la trampa dels de sempre.

No vull excloure a ningú i que pugui votar tot aquell que d’alguna manera sent la necessitat democràtica de fer-ho, i precisament per això, de la mateixa manera que varem haver d’aguantar la “parida” d’haver-nos de fer tots aquell carnet blau d’identificació fiscal, els catalans que d’alguna manera se senten identificats dins del moviment social i polític, tots aquells que es necessiten sentir partícips i compromesos dins del moviment humà, que lliurement puguin accedir al carnet del cens com a membre compromès socialment i com a votant per les consultes polítiques que siguin dins del territori català. Els que no tinguin el més mínim interès, o els analfabets polítics, botiflers, esclaus, panxacontents, aquest són terroristes de la política, no creuen en res, ni amb ells mateixos, només creuen amb la seva butxaca o en la bona vida. Per tant, son un producte banal al servei del capital.

Com suposo que ha quedat clar, el que no tingui la corresponent identificació que l’acredita com a persona compromesa políticament, que no pugui votar, ja que el dret a l’autodeterminació d’un poble és un fet molt important que cal portar a la sang i al cor. No són unes consultes polítiques com les que fem cada 4 anys, sinó quelcom més. És un sentiment patriòtic i els que no el tinguin, ens farien un gran favor si es quedessin a casa o si anessin de picnic.

Això si, encara que es mantinguin al marge, els caldrà democràticament, acceptar els resultats.

 

Joaquim Pugnau Vidal.

És Déu, el pla B de CiU?

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/es_deu_el_pla_b_de_ciu.html

31 de Gener de 2011


No és cap secret que CiU, no veient-se amb cor de parlar obertament d’independència, necessitava un element electoral que superés el galdós autonomisme del tripartit, i el va trobar en el tema del concert econòmic. Però com que la fita era inassolible, es va curar amb salut canviant el terme concert econòmic pel de pacte fiscal. I més recentment, ja des de la Generalitat, ha començat a llançar un missatge més anestèsic que supedita la possibilitat de l’esmentat pacte a un proper govern espanyol sense majoria absoluta, cosa que ens aboca a aquestes preguntes: No ho sabia, CiU, que la majoria absoluta del PP és possible? Quin és el pla B contra aquesta contingència? De moment, mentre ens desmantellen el país i ens converteixen en Ceuta o Melilla, el senyor Josep Antoni Duran i Lleida ens demana resignació cristiana amb aquestes paraules: “Déu ens guardi de la possibilitat que el PP guanyi per majoria absoluta”. El problema és que quan hom delega en Déu les seves responsabilitats és que ja ha decidit que és incapaç de fer res per si mateix. Messi, per exemple, mira al cel cada cop que fa un gol. Però el gol és fruit del seu talent, no pas de la voluntat celestial. Ara, per tant, es tracta de saber si CiU, a banda de pregar a Déu, té prou talent per treure Catalunya de la misèria en què l’ha deixada el tripartit. De moment, seria interessant que ens digués què farà davant d’un govern espanyol amb majoria absoluta.

És obvi que Catalunya necessita Convergència per esdevenir un Estat, i qui cregui que la independència és possible sense el seu suport -només amb Solidaritat, Reagrupament, Esquerra i la CUP- s’equivoca de mig a mig, com s’equivoquen els stalinistes que, parafrasejant Torras i Bages, sentencien que “Catalunya serà d’esquerres o no serà”. Catalunya serà com la resta de pobles democràtics de la Unió Europea, una societat formada per persones de totes les classes socials que cada quatre anys, pacíficament, escollirà els seus governants. Governants que de vegades seran de dretes -dreta civilitzada, no pas com l’espanyola- i d’altres d’esquerres, com a tot arreu. Però vénen temps de definició i Artur Mas no tindrà el crèdit que va tenir Jordi Pujol, perquè, com acaba de reconèixer Ernest Maragall, “l’independentisme ja no és una rauxa minoritària, sinó una opció que va agafant forma de resposta racional”. Convergència, consegüentment, ni que sigui per raons de supervivència, està destinada a ser un força independentista. Els esdeveniments que s’albiren li marcaran el camí. I Espanya ho sap. Espanya veu amenaçat el seu poder i té pressa per anihilar-nos. Per això empeny Catalunya al caire de l’abisme. I és que la política de peix al cove ha arribat a la seva fi. Aquesta va ser una praxi que va donar els seus fruits al segle XX, però que és del tot impossible al segle XXI. Ja no hi ha peix, el cove és buit i el temps avança en contra nostra.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

MOLTES GRÀCIES, PRESIDENT PUJOL

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/01/moltes_gracies_president_pujol_63114.php


01/02/2011
 

“És el viu retrat de la impotència intel•lectual esperonada per la ràbia que produeix l’evolució ideològica de Pujol”


 

Jordi Pujol ha aixecat una enorme polseguera amb les seves afirmacions sobre la independència de Catalunya com a única sortida a la degradació constant que pateix el país, altrament no li dóna més d’unes poques dècades de vida com a nació. Recordem-les abans de parlar-ne:
• “La independència de Catalunya és viable”.
• “A hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’autonomia”.
• “És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat”.
• Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís un sostre alt. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té. […] Fins i tot [l’argument de la cohesió interna] perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara [Espanya] no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics. L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Però és el nostre final col•lectiu”.
• “Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència”.
Són reflexions lúcides, certament, i cal donar les gràcies al president Pujol perquè, com diu la dita, mai no és tard quan arriba. Però no constitueixen cap novetat quant a contingut, atès que la catalanofòbia espanyola té uns quants segles i ja fa molts anys que l’independentisme les repeteix de totes les maneres possibles. El rebombori, consegüentment, no el provoquen les reflexions en si mateixes sinó el fet que l’autor en sigui Jordi Pujol. Precisament la mateixa persona que ara fa només dos anys, el 27 d’agost de 2008, en unes declaracions al diari El Mundo, deia el següent: “No hi he cregut mai [en una Catalunya independent integrada com a país a Europa]”. Tanmateix, aquesta és tan sols la raó epidèrmica del rebombori. La de fons és que Jordi Pujol és el polític més influent dels darrers trenta anys a Catalunya, un home d’una intel•ligència i d’un carisma excepcionals que, per bé que es va estimar més ser cua de lluç que cap d’arengada, serà recordat com un gran estadista (sense Estat).
Estem parlant d’un polític que, si hagués volgut, podria haver accelerat el procés d’emancipació nacional del país que presidia, perquè hi havia centenars de milers de catalans que creien en ell a ulls clucs i que tenien en altíssima consideració el seu guiatge. I aquesta és la raó per la qual les seves reflexions d’avui han tret de polleguera al PSOE de Catalunya, que, mancat d’arguments, no ha pogut fer altra cosa que entrar en el terreny de la desqualificació personal. José Montilla l‘ha acusat de voler trencar la “convivència” i de ser “nacionalista” tot comparant-lo amb el PP, cosa que té gràcia venint d’un ferm representant del nacionalisme espanyol a Catalunya, que precisament es caracteritza per fer la pinça amb el PP a Madrid en contra els nostres drets nacionals. Joaquim Nadal l’ha titllat de “frívol” i de “liquidar trenta anys d’autonomisme”. Montserrat Tura –abrandada enemiga de l’independentisme– li ha retret que quan governava mai no va tenir un discurs independentista. I Patxi López –el lehendakari que, al costat del PP, ha iniciat la croada espanyolitzadora més ferotge després de Franco al País Basc i una brutal criminalització de la cultura basca– diu, referint-se a CiU, que els partits nacionalistes “sempre són independentistes per definició”. Deu ser per això que el PSOE és un partit independentista espanyol. Pel que fa a Alejo Vidal-Quadras, del PP, arriba a la ignomínia més repugnant referint-se a les paraules de Pujol com a “atzagaiades crepusculars” i mostrant-se “preocupat” per la seva salut mental.
Tot plegat, com veiem, és el viu retrat de la impotència intel•lectual esperonada per la ràbia que produeix l’evolució ideològica de Pujol i l’enorme capacitat d’influència que encara té en bona part de la societat catalana i, per descomptat, en el seu partit. Just al contrari de tots els desqualificadors esmentats. Cap d’ells no significa res a Catalunya i passaran com passa el fum. Patxi López i Vidal-Quadras ni tan sols hi viuen, i José Montilla, Joaquim Nadal i Montserrat Tura han estat expulsats del govern del país. Això és el que en dirà la història. 

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat