Informació Sagrada Família __ EA 1703

Això és una informació de la qual en va fer ressò el 24/11/2010 l’emissora SOM Ràdio (www.som.cat):

http://www.som.cat/item/689/escandol-tracat-ave


http://www.som.cat/item/707/si-gaudi-hagues-sabut-que-farien-un-tgv-al-costat,-probablement-no-hauria-proj


http://www.som.cat/item/710/carta-del-banc-europeu-dinversions-adrecada-a-marta-xargayo

Es tracta d’una informació que ens ha estat absolutament amagada i que Catalunya Acció – Força Catalunya conjuntament amb el CCN han denunciat públicament.

Com sabreu, el tema del TGV per la Sagrada Família està ple de falsedats, manipulacions i traves, i els governs català i espanyol se n´han sortit i han tirat pel dret el túnel de la Sagrada Família, posant en perill el monument i el barri de l’Eixample sencer.

Hi ha adjunta una carta del Banc Europeu d’Inversions que dóna resposta a la Sra. Marta Xargayó, de la Junta en defensa del Patrimoni de Catalunya, on explica que no han finançat el tram del TGV de Barcelona, però sí la resta del traçat Madrid-Barcelona-Figueres, perquè no havien rebut per part del promotor del projecte cap sol·licitud per al tram barceloní. I s’eximeix de qualsevol circumstància que pugui passar en aquest tram, assegurant que la responsabilitat recaurà sempre en les autoritats espanyoles competents.

S’adjunta també un escrit on des de Catalunya Acció – Força Catalunya i el CCN explica de manera resumida bona part dels esdeveniments que han anat succeint aquests darrers anys. 

Com veureu, la informació és molt sucosa i de la màxima importància. Us preguem, doncs, que dediqueu uns minuts a llegir-ho i que en feu difusió.

Moltes gràcies.

 

 

Independència 2014 per Santiago Espot __ EA 1702

Quan a primers del 2005 naixia Catalunya Acció
i plantejava l’any 2014 com a data per a assolir la independència del
nostre país gairebé tothom ens va tractar de tocacampanes. Eren els dies
en que l’ERC d’en Carod acabava de canviar l’independentisme de la
campanya del 2003 per l’Espanya federal d’en Maragall i en Zapatero.
Temps de pluja fina. Posar data a la creació d’un Estat català no
responia a cap “boutade”, era la conseqüència d’un procès de reflexió,
d’anàlisi i una mostra de compromís. Una dècada, fent les coses ben
fetes, era, i és encara, temps suficient per bastir una estratègia
guanyadora.

Desprès va venir el desencant amb ERC, l’etapa
eufemística de l’absurd “dret a decidir”, la valentia de la gent
d’Arenys de Munt i la bufetada del Tribunal Constitucional. Tot plegat,
peatges necessaris en un procés d’independència. Mentre això s’anava
esdevenint calia, dèiem nosaltres, canalitzar aquell creixent sentiment
secessionista en forma electoral. A Catalunya Acció no ho volíem fer
sols perquè sabem que una mínima unitat feta de forma intel·ligent era
necessària. La nostra història prou que ens demostra que per reixir
col·lectivament ens cal fer pinya. No debades som el poble dels
castellers i la sardana. Però ningú ens va fer cas perquè ens deien que
“no era el moment”. Ara bé, com que nosaltres som d’aquells que el
moment no l’esperem sinó que el creem, vam decidir fer públic el partit
Força Catalunya.

Sembla que a partir d’aquell moment tothom ho va veure
clar i es va afanyar a “reagrupar-se”, i poc temps desprès d’altres no
prou satisfets amb això es van “solidaritzar”… però només amb ells
mateixos. Així “solidaris” i “reagrupats” han recuperat la millor
tradició de la nostrades lluites fraternals com les del “nyerros” i
“cadells” o les de la Biga i la Busca. Amb un panorama com aquest, i com
que la gent de Catalunya Acció ja hem superat l’època de les espasses i
els trabucs, el més assenyat és no prendre partit per cap dels dos
bàndols i ens hem quedat voluntàriament fora d’aquestes eleccions.

Veient les expectatives de vot dels uns i els altres,
ben segur que la batalla per un Estat català no es lliurarà aquest 28 de
novembre, malgrat que d’haver existit una gran coalició independentista
possiblement haguéssim tingut l’oportunitat de convertir el proper
diumenge en un primer plebiscit de trencament amb Espanya. Amb tot,
ningú pot negar que el sí hem aconseguit (i aquesta és la gran victòria
dels patriotes catalans) es que durant aquesta anodina campanya
electoral la paraula “independència” ha estat la més pronunciada. Ara
tenim quatre anys per a transformar aquest estat d’ànim col·lectiu en
una realitat, sempre i quan la frivolitat no barri el pas ni al sentit
comú ni a la visió de futur. Les eleccions del 2014 han de ser les de la
llibertat.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya

——————–

Article publicat al diari digital “Nació digital” el 27 de novembre del 2010:
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1167/independencia/2014

Independència 2014 per Santiago Espot __ EA 1702

Independència 2014

Quan a primers del 2005 naixia Catalunya Acció
i plantejava l’any 2014 com a data per a assolir la independència del
nostre país gairebé tothom ens va tractar de tocacampanes. Eren els dies
en que l’ERC d’en Carod acabava de canviar l’independentisme de la
campanya del 2003 per l’Espanya federal d’en Maragall i en Zapatero.
Temps de pluja fina. Posar data a la creació d’un Estat català no
responia a cap “boutade”, era la conseqüència d’un procès de reflexió,
d’anàlisi i una mostra de compromís. Una dècada, fent les coses ben
fetes, era, i és encara, temps suficient per bastir una estratègia
guanyadora.

Desprès va venir el desencant amb ERC, l’etapa
eufemística de l’absurd “dret a decidir”, la valentia de la gent
d’Arenys de Munt i la bufetada del Tribunal Constitucional. Tot plegat,
peatges necessaris en un procés d’independència. Mentre això s’anava
esdevenint calia, dèiem nosaltres, canalitzar aquell creixent sentiment
secessionista en forma electoral. A Catalunya Acció no ho volíem fer
sols perquè sabem que una mínima unitat feta de forma intel·ligent era
necessària. La nostra història prou que ens demostra que per reixir
col·lectivament ens cal fer pinya. No debades som el poble dels
castellers i la sardana. Però ningú ens va fer cas perquè ens deien que
“no era el moment”. Ara bé, com que nosaltres som d’aquells que el
moment no l’esperem sinó que el creem, vam decidir fer públic el partit
Força Catalunya.

Sembla que a partir d’aquell moment tothom ho va veure
clar i es va afanyar a “reagrupar-se”, i poc temps desprès d’altres no
prou satisfets amb això es van “solidaritzar”… però només amb ells
mateixos. Així “solidaris” i “reagrupats” han recuperat la millor
tradició de la nostrades lluites fraternals com les del “nyerros” i
“cadells” o les de la Biga i la Busca. Amb un panorama com aquest, i com
que la gent de Catalunya Acció ja hem superat l’època de les espasses i
els trabucs, el més assenyat és no prendre partit per cap dels dos
bàndols i ens hem quedat voluntàriament fora d’aquestes eleccions.

Veient les expectatives de vot dels uns i els altres,
ben segur que la batalla per un Estat català no es lliurarà aquest 28 de
novembre, malgrat que d’haver existit una gran coalició independentista
possiblement haguéssim tingut l’oportunitat de convertir el proper
diumenge en un primer plebiscit de trencament amb Espanya. Amb tot,
ningú pot negar que el sí hem aconseguit (i aquesta és la gran victòria
dels patriotes catalans) es que durant aquesta anodina campanya
electoral la paraula “independència” ha estat la més pronunciada. Ara
tenim quatre anys per a transformar aquest estat d’ànim col·lectiu en
una realitat, sempre i quan la frivolitat no barri el pas ni al sentit
comú ni a la visió de futur. Les eleccions del 2014 han de ser les de la
llibertat.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya

Article publicat al diari digital “Nació digital” el 27 de novembre del 2010:
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1167/independencia/2014

De com redreçar la Història de Catalunya amb gran determinació i amor. __ EA 1701


LES QUATRE COLUMNES DE PUIG I CADAFALCH A PUNT DE SER ACABADES

Enganxem en aquest post tota la informació que hem rebut en el darrer correu de la

la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans:


Ens complau fer-vos saber que finalment podrem donar per
acabada la campanya per la restitució de les quatre columnes de Puig i
Cadafalch fetes enderrocar pel Dictador Primo de Rivera l’any 1928 i que La Xarxa d’Entitats ha
portat incansablement durant aquest darrers vuit anys. Les peces que
constitueixen les columnes ja estan acabades i el passat dia 5 de novembre es
va procedir al soterrament de tota la documentació generada durant aquesta
llarguíssima etapa Actualment totes les anelles de les columnes estan
col·locades.

Una llarga singladura que va del 2002 al mes de gener de
2008 quan el Plenari de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat el
projecte, però quedava encara per discutir el seu emplaçament que ells volien
fos de costat en comptes de cara a Collserola com sempre havien estat. Aquest
fet i la demora en signar el tràmit administratiu per part del grup municipal
més important va afegir més de dos
anys i mig a la desitjada restitució.

Cordialment,  

Secretariat de La
Xarxa

Enric Padrosa

———————————


DETALL
SOBRE LES QUATRE COLUMNES

Finalment, desprès
de gairebé vuit anys de confrontació amb el nucli més dur del govern municipal
s’han reconstruït les quatre columnes enderrocades l’any 1928 pel dictador
Miguel Primo de Ribera (pare del falangista José Antonio) perquè representaven
les quatre barres catalanes. Abans de dimitir i exiliar-se a París l’any 1930
va deixar espanyolitzats diversos indrets de Barcelona.

Les columnes ja
estan aixecades i cada una consta de 18 anelles de 92 cm. d’alçada amb un pes de
3 t/m
3. Per
fer-nos una idea total de la seva constitució direm que es composen del basal
sobre el paviment de pedra natural de MontjuÏc, del pedestal on anirà
col·locada la placa, i a continuació les anelles de pedra artificial i
finalment el capitell Fent una comparació equivaldria a un edifici de sis
plantes.

Desprès de tensar
els cables d’acer quedaran subjectades les anelles una contra l’altra i es
procedirà a col·locar els capitells i enjardinar amb pedra natural de Montjuïc.
En aquest moment també queda pendent la placa
MONUMENT NACIONAL D’HOMENATGE ALS HOMES I DONES
PATRIOTES CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
la qual quedarà
resolta dins el termini previst per la inauguració.

Secretariat
Executiu de La  Xarxa

Enric Padrosa

————————————

 

QUATRE COLUMNES,
QUATRE BARRES CATALANES

La feina feta produeix una merescuda
satisfacció i justifica el temps que s’hi ha invertit, més encara si aquesta ha
estat feta gratuïtament, per amor al país, i amb la idea de retornar una part
de la dignitat robada per un dictador al qual hem doblegat la seva voluntat de
destruir el monument més magnificent i simbòlic de Catalunya en el vuitantè
aniversari de l’ordre d’enderrocament.

És just que una democràcia
restitueixi el que una dictadura va destruir, malgrat que aconseguir-ho ha
comportat vèncer moltes dificultats, invertir moltes hores per lluitar contra
la inicial incomprensió d’alguns partits i fins i tot de gent molesta pel
simbolisme, articulistes, periodistes i, per què no dir-ho, rebentistes catalans
incapaços de veure més enllà de les necessitats socials i de sentir autoestima
per les pròpies arrels.

Afortunadament també hem tingut la
inestimable col·laboració de catalans i de no catalans d’origen que han volgut col·laborar en el projecte, gent entusiasta, de totes les
condicions i de tots els estrats socials, personatges representatius de totes
les branques de la societat: prestigiosos arquitectes, periodistes de renom,
rectors de les universitats catalanes, coneguts polítics, personalitats del món
eclesiàstic, del sindical, etc. així com expresidents de la Generalitat i del
Parlament de Catalunya.

A tots ells, una vegada més, els
volem donar les més sinceres gràcies per haver-nos fet costat en aquesta llarga
singladura i quan encara tot era incertesa. Finalment hem vist la llum que
indica el final del túnel i ens sentim molt orgullosos perquè hem recobrat part
de la dignitat que totes les dictadures volen prendre als pobles que no es
deixen sotmetre. Senyalem finalment que la l’acabament definitiu serà la segona
quinzena del proper desembre.

Enric Padrosa i Campderrich

Secretariat Executiu de La Xarxa

—————————————

Els bocaires d’aquest blog felicitem a tots els homes que han treballat i lluitat per la restitució d’aquestes Quatre Columnes que mala gent d’un mal Estat van voler fer desaparèixer per sempre.

Una selectivitat per a dislèxics __ EA 1699

La vuitena Jornada sobre Dislèxia, que s’ha celebrat a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, ha estat l’altaveu de pedagogs i estudiants amb aquesta disfunció en l’aprenentatge, que han demanat un tracte diferenciat en les proves d’accés a la universitat; que siguin avaluats tenint en compte les seves dificultats. Fa temps que ho demanen sense que el govern n’hagi atès la demanda. La queixa l’han portada al Síndic de Greuges.
 

Vídeo:
http://www.3cat24.cat/video/3211552 

Santiago Espot a Sant Feliu de Guíxols, pels voltants d’aquell 25N del 2012

Primera part: http://www.youtube.com/watch?v=AXxaXV9TEKo&feature=related
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=TISEBGIqnXE&feature=related
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=05v6KOpgMsM&feature=related
Quarta part: http://www.youtube.com/watch?v=kCEUaJo6R_E&feature=related
Cinquena part: http://www.youtube.com/watch?v=E3zpn7256uQ&feature=related
Sisena part: http://www.youtube.com/watch?v=PRqcckWSH6Q&feature=related

L’OFENSIVA CONTRA CATALUNYA __ EA 1698

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/11/l_ofensiva_contra_catalunya_58973.php


02/11/2010


“En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses”

L’atac violent a la llengua catalana per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –en realitat s’hauria de dir Tribunal Superior de Justícia Espanyola a Catalunya– no és un fet merament circumstancial, fruit d’un caprici de l’atzar, sinó que respon a una ofensiva molt ben planificada que té, com totes les operacions intel•ligents d’aquesta mena, una cara ferotge i una altra de més amable. La ferotge la posa el Partit Popular i l’amable el Partit Socialista, però tot plegat no és res més que un repartiment de papers amb una unitat de destí.
Espanya sap que Catalunya se’n va. Ho sap de fa temps. De molt abans que ho sabessin els mateixos catalans. Alguns, fins i tot, encara no se n’han assabentat i d’altres fan veure que no ho saben. Però Catalunya se’n va. I com que, amb la seva marxa, Espanya experimentarà una crisi molt semblant a la del 1898, és comprensible que des de Madrid s’hagi dissenyat una estratègia per pal•liar-ne els efectes.
No, no és que Espanya doni per feta la independència de Catalunya. La dóna per feta en el seu fur intern, sí, però, fidel a la mentalitat anorreadora de pobles, cultures i llengües que palesa la seva història, intentarà fer-nos tant de mal com pugui fins al darrer minut. Els arrogants són molt més perillosos que els humils, perquè darrere d’un arrogant acostuma a haver-hi sempre un acomplexat. I si hi ha una cosa que un acomplexat no pot suportar és la humiliació, o, millor dit, allò que ell viu com una humiliació. El maltractador que mata la seva dona, quan aquesta li diu que se’n va, respon sovint a la mateixa tipologia. Vull dir, amb això, que el procés d’independència de Catalunya no serà plàcid, com s’albira que ho seran, posem per cas, el de Flandes o el d’Escòcia. Per tal que la separació política de dues nacions sigui plàcida, cal que totes dues siguin demòcrates i que acceptin el dret inalienable de l’altra a ser allò que vulgui. En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses.
Per sort, com dic, el procés és irreversible, però que sigui irreversible no vol dir que eviti mentrestant l’espoli que patim –60 milions d’euros cada dia– ni les infraestructures tercermundistes que tenim a causa de la manca d’inversió de l’Estat, ni la rapinya del nostre patrimoni cultural –l’arxiu Centelles, els béns del bisbat de Lleida, l’adquisició d’obres d’art, amb diners catalans, que van directament als museus madrilenys…– ni el sistema radial que fa de Madrid el centre neuràlgic de la vida catalana, ni el caràcter marginal de la nostra xarxa de comunicacions nacionals i internacionals, ni la imposició de la llengua espanyola, ni la dinamitació de la nostra convivència. La irreversibilitat de la independència de Catalunya no sols no evitarà tot això, sinó que ho augmentarà –ja està passant– amb l’objectiu d’afeblir-nos en tots els àmbits. Tanmateix, té una part bona. I és que ens adverteix que el temps va en contra nostra i que cada dia que romanem subordinats a Espanya és un pas més cap a la nostra desaparició com a poble.
Hem de ser conscients que l’atac a la llengua catalana, com a llengua preferent en els ajuntaments –en quina nació lliure la llengua pròpia no és la llengua preferent?–, l’ha iniciat el Partit Popular, és cert. Però compte, que hi ha trampa! Hi ha trampa perquè l’atac del Partit Popular es fonamenta en la repulsiva sentència del Tribunal Constitucional espanyol, i aquesta sentència és obra dels dos partits que el configuren: Partit Popular i Partit Socialista. És a dir, que el disseny de l’ofensiva és de tots dos. L’únic que canvia són les aparences posteriors. Els socialistes construeixen la base legal de l’atac i els populars disparen les metralletes. I, per tal que tot això sigui possible, cal que els 25 diputats socialistes catalans que hi ha a Madrid votin cada dia, sistemàticament, en contra dels drets nacionals de Catalunya.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat 
 

El català, llengua pròpia única __ EA 1697

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/el_catala_llengua_propia_unica.html

27 d’Octubre de 2010

El català, llengua pròpia única

Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya -votada pel Partit Socialista-, l’entitat ultranacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular, autors del recurs contra el Reglament d’Ús de la Llengua Catalana a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara de la “llibertat lingüística”, exigeixen el dret a ignorar el català i a poder viure a Catalunya d’acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense deixar de ser catalans. N’hi ha, fins i tot, que diuen que es pot sermolt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest és un dels paranys clàssics de l’espanyolisme, un element de la sibil·lina rentada de cervell que intenten practicar-nos. N’hi ha prou de canviar els subjectes per veure’n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori l’espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès? Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més de ser l’expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.

Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, Catalunya és diferent de la resta de pobles. Es diria que Catalunya sempre va en sentit contrari a la resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una única identitat i una llengua pròpia, Catalunya, en canvi, tindria dues identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues banderes, dues seleccions… Catalunya, per tant, ho tindria tot doblat. Tot, menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament aquells que no s’estan de repetir que tots som iguals i que les diferències separen i són causa de conflictes. I creure’ns-ho ens ha dut a menystenir tot allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la raó per la qual, mentre l’amplitud de vocabulari es considera un signe de cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d’empobriment. En altres paraules: mentre l’ús de mots genuïns en espanyol s’associa a la riquesa de vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i pròpies d’algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se’n diu un catalanet.

És així com va reeixint entre els catalans la idea que com més malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de debò volem evitar la mort nacional de Catalunya, és vital que la llengua catalana no es converteixi en un patuès de l’espanyola. Però això, digui el que digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos de les estructures pròpies d’un Estat, l’únic estatus jurídic que, d’acord amb les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat dels pobles i de la seva llengua.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat 

||*|| GAUDÍ, SENY, RAUXA I GENI || *|| __ EA 1696

per Lluís Busom Femenia el dilluns, 15 / novembre / 2010 a les 12:10
 

Versión en castellano

http://luisbusom.blogspot.com/2010/11/gaudi-cordura-arrebato-y-genio.html

 

Per damunt de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— hi amaga el seu esperit de català independentista, reivindicatiu i trencador del la continua imposició castellana i que, tal vegada quedi desdibuixat per altres esdeveniments actuals més visibles i amagat per sempre, possiblement fou un senyal de rauxa dintre del seny de l’home genial que era, al menys a mi m’agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir tenim de situar-nos en l’època que Gaudí li va tocar viure. En l’etapa final de la seva vida, llastimosament segada per un tramvia a l’any 1926, la va viure en plena abolició de les llibertats catalanes.

 

Eren els temps difícils de la dictadura d’en Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfons XIII i inspirada en el faxisme de Mussolini i que, pels greuges que foren tractats els catalans, semblava una nova reedició de la dictadura borbónica de Felip Vé, ja que es tornaven a aplicar les vexacions amb els procediments restrictius i de rigor en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la seva submissió, prohibint els seus drets, la nostra llengua i totes les nostres institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L’exercici dels drets i llibertats del poble de Catalunya així com la vigència de llurs institucions s’han vist interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s’han tingut de patir durant llargs períodes de la història.

 

 

 

 

 

 

En la derrota de 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) les vexacions i prohibicions envers a Catalunya foren gegantesques, des de llavors Catalunya ha tingut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l’església que, a través de l’arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als seus rectors que castellanitzaren els noms i cognoms als registres parroquials. L’economia de Catalunya es va veure afectada, quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no va ser recuperat fins al regnat de Carles III

 

Sense oblidar que les normes de l’arquitectura a Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l’opressió que s’exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys alçada que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felip Vé. D’aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.

 

 

 

 

 

 

L’Antoni Gaudí va ser humiliat per l’Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Diada de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va anar a l’església de Sant Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que fos arrestat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d’Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.

 

 

 

Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, al projectar l’alçària de les torres de La Sagrada Família era una forma d’en riure-se’n dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres 130 metres i la torre central que coronarà l’obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, d’una Barcelona minimitzada per les alçaries dels edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat d’en Gaudí.

 

Ja en plena dictadura a l’any 1925 Gaudí acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d’alçària. Aquest és l’únic que Gaudí va poder veure construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d’un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la Capella del Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles.

 

 

 

 

 

 

 

Reflexió final:

Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada a tort i a dret, que tindríem de fer quelcom per evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltracta el rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— declaradament van encontra de la llengua catalana. Però ni ha d’altres que unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els-hi manen, són partits sucursals que voten a Madrid el contrari del que voten aquí. És com tenir la ‘Quinta columna’ a casa nostra i no ho hem de consentir. Ara que tenim l’oportunitat de votar, d’escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d’aquells que defensen la nostra parla, la llengua catalana, i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l’hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.

Lluís Busom i Femenia