“L?espoliació econòmica i la condició colonial” __ EA 1561

15/03/2010

La
misèria de ser una colònia

Torre elèctricaNo han passat ni
tres anys des de l’apagada elèctrica que va afectar Barcelona l’estiu
de 2007
. Llavors la interrupció del subministrament va durar fins a
tres dies i va evidenciar el maltractament que rebem en matèria
d’inversions i infraestructures no només per part de l’Estat, sinó també
per part d’empreses privades gestionades des d’Espanya. En aquella
ocasió es va aixecar una onada mediàtica d’indignació i protesta en els
mitjans digitals i la blogosfera. Ara ha bastat una nevada per tombar
les torres elèctriques gironines i deixar bona part del nord del país a
les fosques des de fa ja una setmana, i encara dura… A la tercera nit
sense llum en Vicent Partal ja ho qualificava d’Intolerable.
Què deu ser quan ja en fa el doble?

El
perjudici i les conseqüències ja són més greus que les que va tenir
l’aturada a Barcelona, i va més enllà de les pèrdues econòmiques
milionàries: un centenar de persones han resultat intoxicades per l’ús
de generadors i fins i tot una
persona va morir
per aquest motiu. La reacció però, tant dels
mitjans com de la blogosfera, ha estat sensiblement inferior. És que hi
ha cansament i resignació, o és potser perquè qui ha resultat perjudicat
ara no és Barcelona, sinó les comarques de Girona?

Veure com milers
i milers
de persones han de passar els dies i les nits sense
electricitat i amb temperatures sota zero per la manca
de manteniment
de les torres elèctriques durant anys per part
d’Endesa i REE resulta una imatge patètica i més pròpia d’un país
tercermundista que no d’un país capdavanter i que fins no fa gaire es
veia a sí mateix com a motor econòmic europeu. Els intents dels polítics
colonialistes
de centrar el debat en la necessitat la Línia de Molt
Alta Tensió (MAT) només pretén fer
el joc
als interessos d’aquestes companyies i eludir les seves
responsabilitats per no garantir el manteniment d’unes infraestructures
que donen un servei públic per part d’empreses espanyoles i desviar
l’atenció sobre els problemes de la gent. Només informacions
directes
de ciutadans que veuen de prop la situació ens permet
fer-nos una idea aproximada de la realitat: vivències de persones majors
o fillets passant fred, pescadors buidant les seves embarcacions de
combustible per alimentar els generadors de l’hospital de Palamós,
famílies incomunicades sense prou menjar a casa o sense aigua, gent
cercant un hotel o demanant ajuda a familiars i amics per dormir o
dutxar-se. Les xifres dels milers d’abonats sense electricitat que
segurament es dónen a la baixa amaguen sempre que cada abonat afecta a
moltes més persones a cada casa, a cada empresa, a cada hospital o
escola.

En els reportatges de Vilaweb TV Apagats i Passen les hores i no torna la
llum
es poden veure les peripècies que s’han d’enginyar els
ciutadans per anar portant el dia a dia sense servei elèctric. A Facebook
s’estan reunint els afectats en un grup on també es pot veure la
indignació per l’abandó a què es veu sotmesa tanta gent.

L’espoliació
econòmica i la condició
colonial
de la nostra nació es manifesta amb tota la seva cruesa en
situacions d’emergència com aquesta, però es tracta d’una constant
permanent que es practica de forma cada vegada menys dissimulada. I
és que no hi ha diferència de mentalitat entre un gestor sigui polític o
empresari quan es tracta d’un espanyol davant d’un client que és
català: que pagui o que voti, i que calli.
Tant des dels poders
públics com des de les empreses privades espanyoles l’asfíxia a la
nostra economia i la nostra capacitat de decisió és un símbol
d’identitat. Ells creixen o simplement es mantenen mentre els permetem
que ho facin amb el nostre treball i els diners que pagam. La
incompatibilitat entre voler viure a Catalunya en condicions dignes i
defensar la dependència de l’Estat espanyol es va accentuant
progressivament.

Tot plegat és un símptoma més
de la greu decadència a la que irremeiablement ens aboca Espanya de
forma totalment conscient i premeditada si no hi posam solució urgent. I
la solucíó, com apunta n’Enric Canela en el seu article
setmanal
de Deumil.cat, ha de ser la rebel·lió. Una rebel·lió
democràtica que ja ha començat, i que fa reaccionar de cada vegada més
gent per unir-se a la causa de recuperar la llibertat de Catalunya.

“25-A” Una bona notícia !!! __ EA 1560

“25-A” Una bona notícia !!!

NOTÍCIA DE VILAWEB:

“25-A” Una bona notícia !!!

Les consultes del 25-A, una fita per a 168 municipis més

Catorze capitals de comarca participen en la
tercera tanda de referèndums · Igualada Decideix i Reus Decideix
expliquen l’estat de la campanya a VilaWeb

Quan falta un mes
exacte per a la nova tanda de consultes sobre la
independència
les comissions organitzadores locals ja tenen
la campanya plenament activa. El 25 d’abril seran cent
seixanta-vuit municipis
els que convocaran aquesta consulta,
un nombre que supera de poc el de les poblacions que van convocar la del
13-D. Però, en aquesta tanda, hi prenen part catorze capitals de
comarca. En comparació amb les del 28-F, ara hi ha més municipis i
més grans.

Dels cent seixanta-vuit municipis convocats, en
sobresurten catorze capitals de comarca: Balaguer, Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mollerussa,
Olot, Reus, la Seu d’Urgell,
Sort i
Valls.

La població més gran d’aquesta tanda és Lleida, amb més de 135.000
habitants, seguida de Reus, amb més de 107.000, i de Girona, que en té
95.000. Manresa i Granollers també són capitals importants que,
juntament amb tots els altres municipis, faran d’aquesta nova tanda un
exercici democràtic molt pròxim al què podria ser un referèndum complet a
tot el Principat, per les dimensions, però també per la distribució
territorial.

Reus i Igualada, en plena efervescència

A un mes de la consulta, els equips de voluntaris de cada ciutat que
la faran possible ja han començat a recollir el vot anticipat i els
actes de campanya per a estimular la màxima participació possible.
Igualada i Reus són dos exemples d’aquests municipis en plena
efervescència, amb molts voluntaris en tota mena de funcions. N’hi ha
que fan guàrdies per a custodiar les urnes del vot anticipat a
instituts, escoles, centres cívics, entitats culturals, casals d’avis,
residències, etc.

El membre d’Igualada Decideix,
Joan Domingo, explica que tenen més de mig centenar de voluntaris
distribuïts en comissions de treball que ja fa mesos que ‘preparen la
campanya i tots els mecanismes que han de fer possible una jornada
electoral exemplar’. No han fet una previsió concreta de participació,
però Domingo explica que reben ‘molt de suport social i que moltes
entitats s’hi han adherit. No tenim suport del govern municipal, però
hem aconseguit urnes per a tots els barris i una implantació prou
notable.’

Igualada Decideix ha volgut començar el vot anticipat
aquesta mateixa setmana amb la idea de ‘permetre el vot a tothom i
d’aprofitar la Setmana Santa per als igualadins que s’estan fora de la
ciutat i que hi tornen aquests dies de festa’, explica Domingo. Cada
setmana es faran actes de campanya per anar escalfant l’ambient fins el
dia de la consulta, amb un acte important, el 19 d’abril, amb la
participació de l’actriu Lloll Beltran i del sociòleg Salvador Cardús.

Reus Decideix
ha reunit uns cinc-cents voluntaris per mirar d’arribar als
vuitanta-sis mil ciutadans i escaig que podran votar el 25 d’abril.
David Fernàndez, membre de Reus Decideix, ens fa saber que també han
començat la recollida de vot anticipat perquè pugui votar tothom qui
vulgui; que fan un mínim de dues convocatòries setmanals per difondre
tant com puguin el referèndum i que han obert un local de campanya al
centre de la ciutat.

‘La consulta de Reus no va tenir el suport
de l’ajuntament d’entrada, però ara comença a col·laborar-hi en coses
puntuals’, explica David Fernàndez. A més, ja hi ha setanta-tres
entitats adherides des que van començar a treballar a principi de
febrer. La consulta a Reus es farà en uns quinze col·legis electorals,
distribuïts per tots els barris.

La fita d’aquesta nova tanda
de consultes és de recuperar el nivell de participació del 13-D, després
de la baixada del 28-F. La participació de Lleida, Reus, Girona,
Manresa, Granollers, de les altres nou capitals de comarca i de la resta
dels cent seixanta-vuit municipis és una nova prova de foc per al
moviment de consultes sobre la independència al Principat.

” és imprescindible encarar-se amb els mal tractadors” __ EA 1559

Sense
l’independentisme amb veritable força, la que dóna l’esperit…
Sense 
“FORÇA CATALUNYA!!!” ningú aturarà l’agressió espanyolista-botiflera
contra la Sagrada Família.

Ens cal un lideratge
independentista ferm de veritat per encarar-nos amb l’enemic
hispano-botifler i socialista intern en la defensa de l’Obra Magna de
Gaudí.

Cal dir amb claredat que la defensa de la Sagrada
Família i de moltes altres coses sagrades pels catalans sols passa per
la Independència.

Sols unint la lluita per
salvar la Sagrada Família a la lluita per salvar la llibertat de
Catalunya podem assolir ambdues fites.

—————-

Escolteu
el Manifest de Catalunya Acció, del 19 de desembre del 2007, en defensa
de la Sagrada Família.

Aleshores Catalunya Acció es va oferir
per atacar políticament als enemics de Catalunya, però sembla que
algunts catalans, responsables de l’honorable obra, preferiren i encara
prefereixen fer actes simbòlics tan febles com l’encesa d’espelmes i tan
fonedissos com la cera dissolta per una minúscula flama, flama que el
més lleuger ventijol apaga.

Si la Sagrada Família cau o pateix
qualsevol incident serà responsabilitat no sols dels enemics manifestos
de Catalunya sinó també de tants i tants catalans que per covardia,
estultícia o ignorància, no han entès ni potser entendran que és
imprescindible encarar-se amb els mal tractadors, que les preteses bones
i toves paraules no serveixen per alliberar-se de l’esclavitud que
patim.

El senyor carceller dels esclaus es serveix de totes les
argúcies per mantenir la seva situació de privilegi i per infringir al
Poble Català
tot tipus d’hostilitats, insults,
menyspreus, incompliments i agressions
en forma de castic.

En
això es basa i sustenta el seu delinqüent privilegi: en sotmetre la
dignitat i la ment dels esclaus, en mantenir-los esporuguits i
agenollats.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. 

————–

Manifest en defensa de la Sagrada Família de Catalunya Acció:


Veieu-lo i escolteu-lo al següent youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=s-sOKE9dB-4&NR=1

12 gener 2010

Diari
Avui: Una cadena de televisió alemanya critica el túnel del TGV per la
Sagrada Família

Una cadena de televisió alemanya critica el túnel del TGV per la Sagrada
Família i recorda els esfondraments del Carmel i de l’Arxiu Històric de
Colònia.
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/01/_8216_spanien_tunnel_gegen_tempel_8217_84077.php

SUMA INDEPENDÈNCiA: UNITS SEREM MÉS VOTATS !!! __ EA 1557

SUPORTS al Manifest:

Avui dissabte, a les 10 de la nit,
SUMA INDEPENDÈNCIA
compta amb

    2857 signatures
d’adhesió
  i amb
+ 3280 feisboquistes admiradors. (fans)
————-
    6137    persones en favor de

                la
unitat dels polítics i projectes  independentistes !!!

A la fotografia adjunta: Mossèn Dalmau, Santiago Espot, Enric Canela i Enric Fontanals, durant la presentació de l’esmentat manifest, que aquí us transcric:

Manifest de suport a “SUMA
INDEPENDÈNCIA” (SI)

La
crisi
que està patint Catalunya en tots
els terrenys (polític, cultural, lingüístic
econòmic i social), així com l’espoli continuat
a què ens sotmet l’estat espanyol i la seva clara
voluntat de fer-nos desaparèixer com a nació, fa
urgent i imprescindible un canvi polític radical que ens
porti a la independència, la regeneració i la recuperació
de
la confiança polítiques.


En aquest
sentit, les moltes reeixides accions promogudes en els
darrers
temps han col•laborat decisivament a fer
que la independència estigui en la centralitat del debat
polític i que es plantegi com a única solució viable
per a la nostra nació. Però una solució que
no podrà fer-se efectiva si no és amb la implicació de
tot el poble català mobilitzat i compromès.


És per tot això que ara cal que, tots
aquells que tenim l’objectiu que la nostra nació formi
part del concert de les nacions lliures del món, deixem
provisionalment de banda les nostres diferències i ens
unim superant les nostres diferències polítiques,
culturals i socials per aconseguir una majoria
parlamentària
per proclamar la independència de la nostra nació.


Us convidem
doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la
constitució d’un moviment unitari
per la creació d’una alternativa electoral
independentista
per tal d’assolir un Estat català independent.

desembre
de 2009

—————– 

Per signar, anar al següent enllaç:

http://sumaindependencia.cat/

FECSA-ENDESA: CULPABLES!! __ EA 1553

Els poders político-fàctics espanyols, francesos, etc., volen arruïnar Catalunya. Ens tenen constantment en escac. És un espoli a la descarada que fa segles que dura. Som la nació sense estat que més paga de tot el món i la que rep menys a canvi.

 

L’objectiu estratègic de l’”Imperio” és que en allò essencial, Catalunya estigui agafada pels pebrots. Un dels molts exemples recents és la línia de molt alta tensió.

 

Catalunya cal que sigui autosuficient al màxim, començant pel sector primari i continuant en els altres, ja que estratègicament, els poders fàctics els estan sabotejant. No convé o no els convé que Catalunya destaqui de l’estat espanyol, o del francès, o a Europa, en tot allò en el qual ells no són tan competents.

 

Davant d’una reacció independentista o d’un trencament amb Espanya, en aquest punt crític, Espanya, o França, o Europa, quan vulguin, podrien deixar a Catalunya a les fosques, sense carburant, sense gas, sense telefonia, sense aigua, etc.

 

Ja no cal tornar a guanyar Catalunya amb tancs i canons. Actualment, amb l’espoli, amb la immigració i amb el joc brut del poder central, ja en tenen prou.

 

La torre Eiffel fa molts anys que és feta i no cau. Per tant, les torres d’alta tensió o mitja tensió, cal que Fecsa-Endesa les faci ben fetes (i no les empreses subcontractades), o millor soterrades, però a Catalunya no toca.

 

Amb la energia eòlica o solar hem quedat estratègicament endarrerits perquè el que convé és la MAT. Es tracta de que els catalans, al més petit refredat i al més petit esternut, tot a terra, trencat i a les fosques. És clar, la culpa només seria nostra, segons la versió de Fecsa-Endesa. Ens hem encostipat per culpa de l’espoli i no tenim dret ni a refredar-nos. Els catalans no tenim dret a res, només a callar, pagar i parlar catanyol com a colònia que som de França i Espanya per la força de les armes.

 

La MAT, com deia, com a maniobra estratègica, entre moltes altres coses, és perquè Catalunya no sigui. Si per tossudesa política, legítima i democràtica, som capaços d’agafar el brau pels pebrots, ens caldrà posar a Europa en una situació ètica i democràtica difícil. Tal i com estan les coses ara, cal anar amb molt de compte i al mateix temps, estratègicament, aprofitar la crisi, (les crisis a vegades són útils per tal d’arribar a possibles grans solucions) ja que “los demócratas de toda la vida” ens tancaran l’aixeta, perquè si els convé, o si poden, Catalunya no serà.

 

Jo no vaig néixer independentista aquell desgraciat any de postguerra de 1945, però els fills de buda m’ho han fet ser.

 

Joaquim Pugnau Vidal.

La incopetència és manifesta. Ni Endesa ni l’Estat mouran un dit per Catalunya … EA 1549

Caos i ineficàcia a la Colònia, efectes
perversos de l’espoliació i la manca de poder que patim.

—————————-

CATALANS !    CANVIEM DE
COMPANYIA !

La incompetència és manifesta. Ni Endesa ni l’estat espanyol mouran un dit per Catalunya !

PLANTEGEM-NOS, SI CAL, CANVIAR DE COMPANYIA ELÈCTRICA i sobretot canviar de companyia política, deixem l’estat espanyol, edifiquem el nou estat català.

Siguem conscients dels nostres drets com a consumidors

Si un proveïdor no et serveix bé tens dret a buscar-ne una altre. A hores d’ara el sector elèctric ja és un mercat lliberalitzat segons les normatives europees.

Trencarem amb qui no serveixi Catalunya
es digui Espanya o es digui Endesa.

Salvador Molins i Joaquim Pugnau, membres de Catalunya Acció.


A la fotografia, les pancartes de Catalunya Acció en la Manifestació de l’1 de desembre del 2006, la manifestació de la mancança d’infraestructures i de les grans apagades de BCN.

——————–

Segueix un aclaridor text d’Enric Canela:

“Ens veiem el dia 8 de maig a Ginebra

Les recents nevades a Catalunya així com la “sèrie parlamentària”
dedicada a estudiar l’incendi d’Horta de Sant Joan ens permetrien
parlar de dues coses: de competències i d’incompetències. No parlaré
d’incompetències perquè ja se’n parla prou. Només cal llegir la premsa
diària i alguns blocs per recollir una llarga llista de cites dedicades a
la magnífica gestió que el Govern ha fet d’aquests temes.

Dedicaré aquest curt espai a parlar de competències. Deixant de banda
el tema de la incompetència, tothom sap que la trista situació que
viuen algunes comarques gironines, que es deu a la manca
d’infraestructures elèctriques o a la manca de infraestructures
elèctriques en condicions o a les dues coses juntes.

Cal preguntar-se per què passa això. No entenc gaire
d’infraestructures elèctriques però m’he preguntat si cada vegada que
neva fort a qualsevol país europeu o d’Amèrica del Nord cauen les torres
elèctriques. Potser no en tenen i tot està soterrat, ni idea. Tanmateix
no llegeixo desastres com el nostre per nevades que si bé no són una
cosa normal si que es produeixen esporàdicament al nostre territori.
Potser els respectius governs i les companyies elèctriques adopten les
mesures que cal. Hem recordar que, per molt liberalitzat que estigui, el
subministrament elèctric és un servei  públic i que, per tant, els
governs intervenen per fer que el presti en les degudes condicions.

La pregunta següent és si el nostre Govern pot fer alguna cosa. La
veritat és que no. Recordem que va passar al 2001 i com l’aleshores
parlamentari a l’oposició Saura acusava a CiU de connivència amb les
companyies elèctriques. Semblava que arribats al Govern ho arreglarien
tot. Senzillament bocamolls. Bocamolls perquè no poden fer-hi res. I si
creien que podien il·lusos ignorants.

Quan sent Martín Villa president d’Endesa, aquesta companyia va
llençar una OPA sobre FECSA, deixant de banda si va haver o no algun
tracte entre CiU i Aznar al respecte, la llei espanyola va determinar
unes actuacions concretes que van conduir a l’espoli energètic de
Catalunya. Podia haver fet alguna cosa el Govern de CiU? Molt em temo
que no. En la centralització PP i PSOE són les dues cares d’una mateixa
moneda.

Malgrat que és llarga per a un article de bloc reprodueixo la
resposta a una pregunta parlamentària de l’any 2000. Crec que il·lustra
de forma clara el “poder català” en el subministrament elèctric (com en
qualsevol d’altre).

Pregunta al
Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a
Catalunya
Tram. 314-01008/06Resposta del GovernAdmissió
a tràmit: Mesa del Parlament, 04.04.2000A LA MESA DEL PARLAMENT
Núm. d’expedient: 314-01008/06

Títol: Pregunta al Consell Executiu a
respondre per escrit sobre el sector elèctric a Catalunya
Grup
Parlamentari: Esquerra Republicana de Catalunya
Proponents: Huguet i Biosca, Josep

Pel que fa referència a l’accionariat
de la companyia Endesa, cal tenir present que la companyia Endesa és
una empresa completament privada, on les decisions les prenen els seus
membres del Consell d’Administració, que tenen el recolzament de la seva
junta d’accionistes. Aquesta companyia Endesa, per mitjans absolutament
legals com és una OPA, es va fer, en el seu dia, amb el control de
FECSA. D’altra banda, la companyia Endesa ja controlava històricament
l’empresa ENHER, totes dues públiques en el passat. La companyia Endesa
cotitza a Borsa i està subjecte a la reglamentació de la Comisión
Nacional del Mercado de Valores, podent-se produir de forma absolutament
legal l’entrada en el seu accionariat d’inversors del món financer.

En relació al sector elèctric, la
Llei 54/1997, de 27 de novembre, de regulació del sector elèctric, va
dissenyar un nou model definit per la creació d’un mercat lliure de
generació d’energia elèctrica, unes activitats de transport i de
distribució regulades i la progressiva liberalització del mercat,
possibilitant als clients d’escollir el seu comercialitzador.
L’aplicació pràctica d’aquesta llei ha comportat unes importants
reduccions dels costos elèctrics a tots els consumidors d’energia
elèctrica a Catalunya en els últims anys.

Aquesta Llei és la transposició a la
legislació espanyola d’una directiva europea, de creació d’un mercat
europeu de l’energia elèctrica, on les iniciatives empresarials han
estat en la línia de creació de grups forts en l’àmbit internacional,
per tal de poder competir.

Els
interessos dels ciutadans de Catalunya com a consumidors d’energia
elèctrica no estaran salvaguardats pel fet que els accionistes siguin o
no catalans, sinó perquè les regles de funcionament del sector defensin
els interessos dels consumidors elèctrics i l’Administració vetlli per a
què es compleixi aquesta reglamentació.

Especialment d’importància és
l’entrada en vigor del Reglament de transport, distribució,
comercialització, subministrament, i procediments d’autorització
d’instal·lacions d’energia elèctrica, que significarà una protecció dels
interessos dels consumidors d’energia elèctrica pel que fa referència a
aspectes tan importants com la qualitat del servei del subministrament
elèctric, els drets del consumidor o els valors econòmics de les
connexions a la xarxa.

Artur Mas i Gavarró
Barcelona, 31 de març de 2000

El paràgraf en vermell és aclaridor. Concretament: l’Administració
vetlli …
La pregunta que ens plantegem és, quina
Administració? Evidentment l’espanyola. La catalana que hi pinta? Res de
res. Fa alguna cosa l’espanyola per obligar a Endesa a resoldre els
problemes que afecten als catalans. Res de res. Què importa el que passi
a Catalunya? Res, ja ens ho farem.

La solució als nostres problemes, als del dia a dia, la
competitivitat, l’estat del benestar, l’energia elèctrica, reparar un
penya-segat que s’esquerda i posa en risc a les persones a la costa, tot
el que realment importa al ciutadà passa per Madrid. No ens podem
deslliurar d’això? No podem ser un país normal?

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si la classe política
catalana és unionista o independentista, o si és intel·ligent o idiota.
La resposta per a mi és òbvia. Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot i
en tots els partits hi ha gent molt intel·ligent i preparada i si filem
més prim hi trobarem polítics en actiu intel·ligents i
independentistes. Tanmateix,  per què no hi exerceixen? Per por. Por a
què? A perdre les eleccions o fracassar en les seves propostes. La
política catalana és com un equip de futbol que malgrat tenir bons
jugadors perd. Li passa per no saber fer-ne equip.

Poder resoldre tot això al poble només ens queda rebel·lar-nos. La
nostra rebel·lió farà reaccionar als molts companys independentistes
dels partits que avui estan al Parlament i unir-se a la nostra lluita.

De fet, com ja he comentat en algun acte de suport a la Consulta,
alguna cosa va canviar al 2004 quan el “demolition men” de l’economia
espanyola va prometre aprovar l’estatut que sortís del Parlament de
Catalunya. D’aleshores ençà les coses s’han mogut molt. El poble s’ha
mobilitzat després de veure la impossibilitat de què des del món de la
política oficial és resolguin els problemes de Catalunya. La
independència està en la boca de tothom, estem desinhibits i sabem que
podem guanyar la llibertat. Hem de seguir lluitant, no ens aturaran.



Enric Canela
Blog Deu mil en Xarxa per l’Autodeterminació

http://www.deumil.cat/bloc/category/ginebra/

———————————

CATALANS !    CANVIEM DE COMPANYIA !

Primer discurs, del llibre “DISCURSOS A LA NACIÓ” __ EA 1547

“Joan Fiveller. Model de caràcter”

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

(Vegi’s la fotografia)

—————————–

La Conferència com a Acte de Presentació del llibre “Joan Fiveller. Model de caràcter” es va fer al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, el 15 d’abril de 2004

——————–

“Joan Fiveller. Model de caràcter”

L’any 1844 la ciutat de Barcelona va decidir que calia dignificar aquest esplèndid edifici on ens trobem, i el batlle d’aquell moment, en Josep Parladé, va fer construir l’actual façana neoclàssica, que avui és un dels elements formals que més distingeixen la nostra Casa Gran. Segurament, aquest fet per si sol no mereixeria ara la nostra atenció (més enllà de la purament arquitectònica) si no fos perquè amb aquella remodelació, en Parladé i la resta del consistori, conscients de la importància que per a un poble significa perpetuar l’exemple cívic de les seves figures més destacades, van decidir substituir l’estàtua d’una figura purament mitològica com la d’Hèrcules per la d’aquell que va jugar-se la vida en defensa de les llibertats, els drets i la dignitat del cap i casal de Catalunya: l’insigne conseller Joan Fiveller.

La seva famosa gesta va consistir a encarar-se amb el primer rei castellà que la nostra nació va patir amb motiu de la negativa del monarca a pagar els impostos de la ciutat. El desenllaç de l’enfrontament ha merescut unes valoracions històriques com pocs catalans han pogut recollir mai. Des del cronista italià de l’època, Lorenzo de Valla, que va escriure que la seva gesta “fou superior a quantes hom pot llegir dels antics romans” fins a Rovira i Virgili, que va dir que “el seu capteniment ha esdevingut un alt exemple de coratge cívic, d’infatigable adhesió als drets públics i a les llibertats de la terra”. Sense oblidar els mots que l’historiador Robert Hughes li va dedicar dins el seu pregó de les festes de la Mercè de l’any 2000:

“Joan Fiveller, en el seu paper de conseller forçà la comitiva del primer rei castellà de Catalunya i Aragó a pagar els impostos municipals del bacallà que menjaven. Això és un heroi!”

No és estrany, doncs, que els homes que regien la Barcelona del segle xix tinguessin clar el que suposen els arquetipus de patriotisme per a la capital de la nostra nació. Plantar amb pedra picada la figura d’en Fiveller custodiant l’entrada d’aquesta noble casa és la millor manera d’immortalitzar el seu exemple. Un model a seguir, un model de caràcter. I és que ens ho mirem per on ens ho mirem, arribarem sempre a la conclusió que, sense caràcter, no es pot regenerar res. Fins i tot les institucions en paguen les conseqüències, d’aquesta mancança, perquè és allà on es concreta l’acció política dels homes que les governen. O algú pensa que l’antic Consell de Cent gaudiria del prestigi històric que té si en Fiveller hagués claudicat davant l’actitud despòtica d’en Ferran d’Antequera?

No ens enganyem. Des del llegendari Senat romà fins a l’actual Pparlament anglès, les institucions polítiques s’han guanyat una reputació en funció del caràcter que han tingut els homes que les representen. Són ells els qui, amb la seva determinació a l’hora de prendre decisions, els configuren un renom. Si això ho traslladem al nostre ajuntament, haurem de reconèixer que queden lluny els temps, per exemple, d’un doctor Robert. Naturalment, un home del seu caràcter (que va dimitir abans que cometre una injustícia contra els barcelonins) mai no podria tolerar tenir encara en el solemne Saló de Cent d’aquest edifici una placa que honora el tirà d’en Franco amb motiu del Congrés Eucarístic del 1952. Perquè al marge de la ignomínia que suposa per a la memòria dels milers i milers de barcelonins assassinats per aquell monstre, jo em pregunto la cara que han de posar les personalitats estrangeres que sovint visiten aquesta històrica sala tot veient un govern municipal socialista que no ha tingut la decència d’esborrar el nom d’aquell que va voler aniquilar-nos. Com tampoc un ajuntament amb caràcter no permetria que es perpetués el franquisme a través de mantenir el nom de carrer Ferran, que va substituir al de carrer d’en Fiveller quan Barcelona va caure el 1939.

En efecte, la manca o la feblesa de caràcter dels nostres dirigents ens comporta aquestes nefastes conseqüències. Aleshores, no ha de sorprendre que el poble es pregunti com diantre podem aspirar a alguna cosa important si els homes que ens representen no tenen ni el coratge de treure o posar una simple placa per restituir-nos la dignitat col·lectiva. És per això que vull demanar-li al senyor Jordi Portabella, que és al meu costat i que ha tingut la deferència de presidir aquest acte, que com a representant de la ciutat de Barcelona i també com a descendent polític d’un altre model de caràcter com ho fou el president Macià, col·labori a restablir la bona imatge de la nostra capital tot fent esborrar la placa franquista del Saló de Cent i tot restituint-li el carrer al nostre admirat Joan Fiveller.

D’altra banda, senyor Portabella, ara que la nostra ciutat s’ha declarat antitaurina (cosa que no ens desagrada perquè, a part de demostrar que els barcelonins som gent civilitzada, col·labora a desempallegar-nos d’un dels símbols més tronats de l’espanyolisme), seria lògic que el seu partit, ERC, conseqüent amb l’independentisme que diu defensar, el concreti i presenti en el plenari municipal la moció que cinquanta dos ajuntaments catalans ja han aprovat i que exigeix al nostre Parlament la convocatòria d’un plebiscit on tots els catalans puguem respondre amb un sí o un no la pregunta següent:

“Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa bo i separant-se d’un Estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?”

Perquè es podria donar la grotesca i patètica situació que el govern del nostre cap i casal salvi abans els toros que el dret democràtic del poble català a triar el seu futur polític.

El nostre esdevenidor, per molts pegats federalistes o plurinacionals que hi vulguin posar, només té dos camins: mantenir-nos dins l’actual estatus colonial o bé independitzar-nos. Tres-cents anys d’obligada pertinença a l’Estat espanyol és un període suficient per poder valorar el que més ens convé. A més, estic convençut que els catalans sabrem, arribat el moment, defensar els drets d’aquesta terra que tantes vegades ens han esclafat. I per sobre de les nostres claudicacions, traïdories i febleses internes sempre surarà l’esperit insubornable i el caràcter dels Fiveller.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

L?apologia borbònica de TV3 ____ EA 1546

02/03/2010

” “23-F, el dia més difícil del Rei” és una pel•lícula produïda amb l’única finalitat de promoure la figura del rei d’Espanya, d’oferir-ne un retrat idíl•lic del personatge”

Dies enrere, coincidint amb el 29è aniversari de l’intent de cop d’estat que va tenir lloc al país veí, Televisió de Catalunya va projectar “23-F, el dia més difícil del Rei”, una minisèrie produïda per la mateixa cadena amb la participació de Televisió Espanyola. Dirigida per Sílvia Quer i protagonitzada per Lluís Homar, Mónica López, Emilio Gutiérrez Caba, Juan Luis Galiardo, Pepe Sancho, Jordi Dauder, Manel Barceló i Pep Munné, la minisèrie narra els fets del 23 de febrer de 1981 al Congrés espanyol, quan el tinent coronel Antonio Tejero va irrompre violentament a l’hemicicle amb efectius de la Guàrdia Civil. Fins aquí, res a dir. No deixa de ser un tema com un altre. El problema és que en cap moment no ofereix el més mínim element de reflexió sobre la baixa cultura democràtica d’Espanya, que, amb aquell esperpent, es va convertir en portada de tots els telenotícies del món. Res d’això. Tampoc no entra a fons en els punts foscos de la trama, àmpliament comentats però mai no aclarits, relacionats amb el monarca, i encara menys en les conseqüències del cop d’estat, que, com sabem, va triomfar en molts aspectes. Recordem, en aquest sentit, la ràpida subordinació del PSOE a la monarquia i als poders fàctics espanyols i l’immediat retall de les llibertats nacionals de Catalunya en forma de LOAPA encoberta. Des d’aleshores, ja res no ha estat igual. De fet, aquesta producció de TV3 és hereva d’aquell triomf. Fixem-nos que no es tracta només d’una pel•lícula amb una visió espanyolitzada de la qüestió –cosa, ja en si mateixa, impròpia d’una televisió nacional catalana–, sinó també descaradament espanyolitzadora.

“23-F, el dia més difícil del Rei” és una pel•lícula produïda amb l’única finalitat de promoure la figura del rei d’Espanya, d’oferir-ne un retrat idíl•lic del personatge i de lloar sibil•linament la monarquia tot mostrant-la com la base de la democràcia espanyola. Ho veiem en el contingut, totalment apologètic –si el guió l’hagués escrit la casa reial no hauria canviat absolutament res–, i ho veiem en l’enfocament dels fets, induint l’espectador a la identificació amb l’heroi, l’heroi de la història en minúscules –la del film– i l’heroi de la història en majúscules –la d’Espanya. La intenció, per tant, per bé que revestida de document històric, és clara: fer que l’espectador sacralitzi la figura del Borbó i, per extensió, la de la monarquia espanyola. Cosa que en termes col•loquials es sintetitzaria en aquesta frase: “Què seria de nosaltres, sense la monarquia?”. Aquesta frase, tanmateix, no és res més que una versió adaptada d’aquella altra –“què seria de nosaltres, els catalans, sense Espanya?”– i que resumeix tota la política informativa de TV3 i bona part de la programàtica. És a dir, la marginació de l’independentisme, l’ocultació de tot allò que aporti consciència nacional i la discriminació de les veus i dels fets que puguin enfortir el pensament i la reflexió en aquest sentit. Això sí, la rentada de cervell ens la fa en català per tal que els nostres filtres preventius no s’activin com ho fan quan veiem una cadena espanyola.

El mateix títol de la minisèrie ja és tota una declaració de principis: “23-F, el dia més difícil del Rei”. El rei? Quin rei?, es preguntaran un francès, un italià o un alemany i, en bona lògica, s’ho preguntarà també un català catalanocèntric. Es refereix TV3 a aquell rei que els catalans i els bascos xiulen sonorament quan entra en un recinte esportiu? Doncs sí, sí que es refereix a aquest, perquè en l’expressió “el rei” hi ha aquest parany subliminar: si interioritzo que “el rei” (d’Espanya) és “el meu rei”, estic interioritzant que sóc espanyol i, si sóc espanyol, he de sentir com a propis tots els seus símbols i rebutjar tot allò que qüestioni la indivisibilitat de la meva pàtria, que és Espanya. En altres paraules, per què hauria de voler jo la independència de Catalunya? Arribats aquí, només cal amanir-ho tot amb un premi que faci creure a la gent que s’ha fet una obra mestra ben progre, ben d’esquerres i ben defensora dels valors de l’Espanya plural. És la cirereta que fa encara més immaculada l’apologia, una apologia rodada en espanyol i pagada amb els nostres diners. El doblatge també.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat