“No s?adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana?” ___ EA 1430

VERGONYA, CATALANS, VERGONYA!

 

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els volem a casa!

De
xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya.
Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui
més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa
segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres
senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres
funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en
sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb
el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla.
El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els
xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París
o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…

En
el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes
comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici
d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte
corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores
d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb
cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la
presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment»
gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de
l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».

Ignoro
si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot
admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex
alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de
Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a
Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de
ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni
mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin
criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí
veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi
paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».

A qui vol acollonir «messié le Garsón»?
Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol
—així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un
amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta
corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans
(siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la
sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya…
També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia
endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de
cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui,
l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.

Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional:
què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i
defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà
el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no
l’estires?

Vergonya, catalans, vergonya!

Quan Catalunya esdevingui estat. __ EA 1429

També la majoria dels estats dels EUA són estats petits demogràficament parlant.

Una de les constatacions i idea força de Catalunya Acció és que “Catalunya no és petita en res”

Europa, la Unió Europea, també hi sortirà guanyant amb uns Països Catalans Independents

He estret el que segueix del BGS -Blog Gran del Sobiranisme-:

Danesos, els més feliços del món

Octubre 25, 2009 Marc Belzunces

Imprimir Imprimir

Segon apunt sobre Dinamarca i els danesos. La setmana passada parlava
de les primeres impressions que m’havia produït el país en una estada
de vacances de 10 dies. Una deliciosa coincidència tenint en compte que
la setmana anterior havíem arribat a la conclusió
que la Catalunya independent s’hauria d’emmirallar amb països com
Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia, entre d’altres.

Una altra
coincidència, com és veure un comentari de la D. al Facebook, i me
n’adono que resulta que Dinamarca és el país més feliç del món (i l’Oprah flipa), segons el psicòleg Adrian White de la Universitat de Leicester.
Vaja, el país independent que més s’assembla a Catalunya en els
paràmetres bàsics és el més feliç del Món! Però quin és el segon més
feliç? Suïssa! I quin és el tercer país més feliç? Àustria!  Els segons
països que més s’assemblen a una Catalunya independent!! I què me’n
dieu dels altres estats que esmento al primer paràgraf d’aquest apunt?
Doncs resulta que Finlàndia és el sisè país més feliç del món, i Suècia
el setè. Israel, per motius obvis, ocupa una posició inferior, la 53.

Els lectors assidus
heu anant seguit el procediment de tot plegat. He anat comparant els
paràmetres bàsics dels estats i al final hem arribat a la conclusió que
aquests països són els que coincideixen més amb nosaltres (extensió,
població, economia…). I un cop determinat això, resulta que mirem el
que  potser més interessa en aquesta vida, com és la felicitat pròpia,
i trobem que són precisament aquests estats on els seus ciutadans són
més feliços, estan més en equilibri amb l’univers i l’existència
pròpia. No ha estat  pas premeditat que surtin aquests estats, sinó
tota una troballa.

La felicitat

Són molts els catalans
que se’n foten, o directament senten menyspreu, de la referència a la
persecució de la felicitat que fa la declaració d’independència dels
EUA. “Que ingenus que són aquests americans” diuen de forma superba.
Bé, si considerem que un estat modern està al servei dels seus
ciutadans, i no al servei de glòries imperials militaristes, hom ha
d’entendre que l’estat més eficaç serà aquell en què els seus ciutadans
estiguin més satisfets amb la seva vida, més feliços. I resulta que la
Catalunya independent tindrà els paràmetres fonamentals per ser un dels
països més feliços del món. Com vaig dir la setmana passada, prou gran
per a tenir una societat i economia moderna complexa, prou petit per
establir un sentiment de pertinença de grup amb uns criteris comuns
exigents de convivència. Òbviament és molt millor tenir un estat que té
per objectiu que els seus ciutadans siguin feliços que no pas un que
concep els seus ciutadans com a súbdits al servei seu.

I Espanya? Espanya fa infeliços als catalans

Arribats a aquest punt
més d’un lector s’haurà demanat quina posició ocupa el Regne d’Espanya
en el rànquing de felicitat, inclosos els catalans. Doncs la posició
d’un estat en guerra com Israel, ni més ni menys que la posició 46:

 

 

Mapa de felicitat, Europa

 

De la qual cosa podem concloure un fet objectivament cert: Espanya no fa feliços als catalans. Espanya no és un estat eficaç pels catalans.

El Top20, per ordre,
és: 1 Dinamarca, 2 Suïssa, 3 Àustria, 4 Islàndia, 5 Les Bahames, 6
Finlàndia, 7 Suècia, 8 Bhutan, 9 Brunei, 10 Canadà, 11 Irlanda, 12
Luxemburg, 13 Costa Rica, 14 Malta, 15 Països Baixos, 16 Antigua i
Barbuda, 17 Malàisia, 18 Nova Zelanda, 19 Noruega i 20 Les Seychelles.

Mirant aquesta llista
és evident que els estats mitjans/petits són els més eficaços pels seus
ciutadans. Els estats de la dimensió de Catalunya són els millors per
als seus ciutadans. I si ets feliç, què més vols?

Estic segur que per a
molts lectors del BGS el dia que proclamem la independència serà un
dels dies més feliços de la seva (meva) vida. Potser no tant com tenir
un fill, l’enamorament, el casament i altre dels aspectes importants de
la vida, però vaja, gairebé.

Així doncs, la propera vegada que ens preguntin per què volem la independència de Catalunya, ho tenim molt fàcil: Perquè volem ser feliços!

Treballem dur i siguem
feliços. Només cal això. Fugiu de tot allò que us faci infeliç, fugiu
de totes aquelles persones que provoquen infelicitat. Amb la rancúnia
de la infelicitat no s’arriba enlloc. Amb la il·lusió i l’empenta de la
felicitat aconseguirem la fita ben aviat.

Apunt escrit des De l’Holocè estant.

30.000 occitans de pertot, des de les Valls Occitanes d?Itàlia fins la Val d?Aran. __ EA 1428

ESCLAT OCCITÀ A CARCASSONA

dissabte 24 d’octubre
2009

 

 

Sèm adultes per caminar sols. Seguir aquesta dralha nos
farà liures e capables de salvar la nòstra lenga, la nòstra cultura e lo nòstre
biais de viure. Volèm gerir lo fruch del trabalh dels òmes de la nòstra terra
per arribar a viure amb dignitat e libertat en Catalonha e Occitania. Volèm
daissar d’éstre colonias.”  (
De lo discors d’Enric Garriga Trullols a
Carcassona)

__________________________________

Rebut del CAOC:

ESCLAT OCCITÀ A CARCASSONA


S’han complert
totes les previsions amb escreix a Carcassona.

 

La Manifestació
ha xuclat occitans de pertot, des de les Valls Occitanes d’Itàlia fins la Val
d’Aran. Prop de 30.000 occitans han recorregut el trajecte entre la ciutat nova
i la ciutat històrica. Durant tres hores els carrers de Carcassona han estat
bloquejats per una gernació impressionant de manifestants, acolorida per milers
de banderes occitanes (i catalanes) i musicada en cada grup. Diversos actes
s’han fet abans al matí i després al vespre acompanyats de cants col·lectius
occitans.

 

Acabada la
manifestació s’ha fet una missa a la catedral de Sant Nazari, plena de gom a
gom, presidida per Mn. Joan Larzac, un històric combatent occitanista, que ha
fet de la celebració una valenta reivindicació occitana. S’ha cantat per part de
tot el públic els himnes occitans La Copa
Santa
i Se Canta amb el voleiar
de les banderes occitanes i catalanes.
S’ha acabat la missa amb un
fort aplaudiment dels assistents.

 

El CAOC ha registrat més de
160 noms de catalans, dels quals 100 són del CAOC. Cal citar a part altres grups
catalans, esperantista (16) i de la CUP i Miquelets.

 

La majoria dels vinguts de
lluny han marxat al vespre però molts (entre ells 20 joves del CAOC i 60 joves
més de Barcelona i Girona) s’han traslladat a Vilagalhenc a 9 Km. de Carcassona per la
vetllada musical amb cinc grups occitans, que s’ha acabat a les 3 de la matinada
de diumenge.

 

El CAOC ha portat també 6
grallers del grup Bufacanyes de Barcelona que no han parat de tocar durant tota
la manifestació.

 

La marxa ascendent de
l’occitanisme queda reflectida amb aquestes
manifestacions.

 

2005   CARCASSONA       10.000
PERSONES

2007   BESIERS                 
20.000 PERSONES

2009   CARCASSONA       30.000
PERSONES

 

Aquesta és una fita històrica
d’Occitània que coincideix el mateix dia amb una altra fita històrica catalana:
A Arenys de Munt 140 entitats promotores de consultes independentistes han
preparat 100 referèndums a diferents poblacions el 13 de desembre
2009.

 

Tot això ho ha proclamat
públicament Enric Garriga, president del CAOC, a Carcassona, pel matí del 24
octubre 2009
a l’entarimat de la plaça Chenièr

 

Discors d’Enric Garriga a
Carcassona:

Los pòbles se bolegan perqué las personas n’an un sadol de
las messorgas dels estats colonizaires que nos volon far desaparéisser coma
pòble e coma nacion.

En Catalonha e tanben en Occitania lo monde vòl prendre en
man sa destinada e son futur.

Sèm adultes per caminar sols. Seguir aquesta dralha nos
farà liures e capables de salvar la nòstra lenga, la nòstra cultura e lo nòstre
biais de viure. Volèm gerir lo fruch del trabalh dels òmes de la nòstra terra
per arribar a viure amb dignitat e libertat en Catalonha e Occitania. Volèm
daissar d’éstre colonias.

Los catalans sèm arribats a Carcassona perqué lo vòstre
combat tanben es lo nòstre combat.

Visca Occitània

Visca Catalonha

“No som un país de pandereta, som una colònia” __ EA 1427

Escrit publicat el proppassat 03 d’octubre, 2009

El preu de la traïció, o dir les coses pel seu nom

“Aquest
és el fil conductor de la història de totes les colònies, sense
excepció. Una classe dirigent, política, econòmica i cultural que
permet l’usurpació dels drets legítims del seu poble, però, a canvi, en
cobra un preu elevat, en diners i en poder. Aquesta és la trista
història de la nació catalana des de fa centúries”

(Maria Torrents, CA)

El preu de la traïció, o dir les coses pel seu nom

La nostra vida nacional, immersa en la manipulació i la mentida, es
caracteritza per la pèrdua del sentit de les paraules. El sentit genuí
queda confós i sovint substituït per un altre que n’és sovint
l’antagònic. L’ús d’eufemismes per evitar paraules massa clares és a
l’ordre del dia. I tot perquè un llenguatge clar, que diu les coses pel
seu nom dibuixa la realitat tal com és, sense màscares. I això és el
que els senyors de la mentida volen evitar al preu que sigui. Sembrar
la confusió, l’ambivalència, la tebior exigeix pervertir el llenguatge.

Estem
tan immersos en aquest procés de degradació que sovint ni en som
conscients. Per això molta gent no s’explica perquè passa el que passa,
i tot continua igual.

Un exemple encara calent n’és el frau que
ha fet el Sr. Millet i que saltà a la llum pública a mitjans setembre.
El gruix de la premsa estripant-se les vestidures. On hem anat a parar!
Un dels símbols més representatius del país empastifat!…Som un país
de pandereta!. Paraules i més paraules que emmascaren i eviten la
paraula clau que assenyala la realitat i que ho explica tot.

No, no som un país de pandereta, com molts s’entesten a proclamar. Som una colònia. I
en tota colònia, hi ha una elit que ha donat per bona l’usurpació dels
colonitzadors, i venent la seva ànima col·lectiva ha acceptat per a la
seva nació i per a ells mateixos el servilisme del vassall.

Això té un preu tàcitament acceptat pels colonitzadors i pels traïdors: la corrupció.
Aquest
és el fil conductor de la història de totes les colònies, sense
excepció. Una classe dirigent, política, econòmica i cultural que
permet l’usurpació dels drets legítims del seu poble, però, a canvi, en
cobra un preu elevat, en diners i en poder. Aquesta és la trista
història de la nació catalana des de fa centúries, i que el franquisme
exacerbà, tot convertint la corrupció en un fet tan acceptat que
esdevingué normal.

Amb aquesta democràcia tan galdosa que ens han
engiponat, i malgrat la llufa que ens han penjat de país “ lliure i
democràtic”, aquest fet és més punyent que mai, perquè es continua
sense reconèixer ni solucionar el problema de fons fonamental:
l’usurpació dels drets de la pàtria catalana.

Aquesta usurpació
consentida i, sovint, empesa per amplis sectors de la burgesia,
sobretot de les principals ciutats de la nació, s’ha cobrat el preu
d’una corrupció galopant a les Illes, a València i també al Principat.
Com més interioritzada i desvergonyida la traïció, més estesa i evident
la corrupció.

Però el que també saben molt bé tots els
involucrats en aquest joc patològic de dominats i dominadors, és que
els traïdors estan en darrera instància al servei dels colonitzadors i
que seran utilitzats com a bocs expiatoris quan als colonitzadors els
convingui.

I això ha passat ara.

Els usurpadors han posat al
centre de la llum pública un dels qui, ben embolicat amb la senyera,
s’havia venut l’ànima del seu poble per un plat de llenties, sucós,
això sí! Just quan el galliner autonòmic se’ls començava a esvalotar,
just quan es repetia massa sovint que l’estat ens roba cada dia 60
milions d’euros, han fet saltar a la palestra que el representant d’una
institució senyera de Catalunya s’ha embutxacat un bon pessic.

En
lloc de reaccionar com volen els qui han manipulat durant segles la
nostra gent i la nostra pàtria, i alçar el crit al cel, podríem fer un
simple exercici de sentit comú i preguntar-nos a qui serveix de veritat
el Sr. Millet?

No oblidem que el Sr. Millet ha permès l’entrada al
Palau als hereus directes del feixisme, a “Ciudadanos”, entre d’altres
gestos “sospitosos”. I tot en nom de la tolerància i normalitat
democràtica, que de fet signifiquen i impliquen acceptar el jou com si
encara et fessin un favor.

No ens enganyem, massa homes com el
Sr. Millet i moltes de les institucions que havien representat el cor
de la nació catalana, avui són només una befa amarga pels qui encara
resten fidels a l’esperit de Catalunya, perquè no n’hi havia prou de
vendre l’ànima del seu poble, cobrar-ne el preu corruptament, que, a
sobre, accepten ser utilitzats contra Catalunya quan convé a aquells a
qui reten obediència, i amb els qui escenifiquen aquest joc fastigós:
els nostres colonitzadors.

Qui té dos dits de front i es manté
íntegre a si mateix i al país no cau en la pseudo-innocència que
obnubila el pensament de tants catalans, que es neguen a veure, potser
perquè fa massa mal al cor, que no som un poble normal, on els casos de
corrupció són fruit de les ambicions personals patològiques. No, a la
nostra nació, la corrupció, que és el preu amb què es paga la traïció a
la pàtria , és una institució. Negada. Però real.

Es per això
que cal que el nostre poble es desvetlli i es desempallegui d’aquesta
pseudo-innocència que vol creure que vivim en una bassa d’oli, que els
enemics de Catalunya s’han esfumat, i que entre tots ho farem tot, quan
de fet, els enemics no només estan ben vius i espavilats, sinó que no
paren de treballar com un càncer, rovellant i degradant tot allò més
preuat i vital per a la nació, mentre els venuts es reparteixen les
molles del pastís i del poder que els amos els deixen administrar.

A
mida que va caient la bena dels ulls de cada vegada més compatriotes,
es fa evident la profunda rellevància que té un dels punts fonamentals
propugnats per CA: el de la regeneració política.

Anar cap a la
nostra independència, com pretenen algunes veus independentistes
mediàtiques, per cedir-la als homes i als partits que no han qüestionat
l’stato quo imperant, sinó que s’hi han adaptat, significaria
eternitzar al capdavant de la nostra nació el caràcter claudicacionista
que ha tolerat i ha perpetrat, de vegades, la traïció, i significaria
l’avortament de la regeneració nacional que ha d’assegurar l’esperit i
el tremp de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

—————————————-   Títol capçalera Blog EA:

“un preu tàcitament acceptat pels colonitzadors i pels traïdors: la corrupció” __ EA=153.400 vis.

Manifest Cristià en favor de la Independència de Catalunya. __ EA 1426

Extret del Blog de Jaume Renyer:

.
 
les nacions tenen dret: a l’existència, a la vida i a la independència,
a la pròpia cultura i civilització, a desenvolupar la seva fesomia,
caràcter i economia, a ésser subjecte sòciopolitic i al consegüent
reconeixement, a determinar la pròpia sort, a modelar la pròpia vida i
a construir el propi futur, a participar en les decisions que les
afecten i a ocupar un lloc en el concert de les nacions.
I això és així
perquè els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans
considerats en l’específic nivell de vida comunitària i el seu dret a
l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets. Ningú, ni
un Estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no
està mai legitimtat a afirmar que una determinada nació no és digna
d’existir.

Cal recordar, també, les obligacions correlatives. És el
veritable sentit d’allò que el dret internacional expressa amb la noció
de reciprocitat. Cada poble ha d’estar disposat a acollir la identitat
del seu veí: som a les antípodes dels nacionalismes tant dominadors com
aïllacionistes. Cada nació i, doncs, també la nostra ha d’estar
disposada a compartir els seus recursos humans, espirituals i materials
per sortir a l’encontre d’aquells que se’n troben més mancats.

És un deure de justícia i d’estimació que, en les seves relacions amb els
altres, cada nació pugui servar la seva llibertat i cada poble mantenir
la seva pròpia identitat en un marc d’universal solidaritat
.”

(Els
Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació de la Federació de
Cristians de Catalunya)

Enllaç del post d’en Renyer:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/148757

jrenyer |
divendres, 23 d’octubre de 2009 | 21:11h

Els Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya (www.federaciocristians.org) acaben de fer pùblic, a través del portal http://www.flama.info,
 aquest manifest datat el 20 d’octubre d’enguany. En uns moments en els
quals la jerarquia catòlica al nostre país declina actuar amb la
mentalitat nacional catalana (com feien els clergues de la generació de
Cassià Maria Just o Ramon Muntanyola), sorgeixen veus que s’afirmen com a patriotes i cristians. 

Els
Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació de la Federació de
Cristians de Catalunya confegim aquest document per valorar, des de la
Doctrina Social de l’Esglèsia, els plantejaments, les accions i les
respostes que darrerament s’estan produint a Catalunya sobre la
conveniència d’assolir un Estat propi. Ho fem des del doble vessant
dels drets i dels deures dels pobles i de la diferència entre legalitat
i moralitat.

La Doctrina Social de l’Esglèsia afirma que les nacions
tenen dret: a l’existència, a la vida i a la independència, a la pròpia
cultura i civilització, a desenvolupar la seva fesomia, caràcter i
economia, a ésser subjecte sòciopolitic i al consegüent reconeixement,
a determinar la pròpia sort, a modelar la pròpia vida i a construir el
propi futur, a participar en les decisions que les afecten i a ocupar
un lloc en el concert de les nacions. I això és així perquè els drets
de les nacions no són altra cosa que els drets humans considerats en
l’específic nivell de vida comunitària i el seu dret a l’existència és
certament el pressupòsit dels altres drets. Ningú, ni un Estat, ni una
altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimtat
a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.

Cal
recordar, també, les obligacions correlatives. És el veritable sentit
d’allò que el dret internacional expressa amb la noció de reciprocitat.
Cada poble ha d’estar disposat a acollir la identitat del seu veí: som 
a les antípodes dels nacionalismes tant dominadors com aïllacionistes.
Cada nació i, doncs, també la nostra ha d’estar disposada a compartir
els seus recursos humans, espirituals i materials per sortir a
l’encontre d’aquells que se’n troben més mancats. És un deure de
justícia i d’estimació que, en les seves relacions amb els altres, cada
nació pugui servar la seva llibertat i cada poble mantenir la seva
pròpia identitat en un marc d’universal solidaritat.

Observem a
Catalunya, i fora d’ella, un intent de deslegitimar moralment tot allò
que no entri dintre dl marc legal previst o interpretat a la
Constitució espanyola de 1978. Aquest plantejament reduccionista no té
en compte la diferència bàsica, i específica, de la perspectiva
cristiana en l’ordre social, entre allò que és legal i allò que és
moral. No tota llei obliga moralment, no tot manament moral ha de ser
legalment exigit, ni tot dret emana dl fet d’ésser reconegut per
l’ordenament positiu. Tanmateix, en un ordenament democràtic, la
Constitució no és la font que legitima les opcions polítiques, sinó
l’àmbit de reconeixement i empara del pluralisme entre aquestes
opcions, la legitimitat de les quals prové d’una altra font. Quan no és
així, una tal Constitució esdevé un marc de referència insuficient, i
pot fer que esdevingui necessari substituir-lo per un altre, estudiant
bé els mecanismes i el full de ruta que possibilitin un trànsit pacífic
i seré a la nova situació.

Amb vista al futur, com a catòlics
maldem perquè la nostra nació exerceixi els valors de la dignitat de la
persona, de l’honradesa moral i inetl·lectual, de la llibertat
religiosa, de la família, de l’acolliment de la vida i del seu
respecte, de la solidaritat, de la subsidiarietat i de la participació,
sobre ells, en efecte, es fonamenten la seva estabilitat i la seva
veritable grandesa. Maldar per la sobirania plena de Catalunya és una
opció moralment legítima, tant a nivell d’opinió com d’acció política.
La seva concreció no ha de significar un distanciament i una enemistat
respecte als altres pobles de l’Estat espanyol, ans bé una contribució
a l’augment de llur relació positiva pels camins de la cooperació en un
marc d’igualtat i de llibertat, dins el conjunt dels pobles d’Europa,
cridats tots ells a formar una unió política que dugui a plenitud
decisiva les dimensions de llibertat i de comunió que són intrínseques
a la vida dels pobles. 

Comentaris: 2

Comentari 1 – Bona argumentació.
smartinez |
dissabte, 24 d’octubre de 2009 | 01:59h
És
d’agrair el pronunciament ben argumentat i enraonat. Donada la postura
de la jerarquia, fóra bo que provoqui algunes idees clares pels qui no
saben veure la
diferència entre legal i legítim, i entre política i altres àmbits,
així com la incoherència dels qui no atenen a aquestes raons, i es
diuen cristians.
És d’esperar també que provoqui un augment de la conscienciació i convenciment cap al moviment independentista.
Comentari 2 – Patriotes i cristians
jrenyer |
diumenge, 25 d’octubre de 2009 | 22:55h
Comparteixo
la teva apreciació sobre aquest manifest, és un pas més cap a la
construcció d’un projecte de nació catalana emergent integrador i
respectuós amb la diversitat ideològica, cultural i religiosa.

Extret del BGS: “La Gran Coalició” ___ EA 1425

  1. Diu Canela: “…

    Per salvar el país no queda més
    solució que fer foc nou per assolir la independència i fer net tot el
    sistema. Cal entrar al Parlament de Catalunya amb la força de la
    victòria electoral i obligar a què tot això canviï. I això em porta al
    tema reiteratiu, les eleccions nacionals del proper any.

    És evident que el proper Parlament
    tindrà nous actors. Dos grups, que tenen partit instrumental
    constituït, han dit o deixat entreveure les seves intencions de
    presentar-se a les properes eleccions. Això és bo, però no ho és el fet
    que tot l’independentisme que vol regenerar la política no ho faci de
    forma unitària. Ja sabeu que aquesta és ara és la meva obsessió. Crec
    que no fer-ho seria un error.

    Opinions, imagino que prou
    autoritzades, diuen que Reagrupament podria treure 10 diputats o fins i
    tot 14. No deixaria de ser un èxit partint d’on parteixen. Un mèrit i
    una gran feina, però m’agrada recordar que el cel està empedrat de
    bones intencions. Catalunya està en crisi, cada dia anem pitjor, és
    l’hora de canviar les coses amb urgència, ara i no al 2014. Entrar al
    Parlament amb una xifra com aquesta pot considerar-se un èxit pels que
    saben l’esforç que han fet, però si res no canvia seria un rotund
    fracàs per Catalunya. Si l’objectiu és ser-hi, èxit, si l’objectiu és
    ser determinant al Parlament, fracàs. I francament, crec que si volem
    que les coses canviïn al 2014 és un pas, si volem que canviïn ara, no.
    S’han d’obtenir mols més diputats i això només serà possible si hi ha
    una gran candidatura unitària una Gran Coalició, ja he escrit molt sobre el tema, m’hi he fet pesat, fins i tot vaig fer fa un mes un article amb aquest nom, ara donaré un pas més.

    Proposo formalment la seva
    constitució. La setmana vinent farem els passos necessaris per unir
    grups i persones en una candidatura unitària. Us convido a tots,
    persones i grups a sumar-vos. No podem deixar passar gaires dies més.
    També anuncio que no faig cap qüestió de noms, no seré jo qui
    discuteixi el meu nom en una llista, no hi tinc el més mínim interès,
    però si lluitaré tant com calgui per tal que estiguin altres persones,
    reconegudes, i per aconseguir tots els suports possibles a aquesta
    llista.

    Sumeu-vos. Si sumem, guanyem!”

  2. Comentari 57:

    Josep Maria Sala diu:

    Si
    el Sr. Josep Castany,director general de Catalunya Acció, ha llegit
    l’article d’avui del Sr. Enric Canela i els comentaris que s`han
    escrit, ens podria explicar, als lectors del “blocgran”, com faria la
    llista única de la Gran Coalició ?

  3. Josep Castany diu en el comentari 83:

    Sr.
    Josep Maria Sala (57), llegeixo amb atenció els articles del Sr. Canela
    i sobretot m’interessen molt els comentaris que generen.
    En relació a la seva pregunta li puc dir que tenim pensades tres formes
    de configurar la llista de la coalició, dues de les quals penso que
    plaurien molt a la direcció de Reagrupament i es podrien plantejar als
    seus associats, però penso que seria un error per part nostra introduir
    en aquests moments el debat de com ha de ser o construir-se aquesta
    llista de la coalició, senzillament perquè és imprescindible que
    prèviament hi hagi d’altres debats (per exemple com ha de ser la
    coalició) i hi hagi voluntat de fer la coalició que ara per ara no hi
    és per part de la direcció de Reagrupament (i estan en el seu dret de
    considerar que no cal cap coalició).
    .
    La idea de la coalició, del trident, de l’equivalent de la la Gran
    Companyia Catalana a nivell electoral, fa temps que la tenim elaborada
    dins de l’estratègia de Catalunya Acció, fins i tot abans de que en
    Carretero es presentés a la direcció d’Esquerra. Aquesta idea de la
    Gran Companyia respon a una anàlisi d’on són les grans bosses de
    votants independentistes, què demanen aquest perfil de votants i com es
    fa per a fer entrar la independència de forma victoriosa al Parlament
    del Principat a les properes eleccions del 2010.
    En aquesta estratègia electoral el Sr. Carretero hi ha figurat des del
    primer dia, d’aquí la nostra “desesperació” al veure que no hi havia
    manera de que abandonés Esquerra ni que cregués en les possibilitats
    d’una alternativa electoral nova. Bé, el cas és que decidim presentar
    Força Catalunya el dia 16 d’abril del 2009 a Barcelona, i el Sr.
    Carretero abandona Esquerra al cap d’un parell de setmanes. Objectiu
    aconseguit. A partir d’aquí es comença a conformar el projecte de
    Reagrupament com a nova proposta electoral. Ja tenim una altra
    Companyia caminant, i al dia d’avui, la més nombrosa. La llàstima, com
    ja vaig informar en un post anterior en aquest mateix blog, és que fins
    al dia d’avui no haguem pogut parlar amb el Sr. Carretero i el seu
    equip per a contrastar punts de vista i estratègies.
    .
    Una llista electoral respon a una tàctica electoral (una coalició per
    exemple), i una tàctica electoral respon a una estratègia electoral, en
    aquest cas com fer entrar la independència al Parlament del Principat
    mostrant la màxima unitat, la màxima transversalitat i les màximes
    possibilitats de victòria. I això sempre ho aconseguirà millor un
    exèrcit que no una companyia sola per més nombrosa que sigui. Tot
    procés d’independència es mou a partir de dues forces motores i una
    d’elles és la força institucional, la del Parlament. Si fem una anàlisi
    (que aquí no puc desenvolupar) sobre les bosses de votants
    independentistes i el seu perfil, de la nostra competència a l’hora
    d’obtenir el vot (abstenció, convergència i esquerra bàsicament) i dels
    nostres enemics que difamaran tot el que podran sobre la nova
    alternativa electoral, entendrà fàcilment la potència electoral que
    suposa projectar a l’electorat el trident format per Joan Carretero,
    Santiago Espot i Enric Canela. Entendrà com aquestes tres almiralls i
    l’actiu polític que representen ens poden portar a la victòria. I si fa
    un anàlisi individual de les fortaleses i debilitats com a candidat de
    cadascun d’ells entendrà com de bé es complementen. Una cosa és quins
    candidats presentes a l’electorat i per què, una altra cosa és com
    conformes la llista, i una altra cosa és qui dóna suport (persones,
    associacions, periodistes, empresaris, etc.) des d’un punt de vista
    públic.
    .
    La primera dificultat que tenim per a poder construir aquesta coalició
    és poder parlar amb la direcció de Reagrupament per, com a mínim,
    poder-los exposar la potència electoral d’aquesta coalició. No es
    preocupi que ja hi ha molta gent treballant en aquesta línia.
    .
    Independentment del punt anterior, jo li proposo que debatin de com
    hauria de ser aquesta coalició. Des de Catalunya Acció proposem una
    coalició per un dia (per al dia de la batalla, el dia de les eleccions)
    i a partir de l’endemà quan els diputats (de la llista que cal
    conformar) estiguin al Parlament que tinguin llibertat de vot total.
    Pesem que aquesta combinació té molts avantatges.
    .
    COALICIÓ PER UN DIA + LLIBERTAT DE VOT DELS DIPUTATS. Pensi-ho.
    Atentament,
    Josep Castany
    Director General de Catalunya Acció

  4. gica diu:

     Josep Castany, 77,
    No vull llançar “floretes” perquè després no diguin que sóc de CA. Però
    em sembla molt bé la intervenció, per posar les coses allà on han de
    ser.
    Aquí, al BGS mateix, vaig posar un enllaç del Facebook d’un grup que
    exigeix precisament aquest trident Carretero-Canela-Espot i que torno a
    anunciar: http://www.facebook.com/group.php?gid=77349763137
    Llanço una pregunta: com és que no s’hi afegeix gent de Reagrupament,
    si més no gent coneguda? És cert que hi ha un parell d’amics que són de
    Rcat, però el gruix no ho és. Què passa dins de Rcat que no volen saber
    res de coalicions? I després el censor Bargalló encara té la barra de
    dir que l’Espot hauria d’haver entrat a Rcat des del principi i ara
    seria dels primers a les llistes… Quanta MENTIDA que corre dins de
    Reagrupament!
    Els qui emboliquen la troca a Rcat haurien de PLEGAR.

  5. vallfosca diu:

    Gràcies senyor Castany per a la seva valuosa aportació.
    Ja fa dies, vaig intentar palesar que una cosa és sumar al número, més
    quantitat a la quantitat, i una altre sumar qualitat a la qualitat, i
    aquí La Gran Coalició, aquesta em semblava una idea senzilla per
    palesar les avantatges de La Coalició, però res…

    Tanmateix la realitat és tossuda i si podem comptar amb vostès amés
    del senyor Canela ho haurem d’aconsseguir, entre tots convencerem a la
    cúpula reagrupada.

    Visca La Gran Coalició, endavant les atxes.!!!!

Ignoràcia i autoodi enterboleixen l’estimació de masses catalans envers el País Valencià. EA 1424

Un dia futur, un polític amb la fermesa i la dignitat de Francesc Macià, tornarà a seduir València. Podria ser Santiago Espot. Només el futur ens ho podrà aclarir.

Quan això s’esdevingui s’esvairan molts dels foscos núvols que enterboleixen l’afecció entre cCatalans i Valencians.

La principal estratègia dels nostres enemics és escampar odi i divisió entre catalans i valencians.


Salvador Molins i Joaquim Pugnau

—————–

Extret del Blog de Núria Cadenes : Heu llegit ‘El Temps’?

“En albirar-se el tren la gentada -que havia envaït les andanes- va prorrompre en ovacions i visques a València i a Catalunya”

És, en una crònica de l’època, l’arribada del president Macià, al
capdavant de la representació oficial de les institucions del Principat
de Catalunya, a l’estació del Nord de València, el 28 d’octubre del
1933. És difícil llegir què va passar aquells dies, a València, i no
emocionar-se…

(“El dia que Macià va seduir València”)

———————-

Fotografia:  Macià dalt del balcó.
(la foto no sé d’on és, però la visió que després va tenir des del
balcó de l’Ajuntament no se’n devia apartar gaire, d’aquesta…)

Manel Fuentes, periodista o fiscal? __ EA 1423

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/manel_fuentes_periodista_o_fiscal_42633.php

“Va induir els oients a pensar que Àngel Colom era un delinqüent”

De vergonyosa, des d’un punt de vista deontològic, cal qualificar l’entrevista que Manel Fuentes va fer el passat 1 d’octubre a Àngel Colom, secretari d’immigració de CDC, arran de la publicació a El Periódico d’una informació segons la qual Fèlix Millet va ajudar Colom a cobrir els deutes del PI amb diners procedents del Palau de la Música. Procedència que Colom desconeixia. Jo no havia sentit mai a Catalunya Ràdio un locutor amb semblants ínfules de fiscal llançant acusacions contra una persona entrevistada, faltant-li el respecte, saltant-se la presumpció d’innocència, escridassant-la, fent-li retrets i tractant-la com si fos un criminal. Mai ningú a Catalunya Ràdio no havia arribat a extrems tan reprovables. Ho escoltava i no em podia creure que el responsable del programa més important de la ràdio nacional del país arribés a uns nivells d’arrogància, de supèrbia i d’agressivitat tan elevats fins al punt que en només set minuts violés quatre articles del Codi Deontològic de la professió periodística, una professió que exerceix amb una retribució espectacular pagada per tots els catalans i que s’hauria de fer pública per raons òbvies. I és que tenim dret a saber quants milers d’euros ens costa el manteniment d’aquests comissaris polítics en l’àmbit de la ràdio i la televisió nacionals.

Entre els articles del Codi Deontològic violats per Manel Fuentes destaquen el 2 (no lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat), el 3 (només va considerar que potser s’havia excedit després que en el decurs del matí es produís una allau de trucades a l’emissora blasmant el seu comportament), el 6 (amb una violència verbal inusitada, va retreure a Colom que parlés per telèfon en lloc de fer-ho personalment a l’estudi i no va respectar el dret de les persones a no proporcionar informació ni respondre preguntes) i el 10 (que obliga a observar escrupolosament el principi de presumpció d’innocència). Em pregunto quines mesures prendran Catalunya Ràdio, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya davant d’uns fets tan greus i inadmissibles.

Per altra banda, en qualificar d’“excusa” de Colom la situació de fallida del PI per demanar diners a Fèlix Millet, talment com si es tractés d’una tapadora per embutxacar-se 72.000 euros, Fuentes va induir els oients a pensar que Colom era un delinqüent. Fuentes, de fet, va arribar a dir que “el Palau de la Música va desviar diners cap al Partit de la Independència”. Cosa que no és certa ja que era Millet, no pas el Palau, qui, d’amagat, remenava aquests diners. Colom, certament, va demanar diners a Millet a títol personal –i si això és delicte ho decidiran els jutges-, però és inadmissible que Fuentes transmeti als oients la idea que Colom sabia que els diners que Millet li donava eren robats. Quan Colom va dir que, com tothom, desconeixia les activitats fraudulentes de Millet i que fins i tot José Montilla s’havia fotografiat al seu costat no fa gaire, Fuentes va saltar en defensa d’aquest últim amb la mateixa bel•ligerància amb què un escuder defensa el seu senyor. Finalment, i això ja és esborronador, Fuentes es va permetre exigir a Colom que li digués els noms dels seus amics personals. Els noms dels seus amics personals.

Aquest afer, tanmateix –com el del complot contra Joan Laporta o la persecució a Joan Carretero-, només són les primeres agranadures dels contenidors d’escombraries que el PSOE de Catalunya té previst abocar sobre els seus adversaris i sobre els adversaris dels seus socis de govern per tal de perpetuar-se en el poder. Talment com es perpetua a l’Ajuntament de Barcelona des de fa trenta-dos anys.

Per cert, com és que El Periódico té accés als documents d’una causa que està sota secret de sumari? Algú ens ho pot explicar? Posats a fer, seria interessant que aquest diari, aprofitant que la seva redacció es troba al Palau de la Generalitat, revelés totes les coses positives que diu el famós informe de 27.000 euros sobre Manel Fuentes.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

L’informe de la Secta __ EA 1422

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/linforme_de_la_secta.html

L’afer de l’informe de la Generalitat sobre la ideologia personal dels escriptors i dels periodistes que publiquem articles en els mitjans de comunicació, és molt més greu del que sembla. És cert que té aires de sainet, però es tracta d’un tema molt seriós sobre el qual s’haurien de depurar responsabilitats polítiques per tres raons. Una, perquè és vergonyós que un govern es gasti 27.000 euros per elaborar un informe que no diu absolutament res que ningú no sàpiga -quins escriptors i periodistes canten les excel·lències del tripartit i quins en són desafectes-; dues, perquè un dels objectius de l’encàrrec era pagar favors a amics del tripartit -i això, amb diner públic, és un frau-; i tres, perquè es tracta d’unes pràctiques de caràcter totalitari que són inadmissibles en un Estat de dret.

El problema és que Catalunya no està governada per un tripartit sinó per una secta, i si hi ha una cosa que les sectes no suporten és la dissidència. El Partit Socialista ja fa molts anys que és la secta més poderosa de Catalunya els tentacles de la qual arriben a un control absolut de l’espai audiovisual del país. La depuració persistent de periodistes de Catalunya Ràdio desafectes al règim és una prova fefaent del grau de baixesa moral a què pot arribar una formació política per tal de mantenir-se en el poder i controlar el pensament de la societat a través dels seus altaveus mediàtics. Per sort, el resultat de les properes eleccions farà fora aquesta gent del govern. Cal tenir en compte que estem parlant de la mateixa gent que no té escrúpols d’alinear-se amb la Falange, amb Ciudadanos i amb el Partit Popular a l’hora de condemnar les consultes populars sobre la independència de Catalunya.

Tanmateix, és Esquerra qui ha propiciat aquest estat de coses lliurant el govern del país al nacionalisme espanyol. De fet, cada cop hi ha menys diferències entre Esquerra i l’esmentada secta. La prova és que Esquerra ha foragitat la dissidència interna i ja només hi queden funcionaris afins a l’aparell del partit i un petit grup de persones de bona fe sense poder de decisió que hauran de fer mans i mànigues per no ofegar-se quan les eleccions acabin d’enfonsar la nau. No és estrany, per tant, que a l’ambient hi hagi tants nervis. A les seus de Nicaragua i de Calàbria s’han encès les alarmes i comença a córrer la brama que l’espanyolisme i la seva crossa estelada no sumaran. A Nicaragua hi ha molta por i a Calàbria molta desesperació. Qui espines sembra, descalç no vagi.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Duran i Lleida i el partit del minibús __ EA 1421

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/duran_i_lleida_i_el_partit_del_minibus.html

Josep Antoni Duran i Lleida té l’habilitat d’aparèixer en els mitjans de comunicació com si fos el líder d’una força política equiparable a la resta de les que configuren el Parlament de Catalunya. És a dir, una força que cada quatre anys se sotmet al veredicte de les urnes i que ocupa els escons que la societat li atorga. Duran i Lleida i Unió Democràtica, però, no ho han fet mai, això. Duran i Lleida i UDC, conscients que els seus votants caben en un minibús, no es presenten mai sols a les eleccions, sempre ho fan sota les faldilles de Convergència, perquè saben que en la intangibilitat del seu pes específic rau el secret de la seva pervivència com a partit.

Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l’hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia. Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació “Som una nació, volem Estat propi” dient que “no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la independència” -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d’Arenys de Munt fent un judici d’intencions als arenyencs d’altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només “volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d’Espanya” (!).

Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen “Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán“. I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: “Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán“. I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d’esclau. Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.

Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l’endemà. Per això, si un dia CDC se’n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d’un altre.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat