Situació a línia de fronteres (2) __ EA 1343

anmonbar |

Xúquer Viu |
dijous, 30 de juliol de 2009 | 17:07h

XÚQUER VIU

COMUNICAT DE PREMSA

València, 30 de juliol de 2009

 

 

EL MINISTERI DE MEDI AMBIENT HA TRENCAT EL CONSENS EN TORN AL TRANSVASAMENT
XÚQUER-VINALOPÓ.

 

 

XÚQUER VIU CONSIDERA INACEPTABLE I ARBITRÀRIA LA DECISIÓ DEL MINISTERI DE
MEDI AMBIENT D’USAR L’AIGUA DEL XÚQUER PER ALIMENTAR L’ESPECULACIÓ URBANÍSTICA
A ALACANT.

            Ahir es feia pública la
decisió unilateral presa pel Secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, Josep
Puxeu, de canviar l’ús de les aigües transvasades des del Xúquer al Vinalopó,
per dedicar-les també a l’ús d’abastiment a poblacions. Des de Xúquer Viu,
rebutgem aquesta decisió per ser incompatible amb la finalitat del transvasament
i per ser arbitrària, ja que s’ha pres eixa decisió sense escoltar ni prendre
en consideració a la societat de la Ribera del Xúquer.

            Aquesta decisió és
contrària a l’objectiu declarat en tota la documentació oficial –inclosa la
acceptada per la Comissió Europea per finançar la infraestructura amb 120 milions
d’euros- respecte a quin és l’ús al qual s’han de destinar els cabals
transvasats: atendre les demandes de rec de la conca del Vinalopó mitjançant la
substitució de bombeigs per a regar que es troben als aqüífers
sobreexplotats  del

Vinalopó, contribuint d’aquesta manera a la millora del estat quantitatiu d’aquests
aqüífers.

            Encara que feien servir la
imatge de l’agricultura assedegada

i els aqüífers sobreexplotats, des del principi, tant els representants del
futurs usuaris del transvasament com el Consell de la Generalitat Valenciana
han estat interessats solament en obtindre aigua barata del Xúquer per
alimentar l’especulació urbanística alacantina (tindre aigua per a requalificar
terrenys) i, fins i tot, el negoci de compra-venda d’aigua (no hi ha més que
recordar les negociacions d’Andrés Martínez per vendre aigua dels aqüífers sobreexplotats
del Vinalopó a la multinacional Danone).

            L’esquema
del transvasament des de l’Assut de la Marquesa es basa en contribuir a reduir
la sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó aportant aigua del Xúquer per a
usos agrícoles, substituint les extraccions subterrànies, una vegada s’han atès
totes les necessitats ambientals del riu i l’Albufera i totes les demandes
urbanes i agrícoles de la conca cedent. Ara be, afegir l’ús d’abastiment a
població –mitjançant la construcció d’una potabilitzadora per tractar els
cabals transferits- als usos del transvasament significa, en la pràctica, que
els volums assignats a la potabilització hauran d’enviar-se sempre, s’hagen
satisfet o no les necessitats ambientals i les demandes urbanes i agrícoles a
la Ribera del Xúquer. La raó d’això és que l’abastiment a poblacions te una
prioritat màxima d’assignació en el repartiment dels recursos hídrics existents
en cada moment. I el caràcter infinit d’aquest tipus de demanda a Alacant
–alimentada per l’especulació urbanística- és per tots conegut. Es dona la
paradoxa de que l’aigua del Xúquer es farà servir per a l’especulació urbanística
a Alacant, mentre els pobles de la Ribera Alta i la Ribera Baixa del Xúquer han
d’abastir als seus habitants amb aigües subterrànies contaminades amb nitrats.

            D’altra banda, la manera
en la qual ha estat presa i anunciada la decisió per part del Secretari
d’Estat
ha estat allunyada de la transparència, objectivitat i neutralitat
exigible a
les administracions públiques de democràcies avançades, com se suposa,
és
l’espanyola. A diferència del que va fer Cristina Narbona, que encetà
una
comissió per avaluar la viabilitat del projecte de transvasament en la
que
participaren totes les parts interessades, de la conca cedent i de la
conca
receptora, durant 1 any, el Secretari d’Estat ha resolt el canvi de
destinació
dels cabals transferits mantenint converses privades sols amb una de
les parts,
Andrés Martínez. Els “diàlegs discrets”, la “cautela i silenci en torn
als
acords assolits” i només entrevistar-se amb els beneficiaris de l’obra,
resulten inacceptables en una societat democràtica i ja ens varen
portar fa 6
anys a un intens conflicte social en les Riberes del Xúquer al voltant
d’aquesta
infraestructura. En aquella ocasió, els qui negociaren i “cuinaren” el
projecte
des de Cortes de Pallàs, enganyaren a la societat riberenca assegurant
“sobre
el paper” que es tractava de “sobrants”, però en realitat el que  es
feia era assignar al  transvasament sempre 35 hm3/any amb prioritat
màxima, per davant del propi riu, l’Albufera i els regadius
tradicionals, per
que estaven destinats a usos urbans al Vinalopó.

            Xúquer Viu considera que
amb aquesta decisió el Ministeri de Medi Ambient ha trencat el consens assolit
a les Riberes del Xúquer fa 4 anys en torn al transvasament Xúquer-Vinalopó des
de l’Assut de la Marquesa, al imposar un ús incompatible amb el declarat en el
projecte finançat per la Comissió Europea que vulnera les garanties de cabals
ambientals al riu i d’assignació als usuaris de la conca cedent –dues de les
condicions imposades per la Comissió Europea per co-finançar el projecte. 

            Xúquer Viu acudirà a les
instancies europees i als tribunals per tal de denunciar  els incompliments que suposa aquesta decisió

unilateral i arbitraria del Ministeri de Medi Ambient i es mobilitzarà,
juntament amb tota la societat de les Riberes, per tal d’impedir aquest abús.
En les pròximes setmanes es reunirà la Mesa pel Xúquer (formada per Xúquer Viu,
regants tradicionals de la Ribera, alcaldes i regidors de les Riberes, grups ecologistes,
sindicats agraris i de treballadors) per tal de valorar les mesures a prendre
en relació amb aquest tema.

 Persona de contacte: Graciela Ferrer
(616 30 92 43)

també pots visitar la web http://www.xuquerviu.org

Situació a línia de fronteres. EA 1342

per Xavi Sarrià (extret de Mail Obert de Vilaweb)

dimecres, 29 de juliol de 2009
Una història valenciana
Una cercavila pacífica i festiva
passeja la flama de la llengua. Dolçaines i tabals. Joves i no tan
joves. Famílies. Sopar i concert a la fresca. De sobte, ultres. En un
carreró. Protegits per la indiferència d’agents antiavalots. I comencen
a escridassar. I a insultar. I amenaçar. La festa se suspèn. Però la
cercavila continua. No volen caure en la provocació. Però els
provocadors s’envalenteixen. I la policia espanyola que s’ho mira.
Tensió. Nervis.

I aleshores, pedres. Sobre les dolçaines i els tabals. Sobre els
joves i no tan joves. Sobre les famílies. Una dona d’uns quaranta anys
raja sang. Queda estesa a terra. És una regidora del Bloc d’un poble
proper. Una pedrada li ha obert el cap. Els ultres s’inflen. Els ànims
esclaten. No serà l’única agressió. Uns altres joves són amenaçats i
perseguits pels carrers de la ciutat. Finalment, la policia identifica
els ultres. Però res més. I tots cap a casa.

Un any després, una jutgessa els absol
i sobreseu el cas perquè, textualment, ‘no se llegó a producir la
perturbación del orden que tales preceptos castigan, tal y como
demuestra la nula intervención policial en los hechos, pese a estar
presente en todo momento en los mismos’. Un cas ocorregut a Gandia i que se suma a l’allau d’agressions que enguany ha tornat a situar el País Valencià al capdavant de la violència ultra.
Un exemple més de la vergonyosa impunitat que permet tupades, pintades,
incendis, trets o bombes casolanes contra persones, casals, ateneus,
llibreries o universitats.

Però, mentrestant, els polítics que ens governen, i que amb la
passivitat ho alimenten, denuncien aquests dies als quatre vents les
terribles agressions polítiques i mediàtiques que, per quatre regalets
de no res, diuen que sofreixen. Persecució, diu el president.
Totalitarisme, diu l’alcaldessa. Quina barra. I quin fàstic.

Xavi Sarrià
 
xavisarria@mesvilaweb.cat

—————-

Catalans no tanquem els ulls davant del que els passa a molts catalans de fora del Principat.

És l’avís urgent de que cal marxar d’Espanya abans no sigui massa tard.

——————–

05 febrer 2007

Encarar el conflicte


La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la
Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina
inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat
i de consciència.

La
Realitat exigeix l’expressió en plenitud de cada una de les seves
manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble,
encarnades en persones i institucions que n’obstaculitzen l’expressió
en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s’ha d’acarar
indefugiblement si volem avançar en el camí de l’evolució, que és el
camí de la llibertat.

La situació de marasme en què
estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels
nostres representants polítics d’acarar aquest conflicte, de denunciar
clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d’assumir
l’exigència i el dolor que això comporta.

Per
motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per
la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i
negant el conflicte només l’enmascarem i l’augmentem.
La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No
acarar el conflicte augmenta l’opressió, perquè ens fa més febles. Cada
vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que
se’ls presenta, i no el solucionen, s’estan debilitant, perden el poder
i una oportunitat meravellosa de creixement.

Quin és
l’instrument imprescindible per encarar els conflictes? La
responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer
lloc la Veritat, la clarividència d’entendre que qualsevol opressió és
injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat.

I
cal assumir la responsabilitat d’actuar-hi en conseqüència, a nivell
individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi
ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del
problema.
Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies
i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del
problema, i en som tant responsables com l’estat espanyol o la
partitocràcia catalana.

Si decidim reconèixer el conflicte,
acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal,
assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una
palanca cap a la llibertat. L’exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat.

Si
no encarem el conflicte estem permetent que l’opressió augmenti. El
desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un
concepte d’en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i
la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama
universal cap a la plena expressió de l’Esser/Realitat en totes les
seves facetes (de la qual el poble català n’és una).

L’alliberament
genuí comença a nivell individual, amb l’exercici coherent de la
responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d’actes
concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès:
emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals
catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i
independència, comprometre’s amb accions concretes….

La
responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient.
Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la
plasmació col·lectiva d’aquesta voluntat d’acarar el conflicte i
transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents.

Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que
se’ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a
un nivell més elevat de llibertat.

L’organització
col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix.
Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l’hora de passar del compromís individual al
col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Tres torpedes contra Espanya !!! ___ EA 1341

Tres torpedes contra Espanya !!!

Catalunya Acció col·labora amb altres entitats catalanes i basques
per assolir els següents objectius:

1 – Independència als partits basco catalans
2 – Presentació del Llibre a l’estranger.
3 – Referéndum d’Autodeterminació a Arenys de Munt

Visualitzeu la conferència de premsa a:

http://www.kyte.tv/ch/187641-catalunya-accio-forca-catalunya/520948-20090728-c

28/07/2009 – 15:45 

Entitats independentistes preparen noves accions per als partits de la Supercopa

“La de Mestalla ha estat una victòria elegant i en tota regla”, opina Espot

 

El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha assegurat que l’entitat i la platafroma basca Esait
ja estan preparant accions per manifestar el sentiment independentista
durant els dos partits de la Supercopa d’Espanya que disputaran a
l’agost el F.C. Barcelona i l’Athletic de Bilbao.

Espot ha opinat que no són “tan ingenus com per creure que el poder
judicial espanyol hagi patit un atac de tolerància”, en al•lusió a la
desestimació de l’Audiència Nacional espanyola de la querella
presentada per la Fundació Denaes contra la xiulada als reis durant la
final de Copa a Mestalla. La jutge va estimar que la llibertat
d’expressió empara aquests fets.

El líder de l’entitat creu que
l’Audiència va prendre aquesta decisió perquè saben que els processos
d’independència de Catalunya o el País Basc estan en una etapa en què
només els falta “una empenta per accelerar la secessió de les dues
nacions”. A parer seu, “aquest és un Estat que té un cap col•locat per
Franco” i “que fa coses tan abominables com els Gal”. “La de Mestalla
ha estat una victòria elegant i en tota regla”, ha afegit en roda de
premsa.

El director general de Catalunya Acció, Josep Castany,
ha insistit en què “només un Estat propi permetrà garantir la defensa
dels drets civils dels catalans”. Així mateix, els representants de
l’associació han valorat la primera consulta popular sobre la
independència de Catalunya, que tindrà lloc el pròxim 13 de setembre a
Arenys de Munt (Barcelona), després que el Parlament rebutgés la
iniciativa legislativa popular presentada per convocar un referèndum
per a l’autodeterminació el setembre del 2010.

Castany ha
explicat que faran “tot el possible” per estendre aquesta iniciativa a
altres consistoris del país i ha agraït a l’Ajuntament d’Arenys la seva
disponibilitat i col•laboració. Espot també ha criticat el nou model de
finançament i ha denunciat que el Govern de Catalunya és “l’únic que fa
una festa perquè el lladre li roba una mica menys”.

 

Font: el Singular Digital.

(Extret del Racó Català, fòrums-actualitat sobre Catalunya Acció)

ULL AMB LES ACTITUDS I LES FORMES __ EA 1340

(A la fotografia Joaquim Pugnau i Joan Sabata, membres de Catalunya Acció; el primer és l’autor d’aquest escrit i propietari d’aquest blog)


ULL AMB LES ACTITUDS I LES FORMES


Ens cal estar molt atents amb determinades actituds i formes, ens cal vigilar amb molt de compte certa oratòria contundent per part d’activistes independentistes. Estem reivindicant constantment el què és just i legítim per Catalunya, ens veiem obligats a plantar cara a les injustícies de l’”Imperio” i als estaments més rancis involucionistes franquistes, com la mal anomenada “justícia”.

Determinats col·lectius hem aconseguit molt. El fet que ja fa molts anys, fent escola, la independentista Encarna Parreño ens aconsellava a favor de la transversalitat i que ara alguns se n’omplen la boca, per tant: no volem sentir a parlar de dretes ni d’esquerres, per sobre de tot això hi ha Catalunya i per sobre de la disciplina de partit, també. Queda clar, doncs, que ja per aquest costat ho tenim ben definit, però… he ensumat, ja que tinc el nas molt fi per segons què, que si determinats col·lectius independentistes fem servir un missatge i unes formes per alguns massa contundents, tot seguit som titllats de radicals feixistes. Els feixistes espanyols poden dir qualsevol bajanada, ja ho tenim assumit, però molts “catalans” amb mentalitat d’esclau, s’esgarrifen quan legítimament alguns independentistes plantem cara als nostàlgics de l’”alzamiento nacional”, amb una capacitat d’oratòria a la que no estan acostumats. ¿Necessiten tractament psiquiàtric o cal que es treguin d’una punyetera vegada la por i la son del cervell? De tota manera, prego a determinats col·lectius, que en l’expressió oratòria contundent, no es passin de la ratlla. Es pot ésser contundent, intransigent, una mica a l’estil anglès, o estil Obama però amb més duresa, ja que a les espanyes, molts només pensen en espanyol i els caps quadrats a vegades necessiten una bona fuetada; però, que no sigui la causa de certes formes i expressions la que serveixi per a donar peu i donar la oportunitat a tots aquells que ja sabem, de poder-nos titllar de arrauxats, sectaris, caps calents curts de gambals o de feixistes.

Tenim actualment a un mestre, un líder, és un exemple a seguir a Catalunya en oratòria contundent moderada i assenyada a totes les conferències que fa. Quan arriba el moment de la rèplica i la moderació encara és millor. Em refereixo al Sr. Santiago Espot, president de Catalunya Acció.

Tots aquests que presumeixen i critiquen, tots aquests que fan política de cafè i no donen la cara, tots els polítics de poltrona que en saben tant, disposats a donar lliçons a tot quisqui, jo els diria: ¿Per què no feu un debat cara a cara i en directe per TV3 amb el Sr. Espot a l’efecte que Catalunya sàpiga el que està passant? Cal que molts se n’adonin de com ens prenen el pèl a Madriz, com a colònia que som del govern de l’”Imperio”. Per TV3 no sortirà pas el Sr. Espot, al menys jo no ho crec, ho tenen molt controlat tot. De tota manera tampoc és convenient ja que els aparells de televisió  acostumats a emetre tot allò que permeten els paràmetres constitucionals, acostumats a aquesta inèrcia, si de cop i volta sortís el Sr. Espot, es podrien fer malbé. Hi ha veritats que no es poden dir, encara tot està “atado y muy bien atado”. Hi ha massa nostàlgic espanyol conservador i llavors resulta que ets un radical, un arrauxat, un feixista, o que tens un passat negre. Verdaderament, qui té un passat negre? ¿Hem de remoure la merda, demòcrates de tota la vida? Aneu en compte, companys, que ara ens atacaran per aquest costat. Això és pura enveja o terrorisme polític. La qualitat fa nosa. Automàticament, insisteixo, passarem a ésser uns sectaris –mal entesos com a sectarisme- i altres coses.

Seny, moderació i tacte, que no vol dir no ésser contundent. Exemples: llegiu el llibre de Joan Fiveller o Discursos a la Nació de Santiago Espot o a Encarna Parreño amb un to més dur que a mi personalment m’agrada, però que a un poble d’esclaus amb l’estómac petit no ho poden digerir, tot i no fent res mes, que dir veritats com un puny, en un article que he posat al meu bloc titulat Sense independència no hi pot haver justícia.

 

Poema de Catalunya:

Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no ens mena cap bandera que no digui llibertat, i caminem per poder ser i volem ser per caminar.

 

Joaquim Pugnau Vidal.

 

Membre de Catalunya Acció.

Espanya s’enfonsa: “Cabezillas Secesionistas sacan pecho …” __ EA 1339

Des de Sevila fins Aragó passant pel Manzanares i arreu de la “Pell de Brau” estant molt amoïnats perquè com diuen diaris de paper, ràdios, televisions, Edicions Digitals, Blogs, taxistes i contertulians:

“Los cabezillas secesionistas ademàs de no rectificar sacan pecho!”

“Santiago Espot dice que a España solo le quedan dos telediarios”

Els espanyols no estan acostumats a trobar catalans que els plantin cara.

Ara la fundació Denaes recorrerà la sentència. El pols continua.

El nom del President Executiu de Catalunya Acció i promotor del nou partit polític independentista Força Catalunya, Santiago Espot, ha recorregut tots els racons de les Espanyes.

El següent enllaç és d’un diari de Sevilla:

http://www.diariodesevilla.es/article/espana/475837/la/audiencia/considera/pitar/rey/entra/dentro/la/libertad/expresion.html

properament hi hauran notícies més fresques.

Aportació a les respostes a la Carta d’Enric Canela __ EA 1338

Aportació a les respostes a la Carta d’Enric Canela

(Canela amb bufanda blanca al centre de la pancarta, en aquesta fotografia de la Manifestació Independentista de Brussel·les, dient a tot el món que als catalans ens cal un estat propi):

http://blocgran.cat/?p=743

Comentari núm. 79:
Joan Garcia
diu:

És
una llàstima que a tantes persones -especialment als responsables de
Reagrupament- els costi de veure com es complementen a nivell
qualitatiu (pel que són, pel que simbolitzen, per la seva imatge, pels
seus discursos, etc.) dos homes com en Joan Carretero i en Santiago
Espot. Per a guanyar unes eleccions cal que una sèrie de valors que són
projectats pel candidat (o candidats visibles, màxim dos o tres i amb
el suport de totes les persones de prestigi que es vulgui) connectin
amb allò que demana el votant al qual ens dirigim i que habitualment no
expressa de forma directa o explícita. Aquest tàndem encara seria més
potent a nivell electoral si s’hi incorporés algú com l’Enric Canela
(pel que és, pel que simbolitza, per la seva imatge, pel seu discurs,
etc.). Això darrer els caps de Reagrupament tampoc no ho entenen
(recordeu que vénen d’una forma de pensar i fer que és la d’Esquerra).
La major dificultat per a construir aquest tàndem o trident (o la
famosa candidatura unitària transversal que ningú concreta) és que s’ha
d’haver pensat per endavant i que els arquitectes ho han de veure clar
per tal que la primera pedra ja es posi en el lloc correcte, i això no
està passant.

Els èxits no es fonamenten en factors quantitatius sinó en factors
qualitatius. Reagrupament està engrescant a gent independentista
polititzada (una altra cosa són unes eleccions), i pel que vaig
detectant molts pocs Reagrupats coneixent l’estratègia a fons de
Reagrupament. Viuen més de la il·lusió perquè en Carretero parla
d’independència (que ja està bé) que no pas pel coneixement del
projecte.

Quants reagrupats saben que s’estan confeccionant llistes electorals
en aquests moments, i quants saben per exemple que el partit
Reagrupament Nacional Català està registrat des del 29 de juny (dos
mesos després de que en Carretero plegués d’Esquerra). En què quedem,
Reagrupament és una associació o és una partit? Al setembre es fara un
congrés constituent de què? Esteu segurs de que Reagrupament no vol
anar sol a les properes eleccions (cosa d’altra banda molt
legítima)mentre tothom va parlant d’unió i unió?

Molts Reagrupats estan tenint el mateix tipus de reacció (de
l’independentista desesperat) que quan va néixer la PDD. Tothom cap
allà perquè en aquell moment era on hi havia l’esperança i a on s’havia
d’unir tothom. I no se t’acudeixi opinar o discrepar perquè aleshores
sembla que vulguis aixafar el projecte.

Trencar amb l’espanyolitis de tota mena ! __ EA 1337

Espanyolitis aguda (per Salvador Cardús)

La desmesura de la propaganda a favor de l’acord de
finançament aconseguit pel govern de Catalunya és el que, a hores
d’ara, el fa més sospitós de no ser ben bé el que diuen que és. També
hi ha els arguments tècnics incontestables: com l’incompliment del
principi d’ordinalitat, que fins fa quatre dies era innegociable, o la
inexistència d’una bilateralitat autèntica, que no es pot confondre amb
el fet que, com sempre, hi hagi hagut negociacions a dues bandes (si
no, hauríem d’acabar dient que l’acord del Majestic també en va ser, de
bilateral). Per no parlar del fet que s’hagin incomplert els terminis i
que l’aplicació es retardi un any més, o que les xifres que donen
Castells i Puigcercós per a 2011 i 2012 siguin merament especulatives.
Però tot això és la lletra menuda, ben sabuda per qui l’hagi volgut
llegir. El gros, el que realment sorprèn, és la campanya
propagandística. Tant la visible –vull dir, els anuncis, les
entrevistes, les paradetes que fan 20.000 simpatitzants socialistes en
un matí de diumenge, les declaracions hiperbòliques sobre la
significació política de l’acord…–, com la invisible –és a dir, les
pressions periodístiques que s’han fet en contra de les expressions de
dissidència davant la pretensió d’adhesió unànime als resultats de
l’acord–. A què ve tant d’histrionisme?

La meva opinió és que el PSC ha volgut convertir
l’acord de finançament en una gran operació política de
reespanyolització de Catalunya. Es tracta d’imposar una lectura
espanyolista de l’acord que esborri la contraposició d’interessos sobre
la qual inevitablement s’ha desenvolupat la negociació. El govern havia
hagut de mostrar-se dur amb Madrid, fins i tot posant en qüestió que
fos veritat que guanyant Zapatero, hagués guanyat Catalunya. Però,
acabada la tensió, al PSC no li convé que perduri la imatge de la
contraposició d’interessos, sinó que es restauri la idea de la
complementarietat. El PSC ara espanyolitza l’acord, per dir-ho d’alguna
manera, fins i tot inventant –en boca de Montilla– la idea d’un
Zapatero generós a qui hem d’agrair tanta magnanimitat. Per a ERC, no
cal dir-ho, el relat de l’acord és tota una altra pirueta, força més
complicada. A ERC se li ha deixat representar el paper de torna, perquè
l’acord arribés a fer el pes complet. I ara intenta capitalitzar-lo en
dues línies diferents: Carod, des del govern, afegint-se a l’exageració
–“un acord XL per a un Estatut de talla S”, una afirmació hàbil que
porta afegit l’habitual retret a CiU– i Ridao, des del partit,
situant-se en el “gradualisme” i fora de “l’independentisme
maximalista”: d’aquí a “pujolejar”, hi va ben poc.

L’exasperació del valor de l’acord no s’ha produït
només dins del país, sinó que també ha vingut de fora. Afirmacions
demagògiques com les d’aquell conseller de Madrid que afirmava que per
a l’acord de finançament un català valia com dos madrilenys, no tan
sols són ignorants i contribueixen a sostenir la tradicional
catalanofòbia, sinó que acaben donant la raó als negociadors: hom diria
que, efectivament, els catalans acabem de fugir amb un botí. Ara bé, en
aquest context ocupat a desorbitar la realitat, on la van dir més
grossa és a la reunió del consell territorial socialista del cap de
setmana passat. El titular de portada d’un dels diaris que se sol
apuntar a totes les campanyes del tripartit, deia: “El PSOE declara la
fi de la desafecció catalana”. Si els he de ser franc, encara
prefereixo la rucada del conseller del PP de Madrid. En canvi, trobo
intolerable que el partit del govern d’Espanya s’atreveixi a determinar
res sobre la nostra sentimentalitat política. Com si un dia CiU
decretés el final de la catalonofòbia dels espanyols. ¿No es veu fins a
quin punt, a més de ridícula, és una actitud perdonavides inacceptable?

No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un
paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són
fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells,
que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual
es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de–
justícia
. La meva intenció és ben la contrària: crec que passem massa
estona, a vegades tota l’estona, pendents de si Espanya ens estima o
ens abonyega. No és només la política del PSC la que ens espanyolitza
gratuïtament i fora de mida, com la campanya d’ara mateix. És que fins
i tot a bona part de l’independentisme –i ara no parlo d’ERC– sembla
que només l’alimenti l’antiespanyolisme. Hi un tipus d’independentistes
als quals només els fa moure Espanya. És el cas tan habitual de
justificar la independència fent referència gairebé exclusiva a
l’espoli fiscal o, ara, a l’esperada sentència del Tribunal
Constitucional. Mai no he entès aquesta lògica d’un cert catalanisme
que sembla que esperi, en positiu o en negatiu, que sigui Espanya la
que ens vagi dibuixant el camí de l’emancipació.

En el fons, per al nostre futur nacional emancipat, la
sentència del Constitucional ens hauria de ser més aviat indiferent.
Primer, perquè des d’una perspectiva nacional espanyola unitarista, el
més coherent és que repassin bé l’Estatut, per si en algun punt, algun
dia, podia fer una esquerda a la Constitució. Segon, perquè ni que el
Constitucional beneís aquest Estatut ribotejat, això no el salvaria pas
de les seves enormes limitacions. A veure si encara també acabarem
agraint la generositat dels senyors magistrats per haver salvat un
Estatut que ja va néixer raquític! I tercer, perquè fins i tot en el
millor dels casos, el futur del país no passa exclusivament per aquest
instrument
. ¿Algú creu que si el Constitucional avala el precepte que
el català, a Catalunya, sigui tan obligatori com l’espanyol, tindrem la
llengua salvada? ¿I hi ha algú que no s’adoni que el català podria
tenir futur malgrat la hipotètica sentència negativa del
Constitucional?

L’espanyolitis aguda que vivim
aquestes setmanes
provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà
l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns
símptomes de dependència
, bé sigui per acomodació a la deformació, bé
sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la
nostra vida. La meva opinió és que qualsevol projecte d’emancipació
nacional que vulgui tenir futur ha d’estar curat de tota mena
d’espanyolitis
, tant de les inflamacions agudes d’espanyolisme
abrandat, com de les inflamacions cròniques espanyolisme resignat o de
l’antiespanyolisme visceral.

Salvador Cardús

(Extret de l’Avui,
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/espanyolitis_aguda_66591.php

2on Homenatge a l’Almirall Cristòfor Colom i a la Marina Catalana __ EA 1336

2on Homenatge a l’Almirall Cristòfor Colom i a la Marina Catalana

Extret de la web <http://www.cch.cat/>


Pals – 31 de juliol, i 1 i 2 d’agost de 2009


  Durant aquestes darreres setmanes a la vila empordanesa de Pals, hem pogut assistir al “1er Cicle de Conferències sobre la Marina Catalana: Supremacia a la Mediterrània i Expansió a l’Atlàntic”
en el que primeres espases de la universitat catalana ens han donat la
seva visió d’aquest aspecte tant important de la història de Catalunya.
Posteriorment, vam poder gaudir de l’arribada de la flama del Canigó
que va quedar custodiada a l’església de Sant Pere de Pals fins a
l’arribada de l’Almirall, i vam poder involucrar al jovent de la vila
amb el 1er Concurs Infantil “Colom a l’Escola”. Finalment, vam inaugurar l’exposició “El regne de Catalunya” que romandrà a la casa de cultura “Ca la Pruna” fins a principis de setembre.

  I ara per fi, arriba el “2on Homenatge a l’Almirall Cristòfor Colom i a la Marina Catalana”
que és celebrarà a Pals els propers dies 31 de juliol i 1 i 2 d’agost
d’enguany. Aquest cop dos dies, amb més actors, més activitats, i més
emoció.

  Reviviu un moment apassionant de la nostra història i rendiu homenatge als qui feren més gran la nostra nació.

Divendres 31 de juliol

  • 20:00 – Cercavila de la festa major enguany organitzat pel CCH i amb la participació del grup teatral medieval Alma Cubrae
  • 21:00 – Pregó de la festa Major a càrrec del “Pregoner reial de la vila de Pals”
  • 24:00 – Ruta nocturna guiada i teatralitzada “Tots a bord, és l’hora de l’aventura”. Preu: 14€. Reserves a la botiga “L’Almirall” (al costat de l’església). CAL RESERVAR!!!

Dissabte 1 d’agost

  • 17:30 – Inici del seguici de l’Almirall Cristòfor Colom pels carrers de Pals
  • 18:30 – Arribada a la plaça de l’Ajuntament i rebuda per part del virrei de Catalunya
  • 19:00 – Inici de la benedicció a l’almirall i els seus homes a l’església de Sant Pere i entrega de la flama del Canigó custodiada des de la diada de Sant Joan
  • 19:30 – Descens de la comitiva fins a “Ca la Pruna”
  • 20:15 – Inici de la 5a i darrera conferència del 1er cicle sobre “La Marina Catalana: Supremacia a la Mediterrània i Expansió a l’Atlàntic”
  • 21:30 – Finalització dels actes principals
  • 24:00 – Ruta nocturna guiada i teatralitzada “Tots a bord, és l’hora de l’aventura”. Preu: 14€. Reserves a la botiga “L’Almirall” (al costat de l’església). CAL RESERVAR!!!

Diumenge 2 d’agost

  • 19:00 – Inici del seguici de l’almirall Colom des de la Torre Mora
  • 20:30 – Arribada a la platja de Pals
  • 21:00 – Arribada del vaixell i embarcament de l’almirall
  • 21:30 – Finalització dels actes principals

Cristòfor Colom i la vila de Pals:
La història mai explicada de la descoberta d’Amèrica


Visites guiades a peu


  “A
finals del segle XV, els germans Colom de Barcelona fan costat a les
institucions catalanes en la guerra civil que enfronta a aquestes amb
el rei Joan II. Anys després, la història ocultarà la gesta catalana de
la descoberta d’Amèrica. Vine a conèixer al més gran dels almiralls
catalans i als personatges de la gesta més gran de la humanitat.”

  En
el darrer segle, son molts els avenços que la nostra historiografia ha
realitzat vers la veritat sobre el personatge de l’almirall Cristòfor
Colom i tots els personatges i esdeveniments que es produïren al seu
voltant. Des de les aportacions d’en Lluís Ulloa al primer quart de
segle, fins a l’any passat en què el CCH va poder demostrar
documentalment l’existència d’un port a la vila de Pals, és pot dir que
hem fet un salt espectacular i irreversible cap a la demostració total
del que anomenem “Descoberta catalana d’Amèrica”.

  Amb
aquesta ruta i mitjançant diferents punts del casc antic de Pals,
pretenem donar al visitant, una visió el més extensa possible, dels qui
varen ser personatges imprescindibles, i de la seva participació en la
vida i esdeveniments transcendentals de la Catalunya de finals del
segle XV. Alguns d’aquests esdeveniments cabdals, son la guerra civil
catalana, la pujada al poder d’en Ferran II, la preparació del 1er
viatge, la competència amb Portugal, l’entronació d’un Papa català, etc.

  • Horari: Dilluns en anglès i francès, dimecres en castellà i dissabte en català. Totes a les 19:00h.
  • Durada: 1:30h
  • Preu: Adults 10eur. Nens (4-12): 6eur.
  • Tickets i lloc de sortida: Botiga L’ALMIRALL (c/ de les Placetes núm.1 – Al costat església de Sant Pere)
  • Info:
    Assoc. Guies de Girona – Tlf. 972 211 678 / Oficina de Turisme – Plaça
    Major 7, Pals – Tlf. 972 637 380 / CCH – Tlf. 619 579 870

Ha rebutjat tramitar la querella contra ESAIT i Catalunya Acció

NOTÍCIA DE VILAWEB: DIMARTS, 21/07/2009 – 19:09h
L’Audiència espanyola desestima la querella contra Catalunya Acció i Esait

El magistrat de l’audiència nacional espanyola Santiago Pedraz ha rebutjat tramitar la querella interposada per la Fundación para la Defensa de la Nación Española contra Catalunya Acció i Esait, organitzacions a les quals feia responsables de la gran xiulada contra el rei d’Espanya i l’himne espanyol que va precedir la final de Copa a València entre el FC Barcelona i l’Athletic Club. Segons Pedraz la xiulada no es pot considerar una injúria.

El magistrat afirma que la llibertat d’expressió empara tant els xiulets com la presència de banderes independentistes o pancartes contra Espanya. De fet nega que aquestes formes d’expressió “propugnin l’odi nacional o l’ultratge a la Nació” i conclou que segons els principi d’intervenció mínima “no són mereixedores” de cap càstig penal.

Els denunciats afirmaven que Catalunya Acció i Esait havien estat els instigadors de l’escridassada amb declaracions i anuncis els dies previs al partit.

—————
11 juliol 2009
Som aquí, Fundación DENAES
Espanya està ferida i només surt per ajudar-la una tal Fundación en Defensa de la Nación Española (DENAES), que no és res més que una mena de hogar del legionario però en versió civil. Si només té aquests efectius penso que vaig ser molt pesimista quan vaig afirmar, desprès de la final de Copa entre el Barça i l’Athletic, que amb un parell més de xiulades podiem finiquitar-la. Ara estic convençut que podem fer-ho només amb el “pito” de l’àrbitre.

La victòria a Mestalla de bascs i catalans contra l’himne espanyol i els seu cap d’estat promoguda per Esait i Catalunya Acció ha motivat la presentació, davant l’Audiència nacional, d’una querella contra les dues organitzacions per “ultrajes a España”, “incitación al odio” i… crec que alguna rucada més. Això, que podria semblar el guió grotesc d’una pel.lícula d’Almodóvar, és el que ha fet aquesta Fundación DENAES que diu vessar tradició democràtica pels quatre costats. Però per poder comprovar exactament què és, només cal mirar com entre els seus patrons d’honor hi figura el militar Sabino Fernández Campo, ex-cap de la casa reial espanyola i un dels que van irrompre a sang i foc a Barcelona amb les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Aquest prodigi de demòcrata, que va tutelar al monarca durant anys, declarava el següent en el diari “El País” (16.07.2001) sobre les tropes de Franco tot recordant la seva entrada com a conqueridor a la capital catalana: “… a los que recuerdo, es a los que recibieron triunfalmente a las fuerzas del General Franco cuya calificación de fascistas no puedo suscribir”. He d’afegir, per vergonya col.lectiva de Catalunya, que Jordi Pujol va condecorar-lo amb la Creu de Sant Jordi l’any 1988.

Aquest element, fa quaranta o cinquanta anys, possiblement hagués proposat l’execució dels caps de Esait i Catalunya Acció, però ara tan sols li queda l’Audiència nacional, i d’aquí a quatre dies ni això, perquè, si més no a Catalunya, el procés d’independència està adquirint dia rera dia més velocitat. Aleshores serà quan únicament podran anar a reclamar al mestre armer.
Ara bé, si creuen que poden acovardir amb les proclames l’estil tercios de Flandes que ha realitzat el president de la Fundació DENAES, Santiago Abascal, a l’hora de justificar la querella van molt equivocats. La gent de Catalunya Acció no som com els polítics catalans que estan acostumats a veure o tractar. Nosaltres ni ens retractem del nostre patriotisme a la mínima fatxenderia que emeten els de la unidad de España ni estem fets de la mateixa pasta del vassall que en Pujol o en Carod. A més, en ple segle XXI, per a poder acabar amb Catalunya ja no poden comptar amb la guàrdia mora o amb padrins com Hitler o Mussolini igual que en el 39.

Malgrat tot això, ells continuen amb la malaltissa obsessió de voler-nos fer espanyols a la força sense tenir present que la creació del futur estat català o basc depèn exclusivament de la nostra voluntat expressada democràticament, i per aquest motiu estan tan rabiuts. Perquè saben que el passat 13 de maig a Mestalla va significar la visualització de les ànsies de llibertat de bascos i catalans. Va ser un preludi de la nostra independència amb testimonis de tot el món. Continuarà?
Estic absolutament convençut que els pròxims partits de l’anomenada Supercopa d’Espanya entre “culés” i “lleons” que es disputaran d’aquí unes quantes setmanes seran un altre clam per la llibertat d’Euskal Herria i Catalunya. Sense oblidar que també serà l’ocasió per manifestar la nostra ferma oposició a l’intent de presentar com uns delinqüents als milers de compatriotes que van exercir un dret civil tan bàsic com el de protestar. Que San Mamés i el Camp Nou es converteixin en una altra monumental xiulada contra Espanya i en un fort crit per la dignitat d’aquests pobles! Si no volen pols que no vagin a l’era.

Santiago Espot
Presidet Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

(Article publicat a Gara, 06.07.09)

“No estem fets de la pasta del vassall!”

A la merda Espanya i els espanyols

L?Avui, òrgan del tripartit

“El diari ha llançat una campanya de criminalització de la dissidència i de glorificació de la claudicació del govern”

El diari Avui ha iniciat un camí altament perillós, un camí que el pot dur a la mort en molt poc temps. No hi ha un altre desenllaç quan els lectors d’un diari se senten traïts per la seva línia editorial. El més greu del cas, però, és que aquesta inexorable davallada és fruit d’un vell pla socialista de destrucció dels tres tòtems de la comunicació catalana: TV3, Catalunya Ràdio i l’Avui. Es tracta de despullar aquests mitjans del component sentimental que va acompanyar la seva creació i d’esborrar-los de l’imaginari català com a elements referencials per tal que es produeixi una desafecció. Després, de la desafecció a l’abandonament, només hi ha un pas. “I això, per què?”, es preguntarà algú. Doncs perquè uns mitjans catalanocèntrics potents, serien letals per a un PSC-PSOE que és al•lèrgic a la catalanitat i que troba en l’espanyolitat l’única font dels seus vots. Uns vots, ves per on, que mai –mai- no li han permès guanyar les eleccions catalanes. Per això no en té prou amb la destrucció de TV3, de Catalunya Ràdio i de l’Avui, també necessita fer el mateix amb Esquerra. I ho ha aconseguit. Ja s’ha vist que aquella Esquerra que abans de la creació del segon tripartit havia estat un magnífic motor de l’independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants.

Fixem-nos, per altra banda, que aquesta pèrdua espectacular de militants i de votants d’Esquerra és indestriable de la pèrdua d’espectadors de TV3, d’oients de Catalunya Ràdio i de lectors de l’Avui. La desafecció és absoluta perquè tant el partit republicà com els mitjans esmentats han deixat de satisfer les expectatives d’aquells que els seguien. Esquerra no sols ha deixat de ser un partit independentista sinó que s’ha transformat en un partit conservador, i TV3, Catalunya Ràdio i l’Avui han esdevingut òrgans al servei del tripartit. Un tripartit sense cap més projecte que perpetuar-se en el poder en qualitat de gestionador de les engrunes signades per Esquerra en un grotesc, humiliant i inadmissible acord de finançament que la història jutjarà. Mentrestant, però, els altaveus mediàtics i l’estol d’opinadors i tertulians al servei del règim –per això se’ls contracta- menteixen i canten les excel•lències d’una estafa política que consagra la dependència financera de Catalunya, que eternitza l’espoli que patim i que ens aboca irremisiblement a l’asfíxia.

I és aquí on entra l’Avui, una empresa teòricament privada que es presenta com a independent i immaculada, però que ha llançat una campanya de criminalització de la dissidència i de glorificació de la claudicació del govern. Les pàgines “informatives” signades per Mar Jiménez i l’allau d’articles de veus claudicants demanant a CiU que “no es descentri”, que “no s’aïlli”, que “no caigui en el buit”, així com l’intent d’intimidar-la qualificant la seva posició d’“impròpia de qui vol governar” o el vergonyós editorial del dia 14 acusant-la d’electoralisme –què són si no la campanya esmentada, el discurset de Montilla i l’aparició de Puigcercós a TV3?- mostren clarament les cartes marcades de l’Avui. El diari, fins i tot, ha iniciat una campanya de desprestigi contra Joan Laporta perquè aquest, amb tot el dret com a català i com a president d’una de les institucions més importants del país, ha dit obertament que aquest acord de finançament situa Catalunya “molt a prop del ridícul”. L’Avui, per tant, ja és a les mans de la Secta i la Secta ha donat una consigna: tots contra la dissidència. Això, és clar, ha fet vessar el got de la paciència de molts lectors i subscriptors que han decidit que, ben mirat, als quioscs hi ha un diari molt més catalanocèntric que es diu El Punt.

Potser algun dia l’Avui descobrirà que la diàspora d’aquests lectors i subscriptors té la mateixa naturalesa que la imparable diàspora dels votants i militants d’Esquerra. El Partit Socialista ja ho sap i es frega les mans.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat