Ruptura, ruptura i ruptura! ___ EA 1238

Haviam si ho entenc, Sr. Puigcercós?
-El finançament o la consolidació d’una candidatura
unitària independentista el preocupa?

Ha arribat l’hora de la ruptura! l’hora de trencar amb tots els qui enganyen Catalunya!

S’acosta l’hora de la batalla! no en tingueu cap dubte!

SERÀ CASUALITAT?

En aquestes darreres hores han passat coses molt divertides. Vegem-ho. Va i en Carod, fidel al seu messellisme, diu que Esquerra continuarà en el govern, malgrat que l’acord de finançament sigui negatiu o a la baixa… Immediatament, salta als micros en Puigcercós i declara que potser hi haurà eleccions anticipades,
entre d’altres raons per impedir la consolidació d’una candidatura
unitària independentista… Bufa! Però que no remaven cap a la mateixa
direcció? Serà ara Carod suspès de militància? No ho penso…

Més. En Mas, que veu el marron i es cura en salut dient que a la Casa Gran els independentistes hi són benvinguts. S’oblida, però, que també ho és en Piqué. Però suposo que això és un detall petit. Val a dir, però, que reconec -i ho explicito per fer feliç als meus estimats comentaristes Andreu i Josep Empordà
que, per primera vegada he sentit a en Mas tractar l’independentisme
amb la dignitat, reconeixent-li el paper que li correspon. I això ho
dic, perquè en Pujol
mai ho havia fet això. Més aviat tot al contrari, el bescantava sense
cap mena de consideració, i menyspreant-lo sistemàticament… Anem bé.
I
ara ve la grossa. Serà casualitat que al dia següent que en Puigcercós
parlés d’eleccions anticipades i en Mas s’adrecés directament als
independentistes, el govern ecspanyol comenci a anunciar per tots els
mitjans la propera transferència de Rodalies, o el proper acord de finançament, i que tot serà wonderful? Serà casualitat? Jo penso que no. 
Ah, per cert, ja m’he associat a Reagrupament. Espero que tots els lectors d’aquest humil i senzill bloc també ho facin, si encara no ho han fet.
Ja ho sabeu, Joan, Rut i companyia, pel que s’escaigui i sempre al servei del País.


Enviat per Josep a josepsort el 4/30/2009 12:44:00 AM

L’autodesqualificació de Puigcercós ___ (EA 1237)

27 d’Abril de 2009

 

Joan PuigcercósJoan Puigcercós s’ha autodesqualificat com a president d’Esquerra Republicana i com a candidat a la presidència de la Generalitat. Ho ha fet, no cal dir-ho, en els darrers tres anys portant Esquerra pel pedregar -amb una guàrdia pretoriana que es desfarà com un gelat al sol quan el suport a la seva persona deixi de ser garantia de nòmina- i ho ha fet amb unes recents declaracions al diari Avui que denoten una pèrdua total del sentit del ridícul. Comença dient: “Demano que la gent tingui exigència perquè és el moment de desafiar l’Estat. A aquest país li toca desafiar el govern espanyol”. Ah, sí? Doncs té gràcia que això ho digui precisament l’home que ni tan sols va ser capaç de desafiar José Montilla quan aquest li va dir que pengés la bandera espanyola al balcó de Governació. Era la mateixa bandera espanyola que Joan Carretero va fer retirar i que avui oneja joiosa davant els ulls complaents de Joan Puigcercós i del conseller Jordi Ausàs.

L’encerta, això no obstant, el president republicà quan diu que “tenim el país prou madur”, que “la gent està prou conscienciada” i que “qui no vulgui arriscar ha de saber que serà penalitzat per la ciutadania de Catalunya”. L’encerta, perquè és evident que el país ha madurat. I tant que ho ha fet. Per això, mentre la consciència nacional de la ciutadania creix dia a dia, l’Esquerra de Carod i de Puigcercós baixa minut a minut. Un partit que diu voler liderar la independència nacional no pot ser el paradigma de la claudicació lliurant el govern a una força espanyolista a canvi de res. De res. Bé, de res no. A canvi de mantenir-se en el poder. Però quin poder?, pensarà algú. Qui, llevat d’un cínic, pot dir-ne “poder” del govern de Catalunya? I si no fos el poder? I si només fos una acomodació personal?

“No m’agrada parlar de terminis”, diu Puigcercós quan li pregunten per la data del seu abrandat “desafiament”. Es nota que n’ha après força del mestre Zapatero, el convidat d’honor al balcó del Palau de la Generalitat. És clar, sense data no hi ha compromís i sense compromís no hi ha acció. Per això, quan li demanen si hi haurà un tercer tripartit, Puigcercós respon: “No tanco la porta a res”. I és que la idea de la direcció d’Esquerra és formar un tercer tripartit que continuï gestionant la misèria catalana, és el projecte dels qui no volen sentir parlar d’eix nacional perquè el consideren incompatible amb el seu benestar personal. Puigcercós, concretament, diu que vol sumar dintre d’Esquerra, i, per sumar -els números no són el seu fort-, obre les portes als qui no pensen com ell. Curiosa manera de sumar, la d’un líder que foragita els militants i els votants del partit i que practica el despotisme amb frases d’aquest nivell: “Carretero ha de saber què vol ser quan sigui gran”. Deu estar molt nerviós Puigcercós per posar-se en ridícul d’aquesta manera. I no sols perquè tothom sap que Joan Carretero és metge, sinó perquè tothom sap també que Joan Puigcercós no té futur fora de la política. És greu, molt greu, que un home que aspira a presidir un país desconegui el significat de les paraules respecte i humilitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

L?enfonsament d?Esquerra (EA 1236)

Amb criteri
“Només hi ha una sortida a aquesta deriva i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política”

Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.

És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

La táctica demográfica de los musulmanes (EA 1235)

La manera más conocida de los musulmanes para amedrentar y subconscientemente lograr cierto dominio sobre las sociedades occidentales, es la del terrorismo. Pero hay una forma más sutil para influenciar sobre los pueblos que los acogen, es la táctica  demográfica. Las mujeres musulmanas a diferencia de las occidentales, no usan anticonceptivos y son alentadas a parir numerosa prole. Es común ver familias con 10 o 12 hijos. Esa situación genera una desproporción numérica en los lugares adonde emigran, y es usada para imponerse sobre la sociedad anfitriona, para convertirse eventualmente en mayoría. La maniobra es practicada en Israel por los palestinos, en Líbano por los Chiitas y Sunitas, y en Europa, por los mahometanos en general, donde ya suman 54 millones. Hasta 1979 prácticamente no se veían musulmanes en Copenhague. Los daneses recibían cordialmente a los extranjeros, sintiéndose orgullosos de su socialismo liberal que había derrocado a los conservadores en 1929, y resaltaban por sus éxitos socio-económicos. Dinamarca se esforzó por ser una sociedad abierta donde ofrecían a los recién llegados las mismas ventajas que a sus connacionales. La criminalidad era bajísima, el nivel educativo excepcional, y los acompañaba una admirable historia de humanismo y multiculturalismo. Para 1990 la población musulmana había crecido y no mostraba ningún interés por integrarse a la sociedad danesa, más bien empezó a condenar su liberal estilo de vida, al que consideran decadente. En un artículo publicado por Daniel Pipes y Lars Hedegaard en el que pronosticaron que el problema migratorio explotaría en Dinamarca, relataron: “Los inmigrantes musulmanes constituyen el cinco por ciento de la población, pero consumen el 40 por ciento de la ayuda social”. “Los musulmanes son apenas cuatro por ciento de la población danesa de 5.4 millones, pero forman la mayoría de los violadores convictos, un asunto inflamable, considerando que prácticamente todas sus víctimas son no-musulmanas. Similares proporciones se manifiestan en otros crímenes”. Un estudio reciente muestra que sólo cinco por ciento de los musulmanes contraen matrimonio con danesas. Las costumbres islámicas obligan a que la hija de ambos se case con algún pariente mahometano de lo contrario está sujeta a la pena de muerte, cosa que lógicamente atemoriza a las escandinavas. Los islamistas no tienen ningún respeto por las costumbres y normas del lugar, y predican abiertamente que introducirán las leyes coránicas cuando la población alcance mayor número. Al ritmo actual, en 40 años uno de cada tres habitantes será musulmán. No es entonces de extrañar, que en 2005 hubiera el brote de violencia callejera por la publicación de las caricaturas de Mahoma en la prensa danesa, que fue rematado con el ataque suicida a la embajada de Dinamarca en Pakistán la semana pasada, del que Al Qaeda se adjudicó la autoría. En 2001, los daneses eligieron a su gobierno más conservador en 70 años dejando atrás sus generosas ideas inmigratorias. Hoy Dinamarca tiene las leyes más estrictas de Europa en ese campo, lo que ha sido tildado de “racismo” por la prensa progre europea. Hoy, si quieres ser danés, debes tomar tres años de lenguaje; debes pasar un examen sobre historia y cultura de Dinamarca; debes haber vivido siete años en el país para solicitar ciudadanía; debes mostrar intención de trabajar, y debes tener un empleo esperándote. Si quieres traer una esposa, ambos cónyuges deben tener más de 24 años, y no te resultará tan fácil llevar contigo a tus familiares y amigos. No podrás construir una mezquita en Copenhague, aunque tus hijos tendrán alrededor de 30 escuelas de cultura y lengua árabe para elegir. En 2006, el Ministro de Empleo Claus Hjort Frederiksen, explicó que los musulmanes han abusado del sistema de seguridad social en tal medida, que eventualmente podrían llevar al estado a la bancarrota. La Ministra de Inmigración Rikke Hvilshoj destaca por su firmeza en aplicar las leyes. Para testear a la ministra, el imán radical Ahmed Abdel Rahman Abu Laban, le exigió una compensación monetaria, “para aplacar la sed de venganza de la familia”, por un musulmán que fue asesinado en un suburbio. Hvilshoj desestimó la demanda, ante lo que el imán arguyó que esa era la costumbre en la cultura islámica. La ministra replicó que lo que se hace en los países musulmanes no es necesariamente lo que se hace en Dinamarca. La respuesta no se dejó esperar. Prendieron fuego a su casa mientras dormía con su esposo e hijos. Todos lograron salvarse, pero tuvo que mudarse a un lugar secreto, y tanto a ella como a otros ministros, por primera vez les fueron asignados guardaespaldas, en un país donde la violencia era inusual. Lo que suceda en la próxima década, determinará si Dinamarca sobrevive como un bastión de vida civilizada, con su elevado sentido humanístico y responsabilidad social, o si se convertirá en una nación en guerra civil contra los promotores de la Sharia.

Jose Brechner

Aquesta carta ja va estar publicada en el mateix bloc i ara hi vull fer constar la següent reflexió:
A la resta dels països europeus passa o passarà el mateix. Què penseu fer polítics de merda? És que esteu al servei del mismíssim diable? Us aconsello que llegiu “Primer ensayo sobre la población” de Robert Malthus 1766-1834 (Alianza Editorial).
Robert Malthus ja deia: “El hambre parece ser el último y el más terrible recurso de la naturaleza. La fuerza de crecimiento de la población es tan superior a la capacidad de la tierra de producir el alimento que necesita el hombre para subsistir, que la muerte prematura en una u otra forma debe necesariamente visitar a la raza humana. Los vicios humanos son agentes activos y eficaces de despoblación. Son la vanguardia del gran ejército de destrucción; y muchas veces ellos solos terminan esta horrible tarea. Pero si fracasan en su labor exterminadora, son las enfermedades, las epidemias y la pestilencia quienes avanzan en terrorífica formación segando miles y aún decenas de miles de vidas humanas. Si el éxito no es aún completo, queda todavía en la retaguardia como reserva el hambre: ese gigante ineludible que de un solo golpe nivela la población con la capacidad alimenticia del mundo.
Todo indagador concienzudo de la historia de la humanidad reconocerá que en todas las épocas y en todos los Estados, en los que el hombre ha existido, o actualmente existe,
-el crecimiento de la población está necesariamente limitado por los medios de subsistencia,
-la población crece invariablemente cuando aumentan los medios de subsistencia, y
-la superior fuerza de crecimiento de la población es contenida por la miseria y el vicio para que la población efectiva se mantenga al nivel de los medios de subsistencia
.”
I per no perdre la costum i continuant fent-me el pesat com sempre, em cal tornar a dir allò que ja he dit moltes vegades: Ens cal apostar per la qualitat ben entesa i no per la quantitat consumista, banal i sectària.

Joaquim Pugnau Vidal.

Santiago Espot, parlant de Joan Carretero. __ EA 1234

Fotografia: Portada del Diari Regió7 de quan es va organitzar la presentació de  Catalunya Acció a Puigcerdà.

22 juny 2006

Tenir “ofici i benefici”

Publicat el 22/juny/2006

Ben segur que tots hem escoltat en alguna ocasió aquesta expressió tan catalana. Diu
molt sobre la personalitat del nostre poble i els valors col·lectius
que la suporten. Tenir “ofici i benefici” equival a gaudir d’un
respecte inicial donat que és algú que ha acreditat saber guanyar-se la
vida. Precisament per aquests motius a Catalunya Acció exigim aquest
requisit indispensable a tots aquells que volen formar part de la
nostra organització.
Però no és que ara vulgui parlar sobre el
projecte polític més ambiciós del nostre país; ho hem fet en d’altres
ocasions i continuarem fent-ho més endavant des d’aquestes mateixes
planes. Avui, en canvi, toca explicar per què la primera condició que ha de tenir un dirigent polític és justament tenir “ofici i benefici”.

Fa més de cent anys l’eminent
Dr. Martí I Julià, fundador de l’Unió Catalanista, advertia que per
dotar Catalunya de polítics eficaços i honrats calia, abans de res,
exigir-los una professionalitat acreditada.
Li hem fet cas? Si
ho jutgem a través de les cares que actualment dominen el nostre
panorama polític haurem de reconèixer que no. Repasseu el currículum de
la inmensa majoria dels parlamentaris catalans bo i començant pels seus
caps més representatius. Només hi veureu una llarga
trajectòria vinculada a l’administració pública, sigui en forma de
regidor, alcalde, director general, etc. Ras i curt: buròcrates! És a
dir, gent sense llibertat i amb la seva acció política hipotecada
simplement perquè no poden dimitir. Esclaus del pressupost que els dòna
de menjar. Una situació així podreix l’essència de la democracia perquè
tots són pressoners de la menjadora oficial.

Sobre la veritat de tot plegat n’hem tingut un exemple recent en la persona de l’exconseller Carretero.
Si repassem les informacions aparegudes durant els anys que va ocupar
el càrrec veurem que era l’home que més incomodava els socialistes i,
imagino, també als propis companys de partit en el govern. Què passava?
Doncs que defensava els interessos del seu departament (que no eren res més que els interessos del comú del poble de Catalunya)
al marge de la simple especulació electoral i sense el tacticisme
esquifit que sempre caracteritza els nostres homes i dones de govern. Es va posar al servei del país i no pas al servei del tripartit.
No és que fes una cosa excepcional, només feia allò que és normal quan
algú esdevé un servidor de la cosa pública. Però és clar, aquest home
sempre havia exercit la professió de metge que és allà on va tornar
l’endemà mateix del seu cessament. La llibertat política no la concediex un càrrec, te la facilita el teu ofici.

Ara,
com que la resta dels seus correligionaris de partit a l’exgovern
tripartit només estan pensant en tornar a la poltrona com sigui, ell, des de la seva consulta de metge, ha pogut encapçalar un manifest exigint als seus responsabilitats, coherència i dignitat.
L’acompanyen en aquesta acció, entre d’altres militants d’ERC, en Pere
Oliver, en Xavier Estivill i en Pere Borràs, tots ells d’Almoster. Els
conec personalment a tots tres i us puc assegurar que són gent d’ofici
i benefici i d’un ferm patriotisme. Ells van organitzar fa uns mesos la presentació de Catalunya Acció al seu poble per sobre d’interessos partidistes.
Només us puc dir que la regeneració ha d’arribar a les files
republicanes (i tant de bo també a les de CiU) de la mà de gent com
ells. Per a aconseguir-ho, benvolguts amics almosterencs, posseu-hi tot
el patriotisme, inteligència i coratge. Segur que no fallareu.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

———–

“FORÇA CATALUNYA” Coordinar la política i el Poble per la Independència.

Jaume Renyer: “fruit d’una decisió llargament meditada i consultada” EA 1233

Crec que ERC acaba de
perdre un dels millors polítics que haurà tingut mai; amb una bona i
sòlida formació ideològica clara que ha anat consolidant-se amb el pas
del temps i que ha donat fruit a un seguit de llibres plens d’arguments
que altres s’han fet seus.
”  (Marta)

————-

Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat
jrenyer |
dissabte, 25 d’abril de 2009 | 20:44h

Els
esdeveniments d’aquestes dues darreres setmanes al si d’ERC
(l’escenificació de la reconciliació entre Josep Lluís Carod i Joan
Puigcercós i l’article de Joan Carretero “Patriotisme i dignitat”) són
fets rellevants  respecte dels quals vull expressar les següents
consideracions.

En
primer lloc, el pacte entre Carod i Puigcercós suposa insistir en la
línia majoritària que ambdós representen orientada a  reeditar el
tripartit per tercer cop, liquidar la dissidència interna i reformar
els estatuts per restringir la participació directa dels militants. I
esperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014. A més, però, el
mateix Josep Lluís Carod afirmava a l’Avui del diumenge passat que ERC
no podia ser un partit de patriotes sense ideologia i encomanava la
responsabilitat de dotar al partit d’un sistema de valors que supleixi
aquesta mancança al president Joan Puigcercós. Aquesta apreciació,
desproveïda d’autocrítica, sobre la precarierietat ideològica i 
política de la militància deixa en evidència l’abundant obra escrita
dels qui n’han tingut des del 1996 les màximes responsabilitats
orgàniques i institucionals: “2014: Que parli el poble català”
(L’Arquer) de Carod, “Disculpin les molèsties” (Ara Llibres) de
Vendrell, “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” de Ridao,
“Generació.cat” de Puigcercós i “L’independentisme sensat”
(Malhivern) d’Ernest Benach.  
La teoría que els portaveus d’ERC
difonen es limita a repetir que som un partit d’esquerres (sense
especificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una
identitat en desús atesa la preeminença de l’autoidentificació com a
partit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no
arribem a tenir estat propi). Des d’aquesta perspectiva “l’esquerra
nacional” comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra
s’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si
no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació
és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del
socialisme (cas d’ICV) ?. Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se
en un projecte de transformació social,  menysté  el potencial del
patriotisme com a energia transformadora capaç d’aglutinar els
interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència
econòmica i política del nostre país.  
L’eix Catalunya-Espanya
hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una
banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la
dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en
tinguin consciència o no). Per això, és una afirmació impròpia d’un
independentista equiparar patriotisme amb la manca d’ideologia, i més
en un país amb tan baixa autoestima. Precisament allò que li cal a
l’independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió
col·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà.
L’apel·lació
al patriotisme que impregna l’article de Joan Carretero, (el qual
subscric íntegrament), i a formar una candidatura d’aquest signe a les
eleccions autonòmiques del 2010 està en línia amb les conclusions de la
Conferència Nacional d’octubre del 2007 i fins i tot amb les boiroses
resultants del Congrés de l’any passat. La desqualificació de la
proposta en si mateixa, i els arguments emprats per a fer-ho, em
semblen una distorsió profunda del nacionalisme (també una paraula tabú
actualment) que ha caracteritzat històricament l’Esquerra. La
resistència d’ERC a encapçalar una candidatura d’aquest tipus significa
renunciar a liderar un moviment cívico-patriòtic per mantenir-se
estrictament com un partit d’ordre dins el subsistema autonòmic català.
En
segon lloc, i  enllaçant amb l’apartat anterior, les declaracions dels
dirigents que han aplaudit el pacte Carod-Puigcercós coincideixen en
equiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la
Generalitat amb una “catàstrofe” (Carod) o una “tonteria” (Ridao)
alhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament.
Els arguments segons els quals ERC ha de ser un partit “seriós”,
“madur”, és a dir un partit d’ordre, són pur tarradellisme.
La direcció actual aposta per un model de partit de quadres
professionalitzats que pacten entre ells les quotes de
poder emmirallant-se, també en això, en el PSC. Teodor Herzl va deixar en evidència “la figura nefasta del polític professional” en el procés de creació de l’estat jueu, una afirmació que també hauria de valer pels independentistes catalans d’avui. 
La
minusvaloració del patriotisme com a ànima col·lectiva d’un projecte,
afegida a la involució en la vida democràtica interna, va en paral·lel
amb la contraproduent estratègia seguida des del 2006 ençà.
L’entestament en el desplegament estatutari com a única línia d’acció
política, i la creença que la presència al govern per si mateixa,
(sense preparar cap alternativa efectiva a l’esgotament de la via
autonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat
reiteradament desmentits pels resultats electorals. Les
actituds adoptades demostren que el “no” propugnat en el referèndum de
l’Estatut del 2006, no era una posició coherentment assumida per la
direcció i d’aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre
l’electorat independentista.
Fa temps que vaig arribar a la
convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la
capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb
l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació. A
partir de l’estiu del 2007 vaig adoptar una línia d’oberta
oposició promovent una condidatura conjunta dels sectors crítics al
congrés del partit de l’any passat, amb Joan Carretero com  a president
i Uriel Bertran com a secretari general. No fou possible l’acord,
optant llavors per figurar com a candidat a president en la d’Esquerra
Independentista per intentar sumar una majoria pel canvi a partir de
dues llistes. I finalment, vaig donar suport a la unificació en una
sola corrent: Reagrupament Independentista,
que no ha arribat a consolidar-se i, a la vista de les reaccions
divergents arran de l’article de Joan Carretero, s’esvaeix la
possibilitat d’articular una majoria alternativa a curt termini.
La
continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit
guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants
republicans, o bé un gest a l’espera de veure’s recompensat en una
imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment,
veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció
té ganes de desprendre’s de militants molestos, opto per deixar de
militar a ERC. Crec que tard o d’hora, els dissidents de la línia
majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la
seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals
adquirides els ho permetin. No faig, per tant, cap crida a precipitar
la decisió de ningú, simplement exposo el meu convenciment personal de
que dins a ERC no hi ha res a fer mentre es mantingui la línia marcada
pel tàndem Carod-Puigcercós.
Crec que som en un canvi de cicle en
l’evolució de l’independentisme contemporani i la situació actual d’ERC
em recorda, relativament, a la que vaig viure l’any 1991. Llavors vaig
formar part del nucli minoritari de militants  que vam considerar
esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que
conformaven el denominat moviment català d’alliberament nacional. Anys
més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic
van acabar ingressant a una ERC transformada, en part també per la
nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit
anys més tard, sóc dels que considero que els referents ideològics i
estratègics de l’actual ERC són políticament inadequats  malgrat els
seus defensors siguin  majoritaris al si del partit. Penso promoure els
plantejaments recollits en el llibre “L’esquerra de la llibertat” des
de fora, conscient de les dificultats que aquesta tasca comporta i del
temps que es requereix per poder contrastar-los amb la realitat i ésser
assumits per un col·lectiu, que arribat el cas, els defensi
políticament de forma organitzada.

Post Scriptum: Aquest apunt
és fruit d’una decisió llargament meditada i consultada amb militants
de la meva confiança. Previament a la publicació d’aquest post ho he
comunicat  al president de la secció local de Tarragona. Demano
disculpes a tots els que m’han fet confiança en aquests anys,
especialment al Camp de Tarragona, per no haver pogut anunciar-los-hi
personalment.
Aiximateix agraeixo al diari Avui (www.avui.cat) haver-se fet ressò immediat d’aquest apunt.

Jaume Renyer

————————–

Carta de suport d’una tal Marta:

Clar que si!

Marta |
diumenge, 26 d’abril de 2009 | 23:02h


Enhorabona!ja
era hora! crec que es una decisió molt encertada.

Suposo que t’haurà
costat prendre aquesta decisió després de tants anys dins del partit,
lluitant a la teva manera, amb aquesta militància que consolida les
idees d’una esquerra que espera (o esperava) que Catalunya algun dia
arribi a ser lliure.

Suposo que amb el pas del temps i dels teus
intents de transformar el partit des de dintre has vist el que veiem
des de fora els no militants: els polítics d’esquerra negociant amb
socialistes, omplint-se la boca de paraules buides de contingut però
que queden bé i a omplir-se la butxaca sense parar.

Ja era hora que
aquest corrent crític d’esquerra es fes veure i es revelés. Una decisió
que mostra que realment algú és fidel en el que creu, en unes idees i
valors que empenyen cap a una Catalunya lliure.

Crec que ERC acaba de
perdre un dels millors polítics que haurà tingut mai; amb una bona i
sòlida formació ideològica clara que ha anat consolidant-se amb el pas
del temps i que ha donat fruit a un seguit de llibres plens d’arguments
que altres s’han fet seus.

Crec que ja és hora que els catalans i
catalanes intentem fer un canvi per la Catalunya lliure que molts i
moltes desitgem. Ara comença un gran camí que has obert, per tu i pels
catalans que encara confiaven cegament amb el partit independentista
que va ser algun dia esquerra. Ja era hora que deixessis aquest partit
pel qual tant has donat i tan poc t’han reconegut.

Espero que aquesta
sigui una oportunitat i una crida als ciutadans i ciutadanes que estem
desorientats perquè sóm d’esquerra i independentistes però cap partit
ens dóna el que volem de manera clara i neta, sense negociar amb
aquells qui no ens reconèixen com a estat.

Una catalaneta molt propera que et farà costat de ben a prop, com sempre.

Ara a caminar endavant, amb el cap ben alt i mirant a la Catalunya que volem.

Visca la terra i visca Catalunya.

Marta

————————-

Més opinions a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/131255

LÒGICA PURA __ (EA 1232)

Fotografia: Acte de
presentació oficial del partit independentista “Força
Catalunya”.

—–

LÒGICA PURA per
Joaquim Pugnau.

Com aquell esportista que guanya una cursa
perquè és el que està més ben preparat i el que té més tècnica;
com aquell professional ben remunerat que manté la seva feina perquè
se l’ha guanyat amb l’esforç… Políticament parlant, també
ens cal saber aplicar i tenir l’obligació moral davant de la
nostra mare Catalunya, de fer costat als millors defensors de la
pàtria:
La mare que ens ha fet grans i on hem viscut, que ens ha
creat com som, la que ens estimem i la que els espanyols varen
convertir amb la seva ramera ja fa 300 anys. Per fi s’ha gestat i
ha nascut al llarg d’un prenyat madur i sofert ple de patiments i
pactes de silenci, boicots, espies i traïcions, per fi doncs tenim a
un col·lectiu de patriotes valents, tenim líders amb capacitat de
victòria, preparats amb una oratòria contundent davant les
injustícies permanents de “l’imperio”, definitivament,
catalans de pedra picada i capaços. Per descomptat que no em
refereixo a les màquines de parlar funcionarials que tenim a la
Generalitat. Aquests, més aviat són els incapaços i a més, amb
mentalitat d’esclau. Per fi doncs, existeix l’eina que faltava:
una força política per tots aquells que estimen Catalunya com la
seva mare. Res a veure amb tots aquells que diuen que l’estimen amb
la finalitat d’aconseguir la cadira o la poltrona.

Ara
estem a la graella de sortida. És el moment oportú. Tenim el cotxe
a punt
, tal i com deia el President Executiu de Catalunya Acció,
el Sr. Santiago Espot, a la sala d’actes “Gran Saló” de
l’hotel “Comptes de Barcelona” el dia 16 d’abril a la
presentació del seu llibre titulat “Discursos a la nació” i al
mateix temps, es va fer la presentació oficial del partit
independentista “Força Catalunya”.

Doncs com deia el Sr.
Santiago Espot, tenim el cotxe a punt, però ens falta la benzina.
Saben? Només perquè m’entenguin: A un servidor de vostès, com a
molts d’altres, cada mes, ens costa molts diners la militància per
Catalunya, hores de feina, desplaçaments, reunions i compromís. Sóc
dels que pago i ajudo a la meva pàtria perquè deixi de ser la
ramera d’Espanya, perquè me l’estimo i vull el millor pel futur
dels meus fills.

Necessitem vots i gent compromesa a
l’efecte de que el Sr. Santiago Espot pugui sortir per la T.V.
catalana i davant de tot el poble pugui dir amb veu ben alta: “S’ha
acabat el bròquil!” L’objectiu és la independència!
I ja
ho tenim al sac i ben lligat. És l’única alternativa, ja que
totes les altres fòrmules estàn esgotades i el poble català està
políticament cremat. O ara o mai.

Som transversals,
tenim les portes obertes a tothom com ja fa molts anys que ho estem
pregonant, no volem sentir a parlar de dretes ni d’esquerres, estem
oberts a aquells que juguen net i als valents que es mullen i
prediquen amb l’exemple
.

Als traïdors i als espies els
penjarem pels collons si fa falta, el mateix que ha fet la Castella
profunda involucionista amb aquells catalans que no han combregat amb
les seves hòsties i que eren un referent de progrés assenyat i
democràtic.

Cal que tots els col·lectius i partits
independentistes facin pinya defensant la mateixa causa i seguint la
lògica pura. Cal donar suport als més ben preparats i als més
valents
; Penseu que l’egocentrisme i el super individualisme
portarà a la total desaparició de Catalunya.

Ens cal prendre
el model de José Martí, líder de la independència cubana,
quan deia quina era la fòrmula més eficaç per fer front als
espanyols. En un famós article titulat “L’art de combatre”
afirma: Es combat sobretot quan els que han estat netejant les
armes i aprenent a marcar el pas en els exercicis parcials i
invisibles, en organitzacions aïllades i callades, es posen tots
dempeus a la vegada, amb un sol ànim i un sol fi, cadascú amb els
seu estendard i els seu emblema, i tots ells, a la llum del dia,
inicien una marxa que se sent i es veu darrere de la bandera de la
pàtria”.

Aquesta referència del líder cubà ha estat
extreta del llibre de Santiago Espot que recomano que
llegiu.

Companys… com diu el cantant Raimon “s’ha
acabat el bròquil”.

Joaquim Pugnau Vidal.

 

MENTIDA PODRIDA! __ (EA 1231)

Prevenció, “pedaços”, teatre, molt teatre, molts somriures, aplicant mesures per la reducció de CO2, en sentim moltes cada dia pels mitjans; Amics meus: Sabeu què és tenir sentit de la lògica? i visió sàvia del que ens vé a sobre? o acceptació de la realitat? El que veig és que impera la hipocresia o la mentida, la política de l’estruç o del campi qui pugui i la del no mullar-se davant la crua realitat. Un tema a tenir molt en compte és la tàctica dels musulmans respecte a la natalitat; amb famílies habitualment amb 10 i 12 fills. A Dinamarca, els immigrants musulmans constitueixen aproximadament el 5% de la població i consumeixen el 40% de les ajudes socials. No tenen cap respecte per les tradicions i costums autòctones i volen imposar o estan imposant obertament les lleis coràniques i no vull parlar de col·lectius similars.

La preocupant i la veritable contaminació de CO2 en el planeta terra, principalment, és la natalitat, seguit dels especuladors, del terrorisme d’estat i del capitalisme corrupte. Multinacionals que esgoten els recursos de Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Xile, Argentina, etc. Vaig tenir l’ocasió de poder parlar fa molt poc, concretament el dia 2 d’abril a la sala d’actes del CIEMEN a Barcelona, amb el Sr. Miguel Palacin Quispe, que és el coordinador general de les Organitzacions Indígenes, la C.A.O.I, i la situació és preocupant. El canvi del sistema capitalista que ens volen vendre és una mentida.

La comoditat, la poca consciència social del problema, la despreocupació, la covardia i el no implicar-se per part dels polítics que només defensen la seva poltrona, tot això, ens portarà a la llei de la selva. La destrucció de l’home per l’home.

 

(C.A.O.I. Coordinadora Andina de Organizaciones Indígenas)

www.minkandina.org

 

Joaquim Pugnau Vidal.

Una senyal en el cel: La Senyera Catalana a la web del Departament d’Estat dels EEUU. EA 1230

20/04/2009

Senyes a l’exterior…

Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva
existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una
nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països
veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara
per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta
sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb
insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és
una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el
patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit
original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit
s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives
catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però
també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o
Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats,
silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la
llibertat del país.

Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook
per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear
per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda,
ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en
formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de
les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del
grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la
recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura
patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de
n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden
al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap
notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap
diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en
donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les
Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups
polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau
Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat?
Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…

La
iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere
Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera
intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la
resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”.
Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne
concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova
intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista
pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.

Mentrestant,
des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau
i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa
gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:

Àudio Himne de les Nacions Unides.

Video Himne de les Nacions Unides

És
evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden
hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de
catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a
l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat
de suposada democràcia, no podria pair.

Sortosament,
de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres
veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van
destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948,  que en Josep Sort
ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera
catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions
amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a
tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre
poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a
tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.

Human Rights




5
comentaris

Des d’aquest post prestat del Blog d’en Talaiòtic agraïm a Josep M. Salat, Vernaclista, la seva constant lluita per la Catalanitat i la vera Universalitat. Ell també ens ha enviat aquesta notícia relacionada amb la nostra Senyera.




“El peix al cove ha mort. El peix s’ha podrit, el cove està trencat … EA 1229

Dibuix adjunt: Catalunya Acció, el Tren de la Llibertat!

Salvador Sostres no creu encara en Força Catalunya, no és culpa seva, el caminar dels pioners va avançant, tot esdevindrà en el seu moment fecund.

————————

El cronòmetre de la llibertat

Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com

Joan Carretero ha resumit la situació política de Catalunya i
ha explicitat amb total claredat el que a la nació li cal.

Un partit
polític que deixi de perdre el temps i de fer-nos perdre el temps
i que
es presenti a les eleccions sota la promesa de proclamar unilateralment
la independència si guanya.

Amb tots els respectes pel doctor
Carretero, la llàstima és que això només ho hagi dit ell. I que només
ell tingui aquesta voluntat, aquesta clarividència. D’una banda, i a
curt termini, aquest projecte acabarà en paper mullat si no
l’assumeixen Esquerra i Convergència. Però cal dir també que som al
claríssim final d’un trajecte i que si Convergència i Esquerra es
continuen comportant amb aquesta covardia, molt més d’hora que tard
sortirà un líder creïble i convincent que arrasarà
com el president
Laporta ho féu al Barça. Aquella manera d’arrasar, pletòrica
d’esperança.

No hi ha marge ni país ni diners per continuar amb la
tonta retòrica autonomista.
El peix al cove ha mort. El peix s’ha
podrit, el cove està trencat i el pescador va embogir i s’ha fet del
Betis.

El drama entre Catalunya i Espanya ja ha començat, i als partits
que per por o per comoditat vulguin dissimular-ho se’ls endurà el
vendaval de la veritat el dia que un líder de veritat gosi
pronunciar-la.

El sistema polític català vaga encarcarat de miopia, de
vol ras i d’una total manca d’imaginació i de coratge.

Penso que Artur
Mas i Joan Puigcercós són alguna cosa més que ombres del passat erràtic
i que tenen talent i vàlua per liderar la Catalunya del futur, per
convocar l’alba i per realitzar-la. Però si no ho fan l’alba igualment
vindrà, convocada per un altre, i ells seran miserablement esborrats
del mapa.

El cronòmetre de la llibertat ja s’ha posat en marxa.

Article publicat al diari AVUI, pàgina 59. Dilluns, 20 d’abril del 2009

http://www.salvadorsostres.com/