Estats Units d’Amèrica, un país germà de Catalunya.

27 febrer 2009

Els Estats Units d’Amèrica i Catalunya

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic (03/11/2008):

Les eleccions nordamericanes que es celebren demà són una bon motiu per fer també una visita “virtual” als Estats Units i veure els paral·lelismes entre aquesta nació i la nostra, que temps enrere va ser com ara ells una gran potència mundial i que en paraules d’en Servent “s’avançava a totes les nacions del mon”.

Els origens catalans de la bandera dels USA.

La formació de la bandera dels Estats Units partiria d’una evolució de la bandera catalana que els anglesos van prendre com a model per a la Companyia Britànica de les Índies Orientals. A banda de la seva disposció amb franjes vermelles i blanques de les que no hi ha cap precedent a Anglaterra, curiosament l’evolució del nombre de pals també coincideix com en la senyera catalana amb l’evolució del nombre de territoris que es voldrien representar. Des dels cinc territoris inicials (Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda i les Colònies Americanes), passant per les diferents banderes revolucionàries dels patriotes americans que representaven el nombre de colònies fins a la bandera de les 13 barres (7 vermelles i 6 blanques) de les 13 colònies fundacionals que es van independenditzar de la Corona Britànica. Així com el nombre de barres ja continuaria immutable a partir de llavors i són les que encara hi ha actualment, l’augment del nombre d’Estats de la unió seria representat per les estrelles en la bandera. Tant pel color vermell usat, per la disposició en pals com pel seu significat territorial, la influència del referent històric i iconogràfic català apareix evident en els origens de la formació d’aquesta bandera.

La presència de les barres catalanes no és un fet exclusiu només en la bandera nacional, sinó que moltes banderes actuals d’Estats nordamericans i de Puerto Rico reflecteixen una original presència catalana que s’ha volgut usurpar, tergiversar i convertir en castellana sota l’ambigüitat del nom d’espanyola.


D’esquerra a dreta, les banderes dels Estats de Nou Mèxic i d’Arizona.


L’escut de San German de Puerto Rico.

La proliferació de senyeres per la presència catalana arreu del món i el desconeixement i l’oblit sobre la nostra nació és tal que es produeixen anècdotes com les d’un català, que en va veure penjada una a l’entrada d’un museu en honor al veler USS Constitution a Boston, i ni tan sols la persona que l’havia encarregada, que l’havia vista en un quadre de la batalla de Trípoli on va participar aquell vaixell, ni la que l’issava cada dia, li sabien explicar d’on era aquella bandera. El visitant se’n va anar amb la intriga de saber si els nostres avantpassats haurien tingut res a veure amb la primera batalla naval internacional que van tenir els Estats Units. Si un s’hi fixa una mica, tampoc no és gaire difícil trobar multitud de referències de catalanitat en les pel·lícules i sèries nordamericanes.

La contribució catalana en la formació d’una nova nació.

Precisament un home de mar, Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella de Menorca durant la dominació anglesa de l’illa i que va fer estudis de nàutica a Barcelona, va deixar Catalunya i va emigrar als Estats Units, on va treballar en la marina mercant i lluità contra els britànics en la guerra d’Independència americana. En la batalla de Cowpens, va destacar pel fet de salvar la vida d’un tal George Washington, un dels pares de la pàtria i que després seria el primer president dels Estats Units.

El fill d’en Jordi, Jaume Ferragut, seria adoptat de ben jove pel futur capità de la marina David Porter, i li canviaria el nom pel de David Farragut, que es convertiria en el primer oficial major de la Marina durant la Guerra Civil americana, i va esdevenir el primer contraalmirall, el primer vicealmirall i el primer almirall de la flota dels Estats Units. El nom de Farragut és avui un dels símbols d’Amèrica i porten el seu nom Acadèmies militars, escoles, pobles, places i carrers, monuments, i apareix en diverses manifestacions de la cultura popular, com la flota de naus espacials Farragut de la sèrie Star Trek, o el Comodor Farragut a la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne.

L’emigració de menorquins cap a la Florida en aquella època no va ser un fet puntual, i encara avui els seus descendents ens sorprenen i emocionen en veure que mantenen el record dels seus origens en la pràctica d’alguns costums, en la conservació de vocabulari català, i ara també en la presència a internet, com els bloc The Minorcan Factor o Minorcanculture, entre d’altres pàgines.

Però la presència catalana a l’Amèrica del Nord no començà al s. XVIII amb els emigrants menorquins o figures com les d’en Gaspar de Portolà i Fra Juníper Serra, sinó que es mostra evident des dels inicis de l’arribada catalana al continent a finals del s. XV amb en Colom i altres catalans com en Joan i en Sebastià Cabot a Terra Nova. El mateix nom de Florida també seria un nom català donat per Joan Pons d’Agramunt (reconvertit per la censura en un castellà anomenat Juan Ponce de León). També s’intueix la catalanitat en noms com Califòrnia, o Pensacola, de la nostra Peníscola, i tants d’altres.


Toponímia catalana als Estats Units: Barcelona Harbour, València, Farragut, Juniper Serra Mountain, Montserrat, Cabot, Porter, Coloma, Montfort, Pineda, Ponset, etc…

El nom de la Nació i l’estructura política.

Com l’antiga Catalunya, els Estats Units d’Amèrica estan formats, com tothom sap i com el seu propi nom indica, per una sèrie d’Estats amb les seves pròpies lleis cada un. La cultura federal nordamericana s’expressa en l’escut nacional amb el lema Pluribus unum, la unitat en la pluralitat. També és comú el comtat com a forma de govern local o comarcal, com també era propi del Principat. I igualment, a banda dels Estats, el Districte Federal queda al marge de la dependència de cap Estat membre. Conegut com a Washington D.C. pel nom de la ciutat que constitueix el districte, el nom formal d’aquest territori singular que exerceix la capitalitat de la nació és el de Districte de Columbia (d’aquí les inicials D.C.).

 

I també com Catalunya, els americans han tingut les seves discrepàncies en relació al nom de la Nació. Precisament la denominació del districte capital respon a les restes del que en el seu moment es va proposar com a nom del nou país: Columbia. Tal com explica la Viquipèdia, Columbia fou el primer nom popular i poètic dels Estats Units d’Amèrica, i és una forma gramatical femenina derivada de Cristòfor Colom. La denominació data d’abans de la Guerra d’Independència dels Estats Units al 1776, però va caure en desús a principis del s. XX. Els americans van recórrer a la figura d’en Colom com a heroi fundacional en detriment dels Cabot, també catalans adoptats i promocionats fins llavors pels anglesos. Segons George R. Stewart, el nom de “Estats Units” era criticat per ser massa llarg, imprecís i poc poètic, i digué que la Convenció Constituent de 1787 hauria estat el moment ideal per canviar-lo. Les dues persones que probablement haurien argumentat més per un nom millor, segons Stewart, haurien estat Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. No obstant, la nació es va continuar dient “Estats Units”, però el suport popular pel nom de “Columbia” es va mantenir.

Finalment l’establiment d’un nou país independent al continent amb el nom de Colòmbia hauria de provocar que aquesta denominació ja no quedàs disponible com a nom nacional pels Estats Units, amb el seu progressiu abandó. Així i tot, el topònim de Columbia apareix reiteradament a nordamèrica i fins i tot es manté com a personalització de la nació en una figura femenina equivalent a la masculina “oncle Sam”, més aviat referida al President.


Columbia, la representació femenina dels Estats Units d’Amèrica derivada d’en Colom és avui el símbol de la Columbia Pictures.

Els Estats Units i Catalunya en el món d’avui.

Des dels Estats Units sempre s’han fixat en el nostre país en els moments en els que s’ha pogut propiciar el naixement de nous Estats independents a la vella Europa. El retorn de Catalunya a l’escena política internacional és vist amb bons ulls per una Amèrica a qui li convé tenir socis estratègics a la Mediterrània occidental i que els Estats europeus dediquin els seus principals esforços a millorar l’economia, i no a gestionar problemes territorials interns. Però des de Catalunya no hem sabut entendre ni correspondre gaire correctament les possibilitats que ens ofereix el tauler d’escacs internacional. Ja amb el president Wilson els catalanistes regionalistes de principis de segle XX es van equivocar en anar a demanar-li suport per tenir una autonomia, cosa a la que es va negar per ser un “afer intern” de l’Estat espanyol, enlloc de demanar directament la independència en un moment en la que es facilità la de Polònia, Txecolsovàquia, Hongria o Irlanda. També durant la II Guerra Mundial va exisitir el projecte de fer almenys del Principat un Estat independent per facilitar l’ofensiva aliada contra el feixisme que imperava a Europa, que finalment no prosperà.

Més recentment, era el President Clinton qui afirmava que “el futur serà català o serà talibà. En un món català, nosaltres celebraríem les diferències, perquè són una manifestació de la humanitat comuna. En un món talibà, les diferències són l’únic que compta“. Esdeveniments com els de l’11 de setembre de 2001 agermana una vegada més Amèrica amb el nostre propi Onze de Setembre de 1714 i augmenta la llarga llista de símbols compartits, per molt que tants ens hagin estat usurpats i amagats per Espanya.
Ara que els Estats Units són a punt de començar una nova etapa amb un nou president, també és interessant veure com els demòcrates americans han fet una adaptació del ruc que tradicionalment utilitzen com a emblema del partit. Els Democrats Abroad han comprat els drets al propietari del ruc català per emprar-lo com a símbol oficial en la campanya de Barack Obama pels demòcrates americans a l’estranger. I des de les files republicanes, Robert Kagan, assessor de John McCain en política internacional, es referia als moviments independentistes a Catalunya i altres països de l’Europa occidental en un article a la premsa.

Que ningú s’estranyi que amb el proper president americà, sigui quin sigui, tornem a tenir la possibilitat de veure una Catalunya independent entre les nacions d’Europa, sempre i quan els catalans d’una vegada tinguem especialment present un paràgraf de la Declaració d’Independència dels Estats Units: “Quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i felicitat”.

CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA (EA 1256)

DECLARACIÓ IDEOLÒGICA (extracte)

LA NACIÓ CATALANA

1. La Nació Catalana està formada per totes les persones que tenen la voluntat de formar-ne part.

2. Aquesta voluntat es demostra emprant de forma usual i habitual la llengua catalana o, en el cas de les persones que no estiguin encara en condicions de fer-ho, palesant la voluntat d’aconseguir-ho en el menor temps possible.

3. El territori de la Nació Catalana abasta totes les terres de parla catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer.

4. La Nació Catalana, com totes les nacions del món, té el dret a la existència i a regir els seus propis destins en llibertat, amb l’ideal de ser un país lliure, democràtic, just i pròsper. Aconseguir l’aplicació efectiva d’aquest principi és la finalitat principal de les Conferències.

ORGANITZACIÓ POLÍTICA DE LA NACIÓ CATALANA

(…)
3. Els diferents territoris de la Nació Catalana es relacionen entre ells en règim d’igualtat sota els principis d’igualtat, llibertat i respecte mutu.
(…)
6. En virtut de la tradició (…) les Conferències limiten la seva actuació al territori de Catalunya, però se sentiran orgulloses de poder col·laborar amb les entitats que lliurement neixin a la resta de territoris, i tinguin principis i objectius similars o compatibles.

ELS VALORS QUE HAN FET GRAN CATALUNYA

1. Catalunya s’ha fet gran gràcies a uns valors que, en bona part, avui estem en risc de perdre. Les Conferències proclamen la necessitat de recuperar-los i potenciar-los com a condició necessària per poder llegar als nostres fills una Catalunya millor que la que hem trobat.
(…)

RADICALITAT DEMOCRÀTICA

1. La democràcia és per a les Conferències una condició a priori. Entenem que l’ideal de la democràcia és l’àgora grega, on tots els ciutadans, lliures, iguals i ben informats, decideixen conjuntament sobre els afers comuns.


DECLARACIÓ PROGRAMÀTICA (extracte)

FINALITAT DE LES CONFERÈNCIES

1. La finalitat de les Conferències és ajudar a aconseguir per a Catalunya un Estat independent dins de la Unió Europea, en el qual els valors que han fet gran Catalunya siguin assumits de forma natural per la majoria de la societat.(…)

3. Les Conferències s’imposen la tasca de fer arribar a tots els habitants de Catalunya la informació que necessiten per tal que arribin per ells mateixos a la conclusió que és per a nosaltres inevitable: que la independència és avui l’única via possible per garantir l’existència de Catalunya com a nació i la prosperitat dels qui viuen. Per això, treballaran fent divulgació, i generant i difonent documentació en aquest sentit.

FUNCIONAMENT DE LES CONFERÈNCIES

1. La creació de noves Conferències és lliure, sense altra condició que acceptar la Declaració Ideològica i la Declaració Programàtica vigents en cada moment. Les Conferències que es creïn adoptaran un nom que les identifiqui, i hi haurà un registre central de les Conferències existents en cada moment.
(…)

3. Les Conferències s’organitzaràn lliurement, sota el principi confederal, en Conferències de segon grau definides geogràficament o per sectors o temes d’interès comú. Una mateixa Conferència pot pertànyer a tantes Conferències de segon grau com lliurement decideixi.
(…)

RELACIÓ AMB ELS PARTITS POLÍTICS I ALTRES ENTITATS

1. Les Conferències reconeixen que les seves finalitats no es podran obtenir sense la col·laboració de moltes altres Entitats del país, i en especial dels partits polítics. (…)

2. En particular, les Conferències s’imposen la tasca d’agrupar i organitzar grups de ciutadans capaços de forçar els partits polítics a actuar en la direcció marcada per la Declaració Ideològica.
(…)

Vols més informació? Vols crear una conferència?
Escriu-nos a conferencies.democratiques@gmail.com
O entra al nostre bloc: http://blogs.avui.cat/endavant/

Notícia exclusiva referent a Franco (EA 1255)

(De l’últim llibre publicat per “Editorial Calañas, S.L.”), sobre la memòria històrica d’Espanya

Amb qui volia casar Franco a la seva filla Carmen?

Mai li va agradar el “Marqués de Villaverde”, la seva i·lusió era un cantant anglès de gran èxit internacional, va intentar d’aconseguir –sense èxit- que el “mismíssimo” “Foreing Office” o el Palau de Buckingham, féssin de “Celestina”, per a poder casar a la seva filla Carmen amb ..

¡Tom Jones!

I així el nét de Franco, es diria:

PACO JONES FRANCO

We want a Catalan State (EA 1254)

26 de Febrer de 2009

Presentació de No fa gaire, en unes declaracions al diari Avui relatives a la iniciativa Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, la delegada del govern de la Generalitat davant la Unió Europea, Anna Terrón, deia: “No sé què vénen a reivindicar, si és la presència de Catalunya i del català crec que això ja està perfectament reconegut en l’àmbit europeu. […] No podem venir a Brussel·les i dir que l’únic que ens importa d’Europa és que ens deixin parlar català. […] Seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les”. Per a la senyora Terrón, com per al conjunt del seu partit, el PSC-PSOE, Catalunya no hi ha d’anar a fer res a Brussel·les. A Brussel·les, és clar, ja la tenim a ella, funcionària d’espanyolitat contrastada, al servei dels interessos de l’executiva del PSOE. La senyora Terrón, coneguda entre els seus col·legues europeus com l’espanyola de Barcelona, és al·lèrgica a la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya, ja que, segons opina, el nostre país no té res a reivindicar que no sigui dintre de la més genuïna espanyolitat. I menys encara el dret a l’autodeterminació. I com que ella ja en té, d’Estat, perquè fa molts anys que va abraçar la fe espanyola, no suporta la idea d’haver de canviar de nacionalitat.

A Brussel·les, tanmateix, s’hi pot anar per moltes raons. Una d’elles, per exemple, a defensar-hi la llengua. Recordem que la llengua maltesa, amb una població similar a la d’Hospitalet de Llobregat, gaudeix d’uns drets lingüístics molt superiors als de la llengua catalana. El català, a Brussel·les, està conceptuat com a llengua inferior -llengua regional, en diuen-, que és l’equivalent a la fossa comuna en els cementiris. Aquesta categoria, però, és Espanya, no pas Europa, qui l’adjudica. De manera que si el català no és avui llengua oficial a la Unió Europea és senzillament perquè Espanya no ho vol. Com tampoc no ho vol França, en el cas de la Catalunya del Nord. I això, que ha estat així en els governs de Felipe González i de José Maria Aznar, es manté inalterable amb Rodríguez Zapatero. Menteix, per tant, la senyora Terrón, quan carrega els neulers de la situació a Alejo Vidal-Quadras, ja que n’hi hauria prou que el govern espanyol canviés l’estatus jurídic de la llengua catalana perquè el personatge esmentat no pogués fer absolutament res. Però, és clar, com ha de demanar Espanya l’oficialitat del català al Parlament europeu si prohibeix el seu ús al Senat i al Parlament espanyols?

Per tot això, i perquè ja s’ha vist que les manifestacions a Barcelona, en ser considerades afer intern d’un Estat, no tenen cap ressò internacional, s’imposa que Catalunya faci sentir la seva veu a la capital de la Unió Europea. No cal dir que TV3, l’emissora que pràcticament ha silenciat les dues manifestacions que s’han fet fins ara pel dret de decidir, s’ha negat a parlar de Deu Mil a Brussel·les abans del 7 de març. “No us farem propaganda”, ha estat la resposta que ha rebut la Plataforma. Cosa curiosa, atès que ara fa quatre anys aquesta emissora no va tenir tants escrúpols a l’hora de publicitar els catalanofòbics Ciudadanos abans que es presentessin a unes eleccions. Només cal recordar les invitacions que els seus membres van rebre de diversos programes, entre els quals La nit al dia, de Mònica Terribas (7 de juny del 2005), actual directora de TV3. De fet, es pot ben dir que Ciudadanos mai no hauria arribat al Parlament de Catalunya sense la promoció inestimable de TV3. Però ja sabem que un manifest signat per quinze ultranacionalistes espanyols -quinze- mereix molt més ressò que deu mil catalans manifestant-se a Brussel·les. Per sort, i a desgrat de certs programes de TV3, la iniciativa serà un èxit. El recorregut, que té tres quilòmetres de llarg, ja està fixat, i el lema de la manifestació serà clar i català: “We want a Catalan State”.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Recordant un altre pas en el camí de la nostra independència. (EA 1253)

Fotografia: Anunci de la manifestació de l’1 de desembre del 2007, publicat als diaris Avui i el Punt, amb el que Catalunya Acció va convocar una vegada més a tots els catalans.

30 novembre 2007

L’1-D un sol clam: Independència !

Article publicat a opinionacional.com el dia 30 de novembre del 2007

No
saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que
voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen
que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a
la cursa final cap a la independència de Catalunya.
Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya.

Des
de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè
demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital
sigui un sol clam: independència!
Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui,
demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en
el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran
d’impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels
catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les
principals autoritats catalanes i al Vicepresident de la Comissió
Europea i Comissari Europeu de Transport, el senyor Jacques Barrot.

Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció
(www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur
indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest
moment, l’assoliment d’un Estat català independent.

Tot plegat,
ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del
nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten
enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir»,
perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la
partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni
decideix res.
I si vol fer-ho, primer, cal ser amo del seu
propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal
existeix a exigir la llibertat ?

Siguem plenament
conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la
manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als
arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura.
Haurem
sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona
simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que
sempre contemporitzen amb Espanya.

No siguem babaus i
tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la
independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense
gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra
nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Entitat i Identitat (EA 1252)





Identitat i entitat.

 

L’error de majors conseqüències és limitar-se només
a “fer país”, només a defensar la nostra identitat.

Tota nació, per poder sobreviure,
necessita una identitat i una entitat (l’Estat) que protegeixi i potenciï
aquesta identitat.

En una colònia com és ara Catalunya, pretendre defensar per
exemple la cultura o la llengua, com fan destacades entitats del nostre país,
sense parlar a la vegada que ens cal un Estat català que les protegeixi i
potenciï és quedar-se a la “trinxera identitària” per acabar perdent la
batalla.

Cal que la direcció de la nostra regeneració nacional estigui
fora de les baralles partidistes, i també perquè ni els actuals líders de CiU
ni els d’ERC tenen com a prioritat executiva aquesta regeneració
.

——————————————

4 juliol 2006

El tren de la llibertat

Publicat el 24/juliol/2006

Patriotes
Catalans de la Independència definida, hem de fer tot el possible
perquè se’ns noti, se’ns vegi, se’ns senti i al final se’ns escolti.

Catalunya
ha passat del domini mediterrani a ser un país de ploramiques. El camí
de la Independència es reprèn quan la gent deixa de plorar i es grata
la butxaca pel seu país.
Catalanes i catalans si el vostre
país s’enfonsa o es perd i no feu res per evitar-ho no us queixeu! És
del tot precís que els catalans que volen la llibertat pel seu poble
cerquin maneres de poder treballar per aquest fi, per protegir tots els
valors que han rebut dels seus avantpassats.

Catalunya Acció és un projecte intel·ligent i possible
per donar resposta eficaç a tots aquests plantejaments. Catalunya Acció
no et diu el que has de fer sinó que et diu que facis! Que actuïs en
català -de parla i d’esperit- i en favor dels drets de la teva gent i
de la teva terra.

Catalunya Acció diu a tot Catalunya
que no n’hi ha prou defensant la pròpia identitat, que amb això sol no
podem avançar perquè sense una entitat que protegeixi els nostres
drets, l’enemic desfà en minuts el que nosaltres construïm amb esforç
continuat d’anys i panys. L’entitat que arreu protegeix els drets
nacionals s’anomena estat,
en totes les nostres lluites hem de
defensar dos aspectes bàsics, la identitat i la entitat -l’estat que la
ha de protegir-. Aquesta tasca no la pot fer un català en solitari per
espavilat que sigui, és una tasca d’equip. Els que
emprenguin aquesta tasca només han de tenir un objectiu prioritari a
tot en la cosa pública: la Independència i consegüent llibertat del
nostre Poble.

Catalunya Acció fa una crida als catalans que
tenen aquests sentiments i treballen per aquesta finalitat a que se
sumin al seu Projecte del 2014 i que us coordineu amb la seva direcció.
Com venia a dir en John Kennedy no demanis que pots fer … Fes-ho!» i
suma’t als que ja circulen per la teva mateixa via. Fem pinya i
assolirem un ferm tren que avanci de veritat. Quan altres catalans el
vegin a passar es diran … pugem-hi tots de pressa que aquest sí que
avança cap a la llibertat!

Salvador Molins (Berga, Berguedà)
Joaquim Pugnau (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

Les ONG catalanes no són espanyoles (EA 1251)

“Destruir el teixit associatiu del nostre país i espanyolitzar-ne tots els racons compta amb el vist-i-plau dels 25 socialistes catalans”
No hi ha res que estimuli més un sàdic que la pusil•lanimitat de la víctima. No hi ha res més gratificant per a una naturalesa dominant que la troballa d’una ànima en pena. És cert que es tracta d’una relació que, invariablement, acaba amb la desaparició d’aquesta última, però es dilata en el temps a causa del plaer morbós que tant l’una com l’altra experimenten. La dominant és prou llesta per saber que com més llarga sigui la vida de la víctima més durarà el plaer de ferir-la, i aquesta, per la seva banda, és incapaç d’imaginar-se la vida sense el gaudi del greuge permanent que l’altra li infereix. Aquesta és la relació entre Espanya i Catalunya. Espanya sap que Catalunya es reafirma per mitjà del dolor i Catalunya sap que Espanya fa el mateix per mitjà de l’agressió. Per això, malgrat que les agressions són constants i cada cop més humiliants, Catalunya continua encadenada a Espanya amb aquell posat tan seu de soferta màrtir eterna.

“És que no hi ha dret, eh?” ha dit el tripartit quan ha sabut que les ONG catalanes –unes 130- quedaran excloses de les subvencions públiques i hauran de plegar si no es vinculen a una ONG espanyola. Doncs sí, no hi ha dret. No hi ha dret que la ministra d’Educació i Política Social del país veí, Mercedes Cabrera, animi les ONG catalanes a fer-se espanyoles si volen continuar existint i no hi ha dret que, si segons el Partit Socialista, Catalunya és Espanya, les ONG catalanes no siguin considerades espanyoles. La senyora Cabrera, a més, per justificar la mesura, té el desvergonyiment de dir que es tracta “d’una competència d’àmbit estatal”, com si les ONG catalanes pertanyessin a l’Estat alemany o a l’Estat canadenc. Curiosa, per bé que clàssica, contradicció espanyola, aquesta, ja que palesa dues coses: una, que Espanya no considera espanyols els catalans; i dues, que el nacionalisme del Partit Socialista és tan totalitari i ferotge com el del Partit Popular. I és que totes dues forces polítiques comparteixen la mateixa identitària i malaltissa obsessió: Espanya, Espanya, Espanya.

Tanmateix, una cosa és l’agressió i una altra allò que la fa possible. I allò que fa possible aquesta mena d’agressions, diguem-ho clar, és la subordinació catalana, ja que el partit que governa Espanya és el mateix que governa Catalunya. Ho va dir el mateix Rodríguez Zapatero: “El PSC somos nosotros”. I va afegir: “Miquel Iceta está en mi ejecutiva”. Queda clar, per tant, que els escarafalls del PSC-PSOE a la imposició espanyola contra les ONG catalanes, amb la clara voluntat de destruir el teixit associatiu del nostre país i d’espanyolitzar-ne tots els racons, compta amb el vist-i-plau dels 25 socialistes catalans que aproven sistemàticament les decisions de l’executiva madrilenya. Amb tot, no és això el més greu. El més greu és que, tot i haver perdut les eleccions, un partit nacionalista espanyol com el PSC-PSOE, estigui governant Catalunya per gentilesa d’un partit independentista. Això sí que és escandalós. Ho és perquè estem parlant d’una gent que agredeix Catalunya, que la trepitja, que la degrada, que la humilia i que se’n burla. Però, és clar, quan es perd la dignitat, ja tot és possible. Diu Joan Puigcercós: “Em pregunto què pensarà la bona gent que va votar als socialistes per evitar que tornés el PP i ara resulta que el govern del PSOE vol fer allò que el govern del PP mai no va gosar fer”. Caldria respondre a Puigcercós el següent: “Em pregunto què pensarà la bona gent que va votar Esquerra Republicana pensant que votava un partit independentista i que ara veu com el seu vot ha servit perquè Catalunya es trobi a les mans d’un partit nacionalista espanyol”.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

L?HOME, AQUEST ÉSSER (EA 1250)

Estic francament neguitós i preocupat. Aquella sensació de no saber trobar el fil i l’equilibri necessari, aquella lluita interior constant, amb els dubtes i el perquè. Crec que a tots en certa forma ens cal ésser més humils i saber-nos limitar al que som. Suposo que el fet de fer preguntes i cercar respostes que suposadament no tindrem mai ens limita per les nostres actituds en la prova a superar. La ciència avança molt, però és pel bé equilibrat de tots o és pel poder només d’uns quants? O potser és per l’afany de trobar respostes a aquelles preguntes que per llei universal ens seran sempre negades? Per trobar respostes, primer ens cal tenir la casa ben endreçada. Quan tots, amb equilibri, saviesa i modèstia tinguem la casa neta, llavors possiblement es pot donar el cas, si ens ho mereixem, d’obtenir el privilegi de la resposta.

De moment ja ho veieu… Més desequilibri que mai: Més gana, control de les masses pel poder, actituds sectàries o majoritàries imperants, superpoblació i consumisme o engany que ha trencat la sostenibilitat del planeta; La immunitat diplomàtica i manipulació del significat de les paraules… Ara, de la mentida, en diuen “marketing”.

Si no fem bondat, si no som conseqüents, si no tenim la consciència neta… no obtindrem respostes, sinó el càstig.

Quan el poder de l’amor intel·ligent i responsable sobrepassi l’amor pel poder, el món coneixerà la pau.

 

Joaquim Pugnau Vidal.

VERÍ -Miquel Duran i Tortajada- (EA 1249)

El meu odi més gran per a vosaltres

amics, amics companys.

Els inactius en les idees nobles,

els apocats per les causes grans,

els paralítics, de la nova vida,

els pobres d’esperit i voluntat,

els que pensen en la futura pàtria

i no tenen valor per cridar ;

molt més que els enemics intransigents

m’inspireu odi sant

 

Els uns, escèptics vells o paorosos,

indiferents els altres o covards,

ni coratge teniu, ni amors ni odis,

ni sabeu rebel·lar-vos, ni triomfar.

Als vostres actes manca valentía,

a la vostra paraula claredat;

vostra vida és l’amiga inseparable

de l’esterilitat,

perquè, febles indignes, us espanta

la lluita pels difícils ideals.

 

La indignació, la santa indignació;

em fa que escrigui versos tot odiant;

molt més que els enemics intransigents

m’inspireu odi sant.

 

Desperta ferro! Joventut exalta’t!

per sobre dels caiguts fes via avant.

Soterra els impotents, els inactius,

els que lligar-te volen peus i mans

perqué, febles indignes, els espanta

la lluita pels difícils ideals.

 

El meu odi més gran per a vosaltres,

amics, amics companys!

 

Miquel Duran i Tortajada

A tot Catalunya, regeneració política! EA 1248

ALBERT1969 |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 12:27h

Arran
de la petició pel corrent crític Esquerra Independentista fent us dels
Estatuts del partit, sobre la consulta a la militància sobre l’afer del
finançament i la posició final del partit, la resposta ha estat un cop
mes decebedora, i què tard o d’hora farà treure els colors a l’actual
direcció republicana.

Efectivament
fent us de l’article 31 dels Estatuts del partit, on s’especifica la
possibilitat de convocar un referèndum intern per sufragi universal per
les qüestions importants, i on el procediment per aconseguir-ho es la
recollida d’un 10 % de signatures dels militants, Uriel Bertran, el
líder d’Esquerra Independentista amb el suport de l’altre corrent
renovadora Reagrupament, va sol·licitar pel tema del finançament
l’esmentada consulta, i on el secretari Joan Ridao desprès d’alguna
reticència va acceptar la consulta, però sense especificar el mètode, i
donant idees com la enquesta telefònica o utilitzant les noves
tecnologies a Internet.

 

Aquest
dissabte, i amb la pregunta al consell nacional, la direcció ha tornat
a ser ambigua amb el mètode a emprar tot hi acceptar fer la consulta un
cop hi hagi un acord  segurament vergonyós i acceptat pel PSOE-C amb el govern espanyol.  Per la qual cosa  Esquerra
Independentista es sent legitimada per començar el procés de recollida
de signatures, i obligar així a un referèndum sobre la qüestió, i
millorar la democràcia interna del partit com ja es va demostrar amb la
tria de la direcció actual, o mes lluny amb el No a l’Estatut.

 

Francament
vergonyosa la posició de la direcció del partit, què contradient els
mateixos estatuts sembla què no vol sentir la veu real de la militància
en un tema cabdal com aquest, i què podria ser el detonant en cas d’una
negativa a l’acord del trencament del govern actual, cosa que volen
evitar com sigui Puigcercos i companyia, què prioritzen les seves
quotes de poder al que  necessita realment el país.

 

Passar
pe la vergonya de veure’s obligat per la recollida de signatures a
complir amb els mateixos estatuts del partit, dona idea de la mena de
democràcia que volen instaurar en aquest partit bandera de
l’assemblearisme, la proposta de la enquesta telefònica o altres
mitjans fa riure per no plorar, suposo que les urnes i les paperetes
dels militants poden ser contraris als seus desitjos, i això
evidentment els fa por, però la democràcia es així i els socis o
militants tenen tot el dret de marcar el rumb d’aquest partit en les
qüestions importants, siguin quines siguin les conseqüències.

 

Un
altra manera de fer no deixa de ser una dictadura de quatre i per
quatre, que son amb el que es quedaran en aquest partit si volen seguir
amb aquests mètodes d’imposició del seu full de ruta a esquenes dels
seus militants, la pregunta seria  De que tenen por?.

Extret del Blog d’Albert Cortés.