Catalunya Acció creix a les Illes en defensa de la Nació Catalana. EA 1228

Projecte Catalunya Acció, des de les Illes

27 de gener del 2009

(Fotografia adjunta “L’esbarzer que no es consumeix, l’esbarzer de la terra catalana”)

Des de diumenge Es Poblat d’en Talaiòtic té oberta una nova secció que amb el nom de Projecte Catalunya Acció
recull els articles d’aquest bloc que inclouen algun enllaç o fan
referència al projecte i als actes promoguts per Catalunya Acció. La
categoria neix amb 13 articles ja etiquetats (amb aquest són 14) i en
11ena posició de les seccions del bloc, per davant de la dedicada al Viquipedisme, i que són el següents:

1- Per què pagam i callam? (17-12-2006)

2- Demà, l’1-D (30-11-2007)

5- El sobiranisme optimista (24-03-2008)


7- Aerolínies menorquines (09-06-2008)

10- El Dia de la Resistència (11-09-2008)

És
evident que amb el potencial d’aquesta organització que creix dia a dia
i que promou la independència de la nostra nació sencera, la secció
pujarà ràpidament en nombre d’articles. Aquí s’hi reproduiran escrits
d’actualitat o de ja publicats per membres de Catalunya Acció al llarg
dels seus primers anys d’existència, així com anuncis i cròniques dels
actes que s’organitzin.

La presència de Catalunya Acció a les
Illes Balears i Pitiüses ha començat a través d’Es Poblat per donar a
conèixer millor el pensament i l’actitud que qualsevol ciutadà d’una
nació lliure té envers uns drets que a nosaltres ens són contínuament
vulnerats i negats. Un primer pas del que ha de ser una presència a
totes i cadascuna de les nostres illes d’aquest pensament i d’aquesta
actitud que és necessari recuperar a tots els racons de la nostra
nació, perquè com tan bellament escriu en Jordi Salat, “abans
de fer-se realitat allò que és veritat, abans de materialitzar-se allò
que és, com la llavor que creix per a convertir-se en arbre, uns
pensaments configuren la mentalitat, com els elements de la naturalesa
saonen la terra on ha de créixer i donar fruit
“.




2
comentaris

Intent d’humiliació del poble basc (EA 1227)

28 de Gener de 2009

Juan José IbarretxeLes raons del sobreseïment de la causa contra Juan José Ibarretxe, Patxi López i Arnaldo Otegi són tan inquietants com el judici en si mateix. Fixem-nos que el tribunal no ha criticat el fons esperpèntic de la qüestió, sinó la forma. És a dir, no és que el cas s’hagi arxivat perquè el tribunal ha reconegut que el diàleg no pot estar mai tipificat com a delicte en un Estat de dret. Res d’això. El cas s’ha arxivat únicament per raons de formalitat administrativa. Cosa que implica la criminalització de la paraula i la transferència a l’Estat de la facultat de decidir amb qui poden parlar i amb qui no poden parlar els ciutadans i també sobre quins temes poden fer-ho i sobre quins temes no. Si això passés a Llatinoamèrica, per exemple, el qualificatiu més dolç que rebrien seria el de totalitaris. Però passa a l’Estat espanyol, en el si de la Unió Europea, i n’hi ha que ho troben natural.

Per això és just que el lehendakari Ibarretxe desitgés la celebració del judici per tal d’arribar fins al final. Aquest judici era una aberració democràtica, però si el poder judicial ha tingut el desvergonyiment d’arribar fins aquí, hauria estat interessant que els observadors internacionals veiessin de quina manera Espanya dóna cobertura legal a la violació dels drets humans. D’Otegi s’entén que en demanés el sobreseïment, ja que les seves circumstàncies personals són diferents de les d’Ibarretxe, però és una baixesa moral que Patxi López titlli de victimista la petició d’Ibarretxe i l’acusi de voler treure un rèdit electoral de la situació. Que potser no hi té dret? Al capdavall, no va ser pas ell qui va posar en marxa aquest disbarat. Per altra banda, si el que es perseguia era la humiliació del poble basc i que aquest percebés que la presidència del seu país –d’una part d’Euskal Herria– té un rang inferior al de bidell d’ajuntament, per què Ibarretxe no ha de tenir el dret a fer que als seus incriminadors els surti el tret per la culata? Hi ha molt cinisme en les paraules de Patxi López. N’hi ha per dues raons: una, perquè ell també té interessos electorals i no vol que Ibarretxe li robi protagonisme; i dues, perquè el seu partit, el PSOE, és el principal artífex d’aquesta barbaritat judicial. És el seu partit qui ha fet les lleis que determinen que parlar de pau sigui delicte a l’Estat espanyol i és el seu partit qui va crear una banda terrorista anomenada GAL. Veritablement, cal ser molt cínic per presentar-se a unes eleccions amb un bagatge tan profundament antidemocràtic.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

———————-

Alliberats per sempre més d’Espanya i França! (EA, 90.952 visites)

La llengua com a element integrador (EA 1226)

Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 gener 2009
Curs de llengua catalanaMolt bona, francament, la iniciativa de la regidoria d’Immigració de Sant Cugat d’afavorir la integració dels nouvinguts bolivians a la nostra cultura mitjançant uns cursos de llengua catalana. Concretament, són una vintena les persones que se’n beneficiaran fins al proper mes de juny. Quan se’ls pregunta la raó per la qual s’han matriculat, la majoria responen que ho fan per raons de feina o per integrar-se més. Són raons lògiques, certament. La anomalia, en tot cas, és la pregunta en si mateixa. Vull dir que la pregunta ja demostra no sols la anormalitat de Catalunya com a país, sinó també l’amenaça que pesa sobre la llengua catalana. La prova és que aquesta pregunta no es fa mai, en clau espanyola, francesa o alemanya, als immigrants que viuen en aquests països. Aprendre espanyol, a Espanya, concretament, no és una opció, és una necessitat. I com que ho és, l’aprenentatge de l’espanyol és immediat. A Catalunya, en canvi, el català només és una opció, ja que no hi ha cap necessitat d’aprendre’l. I en un país on no cal saber-ne la llengua per viure-hi, s’ha de tenir molt bona voluntat per aprendre-la. De fet, em pregunto quants de nosaltres faríem aquest esforç en un país on els mateixos parlants fossin els primers a transmetre’ns la idea que aital despesa d’energia no té cap sentit. Doncs això és el que comuniquem als nouvinguts cada cop que els parlem en espanyol. Per sort, ens queda l’escola. Gràcies a la necessitat dels pares d’ajudar els seus fills en els treballs escolars, molta gent de fora aprèn català. Per això hi ha qui vol que l’escolarització es pugui fer també en espanyol, per tallar aquesta necessitat i convertir el català en una llengua merament ornamental. Volen evitar el que em deia fa poc una dona siriana: “Aprenc català per guanyar-me el respecte de la meva filla”.

Diari de Sant Cugat , 23/1/2009

www.victoralexandre.cat

Franco volia deportar tots els catalans als camps d’extermini de Hitler (EA 1225)

 

Reproduït de www.racocatala.com

Els Papers de la Gestapo  
Diumenge, 12 de desembre de 2004 a les 13:52  
Informa: JoanAltres

El meu pare Josep Vergés Matas, editor de Destino, que estava molt ben informat, m’explicava que el violent desacord del tren d’Hendaia amb Hitler (“Franco és pitjor que anar al dentista”) no era un poc creïble repartiment d’Àfrica, sinó la solució final dels catalans.

La Sicherheitsdienst de la Gestapo, l’espionatge de la policia política d’Adolf Hitler, va muntar el 1937 l’operació coneguda com Papers de Salamanca, 200.000 kilos de documents robats als catalans i guardats a l’hospici de nens del carrer Gibraltar del quarter general de Francisco Franco. L’historiador del dictador Paul Preston ha destapat que el coronel de la SS Heinz Jost, condemnat a mort a Nuremberg, va dissenyar aquesta neteja racial d’Espanya. El meu pare Josep Vergés Matas, editor de Destino, que estava molt ben informat, m’explicava que el violent desacord del tren d’Hendaia amb Hitler (“Franco és pitjor que anar al dentista”) no era un poc creïble repartiment d’Àfrica, sinó la solució final dels catalans.

El Führer no es va atrevir a deportar-nos com preu de sang del seu aliat per entrar en guerra. Una cosa era fer desaparèixer jueus dispersos del III Reich i una altra, jueus imaginaris a la seva terra. Els crims es fan d’amagat com la sagnant persecució muntada per la Gestapo. Tres milions de catalans, tots, estàvem fitxats. El cunyat Ramón Serrano Sunyer va encarregar a l’amic de la família Marcelino Ulibarri el saqueig. Després presidiria el tribunal de repressió, encarregat de les penes de mort. Només al Camp de la Bota, avui tapat pel Fòrum dels Especuladors, s’hi afusellaren 1.400. Tot el que no s’emportaren fou destruït, com llibres i revistes en català. Però no ho cremaven com a Alemanya, sinó que feien pasta de paper, molt millor negoci.

La magnífica Plaça Major de Salamanca està construïda també amb el botí de guerra de la destrucció de Catalunya el 1714.  L’arxiu dissenyat per la Gestapo a Salamanca agafava les 17 (de 50) províncies que lluitaren contra el feixisme. Però els castellans han recuperat els seus documents, com les famílies dels polítics Giner de los Ríos i Azaña. En canvi les famílies Cambó o Rovira i Virgili han rebut la mentida com a resposta.

La Comissió de la Dignitat diu en un llibre (Editorial Milenio) que amagar el contingut i elevar un fitxer policial a valor d’arxiu és una jugada deshonesta per guanyar temps i no retornar documents obtinguts per la violència. El primer ministre de cultura postfranquista Ricardo de la Cierva avisava que tornar els Papers de Salamanca als catalans era trencar Espanya, com repeteix José María Aznar: “La propia nación española corre peligro.”  

El coordinador de la Dignitat Toni Strubell pregunta: “Matthausen i Dachau queden en peu com memòria de l’holocaust. El que no s’entendria fora matenir uns quants jueus als barracons per Unidad de Archivo Judío. Resulta inimaginable que documents robats per nazis a la guerra no hagin estat tornats. Si Salamanca és l’arxiu de la Guerra Civil per què només té documents d’una minoria? Que no va haver-hi Guerra Civil a tot l’Estat? Per què no hi traslladen els enormes fons que hi ha al menys en sis arxius espanyols? Per no parlar de la subvencionadíssima Fundación Francisco Franco.

Si el ministre de defensa José Bono acaba de tornar la santa creu ortodoxa espoliada per la División Azul a Rússia, per què no es pot tornar als catalans el que és nostre? En un Estat de dret tots els béns robats són retornats als seus propietaris.”  500 intel·lectuals i famosos de tot el món demanen el retorn, com els presidents Mario Soares o Francesco Cossiga. L’hispanista Henry Ettinghausen escriu: “És la perpetuació deliberada d’un acte d’Estat de robatori a mà armada. No fer res no és una decisió neutral sinó mantenir l’oblit col.lectiu i negar-se a posar fi a un dels pocs desastres de la Guerra Civil que encara poden arreglar-se.” El PSOE, en mestissatge amb el PSC i depenent d’Esquerra, serà tan culpable com el PP si no torna els papers de la Gestapo a Salamanca, capital de la Guerra Civil i, diuen, capital europea de la cultura.

Josep C. Verges12.12.04

..

“L’exèrcit d?ocupació, dia a dia, encara desfila per la diagonal. EA 1224

29 gener 2009

Van entrar fa 70 anys i encara són aquí

franco0 Article publicat a e-notícies el 28 de gener del 2009

Hi
ha una coneguda cançó del grup Al Tall –“Lladres”– que diu: “Lladres
que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova
en casa i des d’ella governeu.” I així ha estat al llarg dels darrers
segles, Catalunya no tan sols ha estat objecte de pillatge en
reiterades ocasions, sinó que quan els enemics ens han entrat a casa,
la majoria de les vegades no ho han fet només per saquejar-nos i fotre
el camp sinó per quedar-s’hi, governar-nos, espoliar-nos i
perseguir-nos.
Així va ser al final de la Guerra de Successió,
episodi al qual fa referència la cançó d’Al Tall i així va tornar a ser
fa 70 anys, quan les tropes franquistes, després de la derrota de la
República, van entrar per la Diagonal de Barcelona i van prendre
possessió de la capital catalana i de la resta de ciutats del nostre
país; un trist episodi de la nostra història del qual ara s’ha
commemorat el setantè aniversari. El meu sentit homenatge a tots
aquells que van lluitar i fins i tot morir als camps de batalla per
retardar l’entrada dels feixistes a Catalunya amb l’objectiu de
protegir la retirada republicana i la de tots aquells que emprenien el
dur camí de l’exili.

Les tropes “nacionals” no venien tan
sols a saquejar i exterminar, venien a destruir tot un poble, tota una
nació, per això en terres catalanes els “nacionals” s’autodenominaven
orgullosament “exèrcit d’ocupació”.

La Guerra Civil espanyola a
Catalunya no va ser “civil”,
malgrat els catalans que van col·laborar amb els franquistes, va ser sobretot una guerra d’ocupació,
el principal objectiu de la qual era eliminar políticament i
militarment qualsevol vestigi d’autogovern, qualsevol element que
tingués relació amb les institucions catalanes, incloses les persones
que havien tingut responsabilitats polítiques en el període republicà.

Quan els franquistes van assassinar Lluís Companys després d’un
vergonyós judici sumaríssim –que l’Estat espanyol es nega a anul·lar
malgrat les peticions en aquest sentit que es fan des de Catalunya,
l’última a instàncies de la Comissió de la Dignitat–, no pretenien
eliminar només l’home, el polític o un alt dirigent republicà, la
seva intenció era destruir el màxim símbol del poble català, de la
nació catalana, perquè de nació només podia haver-n’hi una, la seva,
l’espanyola, la “patria común e indivisible de todos los españoles”,
una frase que no només deien els franquistes llavors, sinó que també es
reprodueix en l’actual Constitució Espanyola, una carta magna hereva
dels principis i fonaments franquistes sobretot pel que fa al model
d’Estat.

Doncs bé, com deia abans, els franquistes van
entrar a Catalunya fa 70 anys i s’hi han quedat, com a mínim els seus
ideals, la seva manera d’entendre Catalunya: vençuda, humiliada, sense
senyals d’identitat propis, sense dret a ser ni a decidir. Aquesta
Catalunya franquista i falangista existeix encara en les mentalitats
d’un bon nombre de ciutadans residents a Catalunya que avui poden
militar a Ciudadanos, Unión Progreso y Democracia, el Partit Popular,
en sectors del Partit dels Socialistes, etc.
o formar part de
determinats cossos policials, funcionarials, judicials, col·lectius en
defensa de la llengua castellana i grups anticatalans diversos o
treballar en diferents mitjans de comunicació. No hi ha pràcticament
diferències entre la Catalunya espanyolitzada que volia Franco i la que
ells reivindiquen ara, igual d’espanyolitzada. Una Catalunya en la qual s’homenatgen franquistes reciclats com Carlos Sentís,
condecorat recentment pel govern espanyol, i que al cap de pocs dies de
l’entrada de l’exèrcit de Franco a Catalunya escrivia a “La Vanguardia
Española” que a Catalunya “había empezado a amanecer” i parlava de “los
últimos días de la Cataluña de Companys”.

Com us deia,
ells encara són aquí, entre nosaltres, i m’ajuden a saber quin és el
meu bàndol, el contrari al seu. Només hi ha una manera de derrotar el
franquisme del tot, l’assoliment d’una Catalunya independent. Aquesta
és la meva lluita i també la de molts catalans. Serem majoria, no en
tingueu cap dubte.

Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà de Catalunya

(Extret de: http://cataccioopinions.blogspot.com/2009/01/van-entrar-fa-70-anys-i-encara-son-aqui.html)

Dels pallassos quintacolumnistes … i de qui els envia. EA 1223

Catalunya, sempre en mans dels seus enemics.
Cal trencar aquesta tendència filla directa de la subbjugació.
Qui la pot trencar?
-Qui fixi el seu nord i la seva coordinació en trencar amb França i Espanya!
de moment: l’independentisme rupturista comandat per Catalunya Acció.

Us enganxem ací un brillant article de Josep Sort que posa noms i cognoms als pallassos quintacolumnistes.

From: Josep <jsort64@gmail.com>
Date: 27 de gener de 2009 13:52:10 GMT+01:00
Subject: [josepsort] 1/27/2009 01:34:00 AM

DOTZE SAVIS O DOTZE MONES?

Que
la cosa degenera ho podem comprovar amb l’anunciat nomenament d’un
comissió formada per 12 individus als quals alguns mitjans gosen
anomenar savis. Es tracta d’una comissió presidida pel Tio Pepe,
i que té com a missió fer recomanacions de cara als reptes que haurà de
fer front la Unió Europea  entre el 2020 i el 2030 i determinar en
aquest context el paper de Catalunya. Els seus treballs seran
presentats al grup de treball presidit pel mismíssim Felipe González
que farà el mateix però a escala europea. Els titllats com a savis catalans, presentaran el seu report quan Ecspanya ocupi la presidència de torn de la UE, en el primer semestre del 2010.
Però
anem a pams. A qui diuen savis? Són realment savis? De fet, no. Lluny
de ser una comissió acadèmica, és una comissió totalment polititzada i
les conclusions de la qual, pràcticament ja es poden avançar d’avantmà.
A més de Montilla, hi figuraran quatre diplomàtics, un pallasso, i una autèntica llista de polítics freakis, que fa espantar.

Val
a dir que el primer i l’últim d’aquests quatre diplomàtics de carrera,
van entrar-hi, sota el règim franquista. És a dir, que van ser
diplomàtics de Franco. Els altres dos, no ho pogueren ser, per motius
d’edat, que si no… Un d’ells va ocupar càrrecs d’alta responsabilitat
en els governs de la UCD, i un altre va ser un estret col.laborador del
pepero Abel Matutes, quan
aquest era comissari europeu. Una altra coincidència en alguns d’ells
és l’haver estat diplomàtic a l’antiga URSS -hòstia, com el Samaranch!
Serà coincidència? (pregunta estúpida…)
El pallasso, tot i que se’l vincula al grup de diplomàtics, no és altra que l’impresentable Joan Clos i Matheu,
actualment ambaixador a Turquia. A hores d’ara encara no se sap de cap
incident diplomàtic, però no us estranyeu si algun dia Turquia i Grècia
tornen les hòsties. Segurament, el culpable serà en Clos. Quina nassos,
titllar Clos de savi!
Passem als freakis. N’hi ha dos, que són antics ministres del GAL, com és el cas públic i notori d’en Narcís Serra i de Joan Majó.
Sobradament coneguts i amb una fulla de serveis que fa esparverar. Per
Majó quasi porta a la fallida l’antiga CCRTV, ara CCMA. Un geni, doncs.
D’en Serra, no cal dir res, per ser de sobres conegut.
La resta són Frederic Mayor Zaragoza, i l’Eduard Punset,
el telepredicador televisiu. Val a dir que tots dos, van ser ministres
sota els governs de la UCD, en els anys setanta i primers vuitanta.
 També hi ha l’incombustible Josep Piqué, autèntic desitjat pels sociates, malgrat la seva militància, força accidentada, per cert, al PP.
Per
acabar d’embolicar la troca, la comissió compta amb dos individus que
realment han estat un desastre per a la representació de Catalunya a
Brussel.les. Em refereixo a l’impresentable d’en Carles Gasòliba i Böhm i santa Concepció Ferrer,
ex-MEP d’Unió Democràtica, i si no vaig errat, opusdeista de pro. És de
suposar que aviat s’inclourà com a acte de desgreuge sant Ignasi (de Loyola?) Guardans.

La llista es tanca amb la noia dels encàrrecs, l’Anna Terron, sempre al servei de la causa. 
Un
cop repassada la llisteta de marres, quines conclusions podem treure?
Que s’ha de ser un autèntic cínic per dir que aquesta colla són
savis… no són més que autèntics carnissers a punt per esquarterar
Catalunya i recomanar la seva definitiva eutanàsia en el context
europeu. Fixeu-vos: funcionaris franquistes, antics UCDs, antics PPs,
els sectors més ecspanyolistes de CiU, sociates sector GAL, i algun
saltimbanqui i la secretària… quin panorama, oi?
Realment
s’ha de tenir molta mala llet per considerar que aquests individus
-potser amb l’única excepció d’en Mayor Zaragoza- tinguin res a dir que
no sigui si bwana a l’amo
ecspanyol. No obstant això, seguiré els seus treballs, no tant per que
pensi que diran quelcom útil per Catalunya, sinó perquè estic segur
que, per poc que puguin, faran el possible per enfonsar-la i
destruir-la com a nació. En tot cas ja ho comprovarem. 
Ramon, un cop siguis eurodiputat, faries bé de marcar-los d’aprop a aquesta colla, que ens volen mal. Oriol, tu també, en l’hipotètic cas que surtis escollit.


Enviat per Josep a josepsort el 1/27/2009 01:34:00 AM

La guerra contra l’independentisme basc. (EA 1222)

22 de Gener de 2009

 

Demokrazia 3MCom a català m’admira sincerament la capacitat de reacció del poble basc per respondre amb instruments democràtics la prepotència totalitària espanyola. Em refereixo a la plataforma Demokrazia 3.000.000 (D3M), l’alternativa presentada recentment després del reguitzell de formacions que han estat criminalitzades des de l’any 2003. Set, si no m’erro. Espanya odia l’independentisme perquè destrueix el seu projecte hegemònic -una immensa Castella envoltada de folklòriques peculiaritats regionals- i, com que no pot arrencar-lo amb la mateixa legitimitat amb què un dentista arrenca un queixal, fa lleis a mida que li permetin convertir en delicte tot comportament antagònic amb el seu projecte. Ara, d’acord amb això, es proposa il·legalitzar D3M, ja que, segons la Llei de Partits Polítics, n’hi haurà prou que un sol dels seus militants hagi format part d’unes sigles anteriorment prohibides perquè tot el partit sigui considerat il·legal. Sembla un acudit, oi? A Europa, si més no, ho és. Però cap país no diu res perquè la Unió Europea és un club d’estats els membres del qual es caracteritzen per tapar-se les vergonyes mútuament.

En aquest sentit, per tant, no es pot esperar res de bo. Assistim a una praxi antidemocràtica que va néixer l’any 2002 fruit d’un pacte entre el Partit Popular i el Partit Socialista contra l’independentisme basc. Aquell any, desatenent les recomanacions del Consell d’Estat, el govern de José María Aznar va tirar endavant el text i uns mesos després va ser aprovat al Congrés espanyol amb els vots del PP, del PSOE, de Coalición Canaria i del Partido Andalucista. Així va començar una criminalització de l’independentisme, amb centenars de detinguts, tancament de mitjans de comunicació i persecució sistemàtica d’editorials, de distribuïdores i de centres d’ensenyament, que ha arribat fins avui. La idea és que l’independentisme basc no sumi. D’aquesta manera, invisibilitzant-lo electoralment, es pot elaborar un discurs -tant per a Espanya com per a la resta del món- que digui que, com demostren les urnes, el sentiment nacional basc és minoritari. Això, però, és molt més que una praxi política perversa. Això és terrorisme d’Estat, perquè en la persecució de les idees i en la il·legalització del dret a sotmetre-les a la consideració de les urnes, hi ha una violència implícita totalment inadmissible. Terrorisme d’Estat, aquesta és l’aportació de l’Espanya actual al patrimoni de la humanitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

El ball dels il·lusos. EA 1221

Vas errat. Ho dic des de la meva opinió i naturalment puc equivocar-me.
La indefinició volguda i permanent per a enredar molts més catalans
durant més anys encara, és el camí escollit per Mas i la seva ombra
-Pujol i els seus fidels seguidors, els que siguin-.

El sobiranisme de CDC és un engany. Els líders de CDC, no qualsevol
líder sinó els que porten el timó continuen i continuaran fent marrades
volgudes i sabudes per ells. El baixell de CDC i UDC no pensa virar o
potser ja no pot virar.

Cal un Projecte nou que tingui el Rumb marcat i fixat vers el
trencament amb l’estat espanyol: Dir-ho i fer-ho: preparar el Poble,
incentivar la desafecció clara i descaradament.

No, Ciu no representa ni insinua una mínima esperança per a la Catalunya lliure, mestressa de si mateixa.

El resultat de Ciu serà subjugació i més subjugació, no serà llibertat ben entesa, no!

Cap esperança en Ciu, doncs!

Creure en aquesta evolució positiva que tu apuntes és una actitud il·lusòria.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

———————–

Aquesta resposta és al Post de Josep Sort que us enllaço ací:

http://mail.google.com/a/josoc.cat/?shva=1#inbox/11f0e213653c6aca

“convé posar les coses al seu lloc” (Albert Ubach) EA 1220

21 gener 2009

No és independentisme: és independència!

Casa_Gran_Independencia_00 En un país com el nostre, on se’ns ha bombardejat durant trenta anys seguits amb eufemismes i on la perversió de la paraula ha esdevingut norma, convé posar les coses al seu lloc.

Immersos en un context internacional tocat per una crisi de magnituds esgarrifoses, la Catalunya arrossegada dins l’estat espanyol s’enfronta a un panorama que és, com a mínim, desolador.

I
és que enguany es preveu que la xifra d’aturats a l’estat espanyol
fregarà el llindar del 20% de la població activa. Només al nostre país,
en un sol mes s’ha passat de tenir 400 aturats a 800 cada dia. La pèrdua de competitivitat s’afegeix a la ja malmesa xarxa d’infraestructures, més pròpia d’una república bananera que la correspondria a un país avançat d’Europa. És el que té no haver marxat d’aquest estat espanyol que l’únic llenguatge que coneix és el (mal)tracte colonial sistemàtic.

Una situació que el nostre país acusa encara més per culpa de la profunda crisi directiva que patim. Una crisi de dirigents que després de trenta anys no
han estat capaços ni tan sols d’assegurar que Catalunya sigui l’única
propietària de la seva butxaca i d’evitar que els nostres diners
estiguin sempre en mans de tercers
. L’ètica política –aquesta qualitat tan mancada i que cal recuperar- ens obliga a convenir que tenim el país en mans d’una gent que amb prou feines serien capaços de presidir una escala de veïns, amb tot el respecte que mereix aquest darrer col·lectiu.

Després de trenta anys d’invertir milions a fons perdut en campanyes perquè Espanya –sí, aquest país que s’emporta cada any més de 19.000 milions d’euros- deixés de titllar-nos de garrepes a tots plegats;

Després de trenta anys aguantant insults constantment davant la passivitat i claudicació d’aquesta classe política catalana ;

Després de trenta anys repetint-nos contínuament que « ara no toca » o que « no estem preparats per tornar a ser un estat independent », o fins i tot buscant d’una manera malaltissa allò que anomenaven “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”, talment com si tots plegats fossin continuadors de Felip Vè;

Després de trenta anys de suportar uns dirigents amb vocació de pidolaires dels nostres propis diners i a sobre venent-nos com a èxit el fet d’esgarrapar quatre monedes del saqueig que mai no han evitat;

Després de trenta anys veient com la llengua pròpia del país pateix un acorralament acarnissat, camuflat rere presumptes campanyes de normalització totalment enganyoses perquè és impossible normalitzar la llengua sense primer ser un país normal;

Després de trenta anys venent-nos cortines de fum amb eufemismes totalment buits com sobiranisme, cases grans del catalanisme, autogovern, pluges fines i patriotismes socials, que només han servit per distreure’ns i evitar com fos un procés de trencament real amb Espanya i França;

Després de trenta
anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar
l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme
econòmic i social…

…nosaltres diem prou.

S’ha acabat el bròquil.
Prou de jugar a fet i amagar amb Espanya i amb França.
Prou de pervertir Catalunya.

Catalunya es troba en un punt de no retorn: o ens independitzem aviat, o simplement ens arruïnem. L’afirmació, amb tot el que hem exposat, no deixa pas a ambigüitats. Avui, vistos els precedents i el llegat que ens han deixat aquests venedors de fum que encara aspiren a distreure’ns amb els seus eufemismes, podem afirmar categòricament que qui no treballa per la recuperació de la independència de Catalunya hi treballa en contra, per molt que disfressi el seu discurs amb les retòriques de sempre.

N’hi ha que encara aspiren a una Catalunya permanentment encadenada a l’estat espanyol i francès. N’hi ha que encara aspiren a ser pidolaires dels nostres propis diners i dels nostres drets nacionals i col·lectius. Són els mateixos que durant trenta anys han viscut dels rèdits que els ha proporcionat allargar una situació que, apostar-hi novament, suposaria provocar el major suïcidi col·lectiu de la història.

Diguem, doncs, les coses pel seu nom, clar i català :

No és finançament: és espoliació fiscal.
No és autogovern: és colònia espanyola i francesa.
No és convivència ni consens: és maltractament continuat.
No és Estatut: és una vulgar “ley orgánica”.
No és país: és una simple comunitat autònoma.
No és president de Catalunya: és un gris virrei.
No és normalització lingüística: és supervivència i és substitució lingüística.
No és autogovern, ni sobiranisme, ni catalanisme: és autonomisme.

Catalunya Acció no és la Casa Gran del Catalanisme ni és la Catalunya social de pluja fina: és, clar i català, activar la Casa Gran de la Independència.

L’hora del catalanisme i de l’independentisme s’ha acabat: ara és l’hora de la independència!

Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà

L’espionatge castellà i l’assassinat de Pau Claris (EA, post 1219)

21/01/2009

Extret del Blog d’en Talaiòtic:
http://espoblat.blogspot.com/2009/01/la-i-repblica-catalana.html

“Pau Claris es morí -possiblement enverinat- el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que
l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia
alliberat per sempre més de la monarquia espanyola.”

“La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa.
“Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes
semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort
de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a
Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president
de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la
corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau
Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc,
era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la
via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.”

La I República Catalana

Gràcies a una notícia de Vilaweb, llegesc un article del setmanari El Temps que reproduesc integrament a continuació:

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La
república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida,
contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni
Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe
revolucionària’.

Els
llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya
republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de
1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el
país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de
França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956),
catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya
encara va ser una república sobirana un temps considerable més,
exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot
l’any 1641.

L’historiador
fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar
sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe
revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement
de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la
seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan
el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII
que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no
es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia
esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins
el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i
constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana
–sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De
fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El
procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic
amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan
feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb
la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços
el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari
català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política
no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà
en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder
plenament sobirà.

El
biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana
abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la
pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La
tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de
manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços
–els representants dels diversos estaments del país– nomenaren
lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren
nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori,
encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A
més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va
portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona
espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple,
dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de
l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís
XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els
catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República
lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En
l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el
seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític
català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la
representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per
a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment
revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa
política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares,
com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la
resistència contra els exèrcits reials.

Alguns
historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim
de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En
contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política.
Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i
final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La
tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders,
i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia
parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema
absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel
que fa a l’economia.”

La
historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat
el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals
i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans.
La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau
Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de
documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni
Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita,
de la classe política catalana de l’època.

Era
un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams
familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura
constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la
formació històrica catalana; i creixent consciència de classe
responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un
procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una
altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els
fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional
català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta
socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans
honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La
vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions
de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional,
s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams
establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre
important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial
Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La
classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força
davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe
dirigent de tot el Principat.

Tot
això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la
defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les
poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats
al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per
tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva
només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser
un agent representatiu d’una classe dirigent políticament
conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes
institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica
polítiques.

Es morí enverinat.
Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que
l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia
alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors
han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els
francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un
mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni
Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec
que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret
el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou
administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí
barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores,
difícil de detectar.”

La
nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa.
“Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes
semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort
de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a
Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president
de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la
corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau
Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc,
era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la
via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però
per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques
catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les
seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a
Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb
l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un
malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de
Sang.

Lluís Bonada