Decidir-se per la Independència i preparar el poble per aquest pas. EA 1196

Salvador Molins Escudé ha escrit a les 21:18
La Independència de la nostra pàtria s’acosta a tot vent.
Però cal que perfeccionem dia a dia el criteri i l’estratègia necessàries.

Bon 2009 !

Només hi ha una resposta d’afirmació de Catalunya, no pas la que proposa en Barrera:

1r – Decidir-se per la Independència. Catalunya Acció i altres organitzacions catalanes ja ho hem fet.

2n – Començar ja,
a partir d’ara mateix, a preparar el nostre Poble per tal que es
decideixi a fer aquest pas imprescindible de l’adolescència nacional a
la llibertat nacional.

Joaquim Pugnau i Salvador Molins (Membres de Catalunya Acció)

———————————

Acabem de rebre aquest comunicat que segueix
de la
Comissió Centenari de l’estelada

Benvolgut,

aquest 2008 ha estat un any
especial per a molts de nosaltres. N’estem segurs que també per a
vosaltres. En tot el nostre temps de militància mai no havíem trobat una
complicitat nacional tan àmplia i transversal que ens ha permès unir sota una
mateixa reivindicació a companys de diversa militància política, activista i
també generacional. El conjunt d’actes per commemorar el centenari de la
bandera de la llibertat, la Senyera estelada, ho ha fet possible. I ens sentim
orgullosos d’haver col·laborat a fer realitat aquesta fita.

Ha estat un exercici d’unitat entre tots els qui des del
nostre àmbit treballem per saltar el mur que ens impedeix existir i tenir veu
pròpia. El mur que ens impedeix viure plenament en llibertat.

Ha estat un exemple de desobediència davant d’aquells
que venen imposant-nos la seva voluntat i legalitat per la força. Aquest no a
Espanya i sí a la llibertat el van liderar els alcaldes i regidors de les més
de 140 viles i ciutats que van decidir fer un pas endavant i mostrar la nostra
voluntat com a poble de decidir el nostre futur.

L’estelada ha coronat més de 100 cims, entre ells
l’Everest. S’ha reeditat el llibre que explica l’origen de la bandera. I s’ha
aconseguit que tots els territoris dels Països Catalans hagin acollit
l’exposició que compta amb els primers testimonis gràfics de la història
que van recollir el naixement de l’ensenya dels independentistes
catalans. Pels membres de la Comissió 100
anys d’Estelada ha suposat un honor i un orgull que una entitat referent
i de trajectòria exemplar en valentia i militància, la Comissió de la Dignitat,
ens hagi distingit amb el premi ‘Dignitat 2007-2008’ que es
lliurarà el proper 26 de gener. Sense vosaltres i la vostra participació,
aquest guardó no hauria estat possible.

I l’any ha acabat de la millor manera, amb la
constatació que molestem l’enemic. Que els hereus del 18 de juliol del
36, el Partit Popular, hagin hagut de sortir públicament a queixar-se per una
decisió democràtica i de justícia històrica de l’Ajuntament de Barcelona com dedicar un
carrer al creador de l’estelada, Vicenç Albert Ballester, vol
dir que l’hem encertat.

Hem molestat i seguirem molestant. I no deixarem de fer-ho
fins aconseguir la
llibertat. L’empenta i l’escalf que ens heu donat
totes i tots vosaltres amb l’aportació que cadascú hagi pogut fer perquè
aquest centenari de l’estelada hagi estat un èxit ens permeten afrontar
el 2009 amb més voluntat que mai de continuar per aquest camí.

És per això que ja preparem un 2009
amb tanta o més intensitat que l’any que hem deixat enrere (ja sereu
informats…)
La causa per a l’alliberament de la nostra
nació s’ho val. I ho farem seguint el millor guia que sempre hem tingut:
l’exemple de totes les homes i dones que ho han donat tot per Catalunya i
els Països Catalans. I en especial als primers que van lluitar per la llibertat
amb l’estelada com a bandera. A ells ens devem. Vagi per ells aquesta
petita gran victòria.

Endavant! Bon any 2009.

Comissió Centenari de l’estelada

———————






Única resposta vàlida: APOSTAR PER LA INDEPENDÈNCIA ! – EA 86.275 visites

Renyer respon Avellaneda de Catalunya Acció. EA 1195





L’esquerra
de la llibertat (XV)

jrenyer
| dimarts, 23 de desembre de 2008 | 01:08h

Màrius Avellaneda i Roca, militant de Catalunya
Acció, m’ha fet arribar les següents reflexions
sobre el llibre “L’esquerra de la llibertat”.

————————–

És la primera vegada que l’escolto (va ser a
l’acte de Catalunya Acció, el passat 6 de desembre a Berga
“Per una nova constitució catalana” en la que
juntament amb Santiago Espot, el nostre president, va tenir la
gentilesa de fer-nos una exposició magistral, una breu síntesi
dels diversos projectes constitucionals elaborats des de
l’independentisme al llarg del segle XX). Aiximateix, és la
primera oportunitat que tinc de llegir una obra escrita per vostè,
un polític, escriptor i analista amb majuscules, sí em
permet l’expressió.

Aquest llibre “L’esquerra de la llibertat”,
cal llegir-lo atentament, capítol per capítol,
reflexionant en cada un d’ells. És molt ric en matisos,
divers, instructiu, amb observacions penetrants i amb suggeriments de
reformes tan necessàries com cabdals pel nostre país.
Aquest llibre ens dóna les pautes per afrontar molts dels
problemes polítics que tenim plantejats, des de fa anys, la
societat catalana actual. Degut a la riquesa de continguts demana una
lectura atenta que transcendeix a la simple consideració del
títol, un tant genèric.

Al meu entendre, el llibre fa una anàlisi de
la situació i les perspectives del republicanisme català
i, perquè no dir-ho de forma planera, de les tasques a que
hauríem d’enfrontar-nos tots els patriotes que lluitem per la
llibertat del nostre país. Vostè, ens fa un estudi
acurat de les diferències existents amb el liberalisme i la
socialdemocràcia (fonamentalment espanyola), i aiximateix,
estableix quins són els factors condicionals presents i la
seva influència a la Catalunya actual. Per conèixer
l’evolució de les esquerres i dels moviments nacionalistes en
la història passada i recent, ens descriu en quina situació
ens trobem actualment a Catalunya. Situació aquesta, de la que
considero hauríem de prendre més d’una nota de les
seves reflexions, sobretot avui quan el nostre poble es troba faltat
de referents que l’encaminin i el condueixin cap al seu destí
final: la independència.

Hem de constatar que avui, tenim una esquerra
“nacional catalana” (fonamentalment PSC i ERC), que els
seus interessos no coincideixen amb els del poble “menut”,
doncs més aviat coincideixen amb interessos personals o de
partit; interessos, que poc o res tenen a veure amb els desitjos de
la ciutadania que espera, adormida i desorientada per les
circumstàncies, un nou dia que faci ressorgir l’esperança
i la il·lusió. El poble espera aquesta esquerra que 
“l’esquerra renovada, l’esquerra de la llibertat, ha de
reivindicar el dret de cada poble a tenir estat propi, o a
compartir-lo amb altres pobles en condicions d’igualtat. Però
les minories nacionals han de seer respectades i la ciutadania s’ha
de fonamentar en l’opció personal, en la lliure voluntat de
les persones”. Com diu molt bé el senyor Heribert Barrera
en el pròleg dl llibre. La qual cosa està molt lluny
amb els partits polítics que tenim, doncs només s’ha de
veure la defensa que fan dels interessos de Catalunya, tant a la
“metròpoli” com al Parlament.

Continua l’espoli fiscal, la manca
d’infrastructures, els intents d’assimilació “castellana”,
la intromissió en l’ensenyança, les traves a l’expansió
econòmica (ENDESA, antes alemana que catalana), el boicot als
productes catalans, el menyspreu a la nostra cultura i història,
el no reconeixement del català a les institucions de l’Estat i
als organismes internacionals, els impediments a les seleccions
esportives catalanes, el convertir-nos en una autonomia més,
(però això sí, endarrerida i submissa !!)…etc.
I mentres tot això passa al nostre país, els polítics
segueixen amb el “pactisme estèril” i la falta
d’unió per la defensa dels interessos catalans. Lo més
vergonyós de tot, és la submissió total al
centralisme, tot i esperant que caigui del cel “la bondat
divina” de l’Estat de les autonomies, del “cafè per
a tots” o que arribi “la insula barataria” esperada
durant 300 anys per totes les generacions de polítics
catalans: el minsiteri a Madrid, tan desitjat per fer “pedagogia”
!!!.

Ara tots els aprtits estan pendents de la resolució
del finançament i del que pugui resoldre el tribunal
Constitucional sobre l’Estatut. Una pèrdua de temps total i
infructuosa. L’estratègia que segueixen tots i cadascun d’ells
és clara: consisteix en seguir amb la lluita partidista i
fraticida a veure qui afleuixa i a qui poden fer responsable (dels
altres !!), del fracàs que ha representat, fins per tots ells
plegats, la negociació del desplegament real de l’estatut i la
reforma del finançament de Catalunya. Encara no entenen que
això és més que un fracàs col·lectiu
i que de fet no han aconseguit millorar la nostra relació amb
Espanya, -impossible d’altra banda!!-, ni ha suavitzat la dependència
vers aquesta “metròpoli” bressol del colonialisme
més ultramontà.

Com vostè diu molt bé, “…Catalunya
Acció és un projecte polític que enllaça
amb les corrents del separatisme d’abans de la guerra autodenominades
integrals i que aspira a actualitzar una força patriòtica
que tingui com a element prioritari l’alliberament nacional”. I
també afegeix, “en paraules del mateix Santiago espot
aquesta alternativa no la poden impulsar sols i de la seva mà
està trobar les complicitats per fer-la operativa”. Sí,
és veritat aquesta afirmació del senyor Espot, no és
menys cert que vostè també diu “en tot cas,
personalment, em plau haver deixat oberta una línia de diàleg
amb aquestos patriotes…”. Aquestes paraules vostres, de bona
voluntat, en “una línia de diàleg”, desitjo
profundament que es converteixin en una línia de cooperació
efectiva i senyera per la lluita comuna pels interessos de Catalunya.

Avui, amb honroses excepcions, com és 
Catalunya Acció i algunes altres organitzacions més,
ens trobem amb una falta flagrant de lideratge, de referents,
d’objectius clars. Estem cada dia més necessitats d’aquell
“avi” que ens indiqui el camí cap a la lluita per la
llibertat. Nosaltres lluitem amb tots els nostres esforços
(econòmics i personals al nostre abast) per la independència
i la llibertat de Catalunya, però aquest esforç cap a
la fita final serà més feixuc per a tots sinó
comptem amb adhesions a la causa nacional de personalitats com vostè,
que ens facin costat de forma efectiva i compromesa. El seu llibre,
esmentat abans, ens ajudarà a la comprensió, a
l’anàlisi i a trobar l’estratègia a seguir per arribar
a la nostra fita, però la particiapació activa al
nostre costat, no dubto ni un moment, que serà un suport molt
valuós per tots plegats.

 

Jaume Renyer

 

El sí guanyaria en una consulta pel dret a l’autodeterminació. EA




El sí guanyaria en una consulta pel dret a l’autodeterminació

| Una enquesta interna de CDC del novembre dóna un 57,17 per cent
de suport al dret a decidir en cas d’un hipotètic referèndum | Els
votants de tots els partits menys el PP estarien d’acord a convocar-lo

El sí guanyaria en una consulta pel dret a l’autodeterminació
| Una enquesta interna de CDC del novembre dóna un 57,17 per cent de suport al dret a decidir en cas d’un hipotètic referèndum

Els votants de tots els partits menys el PP estarien d’acord a convocar-lo
Tian Riba
Una enquesta interna de CDC del mes de novembre reflecteix que el sí guanyaria un “hipotètic referèndum per l’autodeterminació de Catalunya” -preguntat així- amb el 57,17% dels vots. Ara bé, la participació que reflecteix aquesta enquesta seria del 53%. Si la participació esperada se situés al 66,2% i les opinions “no ho sé” se sumessin a l’opció negativa per un “vot de la por”, la truita es giraria i els vots afirmatius es quedarien en el 45,50% i els negatius serien el 54,49%.

Sigui com sigui, l’enquesta serveix als dirigents convergents per argumentar que hi ha una base sòlida que demostraria que el centre polític ha basculat cap al dret a decidir. I més quan el sí té una victòria sostinguda en les últimes quatre enquestes encarregades pel partit que lidera Artur Mas. Això sí, des de la punta del novembre del 2007, abans de la manifestació de l’1 de desembre d’aquell any pel dret a decidir provocada pel col·lapse de les infraestructures de l’Estat, els que responen “segurament hi votaria a favor” han baixat del 65% al 57%, cosa que demostraria que com més dolent és el tracte de l’Estat, més creix el suport sociològic a la independència, que és el que els ciutadans entenen que vol dir autodeterminació, segons les enquestes de CDC.

De fet, aquests percentatges i la seva evolució són equiparables gairebé amb exactitud als que responen a favor, senzillament, que es convoqui un referèndum per l’autodeterminació. I els votants de tots els partits excepte el PP estarien d’acord que “en un futur” Catalunya convoqui un referèndum d’autodeterminació. La qual cosa demostraria que si el TC retalla l’Estatut un referèndum també tindria acceptació. També per votants, el 81% dels d’ERC votarien sí a l’autodeterminació, CiU té l’electorat dividit -d’aquí la seva ambigüitat tradicional-, com també ICV -amb un cert avantatge del sí-, el 40% dels del PSC estan a favor del sí i fins i tot a Ciutadans (32,2%) i el PP (18,6%) hi ha partidaris de l’autodeterminació.

——————–

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 7. Diumenge, 14 de desembre del 2008

“Països Catalans, un poble lliure al món” EA 1193

NOTÍCIA DE VILAWEB:
DILLUNS, 29/12/2008 – 17:07h

‘Països Catalans, un poble lliure al món’, lema de la manifestació de la Diada de Mallorca

La plataforma 31-D reclama que la festa de l’Estendard torni a ser l’oficial de l’illa

La plataforma 31-D
ha presentat el lema de la manifestació unitària que organitza demà al
centre de Palma per a reivindicar la identitat nacional de Mallorca:
‘Països Catalans. Un poble lliure al món’. El portaveu de l’entitat,
Antoni Trobat, ha dit: ‘La festa de l’Estendard
és la celebració cívica més antiga d’Europa i la vertadera Diada de
Mallorca, és per això que des de la plataforma reclamam que es retorni
a la data de celebració que pertoca.’

Trobat també ha recordat: ‘Amb el
lema de la diada les diferents entitats reclamen el dret a
l’autodeterminació de la nació catalana de Salses a Guardamar i de
Fraga a Maó.’ Els manifestants sortiran del Passeig des Born a les sis,
recorreran els principals carrers de la ciutat i acabaran la jornada
reivinicativa amb un concert d’Oprimits i Barrumbada a la plaça dels Patins.

Donen suport a la marxa els partits PSM, Esquerra, Bloc per Mallorca, les JERC i les JEN; els sindicats Unió Obrera Balear (UOB), STEI-i i el d’estudiants SEPC; l’organització Maulets, i les entitats Associació de Senegalesos de Mallorca, Comitè de solidaritat amb Euskal-Herria, Grup Blanquerna i Lobby per la Independència.

L’Obra Cultural Balear (OCB) també ha organitzat tot un seguit d’activitats arreu de l’illa per a commemorar la diada, en els quals s’ha llegit un manifest que exhorta els catalanoparlants ‘a prendre un paper actiu en l’impuls del procés de normalització lingüística’.

El president d’ERC, Joan Lladó,
ha dit que el 2008 ha estat l’any de l’incompliment de l’estatut i ha
conclòs: ‘El nostre lloc està a Europa, no dins un Estat que ens
menysté.’

Els independentistes catalans reeixiran en la seva tasca. EA 1192

dimecres, 24 de desembre de 2008
>

Ja era hora que algú parlés clar i català

JOSEP MARZO. BARCELONA..

Vull
fer referència a l’article de l’economista Miquel Esteba Caireta,
publicat a la secció Tribuna d’aquest diari en l’edició del dissabte
dia 13 de desembre.

Només vull dir que ja era hora que algú
parlés clar i català de tots els partits que s’autodenominen
«nacionalistes», «sobiranistes»…

El que pretenen els uns és
perpetuar el poder, el sou i les prebendes amb el «peix al cove», i els
altres, el mateix a canvi de convertir el govern en una diputación regional del noroeste de España. Dels altres partits, no paga la pena ni de parlar-ne.

El
que hauríem de començar a fer és enviar-los tots a l’atur definitiu
(sense cobrar!) i triar gent l’objectiu de la qual sigui la terra i no
el partit.

 

—————————————

 

dissabte, 15 de novembre de 2008
>

Prou Pujol, si us plau

L’expresident de la Generalitat és conseqüent,
ja que mai no ha propugnat la independència de la nació. Pujol no és ni
ha estat l’home que necessitava el país i per a ell seria un fracàs que
Catalunya un dia se’n sortís

tribuna
Empresari i exalcalde de Figueres

MIQUEL ESTEBA..


+ L’expresident
Pujol, en una xerrada sobre el país, el nacionalisme català i el seu
futur que va mantenir l’any passat amb l’expresident del Parlament
Heribert Barrera.
 Foto: A. PUIG

El bon amic Pere Ignasi Fages de Climent va
assistir per circumstàncies especials al consell de guerra que es va
fer a Jordi Pujol. Segons m’explica, va quedar impressionat per
l’enteresa i valor que en tot moment va demostrar el personatge. En un
moment determinat, recorda que va dir: «Som un jovent que puja
lentament però inexorablement…» Avui, tanmateix, ens hauríem de
preguntar cap on volia anar. En tot cas, d’aleshores ençà cal
reconèixer que el pujolisme ha impregnat la vida política catalana i
avui encara continua amb el «seu» partit, ara liberal, ara
socialdemòcrata, però amb gran poder de convocatòria. La trajectòria
posterior de l’expresident no cal esmentar-la, perquè és propera en el
temps i suposo que ho deu explicar prou bé en les seves memòries.

Si
m’he decidit a escriure aquest article és després de les circumstàncies
viscudes els últims temps, que configuren la meva opinió i arran d’unes
declaracions desafortunades en un col·loqui al Palau Robert de
Barcelona, en què va dir que treballar per la independència no ens
proporcionaria «ni un rosegó de pa».

Cal dir que Pujol és
conseqüent amb ell mateix, ja que no ha propugnat mai la independència
de la nació. He de confessar, per altra banda, que l’entenc
perfectament, perquè jo pensava el mateix que ell. Però el transcurs
dels anys i les experiències viscudes m’han fet canviar de parer d’una
manera irrevocable i avui sóc independentista convençut de pura
necessitat. La conversió em ve de lluny perquè, ja a l’any 1991, a
l’article «Nacionalisme ful», a El Punt, mostrava la meva
disconformitat política. Rectificar és de savis. Per reblar les meves
conviccions més pregones n’he tingut prou d’haver de patir el procés
estatutari amb la inicial súplica vergonyant dels líders polítics
catalans i l’inconclús tracte posterior. Que no en té prou
l’expresident? Què n’espera, del centralisme?

Puc assegurar-li
que el país no pot estar permanentment integrant i reciclant gent sense
el risc cert de desnacionalització, encara que antigament ho hàgim fet
molt bé. Però Catalunya n’està farta, de tant d’esforç, i no pot
acceptar la peregrina idea que ens «retrobarem» per la via de la
integració com a àncora de salvació. Per això precisament és
indispensable que puguem ser amos dels nostres propis destins i no ens
hàgim de menjar els autèntics «rosegons» que ens deixen els
centralistes.

Algunes de les meves raons són les següents. Com
tothom sap, la Generalitat, a instàncies del Parlament, va convocar el
poble català a la Convenció Catalana per Europa perquè hi intervingués
sense intermediaris partidistes. Vaig formar-ne part i vaig poder
comprovar de primera mà el joc brut dels polítics, que varen jugular
qualsevol temptativa que no fos el vot positiu d’una Constitució que
negava el pa i la sal a la nació catalana. Em consta que el primer
interessat que així fos va ser l’aleshores president Pujol.

Vaig
tenir posteriorment accés al debat Barrera-Pujol de la Fundació Arnau
de Vilanova, que aconsello a tothom d’escoltar. Pujol va mentir quan va
dir que Irlanda no volia ser independent. Va demostrar la seva
intencionalitat malèvola o la ignorància més absoluta. Acorralat per
les intervencions punyents de Barrera, va dir quelcom comprensible però
inacceptable, que fa pensar quan va dir que «cal estar disposats a
posar 900 morts sobre la taula» (suposo que es referia als morts d’ETA).

Fa
poc ha intervingut en una jornada al monestir de Sant Benet de Bages
acompanyat de Felipe González i Miquel Roca –que sempre riu i no sé
exactament de què–. Es va parlar de la manca de lideratges en el món i
al nostre país. Com Diògenes, varen buscar en el firmament polític
actual líders vàlids i valents per resoldre els problemes que ens
preocupen.

Suposo que tant González com Pujol eren conscients que
havien estat líders d’un cert gruix en un cert moment, i jo hi afegiria
que el president de CDC encara està exercint com a tal. Al meu
entendre, és un llast insuportable perquè el pitjor que li pot passar a
un país és tenir un líder essencialment equivocat i, com ell, lliurat
al centralisme i als poders fàctics.

No ens enganyem, Pujol no és
ni ha estat l’home que necessitava el país, el líder per la plenitud
nacional, i ho estem pagant molt car. Avui Catalunya està acorralada a
les cordes pels anys eixorcs de comandament de CiU i els desencerts
dels successius tripartits.

A la seva proverbial egolatria –Pujol
té la dèria, letal per a nosaltres, de manar i res més– cal afegir-hi
la desgràcia de ser un mal estrateg que avui encara controla un partit
«nacionalista» amb un electorat fidel que malauradament el segueix, com
vàrem fer molts de nosaltres durant massa temps, encegats per la seva
personalitat i prestigi.

No veig que la rectificació entri en els
plans del pujolisme, ans al contrari. Sempre aprofita la més petita
avinentesa per atacar l’independentisme i descarta cap consideració de
culpa. Quina llàstima!

Estic segur que Catalunya i la seva
necessària independència té amb ell l’enemic a casa i que per a ell el
seu fracàs més dolorós seria que Catalunya, de la mà de les noves
generacions, se’n sortís. S’hi fa amb les dents quan veu que algú
s’escapa del seu guió i li pot esmenar la plana, per això està
molestant permanentment, posant límits al jovent, que té tot el dret de
reclamar la independència.

Ens vol fer creure que la culpa de
tot, és clar!, és dels altres; que deixi en pau els independentistes,
siguin de dretes o d’esquerres, perquè, «lentament però inexorablement»
reeixiran en la seva valenta i difícil tasca.

Miquel Esteba Caireta (Figueres) Empresari, economista, independentista.

El 2010 una gran força política independentista serà present a les eleccions. EA 1192





El
preu de la no-independència


per Jordi Colomer Camarassa

 

dissabte, 20 / desembre / 2008 a les
12:10

Que adesiara i encara ara el senyor
Jordi Pujol ens surti amb estirabots contra la independència
no hauria de sorprendre ningú. Pujol ha estat un dels
principals enemics de l’Estat català en les tres dècades
de vigent restauració borbònica (que no de democràcia)
que hem hagut de patir. No mereix més comentaris. El que sí
pot ser perillós i és una de les principals amenaces
amb vista a les properes eleccions és que alguns es deixin
entabanar per enganyívols cants de sirena dels qui fins ara
han demostrat, amb fets, que no han abandonat el regionalisme tronat
heretat dels seus antecessors de la Lliga Regionalista. Els catalans
som un poble que, actualment, i per dissort nostra, sembla que ens
agrada escollir la via del mal menor i descartar, per no sé
ben bé quina raó, la via del redreçament. En
les properes eleccions autonòmiques, per tant, hi ha molta
gent que podria optar per votar CiU, desencantats amb Esquerra i
farts del nociu tripartit. Serà, sens dubte, un cras error.
No seré jo, ni molt menys, qui defensi la vergonyosa actuació
d’Esquerra, culpable de la sofrença del poble català
amb la configuració d’un tripartit que enarbora sense
desvergonyiment la bandera de l’espanyolisme socialista. Ara bé,
ens hauríem de preguntar perquè CiU, una federació
amb evident fam de poder, és capaç de renunciar al
govern per no haver d’assumir el camí de la independència.
Perquè és evident que CiU podria estar governant ara
mateix amb Esquerra si al seu dia hagués dit sí als
republicans a encetar el camí que portés la Pàtria
cap a la seva llibertat plena. Un partit que prefereix renunciar al
poder que no pas iniciar el camí a la sobirania no és
ni molt menys un partit de fiar per als independentistes. Ens cal,
per tant, una tercera via: la de la independència amb tots
els ets i uts. Ja fa uns mesos que aquesta opció política
està agafant cos i us puc prometre que amb vista al 2010 una
gran força política independentista serà
present a les eleccions. Entre tots li hem de donar embranzida i fer
realitat el somni el dia de les eleccions amb un vot valent i no
poruc, amb un vot d’ambició i no de mal menor. I que quedi
clar que nosaltres farem al revés que CiU, i només
renunciarem a pactar amb aquells qui vulguin ancorar-nos en el
cementiri de la no-independència. La no-independència
és el preu que, nosaltres, no estem disposats a pagar.


Actualitzat fa aproximadament una setmana – Comenta – Notificació

 

Ricard
Vidal Comellas
el 20 desembre a les 13:55

Crec que hi falta rigor històric
en moltes dades que dius, En Jordi Pujol es va trobar amb Governs
del PSOE i PP en majoria, a l’ Estat, i als anys 80 amb un cop
d’ Estat per al mig, lo que condicionava molt la política
a fer. En lo referent a un pacte amb ERC per formar
un Govern
catalanista em sembla que no va ser, precisament, CiU la que va
trencar un possible pacte, fa cinc anys, ja que va ser ERC la que
es va inclinar a formar el primer Tripartit i no amb un partit
catalanista precisament, com el PSC.
Ara fa un any el segon
Tripartit ja estava pactat d’ un principi, inclús, abans
de les eleccions, el que significa un engany a la gent que va ha
votar. I es ERC la força “independentista” la que
permet que per primera vegada a l’ història un President
de la Generalitat NO sigui ni catalanista, ni nacionalista ni
molt menys independentista i quasi ni parli català.
Si
ens em de refiar d’ ERC, quina agafem?, la d’ en Carod, la
d’En Puigcercós o la d’En Carretero…?

Salutacions

Jordi
Colomer Camarasa
el 20 desembre a les 14:09

No hi estic gens d’acord. En Pujol
es va poder trobar amb els governs espanyols que tu dius, però
en el fons la ideologia del senyor Pujol és la de l’encaix
amb Espanya i la de la no-sobirania, per tant, és igual
qui governi Espanya; el problema és què vol el
senyor Pujol.
Pel que fa al pacte amb Esquerra, ja et dit que
no seré pas jo qui defensi el tripartit. Tanmateix, si CiU
hagués optat aleshores o en algun moment per la via de la
creació d’un Estat català, aquest tripartit no
hagués existit mai. El suport d’Esquerra al PSOE és
absolutament perniciós i va contra els interessos de
Catalunya, però CiU també en té la culpa,
car ha preferit estar a l’oposició abans que acceptar la
via de la independència.
Refiar-nos d’Esquerra, dius?
No seré pas jo qui ho faci. El millor que pot fer en
Carretero és, vist el pes que té dins el partit,
sortir-ne’n i ajudar a aquesta tercera via que està
emprenent el camí.

Ricard
Vidal Comellas
el 20 desembre a les 14:23

com mes dividits estem millor per
ells, ara una tercera via es restar i no sumar, crec que el
millor es un acostament entre CiU i ERC.

Jordi
Colomer Camarasa
el 20 desembre a les 14:29

Un acostament entre CiU i Esquerra
estaria bé si aquest acostament estigués basat en
la sobirania i la defensa de la identitat catalana. Ara per ara,
però, sembla que això és bastant improbable.
CiU i Esquerra acumulen un demèrit rere l’altre des de fa
anys i anys. Una tercera via no dividiria, sinó que
aglutinaria els independentistes que no se senten representats en
les polítiques d’aquests dos partits.

Josep
Ruaix Crespo
el 20 desembre a les 21:21

Totalment d’acord amb tu , Jordi,
cal fer foc nou i encetar un projecte unitari que posi Catalunya
per davant de tot,ja en som una bona colla que i treballem i crec
que abans de l’estiu ja s’en podrà visualitzar quelcom de
tot plegat, llavors serà el moment en que començarem
a veure clarament si els dirigents de ciu i de erc estant per la
llibertat del país o mantindre/recuperar la poltrona.

Joan
Borrut Ràfols
el 20 desembre a les 22:27

Jordi totalment d’acord amb tu,
posem-nos les piles que s’esta gestant un front comu amb força
per fer mes feina cap l’idependencia que els actuals partits,
cremats per les seves contradiccions i falses promeses

 

El camí de la proclamació unilateral d?independència. EA 1191

Notes de Jordi Colomer Camarasa

Notes de Jordi|Notes sobre Jordi|Perfil de Jordi









Democràcia catalana!

Comparteix

dimarts, 23 / desembre / 2008 a les
23:46

Qui fou la figura més
important del separatisme català de la primera meitat del
segle XX, Daniel Cardona i Civit, ho escrigué de manera ben
explícita fa més de setanta anys: «En el plet de
la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a
les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la
nostra causa nacional, està donant, en aquests moments
històrics, la pobra sensació d’ésser un poble
orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som
Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.» Ha
plogut molt des d’aleshores, però aquestes paraules són
a hores d’ara més vigents que mai. Espiritualment, no sé
si som un clan d’Alaska, però són més d’un,
de dos i de tres els qui ens desesperem, i amb raó, quan
veiem tot el que es cou en el món de la política de
fireta que tenim a Catalunya. Ara toca el finançament, abans
l’Estatut o demanar el vot per a les eleccions espanyoles; i tots
s’afanyen, un cop rere l’altre, a intentar convèncer-nos
que són els més decisius a Madrid i els més
catalanistes a Barcelona.

Au va! Tant CiU com Esquerra han
demostrat que potser sí que tenen un bri de capacitat
decisòria, aquí o allà, però que han
abdicat de la seva responsabilitat de decidir en pro de Catalunya a
canvi de miserables prebendes, sense importar-los de deixar orfes
aquells qui els havien votat i els havien fet confiança. Cert
és que en els grans temes d’avanç del nostre país
(país català, és clar), el PP i els PSOE sempre
faran front comú; i això és un partit perdut
d’entrada. Però és que en temes menors, on ells
podien forçar aritmèticament alguna mena de guany,
encara que fos en forma d’engrunes (allò del peix al cove),
han demostrat la seva incompetència i el seu servilisme. És
més, si algú confiava en Esquerra per marcar de tant
en tant algun golet més que CiU, aquest partit ha demostrat
que té la pólvora igual de mullada i que, ultra això,
fins i tot és prou maldestre (o desvergonyida) com per
marcar-se gols en pròpia porta (llegeixi’s Ley de Tropa y
Marineria i Ley de dependencia, per exemple). Vist el panorama, si
ja és absurd anar a jugar un partit perdut d’entrada, amb
l’arbitre comprat, i començant amb un 20-0 en contra… més
absurd encara és enviar-hi uns equips que ni tant sols senten
els colors i que només juguen per uns diners i unes poltrones
que a més paga i dóna l’equip rival. És per
això, doncs, que des del sobiranisme i la catalanitat
l’aposta més ferma, decidida i conseqüent és la
de no ser partícips de tot aquest paperot, de tota aquesta
tragicomèdia. Votar CiU o Esquerra no ens servirà de
res als catalans; només per continuar essent humiliats a la
capital de l’Imperio, o de fer el paperina a Catalunya. L’opció
del sobiranisme ha de ser la del camí recte, el de la
proclamació unilateral d’independència i de l’Estat
català. Qualsevulla altra opció de les defensades per
CiU i Esquerra es més del mateix, l’opció de la
resignació i la frustració, ja que queda clar que si
el tema es fotre, tant el PP com el PSOE no ho dubtaran mai, i
s’uniran davant la insignificança de 5, 10 o 12 diputats
catalans al Congrés o en front d’una Genaralitat impotent,
incompetent i dirigida, a més, per l’enemic.

Prou
de pidolar, anem a vindicar! Aquest es el camí! Hem de deixar
de ser un clan d’Alaska i esdevenir espiritualment una nació
plena i convençuda del què és i d’on vol
anar. Cal bastir nous conceptes i dir les coses pel seu nom. En
diuen que vivim en democràcia. Mentida! Fins que els
catalans, tots, com a col•lectivitat no puguem decidir el nostre
futur, no viurem en democràcia. Perquè per als
catalans la democràcia només pot ser catalana, i no
pas espanyola, francesa o italiana. Quan un alguerès, un
rossellonès, un gironí i un menorquí, per
exemple, puguem decidir conjuntament el nostre futur, llavors podrem
afirmar que vivim en democràcia, i no pas ara, amb el
territori dividit i el nostre vot valent el mateix que el d’un
colonitzador que crema senyeres quan guanya el Madrid! Alguns diran
que aquesta democràcia catalana que defenso és
utòpica. Potser sí o potser no, però més
val ser utòpic que no pas autolligar-se amb les cadenes de
l’enemic i agenollar-se voluntàriament davant d’aquells a
qui l’odi als catalans o la cobdícia els porta a entaforar
el nostre poble en uns sistemes antidemocràtics que anhelen
extingir-nos. Com més gent faci aquest pas de valentia, més
aviat serem lliures. Ja ho digué Daniel Cardona: «Trencarem
un empatx de ‘seny’; però Catalunya serà Catalunya
per sempre.»

 


Actualitzat dimarts passat – Comenta – Notificació

 

 

 

 

Contundència
Catalana
el 27 desembre a les 14:44

Un article molt bo, posant
encertadament el dit a la nafra i dibuixant amb precisió
el panorama actual i la manera de corregir-lo. Salutacions!

 

 

Tota política que no fem nosaltres és contra nosaltres: Independència! EA 1190

Tota política que no fem nosaltres és contra nosaltres: l’exemple de Fraga

pmayans | Franja de Ponent | dimarts, 1 d’abril de 2008 | 23:09h

Ho dèiem en un altre apunt, tota la política que no estigui feta per gent que no es creu el país és una política que, a la curta o a la llarga, va contra nosaltres i, en concret, en el cas que us presentem contra la llengua catalana.

Ens referim al cas de l’alcalde de Fraga (el Baix Cinca, a la Franja), el qual va retornar a l’Ajuntament d’Almacelles (el Segrià) una comunicació pel fet que era únicament en català …  
enllaç

————————————-

Aquest principi també val pels socialistes catalans en concret per la persona d’en Montilla, en Vidal Quadras, i altres catalans que treballen al servei d’Espanya.

Necessitem projectes polítics i polítics totalment fidels a Catalunya, no podem deixar les coses que per nosaltres són importants en mans dels nostres enemics d’acció o d’omissió, perquè aniran contra nosaltres o acabaran traint-nos.

——————————-

A la fotografia Guillem Chacón, ferm baluard de la Franja de Ponent.

——————————

Retall d’un article recent a l’Avui sobre la llengua pròpia de la Franja de Ponent:

“L’única que defensa el català a Aragó és la Institució Cultural de
la Franja de Ponent, una entitat aglutinadora de moltes altres
repartides per tota la zona catalanoparlant que, tot i les pressions
perquè callin i la manca d’ajuts, segueixen treballat perquè el català
sigui reconegut a Aragó, com un patrimoni cultural propi.

No obstant això, les perspectives són decebedores. Guillem Chacón,
secretari general de la Institució, explicava que “tot apunta que el
català passarà a ser una simple modalitat lingüística, amb una llei
molt de mínims”. A més, creu que encara que la nova llei digui que
s’haurà de promoure, “ja veurem com s’acabarà aplicant i amb quin
pressupost”.

El català és la llengua familiar i del pati d’escola, però no la
dels professors ni de l’administració, i cada vegada ho és menys a les
poblacions grans.

Guillem Chacón, però, explicava que molts joves volen aprendre’l
perquè tenen perspectives de treballar o estudiar a Lleida, capital
natural de la Franja, o a Catalunya.

La Institució Cultural de la Franja de Ponent va recórrer al
Justícia d’Aragó (Síndic de Greuges) per demanar protecció per al
català a les administracions, però va arxivar la queixa. A les Corts de
Madrid se’ls van escoltar, però ningú va moure ni un dit. I, finalment,
el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, el setembre de 2005,
va fer una bona estirada d’orelles a la DGA per la discriminació que
pateixen els catalanoparlants. Però res més.

La segregació de 111 parròquies de la Franja de Ponent del bisbat de
Lleida al de Barbastre-Montsó l’any 1995 no hi ha ajudat i les misses
ara són en castellà, malgrat que el Concili Vaticà II promou l’ús de
les llengües pròpies de cada territori per a les eucaristies i la
relació amb els feligresos.

D’una població de 60.000 habitants a les comarques de la Ribagorça,
la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya, el 88,8% el sap parlar, el
98,5% l’entén, el 72,9% el sap llegir i el 30,3% l’escriu. Uns 4.000
alumnes de primària i secundària l’estudien a 28 centres com a
assignatura optativa.

Avui, 16-11-08

Altres enllaços: ——————————–

http://www.franjadeponent.cat/

“Lo nostre deure és parlar-la. Lo vostre respectar-la”

Guillem Chacón, Secretari General de la Institució Cultural de la Franja de ponent i …

Genocidis contra Catalunya. EA 1189 (2a part al post anterior 1188)

mrocar |

dijous, 25 de desembre de 2008 | 13:06h

LA
NOSTRA MEMÒRIA HISTÒRICA QUE ELS NOSTRES HISTORIADORS I POLÍTICS
SILENCIEN: PRIMER -DE TRES- GENOCIDI ESPANYOL CONTRA CATALUNYA: LA
GUERRA DELS SEGADORS.

1638: Imposat un costós sistema de terços ple d’abusos,
especialment a la zona fronterera amb França.  Els abusos dels terços i
les acusacions de contraban contra la Generalitat obren una crisi
creixent amb el poder central. El virrei de Catalunya reconeix que els
boscs catalans estan deforestats per l’extracció de fusta per a la
construcció de galeres.

20·7·1638: Palafrugell
es revolta contra l’allotjament dels terços de Felipe IV que ocupen i
espolien la vila, és un dels precedents de la Guerra dels Segadors. Els terços castellans saquegen Palafrugell. Considerada com el primer acte de la Guerra del Segadors.

D.7·1638: L’església de Llofriu (Baix Empordà) és saquejada pels homes de l’exèrcit castellà en represàlia pel combat de Palafrugell.

1·2·1640:
El “tercio” napolità del capità Spatafora assalta el castell de St.
Esteve de Palautordera, on pretenen allotjar-se 800 soldats, i
n’assassina el mestre, Antoni de Fluvià-Torrelles i Llordat, i tota sa
família. En Fluvià és un cavaller inofensiu dedicat a la pintura i a la
pràctica de la religió, és assassinat a la capella de ca seva, per
negar-se a obrir les portes. El Principat es pren la tragedia de Fluvià
com si li l’haguessin feta directament a tota la nació catalana.

4 i 16·2·1640:
Ordres reials al marquès de Villafranca de continuar retenint damnats a
galeres que havien d’haver estat alliberats ja feia dos anys. Aquesta
tàctica era normal en aquella època per part dels tirans espanyols.

3·1640: Repressió general:
El virrei de Catalunya deté dos membres del Consell de Cent: Francesc
Joan de Vergòs i Llorenç Serra, rep l’ordre de detenir el diputat
militar barceloní F. de Tamarit i de Rifà, de confiscar els ingressos
de la Generalitat i de fer una lleva a Catalunya de 6.000 homes. La
lleva a més no va destinada a Catalunya, sinó a Itàlia. L’Audiència es
nega a engegar una pragmàtica jurídicament il·legal en tots els
aspectes sobre el manteniment de les tropes espanyoles allotjades a
Catalunya. Suggereixen també la detenció de Pau Claris i Casademunt,
per considerar que alimenta les protestes en mostrar-se obertament
contrari a l’allotjament i nodriment de les tropes.
La commoció per
la persecució contra dels nobles catalans objectors “per reial ordre”
(sense les formalitats d’un acord previ del Parlament i del Consell de
Cent) provoca un gran escàndol general. El virrei, el comte de Santa
Coloma, es veu entre l’espasa de les ordres imperioses de Madrid i la
paret de la indignació general a Catalunya. Les tropes castellanes bombardegen Perpinyà per oposar-se a deixar entrar la soldadesca dins la ciutat.

Principis·5·1640: El virrei ordena la destrucció de 20 cases a Sta. Coloma, i demana permís a Madrid per arrasar-la tota. Una ordre directa del rei mana, sens esperar “el informe de la Audiencia ni términos jurídicos, arrasar aquel lugar”.
Amb una ordre tan explícita, el virrei, que ha de refer la seva malmesa
autoritat, mana calar foc a tota la vila de Sta. Coloma de Farners. El
mateix Claris descriu aquesa vila com a “receptio de homes facinerosos” (és a dir, de segadors).

3·5·1640:
La població civil foragita els soldaders de Riudarenes (la Selva), on
els vilatans han emmagatzemat llurs provisions per protegir-les del
saqueig, i en represàlia la soldadesca destrueix Riudarenes i crema l’església amb gent que s’hi havia refugiat adins i també els objectes de culte o sagrats.

4·5·1640:
Amer (la Selva), vila d’uns 70 focs (cases), l’algutzil reial Montrodon
pretèn allotjar un “tercio” de més de 700 soldats. Batalla d’Amer entre
pagesos i soldats de Juan de Arce. Ordenen destruir una part d’Amer.

14·5·1640: Sta. Coloma de Farners és saquejada i incendiada pels terços castellans.
Els “tercios” troben Santa Coloma deserta, però a les cases hi ha gran
quantitat de vi i de menjar. Després de complir, amb tota brutalitat,
les ordres rebudes, arrasen al seu pas el que quedava del poble de
Riudarenes.

Finals·5·1640: Els terços
castellans es retiren cap a Mataró, i d’allí i de Blanes cap a Roses i
Perpinyà, tot saquejant i calant foc (casos de Calonge, Palafrugell,
Roses, Castelló d’Empúries).

30·5·1640: Els terços filipistes destrueixen Montiró (Alt Empordà).

11, 13 i 17 (ó 27)·6·1640: Perpinyà és bombardejada i en part saquejada i incendiada pels soldats de Felipe IV, però el poble els planta cara.

6·1640:
“Jo´ m recordo haver vist plorar à molts Catalans el Juny de 1640, quan
sortien à veure els Cavalls de les ordres militars qui se preparaven à
Madrid y sentien ab molt sentiment les coses que´s deyen. Alguns
preguntaven als soldats:
-Donde buena, señor soldado? y responien:
-A
buscar el tesoro de Barcelona; (puix res atreya tant els seus cors com
el banch y taula de la Ciutat, que ells anomenaven tresor).
-Hombres son los Catalanes, -replicaven alguns-, y se defenderan hasta la muerte!.
-Es
verdad, responien, pero esta vez se acabará con sus fueros, vidas y
tesoro, gracias a un poderoso ejército, y los que quedaremos con vida,
seremos ricos; con el tiempo se dirá que los fueros existieron, pues
Cataluña ha de ser nueva Castilla” (22 Abril 1641. Imprimatur. Josephus
Fontanella. Laus Deo. Assessor). Comentari: Ara el tresor ja el tenen
amb l’espoli fiscal.

Extret del blog: A sol ixent de l’Edèn. EA 1188

mrocar |

divendres, 26 de desembre de 2008 | 21:35h

D. 4·9·1640:
La repressió filipista a Tortosa és cruel: empresonen els qui havien
intervingut en el motí antihispànic. En 20 dies dicten 15 penes de
mort. Joan Rius, que havia pogut lliurar-se de la repressió tortosina,
continua combatent al costat dels patriotes. Al cap d’alguns mesos cau
presoner en una batussa entre la cavalleria catalana i les forces
espanyoles. Damnat a mort pels reialistes a Tarragona, és executat.

Tardor·1640: Abundoses
represàlies de les tropes castellanes aïllades al Rosselló contra la
població civil rossellonesa, que es veu sotmesa a un estat de
terrorisme militar.
Els “tercios” han ocupat finalment Perpinyà i passen a sang i foc llocs com els de Trullars, St. Feliu d’Amunt, St. Hipòlit, Cornellà de la Ribera, el Soler (d’aquest
era senyor Francesc de Vilaplana i totes les cases tret de 17 són
cremades i arrasades), en represàlies per la resistència d’Illa als
terços del genocida Juan de Garay. A Tuïr els soldats saquegen la vila i hi calen foc i empresonen els cònsols.

13·11·1640: Mequinensa (Franja
de Ponent); Comunicació dels consellers de Barcelona a l’Excma. Sra.
Duquessa de Cardona, senyora de Mequinensa, per demanar de continuar
exposant al monarca els nous excessos de les tropes reials… “(els
excessos) an comensat de executars en la frontera de Aragó, ha hont an
saquejat y robat lo lloc y iglesia de la Granja junt a Mequinensa y
mort un home que sol era restat en dit lloc per no dexar sa muller que
stave estremuntiada y tiraren per la finestra una filla sua de sis o
set anys que trobà morta en lo carrer
…” (RB 49, vol. 12 pàg. 566).

7·12·1640: Destrucció de Tivissa (Ribera
d’Ebre) Un petit grup de 13 defensors intenta plantar cara a les tropes
forasteres, però són traïts per un dels defensors que obre una de les
portes de la vila als assetjadors, els quals penetren en la població on
derroten fàcilment els defensors, que són penjats. Després el poble és saquejat, incendiat i arrasat.

D.12·12·1640: Els hispànics, amb uns pocs trets, acaben amb la resistència de les forces de la Generalitat al Baix Camp, tot seguit saquegen pobles i hi calen foc, pengen la major part dels presoners per escarmentar les poblacions veïnes. El cabdill Josep d’Ardena escriu a un diputat: “Air,
a les 9 ores del matí, se presentà lo enemic al peu de nostres
fortificacions amb sos batallons de cavalleria i infanteria; nostra
gent se agallinà tant…que no els pogueren detenir; fugiren tots per
la muntanya
“.

13 a 16·12·1640: Batalla i setge de Cambrils,
on entre 2.000 i 4.000 voluntaris i milicians catalans amb sols 2
velles peces d’artilleria -la majoria pagesos del Camp de Tarragona, la
Conca de Barberà i del Penedès- sota el comandament del baró de
Rocafort, Antoni d’Armengol, i del governador del Camp de Tarragona, en
Jacint Vilosa, s’enfronten a un exèrcit format per 2.300 infants, 3.000
cavalls i 25 canons. Desplegat ja l’exèrcit filipista, aquest assetja
la vila durant 2-3 dies. Els catalans han amanit una emboscada als
afores de Cambrils. La cavalleria espanyola s’hi troba atrapada i la
batalla és molt sangonosa. Hi ha molts morts, entre ells el tinent
general Juan B. Oto i inclús el cavall de Los Vélez. Els espanyols
bombardegen la vila. La resistència s’allarga 5 dies dins la ciutat,
quan es veuen perduts demanen negociar la rendició. Els responen que “ja era tard per a rendir-se” i que ara s’hauran de defensar. Vençuts els catalans, pacten una rendició que les tropes del marquès de Los Vélez, en Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga, no respectaran: Quan part dels assetjats surten per una de les portes de la muralla, les tropes espanyoles assassinen (degollats) entre 600 i 1.100 soldats defensors desarmats en un breu espai de temps. Tot seguit, després d’agarrotar-los, pengen els cabdills i jurats de Cambrils
(entre els quals Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, el governador i
mestre de camp del Camp de Tarragona Jacint Vilosa, el sergent major
Carles Bertrolà i el batlle i jurats (regidors) de vila, revestits, per
més escarni de llurs gramalles i maça), a les torres, als merlets i a les portes de les muralles de la Casa de la Vila.
Cambrils és, a més, saquejada i una part dels murs de defensa són
minats i enderrocats. Els cronistes catalans de llavors jutgen molt
durament el genocidi de Cambrils: “Imponderable, infinit desservei, féu al rei l’inhàbil i imporivisat general marquès de Los Vélez“.

Mitjans·12·1640: Els espanyols assassinen tota la població catalana de Vila-seca de Solcina (Camp de Tarragona).

21·1·1641: F. de Tamarit dirigeix la defensa de Martorell, però els espanyols l’ocupen i hi degollen prou gent, com els jurats “Pau Roca, calsater, jurat en cap portant lo bastó de balle i Simó Riquer apotecari”.

D. 6·1641: Els espanyols cremen la vila d’Àliga de Montblanc (Conca de Barberà).

1642: El Pla de Sta. Maria (Alt Camp), es mostrà en un primer moment fidel als castellans, però
el marqués d’Hinojosa, cap d’una columna castellana, fa assetjar
l’església, degolla els seus 40 defensors i permet les seves tropes el
saqueig i l’incendi del temple i de les cases del raval del poble
.

Extret del blog: A sol ixent de l’Edèn.