És l’hora del Poble Català. És l’hora de Catalunya com a nou estat dins d’Europa. EA 1163

Fotografia:    A la fotografia es poden veure dues pancartes, la primera és la de la capçalera de la gran manifestació en defensa de la Nació Catalana del 18F del 2006, i la segona -naturalment en la mateixa manifestació- és la Pancarta Insignia de la Independència Catalana “Catalonia the next state in Europe” feta per Catalunya Acció i portada per dos dels seus homes, en aquest cas del destacament del Berguedà (BIC).

———————————-

És l’hora de Catalunya com a nou estat dins d’Europa

Ara és l’hora del Poble Català, l’hora de vindicar i recuperar el que sempre ha estat legítimament seu, les constitucions catalanes, els seus drets i les seves llibertats nacionals, que li van ser preses a punta de baioneta i d’una repressió de les més dures i llargues que s’han vist en la història de la humanitat coronades per una llei perversa, el “Decreto de Nueva Planta” que va pretendre proclamar les absoltes de la nostra nació, però que avui, tres-cents anys després encara no ho ha aconseguit absolutament.

Malgrat no han pogut ben bé amb nosaltres, encara ens mantenen tenallats sota  les seves lleis per nosaltres totalment alienes. I el que és pitjor, aquell esperit  castellà que malda per ofegar l’esperit de la llibertat catalana s’ha instal·lat en molts cors dels nostres, de molts catalans que s’han sentit enlluernats i enganyats per aquella perversió, perquè l’invasor i les seves coses són sempre una perversió per a un Poble que es vol lliure.

Els Estats Units d’Amèrica es van fer a cops d’esmenes -per dir-ho d’alguna manera-. Catalunya és farà lliure de nou, aquesta vegada, a cops de Manifestacions dels independentistes que de sempre hom “cínicament ha volgut esborrar de la història”*

Ja en portem algunes quantes de manifestacions, i les han catalitzades grups d’independentistes que representen el Poble Català, gent que estima Catalunya, gent apassionada per Catalunya, baluards de la nostra llibertat, baluards de la nostra nació.

No és d’un Poble qui va en contra d’aquest  Poble, per acció, per omissió o per interessos egoïstes propis.

Ara és l’hora del nostre Poble, l’hora de vindicar i recuperar el que sempre ha estat legítimament seu: La llibertat Nacional Plena, la Independència.

Ja en portem tres de grans Manifestacions en aquest sentit:

La del 18F del 2006 catalitzada per la PDD fou la primera i va proclamar que “Som una nació i tenim dret de decidir”, la de l’1 de desembre del 2007 també catalitzada per la PDD fou la segona i va defensar el dret de Catalunya a adminsitrar els seus recursos en infraestructures pel propi desenvolupament, i la de l’11 de setembre del 2008 catalitzada per Soberania i Progrés, Catalunya Acció i més grups independentistes, fou la tercera gran manifestació per la recuperació de la nostra Independència, resava “Volem un estat propi” “Farem un estat propi!”

Ara toca un pas més en el camí de l’alliberament de la Nació Catalana:
Per tenir un estat propi necessitem recuperar les nostres constitucions, necessitem una nova i actualitzada Constitució Catalana, per això el nou pas serà una Concentració de toits els qui creuen en Catalunya a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Els Estats Units d’Amèrica es van fer a cops d’esmenes i Catalunya es referà a cops de manifestacions i concentracions, perquè les manifestacions i les concentracions fetes pel poble són veritables accions d’un Poble d’Esperit lliure per deixar de ser un Poble teledirigit i espoliat per gent aliena, llunyana i permanentment hostil amb tot el que és català.

Salvador Molins i Joaquim Pugnau, membres de Catalunya Acció.

Nota històrica extreta del Blog d’Arnau Fuentes:
http://www.arfues.net/weblog/si-franklin-o-jefferson-o-aixeques-el-cap

Si Franklin (o Jefferson, o …) aixequés el cap…

August 14th, 2008

Els Estats Units d’Amèrica sempre m’han fascinat. Llegint la seva història un no pot més que experimentar un sentiment extrany.

La part més emocionant és tot el procés d’independència. El procés
d’unes persones que es sentien absolutament lleials al seu país i al
seu rei, que els van girar l’esquena i els consideraven ciutadans de
segona divisió, que van protestar repetidament per l’imposició
d’impostos arbitraris, sense el seu consentiment, i que no els
garantitzaven cap mena de representació al parlament de Londres.

Només cal llegir la Declaració d’Independència, escrita per Thomas Jefferson. El segón paràgraf comença així:

We hold these truths to be self-evident, that all men
are created equal, that they are endowed by their Creator with certain
unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit
of Happiness.

La vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. Els tres drets per
als quals els primers colons van haver de fugir d’Anglaterra al 1620.
Al 1787, 4 anys després d’acabada la guerra d’independència, es
redactava la Constitució Americana, la primera constitució democràtica
en un món de reis absolutistes, però una constitució destinada a crear
un govern federal fort.
Al 1789, New Jersey es va convertir en el primer estat que signava la
constitució. Altres estats, en especial Massachussets i Rhode Island,
van condicionar la signatura de la Constitució (i per tant la seva
entrada en vigor) a afegir esmenes a la constitució que garantissin les
llibertats inalienables. Aquestes esmenes, les 10 primeres, es van
aprovar al 1791 i actualment es coneixen com the Bill of Rights

Segurament tots hem sentit a parlar de “la cinquena” a les pelicules. El text de la cinquena esmena diu:

No person shall be held to answer for a capital, or
otherwise infamous crime, unless on a presentment or indictment of a
Grand Jury, except in cases arising in the land or naval forces, or in
the Militia, when in actual service in time of War or public danger;
nor shall any person be subject for the same offense to be twice put in
jeopardy of life or limb; nor shall be compelled in any criminal case
to be a witness against himself, nor be deprived of life, liberty, or
property, without due process of law; nor shall private property be
taken for public use, without just compensation.

Es a dir, allò tan famós de no haver de declarar en contra d’un
mateix, no jutjar a ningú dos vegades pel mateix delicte, no ser privat
de la vida, la llibertat o la propietat si no és per causa d’un procés
judicial i el dret a no ser privat de la propietat per ús públic sense
compensació.

Per altra banda, la quarta esmena deixa clar el dret de les persones
a viure segures a casa seva i potegeix el dret a la intimitat,
especialment en tema de documents i efectes personals, que no podran
ser violats ni confiscats a menys que existeixi “causa probable” i un
jutge dicti una ordre que descrigui exactament què es busca, ón es
busca i a la persona a qui s’ha d’investigar:

The right of the people to be secure in their persons,
houses, papers, and effects, against unreasonable searches and
seizures, shall not be violated, and no Warrants shall issue, but upon
probable cause, supported by Oath or affirmation, and particularly
describing the place to be searched, and the persons or things to be
seized.

Potser a algú li pot semblar molt bé tot això… però per què aquest post?
Donç perque de fa un temps, les autoritats nord-americanes poden registrar i confiscar lliurement qualsevol dispositiu electrònic, com ordinadors portàtils, PDA i reproductors d’MP3, quan s’entra als Estats Units. En cas de disposar d’un sistema com True Crypt o usar sistemes de xifrat com GPG, les autoritats poden exigir als ciutadans l’entrega de les contrassenyes.
Però no s’acaba aquí. Fa menys d’un mes, aquestes autoritats s’han atorgat el dret de poder fer el mateix quan algú surt del pais.

Fa 217 anys, més d’un dels nous estats independenditzats de Gran
Bretanya, per aconseguir la llibertat i la felicitat, van estar a punt
de fer fracassar el nou govern demanant una carta que garantís les
llibertats individuals i colectives dels ciutadans. Ara, amb l’excusa de la guerra contra el terror el mateix govern creat al 1789 està anulant aquests drets.

Algun
lector pensa que no es el nostre problema? Error. Els Estats Units
s’han erigit en la referència, i com a “referència” han exportat moltes
coses al món. Des del Rock n’ Roll fins la Guerra contra el Terror i l’inclusió de mesures absurdes i arbitràries
per a evitar atacs terroristes als avions, per finalment permetre’s el
luxe de dir que aquella persona que vulgui viatjar als EEUU, necessitarà un permís del Govern Federal dels EEUU per a poder sortir del seu país d’origen, permís de sortida que no garantitza en cap cas que, un cop a la frontera, es denegui l’entrada i hom acabi deportat.

Si algú pensa que aquesta mena de mesures no s’aplicaràn mai a la
Unió Europea, o a d’altres paísos del món, va completament errat. De
fet, en aquell país paradisíac de la progressía d’esquerres, Espanya,
s’aplica una mesura molt semblant que consisteix en que per a que una
persona, especialment llatinoamericana, pugui entrar al pais, necessita
una carta d’invitació. I no caldria comentar gaire més de la directiva de la vergonya que més d’un defensa com a avenç necessari.

La restricció de les llibertats aconseguides amb esforç, i molta
sang val a dir i cal recordar, és un fet que es dona a tots aquells
països que es vanaglorien de ser referència de progrés i llibertat. Tant als Estats Units com a Europa, que es permeten exigir a tercers paisos que garanteixin les llibertats que ells mateixos estan retallant.

Benjamin Franklin va dir que qualsevol societat que renuncia a la
seva llibertat per a aconseguir una petita dosi de seguretat temporal,
no mereix ni llibertat ni seguretat i acabarà perdent ambdues coses.

Si aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit, i què és el que
exporta al món aquell país que va ajudar a crear, es tornaria a morir,
però aquest cop de pena i tristor.

on Thursday, August 14th, 2008 at 20:20
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed.

Both comments and pings are currently closed.

Ningú confia en la unió de CiU i ERC i menys per anar cap a la Independència. EA 1162

El que ara s’ha de fer

Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió
resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la
desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat
d’ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els
nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola
victòria com a poble. També
les veus que tenen més difusió dins l’opinió pública s’encarreguen de
generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla.

Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat
oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi
passat res.

Entre els nostres amb més representativitat tot són
planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder
sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que
tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals
opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels
virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics
que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres
actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de
reencarnació d’en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre
aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes
actituds fracassades o tenir l’audàcia d’encetar nous camins?

Hi
ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb
representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de
passar pel sedàs d’Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i
Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals
dirigents d’aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor.
Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat
una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de
subvencions, d’abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i
de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa
nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui
mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l’última
planta d’edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix,
reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen
d’obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a
l’optimisme. Veure’n els resultats i confirmar la sensació que s’ha
arribat al final d’una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus
principals dirigents voldrien allargar fins a l’infinit l’època de les
indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està
farta d’esperar i vol que s’esdevingui alguna cosa
. Ni estan
disposats a esperar un altre congrés d’ERC al juny ni es creuen els
eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol
claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions.
L’ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia
essència d’un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha
esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant
vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació
que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia
pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la
metròpoli. Si els principals impulsors d’aquesta política han actuat
com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics?

Per
tot plegat, va fent forat la idea d’una nova formació que encarni un
independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense
cap connexió amb trenta anys de claudicacions.
Possiblement
aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent
forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la
ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que
Espanya s’encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil
a l’agulla?

Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir
aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més,
no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels
principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia
més reclamen els patriotes catalans.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-10-08)

L’Independentisme s’uneix de nou. Ara per la Constitució Catalana

30 setembre 2008

Comunicat: Catalunya Acció mostra el seu suport al moviment independentista decidim.cat sorgit dels ajuntaments

30 de setembre del 2008

Més
de 1000 regidors i alcaldes de tot el Principat de Catalunya s’han
adherit des de l’àmbit municipal al manifest autodeterminista
impulsat pels promotors del moviment decidim.cat,
encapçalats pels alcaldes i alcaldessa de Sant Pere de Torelló, Jordi
Fàbrega, el de Castellterçol, Manel Vila, i Santpedor, Laura Vilagrà.

La iniciativa pretén contribuir des del món municipal a “construir el procés democràtic cap a l’autodeterminació de la nació catalana”
tal i com indiquen els portaveus d’aquesta campanya autodeterminista.
Tot aquest procés culminaria amb una consulta popular no vinculant en
tots aquells municipis que ho aprovin en els seus plens, exercint un
precedent històric carregat d’un alt contingut simbòlic i pedagògic,
contribuint així, des dels ajuntaments, a la construcció d’un veritable procés democràtic cap a l’autodeterminació de la nació catalana per assolir un estat propi.
Catalunya Acció vol mostrar el seu suport a aquesta iniciativa municipal, promoguda per decidim.cat,
que engega un projecte viable i desacomplexat per als catalans, al
marge de sigles partidistes i interessos personals amb l’objectiu de
visualitzar i materialitzar els anhels independentistes que clama la
societat catalana.
Tanmateix, Catalunya Acció lamenta un cop més la inutilitat dels nostres dirigents que ocupen cadira al Parlament de Catalunya,
evidenciant-se com a veritables taps del procés d’independència
d’aquest país, ja que una iniciativa com aquesta coordinada i
potenciada des del Parlament seria d’un impacte sense precedents.
El procés d’independència avança com una locomotora,
cada cop hi ha més vagons i per tant més passatgers, però hi ha un
maquinista aferrissat a no posar-la a ple rendiment, per tant, ha arribat el moment de substituir-lo i posar-ne al capdavant un altre que no escatimi en carbó per arribar a la destinació definitiva, la independència.


—————————————-

Hemeroteca:

http://www.tribuna.cat/noticies/politica/15-politica/87194-regidors-i-alcaldes-organitzaran-una-consulta-sobre-lautodeterminacio-de-catalunya

Notícies – Política

Regidors i alcaldes organitzaran una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya (Barcelona – Dilluns, 15 de setembre de 2008 16:53)

Els edils, prop de 1000, que es troben agrupats sota les sigles de Decidim.cat,
que provenen de formacions polítiques diverses, ja sigui CiU, ERC o
ICV-Entesa de Progrés Municipal, estan ultimant la presentació d’una
consulta popular sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
L’acte, que no tindria cap mena de vinculació legal, es faria en
aquells municipis que s’adherissin a la campanya que des de Decidim.cat
es tirés endavant. De moment, i segons informava el diari Avui,
els serrells d’aquesta consulta s’han d’acabar de concretar a mitjans
de novembre, però, tot fa pensar que, independentment de la llei de
consultes populars que ha d’aprovar la Generalitat, la campanya tirarà
endavant durant l’any que ve i la consulta seria de cara la primavera
de 2010.

 

En
l’article publicat al diari català, s’assegura que els promotors no han
observat problemes legals per tal de tirar endavant la iniciativa ja
que es vol enfocar com un procés participatiu de cada municipi que
tingui el final el mateix dia. Així, segons explicava l’alcalde de Sant
Pere de Torelló, “els ajuntaments no tenim competències plenes per
obrir un procés participatiu entre la ciutadania per demanar-li
l’opinió pel que es cregui oportú, i també per demanar-li quin futur
vol per Catalunya com a poble”.

 

D’altra
banda, i sent conscients de les limitacions a l’hora de treure
conclusions d’uns possibles resultats favorables als anhels catalans,
els regidors i alcaldes, quasi dues centenes, impulsors d’aquesta
campanya creuen que la consulta popular pot tenir un alt contingut
simbòlic i pedagògic i així contribuir des dels municipis de la nació
catalana cap a la construcció d’un veritable procés democràtic cap a
l’autodeterminació del seu propi país.

DECLARACIÓ PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA – EA 1160

DECLARACIÓ

PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA

El
6 de desembre del 2008 és festa a l’Estat Espanyol. Celebren com cada
any l’aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega
l’existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics,
legalitza l’espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del
nostre territori.

Davant d’aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar
la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta
matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte
entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de
temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per
la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers
d’Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els
primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els
catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la
llibertat a la civilització europea; som els primers d’Europa a
organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un
rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis
s’incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí
mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem
el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l’Havana, inspirada i
redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba.  Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar.
Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa
a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució
havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de
Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la
comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives
que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d’esdevenir els artífexs
d’un procés que molts s’entesten en amagar i obstaculitzar, però que
avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les
màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i hem d’estar preparats
davant els futurs esdeveniments que de ben segur s’acceleraran en el
panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant
l’esperit, la visió i la moral de victòria d’aquells separatistes
catalans de l’Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia
Constitució d’acord amb els nostres valors, principis i interessos.
Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana!
Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

 

Catalunya, 5 de desembre del 2008

———————————————————————–

Entitats signants de la Declaració:

Catalonia
Acord, Catalunya Acció, Club FNEC, CIEMEN, Comissió de la Dignitat,
FOCDA (Fòrum català per l’autodeterminació), Federació Nacional
d’Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i
Germanies, La Xarxa d’entitats,  Sobirania i Progrés,
Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blogs Sobiranistes-Blog
Gran del Sobiranisme, 3r Congrés Catalanista,
entre d’altres.

Un nou Estat necessita una nova constitució. EA 1159

divendres, 28 / novembre / 2008

Ahir es va presentar la DECLARACIÓ PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA

Diversos respresentants de les entitats Catalònia
Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat,
FOCDA (Fòrum català per l’autodeterminació), Fed. Nacional d’Estudiants
de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies,
La Xarxa d’entitats, Sobirania i Progrés, Sobirania i República, Som 10
Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r.
Congrés Catalanista, entre d’altres van presentar ahir en roda de
premsa la Declaració per una nova Constitució Catalana, com a resposta
a l’evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part
necessària per la creació d’un Estat propi.

Josep Castany, de
Catalunya Acció, explicà que aquesta declaració “ha estat elaborada pel
conjunt d’entitats que ja el passat 11 de setembre, liderades per
Sobirania i Progrés, van encapçalar la manifestació per la Diada sota
el lema “Som una nació. Volem Estat propi”.

En coherència amb aquest
lema, un Estat necessita una constitució, per això aquestes entitats
fem un pas més i en la declaració recordem que Catalunya fa segles que
ha tingut constitucions,
la darrera la Constitució de 1928 de L’Havana
(Cuba) que enguany es commemora el 80è aniversari i finalment
reivindiquem la necessitat de renovar el compromís amb l’esperit i els
objectius que van motivar aquella constitució.”
Roser Gaitano, de Sobirania i Progrés
va informar que la lectura de la Declaració tindrà lloc el divendres 5
de desembre, a les 19 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Les
entitats i personalitats que vulguin donar-hi suport però no puguin ser
presents a la concentració, poden fer-ho donant lectura de la
Declaració en les activitats o els actes que tinguin programats pels
volts del 6 de desembre.
Xavier Mir, de la Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme va fer la lectura de la Declaració.
Finalment
Aureli Argemí, del CIEMEN, va donar lectura a les entitats inicials que
impulsen aquesta declaració i va fer una crida a tota la societat
civil, entitats i personalitats a ahderir-se a la Declaració per una
nova Constitució Catalana i assistir a la concentració del dia 5. Les
adhesions, recordà Argemí, es poden fer mitjançant correu electrònic a
l’adreça:

Més informació a: Sobirania i Progrés

Batista i Roca i els baluards històrics de Catalunya. EA 1158






(Dibuix: Carles M.
Espinalt)


Aquest post ha sigut extret del magnific llibre:






Preludi de la Independència
de Carles Muñoz Espinalt, 1992

 

 

Capítol 5

EL CÍNIC ESBORRAR ELS INDEPENDENTISTES DE LA HISTÒRIA

  Quan un país pateix una crisi de dignitat patriòtica el civisme dels seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no suporten la conducta exemplar i se’n mofen dient que és candidesa. Ells, voldrien que habilitat política equivalgués a tripijocs entre bastidors i talent directiu fos sinònim d’embolicar la troca. Talment com si tot fos una ensarronada.

   No ens enganyem, persones així no poden tenir de gent independentista com Josep Ma. Batista i Roca —i novament em valdré d’una figura paradigmàtica— una idea gaire millor que la declarada per Josep Pla, quan en un  cert racó de les seves Obres Completes, hom  hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou  com a separatista i catalanista, militarista.  Família rica —negoci de bacallà—.  Universitat de Cambridge —Anglaterra—. No crec que tingués mai cap adepte. Decadència  inevitable del cognom.»

   Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no el preocupaven gaire els judicis que d’ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència de Catalunya. 1 sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida. Ens conexia molt bé Batista i Roca. Justament, ell, és el primer que va fer-nos el diagnòstic exacte sobre les peculiaritats del nostre caràcter esclavitzat. No discutirem ara si després va encertar o no el remei, però no va fallar gens ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any 1928 escrivia: «Un senzill cop d’ull al caràcter actual de la nostra gent no ens dóna gaires motius per a ésser optimistes.» Ens veu ja amb unes inhibicions i una manca de gosadia que crea en el nostre ànim una situació que Batista i Roca defineix així: «Ens fa donar irreflexivament per descomptada la derrota abans d’intentar l’atac.» Això sí, ens molesta que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si d’una vegada volem enfortir el nostre caràcter atuït i espantadís. «Davant d’una dificultat — prossegueix Batista i Roca—, tenim mil maneres de vorejar-la, d’aclucar els ulls per no veure-la o de fer mostra de la nostra ironia, pensant vèncer-la, però l’obstacle resta.»

   En els últims anys de la seva vida, Batista i Roca recordava el seu diagnòstic —formulat gairebé cinquanta anys abans— amb la nostàlgia i amb la recança de no haver pogut fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que, per a mi, va ésser una llàstima no haver conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955, quan polemitzava jo amb Vicens Vives i amb vehemència no m’estava d’engaltar-li que era  un error que pagaríem molt car, afirmar que  els catalans anem del seny a la rauxa. En tot  cas, el català és l’home que va del seny a la  xerinola, com si amb rialles pogués esvair les  angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la gent  que es riu del mort i de qui el vetlla?

   Confessions així, motivaven que Batista i  Roca posés una cara consirosa on s’hi podia  veure com havia patit aquell home des de  l’exili, per no haver pogut estar a prop  d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir  un mestratge. Per a mi, representa un incalculable capital de saber, l’haver tingut el privilegi de mantenir amb Batista i Roca una trentena de llargues converses, la major part d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a veure jo a ell, ja malalt de mort. Parlàvem i tornàvem a parlar de la situació de Catalunya; del tema mai no se’n cansava.

   En alguns moments semblava indignar-se quan jo referia que, a Catalunya, el problema més que cenyir-se a la preparació del poble, rau en la forta inconsciència dels qui es diuen dirigents. «Mireu si en són de curts i despreocupats —recordo que un dia li relatava— que  ni han comprès les peculiaritats del feixisme espanyol ni en coneixen les quimeres dels seus principals animadors i teòrics.»

   Com fent una pausa, vaig cercar papers  del meu arxiu i amb major èmfasi vaig afegir:  «Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma Ramos que,l’any 1931, exclamava amb ràbia: «Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales de  nuestro país, aparece de modo diàfano que la  unidad nacional peligra tan solo en Cataluña,  donde la opinión autonómica es un separatismo solapado que espera cobardemente su hora.»»

   Volia posar de manifest a Batista i Roca que, els polítics catalans actuals, ni a tocar del nas flairen les obsessions, els deliris i els prejudicis que són l’essència dels espanyols, tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure quines consideracions en trauria. La frase, també del 1931, portava cua: «El pueblo vasco es de una nobleza y de una lealtad tan notorias que convierten su pleito regional en una reclamación inofensiva e ingenua.»

   Escoltada la lectura, Batista i Roca va quedar pensarós un instant, per comentar després de forma contundent: «I, aquesta concepció continua igual, encara que els mateixos polítics catalans no vulguin que sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els Felipe Gonzàlez han estat «mandos» més importants o menys de les organitzacions feixistes. D’on els vindria ara desmentir els dogmes espanyolistes redactats pels seus antics mestres? Així, els bascos seguiran essent «nobles, inofensivos e ingenuos» per més guàrdies civils que els matin i nosaltres uns «separatistas solapados que esperan cobardemente su hora», per més que els fem bona cara quan ens escuren les butxaques.»

   «A Catalunya —vaig respondre-li- només  podrem sortir-nos de tot això formant uns dirigents amb tremp, replantejant-nos totes les idees de nou i mirant-nos les coses des d’un altre angle de visió, capaç d’animar els apocats i de retornar l’esperança als decebuts.»

   Unes setmanes més tard d’aquesta conversa —parlo de l’any 1977—, Batista i Roca publicava al diari Avui un article que porta per títol Tornar a començar. Sens dubte, una mena de compendi del seu pensament els darrers anys de la seva vida. El títol no pot ésser més significatiu: Tornar a començar. L’article s’inicia amb una frase d’allò més característica de l’estil de Batista i Roca, ja que els seus pensaments més originals, sovint portaven un contrapunt que subratllava amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia, escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara diuen que ens la volen tornar —però buida.» Observis que després de «tornar», posa el guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par- lava, augmentar el to cantellut i càustic.  Llavors, queien com un cop de massa expressions com: «però buida».

   Crec que Batista i Roca és un dels homes  més eminents que ha donat la nació catalana  i el seu millor professor de civisme tal com  recordava jo mateix en l’angoixosa hora del  seu enterrament al Cementiri Nou de Barcelona. Encara ara us confesso que el trobo a faltar. La seva sola presència segur que hauria accelerat el preludi de la Independència de Catalunya. No anem més lluny, quan aquest estol de joves deixebles meus van per ciutats i viles del nostre país a propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?», però no perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat o amb un «no» poruc, sinó des de la creació de noves imatges motivadores que renovin les argumentacions dels nostres drets amb un vigor psíquic que sigui capaç de fondre els obstacles. 0 ja no és veritat allò que la fe fa moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen les trifulgues que han passat, sovint, allò que faig primer que res és preguntar-me a mi mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i Roca?»

  Algú pot pensar si tan operants eren les maneres de fer i la forma de veure’ns a tots nosaltres, quan Batista i Roca retornà de l’exili, per què no va trobar molt més escalf i acollida a la Catalunya de I? nova restauració borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta anys i el país, per altra banda, vivia uns moments de considerable confusió política. Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava a molts homes amb neguit polític que caldria donar suport a Batista i Roca per a formular el preludi de la Independència de Catalunya, la proposta no encaixava. Uns em deien que era massa de dretes, cosa que després no els ha fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les candidatures electorals del nacionalisme més dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven cada matí tot cantant «La Internacional», apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. Etc.

   Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou  d’aquells que deliberadament confonen capa- citat política amb embolicar la troca.  Tanmateix, en el fonament de tot això hi trobem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que  només fos per rentar-nos la cara amb un drap  brut —i amb la plena benedicció de l’«imperio»—, en les darreres dècades s’imposà una  versió falsa sobre la manera d’ésser els catalans, que tranquil·litzava el complex de culpabilitat de molts conservadors i, alhora,  seduïa els progressistes perquè confiaven  que ens faria superar el romanticisme.  D’aquesta versió de conveniència, amb  l’afany de fer-ne un elogi, Raimon Galí, n’ha  donat una síntesi que resulta clarificador de  transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives  i la seva escola és que va saber utilitzar  correctament tot el que l’escola marxista té d’aprofitable. L’altre mèrit, el de la seva visió de la nostra extrapolació entre seny i rauxa, em sembla la sola explicació psicològica amb certa coherència sobre la nostra personalitat. Totes les altres són pura literatura de fum.» Així, ja sabríem a què atenir-nos. Les interpretacions de la gent catalana, com la de Batista i Roca, que no tenien res a veure amb el joc de disbarats del seny i la rauxa, eren «literatura de fum». I, el fum, no té cap consistència i l’esvaeix el vent. En resum, de no haver estat per mitja dotzena d’amics que hem maldat per mantenir-ne viva la figura, podríem pensar si Batista i Roca no havia existit mai o si era un bandoler del segle XVII, o si ara l’inventàvem, talment com qui crea un personatge de novel·la per passar l’estona. I, tot plegat, una altra interpretació del preludi de la Independència de Catalunya ens l’haurien escamotejat.






Carles M.
Espinalt (Preludi de la independència, 1992)

———————–

EL PODEU LLEGIR TOT AL BLOC “EMPORDÀ ACCIÓ”:

CAPÍTOLS:

«Preludi de la Independència» post 521 (X i final) – post 515 (IX) – post 509 (VIII) – post 507 (VII) – post 498 (VI) – post 491 (V) – post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)

———————————–

No! No abandonarem a la seva sort els baluards de Catalunya! (EA)

Ja som molts que ens hem coordinat per assolir aquest fi. (EA 1157)

Ja som molts que ens hem coordinat per assolir aquest fi, agafar la paella pel mànec o, dit d’una altra manera, agafar el timó de la nau Catalana i esdevenir amos del nostre futur.

Es difícil, certament, però cal posar-se a caminar i a Catalunya Acció ja ho estem fent.

Un sol Objectiu: La Independència.
Una sola estratègia: Trencar amb tot i per tot amb Espanya i França.
Un sol lideratge: Qui demostri voluntat, coherència i fets.

Trencar, trencar i trencar … cada dia més! cada dia amb més interès, cada dia amb més força, cada dia amb més encert.

De cap manera apuntalar Espanya ni facilitar-li la governabilitat!
Ajudar a fer fort l’enemic és de necis i suïcides!

Això
és el que porten fent els nostres polítics des de fa trenta anys:
apuntalar l’enemic, i aleshores quan se sent fort se’ns pixa a sobre.

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

Jordi Bilbeny, estudiós de la censura. EA 1156

ASSUMPTE…   “COLOMGATE”
 
 
EL MAJOR ROBATORI DE LA HISTÒRIA :  UN CONTINENT SENCER 

(pels que creiem que els catalans sempre rebem)

ARA FA JA UNA COLLA D’ANYS, EN MIKIMOTO VA ESTAR FENT UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ PER LA NIT QUE ERA COM UN INFORMATIU, PERÒ AMB UN TOC DE REFLEXIÓ EN CLAU D’HUMOR.
 
EL PROGRAMA “PERSONES HUMANES” NO FOU UN ÈXIT D’AUDIÈNCIA ABSOLUT, SEGURAMENT PERQUÈ EL PÚBLIC ESPERAVA UN MIKIMOTO HILARANT I EN CANVI EL REGISTRE DEL PROGRAMA NO ERA AQUEST.
 
ARA BÉ, EL PROGRAMA FOU FINALITZAT MOLT ABANS DE PROVAR SI FUNCIONAVA. I LA RAÓ FOU FORÇA CURIOSA. QUINZE DIES ABANS QUE ELIMINESSIN EL PROGRAMA DE LA GRAELLA, EN MIKIMOTO VA ENTREVISTAR A UN “SONAT” QUE DEIA QUE CRISTÒFOL COLOM ERA CATALÀ. LES PROVES QUE APORTAVA EREN, SI MÉS NO, CURIOSES, AIXÍ QUE LA MEVA CONCLUSIÓ EN AQUELL TEMPS FOU QUE, COM A MÍNIM, COLOM ERA TAN CATALÀ COM GENOVÉS, ÉS A DIR, QUE HI HAVIA LES MATEIXES PROBABILITATS D’UNA COSA QUE DE L’ALTRA.

JORDI BALBENY
 
TOT I QUE EL VAN FORÇAR A PORTAR ALGÚ QUE REBATÉS AQUESTA INFORMACIÓ, QUINZE DIES MES TARD EL PROGRAMA VA DEIXAR D’EMETRE’S, I EN MIKIMOTO, L’ESTRELLA MEDIÀTICA NÚMERO 1 (JUNT AMB EL PUYAL) DE LA TELEVISIÓ CATALANA, NO VA TORNAR A TREBALLAR MAI MÉS A TV3 (COM A MÍNIM FINS AL CAP DE 10 ANYS).
 
L’AUTOFLAGELACIÓ DE LA NOSTRA SOCIETAT CATALANA ÉS CONEGUDA I COMPROVADA, PERÒ TOT I AIXÍ, AQUELL CAS EM VA SEMBLAR UN EXCÉS MOLT GRAN. SEMPRE EM VA QUEDAR UN PETIT INTERROGANT SOBRE TOT PLEGAT.
 
BÉ, ARA FA UNS DIES, VAIG SENTIR QUE EL MATEIX “SONAT” QUE DEIA QUE COLOM ERA CATALÀ ESTAVA ESTUDIANT LA POSSIBILITAT QUE MIGUEL DE CERVANTES FOU CATALÀ. AIXÒ EM VA OBRIR UN ANTIC RECORD, AIXÍ QUE VAIG DECIDIR BUSCAR PER INTERNET QUE HI HAVIA, TANT D’UNA COSA COM DE L’ALTRA.

MIGUEL de CERVANTES = MIQUEL SERVENT
 
BÉ, LA MEVA RECERCA M’HA PORTAT A  WWW.HISTOCAT.COM I ALLÀ HE POGUT COMPROVAR QUE AQUELLES TEORIES “CURIOSES” HAN ANAT EVOLUCIONANT, I, ARA PER ARA, EN COMPTES D’UNA TEORIA CURIOSA, TENIM UNA TEORIA SÒLIDA. TANT SÒLIDA QUE HAURIA DE FER CANVIAR D’IMMEDIAT TOTS ELS LLIBRES D’HISTÒRIA PER CANALLA QUE S’EDITEN A CATALUNYA, I TAMBE MES TARD A LA RESTA D’ESPANYA.

FINS I TOT EL DISCOVERY CHANNEL (QUE NO ES POT CONSIDERAR CATALANÒFIL) N’HA FET UN REPORTATGE, QUE DES D’UNA ÒPTICA DIFERENT, ARRIBA A LES MATEIXES CONCLUSIONS.

US CONVIDO A QUE LLEGIU ELS INFORMES EN PDF QUE ES PODEN TROBAR A LA WEB, I SOBRETOT QUE EN FEU DIFUSIÓ, PERÒ PER A TOTS AQUELLS QUE ELS FA MANDRA O BÉ QUE L’AUTOODI NO ELS PERMET OBRIR EL PETIT FORAT DE DUBTE NECESSARI PER INICIAR LA LECTURA US EN FARÉ UN RESUM. LES DADES HISTÒRIQUES QUE HO CORROBOREN ESTAN PROU EXPLICADES AL WEB EN QÜESTIÓ I EN CENTENARS DE D’ALTRES WEBS DE LA XARXA, QUE LES AMPLIEN AMB NOVES APORTACIONS.

RESUM DEL QUE VA PASSAR A LA PENÍNSULA IBÈRICA ARA FA 500 ANYS.

EN AQUELL TEMPS EXISTIEN DOS REGNES I DOS REIS.

PER UNA BANDA EXISTIA EL REGNE DE CASTELLA, UN PETIT REGNE NASCUT A ASTURIES QUE DESPRÉS DE SEGLES DE GUERREJAR HAVIA ACONSEGUIT UNES GRANS EXTENSIONS DE TERRES A LA PENÍNSULA IBÈRICA, I QUE BASSAVA LA SEVA ECONOMIA EN L’AGRICULTURA DE SECÀ DE LA MESETA I EN LA POTÈNCIA DEL SEU EXÈRCIT, QUE LI PERMETIA CONQUERIR D’ALTRES POBLES I APROFITAR-NE ELS BENS I RECURSOS QUE AQUESTS CREAVEN, FINS QUE ELS ESGOTAVEN.

LA SEVA REINA ERA ISABEL.
 
PER ALTRA BANDA EXISTIA LA CORONA CATALANO-ARAGONESA, UN POTENT REGNE CONFEDERAT FORMAT PER COMERCIANTS I MARINERS, QUE CONTROLAVA DE PUNTA A PUNTA LA MEDITERRÀNIA GRÀCIES ALS SEUS CONEIXEMENTS MARÍTIMS I LA SEVA SUPREMACIA TECNOLÒGICA. 

EL SEU REI ERA EN FERRAN.

COM TOTS SABEU ISABEL I FERRAN ESTAVEN CASATS.

LA FORÇA DELS SEGONS ERA EL MERCADEIG I L’ECONOMIA, LA FORÇA DELS PRIMERS LA REPRESIÓ I LA INQUISICIÓ

AMB AQUEST ESTAT DE COSES, UN MARINER CATALÀ D’UNA FAMILIA IMPORTANT, ELS COLOM, QUE HAVIA RECORREGUT DE PUNTA A PUNTA LA MEDITERRÀNIA I PER TANT HAVIA POGUT EMMAGATZEMAR INFORMACIÓ SOBRE EL MÓN CARTOGRÀFIC QUE ENS ENVOLTAVA, VA DECIDIR, AMB L’AJUDA DE GRANS CONSTRUCTORS I POLÍTICS CATALANS DE L’ÈPOCA, INICIAR UNA ARRISCADA EXPEDICIÓ PER ANAR A DESCOBRIR L’ANTHILIA. 

L’ILLA MITOLÒGICA QUE SE SUPOSAVA QUE ES TROBAVA MÉS ENLLÀ DE LES COLUMNES D’HÈRCULES.

ABANS D’UNA AVENTURA TAN ARRISCADA, COLOM VA HAVER D’ASSEGURAR QUE ELS GUANYS SERIEN SIMILARS AL RISC, AIXÍ QUE VA ANAR A TROBAR EL SEU REI I VA ARRIBAR A UN ACORD AMB ELL PEL QUAL, SI TROBAVA ALLÒ QUE BUSCAVA, SERIA RECOMPENSAT SENT-NE EL VIRREI (CÀRREC POLÍTIC QUE NOMÉS EXISTIA A LA CORONA I DE CAP MANERA EXISTIA A CASTELLA).

L’EXPEDICIÓ VA SORTIR DEL PORT DE PALS, I ANÀVEN AMB ELL TOT DE PERSONATGES CATALANS RECONEGUTS MARINERS DE L’ÈPOCA, COM ELS GERMANS ANÉS PINÇON

PORTÀVEN UN EXÈRCIT DE MARINERS DE 400 PERSONES TOTS AMB LES SEVES BARRETINES I LA SEVA INDUMENTÀRIA TÍPICA CATALANA.

TOTS CONEIXEM QUE VA PASSAR LLAVORS. COLOM VA DESCOBRIR LES ILLES DEL CARIB, LES ANOMENADES ANTILLES, I VA TORNAR A COMUNICAR LA DESCOBERTA A CATALUNYA. VA DESEMBARCAR A PALS I VA ANAR A BARCELONA A COMUNICAR-HO AL REI.

PERÒ EL REI ESTAVA CASAT AMB LA REINA ISABEL, I EL REGNE DE CASTELLA NO PODIA IGNORAR UN PASTÍS TAN SUCÓS COM AQUELL, AIXÍ QUE, MENTRE EN EL TRACTAT DE TORDESILLAS NEGOCIAT ENTRE CATALUNYA I PORTUGAL S’ESTABLIA LA REPARTICIÓ DEL PASTIS ENTRE LES DUES GRANS POTÈNCIES MARÍTIMES DE L’ÈPOCA, CASTELLA, AMB INFORMACIÓ EVIDENTMENT PRIVILEGIADA, VA DECIDIR QUE ELLS TAMBÉ EN VOLIEN UNA PART, I TRAÏNT QUALSEVOL TRACTAT INTERNACIONAL, VAN DECIDIR ANAR-HI A OCUPAR EL SEU TROS DE PASTÍS DE LA MANERA QUE SABIEN FER-HO. MATANT I SOYMETENT A TOTHOM QUE POGUESSIN.

EL PASTÍS VA RESULTAR SER MOLT MÉS GRAN DEL QUE NINGÚ ES POGUÉS IMAGINAR, PERÒ TARD O D’HORA S’HAVIA DE REPARTIR. SI ES POSAVEN LES CARTES SOBRE LA TAULA CASTELLA HO TINDRIA MOLT DIFÍCIL PER QUEDAR-SE UNA PART SIGNIFICATIVA DEL PASTÍS. TARD O D’HORA SE SABRIA QUE CASTELLA NO HAVIA TINGUT CAP MENA DE RELACIÓ AMB EL DESCOBRIMENT. LA VERITAT SURT A LA LLUM. AIXÍ DONCS QUAN CARLES V VA MORIR I FELIP II VA PUJAR AL TRON, AQUEST VA DECIDIR QUEDAR-SE TOT EL PASTÍS PER A ELL SOL.
 
DES DEL PRIMER MOMENT EN QUÈ ES VA CONÈIXER L’ÈXIT DE L’EXPEDICIÓ, ELS CENSORS CASTELLANS HAVIEN COMENÇAT A REESCRIURE ELS DOCUMENTS QUE ELS ARRIBAVEN A LES MANS PER SEMBRAR UNA OMBRA DE DUBTE QUE ELS PERMETÉS ACCEDIR A PART DEL PASTÍS, PERO EN FELIP II VA ANAR MOLT MÉS LLUNY. EN DOS EDICTES DEL 1559 I EL 1560 VA PROHIBIR TOTA PUBLICACIÓ QUE FES REFERÈNCIA A LES AMÈRIQUES, I VA PROHIBIR QUE CAP LLIBRE SORTÍS DE LES AMÈRIQUES SENSE L’APROVACIÓ DEL CENSOR.

LLAVORS, EN UN ESFORÇ TITÀNIC DE CENSURA, DE PROPORCIONS NOMÉS COMPARABLES AL ROBATORI QUE ESTÀVEN EFECTUANT, VAN REESCRIURE TOTA LA HISTÒRIA. TOTS ELS ORIGINALS DE TOTS ELS DOCUMENTS I TOTS ELS LLIBRES DE L’ÈPOCA, QUE EVIDENTMENT FOREN MOLTS, VAN SER TRANSCRITS AL CASTELLÀ, CANVIANT ALLÀ ON SORTIA “CATALUNYA” – “CASTELLA”, ALLÀ ON SORTIA “CRISTÒFOR COLOM” “CRISTOBAL COLON”, ALLÀ ON SORTIA “BANDERA AMB CREU VERMELLA” “BANDERA AMB CREU VERDA” I AIXÍ ANAR FENT.

EL RESULTAT, TOT CAL RECONEIXER-HO, FOU ESPECTACULAR. NO VA QUEDAR NI UN SOL LLIBRE ORIGINAL, NI UN MANUSCRIT, QUE ENS HAGI ARRIBAT A LES MANS. TOT EL QUE ES VA PODER TERGIVERSAR ES VA TERGIVERSAR I TOT ALLÒ QUE NO ES VA PODER TERGIVERSAR VA CREMAR A LA FOGUERA.

I AIXÍ FOU QUE ELS CASTELLANS VAN ROBAR-NOS EL MAJOR TRESOR QUE NINGÚ HAGI ROBAT MAI A NINGÚ ALTRE EN LA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA. 

UN CONTINENT SENCER!!!

IRÒNICAMENT, ENCARA VAN HAVER DE PASSAR SEGLES PERQUÈ ELS CASTELLANS ENS “PERMETESSIN” ANAR A LES ÍNDIES, CAR NOMÉS ELS CASTELLANS PODIEN FER-HO, DESDE SEVILLA DURANT MOLTS I MOLTS ANYS.

EVIDENTMENT, EL ROBATORI NO VA SER PERFECTE, BÉ, DE FET SI QUE HO VA SER, PERQUÈ LA MENTIDA VA DURAR SEGLES FINS QUE ES VAN DILAPIDAR TOT EL CONTINENT, I ARA PER ARA PODEN ADHUIR “INSOLVÈNCIA” PER TORNAR-NOS EL QUE ENS VAN ROBAR.

PERÒ EL DESPROPÒSIT VA DEIXAR RASTRES EN FORMA DE GRAN MISTERI. UN MISTERI QUE MOLTS I MOLTS HISTORIADORS D’ARREU DEL MÓN HAN INTENTAT EXPLICAR SENSE ÈXIT, FINS QUE EL “SONAT” JORDI BILBENY VA DESCOBRIR LA VERITAT.

LA HISTÒRIA QUE HA ARRIBAT ALS NOSTRES DIES ERA TOTALMENT INCONGRUENT. COM ÉS QUE NO EXISTEIX CAP REFERÈNCIA A LA VIDA DE CRISTOBAL COLON, NI LOS HERMANOS PINZONES, NI EL BARTOLOMÉ DE LAS CASAS NI TANTA I TANTA GENT QUE SE SUPOSA QUE HI VA PARTICIPAR? COM ÉS POSSIBLE QUE ELS VAIXELLS SORTISSIN D’UN PORT TAN MINUSCUL I NO ENMURALLAT COM EL DE PALOS? COM ÉS POSSIBLE QUE UN MARINER TAN EXPERIMENTAT I ATREVIT POGUÉS PENSAR QUE LA TERRA ERA MÉS PETITA DEL QUE TOTS ELS MATEMÀTICS DE TOTES LES CULTURES PENSÀVEN QUE ERA?

COM ÉS POSSIBLE QUE ELS VAIXELLS ARRIBESSIN A PALOS (PROP DE CADIZ) I, EN TRES DIES DE CAMÍ A PEU EL CRISTÓBAL COLON I ELS SEUS HOMES ES PLANTESSIN A BARCELONA? QUIN SENTIT TENIA QUE LA REINA EMPENYORÉS UNES JOIES QUE DE FET NO PODIA EMPENYORAR PERQUÈ ESTÀVEN A VALÈNCIA? RES NO QUADRAVA I ELS MÉS EMINENTS HISTORIADORS D’ARREU DEL MÓN VAN HAVER D’ARRIBAR A LES MÉS ABSURDES I RIDÍCULES TEORIES PERQUÈ LA RAÓ CONCORDÉS EL MÉS POSSIBLE AMB EL QUE DEIEN ELS REGISTRES HISTÒRICS.

EL BONIC QUE TÉ LA VERITAT ÉS QUE, UN COP CONEGUDA, TOTS ELS DETALLS QUADREN. TOT ENCAIXA PERFECTAMENT, COM UN GUANT. COM UNA CLAU QUE OBRE UNA PORTA.

PERQUÈ UN COP CONEGUDA LA VERITAT, RESULTA QUE SÍ QUE EXISTEIX UNA FAMILIA COLOM MARINERA I DE GRAN IMPORTÀNCIA A LA GENERALITAT DE L’ÈPOCA. I SÍ QUE EXISTEIXEN UNS GERMANS MARINERS ALFONS, FERRAN I VICENT ANÉS PINÇON A PALS. I SÍ QUE ES TRIGA TRES DIES A PEU PER ARRIBAR DE PALS  A BARCELONA. I SÍ QUE UTILITZÀVEN LA CREU DE SANT JORDI ELS MARINERS CATALANS EN LES SEVES CONQUESTES, I SÍ QUE S’ENTENEN QUE ELS MARINERS FOSSIN RETRATATS AMB BARRETINES O
TOT QUADRA PERFECTAMENT. CENTENARS DE DETALLS QUE NO TENIEN EXPLICACIÓ, CENTENARS, PRENEN SENTIT QUAN HOM SAP LA VERITAT.

FINS I TOT PREN SENTIT QUE, TOT I SER EL PERSONATGE MÉS RELLEVANT DE LA TELEVISIÓ CATALANA DE L’ÈPOCA, ALGÚ DECIDÍS TALLAR-LI LES ALES AL MIKIMOTO CINC CENTS ANYS DESPRÉS.

PERQUÈ EL FET QUE COLOM FOS CATALÀ NO ÉS UNA MERA ANÈCDOTA. ÉS UN FET QUE DEMOSTRA QUE, DES DEL PRIMER DIA EN QUE LA PRÒSPERA I AVANÇADA CORONA CATALANO-ARAGONESA VA COMETRE EL GRANDÍSSIM ERROR D’AJUNTAR LA SEVA LÍNIA SUCCESÒRIA AMB LA DE CASTELLA, AQUESTS HAN ESTAT UTILITZANT MALES ARTS, CENSURES I REPRESIONS PER, DELIBERADAMENT, FER-NOS MAL I ROBAR-NOS TOT EL QUE LA NOSTRA SOCIETAT HA POGUT GENERAR.

HAVIEN D’INTENTAR TALLAR-LI LES ALES AL JORDI BALBENY. NO PODIEN PERMETRE QUE FES EL QUE HA FET. RASCAR LLIBRES I MÉS LLIBRES FINS ARRIBAR A UNA CONCLUSIÓ TAN SÒLIDA I IRREFUTABLE QUE FINS I TOT EL DISCOVERY CHANNEL L’ENTÉN COM A CERTA.
 
PER TANT, SI HEU ARRIBAT A AQUESTA LINIA, SI US PLAU, US INVITO A QUE:

LLEGIU AMB ATENCIÓ LA INFORMACIÓ QUE TROBAREU AL WEB D’HISTOCAT SOBRE AQUEST TEMA. NO ÉS JA UNA TEORIA. ÉS LA VERITAT DEMOSTRADA I DEMOSTRABLE.

VISCA LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ – (EA, post 1155)

Lamentablement determinats mitjans d’informació encara donen aquella imatge conservadora de la por, imatge de vassallatge i esclavatge i d’hipocresia, rient les gràcies sempre als qui manen de torn perquè els subvencionen.

Hi ha allò que en diuen conviccions, senyors meus, allò que en diuen veritat i sentit de la lògica; ésser conseqüent, allò que en diem implicar-se amb valentia donant la cara; i per qui no hi estigui d’acord democràticament, podem parlar-ne de tu a tu com fan els homes de pedra picada per aconseguir projectes o idees millors. No com aquells a qui criticava amb contundència el líder eclesiàstic Jesús, que eren als hipòcrites.

Un mitjà té la llibertat de publicar o no publicar un determinat article. Un servidor de vostès també té la llibertat democràtica i respectuosa amb tots els altres de fer arribar si cal informació d’articles publicats a d’altres mitjans que no apareixen a la premsa local per coneixement del poble a qui sigui i on sigui.

Actualment, els meus articles arriben a una quarentena de mitjans, i la cosa va augmentant, essent en gran part publicats, al marge d’alguns molt específics i sel·lectius com la Revista Dialogal, El Ciemen, Sàpiens, etc. També, si el corresponent escrit és massa llarg, no és publicable, com en el cas de l’apartat del “lector escriu” d’ El Punt o d’altres.

Sant Feliu de Guíxols té un setmanari el setmanari Àncora de la Costa Brava. Un setmanari de nostàlgics conservadors subvencionats pels de torn, un setmanari ranci que no ha evolucionat, ple de porucs, de la mateixa manera que no evolucionen determinades mentalitats o determinades conviccions fermes envers Catalunya. Un percentatge important dels meus escrits no són publicats pel corresponent setmanari: on és la llibertat d’expressió? Cal que us poseu al dia companys, us cal aprendre sense por a defensar el poble, el vostre poble, no qui us subvenciona o determinades actituds nostàlgiques i caduques o articles que no us agraden.

Aquest escrit, lògicament com tots i sense fer cap diferència per ningú, el faré arribar al corresponent setmanari Àncora en el cas que es dignin a llegir el correu o que no em surtin amb la punyeta del virus, ja que els meus escrits sembla que els solen arribar amb el missatge de “material sospechoso”. Aquest problema només el tinc amb vosaltres; lògicament també el posaré a la web de Catalunyacció i al corresponent bloc d’Empordacció. A més, arribarà a tots els mitjans habituals als qui tinc costum, que no són pocs, de premsa escrita.

L’article anterior a aquest i enviat a Àncora titulat: La crisi dels imbècils suposo que tampoc el publicaran. El vaig entregar a mans del Rvdm. Pare Abat de Montserrat Josep Mª Soler com a primícia en la sala d’actes de la Generalitat on vaig ésser convidat pel vicepresident de la Generalitat el dimarts 21 d’octubre per l’acte conmemoratiu del centenari del P. Aureli Mª Escarré i que posteriorment va sortir publicat a El Punt.

 

 

Joaquim Pugnau Vidal.

 

Membre de Catalunyacció, militant del Partit Republicà Català i deixeble del professor Raimon Panikkar..

Els nostres baluards. EA 1154

No sé si tinc autoritat per fer-ho, i a més, tan se val, no penso preocupar-me per això, declaro a Cucarella baluard del Poble Català, no és l’únic, n’hi han molts més, tan al sud com al nord tan a l’est i com a l’oest.

Són baluards de la Catalunya plena i lliure, de tots els Països Catalans.

La Daniela Grau al Nord, la Maria Torrents al Centre, en Talaiot a l’Est, en Chacon a l’Oest, en Cucarella al Sud  …  són valents, estimen la terra, la terra lliure i plena, i són mostra de moltes altres dones i homes bons i valents!

————————————–

Adjunto ací un altre post d’en Cucarella i el que és més important l’enllaç.

cucarella |

De política opinió |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 17:00h

Fa unes setmanes el
periòdic La Vanguardia,
publicat, com sabeu, a Barcelona, va decidir fer un viatge per les terres del
sud, és a dir pel País Valencià, territori exòtic i bel·licós. De tot el
dossier, m’ature només a comentar una de les seccions: ¿Qué queda de Joan Fuster?

Cada vegada que els
nostres “cosins” del nord més oficials i assenyats s’acosten per ací baix, molt
a la llarga, carreguen en la motxilla del viatge la mateixa pregunta, ben bé
retòrica, és a dir, de “retorets”. Com si preguntaren per la salut del patriarca
de la família: «Que ja s’ha mort, aquell vell rondinaire?»

El vell rondinaire ja
no és Joan Fuster, que sí, que dissortadament ja és mort; els vells rondinaires
som els qui encara manifestem una incomprensible -per a ells- preferència per
anomenar i definir la nostra nació, cultural i política, Països Catalans. I
això (la formulació política dels Països Catalans) diuen -jo no ho tinc gens
clar, però- que s’ho va inventar ex nihilo Joan Fuster, i per això a ell li
atribueixen el paper de profeta messiànic del pancatalanisme. Els caldria una
llegida atenta del llibre de Arnau González La nació imaginada. Els
fonaments del Països Catalans (1931-1939)
. Fuster, això sí, intel·lectual
irrepetible, o “xamba genètica”, va posar en paraules entenedores, en idea
abastable, el que fins aleshores havia estat un garbuix de proclamacions
disperses i emotives.

És evident que Joan
Fuster ha estat -i ho és encara!- una figura intel·lectual incòmoda, sobretot
políticament. I val a dir que qualsevol llegat intel·lectual només és vigent,
és a dir, viu, mentre algú el reivindica, el repensa, el reescriu, i manté la ruta
política que, en el seu moment, va ser compartida i recolzada, amb tots els
matisos que es vulguen, per l’intel·lectual desaparegut. Per això pregunten què
queda de Joan Fuster, per saber si, per fi, ja ha desaparegut el seu caliu, si
ja poden cantar-li, definitivament, les absoltes i sentir-se alleujats, per
sempre més, de la incomoditat que els provoca.

Però aquest desig
d’enterrar del tot Joan Fuster no és solament covat pels nostres “cosins” més
oficials i assenyats del nord. Entre nosaltres, valencians a mata’m i et
mataré, hi ha una majoria que fuig de Joan Fuster com el dimoni de la creu. Més
i tot, l’han declarat, aquests detractors seus, culpable d’apostasia
valencianista. I el bandegen. Fins i tot fan una llarga marrada per no haver de
topar-se amb ell i busquen, entre la voluntariosa mitjania intel·lectual de la Renaixença jocfloralesca
i els seus epígons, combustible per a la nova flama valencianista, gens
catalanista i antifusteriana, com ells la volen. N’és exemple aquest manifest
promogut per l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc, que es remunta
al valencianisme de fa gairebé un segle amb el manifest Per un compromís valencianista. Entre els signants de primera hora
hi ha la secretària d’organització del Bloc Nacionalista, Pepa Chesa;
l’ex-president d’Unió Valenciana, Hèctor Villalba; el cap d’Opció Nacionalista
Valenciana, Carles Choví; el membre d’UDPV, Agustí Colomer; l’ex-rector de la Universitat de
València, Ramon Lapiedra; el president de Valencians pel Canvi, Josep Lluís
Barona; el periodista i també membre de Valencians pel Canvi, Francesc de Paula
Burguera; el president d’Escola Valenciana, Diego Gómez; el membre de
l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua, Àngel Calpe; l’ex-president de PIMEV, Eugeni Senent,
i l’ex-director del MUVIM, Rafael Company.

Cal admetre que la
proposta serà un èxit, sens dubte. I quan d’ací tres o quatre anys, posem per
cas, La Vanguardia
tornarà a visitar la «Comunitat Valenciana», ja no preguntarà si queda o no
queda res de Joan Fuster. No caldrà. Som a l’última part del trajecte. Temps
era temps, mentre arreu ressonaven les proclames de «Llibertat, Amnistia i
Estatut d’Autonomia», pensàvem un País Valencià (lliure i socialista!), una
bandera amb quatre barres, un llengua catalana i unitària, fins i tot el PSPV
s’apuntava als Països Catalans. Què en queda, de tot allò avui? Tothom, fins i
tot el “nou valencianisme” s’ha apuntat a la segregació lingüística, a la
bandera amb blau, fins i tot en alguns documents ja admeten el terme Comunitat
Valenciana. I els Països Catalans?: «una utopia prescindible», segons sentència
d’un dels intel·lectuals més eminents d’aquest efervescent “nou valencianisme”,
en Joan Francesc Mira. Com a mostra d’intel·ligència enfront de la radicalitat del
“maximalisme fusterià”, s’ha assumit com a propi tot allò que formava part de
l’imaginari simbòlic de l’enemic espanyol: llengua, bandera, denominació… No
entenc aquesta forma de política “intel·ligent”. Assumir els plantejaments i
els símbols de l’enemic és claudicar, rendir-se, col·laborar-hi, aliar-s’hi. Ja
som al final del procés, i per això alguns encara pregunten: «¿Qué queda de Joan Fuster?» I quan ja no
en quedarà res, s’haurà conclòs el procés. Perquè el procés conclourà quan
esborraran definitivament de la memòria cultural i política els noms (les
idees) que els són incòmodes.

Comentaris: 13

(Seria bo que llegissiu els comentaris a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113722/#comments)

cucarella |

De política opinió |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 11:41h

Per ampliar el post
anterior, adjunte més avall l’article que vaig publicar al número 16 de la
revista Caràcters, juny 2001, sobre Joan Fuster: Boc expiatori.

I encara un argument
més: estic convençut que si els poders espanyols esmerçaren tantes armes,
figurades i reals, per esclafar el projecte polític dels Països Catalans, és
perquè en el moment en què aquesta idea havia pres embranzida, finals del
franquisme i immediat postfranquisme, hi havia una base social permeable que la
feia factible. Del contrari, no s’haurien pres tant d’interès a combatre-la.
Dissortadament, els aliats més efectius d’aquesta campanya espanyola, els que
han acabat fent-la exitosa, han sorgit d’entre “els nostres”. 

BOC EXPIATORI

Caldria intrincar-se pels laberints de l’especulació més
arriscada per arribar a intuir quin paper hauria representat Joan Fuster si el
franquisme no haguera existit, si el País Valencià que va transpuar durant la II República haguera
fet la seua seguida sense entrebancs, si no haguérem patit els estralls de la
llarga i inacabable “transició”. Joan Fuster, a força d’escriure sobre els ets
i uts de la nació dels valencians, del nostre atzarós passat, de la misèria del
present i de les possibilitats del futur, va acabar per ser interpretat per
alguns com a pare de la pàtria. I vés
per on que són aquests mateixos, els qui li reteren devoció des de l’ortodoxia
més incompetent, que ara volen anatemitzar la seua reflexió cívica (digueu-ne
política si voleu), és a dir els escrits més lúcids que com a ciutadà va
assajar Fuster. Són aquests els qui parlen de “fusterianisme” en termes de
doctrina política, com si digueren “blasquisme”o “lerrouxisme”, amb la
diferència, però, que el de Sueca mai no va ocupar càrrecs en cap organització
política. Fuster, en paraules d’Alfons Cucó, «va ser un escriptor excepcional
que va viure obsessionat pel destí del seu poble i per la seua supervivència
cultural i nacional». Tanmateix, els qui, sense respectar-lo gens, li
encolomaren la paternitat pàtria, ara en reneguen, i ens acusen els qui valorem
Fuster per la seua lucidesa, contudència i -ai!- actualitat, d’ortodoxos
irredempts, de dogmàtics fins i tot. Vicent Pitarch, en un article publicat a
la revista Serra d’Or (juny, 1997), ja ho advertia: «…resulten
força sorprenents les presses amb què antics reductes fusterians comencen a
desdir-se de les manifestacions de catalanitat, que havien professat amb
convicció ostentosa… Potser aquesta inflexió en la tradició fusteriana no
tingui cap més explicació que el fracàs, a vint anys vista de la represa
democràtica, d’un projecte polític per al País Valencià. D’un fracàs tan
monumental necessàriament se n’ha de derivar una sensació generalitzada de
frustració. Ara veiem que convenia trobar un boc expiatori d’aquests fracassos
col.lectius».

Comentaris: 3

  • I com ho fem Toni?
    Anònim |
    dimarts, 18 de novembre de 2008 | 16:42h
    El
    diagnòstic és clar i contundent, a més a més, al malalt (País Valencià,
    Països Catalans) no li queda gaire temps. Si no ens val (per pura
    incompetència política més que demostrada) cap opció política, que
    podem fer per mirar de redreçar la situació?. Una vegada en vares
    contestar que cal fer política de proximitat, al teu barri, des del dia
    a dia, als llocs on hi tenim alguna mena d’influència, però açò és del
    tot insuficient. Podem (volem) fer alguna cosa més o seguim remugant ni
    que siga virtualment?.

    P.D.: conste que no et faig cap crida per retornar a cap formació política.

    • Ho tenim fotut
      cucarella |
      dimarts, 18 de novembre de 2008 | 17:14h
      S’han
      proposat fer allò que diuen els espanyols, “borrón y cuenta nueva”. I
      ho tenen tot a favor. Només has de llegir el post III de la sèrie i
      veure com cada dia més entitats -STPV, Escola Valenciana…- s’hi
      apunten. Seguirem vius a les trinxeres, i dels qui tinguen el coratge
      de fer política, malgrat tot aquest transvasament, continue pensat que
      val la pena la política de proximitat, arran de poble. Sí, ho confesse,
      és desesperant no tenir gaire esperança. Però que ho canten ells, no
      pas nosaltres, això de “para ofrendar nuevas glòrias a España”.
  • és mol fàcil..
    electra |
    dimarts, 18 de novembre de 2008 | 15:48h
    …ara
    que en Joan Fuster és mort esqueixar-se la vestimenta davant els seus
    escrits, renunciar de les seues manifestacions i comdenar-les. Estic
    totalment d’acord amb la disecció que hi fas de l’obra de Fuster, i
    escric per tal de recolzar-la. Resulta molt senzill atribuir a J.F. la
    paternitat de la Pàtria, i més encara quan tot el moviment
    cívic-polític-cultural de la transició, ha estat escombrat del mapa, o
    reconvertit a les rebaixes socialistes, bloquistes o republicanistes.
    És molt senzill atribur-hi al PSAN o l’MDT (que no han passat l’EGB) la
    propietat “política” del pensament Fusterià, és una forma per degradar
    a qui fou tan lúcid, simpàtic, divertit, càustic, temudament inteligent
    ,etc. d’encasillar-lo on mai no fou i ignorar la seua admirable obra.
    Per
    altra banda, vull recolzar la teua opinió al respecte de la maniobra
    política que durant la transcició, s’hi va obrar al País Valencià. El
    moviment endegat feia por a Espanya, per tant hi havia que minar-lo, i
    de quina manera!!!
    I ara?…potser én sóm més dels que ells volen i diuen i per això lladren tant, llàstima d’estar disperssos, salut.