Us parla Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció. EA 1102

29 setembre 2008

Us presentem el front autonomista

Tot s’hi val a l’hora d’intentar consolidar l’autonomisme, que no és res més que la forma oficial d’apuntalar Espanya. Si no poden fer-ho només a través dels partits amb representació parlamentària s’hi afegeixen tots els que mai diuen una paraula més alta que l’altra. Són aquells que miren de no qüestionar mai res, no fos el cas que els deixessin de convidar als saraus institucionals o a les tertúlies televisives i radiofòniques. Ras i curt: són els bons minyons de la política catalana.

Tot això que dic ve a tomb perquè divendres passat (26 de setembre) van fer-se la foto de grup, o més aviat de front, els màxims representants de l’Òmnium Cultural, de l’Institut d’Estudis Catalans i dels sindicats per demanar el compliment de l’Estatut i un finançament just. Diuen que volen “marcar el camí i donar exemple”. Moltes gràcies per les seves nobles intencions però el seu exemple només serveix per a perpetuar el paper de “cornuts i pagar el beure”.

Els de CCOO i UGT deuen pensar que no recordem que fa quatre dies van ser incapaços de fer costat a la gran manifestació del passat 1 de desembre on els organitzadors demanaven tan poqueta cosa com tenir el “dret a decidir sobre les nostres infrestructures”. Ara, com que Espanya ens ha escanyat fins l’infinit, deuen veure que no en quedarà ni per mantenir les seves fabuloses estructures que paguem tots plegats. No sé el que els donen des de Catalunya, però si sé que l’any passat la Junta de Andalucía va regalar via subvenció 13 milions d’euros als seus “compañeros andaluces”. Es veu que tant els fa que els nostres trens siguin subsaharians, però quan es poden acabar els calés de la menjadora són els primers a protestar. Aquesta gent la màxima esquerra que han vist és la de l’Eixample.

Si parlem dels actuals rectors d’Òmnium Cultural només cal veure la seva actuació davant la manifestació independentista del passat dia 11 de setembre on es demanava un Estat propi. No s’hi van afegir tot al·legant vés a saber quina excusa. Avui, però, ja sabem el perquè: ni volen ni saben anar més enllà de l’Estatut. El cert és qui si els dieu als representants d’Òmnium (ho dic per experiència) o l’IEC que es manifestin a favor de la independència de Catalunya us diran que ells no es poden ficar en política. Ara bé, quan arriba el moment de fer d’escolanets dels grans partits mai tenen un no. Serà una obligació derivada de la subvenció?

Tot plegat ens clarifica el panorama polític del país donat que podem saber en l’equip que juga cadascú. I és que una de les coses prèvies a l’assoliment de l’Estat català serà la formació de dos grans fronts : l’autonomista i l’independentista. Com a mínim aquestes notícies ens ajuden a saber alguns dels noms que ja integren el primer.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Tots els catalans, tots! viurem junts o, si morim, morirem junts! EA 1101

Tots els catalans, tots! viurem junts o, si morim, morirem junts!
Quan dic tots els catalans ems refereixo als del Nord i als de Sud, als de l’Est i als de l’Oest … tots!

Ahir passava prop del Port de Sagunt i vaig pensar amb en Tena, ben bé i només per associació d’idees. A l’inrevés d’en Tena la sensibilitat de Catalunya Acció és totalment pancatalanista, vull dir que creiem, anelem i defensem tota la nostra Nació, ja ho he dit, de Nord a Sud.

Però el Pancatalanisme català -perdoneu la redundància- sempre ha estat confederal, absolutament respectuós amb cada un dels Països -gent, sobirania, lleis, costums- que en un dia futur poden conformar el nostre estat propi.

Enganxo amb complaença aquest post d’en Josep Sort per a gaudi dels patidors per la nostra pàtria, patidors del nord i del sud, dones i homes que anhelen recuperar la nostra unitat -confederal i espiritual- i la nostra plenitud en tots els sentits imaginables: Visqui Catalunya unida, lliure i respectuosa!

Salvador Molins, qui junt amb Joaquim Pugnau mantenim encès aquest Far-Blog d’Empordà Acció (Far per evitar els esculls o far per estavellar-se, depèn de l’ús que se’n faci, no?)

POLÍTICA NORD-CATALANA

Jo, Josep Sort, a diferència del meu deixeble, l’Arnera,
no només no renuncio als Països Catalans, sinó que considero que tant
Catalunya és el Guinardó com la platja del Postiguet a Alacant. Vaja
des d’aquest punt de vista sóc un perfecte jacobí. Català, però jacobí.
No tinc temptacions regionalistes, ni tan sols comarcalistes. Realment
a mi m’emprenyen molt les batalletes entre Reus i Tarragona, entre
Sabadell i Terrassa, entre Vic i Manresa, o la de Puigcerdà i La Seu…
Tanta feina que hi ha, i aquí la parròquia -mai millor dit- ficant-se
el dit a l’ull l’un a l’altre. Que si un parla així, que si l’altra
parla aixà…Que si jo la tinc més llarga…Patètic.

Bé,
en coherència amb el que acabo de dir, mai perdo l’oportunitat de
moure’m amunt i avall del país. Si bé la veritat és que darrerament, em
moc més per l’exterior del país… coses de la feina. Però per poc que
pugui, aniré després d’uns quants anys de no anar-hi a la manifestació
del 7 de novembre, que enguany se celebrarà el dia 8, dissabte, per la
tarda. Suposo que sabeu que fou el 7 de novembre del 1659 quan se signà
el maleït Tractat dels Pirineus,
en virtut del qual, tot un seguit de territoris catalans passaven a la
sobirania del Rei de França, entre ells, la llavors segona ciutat en
importància del Principat, és a dir, Perpinyà. Poca conya. Començava,
doncs, l’esquarterament del país, que va continuar després amb els
Decrets de Nova Planta del 1707 i de 1716.

He de dir que cada
volta que pujo a Perpinyà m’agrada més. Ja ho sé que el català està
reduït a pur folklore… però no tant. El passat mes d’agost, hi vaig
anar tot tornant de la Universitat Catalana d’Estiu. Tot remenant, vaig
comprar el llibre Alduy, Bourquin et les autres. Amour et désamour en Politique. Abecedaire de 25 ans de politique dans les Pyrénées Orientales
(Criterium Editions) dels periodistes Denis Dupont i Patrick Claeys. Es
un llibre francès, vull dir escrit amb mentalitat francesa, estructurat
alfabèticament i que repassa la política nord-catalana dels darrers
anys. N’he llegit unes quantes entrades: les referides als polítics, i
als partits, a algunes localitats… Més enllà de la seva orientació
política, el llibre m’ha sugerit una reflexió que ja vaig iniciar fa
uns quants anys, quan vaig comprar un altre estudi de la política
nord-catalana, que duia per títol Le Roussillon Politique, i que ja fa temps que es troba missing en algun racó de la meva biblioteca domèstica.

La
reflexió és la següent: quina hauria estat l’evolució política de la
Catalunya ocupada per l’Estat espanyol, si hagués existit en els anys
quaranta, cinquanta, seixanta i setanta un sistema de representació
democràtic, com n’hi va haver -amb totes les mancances que calguin- al
nord de la frontera estatal. Si Franco hagués estat enderrocat el 44,
el 45, el 46 o el 51, no cal dir que la nostra història hauria estat
totalment una altra. I segurament molt més positiva, encara que hauria
existit el risc que algun impresentable demagog ecspanyolista, hagués
arribat a ser escollit President de la República.

Per exemple,
en la cultura política, no hauria existit el trauma que encara rosega
molts catalanets ecspanyolitzats, del franquisme sociològic. Segurament
s’hagués consolidat una saludable cultura política antifeixista, com
passà a Itàlia i a la pròpia França (amb algun matís), i no tindríem
cap mena de recança de defensar els nostres plantejaments polítics i
socials. I no com ara, que l’única mobilització que hi ha és la
incitada pel govern de torn per manifestar-se contra el terrorisme. Són dos mons separats per una distància sideral.

És
difícil saber pronosticar si a hores d’ara ja siríem independents si en
comptes de 40 anys de dictadura, haguéssim tingut 35 o 36 de democràcia
representativa, però sí que estic segur que si s’hagués donat, ara
seríem molt més a prop de la independència, o potser hauríem aprofitat
el tsunami de les independències a l’Europa Oriental, per pujar-nos al
carro dels nous estats, a finals dels vuitanta i principis dels
noranta. No ho sé, això és política-ficció, que només es pot prendre
com un divertimento.

En
definitiva, us recomano que seguiu d’aprop la política nord-catalana,
naturalment, si sou, com jo, dels que considerem que els anomenats
Països Catalans, i que jo abreujo en Catalunya,
s’ho valen. Renunciar a ells és com renunciar a la Independència perquè
es considera molt difícil assolir-la. És a dir, és un acte de lesa
covardia. A més a més, significa pensar el mateix que els ecspnanyols
sobre la delimitació de la nació catalana… No us dic res més, ja us
ho fareu.

Ah, i si teniu un moment, no deixeu de llegir La Clau, revista electrònica de l’actualitat nord-catalana o el bloc polític del periodista Guillaume Clavaud del diari L’Indépendant de Perpinyà, Politique 66.

PD.
He escrit aquest post reconfortat per veure la cara de tonto que se’ls
ha quedat als periquitos després de perdre a l’últim minut el derby.
Per unes hores he tornat a ser, també, del Barça. Quina passada!


Enviat per Josep a josepsort el 9/28/2008 01:06:00 AM

Noves agressions dibuixen la confrontació entre Catalunya i Espanya. EA 1100

El català, Catalunya i Espanya són temes indefugibles arreu i en totes les ocasions. No és gens estrany, el  trencament es respira i cadascú hi diu la seva.

Avui era en un restaurant i el tema ha sortit vàries vegades a cada una de les tres taules que estaven més aprop de la nostra.

Arribo a l’hotel, em connecto a internet i m’arriba la notícia d’una altra agressió …

Noves agressions dibuixen la confrontació entre Catalunya i Espanya, i cada dia que passa és donen amb més freqüència.

…………………………………………………..

valldalbaidi |

EDUCACIÓ |
diumenge, 28 de setembre de 2008 | 13:00h

Maria
de Mar Bonet cantava aquest tema del poeta LLuís Serrahima.  El fet que
m’haja enrecordat ha vingut provocat perquè, durant el Correllengua de
divendres a Gandia, Maite Peiró Català, regidora del BLOC a l’Alqueria
de la Comtessa, fou ferida pel llaçament d’una pedra, cosa que li ha
costat 12 punt de sutura i no pot obrir l’ull de moment. No cal dir
d’on venia la pedra i quina ha estat l’actuació de les forces de
seguretat. De moment no hi ha hagut detinguts. Vull que aquesta
xicoteta introducció siga una mostra de solidaritat amb la persona
ferida i que, d’una vegada, s’acabe amb la impunitat amb què alguns
actuen al PV, sobretot contra persones (i locals) que l’única cosa que
fem és intentar viure en valencià a la nostra casa (el nostre País).

I
ja que el desgavell a l’ensenyament públic al PV és d’una magnitud que
farà falta molt de temps per endreçar-lo (si és que no hi arribem
tard), vull deixar-vos algun text que cal llegir i tenir en
consideració pares, mares, alumnes, professors, professores, mestes
valencianes i valencians perquè, d’una vegada, s’acabe amb aquest
“teatre” (per dir-ho suaument) en què s’ha convertit l’ensenyament
públic (i concretament EpC). Bon dia.

Extret de :
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107853

On som? On passem del procés d’Independència. EA 1099

Aquest post d’avui no és nou, l’he anat a buscar a la web de Catalunya Acció, concretament a la seva Gaseta Digital “El Nord”.

Es tracta d’una mirada sobre la situació actual del procés inevitable d’Independència de Catalunya:

30 juliol 2008

Estem arribant al final

Espanya
El
passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les
restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l’Espanya de
les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe
política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb
el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació,
inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa
democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i
l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a
l’Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal
comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del
planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i
militars de primer nivell.

El catalans
Els
catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans
del Principat de Catalunya perquè de catalans també n’hi ha al País
Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars
de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la
terra promesa de l’encaix) han despertat al viure en directe, dia sí
dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part
d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que
alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S’han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per
a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del
finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de
futur) i la sentència d’això que els espanyols, fent-se passar per gent
moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que
vulgui ser negatiu. És senzillament l’evidència de la història
i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de
cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors,
dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara
ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a
iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible
que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per
tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític.
El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund
de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la
metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un
allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no
ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s’hagin tornat
independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest
matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic.
Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que
els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca
d’infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el
matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les
parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels
membres del matrimoni (Espanya) viu de l’esforç i del treball de
l’altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta
sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven
enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment
creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma
barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera
oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està
empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata.

Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em
permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió
històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Els partits polítics catalans

Els
representants polítics del Principat de Catalunya (des d’en Pujol, Mas
i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per
activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula
força negociadora i els pèssims resultats
obtinguts en la
defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar
la situació colonial que està matant l’ànima del nostre poble i que ens
empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC
són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són
uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves,
i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper
pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina
credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu
lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens
respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar
res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança
ens podien merèixer els líders d’Esquerra (actualment Esquerra
Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o
interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el
vot d’Esquerra és el “vot de l’exigència i del compromís”, que “hem de
ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un
Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona
vegada? Se’n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se
n’ha adonat.

S’ha d’anar molt errat políticament, i aquest és el gran
fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no
passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és
compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens
xuclen l’ànima i la sang.
Si a aquests 23 anys de voler-nos
encaixar a Espanya hi afegim els 5 d’ERC de construir la independència
via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s’estranyi de l’estat
actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten
molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És
dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva
temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a
les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no
entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no
es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els
votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de
1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el
33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara
al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000
actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si
observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els
votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als
935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11
anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000
de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots?
El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa
30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar
fent i no aixequem la veu que a Espanya s’emprenyen. Ja no fa pujar les
vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i
votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes.
Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de
CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la
refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet
pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”-

una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional
calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23
anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi
veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia
la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment
ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana
més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen
definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans,
militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU
es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre
intenta fabricar l’Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla
d’ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En
el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou
disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van
pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots
els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma
estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s’havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa
riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest
desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació
del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus
votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de
perduts, i restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya.

Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra
ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants
polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia
d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer
a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i
econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.


EL
PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L’ESTAT MAJOR. CAL
SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE
NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA
ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara
només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència
(i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que
engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de
Catalunya Acció a la manifestació independentista de l’1 de desembre
del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que
declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per
a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el
primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha
de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al
final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on
dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb
l’aprovació de l’Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que
ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la
van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat
absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la
“horda roja” a l’Eurocopa, el manifest i la campanya “por una lengua
común”, el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i
tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera
després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest
projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i
molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la
coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això
intenten frenar-la.
I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal
que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat
dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització
nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra
unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la
legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d’una
manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana
del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i
gestioni aquest procés de trencament.
Ara bé, que ningú dubti
que aquest procés de divorci i trencament s’ha iniciat i que ningú es
pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els
nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.

I
la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a
inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses
ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders
d’ERC no són més que formes d’amagar la mentida i els inconfessables
interessos personals.”

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats:
Per què passa tot el que està passant? (10 febrer 2007)
ERC ha mort. Que descansi en pau. (17 març 2008)

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

Prop del riu Ucayalli. EA 1098

divendres, 26 de setembre de 2008
>

Un món perdut

La descoberta, a la selva amazònica, d’una tribu
desconeguda, que ha viscut aïllada del món actual, comporta una
reflexió sobre la contradicció d’una societat entre els límits de
l’edat de pedra i el desafiament nuclear

tribuna
Escriptor

JAUME OLIVERAS I COSTA..


+ Una
de les imatges del poble indígena descobert per la Fundació Nacional de
l’Indígena prop del naixement del riu Ucayali, en la zona amazònica
entre el Perú i el Brasil.
 Foto: EFE

A les primeries d’aquest darrer estiu, les
notícies feien saber que a la selva amazònica, al naixement del riu
Ucayali, a la frontera entre el Brasil i el Perú, s’havia detectat
l’existència d’un poble indígena desconegut, aïllat del món en un
paratge d’accés impossible, a l’estat brasiler d’Acre i a més de
cinc-cents quilòmetres del poblament de Feijóo, sense altra possible
comunicació que la navegació fluvial durant una piconada de dies. La
descoberta fou feta a partir del treball de protecció i monitoratge de
la Fundació Nacional de l’Indígena (Funai), organisme de dependència
estatal brasilera, que investigava la zona des de l’aire. L’aparició de
l’helicòpter amb els investigadors, amb sorpresa inclosa, fou
contestada per la reacció natural dels natius davant el desconegut i,
mentre uns s’amagaven, un grupet disparà sagetes contra les aus de
ferro que els sobrevolava. Les fotografies fetes des d’un dels
helicòpters donen testimoni del fet i traslladen a una vivència pròpia
de l’edat de pedra.

Les investigacions dels antropòlegs i altres
especialistes, sota la batuta del Comitè Internacional de Protecció de
les Minories Natives (Cipiaci), han dictaminat que segurament es tracta
d’un grup de la tribu dels mashcopiro, que mai no ha entrat en
contacte amb l’home blanc i que, en règim nòmada, es mou per la Reserva
Territorial Murunahua, al Perú, un vast territori selvàtic que el 1997
fou declarat espai restringit, amb especial prohibició de trànsit per a
l’home blanc. Amb tot, la descoberta provava que els mashcopiro
s’estaven desplaçant cap a l’est, ignorants de fronteres i zones
protegides, i això calia atribuir-ho a la presència a la zona
fronterera peruana de partides de madereros (‘llenyataires’)
il·legals a la recerca d’arbres de caoba, que en aquesta zona es troba
com un dels darrers indrets encara no espoliats i que és coneguda en el
sector com a «or vermell». Talment, els grups de llenyataires, emparats
per multinacionals del ram, devasten tot el que troben al davant, en
l’intent d’obtenir l’apreciat fustam, incendiant poblats indígenes,
matant els nadius i destruint la riquesa de la natura.

El
coordinador de Funai, Reis Meirelles, que viatjava en un dels
helicòpters, digué que en aquella zona es presumeix l’existència de
quatre grups d’indígenes, d’uns cinc-cents individus cadascun, que «són
pobles que no volen relacionar-se amb nosaltres», cosa que, segons
Meirelles, els permet la supervivència, ja que «no estan preparats per
contactar amb una civilització que els exterminaria, pel sols fet que
els transmetria simples malalties assumides per nosaltres i contra les
quals ells no estan immunitzats». Es calcula que al món hi ha un
centenar de tribus que mai no han tingut contacte amb la civilització
dominant, un terç de les quals es mouen per l’àmplia zona selvàtica de
la conca de l’Amazònia.

Mentre ens sorprenia la notícia de l’existència de tribus indígenes en plena edat de pedra, també el proppassat juny la revista Nature
publicava que la NASA, gràcies a l’àmplia xarxa d’astrònoms repartits
per diversos observatoris del món, havia pogut detectar l’explosió
d’una supernova vint negades més gran que el Sol i en una galàxia
situada a noranta anys llum de la Terra, un esdeveniment que es produïa
al gener i que es feia públic cinc mesos després. En un llenguatge
pràcticament indesxifrable per als no iniciats, un equip de científics
dirigit per la nord-americana Alicia Soderberg ha fet saber que la
casual observació en cadena –quaranta-tres punts d’observació a tot el
globus terraqüi-, que perseguia les restes d’una explosió anterior,
coincidí amb el moment d’aquesta nova explosió, un fet únic en la
llarga carrera cap al coneixement de l’espai, «una ocasió única a la
vida –declarava Soderberg– que pot arribar a ser com la pedra Roseta
per als estudiosos de l’univers».

En un món encara amb molts
interrogants, és sorprenent que en cosa de dies es tingui notícia de
l’existència d’una civilització perduda en el temps i es comenti la
capacitat humana d’escorcollar el pati del darrere de l’univers. És la
terrible contradicció d’una raça d’homes i dones que el dia que van a
comprar-se un mòbil descobreixen que abans de sortir de la botiga ja
els ha quedat obsolet però, a la contra, ha de compartir escenari amb
gent que encara no han descobert els instruments de ferro. A anys llum
els uns i els altres, tot forma part dels propis dubtes que ens fan
preguntar d’on venim i cap on anem, l’eterna incògnita d’una humanitat
que intueix moltes coses però en sap ben poques.

Elements de reflexió sobre les actituds independentistes. EA 1097

marcbel |

Independentisme |
dijous, 25 de setembre de 2008 | 20:56h

Passaré a contestar a alguns columnistes i polítics sobre el que han escrit a propòsit de l’estudi que m’ha encarregat el Cercle d’Estudis Sobiranistes sobre el suport social a la independència de Catalunya.

Un
dels primers articulistes a comentar els resultats de l’estudi fou el
filòleg (si no vaig errat) Francesc Codina i Valls, a un article a
l’Avui titulat El gris també compta.
Cal agrair els comentaris constructius, perquè ajuden a millorar,
especialment en la transmissió de les idees principals de l’estudi.

En aquest article, en Francesc afirma:

És per això que el dilema secessionisme/unionisme amb què ha estat enfocada l’anàlisi del Cercle desfigura la realitat.

La
natura és extremadament complexa. Això ho sabem molts les persones que
ens dediquem a estudiar-la. És tant complexa, que sabem que  l’ésser
humà està incapacitat per si mateix a coneixer-la completament.
Bàsicament, el conjunt de variables que actuen simultàniament és molt
gran. Per això mirem primer de separar aquestes variables i després, un
cop estudiades separadament, mirem d’estudiar les relacions entre
elles. I això és extremadament complex, perquè el cervell humà no està
capacitat per determinats tipus d’anàlisi. Una de les raons per a fer
superordinadors, per exemple.

És per això, fent un judici de
valor, que considero l’afirmació d’en Francesc és producte del
desconeixement de com funciona l’estudi  científic de la natura, o
respon a prejudicis ideològics que s’avantposen a l’anàlisi racional
per intentar  menystenir l’estudi (i per tant, a la intel·ligència de
l’autor). He de dir que la societat catalana i de la resta dels Països
Catalans tendeix a menystenir el coneixement (la ciència) molt
ràpidament. És un dels  greus problemes que tenim com a societat.

El
procediment de separar variables per al seu estudi és el normal en
ciència. Els resultats presentats, preliminars, són resultats variable
a variable. Òbviament, aquesta és una primera fase, que té les lògiques
limitacions. Però és per on s’ha de començar. Actualment estic en fase
d’anàlisi del conjunt de variables per mirar d’establir les relacions
entre elles. Com d’altra banda vaig dir oralment a la presentació, està
escrit a la pròpia presentació i he escrit diverses vegades al bloc.

Resumint, l’estudi segueix una metodologia estàndard.

Segona afirmació a destacar de l’article:

No és encertat ficar en un mateix sac (el de l’unionisme) els partidaris del federalisme i els de l’uniformisme.

Aquí
no puc fer més que expressar la meva més absoluta perplexitat.  Per què
és completament fals que l’estudi digui això enlloc. Junt amb la
presentació oral, es va lliurar a periodistes, membres del CES i vaig penjar al bloc un document explicactiu de la presentació que diu, textualment:

Cal
ressaltar que a l’opció federalista hi ha un empat tècnic entre aquells
que estan d’acord amb la independència (40%) i els que s’hi oposen
(42%).

De fet, la pròpia presentació inclou un gràfic de
l’evolució a la independència de l’opció federalista i la resta, encara
que reconec que no es possible entendre si no s’està a l’exposició
oral. Mai s’ha dit el que diu en Francesc, sinó més aviat tot el
contrari.

L’objectiu de l’estudi és aportat dades per què es
generi un debat. Però clar, un debat un cop llegit el que es
proporciona, no pas sense llegir-lo.

Resumint, l’estudi no fa el que diu en Francesc que fa.

Conclou en Francesc:

El
sobiranisme, si vol arribar a ser majoritari, ha de partir de la
realitat. I transformar-la. Ignorar-la o simplificar-la no porta enlloc.

Afirmació,
que d’altra banda, comparteixo completament. La pura i simple retòrica
sobre l’independentisme (especialment la dels articulistes dels mitjans
de comunicació i els polítics) ens han dut fins a on ens han dut, i
avui dia no aporten res de nou. És per això que amb l’estudi es volen
aportar dades concretes (aportar coneixement), sense retòrica, per
conèixer la realitat seguint una metodologia racional, i a partir
d’aquí identificar els nínxols on poder actuar i elaborar els discursos
específics necessaris.

Resumint,
si volem conèixer la realitat la retòrica no serveix, ens hem de posar
a fer números i discutir-los avantposant l’anàlisi racional a la
ideologia.

Però com s’ha dit molts cops, la funció d’un
científic és aportar coneixement. El que es faci del coneixement, no és
assumpte dels científics.

De nou Catalunya Acciço als mitjans digitals. EA 1096

Una pancarta reivindicativa contra Espanya a la Diada

Imatges

Tancar

 
 

Un
46% dels espanyols considera que l’actual sistema de finançament
autonòmic beneficia clarament a Catalunya, segons un sondeig de
l’Institut Noxa per a La Vanguardia, mentre que un 24% creu que
l’actual sistema perjudica a Catalunya. Un 5% pensa que Catalunya no
surt beneficiada ni perjudicada i un 25% no sap o no contesta.

Per
contra, el 72% dels catalans creu que l’actual sistema de finançament
perjudica Catalunya, i només el 10% es mostra convençut que li
beneficia. Un 5% creu que Catalunya no surt beneficiada ni perjudicada
i un 13% no sap o no contesta.


Link: http://politica.e-noticies.cat/espanya-no-ens-estima-20904.html

España “la ladrona” EA 1095

Benvolguts lectors, recorden “Marnie la ladrona” genial i real,
durament real.

21 / 07 / 2008

“España, ladrona”, segons López Tena   =Extret d-e=noticies=

“Solidaritat és el nom curiós que el lladre dóna al seu robatori”

Llistat de Comentaris
Comentar
Enviar
Imprimir
Votar
Imatges
Disminuir lletra
Augmentar lletra

Alfons LópezTena

Imatges

Tancar

 
 

El
vocal del Poder Judicial i promotor del Cercle Sobiranista, Alfons
López Tena, ha manifestat en un article d’opinió a Público titulat
‘Espanya, lladre’, que “una instància governamental espanyola ha
publicat la diferència que hi va haver l’any 2005 entre el que els
ciutadans catalans van pagar a Espanya en impostos i cotitzacions
socials, i el que van rebre en prestacions individuals i inversió
pública. Els altres anys, misteri. A cada català li va costar Espanya
l’any 2005 la quantitat de 2.130 euros, un total de 14.800 milions
d’euros, el 7% del PIB català d’aquest any”.

“Aquesta xifra té un nom, i aquest nom és el de robatori. Espanya es va
quedar un euro de cada dos pagats en impostos, i va robar al País
Valencià aquest any 5.645 milions d’euros, 6’4% del seu PIB, i a les
Illes Balears 3.136 milions d’euros, el 13’9% del seu PIB. És el mapa
dels Països Catalans, els únics que paguen l’Espanya que els domina i
defineix com a part d’aquesta nació, quan en realitat els tracta com
una possessió a drenar. El resultat després de la solidaritat, nom
curiós que dóna el lladre al seu robatori, és que Catalunya té un PIB a
penes superior a la mitjana, i té ja menys professors, aules i
ordinadors per alumne, ni menys places hospitalàries i personal
sanitari que la mitjana de l’Estat”.

“En l’any 2000, Catalunya era la 14 en l’Índex de Desenvolupament Humà
de l’ONU, Espanya la 21. L’any 2007, Catalunya va baixar a la 18 i
Espanya va pujar a la 13. Quan va començar aquest règim, la renda
disponible dels catalans era la primera en l’Estat, avui és la novena,
ja superada per Melilla. Com li va dir Bono a Pujol, la solidaritat es
practica amb els béns aliens”.

La ruptura es fa trencant, com el camí es fa caminant. EA 1094

Nomès trencar amb els que ens subjuguen ens pot alliberar. Foto: Cartell del febrer del 2005


———————————-


Sis receptes per a un encaixisme encara més desacomplexat:


A aquest article de Ferran Mascarell, en el que es proposa més del mateix en el sentit de creure’s i apuntalar Espanya, se li podria respondre amb una expressió ja clàssica:


“La ruptura es fa trencant, com el camí es fa caminant.”


(S. Molins)


———————————————-


Diu Mascarell: “Els
ideòlegs de l’independentisme han d’explicar com ampliaran la base
social, com trencaran els profunds lligams socials i econòmics
existents amb Espanya, com estovaran un Estat més segur de si mateix
que mai des del 1898 (…)”

Comenta Pere Meroño en el seu blog: “Ben interessant, i compartible en molts aspectes, l’article publicat a l’AVUI d’en Ferran Mascarell, exconseller socialista de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i antic militant de Bandera Roja i del PSUC.

L’independentisme

Ferran Mascarell / Historiador / opinio@ferranmascarell.com

Un: el Cercle d’Estudis Sobiranistes assegura que un 35% dels
ciutadans estan a favor de la independència. Sostenen que seria
suficient per guanyar un referèndum d’autodeterminació. Afirmació
agosarada. Com a il·lusió és plenament legítima. Res a dir-hi. El
problema és que plantejat així contribueix a derivar la necessitat de
poder polític que avui tenen els catalans en una il·lusió llunyana,
abstracta i romàntica, però sense significació real en la vida dels
catalans d’ara. No cal dir que la il·lusió de l’independentisme és
perfectament legítima i és obvi que tot demòcrata català i espanyol
l’hauria de respectar. Però també és legítim que tot demòcrata català
tingui dret a reclamar als ideòlegs de l’independentisme que apostin
per una pràctica política menys fantasiosa. Els ideòlegs de
l’independentisme han d’explicar com ampliaran la base social, com
trencaran els profunds lligams socials i econòmics existents amb
Espanya, com estovaran un Estat més segur de si mateix que mai des del
1898, com garantiran que l’Estat català resultant assegurarà a la gent
una millor defensa dels seus interessos i com la geopolítica mundial
imbuïda de cinisme tàctic acceptarà el dret català a l’autodeterminació.

DOS: AL MEU ENTENDRE les proclames banals d’alguns ideòlegs de
l’independentisme accentuen l’ambigüitat que ha caracteritzat el
conjunt de la política catalana i defugen la veritable qüestió de la
sobirania i el poder ara i avui. Juguen una partida amb final llunyà i
mític. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap
tàctica política eficaç. Pensant que fan el contrari, accentuen la
tradicional indefinició de la política catalanista a l’hora de marcar
territori català en el camp de joc on es juga el poder de l’Estat. El
catalanisme, per les renúncies d’uns i altres, fa temps que va
despreocupar-se de qui -i a favor de qui- controla els poders de
l’Estat.

TRES: SUPOSO QUE per tot plegat m’ha semblat rellevant que el
conseller Carod-Rovira fes coincidir l’Onze de Setembre amb la
vindicació explícita del federalisme alemany; un federalisme real i no
retòric -va dir- que permetria solucions per a una Catalunya oberta al
món, que oferiria instruments polítics socials, econòmics i culturals
que farien possible una autèntica internacionalització del país. Com em
va colpir l’afirmació que aquest mateix cap de setmana li vaig escoltar
a un alcalde sobiranista: canviaria una mica d’Estat per tanta nació.

QUATRE: LA REFLEXIÓ de Carod-Rovira i de l’alcalde són oportunes.
Permeten insistir a preguntar-me per quina raó la societat catalana
porta vint anys renunciant a dedicar una part substancial de les seves
millors energies a tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de
l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims
interessos dels ciutadans de Catalunya.

CINC: ELS ACTUALS DEBATS pressupostaris i estatutaris estan posant
al descobert les limitacions de l’activisme de base institucional
indefinida practicat per la política catalana. S’està demostrant que la
gesticulació política catalana i la tensió amb els poders de l’Estat
solen estar més destinades a millorar posicions en el microscòpic poder
autonòmic català que a cap altra cosa. Els debats actuals mostren que
la Catalunya política no fa por a ningú.

SIS: A LA POLÍTICA CATALANA li convé canviar d’estratègia. Es tracta
de cridar i gesticular menys i, en canvi, definir una nova estratègia
catalanista per lluitar per millorar posicions en els mecanismes de
poder de l’Estat. Cap partit ha de renunciar al seu marc de referència
institucional, sigui l’autonomisme reformista, el federalisme
plurinacional o la independència. Al contrari, cal explicar-lo sense
complexos, però per sobre de tot és imprescindible que el catalanisme
de tots -la nació catalana- no deixi de reclamar més i més Estat per a
Catalunya. Només així, els idearis de l’independentisme, del
sobiranisme o del federalisme deixaran de ser il·lusions de saló per
esdevenir opcions reals dels catalans.

Article publicat al diari AVUI, pàgina 25. Dimarts, 23 de setembre del 2008

Des de Catalunya Acció – Alt Empordà. EA 1093

03 setembre 2008

Sicilunya

Qualsevol semblança dels actors que intervindran en el següent escrit no és pura coincidència:



Vint-i-tres anys tenint un president amb l’obsessió malaltissa de voler-nos encaixats dins d’un altre país.



Quatre anys amb un president, àlies el salvaespanyes, obstinat a reformar el país veí.



Socis
de govern o la comèdia dels horrors amb vots en blanc, vots nuls, sís
crítics, abstencions, i tot plegat amanit amb un no com a traca final
forçada i a corre-cuita.



Caps d’oposició fent manetes d’amagat amb el país veí per carregar-se tot el que el que un Parlament ha aprovat.



Dos anys amb un president absent o, si hi és, no sap i/o no contesta.



Socis
de govern enxampats in fraganti en una romàntica vetllada amb una
ministra espanyola en un confortable hotel de Vilanova i la Geltrú rifant-se l’economia de tot un país.



Aquest no és el càsting d’una nova entrega d’El Padrino. Aquests personatges són els qui fa trenta anys que tenen el nostre futur a les seves mans.



Atès això; atès el poc nivell ètic, humà i nacional amb què s’ha caracteritzat la política al nostre país, i ateses aquestes formes més pròpies d’una pel·lícula de cinema negre sicilià adoptades en els últims anys, escau convenir que fins que no renovem l’actual classe política i dignifiquem la nació, el nom que més bé resumeix l’actual desori a on ens han abocat no pot ser cap altre que el que millor defineix allò amb què han convertit el país: Sicilunya.



Albert Ubach

Catalunya Acció – Alt Empordà