A Catalunya tenim una bomba de rellotgeria que podria fer esclatar Europa – EA 1070

Aquest avís i aquesta informació la he rebuda de
moviments.cat <info@moviments.cat>

La fotografia adjunta mostra amb gent de Chernobyl del que és capaç una fuita radioactiva. Els efectes són esgarrifosos, veure fotografies al següent enllaç, i més al Google: http://cataloniathenextstate.blogspot.com/

—————

A Catalunya tenim una bomba de rellotgeria que podria fer esclatar Europa, i en aquest titular no ens referim a la nostra independència com a nació sinó al perill d’un accident nuclear seriós.

Fa dies que passen coses dolentes a les centrals nuclears situades a Catalunya, les senyals d’alerta es repeteixen i els catalans sembla que estiguem atontats. La situació colonial que patim és capaç d’atontar el més despert dels humans. Quina son! quina mandra! quina desidia ….! vols dir que he de fer res del que ja vaig fent? és que … uf! quina calor, quina nyonya!

… si peta que peti! … si s’enfonsa que s’enfonsi! … ja ho anirant fent els que ho hagin de fer … tan les hi fot que sigui qui ens vol bé o qui ens vol mal!

Bé, al final sembla que s’em desvetlla una mica de llum, no gaire, no!
Malament, sembla que s’em desvetlla una mica de por …

… perquè si ho pensem bé, fa molta por i molta feredat que les nuclears que tenim a prop de casa, molt a prop!, siguin regentades per aquesta colla d’inútils, mafiosos, mentiders i enemics de Catalunya que permeten el macro desori de Renfe.

Ja no és una qüestió tan sols de por catalana, perquè si alguna d’aquestes nuclears peta ho pagarà tot Europa. Cal que fem saber a tots els europeus que tenen un “Chernobyl” en potència i ben aprop: Catalunya!

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

Veure més fotografies a: http://www.pixelpress.org/chernobyl/

————————–

[1. Nova alerta nuclear per l’accident
de Vandellós II]

La Central Nuclear Vandellòs II, gestionada per la mateixa
empresa que l’accidentada
Central Nuclear Ascó I
,
que va sofrir un accident amb resultat de vessament de
partícules radioactives el Novembre del 2.007, ANAV
(Associació Nuclear Ascó Vandellòs) , ha patit un
greu incendi aquest mati del diumenge que ha deixat la central aturada
per unes setmanes.
Es dona la cirscumstància que els segurates de la central no van
deixar entrar als bombers de la Generalitat
que venien a ajudar a
apagar el foc, fins que els bombers interns de la central el van haver
apagat.
Ecologistes
en acció, ha denunciat

la falta d’informació que ha acompanyat aquest nou accident i ha
alertat a tancar les centrals nuclears catalanes abans que un accident
més greu pugui no tenir remei.
La Coordinadora Tanquem les nuclears ha
demanat

“una revisió en profunditat de tot el parc nuclear de Catalunya
abans de permetre que es posi de nou en funcionament” la central
afectada.
Més infos: kaosenlared.net

—————-

Molt interessant i significatiu; llegiu el post d’avui, l’enllaç del qual és:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/104645

Des de les Illes, contra l’Espoliació que consentim. EA 1069

28.08.2008 – 13:58

Dibuix: Mapa de l’Espoli dels Països Catalans

 

” Espoli fiscal “

JOAN LLADONET

 
Ara que ha quedat demostrat que els Països Catalans són els que han
estat més xuclats i més espoliats per poder aixecar el nivell de vida
d’altres llocs d’Espanya i que eren mentida totes les acusacions
d’insolidaritat que se’ns feien, s’esperava que es posàs fi a aquesta
injustícia. Paradoxalment, la nostra solidaritat ha aconseguit que
altres llocs de l’Estat assolissin un nivell de vida superior al
nostre, a costa de no fer inversions aquí i a costa de perdre
infraestructures necessàries.

Així, els al·lots d’Extremadura i d’Andalusia han aconseguit a l’escola
un ordinador per a cada dos, i nins de determinada edat d’Andalusia i
del País Basc també tenen gratis la salut bucodental. Aquí, en canvi,
deutes per més de 20 anys i les autopistes, les carreteres i els trens
sense pagar. Aquesta situació clama al firmament i l’han denunciada
tots els polítics d’aquesta terra que han tengut dos dits de front.

Una vegada descobert que nosaltres som vint vegades més solidaris amb
la resta de l’Estat que aquest amb els països on les criatures es moren
de fam, havíem pensat que es voldria fer justícia i solucionar el deute
que tenen amb nosaltres.

No ha estat així: que si no hi pot haver negociació bilateral, que si
totes les comunitats hi han d’estar d’acord, que si ens enviaran
doblers però no ho fan, que si hem d’esperar que es declarin un parell
d’estatuts inconstitucionals, que si no s’aproven els pressuposts
generals no hi haurà repartidora, etc.

Mentre això passa, s’acaba l’estiu i els magins de Solbes i Zapatero
continuen empantanegats, he pensat (ara que les idees de l’esquerra
estan en vaga o que els esquerrans pateixen amnèsia) que podíem copiar
les idees a la dreta, que és la que darrerament ha pres el relleu per
usar-les, com és el cas de l’objecció de consciència, beneïda per la
Conferència Episcopal. Si no ens tornen els doblers que els enviam,
facem una passa més que els objectors, no els els lliurem, és a dir:
facem insubmissió fiscal.

Aquesta idea segurament és més vella que el pastar, però a mi se m’ha
ocorregut quan he sabut que existeix gent que, fidel a una total
coherència i sense mirar si eren perjudicats o beneficiats, han fet
aquesta insubmissió durant més de 30 anys, gent que avui cobra
anualment entre trenta i quaranta mil euros, que es troba en la dècada
dels cinquanta anys de la seva vida i que no han fet la declaració de
renda mai. I fins ara semblava que ningú no se n’havia temut.

Des de fa devers un any han començat a embargar-los algun compte, però
amb unes multes que seran segurament inferiors al que haurien hagut de
pagar durant tota la seva vida activa. La seva coherència ha consistit
a no voler pagar a un estat que no consideraven el seu i que creuen que
és il·legítim. Aquí hi afegiria que no han incomplert la llei més que
l’Estat mateix ho està fent ara, no complint el que mana l’Estatut del
Principat sobre el finançament.

El cas és que alguna d’aquestes persones s’ha posat en contacte amb
grups independentistes, per veure què es podia fer, i han trobat que
era un camp verge, un camp quasi inexplorat, és a dir, que cap
d’aquests grups havia fet res o gaires coses en aquest sentit. De totes
maneres es creu que el nombre d’insubmisos hauria d’esser molt
important, desenes de milers, perquè l’Estat començàs a preocupar-se.

Una vegada demostrat l’espoli de la colònia, s’ha de canviar de manera
radical l’actuació dels qui tenen les regnes de l’Estat. Si aquest
canvi no arriba, llavors dependrà de tos nosaltres que siguem capaços
d’actuar d’una manera decidida, perquè les coses canviïn. És normal que
siguem solidaris amb un 3 o un 4% dels nostres imposts, però no pot ser
que se’ns detregui més del 14%. Això és un robatori que s’ha de
denunciar i s’ha de modificar, mentre no ens quedi més remei que haver
de suportar aquest Estat.

JOAN LLADONET

(Extret de www.radiocatalunya.ca)

Honor als Esportistes que defensant les Seleccions Nacionals Catalanes fan present Catalunya al món. EA 1068

Catalunya Acció honora els esportistes catalans que defensant les Seleccions Nacionals Catalanes fan present Catalunya al Món.

 Opinions: Seleccions nacionals, el llindar de la independència

Dimarts, 12 de desembre de 2006 a les 20:00
Informa: Víctor Alexandre
catalunya_eusk_21.jpegLes
seleccions nacionals de Catalunya i el País Basc seran una realitat
molt abans del que ens pensem. Ja sé que, vista la situació actual,
aquesta fita sembla encara molt llunyana. Tanmateix, ¿com frenarà el
govern espanyol la cada cop més poderosa demanda social en aquest
sentit? ¿Com reprimirà el desacomplexament del jovent català? Per la
força, sens dubte. Però, no és l’ús de la força en si mateix un signe
de feblesa?

Potser sigui massa aviat per adonar-nos-en, però el
partit de futbol que es va celebrar el passat 8 d’octubre a Barcelona,
entre les seleccions catalana i basca, va marcar un abans i un després
en aquesta qüestió. Va suposar el final d’una etapa caracteritzada per
la dilació i la inseguretat i el començament d’una altra en què la
resposta social a la repressió espanyola serà molt més contundent.
Prova d’això són les mesures arbitràries que el govern espanyol pensa
prendre per impedir l’exhibició d’estelades i pancartes relatives al
dret a l’autodeterminació. I és que la pressió social catalana i basca
és tan forta en l’àmbit esportiu que només prohibint la llibertat
d’expressió és possible ocultar-la. Ja és curiós, tot i que gens
sorprenent, que es persegueixin símbols pacífics i democràtics sense
contingut xenòfob al Camp Nou, i, en canvi, es permeti que onegin
banderes espanyoles amb escuts franquistes als estadis d’Espanya.

En
tot cas, va ser molt meritòria l’actitud de la selecció basca en els
actes previs al partit abans esmentat. Molt més digna i valenta que la
de la catalana. Mentre l’equip tècnic i els jugadors bascos, després
d’escoltar l’himne del seu país, no van tenir cap problema a
retratar-se amb una pancarta que deia Ofizialtasuna (Oficialitat), els
catalans, cedint a les pressions de la Federació Catalana, es van
limitar a fotografiar-se amb una pancarta en què apareixien diverses
multinacionals. Realment trist. De res no van servir els intents
d’alguns jugadors per reivindicar de manera gràfica l’oficialitat.
Treient-li importància, Jordi Roche, president de la FCF, va dir que
“els jugadors ja duien el logotip de la plataforma pro seleccions a la
samarreta”. I quina incompatibilitat hi ha entre el logotip i la
pancarta?, caldria preguntar-li. Tanta por li fa Espanya a la FCF, que
ni tan sols és capaç de practicar la desobediència cívica en un dels
pocs actes reivindicatius que celebra a l’any?

Quina gran lliçó
de coherència va donar aquell dia la selecció basca. I que diferents
les declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe de les de Pasqual
Maragall. De fet, Maragall encara hauria estat més tou si Ibarretxe no
s’hagués mostrat tan contundent: “Volem tenir una selecció pròpia i
jugar oficialment amb qualsevol altra selecció”. Després d’aquestes
paraules, Maragall no va tenir més remei que dir que les seleccions
catalanes són “una obvietat des del moment en què les Corts espanyoles
van aprovar que Catalunya és una nació”. Deixant a banda que no és cert
que l’Estatut reconegui Catalunya com a nació, el que Maragall no va
dir és que si Catalunya i el País Basc no poden competir oficialment
amb les seves seleccions nacionals és perquè el seu partit, el Partit
Socialista, no ho permet. Estem, per tant, davant d’un acte de cinisme.
El mateix cinisme que practica José Montilla quan afirma “Sóc partidari
d’ajudar les federacions esportives a aconseguir el seu reconeixement
internacional”. No hem d’oblidar que va ser el govern de Rodríguez
Zapatero, no el d’Aznar, el que va presionar les més altes instàncies
internacionals -com van denunciar alguns dels pressionats- per impedir
el reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge a les
assemblees de Fresno i de Roma.

Però
l’element clau del procés d’emancipació esportiva que s’ha iniciat està
en la projecció internacional que comporta. Vull dir que no és la
certesa de veure delmada la selecció espanyola després de la fugida
d’esportistes catalans i bascos a les seves seleccions o la
probabilitat de perdre davant d’elles allò que més amoïna Espanya. La
seva vertadera por, i d’aquí la coincidència entre socialistes i
populars, se centra en la força de l’oficialitat com a generadora de
consciència nacional. És per això que no suporten la simbologia que
acompanya el Barça, per exemple, com a substitutiu de la selecció
nacional de Catalunya.

Quan José Montilla -com tants d’altres-,
referint-se a les banderes i a les pancartes reivindicatives, diu que
“no s’ha de barrejar política i esport”, està practicant un nou
exercici de cinisme, ja que si l’esport no ha de ser polititzat, per
què existeixen seleccions nacionals? Per què es magnifiquen els trofeus
com a victòries nacionals i sonen els himnes nacionals als estadis? Què
hi feien, el rei d’Espanya i Rodríguez Zapatero a la llotja de l’estadi
Saint-Denis, de París, en la final de la Lliga de Campions que va
guanyar el F.C. Barcelona? Si tan afeccionats al futbol són aquests
alts dignataris, bé estarà que s’asseguin a la graderia, entre el
públic, en lloc de fer-ho a la llotja politizant el que, segons ells,
no és més que un mer esdeveniment esportiu. És més, si el Barça no és
una selecció i, per tant, només es representa a ell mateix, què hi
feien, els esmentats senyors, aquell dia a París i per què van
desplaçar, amb la seva presència, el president de Catalunya a la segona
fila de personalitats?

Com veiem, tot és una gran mentida
destinada a frenar l’inevitable. I l’inevitable és que, esport a
esport, federació a federació, Catalunya i el País Basc acabaran
participant en competicions oficials amb el seu propi nom i sota la
seva pròpia bandera. I quan arribi aquest dia, quan la normalitat
abasti esports de masses, el procés vers la independència d’ambdós
països serà imparable. Ara com ara, més enllà de l’esport, no hi ha cap
altra força que sigui capaç de generar un més gran sentiment de
pertinença a una comunitat nacional diferenciada. Si no, de què té por
Espanya?

Víctor Alexandre és periodista i escriptor

Notícies relacionades:

“fer créixer les oportunitats allà on aparentment només hi ha caos, mediocritat, odi, límit, desengany” EA 1067

15 juny 2007

Guerrers per la llibertat

Els temps de crisis profundes són temps de grans desafiaments i, per tant, de grans oportunitats. Saber
entrellucar i fer créixer les oportunitats allà on aparentment només hi
ha caos, mediocritat, odi, límit, desengany, és patrimoni dels guerrers
espirituals, tal com els defineix el xaman indi iaqui D. Joan: “La vida
d’un guerrer espiritual és un desafiament sense fi i els desafiaments
poden ser bons o dolents. La diferència bàsica entre una persona
ordinària i un guerrer és que un guerrer s’ho pren tot com un
desfiament, mentre que una persona ordinària s’ho pren tot com una
benedicció o com una maledicció”.

Vivim uns moments històrics, en els quals la tragèdia del poble català és tan escruixidora que ens obliga a fer la tria entre continuar sent persones ordinàries, persones que es veuen i es viuen com a víctimes del destí, de la història, o esdevenir guerrers espirituals. Esdevenir homes que assumeixen el seu lloc i el seu moment personal i històric.
No el blasmen, sinó que l’entenen com l’oportunitat per a esdevenir
actors, per a créixer a un nou nivell de coneixement i de praxis que
els fa conscients d’infinites capacitats adormides en el seu interior
que malden per manifestar-se, per encarnar-se.

Assumir
com a patrimoni propi aquesta capacitat de ser el creador de la teva
pròpia realitat individual i col·lectiva és un procés ardu.

Deixar enrera l’home ordinari, l’home-víctima, passa per assumir
plenament el nostre aquí i ara, consumint-lo. Experimentant el dolor,
la ràbia, la por, els límits que intentem evitar, negar i reprimir tot
al llarg de la nostra vida.

El primer pas per
a esdevenir guerrer demana obrir-se plenament i acceptar totes aquestes
emocions i vivències: experimentar el dolor que et consumeix les
entranyes, plorar fins que se t’assequin els ulls, sentir la ràbia que
t’inunda el pit com una onada calenta i el cor com un verí. Viure
l’abandonament i la impotència amb plena consciència, sense
pal·liar-los. Només quan haurem passat per aquesta catarsi, vivint
aquestes emocions i deixant-les enrera, descobrirem que cap d’aquestes
energies que tant havíem temut i evitat és en realitat el nostre
enemic, i que consumint-les quan es presenten i deixar-les
inmediatament enrera, ens obren a tota una nova perspectiva del nostre
ésser, ens obren les portes a forces més profundes que es mantenien a
l’espera. La transformació que hom experimenta quan assumeix
l’aquí i l’ara, quan assumeix viure plenament el regal del seu moment
vital i històric, quan es beu tota la copa de vi, per amarg que sigui,
que la vida li ofereix, és d’una qualitat difícil d’explicar. Cal
viure-la.

Quan hom accepta esdevenir
guerrer espiritual s’adona que la situació més injusta esdevé la més
gran oportunitat i aprèn a beneir les persones i les situacions més
abjectes. Un gran guerrer, el Dalai Lama, beneeix els xinesos com a
instruments del seu destí. D’un destí que l’empeny cap a un nivell més
elevat de coneixement i de praxis. És plenament conscient del
sofriment, el dolor i la injustícia que els xinesos fan viure al poble
tibetà, però la seva perspectiva, enlloc d’encallar-lo en l’odi, el
victimisme, o la resistència estèril, l’obliga a cercar en el més
profund de si mateix tot de capacitats creatives insospitades. El
condueix a viure en aquest espai interior d’on brolla tot. Aquest punt
que ens manté ferms enmig de les tempestes de la vida.

El
nostre moment històric ens empeny a fer el salt. A passar d’homes
ordinaris a guerrers espirituals, per esdevenir homes de coneixement i
de poder, de compassió i fermesa, d’humilitat i fortalesa,
d’intel.ligència i pragmatisme, de saviesa i coratge. Homes de servei.
Homes dignes.

Tenim un repte històric que ens apel.la: l’alliberament del nostre poble. Tots
aquests segles de colonització i opressió, a voltes brutal, a voltes
més subtil, però sempre present, ens han corcat l’ànima i la voluntat.

Han desenvolupat els aspectes més mesquins del nostre caràcter
col·lectiu: ens han fet mesells, acomodaticis i egoistes, han corsecat
els nostres ideals com a poble i ens han fet refugiar en “el cadascú a
casa seva”. Han desenvolupat l’autoodi i ens ha fet
desentendre del benestar col.lectiu, deixant camp lliure als que veuen
el nostre país com a objecte d’especulació i rapinya.
No és
estrany. Estem sotmesos a una metròpolis que només ens contempla com a
objecte d’espoliació i de benefici, i incrusta aquesta mentalitat en
els sectors de població més proclius a seguir el joc del poder
establert.

Aquesta mateixa situació, però,
també ha interpel·lat moltes persones, que han respost esdevenint
lluitadors clarividents per la llibertat. Homes que han esdevingut
guerrers. Ara ens cal, més que mai, respondre a aquest impuls interior
que el moment històric requereix. No és un moment per a homes ordinaris. Es un moment de grans decisions i de compromisos vitals. I el primer ha de ser a nivell individual. Cada
un de nosaltres és cridat a decidir si vol assumir esdevenir un guerrer
al servei d’aquest poble, o continuar com a víctima i instrument dels
botxins.
Només la transformació interior de cada un de
nosaltres garantirà la regeneració col·lectiva necessària i vital per a
l’alliberament del nostre poble.

L’esperit
que sacseja aquest poble, que l’empeny a desvetllar-se i a posar-se
dempeus per ocupar el lloc que li correspon et repta a no doblegar més
el genoll ni l’ànima davant la mentida i la manipulació. Et repta a
desenmascarar la colonització cultural i lingüistica que ens ofega. Et
repta a acceptar el compromís d’esdevenir llum en la foscor,
regeneració davant la mediocritat, fermesa enmig de la tebior i la
claudicació. Fes-te’n digne.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Fotografia: Maria Torrents. Text extret d’el Nord, Gaseta digital.
http://cataccioopinions.blogspot.com/

Sardanes a l’Agost. EA 1066


Dia 29:
22:00 – Roses Plaça Catalunya Audició d’estiu
22:00 – Sils Passeig Ajuntament Ballada d’estiu
22:00 – Palafrugell Plaça Nova 14a Nit de la Sardana. Doble audició
22:00 – Santa Coloma de Farners Plaça Farners Audicions d’estiu
22:00 – FigueresRamblaAudició d’estiu
22:15 – Sant Feliu de GuíxolsPasseigAudició d’estiu

Dia 30:
22:00 – Roses Plaça Catalunya Audició d’estiu
22:00 – Castellfollit de la Roca Plaça Major Audició d’estiu
22:00 – Olot Plaça Major Concurs colles sardanistes
22:30 – Lloret de Mar Plaça Vila Audició d’estiu
22:30 – Vidreres Plaça Lluís Companys XXVII Nit de la Sardana (Doble Audició)
22:30 – Begur Plaça de la Vila Sardanes d’estiu

Dia 31:
19:00 – Palamós Passeig del Mar Ballada d’estiu
20:00 – Blanes Passeig del Mar XIX Nit de la Sardana (doble audició)
22:30 – Begur Sant Ramon Sant Ramon

He trobat això i m’ha agradat. EA 1070

vwmollerussa |

MEGSTC |
dilluns, 25 d’agost de 2008 | 20:03h

Demarcació L/S/U de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya

El
passat dilluns dia 11 d’agost de 2008, la trista notícia corria ràpid
de mòbil a mòbil: Mn. Roc ha tingut un accident i s’ha mort. Els
sentiments a flor de pell es movien entre la sorpresa, la confusió,
l’impacte, l’absurd… No podia ser que aquell home, de tracte amable i
obert, amic de tots, col·laborador incansable, amant de la natura, dels
infants i de la joventut, hagués mort.

El cop ja estava donat.
Ara, poc a poc, anirà sortint el blau i el dolor. I és que amb la seva
mort tots hem perdut molt, i de vegades amb les persones ens passa una
mica que quan les perdem és quan més conscients ens fem de la riquesa
que teníem.

Mn. Roc ha estat un veritable regal de Déu, una
petita benedicció del cel, que ha fet possible que moltes persones de
les nostres terres estructuressin el seu món interior des d’uns valors
humans ben ferms. Per assolir aquesta fita en Roc no va estalviar hores
i més hores al servei de l’educació d’infants i joves des dels esplais
i els agrupaments, les colònies, els campaments…

Tot i que la
seva dedicació a l’educació en el lleure va ser majoritàriament des del
món de l’Esplai, la seva vinculació a l’escoltisme és molt forta, i
fins hi tot, tal i com ell confessa, el llibre “D’escoltisme per a
nois” de Baden Powell, el va llegir i rellegir infinitat de cops, i li
va donar la inspiració per tal de fer una tasca educativa diferent de
la que és feia en els anys 60. També la figura de mossèn Batlle, va ser
entranyablement propera per a ell. Mn. Roc va obrir les portes de
Salgar als escoltes de les nostres terres, especialment a l’agrupament
d’Artesa de Segre, on cada any celebraven una missa del Gall ben a
l’estil escolta. Actualment a Linyola, també es feia proper a
l’Agrupament Escolta i Guia Mascançà, i de fet feia pocs dies que
acabava de visitar-los en el seu campament d’estiu, doncs com tothom
saps els infants i joves eren la seva debilitat, la seva inspiració, la
seva vida.

L’escoltisme ha vist en Mn. Roc, un referent, amb el
qui comparteix un mateix ideari: Fe, País i Educació;  un estil
educatiu, el d’estar “sempre apunt”, el de que “el gran ajudi el
petit”, el de “deixar un món una mica millor del que l’hem trobat”, i
un model de persona “Jesús de Natzaret”.

I és que la veritat
costa trobar consiliaris que com ell es facin tan propers, que sàpiguen
ajudar a descobrir la persona de Jesús des del més quotidià, des de
l’amistat, des del compartir la vida, des del compromís, des de
l’alegria, des de la convivència,… Ell que s’imaginava el cel com un
gran foc de camp etern, estem segurs que ara ell ja gaudeix d’aquesta
plenitud i ja deu estar preparant una cançó per rebre tots aquells que
hem tingut la sort d’haver conegut i estimat.

Mn. Roc ens deixa
un gran llegat: el seu testimoni de persona creient, la seva bondat, el
seu amor pels infants i joves, el seu compromís per les persones i el
país, per la cultura, pel seu estimat Salgar, el seu amor a la
natura,… Però a més a més ens deixa un gran repte, el de començar a
construir ara a la terra, aquell cel que ell s’imaginava com un gran
foc de camp. Des de l’educació en el lleure, des de la gratuïtat i el
voluntariat compromès de l’escoltisme, tenim molt a fer. Estem segurs
que des del seu Salgar etern, Mn. Roc, ens donarà aquell cop de mà que
necessitem per a construir aquest somni que molts compartim.

Moltes gràcies Mn. Roc per tot. Sempre apunt!!!

Pere el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim … EA 1069

21 agost 2008

El repte de conquerir Jaume I

Pere
el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim van
fer mèrits significatius per formar part de l’imaginari col·lectiu i
per obtenir el reconeixement popular català. Però han acabat exiliats
de la nostra memòria, que en qüestió de monarquia està sota el regnat
únic de Jaume I, el Conqueridor.

Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d’Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.

Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l’imaginari popular? Perquè
el Conqueridor “està vinculat als mites fundacionals d’un poble, que a
la vegada han marcat les diferències en l’apreciació que ara tenen els
diferents territoris sobre la figura del monarca”
, va assegurar
el professor d’història medieval de la Universitat de València Ferran
Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la
Universitat Catalana d’Estiu sobre els 800 anys del naixement del
monarca.

Aquest
estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric
de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè
“la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li
han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català”.

Recuperar el rei

El
professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius
del naixement del monarca hagin sigut “escassos” a tots els territoris,
i va afirmar que “els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I”.

En
la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de
Barcelona i vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans, Antoni
Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el
llegat del rei Jaume I: “És la figura
fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia
popular i una força cohesionadora impressionant”
.

Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que “tornin
a analitzar la figura, l’època i les aportacions en tots els camps del
rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per
al futur”.

El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a “prendre
la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra
identitat, ja que d’altres ho han fet i han presentat un Jaume I
franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida”
.

Gemma Aguilera

Article publicat al diari Avui el 20 d’agost de 2008

———————-


La Gaseta Digital ‘EL NORD’

La Gaseta Digital “EL NORD” és una de les principals eines de comunicació de Catalunya Acció.

El nom “EL NORD” resumeix justament l’objectiu primordial i la raó de
ser d’aquesta publicació: marcar de manera constant i efectiva quin és
i ha de ser el nord de la nostra política, quin
és el rumb que els Països Catalans han de seguir per a assolir un futur
digne i pròsper: la construcció d’un Estat català independent

en menys d’una dècada. En definitiva, ser la brúixola i el far polític
dels independentistes, per a evitar els errors del passat (i del
present) i assolir finalment la victòria.

La Gaseta Digital
“EL NORD” té diverses seccions (Opinió, Economia, Internacional,
Història), que seran ampliades de manera periòdica per membres de
Catalunya Acció amb continguts nous, de forma que sempre hi pugueu trobar tot el pensament que caracteritza el projecte de Catalunya Acció. Cada
secció contribueix de manera decisiva al projecte de Catalunya Acció,
propagant el pensament i la moral de victòria, formant els catalans per
a la superació de la ignorància i el desànim, recuperant la nostra
història, divulgant les conseqüències de l’espoliació fiscal perpetrada
per Espanya, explicant com les relacions internacionals ens ajudaran a
construir un Estat català independent, prenent diàriament el pols de la
política catalana de tots els territoris i actuant com a vacuna contra
la ingenuïtat política.

Feu arribar tot aquest pensament a
tots els racons del nostre país. La batalla definitiva per la nostra
llibertat tot just ha començat.

Catalunya Acció
9 de novembre del 2006

http://www.catalunyaaccio.org/gasetaelnord.php

Poden més els interessos de partit que els interessos de la pàtria. EA 1068

divendres, 15 d’agost de 2008 (Publicat al Diari El Punt)
>
La imatge de les Quatre Columnes Catalanes enderrocades pel dictador Primo de Rivera, clar exemple del que diu aquest article.

Actituds perilloses davant la crisi

JOAQUIM PUGNAU VIDAL SANT FELIU DE GUÍXOLS (BAIX EMPORDÀ).

La
típica actitud d’un repressor feixista és eliminar totalment la
personalitat dels altres convertint-los en un número, eliminar tot
vestigi identitari per tal de poder imposar la seva pròpia filosofia
única i suprema per sobre de totes les altres. No dubten a exterminar
com sigui tot allò que no encaixa amb la seva fanàtica i prepotent
actitud que creuen superior i perfecta per sobre de tot.

Actualment
ens trobem en una situació molt perillosa a conseqüència de la
imparable crisi energètica, de la creixent, per no dir imparable també,
inseguretat en tots els àmbits. Malauradament ja hi ha massa gent que
diu: «Con Franco esto no pasaba», i ignoren que passaven coses pitjors fomentant el terror «por derecho de conquista y por cojones».

La
covardia del poble català, el fet de no implicar-se, la por i la
mentalitat d’esclau del nostre col·lectiu superindividualista i
egocèntric ens han portat a una situació molt greu i no ha fet res més
que començar. Tenim una Catalunya desunida pels interessos de partit,
els quals poden més que els interessos de la pàtria. Aneu amb compte!
Que els Tejeros estan a punt sempre.

Joaquim Pugnau, membre de Catalunya Acció i propietari d’aquest Blog.

Cal que algú aixequi de veritat la nostra bandera de la Llibertat. EA 1067

Catalunya Acció és una Organització política del Poble Català en favor del Poble Català, amb un sol objectiu i un lideratge decidit a fer-lo realitat.

Ja hem donat el demarrer, i hem posat la primera, el nostre Nord és la llibertat nacional immediata, i els fets ja es van esdevenint i desgranat; no és que els fets passin sols, és que fem que passin i procurem que no s’aturin.

Des de Catalunya Acció us cridem a coordinar-vos en un moviment d’alliberament nacional que l’esperit de tots els independentistes encapçala.

La gran eina de la nostra nació és la INDEPENDÈNCIA, i l’ànim que la ha d’acomboiar és la UNITAT, però la unitat, la unió, no és un Totem sinó el producte de tres factors que no hem d’oblidar i que hem de conrear:

Un sol objectiu,

– una sola estratègia i

– un sol lideratge,

el
lideratge que ens mereixi més confiança, el lideratge que vulgui i
empenyi la nostra Independència i que ho faci esgrimint voluntats,
maneres de fer que siguin creïbles i finalment, resultats!

Comprometeu-vos amb una contundent i determinada actitud que ens acosti a l’anhelada Victòria dels catalans:
La construcció d’un nou estat català dins d’Europa.

L’OFENSIVA ESPANYOLISTA (EA post 1066)

L’ofensiva espanyolista contra la identitat catalana és de les més virulentes que es recorden. Volen acabar la feina que Franco va deixar a mitges.


Cadenes privades espanyoles; l’espanyolització de Catalunya; Cuatro amb la seva “Selección” i Tele 5, amb la seva teledeixalla anticatalana.


Després d’anys d’inversions no realitzades, de pressupostos aprovats a les corts generals no executats, de promeses incomplertes quan no de mentides… Lúnica sortida possible és la independència dins la UE. “Fa més de dues dècades que es ve denunciant l’escandalós espoli fiscal que pateix Catalunya i la resta dels Països Catalans, espoli que s’inicià fa vora de tres-cents anys amb la imposició del cadastre i que ha de tenir data de termini, només factible amb la plena sobirania del nostre poble.

 

Joaquim Pugnau Vidal.