EA 929 “Un tribunal d’ocupació espanyol li havia imposat una condemna” “Avui, la policia ha executat la decisió colonial”

Fotografia: La bandera del proper Estat Català onejant prop de l’Everest.

Entre tots iniciem una batalla, posem estelades per tot arreu, àdhuc als cotxes! escampem-ho! Que en Franki no es quedi sol: Posem estelades contra la colònia!

Franki, estem amb tu!

Demostrem-ho!

EN FRANKI DE TERRASSA, EMPRESONAT!

Els Mossos d’Esquadra han detingut aquest matí i engarjolat a la Model, en Franki de
Terrassa. Recentment, un tribunal d’ocupació ecspanyol li havia imposat
una condemna de més de dos anys de presó per esparracar una estanquera.
Avui, la policia a les ordres d’en Saura, ha executat la decisió
colonial, comportant-se com autèntics sipais al servei de l’amo ecspanyol.

Aquesta
és la veritable cara del PSOE i dels seus aliats, els palanganeros
d’Iniciativa que comanden els seus gossos d’atura per mossegar
l’Independentisme combatiu. Aquesta actuació repressiva, però, no és
aïllada. Cal
recordar que els tribunals d’ocupació ecspanyols estan imposant foltes
multes i embargaments de comptes i cotxes als acusats de cremar fotos
del Borbó.

Naturalment, un cop superada l’etapa electoral, el
PSOE no s’està per punyetes i vol acabar amb la dissidència política, i
principalment amb els moviments independentistes existents en les
diferents nacions ocupades per Ecspanya.

Doncs que ho tingui
molt clar: ni Ecspanya, ni la seva bandera ni la seva constitució de
marres, són ben rebudes a Catalunya, i la Lluita per la Independència
continuarà fins a la victòria final!

Convocatòria: Avui, dilluns, a les 18.00 hores, davant de la Model de Barcelona.

LLIBERTAT PER EN FRANKI!
FORA LA BANDERA ECSPANYOLA!


Enviat per Josep a josepsort el 4/28/2008 02:03:00 PM

jmcervello |
dimarts, 29 d’abril de 2008 | 13:46h

Un
jove, en Francesc Argemí, anomenat Franki, ha estat detingut i
ingressat a la presó per a cumplir 2 anys i 7 mesos acusat d’haver
despenjat una bandera espanyola del balcó de l’ajuntament de Terrassa
durant la festa major del 2002. Setmanes després dels fets es va
detenir dos joves, sense proves, amb una acusació basada en que algú
havia escrit el seu nom en un paper. Ningú l’ha reconegut, el jutge, un
antic fiscal militar durant el franquisme, afirma en la sentencia que
no s’havia acreditat en el judici la participació dels acusats en els
fets, però que estaven allà i podien haver-ho fet. Un recurs a la sentència va ser denegat i Franki, que s’ha
presentat sempre que l’han citat per a qualsevol diligència en tot el
procés ara, sense cap notificació judicial, sense cap citació, es troba
que uns mossos d’esquadra el van a buscar a la seva feina i se
l’emporten a la presó Model de Barcelona, des d’on serà conduït a la
presó de compliment. El paper de l’ajuntament de Terrassa ha estat ben
galdós; en el judici es va personar per reclamar 70 euros per l’estrip
a la bandera.

Quina mena de
delicte és el que diuen que ha fet? És propi d’un país democràtic
castigar amb pena de presó un “ultratge a la bandera”?. De què està
feta la bandera dels espanyols? No conec de res el Franki, ni sé com
pensa, ni que va fer “el dia de autos”, però vull expressar-li la meva solidaritat

Fotografies del Franki i demés mogudes:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/91056

EA 928. “El gradualisme és impossible” Josep Pinyol

B)
El gradualisme és impossible.
La
nova etapa d’ERC ha de deixar enrere el tacticisme i partir de la
constatació de que l’avenç gradual i fàcil cap a la independència
és inviable. L’independentisme ha de tenir un discurs basat en el
treball abnegat de cada militant en el seu camp, a l’escola, a les
institucions, al treball, a l’acció cultural. L’exemplaritat dels
independentistes és el punt essencial la pedagogia política per
guanyar la majoria social del nostre poble.”

La renovació d’ERC i els seus cicles (III)

joseppinyol |
diumenge, 27 d’abril de 2008 | 20:04h
En
aquest escrit s’inicia l’anàlisi del que cal fer per engegar una nova
etapa a ERC que redreci la caiguda actual i superi els màxim resultats
obtinguts el 2004. Les propostes ocuparan sis apartats:

1)
Un nou discurs: Independència és pedagogia.
2)
Una nova línia política
3)
Una nova manera d’afrontar el conflicte amb l’Estat Espanyol

4)
Una política de cara a la Unió Europea

5)
Aprofundir la democràcia interna
6)
Una nova direcció

Nova
etapa: Independència és pedagogia


El
Congrés d’ERC de Juliol ha d’iniciar una nova etapa dels seus cicles
polítics si vol reemprendre el camí del creixement. Perquè si
guanya la candidatura Puigcercós-Ridao continuarà la decadència.
Perquè el seu diagnòstic de la crisi és totalment equivocat i la
seva teràpia empitjorarà la situació. Carregar la culpa de la
davallada electoral a Carod-Rovira com van fer la mateixa nit del
recompte demostra que les fòbies personals obnubilen el grup de
Puigcercós i els sumeixen en una ignorància invencible per
analitzar les causes del final del seu cicle. Sense les aportacions
de Carod-Rovira, i el seu entorn el discurs polític, la direcció
Puigcercós-Ridao serà encara més pobre intel·lectualment i
política i s’accentuarà la caiguda d’ERC. Recordem que Puigcercós
només ha encapçalat una vegada una candidatura, la del 2000 al
Congreso de Diputados i no va superar els resultats de Pilar Rahola:
un sol diputat. I Ridao ha assolit el gran èxit de reduir a 3 els 8
diputats que s’havien aconseguit l’any 2004 amb Carod-Rovira
encapçalant la llista. És difícil d’entendre que la majoria de
l’Executiva i del Consell Nacional no vegin aquestes evidències.
Però van ser incapaços d’analitzar correctament els resultats de
les eleccions municipals i ara repeteixen la mateixa actitud amb els
resultats de les espanyoles. Són incapaços de sortir d’un raonament
autista: “nosaltres treballem les 24 hores del dia per al partit i
per al país, ho donem tot pel país i no ens mereixem que els
electors ens abandonin”.

ERC
tampoc recuperarà la implantació electoral amb la tècnica del
prestidigitador que s’ha seguit fins ara, Aquesta consisteix en
treure’s del barret, com si fossin coloms, nous objectius que
semblen fàcils per generar “il·lusió”, posant-los en una data
el suficientment pròxima perquè sigui creïble i suficientment
llunyana perquè no impliqui cap compromís immediat. Mostres
d’aquesta prestidigitació són el Concert Econòmic a condició d’un
possible Pacte de Govern l’any 2010. La condició del Concert
Econòmic l’any 2010 és tant com afirmar que ERC passarà a
l’oposició; però els 350.000 electors que s’han abstingut entendran
que es pactarà amb qui Puigcercós cregui convenient, amb qualsevol
referència vaga al Concert destinada a no ser acomplerta. Si es vol
retornar al discurs de l’equidistància com es desprèn de les
declaracions de Puigcercòs sobre refer els ponts amb CiU mitjançant
Àngel Colom, o les darreres del Conseller de Governació sobre
futurs pactes amb la coalició catalanista,, la situació esdevé
patètica i la caiguda en les properes eleccions catalanes serà
descomunal.

També
forma part d’aquesta màgia d’il·lusionista la convocatòria d’un
referèndum d’autodeterminació l’any 2014. Però una cosa és
l’espectacle i l’altre la dura realitat. Cal tenir molt clar que
l’Estat Espanyol no permetrà mai que se celebri una consulta
d’aquest tipus. Només una forta pressió internacional pot obligar
al Regne d’Espanya a convocar-la. El referèndum de 2014 pot ser un
sarcasme si el Govern del que Carod Rovira n’és vicepresident no és
capaç de defensar la voluntat del poble català expressada en el
referèndum de 2006 davant un Tribunal Constitucional. Ja ara el
President d’ERC hauria d’exigir al Govern d’Entesa la convocatòria
d’una nova consulta, aplicant la llei de consultes prevista a
l’Estatut, si uns magistrats manipulats escandalosament pel PP i el
PSOE s’atreveixen a desautoritzar el que milions de ciutadans de
Catalunya van ratificar a les urnes.

El
contrast entre les expectatives que havia aixecat l’independentisme
fins a 2003 i els comportaments i els resultats assolits en l’estada
al Govern entre 2003 i el 2008 ha provocat l’abstenció del 60% de
l’electorat independentista. La causa principal d’aquest contrast és
l’absència d’un discurs i una línia política a llarg termini que
permeti que les esperances que s’infonen a la oposició no es
defraudin quan es governa. Aquestes falses esperances s’han produït,
entre d’altres raons, per minimitzar l’oposició que l’Estat Espanyol
oposarà a l’assoliment de la independència. La conseqüència
d’aquesta minimització és l’absència de l’actitud de resistència
que ha de tenir el nostre poble per a vèncer-la. La causa secundària
prové de la política de pactes i algunes pràctiques dels nostres
dirigents persones quan han accedit al poder.

Si
Esquerra Republicana vol recuperar la confiança dels ciutadans no
pot continuar amb el llenguatge de la ponència estratègica que el
Consell Nacional va aprovar aquest dissabte a Amposta. Llegir-la fa
vergonya aliena: és més pròpia del discurs críptic, contradictòri
i bizantí dels grupuscles polítics de fa trenta anys, amanit,
però, amb conceptes trets dels manuals d’autoajuda del management
empresarial de segona fila. Compareu aquest text amb els documents de
l’Scotish National Party o del govern escocès i constatareu l’abisme
intel·lectual que existeix respecte el discurs d’ERC. Per una
persona que no domina l’anglès és més fàcil entendre els
documents de l’SNP en la llengua britànica que la ponència
estratègica d’ERC en català.

Per
recuperar la marxa ascendent d’ERC i iniciar una nova etapa el
Congrés de Juliol hauria de suposar una inflexió profunda i
generar:

1)
Un
discurs a llarg termini

2)
Una nova línia política

3)
Una nova manera d’afrontar ell conflicte amb l’Estat Espanyol

4)
Una política de cara a la Unió Europea

5)
Aprofundir la democràcia interna

6)
Una nova direcció

 

1)
Generar un nou discurs: El poder dels indefensos

 

La
nova etapa d’ERC ha de fer un discurs que respongui a les lliçons
dels canvis esdevinguts en la darrera legislatura i el fracàs del
nou Estatut:

a)
La primera lliçó és
la
impossibilitat del gradualisme

per assolir el nostre reconeixement com a nació o la fi de l’espoli
fiscal en el marc de la Constitució de 1978. Els governs espanyols,
tant del PSOE com el del PP, han mostrat la ferma voluntat de reduir
els Països Catalans a societats provincianes, de reduir Catalunya a
una comunitat autònoma de règim comú. Aquest propòsit compta amb
el suport de totes les institucions de l’Estat Espanyol i del conjunt
de la societat espanyola. Per tant no hi ha marge per la conquesta
d’
“espais
de sobirania”
.
La sobirania no es pot fraccionar en parcel·les; es pot exercir o no
el dret a l’autodeterminació, no hi ha situacions intermèdies.

Les
estructures del futur Estat català no es poden construir des de la
gestió de les institucions autonòmiques. La gestió de l’Estat del
Benestar espanyol (la sanitat, l’ensenyament, la dependència, etc.)
no es pot confondre amb la creació d’un Estat Català del Benestar.
Al revés aquesta gestió ens està empeltant els pitjors vicis de la
política i la funció pública espanyola. Una de les més pesades
càrregues que ha deixat França a les seves antigues colònies és
precisament el seu model d’Estat. A Algèria i al Marroc encara
pateixen uns sistemes d’ensenyament creats pels francesos
absolutament aliens a les necessitats de les seves economies i que
produeixen generacions senceres d’estudiants tant ben formats com
totalment inadaptats a l’economia algeriana i marroquina, destinats
per tant a l’atur o a la emigració.

Les
conseqüències d’aquesta inviabilitat dels avenços graduals, la
impossibilitat d’una etapa federal amb la Constitució de 1978,
determina un canvi total en l’estratègia d’ERC: cal preparar el
nostre poble per una ruptura no-violenta amb l’Estat Espanyol i
aquesta preparació exigeix una etapa de pedagogia política, la
formació d’una nova generació de lluitadors per la independència.

En
contraposició a aquesta impossibilitat del gradualisme dins l’Estat
Espanyol constatem que, des de 1945, més de 100 nacions han
constituït el seus estats independents des de la fundació de les
Nacions Unides i la seva proclamació del principi de
l’autodeterminació com a principi de les relacions internacionals.
La majoria d’aquestes nacions han assolit la independència per
mitjans pacífics.

b)
La segona lliçó dels darrers anys són
els
efectes de la globalització

sobre la societat catalana, que
ha
alterat els mecanismes profunds de transmissió generacional de la
identitat
:
l’impacte dels nous mitjans de comunicació audiovisuals, els
sistemes de valors de la societat de consum, la competència
internacional que amenaça la nostra base econòmica industrial,
l’arribada de la immigració extracomunitària, entre d’altres.

També
en contraposició la nostra història mostra que
quan
els catalans ens obert al món hem tingut els períodes de major
esplendor
,
com a l’Edat Mitjana quan vàrem dominar el Mediterrani fins Atenes;
o al segle XVII, quan les exportacions a tota Amèrica Llatina van
permetre la nostra primera Revolució Industrial. Al contrari el
tancament al mercat espanyol només ha portat a l’estancament. La
dependència de l’economia catalana respecte el mercat espanyol va
ser als segles XIX i XX el gran fre de l’independentisme.
Sense
l’obertura internacional i la integració a la Unió Europea la
independència és impossible.

c)
La
tercera lliçó prové de la
sensació
d’aclaparadora impotència davant la voluntat de l’Estat Espanyol de
reduir-nos a una província.

Aquesta enervació es converteix en angoixa per la supervivència
nacional quan contemplem la part negativa de la globalització. La
incapacitat dels dos partits nacionalistes han portat a
l’escepticisme dels sectors més conscients i actius del nostre
poble. L’èxit del PSC-PSOE a les darreres eleccions no respon a
l’optimisme sinó a la por; i la davallada d’ERC respon a l’abstenció
de centenars de milers d’independentistes.

Perquè
en contrast amb els resultats electorals l
es
dues grans manifestacions
del
18 de febrer de 2006 contra la retallada de l’Estatut i del 1 de
desembre de 2007, amb
centenars
de milers de persones clamant per la independència

demostren
el
nivell de sobiranisme més elevat de la nostra història

recent. Només la renovació radical de l’estratègia independentista
pot superar l’abisme entre la sensació d’impotència i la
mobilització de centenars de milers de persones.

Aquestes
tres lliçons i les seves corresponents contradiccions assenyalen que
cal
superar l’estratègia

de l’etapa Carod-Puigcercós, centrada en l’activitat institucional.
Aquesta estratègia ha establert l’accés al poder en l’objectiu del
partit.
Però
per un partit independentista

l’accés al govern és un instrument
per
a avançar cap a la plena sobirania
,
no el seu objectiu.

Aquesta
estratègia ha fracassat perquè ha xocat contra els límits del
règim de la Constitució Espanyola
.
La “rutina institucional”, la “pluja fina”, el “patriotisme
social”, la “despolitizació de la llengua”, de la darrera
etapa d’ERC només porta a la decadència. Tots els suposats “fulls
de ruta” que s’han presentat com a “renovació” fins ara, com
la suposada consulta del 2014 o la reclamació del Concert Econòmic
l’any 2010 representen continuar un plantejament que minusvalora els
límits de l’Estat Espanyol.

El
redreçament

d’Esquerra Republicana de Catalunya
exigeix
trencar amb el discurs “políticament correcte”

que segueix el dictat de la darrera enquesta sociològica. És a dir
amb la política de l’audiència que no pretén canviar l’opinió
dels nostres conciutadans sinó acomodar-s’hi. El projecte d’assolir
la independència exigeix l’actitud contrària. Els partits que han
encapçalat la lluita de les nacions que han obtingut la
independència no han estat conformistes. Gandhi no es va acomodar
al pensament majoritari dels habitants de l’Índia, convençuts en el
seu temps de la superioritat britànica, sinó que va dedicar tota la
seva vida a demostrar-los el contrari. En la nova etapa que s’obra
Esquerra Republicana ha de recuperar l’actitud de mestratge, la noció
de Rafael Campalans segons la qual “política és pedagogia”.

Només
és possible vèncer la sensació d’impotència amb un partit amb un
profund compromís ètic. Václav Havel va escriure el llibre
“El
poder dels indefensos”
on
va marcar el camí per combatre la invasió soviètica de 1968
.
La sensació d’impotència dels txecs era molt pitjor que la que
tenim ara els catalans. Tanmateix l’escriptor estava convençut de la
condició per alliberar Txèquia dels tancs soviètics i dels seus
aliats, era la recuperació dels sentit moral dels seus conciutadans.
En el sistema soviètic
els
ciutadans vivien en un entorn moral corromput
.
La concepció de la societat del socialisme “real” reduïa les
persones a peces d’un engranatge social que convertia els individus
en robots sense capacitat de reacció a l’opressió. Per combatre la
invasió soviètica es necessitava no només denunciar la injustícia
de la seva ocupació militar, sinó a la vegada calia la
descontaminació moral dels propis txecs.

Aquestes
consideracions generals tenen efectes pràctics determinants i es
poden aplicar al cas català. Un exemple permetrà veure-ho més
clar. El moviment pel reconeixement internacional de les seleccions
catalanes ha xocat amb la negativa frontal de l’Estat Espanyol.
Davant d’aquest refús la resposta ha de ser de llarg abast: ha
d’actualitzar a les actuals circumstàncies l’exemple del moviment
“sokol” de Txèquia. Aquest moviment esportista va néixer l’any
1862 amb l’objectiu de
“cultivar
la gimnàstica per donar al poble fills sans i forts, unint
l’educació física a l’educació moral”

i va tenir un paper transcendental en la implantació del
nacionalisme txec en temps de l’imperi Austro-húngar. Implantat a
tots els racons de Txèquia reunia abans de la invasió nazi 500.000
atletes i esportistes en les seves competicions anuals. No només
practicaven l’esport, sinó que feien conferències i cursos sobre
història i cultura txeca. El discurs ètic de Václac Havel contra
la invasió soviètica formava part d’aquesta tradició pedagògica
del nacionalisme txec.

El
retrocés del catalanisme polític en els darrers anys, i en concret
d’ERC prové del fet que ha ignorat que
la
nació catalana viviu en un entorn moral contaminat
,
com Txèquia després del règim comunista. La comparació amb la
contaminació obliga no només a eliminar els focus externs de
pol·lució, sinó també els ciutadans a descontaminar-se. Els
Països Catalans viuen en l’entorn moral contaminat de la monarquia
postfranquista. Amb corrupció es va fer la Transició. Amb corrupció
s’han controlat tots els mitjans de comunicació audiovisuals i
escrits, públics i privats. Amb un sistema de partits corromput, en
el que
“qui
es mou no surt a la foto”,

ple de casos Flick, Filesa, Naseiro, etc. s’ha mantingut l’entorn
polític contaminat. Amb corrupció s’ha mantingut al poder
l’oligarquia espanyola formada pels grans interessos econòmics. La
corrupció s’ha petrificat en els enormes atemptats urbanístics
que poblen totes les ciutats i totes les costes de l’Estat
Espanyol.

Els
partits que no volen canviar les estructures polítiques tenen un
llenguatge basat en el “pensament feble”. Seguint les pautes del
marqueting polític fan uns posicionaments difusos que provoquin el
mínim refús en el nombre més gran possible d’electors, per
obtenir l’adhesió mínima imprescindible. Un partit que proposa un
canvi radical com la independència ha de tenir un “pensament fort”
que susciti adhesions fermes. ERC ha caigut en l’error de difuminar
el seu llenguatge, buscant l’èxit a curt termini; però després,
quan s’ha fet palesa la dura resistència de l’Estat Espanyol
tota “l’estratègia feble” se’n anat en orris.

Esquerra
Republicana ha de recuperar un discurs potent i coherent fonamentat
en els següents punts:

A)
La independència com a projecte polític viable dins la Unió
Europea:
La
possibilitat d’assolir pacíficament la independència dins la Unió
Europea ha de ser l’eix del discurs d’ERC. L’Estat Espanyol hi
oposarà una resistència aferrissada, però no podrà recórrer a la
força de les armes com en els segles passats. Si la majoria dels
nostres ciutadans volen la separació, l’Estat Espanyol l’haurà de
reconèixer. La dificultat rau en convèncer aquesta majoria, que
exigeix una marató llarga i no un esprint ràpid.

Per
guanyar aquesta majoria s’ha de demostrar als nostres conciutadans
que el nostre país només té dues alternatives de futur: o assumeix
el camí fàcil d’integrar-se a Espanya acceptant la
provincianització econòmica, social, cultural i lingüística. O bé
comença a pujar per la dura escala que ens ha de portar a la
independència. No hi ha camí intermedi.

El
caràcter autoritari i reaccionari de l’Estat Espanyol no és una
fortalesa, sinó una feblesa. La tradició democràtica del Regne
Unit o el Canadà proporciona una adhesió més profunda que mai
aconseguirà el Regne d’Espanya. Els règims autoritaris tenen una
imatge de búnquer indestructible però poden esmicolar-se
internament de manera ràpida, com va passar amb la dissolució de la
Unió Soviètica. O com va passar amb la monarquia borbònica el 14
d’abril de 1931.

B)
El gradualisme és impossible.
La
nova etapa d’ERC ha de deixar enrere el tacticisme i partir de la
constatació de que l’avenç gradual i fàcil cap a la independència
és inviable. L’independentisme ha de tenir un discurs basat en el
treball abnegat de cada militant en el seu camp, a l’escola, a les
institucions, al treball, a l’acció cultural. L’exemplaritat dels
independentistes és el punt essencial la pedagogia política per
guanyar la majoria social del nostre poble.

C)
Esquerra d’ampli espectre ideològic.
En
la nova etapa cal recuperar l’esperit fundacional d’Esquerra
Republicana de Catalunya quan va aplegar el conjunt de tendències
del republicanisme català. Va aplegar grups d’inspiració
socialdemòcrata com l’aglutinat al voltant de L’Opinió, però també
Acció Catalana encapçalada per Rovira i Virgili, o bé Estat
Català, el partit del President Macià. ERC va actuar tot el període
republicà aliat amb la Unió Socialista de Catalunya, però mai es
va definir com a socialista.

D)
Només un poble organitzat es fa respectar.
Aquesta
és una de les grans lliçons del fracàs de l’Estatut. No n’hi ha
prou amb mobilitzacions massives. Cal articular la nostra societat en
organitzacions no supeditades a forces espanyoles. Cal treballar per
tal que els sindicats catalans esdevinguin majoritaris, com s’ha
aconseguit Euskadi. Necessitem organitzacions empresarials
no-sucursaslistes. Necessitem crear mitjans de comunicació que
comparteixin la nostra visió del món i els nostres objectius
nacionals (sense canals de televisió propis no serà possible
proclamar la República Catalana). Hem de reorganitzar moviments
juvenils ben estructurats.


Hem de ser conscients que el conflicte amb l’Estat Espanyol ens
portarà a un moviment de desobediència civil, quan el nivell de
consciència nacional i d’organització nacional sigui prou alt.
Serà, també, la única manera d’aconseguir l’atenció de l’opinió
pública europea. Aquesta és la perspectiva històrica que ha de
difondre el nou discurs d’Esquerra Republicana. És un discurs
complex que cal desenvolupar amb intel·ligència, coneixent molt bé
cada moment l’estadi de consciència nacional que han assolit cada
segment de la població, no només els cercles més entusiastes.

 



Comentaris: 2
  • Felicitats per les interessantíssimes aportacions que estàs fent
    Pere B.| Adreça electrònica |
    diumenge, 27 d’abril de 2008 | 21:49h
    Espero
    que hi hagi molts militants d’ERC que les llegeixin i reflexionin
    profundament sobre tot el que hi exposes. S’ha acabat una etapa a ERC
    (la bicefàlia Carod-Puigcercós) i el partit necessita una nova direcció
    que impulsi una nova estratègia política. I la teva aportació al debat
    polític que es viu a ERC em sembla d’un nivell excel·lent.
    Repeteixo: moltes felicitats i endavant! 
  • si fos espanyol votaria el PSOE.
    quel |
    diumenge, 27 d’abril de 2008 | 21:35h
    Jo no he vist cap estratègia per portar a l’independentisme a la normalitat dintre de les esquerres homologables europees.
    Jo
    voto a ERC perquè sóc català, i si fos espanyol votaria el PSOE o si
    fos anglès votaria els laboralistes… La immensa majoria de catalans
    són no-nacionalistes de debó: se’ls en refot la unitat d’Espanya i la
    independència catalana.
    Per això, per a mi és primordial que ERC
    sigui un partit de referència per a resoldre els problemes polítics
    d’ara mateix, i que gaudeixi de poder polític per a donar calés per
    promoure allò que ens interessa.
    I la independència? Doncs quan al
    Parlament hi hagi una majoria que vulgui convocar un referèndum. Fins
    que no estiguem en aquesta situació, ERC no servirà per a res. Jo no
    penso,almenys,votar a ERC perquè siguin independentistes sinó perquè
    governin i m’ajudin a arribar a final de mes. I el teu discurs no només
    no va en aquesta línia, sinó que manté l’anti-espanyolisme com a eix
    perpetu per mantenir l’independentisme en la marginalitat permanent.
    Espanya pot sobreviure sense Catalunya,com ho ha fet sense Portugal, i
    Espanya és un gran país i una gran potència cultural de la que els
    catalans n’estem orgullosos de conèixer i amb els que volem tenir un
    veïnat en el conjunt d’Europa amb relacions més estretes que amb ningú
    més. L’anti-espanya del discurs independentista és la garantia de
    l’anti-independentisme majoritari a Catalunya.

    En fi, ja us fareu.

    En fi: ja us ho fareu.

EA 927. “tot el País Valencià va veure anihilats els seus furs”

DISSABTE, 26/04/2008 – 18:43h

Milers de manifestants omplen els carrers d’Alacant en commemoració del 25 d’abril

La marxa s’ha aturat a l’estació de Renfe per recollir els viatgers del Tren Jaume I, que han arribat en retard per una avaria

Milers de manifestants omplen els
carrers d’Alacant, en commemoració de l’ocupació borbònica del País
Valencià el 25 da’bril del 1707 (vegeu la galeria de fotos de VilaWeb Alacant). Enguany, el lema de la manifestació és ‘Alacant Sí‘, i també es reivindica l’emissió de TV3 al territori. La jornada ha estat marcada per una avaria al Tren Jaume I,
que ha fet arribar centenars de manifestants que venien des de
Barcelona en retard. Tot amb tot, la marxa s’ha aturat a l’estació de
Renfe, per recollir-los.

Una colla de dolçaines ha rebut els viatges amb la interprentació de la Muixeranga.

L’avaria del Tren Jaume I s’ha produït a l’alçada de Xàtiva, per la
caiguda de la catenària, i l’ha fet aturar durant més de tres hores i
mitja. Renfe no ha posat cap servei de transport substitutori. El tren
arribarà cap a les set, una hora més tard del començament de la marxa
(seguiu l’evolució del viatge a través del Twitter d’un dels usuaris).

La situació dels viatgers ha estat desesperant: tots ells havien
emprès un viatge llarg per ser a Alacant per a la gran manifestació, i
no hi ha pogut ser a l’hora. A més, s’han hagut d’esperar tres hores i
mitja amb molt de sol, i sense poder menjar ni beure: els responsables
del tren han decidit posar barra lliure, però els aliments i les
begudes s’han acabat ràpidament.

Segons que ha informat a VilaWeb el responsable de l’Euromed, Paco
Velázquez, la causa de l’avaria ha estat la caiguda de la catenària. I
a conseqüència de l’incident, s’ha hagut de tallar la línia d’Euromed
entre València i Alacant, i també la d’entre Madrid i València.

Recorregut de la manifestació

La marxa ha sortit de l’IES Jorge San Juan, precedida per la Colla
Dolçainers Sant Antoni. És previst que els manifestants facin tres
parades: una, davant el Mercat Central, per a recordar el bombardeig
franquista d’Alacant del 1938, que va causar més de tres-centes
víctimes; una més a la plaça dels Estels, per a recordar el jove Miquel
Grau, assassinat el 6 d’octubre de 1977 quan enganxava cartells de la
diada del 9 d’Octubre; i la que ja hem comentat a l’estació de Renfe,
per recollir els viatgers del Tren Jaume I. Entre els partits i
sindicats que s’han adherit als actes hi ha el PSPV, EUPV, el Bloc,
Iniciativa del Poble Valencià, ERPV, Comissions Obreres i UGT, a més de
nombroses entitats socials i culturals.

L’altre plat fort d’avui és, com cada any, el concert amb diferents grups del país: Betagarri, Antònia Font, la Troba Kung-fu, la Gossa Sorda i Mugroman tocaran a la plaça del Poeta Campoamor, molt a prop de la plaça de Bous, a partir de les nou del vespre.

La prèvia a València

Ahir al vespre, a València, ja hi va haver una manifestació per
commermorar la batalla d’Almansa i l’ocupació borbònia del País
Valencià. La marxa, convocada per Maulets, Endavant, el Sepc, la Cajei
i Alerta Solidària va aplegar centenars de manifestants.

(Notícia de Vilaweb)

—————————————

A partir de la batalla d’Almansa, tot el País Valencià va caure
vila a vila, i va veure anihilats els seus furs. Peça a peça, i en
només 7 anys, tot l’avantatge estratègic aconseguit es va transformar
en destrucció i conquesta castellanes, fins a arribar a Barcelona el
1714. Però avui, precisament gràcies a la batalla d’Almansa i a les
dures lliçons que ens ofereix, tenim l’opció d’iniciar el camí invers.
Els vents de la política internacional bufen de nou al nostre favor,
exactament igual com en aquell llunyà 1700. Però aquest cop no errarem
l’objectiu. L’objectiu no és ni serà mai més reformar o conquerir
Espanya. L’únic objectiu és la construcció d’un Estat català
independent als voltants del 2014. Només la nostra audàcia i
intel·ligència farà que, també en 7 anys, siguem capaços de transformar
la destrucció i conquesta castellanes actuals en llibertat i esplendor.
Gràcies a la força de l’exemple farem que, peça a peça, el Principat de
Catalunya, la Catalunya del nord, les Illes, el País Valencià i la
Franja de Ponent tornin a alçar-se contra França i Espanya, ara amb un
referèndum, fins a la victòria final: la nostra independència.”

Fragment del Comunicat de Catalunya Acció:
300 anys després, des d’Almansa fins a la independència.


EA 926. ERC: “un bitllet al hara-kiri” per jOSEP sORT.

THE PERFECT STORM

A
aquestes alçades de la pel.lícula, ningú amb un mínim de seny, ignora
que l’enemic a abatre en la renovació d’ERC no són les escorrialles del
carotisme, i la resta de corrents liquidacionistes que encara gosen
voler perpetuar-se en la poltrona, malgrat haver perdut centenars de
milers de vots en les tres darreres conteses electorals. No. L’enemic a
abatre són els sociates. Aquesta gent, faran tot el que estigui al seu
abast i més, si cal, per garantir que el govern Montilla no s’ensorra
com un castell a la platja, sota l’impacte d’una onada, metàfora d’una
tormenta perfecta.

Només cal veure com, en Puigcercós té molt
clar que, per poc que pugui, no hi ha cap inconvenient per fer un
tercer tripartit. És a dir, de tripartit en tripartit fins a la
desaparició total… del partit, no dels seus alts càrrecs que, quan
s’escaigui, entraran al partit socialista, com en el seu moment feren
els dirigents d’Euskadiko Ezkera. Ni calcat. El procés és idèntic.

Es
veu que ara toca salvar la cadira a en Castells amb la seva negociació,
condemnada al fracàs ja abans de començar. Que us jugueu que ara el
conseller Castells es converteix en l’objecte del desig dels sectors
liquidacionistes. Frisen per trobar un sociata que tingui els collons
de plantar cara…
Però és inútil. Aquesta espècie política no
existeix. El discurs federalista dels sociates és una camama i el seu
suposat catalanisme, una estafa.
Fixeu-vos ara, com el Conseller
Joaquim Nadal, en comptes de dimitir en protesta per la continuació de
la ministra de foment, s’ho empassa tot. Per continuar en la poltrona
-i si en fa d’anys que aquest hi és, a la poltrona- aquest individu
mataria a qui fos -menys Espanya o al PSOE-*. Sense dubtar-ho. Cegament. A sang freda. “No és
personal”, diria, com a les pelis dels mafiosos, “és política!”,
afegiria, però.

Bé, considero que els militants d’ERC són
plenament conscients que apostar pel continuïsme de l’actual direcció,
és no res més que un bitllet al hara-kiri.
No puc imaginar , amb quins
arguments es pot defensar aquesta colla de pòtols que estan massacrant
un projecte que anava bé fins que determinada gent va començar a
trepitjar la moqueta, rebentar la visa, i tirar-se la o el secretari…

Estic convençut que un triomf contundent i sense pal.liatius de l’opció de Reagrupament,
posarà de nou ERC en el camí no només de recuperar els vots perduts,
sinó d’arribar molt més lluny, pel cap baix, al milió de vots que entre
el 2004 i el 2005 es calculava que ERC podria aconseguir…
però
després va venir el desastre de la campanya de l’estatut i el no menys
desastre del segon tripartit i tot se n’anà en orris.

No és debades que la por de l’establishment al nostre triomf, al triomf de la gent digna, és descomunal. No és debades que torna a treure el morro l’opció del front de salvació del business, és a dir, la sociovergència,
la temible i terrible sociovergència. L’acord entre sociates i
convergents serà cada cop més viable a mesura que a través de les seves
fonts d’informació privilegiades, s’adonin que el triomf de
Reagrupament és un fet.

No és cap casualitat que avui s’hagi decidit que la ” …..”* de la Rosa Cullell,
quintaessència de la sociovergència més llepada i llefiscosa, la faran
Directora General de la CCMA. Això és un míssil directe contra
l’Independentisme català. Ja va fer la feina bruta durant la campanya
de l’estatut. Cullellestablishment, procedeix i això no es pot oblidar mai, de La Caixa,
i doncs, de l’autèntic poder fàctic del nostre país.
És un membre destacadíssim de l’un poder
silenciós, però que actua amb mà de ferro. Molt a la italiana, diríem,
de nou.

La bona gent d’Esquerra,
no pot ser només un eslògan per afalagar. Ha de ser un mandat imperatiu
per posar punt i final a un procés de liquidació de l’independentisme
català.
Perquè es juga el futur d’ERC, sí, naturalment. Però, per
damunt de tot, es juga el futur de Catalunya
. I amb això, no s’hi valen
comèdies i manyagues. Deixeu-les per a les criatures i els gats. Ara
ens cal Intel.ligència, Coratge i Il.lusió. Ens cal una tormenta
perfecta.

Escrit per Josep Sort.

* Mireu la seva pròpia web:
http://josepsort.blogspot.com/2008/04/perfect-storm-aquestes-alades-de-la-pel.html


Enviat per Josep a josepsort el 4/25/2008 09:06:00 PM

EA 925. Esclaus o Lliures!? Decidiu! Espanya o Catalunya? decidiu!

Esclaus o Lliures!? Decidiu!

25 abril 2007


Comunicat: 300 anys després, des d’Almansa fins a la independència

25 d’abril del 2007

Aquest 25 d’abril del 2007 es compleixen 300 anys de la batalla d’Almansa,
en què la desfeta aliada va obrir les portes a l’exèrcit francoespanyol
per a la conquesta dels territoris de la Corona catalanoaragonesa. S’ha
escrit molt sobre les conseqüències que va tenir aquesta derrota
militar, però malauradament en són molt menys conegudes les causes. I
és de les causes d’aquella derrota d’allò que els catalans hem de
prendre bona nota per a no repetir els errors del passat. Aquest
episodi històric és, en definitiva, una mena de metàfora
macabra sobre com als catalans, quan tenim a l’abast les eines per a
ser lliures i viure tranquils, ens perd la suprema ingenuïtat d’anar a
Madrid a vendre’ls la nostra manera d’entendre el món. És aleshores
quan no només fracassem estrepitosament, sinó que l’esforç i el temps
malbaratats causen esgotament i desordre, i per tant esdevenim
totalment vulnerables a la reraguarda.

L’any
1706, després que el Principat de Catalunya i els Regnes de València i
Aragó s’alcessin contra Felip de Borbó i coronessin l’arxiduc com a rei
Carles III, l’exèrcit francoespanyol estava totalment desorganitzat i
les posicions catalanes/aliades eren prou sòlides com per a mantenir
les fronteres de la Corona ben protegides. Però en lloc d’això, es va
decidir envair Madrid,
on el suport català i portuguès a
l’arxiduc va generar una hostilitat extrema, per considerar-lo “el rei
dels catalans”. Aquest desgast, unit a la reorganització de les tropes
borbòniques, va acabar amb un tall a la reraguarda dels aliats, que
finalment va degenerar en una caòtica retirada cap a València, i en la
posterior fugida de l’arxiduc Carles a Barcelona. És només aleshores, i
a causa de tot això, que té lloc el 25 d’abril del 1707 la fatídica
batalla d’Almansa.

L’any 2006, després que el Parlament
de Catalunya aprovés un nou Estatut amb el qual recuperàvem la clau de
la caixa dels diners, els espanyols estaven prou alterats i
descol·locats com per a poder acabar amb la sistemàtica espoliació
fiscal perpetrada per Espanya, si els partits catalans es mantenien
ferms en allò que havien aprovat. Però en lloc d’això, es va
escenificar el patètic intent de “seducció” al Congrés de Madrid.

L’Estatut del 30 de setembre va generar una extrema hostilitat a Madrid
(dretes, esquerres i militars inclosos) per considerar que un esclau
català no té dret a alçar la veu ni a deixar de ser espoliat, i va ser
retallat fins a la completa deformació. L’esperpèntica negociació i el
pacte Mas-Zapatero va causar un total desordre en la reraguarda
catalana amb les conseqüències conegudes per tothom, pendents encara de
l’última retallada per part del Tribunal Constitucional espanyol. El paral·lelisme no pot ser més gran.

A
partir de la batalla d’Almansa, tot el País Valencià va caure vila a
vila, i va veure anihilats els seus furs. Peça a peça, i en només 7
anys, tot l’avantatge estratègic aconseguit es va transformar en
destrucció i conquesta castellanes, fins a arribar a Barcelona el 1714.
Però avui, precisament gràcies a la batalla d’Almansa i a les dures
lliçons que ens ofereix, tenim l’opció d’iniciar el camí invers. Els
vents de la política internacional bufen de nou al nostre favor,
exactament igual com en aquell llunyà 1700. Però aquest cop no errarem
l’objectiu. L’objectiu no és ni serà mai més reformar o conquerir
Espanya. L’únic objectiu és la construcció d’un Estat català
independent als voltants del 2014. Només la nostra audàcia i
intel·ligència farà que, també en 7 anys, siguem capaços de transformar
la destrucció i conquesta castellanes actuals en llibertat i esplendor.
Gràcies a la força de l’exemple farem que, peça a peça, el Principat de
Catalunya, la Catalunya del nord, les Illes, el País Valencià i la
Franja de Ponent tornin a alçar-se contra França i Espanya, ara amb un
referèndum, fins a la victòria final: la nostra independència.

EA 924. Compte amb els cants de sirena en el Congrés d’Esquerra!

Congressistes de CIU i d’Esquerra, escolliu: Subjugació o Independència?
Voleu restar sotmesos al poder i a les males maneres d’Espanya o voleu la Catalunya mestressa de si mateixa?

Però, compte amb els cants de sirena i enganyoses giragonses dels que a la pràctica esdevenen encaixistes.

CATALUNYA ACCIÓ des del seu naixement manté com objectiu únic i innegociable portar el nostre país, tota la nació catalana, fins a la independència en l’horitzó de l’any 2014,

Si l’independentisme manté la fita
del 2014, si se la creu i hi és coherent, s’ha de fer pesat en
la seva defensa, ha d’arribar a cada racó del país, a
totes les sobretaules i converses de bar.
Deixar de banda aquesta
estratègia comunicativa de gran abast em sembla un error. Jo
vull un 2014. Necessitem un 2014. I si aquest 2014 pot ser el 2011,
millor. La gent no reacciona fins que no se sent interpel·lada.” Ho escriu Xavier Mir, al seu Blog.

Però la gent de Catalunya Acció sabem que la tan anhelada “majoria social” s’assoleix quan l’independentista fa d’independentista i no pas quan fa de pretesa “majoria social”.

Per tant, els independentistes, els que ens ho creiem i ho vivim, hem de deixar de banda l’inútil “volem” i transformar-lo en el “fem” i en el “trenquem”.

Congressistes de CIU i d’Esquerra, escolliu: Subjugació o Independència?
Voleu restar sotmesos al poder i a les males maneres d’Espanya o voleu la Catalunya mestressa de si mateixa?

Congressistes de Ciu i ERC! Escolliu: Subjugació o Independència? (EA=36240 visites)

EA 923. “Integració de l’ombra, del nostre drac personal” per Maria Torrents

27 abril 2007  (23 d’abril del 2008)


Alliberament i ombra col·lectiva

Tot procés d’alliberament personal exigeix la integració de l’ombra, del nostre drac personal.
L’alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees,
vivències… que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint
pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la
por que ens han provocat.

La societat estimula des de la més
tendra infantesa que l’individu s’esquinci en dues meitats: la màscara,
el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions…
amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més
“normals”, i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de
“negatiu” o “perillós”. Però com més poderosa l’ombra, o sigui
més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida
dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i
dolorosos.

L’home sa és aquell que accepta la
seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida,
sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè
són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La
integració de l’ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser
“bons” o “purs” i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar
la integració.
Només quan ens reconeixem complets i vivim des
d’aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors
consubstancials en la nostra vida.

El que s’esdevé en la
psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble
per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el
conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més
terrenals: la passió, la ràbia, l’odi.. Només l’expressió de totes les
seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i
d’assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions.

La història del poble català ha estat un procés d’esquinçament brutal. En
el seu devenir històric, el nostre poble s’ha anat creant una màscara
de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a
l’ombra tot d’altres valors i emocions més “perillosos”, com ara la
passió, l’agressivitat, la ràbia, l’odi i la revenja.
Aquesta ombra s’ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La
ràbia i l’odi que no sabem viure amb naturalitat quan les
circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els
nostre, s’expressa en forma d’autoodi
, un autoodi que està
profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares :
PP i Ciutadans en són la seva expressió política.

La repressió d’aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc.
Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen
representar-nos, justifiquen cofoiament l’opressió i la castració del
nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè
estem tan polaritzats cap a la “màscara” de poble politicament
correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim
aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem.

La
llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió
d’entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de
les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i
assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes
en forma de passió…) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només
quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant
totes les energies implicades, podrem començar una integració que
compensarà la polaritat de poble “assenyat i servil” amb què ens hem
identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la
fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera
vàlua i el d’assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món.
Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac
col·lectiu i recuperar el nostre poder.

(1) Seria
interessant de fer una anàlisi històrica, des d’aquesta òptica,
començant amb els càtars, que s’anomenaven a si mateixos “els purs”, i
que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces “més
terrenals” del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en
tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Maria Torrents Quadres
Consellera de Catalunya Acció

EA 922. Catalunya Acció vol regenerar la política: Joc brut davant els Congressos de juny, per Víctor Alexandre

> tornar a la portada

La satanització de la dissidència (1)


Les conseqüències de la lluita que s’ha desfermat al si d’Esquerra
Republicana no se sabran fins a la celebració del Congrés Nacional del
proper mes de juny, però, mentrestant, assistirem a tota mena
d’artificis per tal d’afeblir l’adversari. De moment, els sectors
oficialistes ja han començat a practicar allò que, amb raó, tant havien
criticat de Convergència i Unió arran de la formació del primer
tripartit: l’enviament de cartes o comentaris a diaris i portals
digitals. En aquell moment, CiU, plena de ressentiment per haver estat
descavalcada del Govern, satanitzava ERC per mitjà d’opinions
d’aparença espontània però que fins i tot un nen podia veure que eren
un calc de les que repetia dia rere dia el gabinet mediàtic de la
federació. Ara, des d’ERC, s’està fent el mateix per mitjà de
comentaris que no tenen cap més objectiu que desqualificar aquelles
veus disconformes amb l’estratègia actual. Les circumstàncies no són
les mateixes, per descomptat, però els interessos sí que ho són. CiU va
perdre el poder i ERC (la seva executiva) corre el risc de perdre’l.

Preocupant situació, doncs, venint de les sigles amb l’ideal més elevat
de totes les forces polítiques del ventall parlamentari: la
independència de Catalunya i la seva conversió en un nou Estat europeu.
Per desgràcia, aquest principi, que només apareix col·loquialment o com
una frase en campanya electoral, s’ha convertit en un gerro amb flors i
ara sembla que tot s’hi val per tal que els renovadors, especialment
Joan Carretero, siguin estigmatitzats. Jo mateix, que no pertanyo al
partit, he estat objecte de tota mena d’insults i desqualificacions per
part d’alguns suposats militants d’ERC comminant-me a callar. Quins
demòcrates! Són els mateixos que, amb la covardia que els caracteritza,
es dediquen a mentir o a calumniar emparant-se en la barra lliure que
permeten molts fòrums digitals. No cal dir que estem parlant
d’impotents intel·lectuals, d’individus negats per al raonament i
l’argumentació i obligats, per tant, a expressar-se per mitjà de
l’exabrupte i l’estirabot, però és evident que fan la feina bruta a
determinades persones d’aparença impol·luda. Aquest és un altre aspecte
que homologa ERC amb la resta de forces polítiques: el fet de tenir
entre els seus votants una quota de persones d’ideologia totalitària
que exigeixen la subordinació de la resta al seu ideari, i si algú no
hi està d’acord fan com el reaccionari conseller Francesc Baltasar,
d’ICV, que convida a abandonar el partit els discrepants.

No hi ha res com envoltar-se de gent submisa per remenar les cireres.
Així, tota veu que gosi qüestionar la suïcida estratègia republicana de
convertir-se en l’ombra del PSC és un “convergent”, en el millor dels
casos, o un “terrorista”, en el pitjor. La paranoia ja té aquestes
coses, veu enemics a tot arreu. Encara que, en realitat, no es tracta
d’enemics del partit ni de ningú en particular, sinó d’enemics de
l’immobilisme.

Víctor Alexandre

EA 921. El 27 d’abril, a Platja d’Aro actuarà LA CORAL CYPSELLA

Actuació de LA CORAL CYPSELLA

27 D’ABRIL A PLATJA D’ARO Parròquia a les 19:30

REPERTORI

1. QUINCE AÑOS TIENE MI AMOR M. de la Calva i R. Arcusa
Arr. César Gª Rincón

2. ELI, ELI Cydrgg Bardos

3. EL CANT DE LA SENYERA Lletra de Joan Maragall
Música de Lluís Millet

Com a cant comú s’interpreta la “Cançó de la Pau” amb música de J. Sibeliu i letra de Joan Casas.

EA 920. Ahir, Catalunya Acció amb l’acte “Llengua i Estat” va assolir una nova fita en el camí de la nostra Independència

L’acte “Llengua i Estat” va aixecar el llistó de la nostra llengua i de la nostra parla al nivell que li correspon. És com una llavor que hem plantat i que ara cal esperar que broti.

Moltes persones no vam poder assistir-hi per diversos motius, però em consta, companys de país m’ho han fet saber, que va ser un acte molt reeixit amb una força de catalanitat com un vent de Pentecosta d’aquells que no té aturador.

Hi eren presents gent d’arreu de la nació.

El públic estigué plenament entregat amb llargs i calorosos aplaudiments després de cada intervenció.

L’acte començà amb extrema puntualitat -diguem-ne anglesa puntualitat- i també va acabar a l’hora prevista en punt.

El més important és el que els conferenciants van dir i com ho van exposar.

Ben aviat, tan bon punt les gravacions estiguin polides i enllestides ho penjarem a la web i ho farem saber a tothom per correu electrònic. Serà bo poder-ho escoltar i valorar-ho personalment.

El que ahir es va dir és com serà la llengua en el nostre propi i futur estat.

Catalunya Acció una vegada més ha esdevingut la veu del Poble Català, el Far que n’assenyala el futur i el camí. Així ha de ser la nostra llengua, així ha de ser el nostre estat!

Al final, l’abundant públic assistent, catalans preocupats i enamorats de la nostra llengua, van sortir amb una potent guspira de llum als ulls i amb una revifada flama d’il·lusió i esperança al cor.

Visqui la nostra llengua i visqui Catalunya, unida, plena i lliure!