EA 843 “Veient tot això, encara espereu que siguem tan idiotes com per donar-vos de nou un xec en blanc?”

dimecres, 27 / febrer / 2008

Podíem caure més baix?

És aclaridor observar que mentre uns treballem per fer que les coses
passin, d’altres tot just veuen passar les coses, i amb posat de
set-ciències et diuen que “ja els hi agradaria, però no s’hi pot fer
més”. En ocasions com la d’aquesta
setmana passada, és quan un s’adona de quin baix nivell d’indigència
intel·lectual hem deixat que fos la constant de tots aquests que
s’anomenen Dirigents.

Que els catalans no som com els
albano-kosovars, no calia que ens ho repetissin. Amb tot el respecte
cap aquell poble, no crec que gaires catalans creguin que ens mereixem
menys la independència que els qui fa pocs dies van tenir el plaer
d’escriure amb lletres d’or sobre la seva història. Sent plenament
sincers, i novament amb tot el respecte cap aquella gent, haurem de
reconèixer que molts dels nostres com a mínim giraríen el cap
neguitejats, si anant pel carrer escoltessin un crit anomenant aquesta
paraula. És per això, que el nostre
poble només pot sentir menyspreu i fastig per aquells que aconsegueixen
que quedem reduïts a les ordres d’una ministra que no sap ni parlar i
que tracta els catalans com a bestiar, mentre d’altres pobles
aconsegueixen en poc més de 10 anys la seva independència amb
l’aprovació i ajuda de les principals potències mundials
. Veient tot això, encara espereu que siguem tan idiotes com per donar-vos de nou un xec en blanc?

El
gran patriota Carles M. Espinalt, ja va deixar ben clara la qüestió en
molts dels seus sempre tan encertats versos. Podríem destacar avui, un
fragment que parla del perque no som capaços d’executar amb plenitud el
pla que ens porti a l’alliberament nacional, ja que s’adiu perfectament
a la situació d’aquests darrers dies:

“Els
motius pels quals no s’ha acabat mai d’interpretar, sense perdre o
robar-nos les solfes, els podem copsar fins i tot amb fets aparentment
secundaris. En ells, això sí, hi trobem tàctiques errades, molta bona
voluntat, excuses de mal pagador i limitada moral de victòria. Què ens
ha mancat? Inspiració? Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem nosaltres
mateixos els inconvenients o ens venen de fora? Fem el sord o gent
impenitent ens tapen les orelles?”

No hi ha dubte, que no
és més que un fet aparentment sense importància el què passi en
d’altres pobles, però no per això hem de deixar de tenir en
consideració segons quins gestos. Trobem encertada l’actitud de qui
surt a defensar i fer el joc brut dels espanyols, afirmant
categòricament que “Catalunya no és Kosovë”, i remarcant amb la boca
petita “però els drets dels pobles son els mateixos…” ? Això és tot
el que podem esperar d’aquests que us anomeneu independentistes, i que
ja fa massa temps que embruteu el significat d’aquesta noble paraula?
És també espaterrant un altre fet, que a hores d’ara ja només podem
catalogar de simptomàtic: el gest d’onze parlamentaris de CiU i el Sr.
Puigcercós, deixant d’assistir i retardant la votació sobre el
pronunciament del Parlament a favor de la independència de Kosovë.
Potser la vostra tàctica per acostar Catalunya a la independència és
simplement fer el ridícul cada dia que en teniu l’ocasió. Si és el cas,
us hem de felicitar molt efusivament: Fantàstic! brillant! increïble!
Crec que ningú havia aprofitat mai tan bé una ocasió com aquesta per a
mostrar la seva plena incapacitat respecte al càrrec que ocupa.

El
fet que una majoria del Parlament, que s’auto-anomena sobiranista,
nacionalista o independentista hagi fet el més gran dels ridículs en
comptes d’aprofitar l’ocasió per a dir directament a Espanya que es
vagi preparant perquè ja els hi arriba l’hora, no fa més que accelerar
un procés de canvi urgent del nostre comandament
. Després del
què hem pogut veure aquests dies, no podem més que afirmar que la molt
bona voluntat es queda en un brindis amb cava, i la limitada moral de
victòria en això, …no res. El fet
que no heu pogut ni aprofitar el patètic paper de l’Estat Espanyol
mostrant símptomes clars de pròxima defunció a ulls de tot el mon, és
encara pitjor
. Però hi ha un
fet que m’ha acabat de deixar totalment en estat de shock: que
l’exPresident Italià, Francesco Cossiga, hagi fet més pels catalans que
tots els lacais del Parlament Colonial de Fireta junts
. És doncs
per agrair sincerament el gest d’aquesta honorable personalitat, i
felicitar-la molt efusivament per haver fet més pel nostre poble que
els nostres propis dirigents. No obstant, tots els parlamentaris de CiU
i ERC ja no podeu ser catalogats ni de retardaris. Sou uns autèntics
botiflers confessos, i és evident que no sou els homes capaços que tots
voldríem veure com a representants. De fet podem
afirmar ja amb totes les lletres, que sou el principal problema dels
catalans, donat que sou vosaltres mateixos els qui creeu un cop darrere
l’altre els inconvenients i obstacles cap al nostre alliberament
nacional
.

Aquesta cançoneta del “ja us agradaria, però no s’hi pot fer més”, ja no convenç ni al més gran dels ignorants.
Per
tot això, com a mínim es mereixen unes sinceres disculpes els pocs
catalans de bona fe que encara us voten amb la pinça al nas, així com
la gran majoria de militants de base dels vostres respectius partits.
Un cop fet això, faríeu un digne servei al nostre País abandonant
definitivament la política. Però tots sabem del cert que no arribarà pas el dia que apliqueu allò tan terapèutic en una democràcia: dimitir.

Tornant
al tema que ens ocupa, si heu dit tan alt i clar que Catalunya no és
Kosovë, per què no sou capaços d’explicar-ne les raons? Ho trobeu tan
obvi? O potser deu ser que en coneixeu perfectament les diferències, i sou conscients que us podrien delatar i deixar en evidència?
Seria interessant presentar-les, perquè els catalans prenguem
consciència de quin és el canvi de rumb que cal al nostre País si volem
escriure mai amb lletres d’or sobre la nostra història com han fet els
kosovars.

– El poble de Kosovë,
no té uns dirigents mesells que intenten jugar amb la legalitat de
l’estat que els manté presoners, sinó que creuen la ratlla vermella
saltant-se la legislació vigent.

Realment és indignant
veure que alguns encara intenten vendre als catalans de bona fe, que
aconseguirem la independència dins de la legalitat espanyola. A què
jugueu presentant propostes que no han fet més que riure als espanyols?
I no era per riure, si vosaltres
mateixos ja heu catalogat “d’esquer” el referèndum del 2014, i heu
passat a tenir com a objectiu “uns resultats semblants al concert
econòmic pel …2023!”?

En algun moment haurem de trencar
els ous per fer la truita com han fet tots els altres pobles, i
vosaltres ja heu demostrat no estar gens ni mica disposats a fer-ho.
Encara no us heu pogut mentalitzar que la independència mai ens la
donaran, sinó que l’haurem de prendre, tal i com han fet tots els
pobles que han esdevingut Estat? Més
aviat m’inclino a pensar que ho sabeu massa bé, però sou tan covards
que l’únic al què podeu aspirar és a mantenir el vostre sou fins que us
despatxem com us mereixeu
. És clar, sinó a què us dedicaríeu? Mentrestant,
amb la vostra nul·la contundència heu sigut incapaços de respondre a un
Estat que està assistint al dejà-vu de la seva propia mort
.


El poble de Kosovë, s’ha independitzat gràcies al suport d’unes
aliances internacionals que tenen la capacitat d’assegurar el seu nou
estatus jurídic.

Sense això res hauria estat possible, i és del tot segur que aquests contactes no els han mantingut dins de cotxes oficials amb banderetes sèrbies.
Llavors no podem fer més que contraposar-ho amb el què s’ha fet al
Parlament de Catalunya al llarg d’un segle. Parlar de qualsevol
d’aquestes relacions para-oficials que hem tingut amb els EUA, és
suficient per afirmar categòricament que som nosaltres mateixos els qui
ens posem pals a les rodes. En totes aquestes trobades, els catalans
hem anat allà a parlar sobre un millor encaix a Espanya, sobre si som
espanyols a la catalana, que si tenim una “peculiaridad regional”, que
si volem ser tots germans i solidaris amb els espanyols, fins que al
final els qui creien que allà es
parlarien de temes seriosos, no van tenir més remei que aixecar-se
enutjats, i pronunciar un famós “This is a spanish affair!”
. Així doncs, creieu
que continuarem confiant que algun dia fareu el què no ho heu fet en
100 anys? Us penseu que som tan esclaus com per a permetre que uns
incapacitats com vosaltres ens governin gaire temps més?


Als
catalans ens ha d’importar ben poc la moralitat de tot plegat. N’estem
farts que alguns vulguin ser els més purs entre la puresa infinita
mentre d’altres pobles ens passen la mà per la cara
. Prenguem
nota sempre del què sigui útil i funcioni, i deixem-nos d’anàlisis
profundes sobre si els kosovars es mereixen la independència menys que
els catalans. La lliçó important, és que ells han demostrat que la independència no és qüestió de merèixer-se-la, sinó de guanyar-se-la. Fem autocrítica i entenguem que un cop més ha quedat en evidència tota la nostra classe política. Aquesta doncs, és la principal diferència (que ens ha d’importar) amb el poble de Kosovë: La mediocritat dels nostres dirigents.

Tinguem
ben clar que els qui han gaudit de poder de decisió als últims anys,
son els culpables directes dels problemes que patim des de fa temps a
la nostra pròpia pell. A partir d’ara, que no comptin amb la gent que
conservi un xic de dignitat. És amb tots aquests esclaus de la Colònia
que hem de passar comptes per a poder començar a caminar amb pas ferm
cap a la independència. I per
a qui encara intenta justificar les actituds miserables de tots aquests
lacais amb l’argument que “ara no tenim res més”, l’hi recomano que
pensi seriosament com és que un poble mil·lenari com el nostre ha pogut
caure tan baix, com per a sentir profunda enveja dels dirigents d’un
poble com Kosovë
.

Així
doncs, fins que no hi hagi foc nou, som molts els que diem prou! Fins
que no tinguem la capacitat d’escollir algú que de veritat reclami amb
contundència allò que és nostre, la única sortida digna que ens queda
és l’ABSTENCIÓ!


EA 842. ANDORRA I CATALUNYA, dos països catalans germans de sang i de llengua.

Notícia extreta de www.radiocatalunya.ca

26.02.2008 – 18:56

Concretar
i formalitzar les relacions que, en molts casos, ja existeixen. Aquest
és l’objectiu que persegueixen el Govern i la Generalitat amb la
signatura, prevista abans de l’estiu, d’un acord marc global entre els
executius andorrà i català. Per tal d’analitzar el primer esborrany que
s’ha redactat sobre el pacte, la ministra d’Afers Exteriors, Meritxell
Mateu, va rebre la que seria la seva homòloga al govern català, Roser
Clavell. L’una i l’altra es van mostrar satisfetes del desenvolupament
de la jornada de treball, que va servir per posar en marxa un acord
“molt transversal” i que s’ha de concretar en un pla de treball bianual
(el primer s’establirà per al període 2008-2010) i la configuració
d’una comissió mixta que cada any avaluarà el compliment dels pactes i
l’establiment de nous objectius conjunts. Clavell va recordar que
“Andorra, per a nosaltres és un país prioritari, per les relacions
històriques i culturals, per la llengua”.

Tant la secretària d’Afers Exteriors catalana, que es va desplaçar
al Principat acompanyada del director general de Relacions
Internacionals, Àngel Cortadellas, com el Govern van coincidir a
explicar a través d’un comunicat que l’acord marc té com a objectiu
“donar una cobertura general a tots els àmbits de col-laboració com són
les infraestructures, la indústria i el desenvolupament econòmic, el
medi ambient i el patrimoni natural, l’agricultura, la cooperació
transfronterera, la llengua i la promoció cultural, la salut pública i
la protecció civil, la cooperació al desenvolupament, l’ensenyament
superior i la recerca, la joventut, els esports i la societat de la
informació. “Amb l’estatut podem signar acords amb estats. Per tant,
qualsevol moviment que fem sempre és una projecció exterior”, va dir
Clavell, que va aclarir que la Generalitat pot establir acords “sobre
els quals tinguem plenes competències”.

Roser Clavell va explicar que fins ara cada govern havia fet un
treball interdepartamental previ per mirar d’identificar les interessos
de cada part. L’acord marc reflectiria els convenis i els protocols ja
establerts fins ara i altres de nous. Cortadellas va matisar que els
aspectes concrets estan recollits en set fulls, a l’esborrany. Segons
Clavell, l’entesa s’hauria de signar durant “el primer semestre del
2008”, després que “durant tot aquest temps s’hagin treballat les
propostes més en ferm i s’hagi creat el comitè mixt”. Per ara,
Catalunya ha establert un acord pràcticament idèntic amb l’Uruguai.
Clavell va destacar que Catalunya, amb el Principat d’Andorra, “sempre ha tingut
unes relacions molt positives. Relacions econòmiques, humanes,
polítiques. És el nostre país veí i ens interessa concretar i
formalitzar les relacions que tenim en moltes àrees”.

Informa: DIARI D’ANDORRA

EA 841. Situació del català a la Franja de Ponent


El català a la Franja: bona salut, però sense reconeixement legal.

Enviado por: "InfoMigjorn"
infomigjorn@telefonica.net

Mar, 26 de Feb, 2008 1:50 pm

InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana
______________________________

___________
…………………….[4.100 membres]………………….….

Enviat a InfoMigjorn per Eugeni S. Reig
_________________________________

Publicat en VILAWEB dilluns 25 de febrer del 2008
http://breu.bulma.net/?l8902

El català a la Franja: bona salut, però sense reconeixement legal

És la conclusió d’un estudi del sociòleg Natxo Sorolla

El català de la franja gaudeix de bona salut social, i el seu ús és
bastant estable, malgrat que els seus parlants no tenen reconeguts per
llei els seus drets lingüístics. A aquesta conclusió ha arribat,
almenys, el sociòleg Natxo Sorolla, després d’analitzar l’últim Estudi
Sociolingüístico de la Franja que van realitzar en l’any 2003 els
governs aragonès i català.

Sorolla va presentar el seu estudi durant la Jornada sobre la
Transgresión Cívica que va celebrar ahir dissabte l’Institut d’Estudis
del Baix Cinca (IEBC), que va reunir a un centenar d’experts i curiosos
en el Palau Montcada.

Segons l’estudi, més d’un 90 per cent dels habitants de la Franja
parlen habitualment el català, ‘el major percentatge de tots els
territoris de parla catalana’, però només un 30 per cent és capaç
d’escriure-ho. Quant a l’ús, és major en l’àmbit familiar, però es va
reduint en l’àmbit més públic, en els comerços, el banc o el metge, i
un 20 per cent ho utilitza com primera llengua per a dirigir-se a un
desconegut. Davant aquestes dades, Natxo Sorolla considera que "hi ha
un coneixement oral molt ampli, però l’escrit està més limitat. El seu
ús està bastant generalitzat i la seva transmissió de pares a fills
està estabilitzat i, fins i tot, va a més. O sigui, hi ha més fills de
famílies castellanoparlants que acaben parlant en català que al revés’.
També va cridar l’atenció la denominació que es dóna al català, ja que
un 20 per cent es refereix a la seva llengua com català, un 35 usa un
localismo (fragatino, maellano, etcètera) i un 44 per cent usa un terme
pejoratiu o despectiu com chapurreau, ‘encara que aquest percentatge va
disminuint’.

ALTRES ACTIVITATS

A més de la conferència de Natxo Sorolla, el programa de la ‘Jornada
sobre la Transgressió cívica: Franja de Ponent i transgressió,
propostes practiquis i concretis per a viure en català’, va oferir una
ponència del vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López
Tena, sobre Justícia i Transgressió, i una altra de l’escriptora i
periodista, Patricia Gabancho, sobre Creativitat i Transgresión. Així
mateix, es va presentar el llibre ‘Elogi de la Transgressió’.
L’objectiu de les jornades era, segons Quim Gibert, coautor d’aquest
llibre, "plantejar una sèrie de propostes d’actuació perquè els
ciutadans reivindiquin la plenitud dels seus drets lingüístics, en un
territori com el de la Franja, on els aragonesos catalanoparlants
manquen de tot reconeixement legal".

En aquest sentit, la trangressió o la desobediència civil ‘és una arma
que poden utilitzar aquests ciutadans davant el maltractament legal que
pateixen en la seva comunitat’. Segons Gibert, no es tracta de
postulats radicals, "sinó d’una cridada a la imaginació, a una forma
creativa de transgressió’ i va posar com exemple el cas de ‘un jove de
Mequinensa que ha traduït al català la web del Parlament Europeu,
demostrant que si no hi ha una edició en aquesta llengua és perquè no
es vol, no perquè no es pugui".

EA 839. Comunicat de CA felicitant Kosovo per la seva Declaració Unilateral d’Independència.

25 febrer 2008


Comunicat: Catalunya Acció celebra la declaració unilateral d’independència realitzada pel Parlament de Kosovo

Catalunya
Acció es congratula pel naixement d’un nou estat en territori europeu i
felicita la nova República de Kosovo per haver aconseguit la seva
independència.

Conscients
de la proliferació de nous estats a Europa sota l’empara internacional,
Catalunya Acció crida a tots els catalans a treballar conjuntament i de
manera coordinada i operativa per aconseguir
el nostre alliberament nacional, que no és cap altra que la nostra independència. Per tant, i aprofitant aquesta favorable conjuntura internacional,
Catalunya
Acció es reafirma en els seus principis i plantejaments fundacionals
que no són cap altres que trencar amb Espanya i França i assolir un
estat propi per a Catalunya (Països Catalans).

Catalunya
Acció reivindica i exigeix el compliment de la legislació internacional
per a la nació catalana, emparant-se en l’article 1 de la Carta de l’ Organització de les Nacions Unides de 1945,
on hi diu textualment: “Els objectius de les Nacions Unides són […]
desenvolupar relacions amistoses entre nacions basades en el respecte
del principi d’igualtat de drets i d’ autodeterminació dels pobles,
[…]” ratificat també en l’article 55, així com, en posteriors
resolucions, convenis i conferències de caràcter internacional.

Per altra banda, volem remarcar la valentia i el lideratge dels dirigents kosovars,
que conjuntament amb la voluntat popular, han portat tot aquest procés
de manera ferma i decidida fins assolir el seu històric objectiu, la
independència.

L’exemple de Kosovo ha de servir als catalans per visualitzar la importància vital de les relacions internacionals
en un context de secessió política. La legitimitat no ve de dins, sinó
de fora de les fronteres. Aquest país no ha aconseguit la independència
perquè la legislació interna li hagi facilitat el procés, sinó tot el
contrari. Si fos pel marc legal de Sèrbia, Kosovo no aconseguiria mai
la independència. Ben al contrari, aquest nou estat es converteix en
legítim i oficial a mesura del progressiu reconeixement internacional
de la resta d’estats independents, començant pels Estats Units
d’Amèrica. No és un detall insignificant: el dret a existir d’un estat s’aconsegueix amb el reconeixement dels altres estats.

Per últim, Catalunya Acció vol denunciar la ineptitud i vulgaritat del Parlament colonial i de fireta del Principat,
que un cop més no està a l’alçada del poble que representa, ja que quan
aquest li reclamava un pronunciament sobre la independència de Kosovo,
alguns diputats dits nacionalistes i independentistes romanien en lloc
desconegut, evitant així una moció sobre la qüestió. Aquest lamentable
afer, de ben segur que no serà l’últim d’una classe dirigent, que
evidencia un cop més la seva incapacitat de portar-nos cap a la nostra
llibertat política.

Considerem doncs, que cal un foc nou com a Kosovo, que ens porti a la independència i a una regeneració política i democràtica radical.

Barcelona, 22 de febrer del 2008

Extret de "Catalunya Acció Internacional"
http://www.catalunyaaccio.org/elnord/internacional/2008/02/comunicat-catalunya-acci-celebra-la.html

EA 838. “30 anys que no valen per a res!” “100 anys d’una estratègia fracassada”

El catalanisme
ha fracassat, hem de passar a l’independentisme! "Aquesta nostra terra encara pareix homes amb la determinació d’alliberar-se i alliberar la seva pàtria! (www.catalunyaaccio.org)

CIU I ERC, EL FRACÀS DEL CATALANISME

25.02.2008 – 13:57

"CiU i ERC: el fracàs del catalanisme"

FRANCESC PUIGPELAT

De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un
imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC
no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en
treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè
uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el
PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà
mínim.

Amb aquesta perspectiva, l’abstenció o el vot en blanc de l’electorat
catalanista serà enorme. A qui li ve de gust votar CiU o ERC sabent que
els uns i els altres entraran de seguit en una guerra fraticida per
vendre’s més barat al PSOE? Això desil·lusiona i acaba generant el que
ahir recollia en portada un diari de Barcelona: “La bipolarització
margina CiU i ERC”.

Ara: ¿és inevitable aquesta bipolarització, com alguns volen
interpretar? Jo no ho crec. Encara més: en aquestes eleccions del 2008
seria més fàcil que mai trencar-la, perquè mai els dos grans partits
espanyols havien patit un descrèdit tan gran a Catalunya. Amb els seus
atacs contra Catalunya per l’Estatut, el PP s’ha situat a una distància
sideral del centre polític català. I, amb la seva prepotència i les
seves mentides, el PSC-PSOE ja no genera la més mínima il·lusió.

El 2008, per tant, era un moment idoni que sorgís una tercera força
catalana que aprofités el cansament dels partits espanyols i que
recollís el nou sobiranisme que flota a l’ambient i que va quallar a la
manifestació de l’1 de desembre. Aquest era el moment que un gran acord
catalanista, amb un programa ambiciós i una veu forta, hauria pogut
trencar la bipolarització amb molta facilitat. L’eslògan per
aconseguir-ho, que tothom hauria entès, hauria estat aquest: “El PP ens
maltracta. EL PSOE ens maltracta amb una rialla. Vota la via
catalanista!”

Ara: tot aquest projecte que estic descrivint és manifestament
impossible per l’enfrontament radical al que han arribat CiU i ERC, i
que es deu molt més a les dèries dels seus dirigents que a diferències
entre els seus electorats o incompatibilitats programàtiques. El
catalanisme ha optat per la lluita caïnita, i els resultats els veurem
ben aviat. Segons totes les enquestes, la suma de diputats de CiU i ERC
a Madrid serà la més baixa de la història. Dic suma? Què més voldria!
Com deia aquell lector de l’e-notícies, serà una resta!

FRANCESC PUIGPELAT

Extret de: www.radiocatalunya.ca

EA 837. La por que emmascara el preludi (Carles M. Espinalt) (Cap.2)

 

PRELUDI
DE LA INDEPENDÈNCIA
per Carles Muñoz Espinalt


Capítol 2

LA POR QUE EMMASCARA EL PRELUDI

Gairebé
s’acabava el segle XIX, quan Joan Maragall escrivia i resumia en una
sola frase, el que encara és el millor i més modern
programa polític per al nostre país: «La qüestió
per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o
menys lentament la corda que la lliga a la Morta.»

És
fàcil comprendre què indicava en referir-se a «la
Morta». Si calia, en parlava sense pèls a la llengua. No
és pas gens complicat de poder rellegir: a l’any 1899, amb
motiu de la defunció del polític espanyol Emilio
Castelar, ho concreta Joan Maragall, amb totes les lletres, en una
carta adreçada al seu amic Antoni Roura: «Ja ho veus com
s’ha mort en Castelar. És un “luto” nacional de debò
perquè ell personificava l’Espanya que també s’està
morint.»

Per
molt que es vulgui fugir del tema, no pot negar-se que opinions
d’aquesta mena són, com a mínim, una rotunda iniciació
del preludi de la Independència de Catalunya. Per què
no es valoren amb tota la seva importància? En rigor, no
solament no s’ha volgut analitzar les raons que les fomentaven, sinó
que s’han dissimulat tant com s’ha pogut. Hi ha catalans, entre
porucs i afables, que lluny de veure-hi una concepció clara i
serena de la realitat, la disfressen d’emoció no meditada i
passatgera, una mena de flor que no fa estiu o un banal exabrupte que
ni suma ni resta en relació a res. Davant de qui i de què
volen justificar-se? Quin temor els porta a fer-se l’esmunyedís?

Contemplem-ne
un exemple: Maurici Serrahima, en una biografia de Joan Maragall
publicada per primera vegada l’any 1938, bo i glossant la frase:
«tallant la corda que la lliga a la Morta», s’afanya a
disculpar les inten-cions del poeta, com si encara el poguessin
posar a la presó o fos possible inculpar d’un delicte aquell
qui gosava transcriure la pensa- da. Cautelós, Maurici
Serrahima, embolica el «tallant
la corda que la lliga a la Morta» amb el següent
comentari: «Però aquest estat d’esperit no era ben bé
el seu: Ell esperava sempre i creia que la unió dels pobles
ibèrics era una gran possibilitat i que el catalanisme
n’iniciava el camí.»

Com
pot tractar-se d’un estat d’esperit allò que és un
concret i meditat raonar? Què en treuen de confondre els
humors de l’ànim amb l’agudesa del criteri? Sigui lícit
o no, amb les excuses i justificacions que ningú no els
demana, ja tenim una altra manera de no deixar escoltar el preludi de
la Independència de Catalunya.

Posat
a treure-li importància, es menyspreen els motius inicials que
porten a referir-se a «la Morta», ja que els homes com en
Joan Maragall veien Espanya com a sinònim de península
Ibèrica; però quan hi manca Portugal, parlar d’Espanya
per indicar l’entitat geogràfica que en resta, esdevé
una impostura que certs opressors poden despòticament
aprofitar, però sempre acaba demostrant-se que, per falsa, no
és viable.

 

Carles Muñoz Espinalt


EA 836. Una abstenció guanyada a pols …

La fotografia és de la manifestació del 18 de febrer del 2006.

Texte extret del Blog d’en Jaume Renyer. Sols per llegir i pensar:

jrenyer |
dilluns, 18 de febrer de 2008 | 10:58h
Avui fa dos anys que es va celebrar a Barcelona la manifestació
convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir, (que es presentava
públicament amb aquesta iniciativa).

El lema de la marxa era "Som una nació i tenim el dret a decidir",
malgrat el buit mediàtic que va precedir la convocatòria, aquesta fou
un èxit de participació. Feia poques setmanes del pacte de la Moncloa
entre Zapatero i Mas, hi havia indignació entre els sectors
nacionalistes més actius i tothom presentia que el procés estatutària
acabaria en fracàs. ERC, l’única formació política que donava suport la
mobilització, no va saber donar continuïtat a l’ímpuls polític al
sobiranisme que la manifestació va fer aflorar i va entrar en una fase
de dubtes sobre quina posició adoptar davant l’Estatut. Tothom ja sap
com va anar tot plegat a partir d’aleshores.
Avui, dos anys després tenim el sobiranisme civil en posició avançada,
tot i que li falta trobar estabilitat organitzativa, autonomia respecte
dels partits i arrelament efectiu a nivell territorial. El sobiranisme
polític està abocat al desplegament estatutàri i a la gestió de la
quotianitat, essent encara una qüestió pendent la formulació d’una
estratègia creïble cap a l’autodeterminació. La primera mesura a
adoptar, si realment es vol avançar cap a l’exercici del dret a decidir
a mig termini, és la de coordinar de forma estable les mobilitzacions
del sobiranisme social amb l’actuació de les forces que es reclamen del
sobiranisme polític. CIU, ICV i ERC varen donar suport a la
manifestació del 1-D (primeres valoracions, valoracions addicionals),
tot just fa tres mesos, també convocada per la PDD, ja ha estat un pas
endavant, però no suficient. Passat el 9 de març, una de les qüestions
a analitzar en quina mesura el potencial de mobilitació cívica del
sobiranisme es reflecteix en els resultats electorals de les forces que
li donen suport.

Comentaris: 2
  • els segadors no porten anells
    maties |
    dilluns, 18 de febrer de 2008 | 23:10h
    Estic
    d’acord amb l’Albert. El sobiranisme ha deixat de tenir els partits
    polítics (CiU, ERC, ICV) com a referent de la seva lluita. La societat
    civil ha pres la iniciativa, i qui ara van a remolc son precisament
    aquests partits polítics amb butaca tova a Madrid, Barna o províncies.
    Aquests partits haurien de reflexar la realitat sociològica del país,
    però si ells se n’allunyen, ja s’ho faran. Les contínues abaixades de
    pantalons o arromengades de faldilles, per sort, dins el sobiranisme no
    hi tenen cabuda. Entre tots acabarem sumant, però no n’espereu la suma
    en forma de vots en aquestes eleccions. Us ho heu guanyat a pols. Ni
    CiU, ni ERC, ni ICV ja no podeu menar aquest carro. La societat civil
    sobiranista s’ha adonat que foteu el país sempre pel pitjor pedregal, o
    per autopistes de peatge. I ni l’un ni l’altre son els camins d’aquesta
    lluita.

  • PARTITS POLÍTICS
    ALBERT| Adreça electrònica |
    dilluns, 18 de febrer de 2008 | 14:22h


    Crec que per avançar en el dret a decidir, la societat civil ha fet i
    fa una bona tasca, els que fallen son els partits polítics que no poden
    tenir la barra de demanar suport electoral quan no son capaços de donar
    un pas endavant i deixar el tacticisme habitual i la mediocritat
    general, amb moltes frases, però pocs fets.

EA 835. Esquerra, ingenuïtat o canvi de directiva.

La fotografia és de la manifestació de l’1 de desembre del 2007

Texts extrets del Blog d’en Jaume Renyer.

Sols per llegir i després pensar:

jrenyer |
diumenge, 2 de desembre de 2007 | 17:53h

La
massiva manifestació d’ahir pot ser més transcedent políticament que la
celebrada el 18-F de l’any passat i no me’n puc estar d’afegir les
meves valoracions particulars a les ja realitzades fins ara per part de
molts dels participants en aquesta marxa pel dret a decidir.

La
primera consideració que cal fer és de reconeixement cap a la
Plataforma pel Dret a Decidir, que amb l’èxit d’ahir s’ha guanyat
merescudament el dret a tenir un paper capdavanter en la configuració
d’un moviment social i polític orientat a la lluita pel dret a
l’autodeterminació. Els partits polítics, significativament, ocupaven
el lloc de reraguarda en la marxa d’ahir. Aquesta és una posició
conjuntural que haurem de revertir en els propers anys fins a tornar a
posar les formacions polítiques, almenys les sobiranistes, al capdavant
del moviment per l’autodeterminació junt a les entitats com la PDD.
La
segona valoració va lligada a la composició social i la procedència
geogràfica dels participants: hi havia menys gent jove que de mitjana
edat i potser no es va notar prou la presència de la població
metropolitana barcelonina, precisament la més afectada per la fallida
de les infraestructures. Em comentava un amic del Baix Llobregat que
detectava entre els seus convilatans que s’autoidentifiquen com a
catalans i espanyols alhora una doble actitud: d’una banda perceben la
causa justa de la convocatòria a manifestar-se però alhora no volien
exterioritzar un acte de desafecció a Espanya. Sense cap reacció
anticatalana, impossible perquè ja és també la seva terra, no han donat
encara el pas de compartir la reivindicació del dret a decidir com a
poble. Perà estan en camí de fer-ho. El PSC, el partit de referència de
molts d’aquests catalans, va ser el gran absent de la jornada d’ahir.
El primer partit en votants de Catalunya va camí de deixar de ser-ho a
passos accelerats. El PSC no pot participar de cap manera en un bloc
polític, amb el PP i Ciudadanos, que es contraposi al conjunt
socio-polític que ahir es va manifestar conjuntament.
En tercer lloc
CIU, ERC i ICV, les tres principals formacions que donaven suport a la
convocatòria de la PDD, són els mateixos partits que van votar
favorablement en el Parlament de Catalunya, l’any 1989, que el poble
català no renunciava a l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquests
mateixos partits són els que hauràn de participar necessàriament en la
majoria parlamentaria que ha de fer possible, a partir del 2010, la
convocatòria d’una consulta popular per l’autodeterminació.
Una
quarta valoració ha de fer referència obligatòria als sindicats d’àmbit
estatal. A ells els ha arribat també l’hora del declivi i a tots els
independentistes pertoca afavorir-ne el relleu en favor dels sindicats
nacionals catalans.

Comentaris: 5
  • Compte ara amb els socialistes!
    Sebastià A.| Adreça electrònica |
    dilluns, 3 de desembre de 2007 | 01:24h
    Què
    us hi jugueu que avui els socialistes faran veure que la cosa no anava
    amb ells?. Van estar fent tot el possible per boicotejar la
    manifestació, però avui li treuran tota importància. Doncs precisament
    això és el que no ha de passar. Aquesta manifestació marca un camí i
    s’ha de posar en pràctica ja des d’ara. El PSC ho impedirà adormint
    altre cop la situació i situant el debat en la seva guerra amb el PP,
    que és el que li dóna vots. Doncs no, ERC ha d’anar a la seva i
    presentar les seves propostes al govern o al parlament sobre totes les
    qüestions necessàries. Caldrà una entesa ERC-CiU al Parlament sobre el
    finançament. I tirar-ho endavant. Segur que Montilla no té collons de
    trencar el govern. I si Carod segueix amb la seva política de
    declaracions de diumenge i acotar el cap la resta de la setmana, que
    plegui d’una vegada.

  • L’ 1-D una data històrica
    Josep Maria |
    diumenge, 2 de desembre de 2007 | 22:18h
    La manifestació ha estat una dutxa d’ autoestima. La necessitàvem després d’ un any de tripartit montillista.

    En
    relació al teu escrit crec que ets massa optimista en relació al que
    podríem anomenar els "catalans espanyols". Crec que l’ únic que podem
    aconseguir és que aquest sector es torni indiferent i tant els hi faci
    viure en un Estat espanyol com en un Estat català. En altres paraules
    hem d’ evitar que es tornin hostils a un procés d’ autodeterminació,
    però voler que es tornin independentistes, amb les connotacions
    antiespanyoles òbvies que porta associat l’ independentisme, és una
    tasca gairebé impossible.

  • Montilla és el nostre tap
    Jordi Franciosa| Adreça electrònica |
    diumenge, 2 de desembre de 2007 | 19:06h
    Montilla
    és el tap que té ERC per no catalitzar el moviment independentista que
    va sortir ahir al carrer. O collem el Montilla i el PSC, o hi quedarem
    engolits. Els socialistes han quedat fora de la centralitat
    catalanista, al costat del PP. I qui se n’aprofita és tothom menys ERC.
    Fem demà mateix dilluns un ultimàtum. "Montilla o fas un gir nacional,
    o aquí et quedes". I no patiu que abans de perdre la cadira farà el gir
    nacional.Com pot ser que el paio el que més destaqui de Carod és la
    "lleialtat" que té cap a ell, és a dir, que li diu a tot amén?

    • Totalment d’acord
      Josep| Adreça electrònica |
      diumenge, 2 de desembre de 2007 | 19:40h
      Estic
      totalment d’acord amb tu, Jordi Franciosa. ERC passa avui un moment tan
      trascendental com quan va haver de decidir que feia amb l’Estatut. Ara
      s’ha de posicionar respecte aquesta manifestació de l’1-D si no vol
      perdre el tren. O posa un ultimàtum a Montilla o canviem la direcció
      d’Esquerra i en posem una altra que tingui més nas polític.

  • Fer passar Montilla per l’adreçador
    Pere Rodríguez| Adreça electrònica |
    diumenge, 2 de desembre de 2007 | 18:43h
    No
    tot a la manifestació era tan en positiu. També hi havia molta crítica
    per com està la política d’aquest país. Vaig parlar amb molta gent que
    anava al primer bloc i no vaig trobar ningú que estigui content amb el
    govern presidit per José Montilla. És un clam massiu: aquest home
    provoca vergonya aliena i a vegades ràbia. No està preparat i a més és
    membre de l’executiva del PSOE, i això prima per sobre de tota la seva
    política. El PSC ha comès un error garrafal no afegint-se al corrent de
    fons de la societat catalana per apaciguar aquest malestar. I ara o bé
    Montilla rectifica en els pròxims dies, o la bufetada la rebrà la
    direcció d’ERC que l’aguanta amb tanta "lleialtat", en expressió del
    mateix president. Si Montilla depèn de Carod i Puigcercós que es noti,
    i que el facin passar per l’adreçador. Tampoc costa tant, i és per això
    que els vam votar. I si no ho saben fer, al carrer tots dos.

La fotografia és de la manifestació de l’1 de desembre del 2007

EA 834. El vot en blanc serà minoria absoluta


Gests de Catalunya Acció a l’arena pública:

El vaixell insígnia de la Independència de Catalunya vira en direccions de difícil lectura però mica a mica més patriotes ho van comprenen, i així ens porta inexorablement cap a la plenitud nacional.

El capità i el seu timoner governen la capdavantera nau enmig d’una fosca tempesta, sols tenen, de guia, un lluminós i blanc estel que cluca enmig de fons blau marí el seu esperançador guspireig per l’escletxa intermitent que deixen els espessos núvols. Quan la tempesta es calma els mariners del valerós buc recullen d’arreu els patriotes caiguts d’altres naus a la deriva.

Estendard victoriós amb quatre barres vermelles en fons groc assenyalades per triangle blau -blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat, apareix dalt del buc, a la part més alta, surt així amb airós onejar del bell mig de la nuvolada!

Victòria! criden los mariners … Victòria ja és divisada!

———————–

Primer gest:
Catalonia Next State in Europe
(Manifestació 18-F del 2006)

Segon gest:
No a l’Estatut Colonial!
(1a setmana abans de la votació)

Tercer gest:
La Victòria és nostra! Catalunya 2014
(10 i 11 setembre del 2008)

Quart gest:
Un sol clam i una sola bandera: Independència!
(Manifestació 1-D)

Cinquè gest:
Abstenció! … trenquem amb Espanya!
(Eleccions al Parlament espanyol, 2008)