EA 771. Entra a la Web, dóna la cara i omple el formulari: www.catalunyaaccio.org

CAMPANYA NACIONAL I INTERNACIONAL per fer saber l’estat llastimós de les nostres infraestructures i serveis i les causes directes i profundes d’aquest desori. L’acumulat del dèficit fiscal de 191000 (cent noranta-i-un mil milions d’euros) o en pessetes: 32 .289.864.000.000 (Trenta dos bilions dos-cents vuitanta nou mil vuit cents seixanta quatre milions de pessetes). Si fos el títol d’una pel·lícula podria ser: "Un dels robatoris més grans de la història i un dels que encara duren!"

"España" (Espanya) "la lladre" va buidar sudamèrica d’or i plata i ara a l´època actual escanya i ofega Catalunya tan com pot gràcies en bona part al mesellisme del poble català i a la complicitat dels seus polítics i dels partits que aquests representen.

A la resta de l’article podeu veure els detalls de la campanya.

CAMPANYA NACIONAL I INTERNACIONAL

per tal que els catalans, donant continuïtat a
la recent manifestació de l’1 de desembre, puguin fer saber a les institucions catalanes
i europees:

1. La seva indignació per l’estat llastimós de les nostres infraestructures i serveis a causa de la inoperància i desídia dels nostres governants i del tracte colonial que rebem
per part d’Espanya

2. Que per tal de garantir un futur digne per a nosaltres i els nostres fills estem determinats a assolir la independència de Catalunya.

A. EXPLICACIÓ DE LA CAMPANYA

Si vostè decideix participar en aquesta campanya estarà enviant de forma automàtica dues cartes obertes per email que quedaran signades també automàticament amb les dades que vostè haurà introduït en un formulari.

1. S’enviarà una primera carta oberta en anglès per email al Sr. Jacques Barrot (Vice-President of the European Comission and European Comissioner for Transport)
(CLIQUEU AQUÍ PER A VEURE LA CARTA OBERTA EN ANGLÈS QUE S’ENVIARÀ)
(cliqueu aquí per a veure’n la traducció en català)

2. S’enviarà una segona carta oberta per email a les següents institucions i representants polítics de Catalunya:
(CLIQUEU AQUÍ PER A VEURE LA CARTA QUE S’ENVIARÀ)

Sr. José Montilla (President del Govern)
Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira (Vicepresident del Govern)
Sr. Antoni Castells i Oliveres (Conseller d’Economia i Finances)
Sr. Joaquim Nadal i Farreras (Conseller de Política Territorial i Obres Públiques)
Sr. Ernest Maragall i Mira (Conseller d’Educació)
Sra. Marina Geli i Fàbrega (Consellera de Salut)
Sr. Ernest Benach (President del Parlament de Catalunya)
Grup parlamentari de CiU
Grup parlamentari Socialistes
Grup parlamentari d’ERC
Grup parlamentari Popular
Grup parlamentari d’ICV
Grup mixt
Sr. Rafael Ribó i Massó (Síndic de Greuges de Catalunya)

Cadascun dels destinataris d’aquesta llista sabrà que la resta de persones i institucions de la llista rebran la mateixa carta i que també s’enviarà una carta oberta en anglès al Sr. Jacques Barrot.

B. COM PROCEDIR PER A PARTICIPAR

1. Si vostè clica a continuació on diu "OBRIR FORMULARIi" se li obrirà una finestra amb un formulari per a entrar les seves dades.

OBRIR FORMULARI

2. Dins d’aquesta mateixa finestra del formulari, un cop hagi entrat les seves dades podrà CONFIRMAR o CANCEL·LAR la tramesa per email de les dues cartes obertes als destinataris esmentats.

3. Un cop s’hagin enviat les dues cartes obertes (en el cas que vostè ho hagi confirmat), en rebrà una còpia a la seva adreça d’email.

RESPOSTA DE LA CAMPANYA

Catalunya Acció agraeix als catalans que van signar i trametre personalment les dues cartes obertes dirigides a les institucions i representants polítics catalans i a les institucions europees. Amb el seu gest de compromís han demostrat tenir la dignitat que és a l’arrel de tot procés d’independència, donant exemple del coratge, la claredat d’idees i la determinació pròpies de l’home/dona lliure.

No ens hem de deixar impressionar per l’alçada del càrrec que ens respon. Allò que realment compta és la talla ètica i de caràcter de la persona que l’ocupa. Vostès mateixos poden valorar les respostes.

Fins al dia d’avui (22 de desembre del 2007) les institucions i representants polítics catalans que han respost la carta oberta que se’ls va enviar han estat:

Sr. José Montilla (President del Govern) (vegeu resposta)
Sr. Ernest Benach (President del Parlament de Catalunya) (vegeu resposta)
Sr. Rafael Ribó i Massó (Síndic de Greuges de Catalunya) (vegeu resposta)

Catalunya Acció enviarà properament una carta que farà pública contestant la tramesa pel Gabinet de Presidència i pel Síndic Greuges.

EA 770. “Greu i preocupant” escrit per J. Pugnau i publicat a l’Estel de Mallorca.

Greu i preocupant

Em preocupa molt, però no m’ha sorprès: si no ho he entès malament, som el país amb percentatge per habitants d’Europa i Amèrica que consumeix més droga. En aquest punt cal parar el carro i reflexionar.

Per això tantes guerres, tanta revolució industrial, tanta passió per més i més creixement, tant de lluitar per la ciència i per “l’ensenyament”? Aquest és l’estat del benestar? Globalització, per què? Per això? Tantes lluites pels drets morals, per les religions, per les llibertats, pel respecte i per la “justícia” que no existeix a la terra dels mortals.

De jutges, advocats, fiscals, notaris, procuradors, funcionaris de tots colors, col·laboracionistes, oportunistes, covards irresponsables, especuladors, vividors, ganduls, eunucs intel·lectuals, “fantasmes”, imbècils, hipòcrites, lladres, senequistes, talps, homes de mals costums, multinacionals, bancs, màfies, fills de puta… de tot això en sobra i la vera llibertat natural i cultural amb equilibri no existeix, no convé al poder que els cega.

La joventut està decebuda i tenim una mostra palpant i real. L’home recollirà tot el que ha estat sembrant equivocadament aviat.

Ja és massa tard per intentar rectificar, és la meva nefasta conclusió, amb la qual m’agradaria molt equivocar-me.

El sistema està cec. Els arbres no li deixen veure el bosc.

Joaquim Pugnau Vidal.

Deixeble del Professor Raimon Panikkar.

i membre de CatalunyAcció.
Titular d’aquest Blog.

Article publicat a l’Estel de Mallorca
http://webs.racocatala.cat/esteldemallorca/numero/home.htm

EA 769. “El Nord de la Nostra Política” per Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.

25 abril 2005

El nord de la nostra política

L’abril del 2004 l’actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d’entesa que sempre ens han portat a la ruïna.

Potser ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc.

I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m’apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena “imperial” amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme.

El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista però tenia seny. L’autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».

Santiago Espot, 41 anys (Avui al 2007, 43 anys)
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció

EA 768. “Catalunya viu en l’estat d’excepció” Esteba Caireta, Economista. (i 2, i 3)

diumenge, 9 de desembre de 2007
>

Fer el diagnòstic

Abans d’elaborar un «full de ruta» caldria no errar un cop més en l’elaboració del diagnòstic correcte, perquè Catalunya viu en l’estat d’excepció, no és un país normalitzat i cal trobar altres explicacions del que ens passa

opinió
Economista

MIQUEL ESTEBA..


Se’m demana des d’Unió Democràtica, mitjançant la portaveu Joana Ortega, que assereni el debat. Abans, però, caldria fer unes quantes precisions.

La primera puntualització és que en el meu article del 19-N en cap moment no recrimino ni faig cap al·lusió pejorativa sobre el fet que Duran sigui de la Franja ni d’Alcampell, que quedi clar.

La segona és que el debat electoral ens rellisca, a mi i a la gran majoria dels catalans, que amb la seva abstenció ho certifiquen constantment. Que guanyin o perdin els prematurament esclerotitzats partits nacionalistes és irrellevant, donats els minsos rèdits aconseguits fins avui.

Només m’interessa el debat sobre el futur de la nostra nació, per això solament l’independentisme cobra importància en aquest moment i té full de ruta natural i possible, que no ho dubti la gent d’Unió. Els que no saben on tenen el nord són el personal de CiU, en particular, i el nacionalisme, en general.

Quant a la tòpica rauxa de què parla Ortega, que tinguin present que l’única rauxa que hi ha avui és la paranoia centralista que plana sobre Catalunya amb la condescendència i col·laboració lamentable dels partits nacionalistes catalans, dels quals Unió és el paradigma.

Anem pel seny. Que sàpiguen els del partit democratacristià que al seny li passa com al colesterol, que n’hi ha de bo i de dolent. Al primer, el bo, no el descobrirem pas avui; del segon, del pervers, cal defensar-nos-en, ja que és el pretext, la coartada, la fal·làcia perfecta per al centralisme per enganyar el nostre país, esperant que s’abandoni i es confiï, com s’ha fet i es continua fent. En definitiva, és l’entreguisme i la claudicació. A la portaveu d’Unió, col·laboradora del diari El Mundo, de Pedro J. Ramírez, caldrà dir-li que parlar de la «capacitat de lideratge i d’esforç» de Catalunya, de «l’òptim finançament» que tenim, de la idea del «pactisme», de la nostra «inevitable presència a Brussel·les» i de les «importants infraestructures» de què disposem, gràcies a la seva gestió, no només és temerari de dir, sinó que és la pura ignorància i una burla cruel. En paraules del seu líder, seria un brindis al sol, una volada de coloms o un sopar de duro difícil de digerir.

Si algú no ha llegit el discurs amb el títol d’El catalanisme, energia i esperança per un país millor d’Artur Mas al Palau dels Congressos, que no perdi el temps; no val la pena. Tres punts, en destacaria: el primer és la presentació immediata de la seva candidatura a les eleccions al Parlament com a cap de llista per a la presidència de la Generalitat. És el primum vivere, el blindatge amb vista al futur. Aquesta determinació de repetir desqualifica en bona part les paraules posteriors del discurs. El segon és quan parla de la pervivència de Catalunya com a nació, que, és clar, no depèn d’ell, i suposo que es devia referir més que res a la pervivència del seu estatus i el del seu entourage en els càrrecs públics que ocupen. I, en tercer lloc, l’afirmació, que comparteixo, de la perplexitat en què viu el catalanisme, si és que el catalanisme i el nacionalisme avui representen quelcom. Perplexitat que s’accentua en nomenar de manera solemne per unanimitat com a candidat a Madrid el president d’Unió, que, en una activitat frenètica, va de Roma, per parlar amb Prodi de la llei electoral, a Madrid per esmorzar amb determinades personalitats, entre elles la ministra Salgado i don Manuel Fraga, per tranquil·litzar-los: el discurs d’Artur Mas no representa res que pugui trencar la «unitat d’Espanya», per això aconsello que ningú no doni cap importància a les paraules del llarg discurs del «candidat» que «d’aquí a tres anys» aspirarà a la presidència de la Generalitat.

La incògnita de la celeritat de la compareixença de Duran a Madrid és si ho va fer de motu proprio, si van ser els seus adlàters de la direcció de CDC que li ho van suggerir o si va ser «cridat a capítols» pel poder central. Ja tenim un centralista de CiU a Madrid per defensar-nos de les permanents agressions, precisament quan el que cal és un canvi total en les estratègies i persones que tard o d’hora es farà indispensable, encara que de moment barren el pas a qualsevol altre pretendent.

Abans d’elaborar un full de ruta caldria no errar un cop més en l’elaboració del diagnòstic correcte, perquè Catalunya viu en l’estat d’excepció, no és un país normalitzat i cal trobar altres explicacions del que ens passa. Per això cal ser valents i tenir en compte que no hi ha pactes que ens puguin resoldre res. Només crec en el pacte cap a la independència.

Pujol diu que l’Estat grinyola; els que crec que grinyolen són els aparells dels partits nacionalistes, que no tenen el valor de reconèixer que la via cap a la plenitud és la independència, tard o aviat, i per dur que sigui el camí.

L’enemic el tenim a casa perquè ara sabem positivament que les forces fàctiques i el nacionalisme català posaran les coses tan malament com puguin al sobiranisme perquè fracassi i així traspassar-li la responsabilitat de tot el que està passant, per conservar les prebendes i privilegis de què gaudeixen tot donant la culpa als altres. No sigui que els heterodoxos independentistes tinguin èxit, perquè aleshores ells quedaran en evidència.

Miquel Esteba. Economista.

PD. A la resta de l’article hi podeu llegir la carta en qüestió de Joana Ortega, la portaveu d’Unió.

dissabte, 24 de novembre de 2007
>

Asserenar el debat

L’autora contesta a un article anterior de Miquel Esteba i afirma que a Unió sempre han sabut que ningú no té la veritat absoluta i que per la via d’estabilitat i de seny és per on desitja progressar la major part de la societat catalana

tribuna
Portaveu i vicepresidenta de comunicació d’Unió Democràtica de Catalunya

JOANA ORTEGA ALEMANY..


+ Josep Antoni Duran i Lleida, durant una intervenció del consell nacional del partit que lidera, UDC. Foto: ROSA BONCOMPTE

«El martell d’heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l’Estat. La centralitat, l’estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència.» Amb aquestes paraules comença l’article de Miquel Esteba «El prodigiós senyor Duran» publicat en aquesta secció.

Catalunya viu una situació complexa que genera moltes reflexions sobre el nostre futur. En aquest debat, algunes persones i formacions defensen legítimes tesis maximalistes i d’altres hem optat per reivindicar, també legítimament, la força del seny. Crec que a uns i altres ens preocupa Catalunya i que tots desitgem el millor per al nostre país. Ara, hi ha coses que de vegades no s’entenen, com la perversa tendència a abandonar el diàleg a propòsit d’idees i projectes i centrar-lo en la desqualificació personal, en el tòpic i en la insídia. No crec que les tesis independentistes guanyin adeptes desqualificant els qui, com Duran, creuen que també hi ha altres alternatives possibles, de la mateixa manera que des de posicions més centrades seria absurd reivindicar seny i començar a fer frases gracioses a propòsit dels qui en discrepen.

Als qui compartim les tesis de Duran ens preocupa, com a molta altra gent, el futur de Catalunya i el benestar de les famílies. Reiterem que la Catalunya del segle XXI ha de ser una nació gran per la seva capacitat de lideratge i d’esforç, pel seu sentiment comunitari, per la defensa dels seus drets, pel seu gust per l’excel·lència, per la innovació i pel treball.

L’altra qualitat ha estat sempre el seny. A la nostra història hi figuren moments de rauxa, però ni ens han portat gaire lluny ni n’hem sortit gaire ben parats. La rauxa avui dia la trobem en discursos abrandats, però sorprenentment no es constata ni en els fets dels qui la prediquen ni, el que és més important, en el gruix de la societat catalana.

Catalunya té el desig de veure respectades les seves llibertats i de no patir cap ofec que posi en perill la capacitat de progrés. Amb tot el dret i tota la legitimitat, les famílies catalanes volen arribar a final de mes, estabilitat en la seva feina, que les empreses funcionin, bones escoles, una bona sanitat i desitgen sentir-se orgulloses d’un país que els proporcioni tot això. Aquesta és la Catalunya del seny, un país que rebutja els centralismes aliens i les aventures arrauxades sense full de ruta i d’una efímera efervescència. Ningú no ens haurà sentit mai desqualificar les posicions i els projectes dels qui no la comparteixen. Des d’Unió, sempre hem sabut que ningú no té la veritat absoluta, i que per aconseguir un país gran i plural, cal que tothom hi treballi des de les seves posicions ideològiques.

Pas a pas hem arribat molt lluny. Ha estat necessària molta perseverança i de vegades alguns objectius semblaven inabastables. Hi ha hagut moments en què ha estat imprescindible un cop de puny damunt la taula, però en d’altres el pacte i la negociació han estat eines de gran ajut. Hem estat els catalans els qui hem aportat al món la idea del pactisme, i ja en tenim gairebé mil anys d’experiència. El pacte ens ha permès arribar a un sistema de llibertats que encara cal millorar i eixamplar, però que fa tres-cents anys que no teníem, tot i alguns moments de rauxa dels dos darrers segles. Ens ha permès un sistema de finançament que ha duplicat en pocs anys el pressupost de la Generalitat. Això fins i tot ho vam aconseguir pactant amb el PP, de la mateixa manera que anys abans també l’havíem millorat pactant amb el PSOE, en definitiva pactant amb qui haguéssim de fer-ho per defensar els interessos de Catalunya. Amb el pacte hem eliminat el servei militar; hem millorat molt la situació dels treballadors autònoms, cosa que beneficia centenars de milers de famílies catalanes i enforteix la nostra economia. Amb la nostra capacitat de pacte, i moltes vegades des de posicions no gaire fortes a Madrid, hem aconseguit infraestructures molt importants i, si s’hagués seguit treballant de valent per part de les actuals institucions catalanes, ara en tindríem d’altres i més ben executades. Amb el pacte i la unió, per exemple, acabarem seient a Brussel·les en un futur no llunyà i més ràpidament que amb la rauxa.

La via d’estabilitat i de seny és per on desitja progressar la major part de la societat catalana. No significa falta d’ambició, sinó coherència entre objectius i mitjans.

El debat serè entre uns i altres hauria de fer possible trobar camins eficaços per al nostre país i tothom hi sortiria guanyant. Amb la desqualificació forassenyada no anem enlloc. La primera virtut del debat és el respecte a l’altre. La segona és intentar parlar amb fonament i no de manera temerària.

És molt legítim –i fins i tot bo i necessari– que hi hagi qui discrepi del que altres puguem manifestar a propòsit del que considerem millor per al futur de Catalunya. Però, si us plau, que ningú desqualifiqui els altres dient que són de la Franja, o que es consideren cristians, o acusant-los de centralistes a ciència i consciència que això no és cert, perquè així, no anirem enlloc ni farem cap favor a Catalunya.

EA 767. Una carambola perquè els tornem a votar!???

Com encertadament ens preguntà i es preguntà el mestre Carles Muñoz Espinalt:
"Fins quan pagarem els catalans perquè ens piquin?"

veiem-ho:

La carambola

El primer a picar la bola va ser un senyor que llavors es deia Pepe Montilla i que era ministre del govern espanyol. El Sr. Montilla ministre, coherent amb la dèria de la seva congregació de carregar-se Televisió de Catalunya, la gran creació pujolina, va fer una llei que permetés al govern de la Comunidad Valenciana ser els segons a picar la bola.

I en Camps ho fa. I la bola anà de dret en direcció a la TV de Catalunya.

“Tranquils” diu per dissimular, el que ara ja es Josep Montilla President de la Generalitat de Catalunya. “Estem enraonant amb el govern valencià i les coses van per bon camí”. El flamant Conseller català de cultura, l’Honorable Tresserres, certifica el que diu el seu president. “Tranquils!”

I la bola segueix rodant perillosament en direcció a la TV de Catalunya…Els catalans fan uns ulls com taronges, esverats, però crèduls com sempre. Des del País Valencià, que se’ls coneixen, sigui la secta que mana des de Madrid, que la màfia que mana des de València, saben que això petarà i es mobilitzen. Res a fer.

Hi podria haver una interferència des del govern espanyol que desviés la bola. Tot és qüestió de voluntat política. De tornar a canviar la llei. Però si el que han fet es per preparar una bona carambola, ara que veuen que la carambola serà excel·lent, perquè haurien d’aturar-la? Ara el ministre espanyol de les coses de la TV es un tal Joan Clos, ex alcalde de Barcelona, que podria interposar la seva bola a la inèrcia fatídica. Però aquest senyor es ministre precisament per la seva demostrada estupidesa. I naturalment fa el que els seus amos esperen que faci. No fer res!

I la bola del PSOE, pica la bola del PP i aquesta, pèrfidament, pica la de Televisió de Catalunya que va a parar al forat i es engolida: “Cric… crac… catacrac, pataplum, plom, pataplom, glu, glu, glu..!”

Ara els catalans, babaus i crèduls, si volen recuperar la bola i tornar a jugar, hauran de posar més monedes a la taula del billar. Els amos espanyols, però, segur que diran que ja es tard i que han de tancar el bar. Que potser el dilluns quan el tornin a obrir. Encara què, ben mirat, no saben si el tornaran a obrir de seguida, perquè podria ser que fessin obres. I, és clar, les obres no saben quan s’acabaran i tampoc si hi tornaran a posar billar.

I ara, el llavors Pepe Montilla, que va fer la llei, que va permetre que actués en Francisco Camps, que va posar en evidència que en Joan Manuel Treserras és un zero a l’esquerra, que va demostrar per enèsima vegada la incompetència d’en Joan Clos i que va aconseguir fer carambola i ficar la bola de TVC pel forat fatídic, ara, l’avui Josep Montilla, mira cap a un altre cantó. I no ho fa per amagar la vergonya que sent, sinó perquè no se li vegi la rialla que li aflora dessota el nas. Cinisme? No, congruència política!

Doc Smith Llicenciat en història per la Universitat de Cardiff

12 de desembre de 2007

-Tret del Bloc: www.independentista.blocspot.com

EA 766. Miquel Esteba, com també López Tena, ja treballen pel futur estat de Catalunya. I tu què esperes?!

Tres articles relacionats amb l’economista Miquel Esteba de Figueres. Tres articles, tres! ""Catalunya viu en l’estat d’excepció"

1r lliurament: 1r article

"El prodigiós senyor Duran"

EA 766. Miquel Esteba, com també López Tena, ja treballen pel futur estat de Catalunya. El primer és economista, el segon és jurista. Dia a dia s’hi van sumant bons i valents professionals. Tu que esperes?!

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2634251

dilluns, 19 de novembre de 2007
>

El prodigiós senyor Duran

El martell d’heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l’Estat. La centralitat, l’estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència

tribuna
Economista

MIQUEL ESTEBA..

Veure la plana major de CDC embadalits com babaus escoltar amb unció el «mag» de la Franja al Cercle Financer de «la Caixa» és un espectacle entre decebedor i fantàstic.

Com de costum, Duran va enlluernar el bo i millor de l’establiment barceloní amb el seu discurs fluid i acerat. Ja ho va fer fa uns anys al paranimf de la Universitat, però aleshores, a part dels concebuts tòpics, va dir molt poca cosa de relleu –encara que ben dita, com sempre.

L’audiència tenia davant seu l’entreguista quintaessenciat i l’etern ministrable; l’home que amb quatre gats pren la Bastilla als albats de Convergència com a number one en les llistes electorals per Madrid elecció rere elecció, en un exercici quasi tan rutinari com l’encapçalament permanent, sospitós i xocant de les enquestes de valoració de determinats mitjans de comunicació, guany o perdi les eleccions.

El martell d’heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l’Estat. La centralitat, l’estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència i ens provoquen, als que hem viscut diverses legislatures i la batalla estatutària, la hilaritat i la indignació més que justificada. Es allò de «Voteu-nos que serem decisius», «Ens necessitaran» i altres sentències de les quals el fracassat Roca –presentador de l’acte– en sap un niu.

Com a vertebrador d’Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l’independentisme, per a ell cosa de «caps calents». No és que li hagi agafat la síndrome de Madrid, sinó que és un més d’ells; és un fidel servidor de l’Estat i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Que no oblidi, però, que la veritat ens farà lliures i per nosaltres, els catalans, l’única llibertat serà la independència i la sobirania, que no és de dretes ni d’esquerres, per això no hi ha altre camí després de l’experiència d’aquests anys de democràcia.

Ens amenaça com a centralista, amb la frustració que es derivaria de la inestabilitat i la ingovernabilitat si s’adoptessin posicions independentistes. Ignora potser que més inestabilitat que l’actual, sense un Estatut votat pel 90% de les forces polítiques catalanes, és impossible? Ja estem acostumats a les frustracions i que menteixi quan diu que tant Txèquia com Eslovàquia i les exrepúbliques soviètiques estan penedides d’haver-se separat –perquè és una solemne mentida– o la ignorància més supina, que és el més probable. Avui els països que han aconseguit la independència estan infinitament millor que abans i, a més, viuen amb dignitat. Quina frustració més vol el de la Franja per als catalans? En aquest sentit, val a dir que quan el Parlament de Catalunya va ordenar a la Generalitat que convoqués el poble de Catalunya a la Convenció Catalana per a Europa –en la qual vaig intervenir–, Duran va formar part d’una comissió paral·lela anomenada impròpiament Fòrum Cívic Català –no prevista i innecessària– amb Obiols, Gutiérrez Díaz i altres eurodiputats que varen desactivar les conclusions a què es va arribar, per a ells massa arriscades i que s’acostaven excessivament a la temuda sobirania.

Va defensar la fallida (a Déu gràcies) Constitució Europea que anorreava democràticament Catalunya de manera definitiva i la diluïa, no dins el desitjable magma europeu, sinó dins la preponderància i submissió espanyola. Vol substituir la confrontació pel diàleg i el pacte si cal. Vol més compromís que el que va proposar sobiranament el Parlament català en l’Estatut del 30 de setembre del 2005? És que el vol protagonitzar ell i els que li donen suport? Si us plau, que no ens proposin més Majèstics.

 

Ens assisteixen les lleis nacionals i internacionals, però coneixent com hauríem de conèixer el comportament del poder central, sabem que no es pot fer de manera plàcida, sinó que la confrontació està assegurada, perquè Madrid vol, desitja i està disposat a qualsevol enfrontament amb els arguments antidemocràtics que calgui. L’èxit de l’independentisme, que representaria la llibertat per a Catalunya, seria el fracàs dels centralistes –dels quals Duran és un exemple manifest–. Per això tant ell com les forces que li donen suport a Espanya i a Catalunya s’hi faran amb les ungles per tal de defensar la posició de privilegi que els permet innoblement el sistema estatal. El d’Alcampell és com el gat dels frares, entremaliat, llest i murri. Com a polític innat que és, se les sap totes, és maniobrer i és dipositari d’ortodòxies espanyolistes i episcopals. En les últimes eleccions perd cinc diputats de quinze que en tenia i les enquestes li donen la millor puntuació. Sembla que tingui patent de cors; les seves intervencions captiven i enardeixen la plutocràcia assistent, fins al punt que una coneguda patum de «la Caixa» va dir, en ple èxtasi, que es trobava a la glòria després de sentir-lo. El que dèiem al principi: és un portent, un prodigi polític.


Com a vertebrador d’Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l’independentisme

 Miquel Esteba, Economista.

(Article publicat al Diari el Punt)

EA 765. Països Catalans una sola Nació!

Tot, extret de www.radiocatalunya.ca
(Enllaç lateral permanent)

Tres països: País Valencià, Andorra, Ses Illes, Catalunya Nord, i tots ells som una sola nació: la nostra nació!
————–

23.12.2007 – 16:55

"Per què no ?"

JOSEP PIERA

 Per què no volen els mandamassos polítics que pugam veure TV3? Aquesta història no ve d’ara, per desgràcia, ni és un tema electoral. Els que tenim uns quants anys, i quan érem joves vam creure que podíem fer del país dels valencians un lloc de vida i de cultura democràtiques, sabem que la història ve de lluny. Com sabem que, gràcies a la valentia d’uns xicots de Sueca i a la pela de molts més, podem veure no sols la tele catalana, sinó també Canal 9. Potser els més joves no ho saben, però això és així, i ja no paga la pena ni callar, si a la fi ens hem de quedar sense res.

Quan escric, hi ha convocada una concentració a Gandia, per protestar contra el tancament del repetidor del Mondúver. Hi aniré, ni que sigam quatre gats idiotes, sense por a la pluja que no para de caure. Servirà de res? No ho tinc clar, però hi aniré, ni que siga amb paraigües. Visc als peus d’aquesta muntanya saforenca convertida en una mena de repartidor d’imatges. I no sóc tan innocent com per no adonar-me de la perversió que suposa aquest muntatge mediàtic.

El cim del Mondúver s’ha convertit en una muntanya màgica que reparteix celestialment mil i un canals de televisió. Per què tots hi caben menys la TV3? Perque és catalana i parla com parlem els valencians de les comarques centrals valencianes. I punt. Porten «rabo» els catalans, com deien, quan jo era xiquet, dels comunistes? Això és el que volen fer-nos creure. I clar, si la mirem -i a la Safor, com a mínim, en som uns quants els seus miradors- veiem que no és així, que els catalans són tan normals, vulgars i avorridots com tots. Però no. No volen deixar-nos ni això. Ni un miserable canal de consolació.

——————————————–

23.12.2007 – 17:15

Tot i la idea inicial del Govern d’ampliar el nombre de canals de televisió abans de final d’aquest any, l’Executiu ha decidit frenar el procés d’adjudicació de les llicències de Televisió Digital Terrestre (TDT).
Fonts properes a l’Executiu van explicar a EL PERIÒDIC que no s’autoritzaran nous canals de televisió durant una bona temporada perquè l’oferta actual ja és prou significativa. Un dels motius per al quals s’ha decidit frenar el procés de concessió és, segons aquestes fonts, per reflexionar sobre l’atorgament d’aquestes llicències i marcar un procediment més aprofundit per tal d’aconseguir un millor resultat.
D’aquesta manera, és possible que durant les setmanes vinents es treballi en un document que reculli les característiques que hauran de complir els canals de nova entrada, anàlisis del públic objectiu d’aquest mitjà de comunicació o de la població actual d’Andorra, per sectors, edats i grups socials.

L’INICI
El dia 25 de setembre el ministre d’Urbanisme i Ordenament Territorial, Xavier Jordana, va protagonitzar l’apagada analògica al repetidor del Pic de Carroi, donant així un pas endavant en la nova era digital. L’acte, que simbolitzava la modernitat d’Andorra, ja que juntament amb Holanda són els països europeus pioners quant a l’apagada, suposava també l’ampliació de cinc nous canals de TDT.
Durant l’acte, Jordana va afirmar que abans de final d’any es concediria la llicència d’emissió a deu canals futurs i deixava la porta oberta a la iniciativa de les empreses andorranes per presentar projectes propis. De fet, Jordana ja va posar de manifest "l’interès" de diverses empreses de comunicació de posar en marxa una televisió al país, però va insistir que aquesta obertura a empreses andorranes s’hauria de fer per via concessionària.

Tot i que el ministre va assenyalar que l’emissió d’aquests canals autòctons podria ser possible cap al primer semestre de l’any vinent, les noves informacions que assenyalen una frenada de les autoritzacions per a noves llicències podrien fer canviar el calendari previst inicialment.
Ja al setembre, el ministre d’Urbanisme i Ordenament Territorial va exposar que per a la presa de decisió sobre els cinc nous canals que van entrar en funcionament també es van tenir en compte aspectes culturals, socials i lingüístics. Ara com ara hi ha cinc canals en català (ATV, 3/24, TV-3, El 33 i K3 / 300), sis en espanyol (Telecinco, TVE-1, La 2, Antena 3, La Sexta i Cuatro), sis en francès (Arte, TF 1, France 2, France 3, M 6 i NRJ12), un en portuguès (RTP) i dos en anglès (CNN International i BBC)
Informa: EL PERIÓDICO.COM

——————————

24-12-2007  

23.12.2007 – 19:58

«Si visc en un país, és normal que parli la llengua pròpia d’aquest país»
El discurs integrador del senegalès Madiop Diagne a la gala de l’OCB captivà el públic

ANTONI OLIVER. 

Madiop Diagne va néixer a Dakar, al Senegal, fa 43 anys. Musulmà, és pare de quatre nines. Estudià a França, però sortí d’aquest país per l’enduriment de la Llei d’estrangeria. Va fer un periple que el va conduir a Mallorca, on tenia amistats. Parla perfectament català i ho troba un fet natural. Així ho expressà la setmana passada en el transcurs de la gala de l’OCB, quan va ser distingit amb un premi al voluntariat lingüístic i un gran aplaudiment del públic.

-Com arribàreu a Mallorca?

– Vaig venir aquí a passar-hi un cap de setmana i hi he quedat. M’havia llicenciat en Filologia Hispànica a la Universitat Paul Valèry de Montpeller i després vaig ampliar estudis a la Sorbona, que no vaig acabar. L’any 1996, hi havia a França un ministre de l’Interior del Govern de Chirac, Charles Pasqua, que va fer unes lleis molt dures per a la immigració, i que situaren gairebé tots els immigrants en la il·legalitat. Llavors vaig haver de partir.

-Què feis a Mallorca?

-Treball a l’Associació de Senegalesos, que es dedica a activitats educatives, i també d’acollida i de formació. Es tracta d’ajudar a fer les primeres passes les persones que vénen. Hi ha devers 2.500 senegalesos que viuen de manera legal, encara que si es compten els qui hi són de manera irregular la xifra es pot multiplicar per dos. Molts viuen aquí amb les seves parelles i amb els seus fills, i es pot dir que estan integrats almenys, i com a mínim, de manera econòmica.

-En què consisteixen aquestes activitats d’acollida?

-La gent arriba amb pasteres, arriba a Mallorca així com pot. Una vegada aquí els has d’ensenyar a escriure el seu nom, a omplir un full de l’Administració. A explicar-se quan van al metge, a l’advocat o a la Policia. És a dir, se’ls han d’ensenyar coses molt bàsiques per fer les primeres passes. Aquesta primera aproximació s’ensenya en castellà i després se’ls pot explicar que hi ha diverses llengües. Perquè, en general, es pensa que a Espanya hi ha una sola llengua, és clar, l’espanyola.

-Aquest tema, és fàcil que el comprenguin?

-Jo diria que es més fàcil que comprengui la realitat del plurilingüisme un senegalès, per exemple, que no un immigrant que ve de la Península. Perquè el senegalès té al seu país una llengua oficial, que és el francès, i més de dotze dialectes diferents d’una llengua africana que és l’olof, procedent d’Egipte i que també es parla a Gàmbia. El colonialisme imposà el francès. Per tant, crec que per als immigrants és més fàcil comprendre que en una societat pot haver-hi diverses llengües.

-Vosaltres vàreu tenir un president, Leopoldo Sengor, que va ser un intel·lectual important.

-Sengor era membre de l’Acadèmia Francesa. Però no era el poeta i l’intel·lectual de «la negritud». Perquè ell pensava que la raó era blanca i la passió, negra. Era un bon poeta perquè manejava bé la llengua francesa i dominava l’estructura de la llengua, però no crec que fos el poeta de «la negritud»; pensava que s’havia de perdonar els blancs per haver-nos colonitzat. Però Europa no ha demanat mai perdó pel mal que ha fet a l’Àfrica.

-Com està la situació ara al Senegal?

-Com pot estar la situació en un país en què tots els joves, absolutament tots, només tenen al cap emigrar? Fins i tot els joves que tenen feina pensen partir. S’ha descuidat l’educació. A l’escola senegalesa francesa es parlaven tres idiomes. Ara només esperen que les famílies tenguin uns quants doblers per enviar els fills a Europa. Diria que hi ha una repressió cultural i mental, no hi ha el sommi d’un poble. Aquesta és la situació actual. És un poble que no té esperança.

-Per què us varen donar aquesta distinció en la gala de l’Obra Cultural Balear?

-Va ser una cosa no cercada. A mi, de vegades, em cridaven de mitjans de comunicació per demanar-me algunes coses de l’associació i jo responia en català. Això va cridar molt l’atenció. Però per a mi és normal. Si visc en un país, és normal que parli la llengua pròpia del país. Ho trob un fet normal. La llengua de referència per a la integració hauria de ser la llengua catalana. Ara a l’associació feim algunes classes de català per als immigrants que volen aprendre aquesta llengua. Jo som sensible al tema de la repressió de les llengües i de la cultura, com al de la guerra, al que significa perdre una guerra. Per tant, som sensible al que pensen les persones que varen perdre una guerra a l’Estat espanyol, i que varen veure encarcerades les seves esperances, la seva llengua, etc.

-Què pensa de la Llei d’estrangeria?

-És un desastre, perquè es basa en els aspectes policíacs i de control, i només en un segon terme tracta dels aspectes de la integració. Pens que s’ha de fer una llei nova que inclogui tots els aspectes de la immigració.

-En quins altres aspectes creis que s’ha de modificar?

-Per exemple, un dels aspectes que són més negatius és que aquesta llei acaba fent immigrants de primera i altres de segona o de tercera categoria. N’hi ha que tenen papers, uns que en tres anys poden tenir papers, altres que hauran d’esperar deu anys, i alguns que possiblement no en tendran mai. Això no dóna veritables oportunitats. Un altre exemple és que els extracomunitaris no tenim dret als descomptes en els viatges. És una llei que no crea igualtat de condicions.

-Quins altres aspectes hi modificaríeu?

-Per exemple, l’homologació de títols acadèmics. Ara es torben dos o tres anys a fer-la, i les persones que tenen una carrera es veuen obligades a fer altres feines. Molt dignes, perquè fer de picapedrer és molt digne, però han de tenir l’oportunitat d’exercir la seva professió. Sense arreglar aquest aspecte, no hi haurà una igualtat real.

Informa: DIARI DE BALEARS

——————————

24-12-2007

23.12.2007 – 07:53

"El Vallespir"

JOAN-LLUÍS LLUÍS.

En l’imaginari de la Catalunya Nord, el Vallespir és la comarca d’un cert esperit de resistència, d’una certa diferència. Deu venir, potser, dels anys de revolta que van seguir l’annexió, al segle XVII, amb l’aixecament esplèndid i fracassat dels Angelets de la Terra liderats per Josep de la Trinxeria (avantpassat de l’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria i de la famosa família Trincheria, d’Olot). Pot venir potser també de l’enèrgica conservació de festes populars de primera magnitud com ho són les festes de l’ós de Prats de Molló, de Sant Llorenç de Cerdans i, en un grau menor, d’Arles.

 Pot venir del llegendari local, encapçalat pels simiots, uns éssers fabulosos que enterbolien les nits medievals i pel misteri dit de la Santa Tomba d’Arles (un sarcòfag que goteja una aigua d’origen inexplicat). Pot venir del record de l’Aiguat del 1940, que es va emportar tants ponts i tantes cases… Les muralles de Prats de Molló, les fàbriques tancades de Sant Llorenç de Cerdans, el batlle poeta de Costoja (que ha sembrat la seua poesia per tot el vilatge), l’encant artístic i plataner de Ceret, l’art romànic d’Arles, l’energia anti-MAT de tota la comarca fan del Vallespir un territori bastant particular, amb una identitat pròpia forta i un orgull autocentrat que no existeix en un grau tan alt en cap de les altres comarques septentrionals

 Se sol dir en tot cas que és la comarca en què la llengua catalana s’ha conservat millor, tot i que una ràpida escolta de les converses dels carrers demostra que el Vallespir s’ha anat posant a to i s’ha francesitzat amb la mateixa contundència que les altres comarques, tot i que de manera més lenta. Fins avui, la introducció tímida del català al sistema escolar hi ha estat més difícil que a d’altres comarques, com si el fet que el català s’hi parlés més, en termes relatius, fes que la urgència de salvar-lo no hi fos tan ben percebuda… Ara bé, és una comarca bastant desconeguda, encara que molts anglesos hagin començat a comprar-hi moltes cases. Els agents immobiliaris han de xampurrejar anglès però molts d’aquests, que parlen català, o el xampurregen, es pregunten per què el Vallespir no atreu els catalans del sud i miren amb una certa enveja com l’Alta Cerdanya s’emplena de turistes sud-catalans que disposen sovint d’un alt poder adquisitiu. Potser és per l’absència de pistes d’esquí?

El Vallespir és avui una comarca que coneix una certa davallada econòmica. El sector immobiliari ha conegut l’augment general que ha conegut tota la Catalunya Nord, però d’una manera més mesurada i, en tot cas, els preus hi són notablement més baixos que a les comarques veïnes de l’Alt Empordà, de la Garrotxa i del Ripollès… Viure al Vallespir no és sempre fàcil, per un aïllament relatiu i per la necessitat d’integrar-se a una població que vol continuar sent com és. Però si parleu amb algú que ha viscut ni que sigui un any al Vallespir us podreu adonar que per força té en algun racó de l’ull una lluentor minúscula que pot ser del descans d’haver-ne fugit però, més possiblement, és d’orgull si encara hi viu i d’enyor si n’ha marxat.

Informa: EL PUNT

———————————–

EA 764. Molts catalans no saben que quan compren la Vanguardia llegeixen amb la llengua dels esclaus!

EA 764. Molts catalans no saben que llegeixen amb la llengua dels esclaus!

"L’empremta de l’esclau és llegir amb la llengua del seu senyor, la llengua del seu amo!"

28 setembre 2007

Les amenaces de La Vanguardia Espanyola

Definitivament s’han acabat de treure la careta, tant el seu director D. José Antich com el Sr. Comte. Definitivament s’han posicionat en contra de tota idea de sobiranisme. Clar que tenint un equip ple de rectificadors, que malden per no fer enfadar la mà, tant la d’aquells que els paguen, com la d’aquells que representen els seus amos a la colònia, no en podíem esperar res més.

Aquest diari representa la vergonya nacional, on de la renúncia nacional s’en ha fet seriositat, de la indignitat nacional s’en ha fet moderació i de la derrota nacional s’en ha fet objectiu polític. El problema no és l’Espanya antidemocràtica on vivim; l’Espanya troglodita que odia tot el que no entén, que és pràcticament tot; l’Espanya que ens insulta, menysté i ens voldria anihilats si poguessin; l’Espanya que ens roba cada any 20.000 milions d’euros. No, segons els campions mundials de la indecència nacional, els culpables som els catalans, per dir prou, per voler recobrar la nostre dignitat i la nostra llibertat nacional. I per voler ser com molts altres pobles: lliures i decidir el nostre futur.

Fins quan hem se suportar que un diari que encara duu la paraula ‘Espanyola’ per bandera, ens doni lliçons de catalanisme? Fins quan els hem de sentir donant lliçons de moderació i centrisme, que són simplement actes de renúncia permanent, d’indignitat nacional i d’indecència personal en molts casos? Com hem de suportar que s’atraveixi a amenaçar-nos? Amb què ens volen amenaçar? Sabent qui són i d’on venen, no costa massa veure de quines amenaces estan parlant. Què s’han cregut aquest col·lecció d’indignes, amb quin dret poden amenaçar la lliure voluntat d’un poble? Com hem de suportar que aquest diari de la vergonya resti d’esquena a la nostra llengua?

Els autèntics enemics de la nostra nació, no són de fora; romanen en l’interior de casa nostre, aixoplugats en el poder dels mitjans de comunicació, en els medis empresarials lligats a poders monopolístics o oligopolístics i en el funcionariat espanyolista. Tots ells amb el mateix objectiu: que Catalunya es doni per vençuda després de 300 anys i que passem de ser colònia a ser regió.

S`ha arribat a un punt de no retorn i no hem de suportar mai més amenaces de covards amagats sota capçaleres. No estem disposats a que ens vinguin a buscar a casa de matinada. Vivim a l’Europa dels drets humans, no de les amenaces feixistes a la nostre lliure voluntat. Hem de fer quelcom per defensar-nos del seu verí anticatalà, i pot ser haurem de treure del calaix la campanya de l’època d’en Galinsoga. Hem d’acabar amb aquesta ruïna moral que representa una autèntica vergonya nacional. Ens manca un gran diari profundament nacional que abasti els sectors liberals i conservadors als qual es dirigeix aquesta vergonya permanent. Un medi que posi Catalunya per davant de tot, en qualsevol cas i circumstància. Som-hi doncs tots plegats. Tot està per fer i tot és possible.

Lluís Tarrés
Membre de Catalunya Acció
28 setembre 2007, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

EA 763. “Exhortació de Nadal” per Maria Torrents

19 desembre 2007

Exhortació de Nadal

Estem vivint uns fets històrics decisius per la nació catalana.
Les velles consciències de l’usurpador prepotent i de l’esclau claudicant i submís s’erigeixen orgulloses com torres inexpugnables al centre neuràlgic de la nostra nació, però són gegants amb peus de fang.
La nova consciència, la consciència de llibertat, de dignitat i de plenitud; aquesta consciència que regirà en un futur molt proper els destins del nostre poble, està rugint ja com un riu subterrani que és a punt d’esbotzar totes les tanques que li imposen.

Aquests fets que atempten contra els fonaments bàsics de la nostra nació ens obliguen a posicionar-nos, i tota resposta o manca de resposta posa en evidència a quina consciència servim amb el nostre pensament, les nostres actituds, les nostres paraules i els nostres actes.
Tot aquest procés ha de ser entès no com un simple descabdellament de fets, sinó com un procés de destriament. S’està separant el gra de la palla. Tots som provats al gresol, com l’or és depurat al foc.
D’aquesta tria en sorgirà la "resta" sobre la que es construirà la nova nació catalana. Hi ha molta podridura dins la nostra pàtria, i el seu destí és consumir-se sense deixar rastre.

A tots els que ens hem compromés en aquest canvi de consciència, se’ns demana des del més pregon del nostre Ésser que siguem capaços de portar a terme aquesta transició sense malejar-nos amb aquelles emocions, sentiments i actituds que arrosseguen cap a la destrucció.
Cal que fixem la nostra atenció en la llum perenne que crema al centre del nostre Ésser: la llum de la integritat, de la sinceritat amb nosaltres mateixos, de la saviesa, de la compassió, del coratge per fer allò que cal fer. I que prenguem la lliure decisió de posar aquest centre espiritual al capdavant de la nostra lluita. Tinguem la saviesa de donar el comandament de les nostres vides i de tot el procés en el que estem inmersos a la nostra autèntica naturalesa.
No hem de negar la por, ni l’odi que sovint reclama el seu lloc, ni el desànim, ni la temptació de llençar la tovallola. No, hem de reconéixer tota aquesta amalgama tan humana de pensaments i sentiments i posar-la al servei del nostre centre director: l’esperit que ens aguanta.
La infinita saviesa interior de cada un de nosaltres, obeint el comandament rebut, sabrà transmutar i utilitzar totes les nostres potencialitats, emocions i sentiments en benefici de la tasca que ens ha estat encomanada i que lliurement hem acceptat d’acomplir.

Exhorto tots els guerrers d’aquesta nació a mostrar la màxima equanimitat davant la crueltat dels atacs que estem patin, i davant la passivitat dels qui tenen els mitjans per evitar-ho i no els utilitzen.
Us exhorto a fer el pas decisiu que ens ha de garantir el resultat final:
No us contempleu més com a homes febles que s’enfronten impotents als poders foscos de la mentida i l’opressió, amos durant tants segles de l’ànima d’aquest poble.
Contempleu-vos a partir d’aquest precís instant com a éssers que han descobert la seva veritable naturalesa: l’esperit. Substància essèncial del nostre Ésser i font de la nostra fortalesa. I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional.
Aquest esperit d’integritat i absoluta plenitud ha de ser el batec del nostre coratge, la intel·ligència de la nostra ment, els mots que pronunciïn els nostres llavis, la total convicció de la justícia que ens ampara, la força que ens guia cap a la llibertat.
Es l’experiència d’aquesta integritat la que ens otorga la certesa que aquest esperit a qui hem donat el comandament ens aplanarà els camins i ens proporcionarà la intel.ligència i el coratge per acomplir allò que ens ha estat encomanat. Ens dóna la convicció que el veritable poder no està en les quantitats ni en les astúcies humanes, sinó en aquesta força harmoniosa, potent i imparable que emana del centre del nostre Ésser. Aquest mateix esperit ens impedirà relliscar cap a qualsevol pensament o actitud que posi en perill la consecució en plenitud de la tasca que hem d’acomplir, i farà efectiva la sentència bíblica "deu homes justos salvaran la ciutat".

La nostra decisió inapel·lable de situar l’esperit com a estendard i guia de la nostra lluita és la garantia del resultat final: l’alliberament polític i mental de la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

EA 762. Kosovë: De les nacions sense estat als “NOUS ESTATS EUROPEUS”

Fotografia de la Gran Manifestació Independentista del 18 de febrer del 2006. El Clam dels Manifestants era Independència, el clan dels convocadors era poruc, mesell i encaixista -de l’Estatut nyap, merda i esclau … vaja!-.

EA 762. Kosovë: De les nacions sense estat als "NOUS ESTATS EUROPEUS"

DIMECRES, 19/12/2007 – 06:00h

El representant nord-americà i el britànic a l’ONU diuen que és l’hora de concedir-li la independència

El Consell de Seguretat de l’ONU, que discutia avui la independència de Kosovë, ha sigut incapaç d’arribar a un acord sobre el futur del país. En un comunicat, ha afirmat que s’haurà d’arribar a una solució al marge de les Nacions Unides. Precisament, el representant nord-americà a l’ONU, Zalmay Khalilzad, ha dit que ha arribat l’hora de concedir la independència a Kosovë. Segons Khalilzad, l’estatus quo amenaça tant l’estabilitat del país com la d’Europa.

Així mateix, el representant britànic a l’ONU, John Sawers, ha assegurat que ara la Unió Europea aplicarà el pla d’independència supervisada de l’enviat especial Martti Ahtisaari, que també preveu mesures de protecció tant de la població sèrbia com del patrimoni cultural ortodox.

Tot i això, el representant rus a l’ONU, Vitaly Churkin, ha advertit a la Unió Europea i als Estats Units que qualsevol moviment unilateral cap a la independència seria una violació flagrant de la llei internacional.

Manifestació dels serbis de Kosovë

Amb vista a la reunió d’avui a l’ONU, alguns milers de serbis es van manifestar ahir, a Mitrovica, una ciutat del nord de Kosovë de majoria sèrbia, contra la independència. Les pancartes deien: ‘Kosovë és el cor de Sèrbia’ o ‘Kosovë és Sèrbia’. Un dels dirigents serbis de Kosovë, Marko Jaksic, hi va fer un parlament contra la independència i va demanar al govern serbi que aturés l’entrada a la UE, si aquesta no garantia la integritat territorial sèrbia; també va perorar contra la missió que la Unió Europea enviarà a la zona. Segons James Lyon, assessor dels Balcans de l’International Crisis Group, la majoria de serbis no han anat mai a Kosovë ni tenen intenció d’anar-hi, però consideren que és una part important de la història fundacional de Sèrbia.

La Unió Europea es va mostrar divendres disposada a relaxar les condicions perquè Sèrbia s’afegís a la UE, però el ministre d’Afers Estrangers serbi, Vuk Jeremic, va deixar clar que no acceptarien aquestes facilitats en canvi de Kosovë. El primer ministre serbi, Vojislav Kostunica, ha advertit més d’una vegada que el seu govern no pensava renunciar el territori kosovès i que no cediria a la pressió internacional.

Els albano-kosovesos, que són el 90% de la població de Kosovë, ja s’han manifestat una pila de vegades per la secessió. Després del fracàs de les negociacions entre els dirigents polítics de Sèrbia i de Kosovë, els negociadors kosovesos van dir que no demanarien la independència sense el suport dels EUA i de la Unió Europea, però que estaven disposats a arribar-hi unilateralment, sense comptar amb sèrbia.

Actualment Kosovë forma part, oficialment, de Sèrbia, però és administrat per l’ONU, des que el 1999 l’OTAN va fer-hi una ofensiva militar per a impedir que les forces de Milosevic perseguissin indiscriminadament la guerrilla albano-kosovesa.

(Notícia extreta de Vilaweb)

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2671642