EA 745. Dos formes de terrorisme assolen el País Valencià: els incontrolats contra els locals dels partits …

EA 745. Dos formes de terrorisme assolen el País Valencià: els incontrolats contra la seu del partit a València i l’estil dictatorial i antidemocràtic de les institucions que prohibeixen arribar les televisions en ple segle de les telecomunicacions.

DIJOUS, 29/11/2007 – 11:27h

Allau de suports a Esquerra per l’atemptat a la seu de València

Agustí Cerdà exigeix detencions pel salt qualitatiu en els atacs als nacionalistes d’esquerres

La gran majoria de partits han expressat avui la solidaritat amb Esquerra Republicana del País Valencià per l’atemptat de la nit passada a la seu del partit a València, al carrer de l’Erudit Orellana, on hi ha esclatat un artefacte casolà. Tant el PSPV com el PP, EUPV i el Bloc han mostrat tot el seu suport a la formació independentista. Ara bé, el president dels republicans, Agustí Cerdà, ha demanat que es facin detencions, perquè creu que hi ha grups que actuen amb impunitat total.

En aquesta línia, el secretari general del Bloc, Enric Morera, ha recordat que al principi d’octubre el seu partit va tornar a va denunciar ">patir una agressió a la seu de València, i la policia encara no n’ha detingut els responsables. Morera ho ha comparat amb la rapidesa amb què la policia va actuar per identificar els autors de la crema d’imatges dels reis a València.

La coordinadora d’EUPV, Glòria Marcos, ha arribat a responsabilitzar el Consell dels atacs als partits d’esquerra i nacionalista perquè, segons que ha dit, el govern explota l’anticatalanisme, i ha creat un clima que dóna ales als grups d’extrema dreta.

Més suports

Iniciativa del Poble Valencià considera molt greu l’escalada de violència feixista al País Valencià, i ha demanat que es prenguin mesures per posar fi a la impunitat amb què actuen els grups d’extrema dreta.

Tant el PSPV com el PP han condemnat l’ús de la violència en democràcia, i han mostrat el seu suport a Esquerra. CDC, UDC, ICV i Ciutadans també han considerat deplorable qualsevol atac a la llibertat de les idees.

EA 743. Parlant de nou de si l’independentisme és o no és pecat!? (Per Miquel Esteba Caireta, economista i independentista)

Extret del Punt:

Tots els articles del Sr. Esteba:
http://www.nosaltres.cat/www/cercar?consulta=Miquel+Esteba&tipus=2800

L’independentisme no és pecat! (05-10-2007):
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2578806

Rèplica (02-11-2007):
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2613695

> Una rèplica obligada

"La veritable llibertat és només la que ens pot donar
la recuperació de la sobirania, com l’han aconseguida molts països
europeus, amb o sense confrontació."


L’autor
reflexiona al voltant de dos articles publicats en aquest diari per
l’escriptora Núria Esponellà i l’enginyer Joaquim Coello i recorda que
si de Madrid no ens envien els soldats de la Brunete és perquè avui no
és possible

tribuna
Economista

MIQUEL ESTEBA..

Celebro que la independència de Catalunya hagi
merescut l’atenció de persones tan qualificades com l’escriptora Núria
Esponellà i l’enginyer Joaquim Coello, que publicaren articles molt ben
estructurats i molt brillants els passats dies 3 i 4 d’octubre,
justament abans del meu, del dia 5 d’octubre, que tractava el mateix
tema.

Com que l’article l’havia enviat el dia 1, ara em veig obligat a contestar senso contrario, perquè el meu escrit va ser elaborat avant match;
per tant, mai no se’l podria considerar com una resposta als il·lustres
col·laboradors d’El Punt. Podríem dir que en aquesta ocasió l’ordre
dels factors altera el producte.

En qualsevol cas, és bo i
gratificant que es comenci un debat sobre un tema tan sensible per al
futur de la nostra nació i que hi intervinguin persones prou
assabentades que aportin els seus coneixements.

Déu n’hi do el
joc que el camí de Santiago li dóna, a la Núria! Pel que sembla en el
trajecte no es va pas parlar precisament del misteri de la Santíssima
Trinitat, ni del dogma de la Immaculada Concepció. Entre la bona gent
que acudeixen a la meravellosa ciutat de Santiago de Compostel·la de la
no menys bella Galícia no hi va pas faltar ni una madrilenya, ni una
quebequesa per arribar a conclusions prou discutibles políticament
parlant.

Crec, com ella, que cremar fotos de la família reial és
una solemne bestiesa que només serveix perquè el centralisme ho
magnifiqui i en tregui tot el profit possible, mentre ells fan el
mateix per la consentida via mediàtica, molt més efectiva i rendible.

No
ens envien la Brunete perquè avui no és possible, però posen en marxa
totes les institucions de l’Estat, començant per l’Audiencia Nacional,
per donar la importància que no té a un fet banal i infantil que no
arriba ni a la més lleu kale borroka. Els abertzales
bascos encara deuen riure en aquests moments. No es pot caure en la
trampa, perquè la violència autèntica és la del centralisme, no la
d’aquesta mainada mal aconsellada. Total, foc d’encenalls. Són altres
accions mes intel·ligents les que calen. La maduresa democràtica que
reclama la poetessa no ha sigut possible i la sobirania del Parlament
de Catalunya després del menyspreu que ha merescut l’Estatut del 30 de
setembre del 2005 és una pura entelèquia. Comparteixo la crítica a les
institucions catalanes i la idea que ser més lliure no és cap procés ni
còmode ni fàcil, però crec que per esdevenir-ne l’únic camí es la
independència. La veritable llibertat és només la que ens pot donar la
recuperació de la sobirania, com l’han aconseguida molts països
europeus, amb o sense confrontació.

Esponellà és escriptora, cosa
que vol dir que escriu les seves paraules, i nosaltres, els que amb el
temps hem esdevingut independentistes i no tenim aquest ofici, segons
ella, les rebreguem. Què hi farem! En tot cas, quan torni a Santiago,
si ensopega una nit de lluna nova i sense núvols, que s’acosti a alguna
plaça a prop de l’Obradoiro, com la Quintana o la Das Praterias, menys
il·luminades, per contemplar el magnificent i nítid univers que l’ajudi
a aclarir les idees. No en va Compostel·la vol dir camp d’estrelles. Li
ho aconsello jo, que ho he fet moltes vegades.

Si l’exposició de
la Núria és més que res intuïtiva, la de Joaquim Coello és cartesiana,
com a bon enginyer que deu ser. Després de fer una explicació
entenedora de la situació tal com la veu, arriba a la conclusió de la
intangibilitat de l’Estat, per això ens recorda que «de la grandesa al
ridícul hi ha un pas» i continua dient que «per perdre les
confrontacions més val no tenir-les». Seria interessant saber què entén
per grandesa i per ridícul, perquè la confrontació ja l’hem perduda i
la continuem perdent diàriament amb l’ensulsiada estatutària, per això
no ens vindrà de nou.

Més que una advertència és una amenaça
indissimulada en la ja clàssica dialèctica centralista de la por,
intimidant-nos amb la targeta vermella després d’una de groga prèvia,
immerescuda i innecessària. Coello es veu en la necessitat
d’advertir-nos contra la decepció de la suposada derrota del
sobiranisme, encara no produïda però desitjada. Segons diu, la
frustració serà unidireccional; és a dir, serà nostra, perquè el
centralisme se suposa que s’hi farà amb les ungles per conservar els
seus privilegis i les seves prebendes.

Demana, a més, que es donin arguments que justifiquin el sobiranisme. N’hi ha molts, però li suggereixo que llegeixi el llibre Catalunya sota Espanya, d’Alfons López Tena, i El mirall escocès,
de Xavier Solano, en què no només se sistematitzen els arguments cap a
la independència, sinó que se suggereixen els camins democràtics per
reeixir i aconseguir-la.

Però quan ensenya les cartes és al final, moment en què ens etziba l’amenaça explícita i diu que, «com diuen els castellans, con las coses de comer no se juega». Pel que es veu, és material sensible, i no es pot tocar. En definitiva, és la defensa aferrissada de la menjadora latu senso.
No calien tantes explicacions prèvies per arribar a un final tan
prosaic. Ara ja ho saben els catalans, en especial els sobiranistes,
que els espanyols, segons el que va ser director del port de Barcelona,
ens reclamen el plat a taula a costelles nostres.

Miquel Esteba Caireta, economista i independentista.
Figueres
02-11-2007


EA 742. LA COVARDIA ” … en la defensa de la dignitat del nostre poble”

LA COVARDIA
" … en la defensa de la dignitat del nostre poble"
.
La
covardia, la mentalitat d?esclau, la ignorància històrico política fan
que determinats ?catalans? reaccionin d?una forma molt lamentable
davant d?una determinada oratòria contundent en la defensa de la
dignitat del poble català, en la defensa de l?espoli a tots nivells, en
la imposició ?por la fuerza de las armas? de la llengua castellana i la
corresponent colonització.

La
covardia, insisteixo, fa veure fantasmes a tots aquells catalans
covards que sempre han llepat el cul del seu amo. El més trist és que
quan sorgueix un col·lectiu de valents amb trempera sense pèls a la
llengua a la defensa del poble català, alguns ens titllin de radicals
feixistes.

De
quina manera us penseu, catalans de merda, que han aconseguit la
independència els altres pobles? Llepant el cul de l?amo com heu fet
sempre? Penseu: Pot ésser que dialogant ens deixin els imperialistes
espanyols aconseguir alguna cosa? No els coneixeu encara? Hem esgotat
totes les possibilitats, ho sabeu? Nosaltres, la gent de Catalunyacció,
anem més lluny que l?Ibarreche.

Sabem que davant de determinats
col·lectius sectaris, constitucionalistes, i gens democràtics, a les
bones no hi ha res a fer. Això és el que cal que molts catalans
acceptin i assumeixin.

En el cas que no sigui així faré una reflexió:

No hi ha res més trist que un home ignori o renegui de la seva
història, i que ho faci amb aquella actituf passiva de no saber imposar
la seva llengua a casa seva, que ignori per comoditat o covardia a tots
aquells que varen donar la seva vida per Catalunya, silenciats i traïts
per ?catalans? col·laboracionistes i covards.

Aquests mateixos ara són
els que ens titllen de sectaris feixistes quan actuem en la defensa de la dignitat
del nostre poble.

Francament,
companys, us trobeu bé? En podem parlar, sabeu? Nosaltres estem oberts
al diàleg amb tots els verdaders demòcrates, no com alguns que imposen
la seva mentida per decret llei, i neguen la veritat dels altres ?por
cojones?.

Joaquim Pugnau Vidal.

EA 741. Article per treure’s el barret del López de Tena. Publicat a Público

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

/*Alfons López Tena*/

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

* Alfons López Tena* es vocal del Consejo General del Poder Judicial./

LA COVARDIA

La covardia, la mentalitat d?esclau, la ignorància històrico política fan que determinats ?catalans? reaccionin d?una forma molt lamentable davant d?una determinada oratòria contundent en la defensa de la dignitat del poble català, en la defensa de l?espoli a tots nivells, en la imposició ?por la fuerza de las armas? de la llengua castellana i la corresponent colonització.

La covardia, insisteixo, fa veure fantasmes a tots aquells catalans covards que sempre han llepat el cul del seu amo. El més trist és que quan sorgueix un col·lectiu de valents amb trempera sense pèls a la llengua a la defensa del poble català, alguns ens titllin de radicals feixistes.

De quina manera us penseu, catalans de merda, que han aconseguit la independència els altres pobles? Llepant el cul de l?amo com heu fet sempre? Penseu: Pot ésser que dialogant ens deixin els imperialistes espanyols aconseguir alguna cosa? No els coneixeu encara? Hem esgotat totes les possibilitats, ho sabeu? Nosaltres, la gent de Catalunyacció, anem més lluny que l?Ibarreche. Sabem que davant de determinats col·lectius sectaris, constitucionalistes, i gens democràtics, a les bones no hi ha res a fer. Això és el que cal que molts catalans acceptin i assumeixin. En el cas que no sigui així faré una reflexió: No hi ha res més trist que un home ignori o renegui de la seva història, i que ho faci amb aquella actituf passiva de no saber imposar la seva llengua a casa seva, que ignori per comoditat o covardia a tots aquells que varen donar la seva vida per Catalunya, silenciats i traïts per ?catalans? col·laboracionistes i covards. Aquests mateixos ara són els que ens titllen de sectaris feixistes en la defensa de la dignitat del nostre poble.

Francament, companys, us trobeu bé? En podem parlar, sabeu? Nosaltres estem oberts al diàleg amb tots els verdaders demòcrates, no com alguns que imposen la seva mentida per decret llei, i neguen la veritat dels altres ?por cojones?.

Joaquim Pugnau Vidal.

 

 

 

EA 740. Els promotors de la independència (Santiago Espot)

.
.
.
.
.
.
.

.
.
.
.
.
.
.
Avui us adjunto el darrer escrit al Diari el Punt del President Executiu de Catalunya Acció, l’organització política que esdevé veu del Poble Català lliure.
(Joaquim Pugnau, blocaire)

> Els promotors de la independència.
.
Cambó
va deixar escrit que per abastar la independència calien nous horitzons
econòmics per a Catalunya i homes capaços al capdavant del país. Ara
l’economia, la marca la globalització, i pel que fa als dirigents, són
figues d’un altre paner

tribuna del diari El Punt.SANTIAGO ESPOT.
President Executiu de Catalunya Acció

(a la fotografia)

L’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre Per la concòrdia.
Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva
impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un
Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc
Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més
tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!»

Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot
evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència
de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal
d’assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya,
i segon, tenir homes capaços al capdavant del país.

Tots sabem
prou bé que el líder regionalista no era partidari d’una república
catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no
podia deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la
victòria als que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el
cap de la Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de
l’òrbita del seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la
Catalunya d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la
península ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una
cosa pròpia de «caps calents», atès que ni n’existia la viabilitat
econòmica ni els polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a
discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si
les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però
el cert és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen,
no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues
premisses si volem assolir la creació d’un estat independent. Si fem un
salt en el temps i ens situem en l’actualitat veurem com «els horitzons
econòmics» de Catalunya avui són els que marca l’anomenada
globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara
bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»? això
són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les
millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som
conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els
«homes capaços» dels quals parlava l’autor de Per la concòrdia
han de tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu.
Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques
polítiques dels catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a
creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o
més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa
dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en
seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una
situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal dir sense
embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem
encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar,
personal o professional. És per això que l’exemple que donin els
promotors de la independència de Catalunya en el moment d’encarar-se
amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva
particular gallina dels ous d’or, serà decisiu per transmetre la
seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la
victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida.

Sense
contemplacions de cap mena
quan es tracti de defensar la idea de la
creació d’un Estat català independent. Hem de dir als que ens volen
representar que n’estem tips d’actituds contemporitzadores que fugen
per sistema del conflicte.
Unes paraules d’en Daniel Cardona recollides
en el seu llibre La Batalla (1923) són les que millor
interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de desenganyar-nos;
mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de seny,
per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar; els opressors
i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran.
Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts
d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor
i que ensenyin el poble a saber defensar-se la seva dignitat.»
S’ha de
començar a exigir a tots aquells que parlen d’independència (a mi
també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats
d’aquest.
No hem de permetre que se’ns tracti com a infants tot
amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el pa que
s’hi donarà, ni que sigui simplement per saber combatre les
contrarietats.

Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda
l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa
poques setmanes en la televisió pública de l’enemic que «cap
independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes són les
nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però
també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la
simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més
inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que
són dels nostres i van en cotxe oficial. L’ideal de la independència de
Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una
majoria de catalans.
Ara, no només es desitjable, és necessari fins i
tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser
indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament
d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s’ha fet
sota els acords d’una música celestial.

SANTIAGO ESPOT..

President Executiu de Catalunya Acció

(a la fotografia)


EA 739. Discurs d?obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d?Amèrica fet per un Conseller de Catalunya Acció!

19 novembre 2007


Recordar per a tornar a guanyar

Discurs d?obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d?Amèrica

Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007

Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,

Aquest
vespre tinc l?honor de pronunciar aquest discurs d?obertura del 7è
Simposi sobre la Descoberta Catalana d?Amèrica. Ho faig en nom de
Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho
possible.

Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció,
que ?Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no
seríem catalans?. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som
on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem
assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem
aquí. La història dels catalans n?és plena, de victòries. I malgrat
aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans
d?avui som a les portes d?una nova gran victòria: la creació d?un Estat
català independent. Però per a reeixir, cal recordar.

Recordar
com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la
intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d?aquelles victòries,
recuperant-los moltes vegades de l?oblit i l?ocultació, pot ser
essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en
la força de l?exemple, en ser models de caràcter.

Portem molt de
temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les
escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se?ns
ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una
història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha
apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta
història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria
malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp,
la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i
l?amputació de la Catalunya del nord, d?Almansa, de la caiguda de
Barcelona l?11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura
franquistes…

Aquesta història ha pogut generar una certa
simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que
tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les
generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat
els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta
història, vam arribar a pensar que aquests referents positius
senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar.
Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi
podíem emmirallar, sense models vencedors no s?encomanava cap moral de
victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.

Just
després, però, comencem a descobrir que, just al costat d?aquelles
derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb
gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l?Imperi Català
de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència
heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que
Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la
Renaixença, el President Macià… Tots ells són exemples d?allò que els
catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i
intel·ligència. Fins i tot alguns d?ells, en moments de desfeta, van
passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors
indiscutibles.

Però n?hi ha més…? Si tot això, que és conegut,
ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot
allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on
comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual
descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom,
eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta
d?Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més
episodis que aniran sortint a la llum.

Comença aleshores a
trontollar tot l?esquema mental que teníem sobre la història de la
nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de
derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.

Però hi ha més encara…?

A
hores d?ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va
passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar
sobtadament de ser els millors navegants d?Occident a perdre totalment
el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari,
senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament
aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos
un català com en Colom qui travessés l?Atlàntic i fes la descoberta
d?Amèrica.

És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és
natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta
d?Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por
d?aquells que diuen ?Colom sí, però més ja seria massa…?, cal
preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d?or
literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no
s?escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura
de misteri que en Colom, amb indicis d?haver estat, ja no amagats, sinó
adulterats fins a la transformació en una altra persona?

Recordem
el principi de la navall d?Ockham, que diu que ?davant de dues teories
que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que
sigui certa la més simple?. Què és més probable, doncs? Si Colom era
català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos
personatges i fets dels segles XVI i XVII… és més probable que es
tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa?
Què va ser realment la presumpta ?decadència?? En altres paraules, fins
on arriba l?historicidi? I d?altra banda, com podem revertir-lo? Per a
aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a
trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d?això. Novament
la seva importància rau en la força de l?exemple. Vegem per què.

L?exemple
és una de les forces motrius més imparables i transformadores que
existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una
minoria transformadora, que no només té una visió d?allò que vol sinó
que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La
segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi,
no s?atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i
d?aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los
quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només
abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d?una petita
minoria sinó d?un grup considerable. D?aquesta manera, degut a què
justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment
succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només
assimila un canvi quan aquest ja s?ha produït i quan, de fet, el proper
canvi ja s?ha iniciat.

Siguem conscients que nosaltres som la
primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai,
doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i
que no s?assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per
propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s?encomanen. Les
majories simplement s?adapten a aquell canvi que ja s?està produint i
que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i
tot inicialment la majoria s?hi oposa i diu que els canvis que ja estan
començant són ?impossibles?. Albert Einstein va dir que ?aquells que
diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan
fent?.

Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha
succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta
d?investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se
i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com
succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de
nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora
de la nostra història, que s?anirà propagant en diverses onades a la
resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una
cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La
suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada
de cap canvi.

Per altra banda, tot aquest procés té el resultat
que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador,
que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d?aquests
models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i
ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres
també ho som. Com a exemple, l?episodi que l?any 1415 va protagonitzar
en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en
Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de
Catalunya Acció, explica en el seu llibre ?Joan Fiveller, model de
caràcter?. El rei Ferran I d?Antequera va desafiar la ciutat de
Barcelona negant-se a pagar l?impost sobre la carn o el peix anomenat
vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i
una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia
aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va
enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta
actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller
veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I
cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple
del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l?oblit.

En
molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que
degut a què es tracta d?apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas
de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels
catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per
part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment
arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la
simbologia espanyola (?Colón, Cervantes y la bandera?) no serien més
que apropiacions per part d?Espanya de referents nítidament catalans.
Així, ?Colón? va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de
Barcelona); ?Cervantes? probablement va ser Joan Miquel Servent (de la
família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que
conegut, és una còpia de la milenària bandera catalana, de l?any 1785 i
per decret del rei Carles III.

Imaginem l?orfandat de referents
i símbols que tindrà la nació espanyola sense l?autor del Quixot, un
català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom
a l?Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a
missió ?la promoció i l?ensenyament de la llengua espanyola i la
difusió de la cultura espanyola? a tot el món. Imaginem també el
curtcircuit mental d?una nació espanyola que celebra la seva Diada
Nacional el dia 12 d?octubre, dia de la descoberta d?Amèrica per part
d?en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els
nivells, inclòs l?internacional. I finalment, imaginem l?impacte de
l?escampament massiu de l?origen català de la bandera espanyola (com
dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno ?l?Esfondrament de
l?Espanyolíssima Trinitat?.

Sota aquestes noves condicions,
mirem d?imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per
televisió com la celebració el dia 12 d?octubre de la Diada Nacional
espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen
?Plaza de Colón? de Madrid. Potser començarem a veure l?impacte que
poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus
resultats, i començarem a creure en la capacitat d?influència que la
història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser
present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.

Al
mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i
en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents
de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els
catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la
corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d?un model
d?Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur
immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la
Unió Europea.

Cal visualitzar aquest model d?Estat, perquè allò
que no s?imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser
conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó
que era la que millor s?adaptava a la manera catalana d?entendre el món
i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la
manera catalana d?entendre el món i estructurar la societat la que va
crear aquella estructura estatal i no només va crear l?estructura
estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels
segles.

I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i
que mantenim encara la mateixa manera d?entendre el món, a aquesta
identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als
nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va
funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d?imaginar
com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura
estatal va fer fortuna. A més d?extendre?s als territoris americans
després de la descoberta d?en Colom, va inspirar sense anar més lluny,
i entre d?altres, l?estructura federal dels Estats Units d?Amèrica.

Potser
en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant
directament a les arrels més profundes de la cultura catalana,
l?ex-president dels Estats Units d?Amèrica, Bill Clinton, va dir
textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de
les Torres Bessones: ?El futur serà o català o talibà?, contraposant
així dues formes totalment diferents de pensament.

Si el futur
del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el
nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra
manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el
nostre Estat.

Recuperem els models catalans guanyadors, per a
tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur
i el dels nostres fills.

Moltes gràcies.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

EA 738 – La xarxa EURALAT i el CIEMEN us conviden als socis als següents actes públics sobre el procés del Fòrum Social Mundial:

Divendres 23, a les 18h, a la Sala Abat Escarré (edifici CIEMEN, Rocafort, 242 bis)

EL PROCÉS DEL FÒRUM SOCIAL MUNDIAL A CATALUNYA I AL MÓN: cap al Dia d’Acció Global del 26 de gener de 2008.

Conferència a càrrec de:

Moema Miranda (IBASE, Brasil), sobre el Dia d’Acció Global a nivell mundial.

Raffaella Bollini (ARCI, Itàlia), sobre el Dia d’Acció Global a nivell europeu.

Adilson Vieira (Fòrum Social Amazoni, Brasil), sobre l’organització del Fòrum Social Mundial de 2009 a Bélém do Pará, Amazonia, Brasil.

Taufik Ben-abdallah (Fòrum Social Africà, Senegal), sobre l’organització del Fòrum Social de 2011 a l’Àfrica.

– Jordi Calvo (Fòrum Social Català), sobre la convocatòria del Fòrum Social Català del 25 al 27 de gener a Barcelona.

Presenta: Gianni Orsini, fundació Desenvolupament Comunitari, Barcelona.

Dissabte 24, de 10h a 21h, a la Sala Abat Escarré

SEMINARI INTERNACIONAL EURALAT: Democràcia, diversitat, ciutadania i drets col·lectius. La construcció d’un nou espai públic.

EA 737. De nou, Maria Torrents: “La teranyina”

20 novembre 2007


La teranyina

Ahir
dissabte, 17 de novembre del 2007, Catalunya Acció va ser convidada a
Olot per l’entitat Estelada 2014, juntament amb dos ponents més, un
membre de la Plataforma pel dret a decidir i un activista cultural.
Tema, l’actual situació del país.

Després d’escoltar les exposicions respectives, tinc l’imperatiu ètic de posar en evidència, per l?immens desconcert i dolor que està creant en el nostre poble, el germen de mort que hi ha implícit en el discurs expressat pel representant de la Plataforma pel dret a decidir,
que no és altre discurs que el que Esquerra no para de repetir a tort i
a dret: els independentistes han de canviar el discurs. S’ha de superar
el discurs identitari i cercar una majoria social a través, del que
ells en diuen, la transversalitat cultural.

Amb aquestes paraules ens venen a dir: deixeu de ser catalans i fem d’aquest país un poti-poti de cultures i identitats. Enterrem
la nació catalana i potenciem una societat híbrida, sense esperit, on
les màximes aspiracions siguin materials i econòmiques, i que ningú, ni
ells mateixos, saben ben bé què és.
De fet està esdevenint per la
praxis política que aquest discurs comporta, i que el tripartit executa
amb molta diligència, una societat que s’enfonsa cada vegada més en la
colonització cultural espanyola, perquè en la realitat
sempre acaba havent-hi una llengua i una cultura que s’imposa. I aquest
discurs i la praxis que comporta, potencia la cultura del colonitzador,
per la simple raó que menysté la catalana
.

Aquest
discurs no només és mortal per a la nostra nació, sinó que posa en
evidència que els que l’han generat o no entenen el funcionament de la
Realitat, o si són conscients que allò que plantegen xoca frontalment
amb la psicològia més profunda dels pobles i de la Realitat, estan
enganyant al poble català, venent-li la pròpia mort com a passaport cap
a la Independència.

De què ens servirà la Independència si hem perdut la nostra ànima!
La
gent percep intuïtivament l’engany i la trampa implícita en aquest
discurs, i per això aquest inmens desengany en que viu inmers el poble
català
. Quin poble no estaria trist si percebés, encara que només
fos d’una forma intuïtiva, que els seus governants els menen cap al
suïcidi nacional. Els hi neguen la pròpia ànima!

Cal, doncs, el coratge per verbalitzar ben clar:

a- Que aquest discurs és una trampa que ens porta d’una manera ràpida i segura cap a la nostra desaparició com a poble.

b- Que està basat en una distorsió i manca de coneixement -conscient o inconscient- de la naturalesa de la Realitat i de la psicologia dels pobles.

c- Que cal desemmascarar-lo i posar-lo en evidència.

La
font de felicitat més gran d’un ésser, sigui individu o nació,
s’assoleix quan aquest és capaç de desplegar en plenitud la seva
genuïna i única manera de ser.
Per això cal la llibertat. Per
evitar els obstacles que puguin posar pals a les rodes a aquest
desplegament nacional únic. I per aquest mateix motiu la colonització
és tan perniciosa, perquè en tot procés colonitzador un ésser nacional
és encobert per un altre. És colgat, i no troba l’espai per a
manifestar-se en el món. Aquesta és la font de dolor més profunda de
tot ésser!! No tenir el propi espai vital col·lectiu.

En
la seva maduració històrica, les nacions, aquests éssers col·lectius
que integren tota la humanitat, com òrgans d’un gran cos mundial, es
doten d’una estructura d’estat per poder garantir el seu propi espai vital
, en l’espai i en el temps, a fi d’expressar la creativitat i la manera de ser pròpia. I
els que són líders intel·ligents saben que per assegurar la prosperitat
del seu poble cal que l’esperit propi que es manifesta en la llengua,
en la cultura, en les arts, en el seu pensament … , sigui potenciat i
envigorit.
La resta, la prosperitat material, segueix
indefectiblement, com la llum va unida al sol. I sinó, observeu les
grans nacions del món. Quina cura tenen a preservar les seves
essències, allò que les defineix! perquè saben que si aquest esperit
s’esllangueix o mor, tota la nació mor darrera seu!

Què pretenen, doncs aquests senyors d’Esquerra i de la Plataforma pel dret a decidir?

No
vull ni puc jutjar les seves intencions més íntimes en desplegar aquest
discurs i la praxis consegüent, però si que haig de dir que les
conseqüències pràctiques que genera són la mort de la nostra nació
.
Quina majoria social més galdosa! Una massa sense ànima. Ja ho va
denunciar en Xirinacs en el poema de comiat que ens va deixar.

Seguirem sense fer cas de les veus que han demostrat una fidelitat absoluta pel nostre poble i consentirem que se’ns continuï inoculant aquest verí letal?

Els
qui propugnen aquest discurs haurien d’entendre que una nació és un
organisme viu que necessita, per garantir la felicitat de tots els qui
la constitueixen, poder expressar en plenitud la seva pròpia
idiosincràsia. I que l’arribada en aquest cos nacional de gent d’altres
cultures mai pot posar en entredit el dret i l’exigència vital de la
nació que acull els nouvinguts, a manifestar-se en la seva integritat i
plenitud
.

Gandhi, l’home compromès amb la Veritat i defensor de la llibertat i la Independència dels pobles colonitzats va dir: " Tot dret ha d’anar precedit sempre d’un deure acomplert".

Aquesta idea és fonamental perquè tothom, vingui d’on vingui, entengui quin és el seu lloc i la seva responsabilitat. Quan
hom s’integra en un cos nacional nou, abans de poder disfrutar dels
avantatges i del nou grau de llibertat que guanya en viure-hi, ha
d’exercir un acte de responsabilitat, i acomplir el deure que tot dret
porta implícit, i que en aquest cas és integrar-se culturalment i
lingüísticament al seu nou país.
Pretendre que hom té els drets de
membre d’una nació sense haver acomplert el deure bàsic de fer-se’n un
membre culturalment integrat, només porta al caos i el desordre. La
persona que es nega ha esdevenir membre integrat en el seu nou cos
social esdevé llavors un colonitzador, o una eina dels colonitzadors
.

Mireu
com aquest deure és exigit per tots els estats a través de la seva
legislació, a fi d’assegurar la integritat del seu cos nacional
. I
aquí, a Catalunya, es difon un discurs i una praxis per part de la
classe governant que va contra la lògica implacable que apliquen totes
les nacions lliures, cultes i civilitzades del món occidental.

Són insensats o malèvols els qui despleguen aquest discurs?

En qualsevol cas no són dignes de governar ni el nostre poble ni cap altre poble, perquè allò que propugnen només porta a la infelicitat, al dolor i a la nostra ruïna espiritual i material.

Vivim uns temps històrics que demanen un coratge i una lucidesa inusual per desemmascarar aquests tiraranys de confusió i de mentida que encobreixen el nostre genocidi nacional.

I aquest coratge i lucidesa només els podem trobar en aquest esperit que tants necis pretenen enterrar, però que rebrota arreu amb una força imparable en els cors i les ments dels homes i dones íntegres del nostre poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció