EA 690. “L’ànima catalana” per Maria Torrents. (***)

mtorrents | dissabte, 29 de setembre de 2007 | 22:47h

Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d’enfocar  les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu.
Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un  sol objectiu : la  consecució de la Independència. Unic camí  cap a l’alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud  nacional.

Per assolir aquest  objectiu  Catalunya Acció aglutina gent  que aporta  al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes  amb la sagacitat política per a dissenyar  una estratègia clara  cap a la Independència. Hi ha  les persones que aporten els seus coneixements i  capacitat per bastir les  relacions internacionals necessàries per  al reconeixement  de la nostra  independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l’ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa… I així podríem anar esmentant la munió  de voluntats  que s’han anat  organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l’assoliment de l’objectiu comú.

M’agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada  persona de Catalunya Acció té com a  substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d’aquesta qualitat que ens dóna els trets propis,  del què voldria parlar ara.

Vivim en una societat  que ha reduït la seva  visió  a  la perifèria de la Realitat  i  on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil  que  és el constituent essencial d’aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que  dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l’espurna  diferenciadora  a  cada persona, a cada  nació i  a tota manifestació material. N’és la seva causa última i la força que  les sosté.

Catalunya Acció  ha entés que un projecte de la magnitud que  hem endegat només pot tenir èxit si contempla  aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys  s’ha evitat, s’ha ignorat i s’ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L’Esperit d’aquest poble, l’ànima del poble català.

No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc  i enunciem amb claredat  que  el projecte d’Independència només té  sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col.lectiu  com a eix central vertebrador.
Tots els grans homes de la nostra història política i cultural  han entès perfectament  que  la llibertat del nostre poble  és la condició necessària per a la manifestació d’aquesta ànima catalana, però no n’és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat  per part dels qui portin les regnes del procés d’Independència  de posar la llibertat  al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n’es la llengua.
El Dr Trueta, Francesc Pujols, entre d’altres, han escrit  sobre l’especificitat de l’esperit català, de la seva força, i de l’acte de justícia necessari  que hem de portar a terme   per retornar  a aquesta ànima catalana  el seu espai territorial  i mental.
Macià i Companys també van entendre  que estaven al servei de l’ànima, o sigui de l’essència última d’aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la  vida.

Mentre  una part  d’aquest poble  sigui conscient i es mantingui obert a l’influx  d’aquesta ànima col.lectiva que batega al cor de la nostra terra i  al cor de cada un  dels que l’estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn  deia " la feblesa o la fortalesa d’un poble  depén més del nivell de la seva vida espiritual  que del seu nivell d’industrialització. Ni una economia de mercat ni l’abundància general  constitueixen l’èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d’una nació  han estat exhaurides, no serà salvada del col.lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida  no es pot aguantar dret".

Quan un poble té una consciència clara  de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen  són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin  en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda  creativitat en la seva vida col.lectiva. I sobretot esdevé portador d’una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxist, els
seus assoliments  no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu.
És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia  el que ens fa  forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l’autoritat necessàries.
Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra  ànima col.lectiva, la nostra Qualitat, la nostra  pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l’Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d’art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosòfic original i pioner : LLull; cultura política innovadora: les primeres corts europees….. grans navegants…, perquè vam ser capaços de pensar i de crear  des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col.lectiva.

Deulofeu, un  dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s’alliberaria del jou de l’Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud  cultural i creativa.

Ara bé, perquè això s’esdevingui hi ha una condició bàsica :  SER CONSCIENTS QUE HEM DE CENTRAR-NOS EN LA RECUPERACIO  DE L’ANIMA, DE L’ESPERIT CATALA.

I  per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit  i encara patim, han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a  fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció  per adonar-se que viuen al centre d’una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desenpallegant del llast colonitzador i s’obren  i es deixen portar pel seu  meravellós i poderós influx, són conscients  de la seva presència i de la seva força. I s’adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que  vol  i  permet que l’ànima catalana  esdevingui el centre de la seva vida  està fent créixer la consciència col-lectiva  que ens retornarà la llibertat i  ens permetrà començar   amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política.
Es cabdal, doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

1 – Que l’alliberament és l’exigència que l’ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres, per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. Es la pressió de l’exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l’hem de veure com un deure que hem d’acomplir. La nostra ànima col.lectiva exigeix  l’espai de  llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.

2 – Que hi ha d’haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu  que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.

3 – Que l’autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d’aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els homes que tenen clar que la independència no ha de ser per augmentar només el nostre benestar material, sinó per a retornar-nos la dignitat i l’orgull de ser catalans. Que tenen clar que la Independència  ha de servir per a retornar-nos  la nostra pròpia manera de Ser i viure en el món.  Que tenen clar que la Independència  ha de tenir com a finalitat  retornar-nos, en definitiva, la joia  d’expressar  la plenitud de l’ànima catalana, de l’esperit d’aquest poble, perquè com deia Goethe:

" Per tenir alguna cosa, primer has de ser alguna cosa"

I els que vivim en aquesta terra només volem i podem, en justícia, ser catalans.

Maria Torrents.

Consellera de Catalunya Acció

EA 689. La penúltima “més gran victòria catalana” per Claudi Romeu.

La penúltima "més gran victòria catalana", perquè l’última serà la nostra Independència!

CONCULCACIONS (82) 

La més gran victòria catalana 

És bastant habitual entre els catalans parlar solament de les grans derrotes infligides pels dos estats veïns. Com a més significatives s?hi poden incloure la desfeta de Muret (12 de setembre del 1213) on va morir el rei català Pere I el Catòlic i la de Barcelona després del terrible setge (11 de setembre del 1714). 

És veritat que aquest dos moments afecten ben negativament la nostra història fins al punt d?anul·lar-nos tots els drets nacionals, que encara avui resten pendents de recuperar, després de la contundent derrota del 1714. 

No així succeí a partir de Muret (1213) ja que després Catalunya va renovar bona part de la seva grandesa per mediació dels regnats següents com, el de Jaume I el Conqueridor, Pere II el Gran, Pere III el Cerimoniós o del Punyalet, etc. 

És precisament aquest rei Pere el Gran, fill de Jaume I, que en defensa del territori català contra la pretesa invasió francesa, guanyà de forma espectacular la batalla del Coll de Panissars imposant-se als francesos i el seu rei Felip III després de dues victòries més, la de les illes Formigues i la de Roses. La victòria final del Coll de Panissars es va consumar entre l?1 i el 4 d?octubre del 1285.  

Catalunya en aquesta batalla s?enfrontava a dos dels exèrcits més poderosos del moment, el del rei de França i el del Vaticà que va prescriure la Croada a favor dels francesos i van presentar un front comú. Sembla ser que Catalunya va resoldre amb les seves úniques forces aquesta batalla ja que els pactes que tenia establerts amb Castella i Aragó a l?hora de la veritat es van quedar a casa seva i no van acudir a col·laborar en un moment tan amenaçadorament perillós. Alguns historiadors diuen que els Aragonesos van aparèixer just per celebrar la victòria, tal com diríem avui, en el moment de la foto. 

Aquesta victòria sobre els francesos ajudats per les forces del Vaticà té altres significacions ja que hi havia en joc no tan sols evitar les ambicions dels invasors, sinó que calia refermar la unitat catalana i els dominis a la Mediterrània, Provença, Nàpols, Sicília, Calàbria, Múrcia, etc… També el rei de Mallorca Jaume II fill també de Jaume I havia col·laborat més o menys directament amb els invasors. 

El regne de França, havia seduït el Vaticà fent al·lusió al catarisme, un engany per tal de involucrar-los en els seus objectius invasors sobre Catalunya. El catarisme ja havia desaparegut però els francesos amb les seves ambicions transgressores s?hi van recolzar. Aquesta vegada el tret els va sortir per la culata i van aconseguir solament una derrota espectacular que va situar  Catalunya en una de les etapes històriques de major prestigi. 

Possiblement la victòria del Coll de Panissars és una de les més espectaculars de la nostra història, però no és única. Hem d?assenyalar també que ni Anglaterra, ni Alemanya ni Itàlia ni Constantinoble, van ser fidels als acords de col·laboració que tenien establerts amb Catalunya i és per aquest motiu que va tenir una important ressonància a tot Europa. 

Recordem d?aquest gran rei català Pere el Gran, que fou un home culte afeccionat a les lletres i un bon trobador. Del seu prestigi en va quedar constància en uns versos de Dante Alighieri. Políticament va ser hàbil, previsor i un dels grans impulsors de la Catalunya que va dominar l?entorn de la Mediterrània. Va viure solament 45 anys.  Pere el Gran va emmalaltir repentinament un mes i mig després dels fets de Panissars i va morir a Vilafranca del Penedès. Va ser enterrat a Santes Creus, que ell mateix havia escollit per la seva sepultura.  
 

Claudi Romeu, 29 de setembre del 07    

EA 688. JOAN BALLESTER i CANALS (1913-1980) “fins i tot a Nosaltres Sols”

From: Josep <jsort64@gmail.com>
Date: 28 setembre 2007 12:18:41 GMT+02:00
Subject: [josepsort] 9/28/2007 10:59:00 AM

JOAN BALLESTER i CANALS (1913-1980)
A les llibreries ja es pot trobar l’obra Joan Ballester i Canals (1913-1980) de Robert Surroca i Tallaferro, publicada per Òmnium Cultural. Ben bé no es tracta d’una biografia exhaustiva, de caire acadèmic, sinó més aviat d’un treball de divulgació i popularització d’una de les figures més representatives de l’independentisme català del segle XX.

Al llarg de les seves 127 pàgines, l’autor ens presenta sintèticament la vida d’en Ballester, però sobretot li interessa remarcar totes i cadascuna de les campanyes i iniciatives patriòtiques en les que va no només participar, sinó sobretot encapcalar i liderar.

En Ballester pertany a una generació molt castigada per la història. Si bé en la seva joventut va tenir l’enorme sort de participar en l’ascens del moviment separatista català, i va pertànyer a Palestra, a la Unió Catalanista i fins i tot a Nosaltres Sols!, la guerra dels tres anys l’agafà massa jove com per tenir-hi un rol destacat, políticament parlant. En conseqüència, la major part de la seva vida adulta la va viure sota el franquisme, però quan aquest comença a trontollar, ja era massa gran per tenir un protagonisme a primera línia. Tot i això, la seva activitat entre els anys 50 i els anys 70 va ser intensíssima i de fet, el seu paper històric és el d’haver estat el connector generacional entre els separatistes dels anys trenta i l’independentisme que sorgeix els anys 70.

Surroca destaca naturalment el seu protagonisme en l’Obra del Diccionari Catalano-Valenciano-Balear (DCVB), així com en la difusió d’una text clau de l’independentisme contemporani, Justificació de Catalunya de Josep Armengou i el paper que exercí la llibreria Públia com a focus propagador del resistencialisme català, fet que li costà, per altra banda, ser objecte de diversos atemptats ecspanyolistes en els anys seixanta i setanta i, el darrer, en plena dècada dels vuitanta. L’autor també ens descobreix alguns episodis fins ara amagats, de la implicació de Ballester en accions contra la dictadura.

Personalment he de dir que la Llibreria de Joan Ballester i Canals, que és com es rebatejà Públia. situada al carrer Consell de Centre, entre Aribau i Enric Granados, a tres cantonades d’on jo vivia, va ser, a partir del 1984, el lloc on cada mes comprava les publicacions independentistes de l’època, els dos Lluita (el del PSAN i el de l’IPC), la revista dels CSPC i del GDL i sobretot, el setmanari El Llamp, impulsat per l’Enric Borràs.

Dit d’una altra manera, va ser l’establiment que em va permetre entrar en contacte amb l’efervescència independentista de mitjans dels vuitanta. Fet que em va portar a col.laborar, primer amb la Crida a la Solidaritat (1983-86) i després a militar a l’MDT (1986-89) i a Catalunya Lliure (1989-90), sense oblidar la meva actuació a la universitat a través de l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU) (1985-88) i sobretot en el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI, 1988-1991), del qual vaig ser el primer impulsor i president estatutari… tot i que, un pamflet recent ho ignora del tot (però els perdono, empipar-me seria donar-li massa importància).

En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanada, que s’afegeix a la cada cop més important bibliografia que sorgeix entorn el món independentista, tal i com ja vaig esmentar en un post anterior. Altament interessant i per la qual cal felicitar a l’autor, a l’Òmnium, i per descomptat a la pròpia família Ballester.


Enviat per Josep a josepsort el 9/28/2007 10:59:00 AM

EA 687. Poesia de la Franja de Ponent a la Seu de Lleida. (dissabte, 29-9-07)

Guillem Chacon recitarà a l?Enseuada.

Poesia de la Franja de Ponent a la Seu de Lleida.

26/09/2007

El nostre company Guillem Chacon torna a oferir-nos les seues poesies. Desprès dels recitals a Perpinyà d?aquesta primavera tornarà a parlar-nos de la terra a través dels versos. Ho farà en dues actuacions consecutives aquest dissabte 29 de setembre a les 8 del vespre, diada de Sant Miquel i festa major de Lleida, en el marc de l?Enseuada, el Recital de Poesia, Prosa i Cançó que es celebra al claustre de la Seu Vella. Amb ell hi seran Marta Alòs, Xavier Baró, Amat Baró, Pep Coll, Txema Martínez Inglés, Núria Miret i Meritxell Nus junt amb els coordinadors Carles Hac Mor i Ester Xargay.

Hores més tard, a les 12 de la nit en Guillem Chacon ens oferirà un altre recital a la vila d?Agramunt.

Guillem Chacon ‘Cau Endins’


Institució Cultural de la Franja de Ponent
seu central: Avinguda Catalunya, 44
[44610] Calaceit (Matarranya)
tel. 978851565 i 609410334
institucio@franjadeponent.cat
www.franjadeponent.cat

EA 686. “A Xirinacs, per no fer-ne ni cas en vida, l?han qualificat de ‘profeta’ o ‘apòstol'”

Ens diu l?articulista: ?el desengany, de sectors importants de ciutadans d?aquest país que no estem d?acord amb el panorama polític que van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de les aspiracions del poble.?

I us dic jo, el blocaire d?Empordà Acció: ?Per això ha nascut Catalunya Acció, organització política del poble Català i per al poble Català!: per posar el timó de la nau catalana al servei del Poble i no pas en mans de capitostos interessats! I per assolir aquest fi et necessitem a tu i a molts altres patriotes catalans. Necessitem el teu esperit, la teva moral de victòria, el teu temps i els teus diners?

 En Jordi Salat, Vernaclista ens envia el que segueix:

DIMARTS, 25/09/2007 – 06:00h

 

"Xirinacs, víctima de la democràcia"

 

La mort de Xirinacs m?ha impressionat. I més en sabent que va decidir de posar punt final a la seva vida. La democràcia no mata, fa que algú decideixi de deixar-se morir. Posteriorment, l?espectacle denigrant que han fet els polítics i alguns mitjans m?ha resultat insuportable. La digna mort de Xirinacs, per contrast, ha servit per a això. S?ha posat en evidència la baixesa moral i ètica d?un sector important d?aquesta societat que s?omple la boca de la paraula democràcia. Les ienes s?han llançat sobre el seu cadàver sense cap mena de respecte a la persona, a l?ésser humà. Els uns, aquells qui tant van fer per marginar-lo de l?escena política, per no fer-ne ni cas en vida, l?han qualificat de ‘profeta’ o ‘apòstol’. A mi, em sona a burla. Els altres, els de missa, els qui reivindiquen la memòria dels capellans assassinats a la guerra del 1936-39, i obliden interessadament que l?església catòlica va beneir tots els afusellaments i execucions de la dictadura en temps de pau, l?han titllat de ‘capellà suïcida’ o l?han comparat amb la bèstia criminal de Millán Astray. Per què tant d?odi? Xirinacs era religiós, pacifista i no violent. Com es poden dir aquests barbaritats? Com pot ser que es publiquin?

La trajectòria vital i intel·lectual de Xirinacs, des dels temps de la seva lluita per l?amnistia fins a la seva mort, podria identificar-se amb l?estat d?ànim, el desengany, de sectors importants de ciutadans d?aquest país que no estem d?acord amb el panorama polític que van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de les aspiracions del poble. Ha estat un procés que ha acabat buidant de sentit la política, convertint-la en un penós espectacle en mans d?executius de ‘marketing’, que s?orienten a cops d?estadística i enquesta, prostituint el significat de les paraules quan els convé per tal de recuperar el poder o mantenir-s?hi. Xirinacs va ser el senador independent més votat a les eleccions del 1977. Una dada que els polítics haurien de tenir present, en vist de la baixa participació de les eleccions actuals, malgrat l?abús propagandístic que fan dels mitjans i els milions que gasten en publicitat. Em fan riure quan diuen: ‘Hem de ser capaços d?il·lusionar la gent.’ Han reduït l?edat mental del poble a la infantesa? Com volen aconseguir-ho? Repartint caramels? Cantant ‘En Joan petit quan balla’ al pati? Posant-hi una gegantina pastanaga transgènica a la punta del pal? Atenent a cop de talonari els capritxets d?alguns? El poble és molt més adult i savi que no es pensen. Xirinacs ho sabia. No repartia caramels. Actuava d’una manera sincera i generosa. Convençut d’allò que pensava i que feia. Atent a la voluntat popular. Sense mentides. Per això la gent se?l creia.

Queda el record i l?exemple d?un home intel·ligent, digne, fidel al seu poble i als seus ideals, lliurat i crític fins al final. Mantenir-se ferm en aquells principis bàsics de democràcia i llibertat, que tants compartíem, li va portar la marginació i, posteriorment, crec jo, l?amargor i el desencís.

La seva anàlisi de la transició, període que va viure en primera línia, coincideix amb la dels més lúcids, com Gregorio Morán o Joan E. Garcés. Us deixo amb les seves paraules: ‘Els responsables de la transició s’han enfilat a dalt i han intentat de quedar-s’ho tot. Han buidat sistemàticament barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de despolititzar el poble, que així esdevé més ‘governable’. Aquesta actuació es gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest grup és justament lluitar en favor de la democràcia. Ara tenim una oligarquia o, parlant fi, una nova aristocràcia i prou.’

Article escrit per: Xavier Montanyà   xavier.montanya@partal.cat

 

Segueix el Video reportatge,

‘Xirinacs: de l’amnistia a la independència’

(34 minuts): (Clicant el següent enllaç)

http://www.vilaweb.tv/?video=4959


Comentari: 

El reportatge de Xavier Montanyà i Lala Gomà fou enregistrat l’any 2000 per la Fundació Catalunya

Lala Gomà i Xavier Montanyà van enregistrar l’any 2000 el documental ‘Xirinacs: de l’amnistia a la independència’, per encàrrec de la Fundació Catalunya. Durant trenta minuts Xirinacs hi parla de la no-violència de Gandhi, de la transició, de la classe política que la va fer, de religió, de l’independentisme, dels militars espanyols… El documental, inèdit per al gran públic, us l’ofereix VilaWeb TV en versió íntegra i en un resum de cinc minuts.

EA 685. “Moment greu, moment agònic … la morta es mata ella sola!”

"En aquest moment agònic, Catalunya exigeix valentia, determinació i valor."

"En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. "

"Moment greu, moment agònic … la morta es mata ella sola!" Ja era hora!

López Burniol Dixit  (Periódico): "ja s?ha produït una ruptura sentimental amb Espanya" "¿Per què s?ha de prolongar una situació degradada que l?única cosa que pot fer és empitjorar? ¿Per què hem d?assistir impàvids a l?escarni continu de les institucions i els símbols espanyols? Som en temps de desamor"

Diu qui m’ha enviat el que segueix:

"Alguns de vosaltres, en una reunió de fa uns dies, vareu assistir als ?raonaments? d?una noieta que essent present entre nosaltres i que s?identificà com a periodista de la Vanguardia. El que va dir no era res de diferent que aquesta editorial avui manifesta. Aquell dia vaig decidir que al venciment em donaria de baixa de la "vanguardia española" Així ho vaig fer, Avui em sento satisfet d?haver-ho fet. Crec que cal promoure una campanya en contra d?aquest diari puix això es més greu encara que el cas Galinsoga."

Eso no es catalanismo (Editorial d’ahir de La Vanguardia)

  De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente,que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico. Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas – que obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a un Estado de cuyo aparato participa.  
 
Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las sensibilidades ciudadanas.  
 
Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los mismos errores. Los extremismos se necesitan y alimentan mutuamente, pero Catalunya ?que ha salido muy fatigada del reciente cambio estatutario? necesita cordura, seriedad e inteligencia para poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.  
 
Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.
   

Hola, què tal

(Traducció de falangista a demòcrata

de l’editorial d’ahir de La Vanguardia)

Traducció d?en Sostres

  D?un temps ençà proliferen manifestacions d?un falangisme encobert de moderació, sempre groller, que enverina els catalans. La comprensió o el silenci que han envoltat la retallada de l?Estatut i les mentides més indignes que s?han dit sobre Catalunya i la conversió en víctimes d?autonomies d?Espanya que només viuen dels nostres impostos són el penúltim episodi d?un impresentable serial ideològic. Protagonistes del serial en són a la vegada plataformes de ciutadans sense cap mena de representació social i alguns personatges pintorescos: aquell actor que no aconsegueix diferenciar l?enginyosa mala llet de les obres que dirigeix de la patètica retòrica dels seus mítings; o el barbut professor que diu que el castellà està perseguit a casa nostra. Es tracta d?un falangisme de vol ras, fundat en els tòpics de la visió primària de la història. Els seus còmplices no només són espanyols sinó membres rellevants de la societat civil catalana, covards i traïdors. Aquest falangisme visceral acostuma a reclamar-nos la plena rendició nacional, i es diu enemic dels nacionalismes però és incapaç de deixar de parlar, ni un sol instant, d?exèrcits i banderes. Posen totes les traves imaginables a les seleccions catalanes o relativitzar el lladorcini d?Espanya, insisteixen que el català i el valencià són 2 llengües diferents com només ho fan els analfabets o els malintencionats. No: cal dir que si Espanya ens segueix robant i insultant, ho pagaran car. En aquest moment agònic Catalunya exigeix valentia, determinació i valor. Ens sobren falangistes i ens falta gent que doni la cara per la nació. Cal valentia per defensar la principal causa del catalanisme: la defensa dels interessos materials i culturals dels catalans que Espanya sempre ens ha volgut robar o eliminar.

—————- LLegiu el comentari que ens ha enviat en Loster extret de la Tribuna Catalana:

Qui ha escrit l’editorial de la Vanguardia?

Ja estàvem acostumats al periodisme transformista de José Antich, director de La Vanguardia. Però ni a ell no el creiem capaç d’escriure un editorial ultraespanyolista com el de dilluns, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, propi de la primera etapa de La Razón o d’aquell diari del franquisme anomenat El Alcázar. La Vanguardia, cada dia més espanyola, es va despatxar, el dia de la patrona de la capital de Catalunya, amb una portada infecta dedicada als braus i, per acabar-ho d’adobar, el que possiblement és l’atac més brutal que s’ha fet des d’un diari editat a Catalunya contra el catalanisme i el sobiranisme.

Corre el rumor per la redacció de Diagonal que diu, en beu baixa i en castellà, "¡Abián, te has pasado!". No sabem ben bé si ha sigut l’impresentable director adjunt de La Vanguardia o algun altre negre de la redacció que, sense l’autorització -esperem- de l’editor ni del director general, s’ha despatxat a gust en aquest editorial. Sigui de qui sigui l’autoria, però, qualsevol estudiant de primer de Periodisme sap que la responsabilitat última de les editorials de qualsevol mitjà de comunicació recau directament en el director o editor, que en aquest cas s’ha de fer seu un escrit que no volem perdre ni el temps de resumir, sinó que reproduïm íntegrament perquè els lectors de Tribuna Catalana puguin llegir, des del titular el punt i final, la capacitat d’odi, autoodi i acomplexament d’algun personatge o personatges d’aquest diari.

Entrats al segle XXI, el sobiranisme i el catalanisme tenen un problema seriós. Si aquest editorial respon a la línia oficial de l’editor, i essent aquest la punta de llança del grup de comunicació més important del país, caldrà evidenciar que no sols s’enfronta a la ferotge Brunete mediàtica, sinó que cada dia haurà de combatre amb un ?quintacolumnisme’ català cada vegada més crescut.

EA 684. Invertir en “La morta” és un mal negoci! (Escenaris Favorables)

La crema progressiva, a Catalunya, de múltiples efigies del Rei Espanyol i el comportament de la "Audiencia Nacional Española" atiant els gossos em fa pensar en "Escenaris Favorables" i per això penjo el següent article:

Les beceroles del camí del 2014.

Condicions que necessita Catalunya Acció per poder avançar:

1a – Missatge i credibilitat.

2a – Adhesions i diners -Fons Independència-

3a – Lobby i significació pública.

4aEscenaris favorables. -normalment escenaris polítics imprevistos que la determinació i demés condicions d?un grup fort que no vulgui altra cosa que la llibertat real del seu poble poden transformar en escenaris molt favorables, examineu els casos d?Estònia, Txèquia  i Montenegro per dir-ne només tres.-

5aPujar a l?escenari en el moment precís; quan ets a prop de dalt i et fas amo de la situació. Per exemple, quan Ielsin va pujar dalt del Tanc. Era un dia a la Plaça Roja, quan la Perestroika ja corria a bon ritme. En Ielsin era allà a la plaça passant mig desapercebut, mig amagat com la gent d?ERC el dia de la Concentració pel «No» de la Plataforma del Dret a Decidir, crec que en Puigcercós i potser en Carod voltaven per allí, els que si que hi érem i com la «llàntia a sobre la taula» érem els de Catalunya Acció amb la nostra flamant pancarta «Catalonia the next State in Europe». Bé, però jo explicava que en Ielsin estava allà amb bona significació pública -ja era famós i havia sortit molt a la TV- estava allà quan un dels Tancs es va posicionar per avançar i reduir els manifestants, aleshores un home suposo rus, en aquest cas un home de perfil valent i espontani ?que segurament ho tenia molt clar- es va plantar davant el gegantí tanc de l?extraordinari exèrcit del aleshores CCCPP (200 i escaig milions de persones -, aquest home estava disposat a afrontar el que calgués pel bé de la seva pàtria … pel bé de la seva gent! Aleshores el tanc es va aturar perquè a dins hi havien homes que estimaven a la mare Rússia i segurament també a la mare llibertat i a la mare humanitat, i bé que s?adonaven molts que allò no podia continuar*, en aquestes un altre home -els homes i dones intel·ligents i valents són els vers protagonistes de la història- un altre home va i s?enfila dalt del tanc, era en Ielsin i poc temps després va ser el primer President de la Rússia alliberada de l?Imperi Bolxevic. Aquest home es va enfilar dalt de l?escenari i va esdevenir autèntic referent pel seu sofrent Poble, i alliberant al seu Poble en va alliberar a molts altres, i alliberant els Pobles va alliberar la gent. Aquesta sí que és vera solidaritat, la que tant agrada a tants catalans.

Fixeu-vos finalment que qui va aprofitar la gesta de l?home de davant del tanc va ser l?home que tenia significació pública, el que era conegut, el que havia sortit a la TV, el que es va enfilar dalt l?escenari en el moment precís!

Això és el que li cal a Catalunya Acció i al seu President Executiu en Santiago Espot.

Homes com en Jordi Pujol mai seran capaços de fer un gest semblant perquè se?n van a Helsinki o a la Patagònia i sols saben lloar les autonomies i l?encaixisme, sols saben anunciar una vegada i una altra que el seu objectiu és arreglar Espanya -la morta! mala inversió-; aquests altres homes, uns més descaradament com en Maragall i altres més dissimuladament com en Pujol no saben concebre una Catalunya Plena i Lliure, són catalans patriòticament capats, per això se?ls escau tan bé el mesell i caduc títol de «Españoles del Año».

Article extret de l’hemeroteca, escrit per Salvador Molins i Escudé (2005)Conseller de Catalunya Acció

EA 683. Coordinat amb Catalunya Acció, l’organització independentista del Poble Català!

EA 683. Coordinat amb Catalunya Acció, l’organització independentista del Poble Català! <www.catalunyaaccio.org>

 

24 juliol 2006

El tren de la llibertat

Publicat el 24/juliol/2006

Patriotes Catalans de la Independència definida, hem de fer tot el possible perquè se’ns noti, se’ns vegi, se’ns senti i al final se’ns escolti.

Catalunya ha passat del domini mediterrani a ser un país de ploramiques. El camí de la Independència es reprèn quan la gent deixa de plorar i es grata la butxaca pel seu país. Catalanes i catalans si el vostre país s’enfonsa o es perd i no feu res per evitar-ho no us queixeu! És del tot precís que els catalans que volen la llibertat pel seu poble cerquin maneres de poder treballar per aquest fi, per protegir tots els valors que han rebut dels seus avantpassats.

Catalunya Acció és un projecte intel·ligent i possible per donar resposta eficaç a tots aquests plantejaments. Catalunya Acció no et diu el que has de fer sinó que et diu que facis! Que actuïs en català -de parla i d’esperit- i en favor dels drets de la teva gent i de la teva terra.

Catalunya Acció diu a tot Catalunya que no n’hi ha prou defensant la pròpia identitat, que amb això sol no podem avançar perquè sense una entitat que protegeixi els nostres drets, l’enemic desfà en minuts el que nosaltres construïm amb esforç continuat d’anys i panys. L’entitat que arreu protegeix els drets nacionals s’anomena estat, en totes les nostres lluites hem de defensar dos aspectes bàsics, la identitat i la entitat -l’estat que la ha de protegir-. Aquesta tasca no la pot fer un català en solitari per espavilat que sigui, és una tasca d’equip. Els que emprenguin aquesta tasca només han de tenir un objectiu prioritari a tot en la cosa pública: la Independència i consegüent llibertat del nostre Poble.

Catalunya Acció fa una crida als catalans que tenen aquests sentiments i treballen per aquesta finalitat a que se sumin al seu Projecte del 2014 i que us coordineu amb la seva direcció. Com venia a dir en John Kennedy no demanis que pots fer … Fes-ho!» i suma’t als que ja circulen per la teva mateixa via. Fem pinya i assolirem un ferm tren que avanci de veritat. Quan altres catalans el vegin a passar es diran … pugem-hi tots de pressa que aquest sí que avança cap a la llibertat!

Salvador Molins (Berga, Berguedà)
Joaquim Pugnau (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

EA 682. No al Rei Espanyol! No a Espanya! S’acosta l’hora de la Victòria dels catalans!

EA 682. No al Rei Espanyol! No a Espanya! S’acosta l’hora de la Victòria dels catalans!

empordaaccio | esborrar | dissabte, 22 de setembre de 2007 | 22:20h

Avui dissabte, a Berga, Catalunya Acció ha escampat la Moral que ens ha de portar a la "Victòria!". I demà continuaran tots els patriotes del Bic el començament de la gran batalla que ens portarà a l’anhelada Independència.

Esperit, matèria gris i la operativitat que et permet assolir resultats i així avançar eficaçment!

Arriba l’hora del trencament polític i nacional!

DISSABTE, 22/09/2007 – 20:44h

Tornen a cremar imatges del rei a Girona

La concentració s’ha disolt sense que hi hagi intervingut la policia

Avui s’han fet concentracions a Girona, Vic, Tarragona, Sabadell (primera foto), Molins de Rei i València (segona foto) per donar suport a Jaume Roura, que va cremar imatges dels Borbons, i va haver de declarar a l?Audiència Nacional divendres. La més important, la de Girona, s’ha acabat amb una acció sorpresa quan un grup dels tres centenars d’assistents han cremat fotocòpies de la mateixa imatge del rei que Roure va cremar. La policia no hi ha intervingut.

Els concentrats han protestat contra l’actuació del Departament d’Interior i de l’Audiència Nacional.

Un acte de rebuig a la monarquia

Ahir, Jaume Roura, l?autor de la crema d?imatges dels Borbons, va explicar a VilaWeb que amb la crema d?imatges dels Borbons volia mostrar el rebuig a la monarquia i al règim espanyol que oprimeixen el poble català. Roura diu que, de moment, està tranquil, perquè li donen suport els militants de l?esquerra independentista, i també gent de molts altres àmbits. Tot i que el jutge li ha decretat la llibertat sense fiança i amb càrrecs, la fiscalia encara li manté la imputació per injúries a la corona espanyola. A més, ara la fiscalia té deu dies per sol·licitar una vista oral del cas.

Jaume Roura creu que la crema de les fotos dels monarques espanyols està emparada tant per la llibertat d?expressió com pel dret a la participació política. En aquest sentit, ha dit que a l?Estat espanyol el dret a la participació política no està garantit, perquè fins i tot el jutge li ha dit com podia protestar. En concret, el jutge li ha dit que podia rebutjar en públic la monarquia, però no pas cremant-ne fotos.

L?altre jove que va cremar la foto

Quan el jutge ha demanat a Roura qui era la persona que l?acompanyava en la crema de la foto dels Borbons, el jove ha exercit el dret de no declarar. Així les coses, com que el jutge ha tancat el procediment, ara la fiscalia no pot imputar l?altre jove.

EA 681. Felicitats a tots i en especial a Saül Gordillo pel domini.cat!

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Escolteu el que segueix: Parla Josep M. Castany, Director General de Catalunya Acció.
"Com sortir de la Colònia Catalana?"

EA 681. Felicitats a tots i en especial a Saül Gordillo pel domini.cat!

A ell, al Saül Gordillo, li demano perdò amb tota la cara per haver-li robat ara mateix el seu darrer post:

http://blocs.mesvilaweb.cat/sgordillo

sgordillo | Nació.cat | dijous, 20 de setembre de 2007 | 22:03h

Felicitats pel segon aniversari del domini.cat! En només dos anys el .cat és el cinquè del món amb una ràtio més elevada de documents per domini, només per darrere del genèric .org, i dels corresponents als estats islandès (.is), txec (.cz), candenc (.ca), i davant del francès (.fr) i el croat (.hr). Una prova més de la dinàmica internet catalana. En només dos anys ja tenim gairebé 4 milions de pàgines sota .cat, segons recull el blocaire Xavi Caballé, que ens remet al gran cercador Google. De fet, el català és una de les 40 llengües de Google, l’única d’una nació sense estat. De fet, el català és 88ena llengua més parlada del món, però figura entre les 25 més usades a Internet. Una visibilitat de la nostra llengua a la xarxa que guanya gràcies als 24.000 dominis .cat registrats durant aquest temps. Com vaig afirmar en aquesta entrevista a La Vanguardia: "La Catalunya virtual va molt per davant de la real".

Comunicació21: Dos anys de .cat
Vilaweb: El domini .cat celebra el segona aniversari amb un fotobloc
Racó Català: Dos anys de l’aprovació del .cat
Tribuna: Dos anys de .cat, encara amb absències clamoroses
Directe: El domini .cat fa dos anys
Nació Digital: La Fundació puntCAT prepara novetats per fomentar l’ús dels .cat

Perdoneu l’autopropaganda, però us haig de recomanar el llibre Nació.cat [visiteu el bloc] si voleu saber alguna cosa més sobre com es va aconseguir el domini. Per cert, aquestes són les presentacions confirmades. Avui m’han informat des d’Òmnium Cultural que finalment el president de la Generalitat, José Montilla, no participarà de la presentació de Barcelona del 2 d’octubre (han de designar un substitut des del Govern), i que el representant de la Fundació puntCAT serà el seu vicepresident Salvador Alegret, membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Hi esteu convidats.

———————
Després d’aquesta lectura escolteu el que segueix: