Santiago Espot “Creure en nosaltres mateixos!”

10 abril 2007

Creure en nosaltres mateixos

Article publicat al diari El Punt el 10 d’abril del 2007

Vint anys després continua essent vàlida (i potser encara més que quan es va formular) la sentència del professor Carles M. Espinalt: «Els catalans prou anhelen la independència nacional, però no saben veure la manera d’assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se, amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.»

Breu i encertadament va quedar definit l’estat d’ànim que encotilla l’acció de l’independentisme del nostre país. Veritablement semblem com perduts a l’hora d’encetar qualsevol estratègia guanyadora, i es va apoderant de tots plegats la sensació que no hi ha res a fer. Som potser l’únic país del món que, entre nosaltres, ens encomanem el derrotisme. Deu ser per això que, sovint, les reunions patriòtiques agafen un to d’enterrament que procurem dissimular amb xerinola. És la forma que tenim de desdramatitzar la situació d’emergència que vivim. Tothom posa l’èmfasi en les dificultats, i ho fem amb un convenciment i de forma tan detallada i fins i tot acadèmica que resulta impossible creure en la victòria. És natural, doncs, que només pensem a «aguantar». Som el poble dels resistents. Naturalment, capgirar una situació com aquesta requereix un gran vigor psíquic. Has d’armar-te d’optimisme i arguments perquè generalment els teus connacionals et bombardegen amb tota mena d’històries, anècdotes i vivències personals que volen certificar la impossibilitat de la creació d’un Estat català. És per això que el primer que cal és que el projecte independentista, tal com diu Carles M. Espinalt, es plasmi «amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar». Quan això s’assoleix; vull dir que quan les paraules i l’actitud dels promotors de l’independentisme adopten un to segur i enèrgic que apunta cap a la victòria, llavors és quan comença l’autèntica batalla entre nosaltres. S’inicia la lluita dialèctica entre aquells qui en la seva ment ja han dibuixat el que pot ser una Catalunya lliure i uns altres els quals només pensen a sobreviure com a comunitat. Uns han sortit de la trinxera i els altres encara hi són. Així, el primer objectiu dels que han tingut l’ànim d’encarar-se i de rebel·lar-se contra la injustícia serà contagiar els que es troben en la seva mateixa situació.

Amb tot, encara ens restarà el més difícil de tot: «inculcar en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble.» Com podem fer-ho? Abans de res, els nostres arguments han de ser sòlids i poderosos. Cal, a més a més, esprémer-nos el cervell per tal de trobar exemples suggestius i motivadors sobre allò que serà el nostre futur Estat. La modernitat ha de planar contínuament sobre el nostre discurs i, sobretot, haurem de lligar el nostre benestar i la nostra competitivitat col·lectiva a l’assoliment del nostre objectiu. Res de lamentar-nos per la nostra dissortada història. Mentalitzem-nos que ara la nostra força ha de ser la de les idees i la ferma defensa que en fem. Que la majoria dels nostres compatriotes vegin que mai podrem gaudir d’un esdevenidor amb garanties lligats, d’una o altra forma, a Espanya i França.

Ara bé, siguem conscients que Catalunya és un poble molt exigent políticament parlant. No ens pensem que pel fet de repetir com uns lloros «independència!», «independència!», «independència!»… ho tindrem tot guanyat. Ans al contrari. Potser ara estem en un moment en què els independentistes aixequem les màximes sospites. Què hem fet malament? Més aviat estem pagant «justos per pecadors». Avui són molts els que pensen que tots aquells que el nord de la nostra política és «trencar» amb Espanya i França actuarem igual que l’actual cúpula dirigent d’ERC. Tot i que puguem entendre que «gat escaldat de l’aigua tèbia fuig», també cal dir-los que tinguin la memòria una mica més llarga. A veure si ara resultarà que els únics que han parlat de la secessió de Catalunya són els que avui seuen al govern català al costat dels que van apadrinar els GAL. Els manifestem de forma clara i rotunda que nosaltres procurem beure de les fonts dels Macià, dels Carrasco i Formiguera o dels Serra i Moret, per citar-ne només uns quants.

Uns personatges que tot i seguir diferents disciplines de partit, tenien clar que per damunt de les seves respectives sigles hi havia la dignitat i la glòria de la nació. Ells, en circumstàncies molt més dramàtiques que les actuals, van demostrar que abans que salvar les seves respectives formacions calia salvar Catalunya. Poden dir el mateix avui els seus teòrics descendents polítics de nom ERC, CiU o PSC, respectivament? Aquests són una mostra més que de fills tarats també en pareix la política.

Tinguem sempre present que per esdevenir els «artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble» ens caldrà intel·ligència i audàcia. Però no oblidem mai l’exemple dels que ens han precedit en la lluita per la nostra llibertat. És per això que encara que algunes de les nostres formes mai podran ser les mateixes de les d’abans del franquisme, hi ha coses que mai canviaran. I la principal és posar per damunt de les nostres misèries, enveges o disputes l’ideal pel qual molts dels nostres hi han deixat la vida: Catalunya!

Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)

EA 621. “No reconec l?estat espanyol” Claudi Romeu

CONCULCACIONS (37)

No reconec l?estat espanyol

No puc reconèixer un ens que inclou, entre altres aberracions destruir, anular  i apoderar-se del meu país. Per tant tot allò que em sigui imposat sota l?ascendència d?aquest organisme, ho rebutjaré d?entrada, fins a combatre-ho com pugui, i/o fer-lo fora si  arriba el cas i en tinc la mínima possibilitat.

Posem per cas un exemple sobre la justícia, o la imposició d?un veredicte emès per un jutge, sigui o no català en la seva vessant personal. Com que la seva determinació ha estat presa sota el domini de l?estat que ens governa, no puc acceptar-lo de cap altre manera que com a una imposició fraudulent. Per tant, tots els que com jo s?atribueixin la nacionalitat catalana com a única, som sens cap dubte uns orfes en el tema de la justícia, perquè la que actua i sentencia al nostre país, pertany a una justícia estrangera d?un altre país.

Se?m pot argumentar que d?una manera o altra aquesta justícia que opera a Catalunya ha estat acceptada majoritàriament pel poble (català). Aquí entraríem en una llarga i possiblement inacabable discussió en referència a la legalitat de l?organisme. El meu argument és molt simple i potser molt elemental, però és el que entenc com a vàlid i és el següent: -Els jutges que operen com a tals al meu país, reben l?autoritat d?un estat que l?ha imposat gràcies a l?argument de la força, la guerra i de la negació a ultrança de la meva nació, la meva llengua i la destrucció de les infraestructures nacionals catalanes i amb aquests antecedents, no poden exercir cap funció ni imposar-me la justícia que emana d?aquests fets, completament delictius i repudiables-.

De fet aquest plantejament invalida qualsevol tipus d?organisme, que pugui tenir com a darrera validació aquest estat espanyol, pel fet de representar una descendència directe, impulsada pels ocupants, d?una història ultratjadora per a Catalunya i la resta del que anomenem com a Països Catalans, legalment constituïts i en vigència molt anterior a aquesta improvisació actual que en diuen estat espanyol que a més pretenen esdevenir una nació de ple dret i única (a excepció de Portugal) dins el perímetre de la península hispànica. Exactament igual que per damunt dels Pirineus en referència a l?estat francès, ultratjador dels mateixos drets catalans i per extensió defenso igualment els drets d?aquesta nació germana, Occitània.  

Què vull dir amb això? Doncs que ni un simple guàrdia urbà, o un agent dels mossos d?esquadra, o un mestre d?una escola, o qualsevol altre tipus de funcionari no té el dret moral i ètic d?obligar-me a obeir el que ell consideri la seva apreciació del que és just i equitatiu. Repeteixo, moralment i èticament resto al marge d?aquesta situació actual, completament aliena a mi i al meu país.

He de reconèixer que no ho sé dir d?una manera més ajustada a dret, segurament, però crec que la meva limitació expositiva, no em treu el dret a pensar i actuar en conseqüència amb la meva ideologia. No reconec ni reconeixeré mai un estat que lluita intrèpidament per la destrucció final de Catalunya i tot el que és i ha estat històricament el meu país, encara plenament vigent, mentre resti un sol català. I consti que som uns quants milions els que pensem i actuem amb aquest baròmetre de fidelitat vers la nostra nació. Som a temps de desapropiar els que exerceixen com a propietaris.

Claudi Romeu, 30 de juliol del 07  

Jo, tampoc el reconeixo aquest estat, la principal raó del qual és destruir la nostra nació -Catalunya- de la que viu i abusa.

Vull trencar políticament amb l’Estat Espanyol i per això treballo fermament amb la gent de Catalunya Acció.

Us convido a molts a afegir-vos a aquesta tasca, a col·laborar en aquest projecte alliberador, a fer la vostra aportació econòmica per al "fons per la independència".

Contacteu amb www.catalunyaaccio.org

Joaquim Pugnau

EA 620. EL TRACTAT DE CORBEIL (per Claudi Romeu)

EA 620. EL TRACTAT DE CORBEIL (per Claudi Romeu)
…………………………………..
…………………………………..

Amb la renúncia que el tractat de Corbeil va suposar per Catalunya, en la relació amb Occitània, es va malbaratar innecessàriament un procés de vinculació natural, què podria haver estat el lideratge més important de l?Europa del S. XIII.

Ni espanyols ni francesos haurien trobat les facilitats que després els va permetre destrossar el nostre país i que ells amb una visió prou realista per als seus interessos, van voler eradicar per sempre més, amb la posterior invasió que va finalitzar el 1714.

Aquesta és la lectura que jo faig d?aquest Tractat de Corbeil, que crec que va motivar una renúncia massa important pel nostre avenir, al mateix temps que va permetre a uns i altres apoderar-se d?uns territoris sobre el que els catalans, sense cap acció invasora, teníem uns drets guanyats pacíficament per una aproximació històrica, social i culturalment fructífera que hauria pogut canviar notablement i de manera positiva, l?evolució del nostre país i també d?Europa.
…………………………………..
…………………………………..

Claudi Romeu, 21 de juny del 07
“Conculcacions 12”

EA 619 “tarat, curt, colonitzador o ocupant?

EA 619

“vergonya per la comunitat d’origen i per tota l’espècie”
………………………………..
…………………………………..
“o bé és un tarat mental, o bé és un colonitzador, un ocupant, que menysprea la societat que l’acull.”

………………………………

Aquest post d’avui és extret de l’escrit i enviat per en Josep Sort…..
…………………

… La nit en sol.litud, però m’ha estat útil per reflexionar. I he arribat a la següent conclusió: un ésser humà que viu deu, vint, trenta o quaranta anys en un entorn on es parla una llengua diferent a la seva, i no és capaç d’aprendre-la, ni tan sols a xapurrejar-la, no només és una vergonya per a la seva comunitat d’origen, sinó per a tota l’espècie humana. Dit d’una altra manera o bé és un tarat mental, o bé és un colonitzador, un ocupant, que menysprea la societat que l’acull. Els processos de colonització mai són democràtics, són numerocràtics, és a dir, que allò que realment importa és el nombre. Un exemple: l’adhesió de nous estats als Estats Units no prosperava fins que Washington no comprovava que la població anglòfona era majoria en el territori en qüestió. El mateix va intentar Rússia amb els països bàltics, si bé aquí es combinà el foment de l’emigració russòfona amb la deportació de milers de letons, lituans i estonis cap a la Rússia i la Sibèria profundes.

Però no cal anar tan lluny. Tant a la Catalunya Nord, com a la Catalunya sud, l’enginyeria demogràfica amb intencions polítiques és més que evident. A la Catalunya Nord, l’estat francès ha jugat històricament la carta de l’empobriment i la periferialització, la qual cosa ha obligat a generacions de nord-catalans a emigrar a Marsella, Tolosa, Lió o París. Per acabar-ho de lligar, s’ha donat l’establiment de francesos del nord, de belgues (valons), de pieds-noirs, molts dels quals no tenen la més mínima simpatia per la identitat i la cultura catalanes, ans més aviat el contrari: s’hi oposen ferotgement. En aquest genocidi identitari també van tenir molt a veure la Guerra Franco-prussiana de 1870, la Primera i la Segona guerres mundials. En tots aquests conflictes, tres generacions de nord-catalans, la major part de la joventut pagesa del país, van desaparèixer.

A la Catalunya Sud, ara es comença a estudiar que ja en època de la Primera Dictadura, la de Primo de Rivera, es va començar a teoritzar sobre l’andalusització de Catalunya, mitjançant el desplaçamanet de milers de jornalers sense terra andalusos a Barcelona, València i altres ciutats catalanes. Naturalment, els ideòlegs d’aquest procés, els falangistes de primera hora, no inventaven res, senzillament, copiaven la manera de fer del feixisme italià, que també procedí a enormes moviments demogràfics del sud cap al nord, i molt sovint adreçats a anul.lar la identitats regionals que encara romanien. Des d’aquest punt de vista, la primera onada migratòria dels anys vint, només va ser un entrant per a la posterior planificació migratòria que tingué lloc entre el 1950 i el 1975. Abans, però, tota una generació de catalans del sud havia estat exterminada en les trinxeres de l’Ebre i el Segre. mentre que l’exili de la seva intelligentsia, deixava desprotegida l’alta cultura catalana, que tant havia brillat el primer terç de segle.

Sota el franquisme, Catalunya, però sobretot Barcelona, es convertí -la convertiren- en una suposada ciutat mestissa, i els locals d’oci de tall andalús es multiplicaren com a bolets i foren els centres de la vida social dels franquistes civils i militars. A partir del 1959, amb l’arribada de TVE a les llars, el procés d’ecspanyolització mental féu un salt endavant sense precedents, un procés, per cert, en el qual ara ha pres el relleu la pròpia TV3, tal i com ha explicat abastament, en
Víctor Alexandre. No és cap casualitat, en aquest sentit, que un polític ecspanyol com el camarada Javier Arenas, enmig d’un míting electoral, titllés -no sé si Barcelona o Catalunya sencera- com la novena província d’Andalusia.

Malgrat les intencions incials del franquisme, el fet cert és que la lluita comuna contra la dictadura, va fer que una part molt important de la immigració procedents d’Ecspanya, en bona lògica s’acabés identificant, amb la lluita nacional catalana. Si bé no tothom, com és públic i notori. Els qui no ho han fet, actuen com a colons, com a conqueridors, per molt progres, i d’esquerres que es presentin. Cal dir, que una part significativa d’aquests colonitzadors són funcionaris de l’estat o bé (pseudo)intel.lectuals que es guanyen la vida en ecspanyol (i normalment, només, en l’ecspanyol, perque no saben -oberts i cosmopolites com es presenten- cap altra llengua).

Aquesta actitud solidària de molts catalans i catalanes d’arrels andalusa o altri, ha tret de polleguera els continuadors actuals del falangisme demogràfic, els quals ara tornen a la càrrega tot promocionant la immigració massiva de ciutadans sudamericans a les nostres ciutats. Si bé és cert que també ens trobem amb alguns individus reticents, dificilment aquesta nova onada migratòria pot ecspanyolitzar res, perquè no està socialitzada en els valors de l’Ecspanya Una, Grande y Libre, uns valors que només s’interioritzen si es mamen de petit. Si som capaços de correlacionar benestar i catalanitat, no només la immigració sudamericana, si no també la de la resta del món mundial, no tindrà cap inconvenient en apuntar-se a la causa catalana. Ara bé, per tal que es doni aquesta associació estadística, és imprescindible la Independència. És de somniatruites pensar que es pot proporcionar benestar si continua existint l’espoli fiscal i si les grans decisions en matèria social (pensions, jubilació, beques) i econòmica (macroeconomia, inversions, infrastructures) les continuen prenent uns decisors obsessionats patèticament de fer una ciutat perduda enmig de l’estepa, com és Madrit, la capital del món mundial. He dit.


Escrit i Enviat per Josep Sort

EA. 618. – Liberalisme lingüístic: ingenuïtat o mala fe?!

EA. 618. – Liberalisme lingüístic: ingenuïtat o mala fe?!
…………….
…….
Hem rebut de “InfoMigjorn”
……………………………………………………………….

Escrit per:
David Vila i Ros
de Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL)
……………………………………………………………….
” En català, si us ve de gust”
……………………………………………………………….
Segons les darreres declaracions del conseller Maragall, el nou pla
per a impulsar la immersió lingüística als centres de primària del
Principat de Catalunya es durà a terme partint de l’adhesió
voluntària dels mestres, ja que, al seu parer, la imposició és “el
pitjor favor que es pot fer al català”. Fantàstic. Allò que als
sistemes educatius de les comunitats lingüístiques normals es fa amb
absoluta naturalitat (i amb ferma imposició legal), és a dir,
l’ensenyament en la llengua pròpia, a casa nostra, amb una llengua
minoritzada, la qual disposa d’uns nivells de coneixement i d’ús
clarament inferiors als de la llengua espanyola, s’opta per deixar a
la bona voluntat dels mestres la posada en pràctica d’un instrument
que és essencial per a garantir la universalització del coneixement
del català, pas previ (però no suficient) per a promoure’n un ús
social plenament normalitzat. Liberalisme lingüístic en estat pur.

Anem a pams. D’entrada, el grau de coneixement del català que es
demana als nostres professors és inferior al que s’exigeix al
personal docent en altres països. Comencem malament. A nivell d’usos
lingüístics, manquen pautes clares per tal que el català no sigui
només la llengua emprada pel professorat a l’aula i esdevingui també
la llengua que utilitzin sempre amb la resta de personal docent i
administratiu dels centres i amb els pares i mares no
catalanoparlants. Només amb l’adopció d’aquests hàbits lingüístics
es podrà exercir un modelatge efectiu en l’alumnat, que veurà
l’aplicació pràctica a una llengua que, en alguns casos, els pot
ser, a priori, tan aliena com l’anglès. Finalment, i això ja supera
l’àmbit estrictament escolar, cal buscar la continuïtat del programa
d’immersió lingüística fora dels centres, potenciant les activitats
de lleure en les quals el català sigui, també, la llengua vehicular.

I sí, suposo que l’aplicació d’aquestes mesures significaria una
imposició. Què hi farem! Si algunes de les grans comunitats
lingüístiques mundials, el futur de les quals està garantit, es
poden permetre aquestes imposicions, nosaltres, molt més modestos,
no hauríem de convertir-nos en cap cas en els abanderats del
liberalisme lingüístic. I és que, com en el liberalisme econòmic,
només els més forts (és a dir, els que històricament han gaudit de
més protecció) sobreviuen. I com bé sabem, aquest no ha estat el cas
del català.
………………………………………………………………..

David Vila i Ros
de Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL)

GREU I PREOCUPANT

GREU I PREOCUPANT

Em preocupa molt, però no m?ha sorprès: si no ho he entès malament, som el país amb percentatge per habitants d?Europa i Amèrica que consumeix més droga. En aquest punt cal parar el carro i reflexionar.

Per això tantes guerres, tanta revolució industrial, tanta passió per més i més creixement, tant de lluitar per la ciència i per ?l?ensenyament?? Aquest és l?estat del benestar? Globalització, per què? Per això? Tantes lluites pels drets morals, per les religions, per les llibertats, pel respecte i per la ?justícia? que no existeix a la terra dels mortals.

De jutges, advocats, fiscals, notaris, procuradors, funcionaris de tots colors, col·laboracionistes, oportunistes, covards irresponsables, especuladors, vividors, ganduls, eunucs intel·lectuals, ?fantasmes?, imbècils, hipòcrites, lladres, senequistes, talps, homes de mals costums, multinacionals, bancs, màfies, fills de puta… de tot això en sobra i la vera llibertat natural i cultural amb equilibri no existeix, no convé al poder que els cega.

La joventut està decebuda i tenim una mostra palpant i real. L?home recollirà tot el que ha estat sembrant equivocadament aviat.

Ja és massa tard per intentar rectificar, és la meva nefasta conclusió, amb la qual m?agradaria molt equivocar-me.

El sistema està cec. Els arbres no li deixen veure el bosc.

Joaquim Pugnau Vidal.

Deixeble del Professor Raimon Panikkar.

 

 

 

 

616. Un gran testimoni de llibertat i la consegüent catalanitat: Manuel de Pedrolo !

Claudi Romeu no s’atura en la seva lluita en defensa de l’anhel de catalanitat i tots els nostres drets més preuats com a Poble. La seva acció és continua, en aquest sentit podria ser ben bé un home de Catalunya Acciò, però en Claudi és ún guerrer en solitari. L’eficacia la dona la suma i l’organització dels guerrers, la coordinació dels pensadors, la materialització de la conjunció dels anhels i la força dels esperits en l’imperscindible “Moral de Victòria”

Només li manca un convenciment, formar part, reforçar a, i reforçar-se amb Catalunya Acció!

…………………………………..

Salvador Molins i Escudé

(Conseller de Catalunya Acció. President de Som 10 Milions.
President del BIC.)

………………………………..

L’escrit d’en Claudi, el testimoni d’en Manuel de Pedrolo:

………………………………..

CONCULCACIONS (10)

L?escriptor Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo ha estat un gran escriptor català, que ha passat desapercebut i silenciat per causa de la seva mentalitat fidel al país i la seva visió independentista per Catalunya. Evidentment aquesta concepció, no ha estat ni és la dels nostres polítics, que tot i ser catalans no han afavorit en absolut aquest plantejaments, ans els han combatut plenament.

Tots ells i sense excepcions han acceptat plenament una Catalunya absorbida per Espanya i França, condemnant-la així a una possible desaparició en mans d?aquest ocupants que no admeten la natural existència del nostre país.

El pecat de l?independentisme és el que aquests polítics desnaturalitzats no li han perdonat i l?han condemnat al més desintegrador càstig d?un malvat silenci social. Amb aquest beneplàcit, Manuel de Pedrolo és actualment ignorat per molt ciutadans i ben segur que no ha rebut cap elogi per part de l?estament polític establert, quedant així aparcat en la ignorància d?una majoria del nostre poble.

Els catalans hem de reivindicar la qualitat d?aquest escriptor que ha deixat un testimoni clar del seu desig de llibertat pel nostre país. Cal reconèixer la valentia de Manuel de Pedrolo que va portar a terme la seva tasca en moments molt difícils, i amb una tenacitat poc habitual.

Fa poc s?ha editat el llibre ?CRÒNIQUES?, que recull un seguit d?articles d?aquest autor, gràcies a la fundació que porta el seu nom i dirigeix la seva filla Adelais de Pedrolo. S?ha de conèixer i de ben segur que descobrirà als que no el coneixien una home ple de seny i bonhomia, al mateix temps que un català de soca arrel amb una innegable fidelitat a Catalunya.

No podem permetre l?acció d?uns polítics que volen que ignorem els valors que Manuel de Pedrolo representava com a intel?lectual i que mai renuncià a la plenitud de la nostra cultura, ni a un discurs plenament independentista.

Claudi Romeu, 17 de juny del 07

614. Mourem el TGV que ens amenaça! Entre tots ho farem !

La Sagrada Família no és negociable pels catalans! Entre tots, fem que el TGV no hi passi per sota !

Entre tots mourem el TGV del camí que ens pot agredir.

Que no passin aquesta gent tan altiva i tan superba!

L’orgullós i altiu Hereu passa per sobre del sentir dels catalans i de les veus d’alerta de prestigioses personalitats i institucions de renom internacional, però políticament ell i els seus equips polítics ho pagaran car!

Fem-ne una causa de dignitat catalana. El TGV amb aquestes condicions abusives no passarà!

Busquem els suports actius de tots nosaltres: tots els catalans que puguem comencar a actuar; sobretot nosaltres els independentistes, els que volem Catalunya lliure de la subjugació i del domini aliens, d’aquells que ens roben els diners, la sobirania i la dignitat!

Unim totes les forces possibles i comencem a pensar com ens mourem per aturar aquest TGV que s’atreveix a posar en perill les coses que més estimem molts catalans i que tot el món admira!

…………………………………..
…………………………………..
Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció
President de Som 10 Milions.
President del BIC.

La Sagrada Família no és negociable pels catalans! Entre tots, farem que no li passi el TGV per sota.

616. La Sagrada Família no és negociable pels catalans! Entre tots, farem que no li passi el TGV per sota.

Notícia de Vilaweb!

dissabte, 21 de juliol de 2007 DIVENDRES, 20/07/2007 – 15:00hCiU, PP i ERC imposen al ple una moció contra el traçat del TGV a Barcelona
Els vots del CiU, PP i ERC al ple de l’ajuntament de Barcelona han servit per aprovar una moció contrària al traçat del TGV per l’Eixample i per evidenciar una altra vegada la majoria amb què compta l’oposició al consistori. PSC i ICV s’hi han oposat i, en canvi, han presentat un pla de seguiment de la seguretat de les obres, que l’oposició ha qualificat d’insuficient i de decebedor. La d’avui, ha estat la primera topada directa entre uns i altres per aquesta qüestió.
La moció aprovada aquest migdia, segons ha dit l’alcalde Jordi Hereu, té un valor estratègic i polític, però no té valor jurídic vinculant perquè l’Ajuntament no pot parar una obra que ja ha provat el govern espanyol. Xavier Trias, Jordi Portabella i Alberto Fernández Díaz, en canvi, han reclamat al govern municipal que fes complir la moció, perquè s’havia aprovat democràticament pels representants municipals.
El text presentat pel govern municipal demana, primer, potenciar les comissions de seguretat que s’han d’encarregar del seguiment de les obres i, segons, la col·laboració dels col·legis professionals per fer aquestes tasques. A més, reclama al ministeri espanyol de Foment, que és el promotor de les obres, que comparegui periòdicament per informar la ciutadania. La proposta del govern també reclama un pla d’informació que inclou instal·lar dues oficines d’atenció a la ciutadania, campanyes informatives, una pàgina web i visites periòdiques a les obres.
Els partits de l’oposició han coincidit en criticar, per insuficient, la mesura de l’equip de govern. Les conseqüències de l’enfonsament del túnel del Carmel sembla que encara són molt presents.
El líder de CiU a l’ajuntament, Xavier Trias, ha parlat de la ‘falta de confiança’ que va suposar l’enfonsada d’aquell túnel i ha recordat que, el 2002, l’alternativa acordada per l’estat, la generalitat i l’ajuntament era diferent a la que, ara, aprovarà ADIF.
Per altra banda, Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del PP, ha demanat a l’equip de govern com es finançaran les campanyes d’informació que preveu el text i ha acusat PSC i ICV de ‘contra-programar l’oposició’.
Finalment, Jordi Portabella ha qualificat la mesura del govern de ‘decepcionant’ per ‘no tenir contingut’, i ha lamentat que les mesures de seguretat aprovades pel Parlament arran de l’enfonsament del túnel del Carmel no consten en el text.
Alguns acords
D’una altra banda no tot han estat discussions avui, també hi ha hagut acords entre els representants municipals. Els cinc grups amb representació al consistori han aprovat avui una moció presentada pel PP, que preveu la incorporació de mil agents a la Guàrdia Urbana en quatre anys i la millora de les comunicacions d’aquest cos amb el dels mossos. També s’han posat d’acord amb la proposició presentada per ERC, que demana que es creï una comissió paritària entre l’Ajuntament de Barcelona i AENA per participar en la definició del model de l’aeroport del Prat. La moció també reclama que no es pugui prendre cap decisió sobre l’aeroport sense el suport de les institucions catalanes. Cal dir que el govern municipal ha estat negociant fins a l’últim moment amb el PP i ERC per tal d’aconseguir unes propostes que pogués assumir i no haver de sortir derrotat en dues votacions més a part de la del TGV:
 + Notícies relacionades avui a VilaWeb: L’Ajuntament de Barcelona titlla de manipulador el vídeo de SOS Sagrada Família I Repic d’olles contra la construcció del Tren de Gran Velocitat.+ Emissió en directe del ple, mitjançant la web de l’ajuntament.+ Arxiu de VilaWeb TV: El TGV i la Sagrada Família, un traçat per decidir.