555. Avui a les 7 a Ràdio Estel parlarem de l’abstenció. I a les 8 a Berga, J.M. Murià ens parlarà de la Resistència Catalana a Mèxic.

I José M. Murià ens parlarà de com el Poble Mexicà va acollir al Poble Català en aquells moments tan difícils. I també ens parlarà de com molts catalans no van oblidar mai, ni van abandonar mai a la seva sort, a la seva estimada terra promesa: Catalunya! La nostra pàtria comuna.

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

554. Un dia futur i esperat s’uniran ERC, el PRC i La CUP i molts altres per enfocar totes les nostres divisions de cara a la propera Independència de tota la nostra nació!

Un dia futur i esperat s’uniran ERC, el PRC i La CUP i molts altres independentistes de tots els partits catalans i molts independentistes innegociables de la abstenció catalana per enfocar totes les nostres divisions de cara a la propera Independència de tota la nostra nació!

(Salvador Molins i Escudé, Conseller de Catalunya Acció)

Avui dijous 31 de maig de 2007, al Casal d’Europa de Berga, a la Sala d’Actes del Pavelló de Suècia, conferència a càrrec del Sr. José Maria Murià, mexicà i independentista català, fill de catalans i defensor impertèrrit d’una Catalunya sobirana tal com ho és la Unió d’Estats de Mèxic.

El títol de la conferència és "La resistència catalana a Mèxic", conferència, històrica i viscuda, en mans d’un home del qual un resumit i incomplet currículum resa així: "

José M.ª Murià. –  Historiador. Nascut a Mèxic el 1942 és professor de la Universidad de Guadalajara (Mèxic) i fill de catalans que no ha oblidat les seves arrels. Va ser l?artífex de la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Guadalajara (2004). És autor de nombroses publicacions sobre la història mexicana així com del seu llibre en català "Ressons. Escrits a favor de Catalunya." (2005). Actualment també col·labora amb Catalunya Acció."

———————————–

553. M’he perdut! no sé si aquest bloc és Empordà Acció o és Scotland Action?

A la fotografia: J.M. Muriá, mexicà fill de catalans.

Demà dijous 31 de maig de 2007, al Casal d’Europa de Berga, a la Sala d’Actes del Pavelló de Suècia -Fira Internacional de Barcelona de l’any 1929, conferència a càrrec del Sr. José Maria Murià, mexicà i independentista català, fill de catalans i defensor impertèrrit d’una Catalunya sobirana tal com ho és la Unió d’Estats de Mèxic-.

El títol de la conferència és "La resistència catalana a Mèxic", conferència, històrica i viscuda, en mans d’un home del qual un resumit i incomplet currículum resa així: "

José M.ª Murià. –  Historiador. Nascut a Mèxic el 1942 és professor de la Universidad de Guadalajara (Mèxic) i fill de catalans que no ha oblidat les seves arrels. Va ser l?artífex de la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Guadalajara (2004). És autor de nombroses publicacions sobre la història mexicana així com del seu llibre en català "Ressons. Escrits a favor de Catalunya." (2005). Actualment també col·labora amb Catalunya Acció."

———————————–

Perdoneu! M’he perdut! no sé si aquest bloc és "Empordà Acció" o és "Scotland Action"? Ho dic per la passió que m’empeny a parlar-ne i parlar-ne!

QUAN LES NOTÍCIES VÉNEN D?ESCÒCIA

  La premsa catalana del 17 de maig es féu ressò de dos puntuals esdeveniments ocorreguts el dia anterior a terres escoceses. Un d?ells, d?àmplia dimensió mediàtica, procedent de Glasgow, consistent en la caiguda de l?Espanyol, club de futbol, a aquelles latituds. L?altre, de tractament periodístic molt més discret,  provinent d?Edimburg, referit a  la constitució del nou i primer govern nacionalista d?Escòcia. Atès que la primera d?ambdues notícies ja ha tingut difusió suficient, permeti?m el lector que em dediqui a comentar la segona, per la seva dimensió europea i, val a dir-ho també, per suggerents paral·lelismes que cal  trobar-hi  amb realitats i processos de casa nostra.

El cas és que el Partit Nacional Escocès (SNP) d?Alex Salmond, amb 47 escons, ha assolit, tot i que ajustada, la  victòria sobre el dels  laboristes (SLP), que n?ha obtingut 46. La clau d?un govern majoritari la tenien els 17 diputats lliberals que, fins a l?actualitat, havien governat amb els laboristes. Però el previsible rebuig popular que els hauria implicat donar suport a una llista no guanyadora, els ha fet optar per la digna postura d?abstenir-se i deixar governar el SNP com a llista més votada que ha format govern minoritari amb els dos diputats dels Verds. L?anunci, per part de Salmond, de convocar, pel 2010, un referèndum per a l?autodeterminació li ha restat al SNP,  ben segur, un  més ampli suport.

Fou Anna d?Anglaterra, la darrera reina de la dinastia escocesa dels Stuart qui amb l?Act d?Union?ratificà, el dia 1 de maig de 1707 la fusió entre la ja rica  Anglaterra i la pobra Escòcia, prèvia la voluntària dissolució dels parlaments d?ambdós països i sense cap vessament de sang. La sobirana rematà l?esdeveniment amb aquestes paraules: ?Que aparegui davant del món que els meus súbdits tenen els cors disposats a constituir un sol poble?.

Altrament, la coincident incorporació dels Països Catalans a la corona espanyola es produí per una acció militar. El 25 d?abril de 1707, sis dies  abans d?aquella Acta d?Unió, l?exèrcit anglès de la pròpia reina Anna que encapçalava al bàndol aliat a la Guerra de Successió Espanyola, queia derrotat per  Felip V, a la batalla d?Almansa, autèntic i determinant preludi del fatal procés que continuà amb l?abandonament de Catalunya per part dels anglesos,  amb  la mort de la reina Anna i amb la caiguda de Barcelona, el 1714. La derrota d?Almansa fou equiparada molt després per Sir  Wiston Churchill a la de Dunkerque el  1940. 

La quasi simultània commemoració,  aquest 2007, per part d?escocesos i catalans, del tercer centenari de l?Acta d?Unió i d?Almansa, com a moment històric de la pèrdua de llibertats nacionals d?uns i altres, invita a reflexions, la més immediata de les quals és l?evidència de la vitalitat identitària d?aquestes dues nacions malgrat els segles transcorreguts i les seves diferències físiques i humanes.

  L?Escòcia, aïllada al nord de la muralla d?Adrià, amb els llacs encantats i les valls misterioses de color malva i púrpura, lluny d?aquella vella pobresa, és avui un país pròsper, desvetllat pel gas i el petroli del Mar del Nord, i que fins  somnia en referèndums alliberadors, de resultat dubtós, però sols dependents  de la voluntat pròpia, ja que no de la del Regne Unit, on regeix una Constitució de vuit segles, no escrita i obra sols del costum i de la saviesa política de la seva  gent.

 I aquí, a la Catalunya grecoromana, rica i receptora, al ?clar país? del poeta Joan Argenté, hi persisteixen encara les rígides vigilàncies de l?altiplà peninsular, escrites en  lletra inapel·lable, com la de l?article 149 de la Constitució, que no permeten somnis com el mister Salmond, ni tan sols utopies de gran reclam  periodístic com seria, posem per cas, la de que ens arribés suposadament de Glasgow notícia d?un ?match? futbolístic entre les seleccions  escocesa i catalana.

Jaume Farguell i Sitges

 

President d?Òmnium Cultural, Berga

552. Com es fa per agafar el timó de la nostra pròpia nau?

Comença el període electoral Independentista Català; objectiu proper, atacar el Parlament de Catalunya; periscopi orientat a enfonsar la Nau Colonial Catalana!

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

——————-

Com es fa per agafar el timó de la nostra pròpia nau?

Analitzem exemples pràctics. Text extret del Diari Avui
(Diumenge 27-05-2007, plana 23):

El cap de govern escocès promet un nou estil de democràcia a Edimburg i assegura que resoldrà els problemes i els reptes que ara afronta Escòcia

No faltarà l’ambició

Alex Salmond / Primer ministre d’Escòcia i líder de l’independentista Partit Nacional Escocès (SNP)

Escòcia ha fet un pas decisiu cap a un futur millor i més brillant aquest mes, quan el Parlament ha votat a favor del nou equip de ministres del govern de l?SNP.

L’SNP ja ha fet realitat la seva primera promesa de reduir el govern. Hem passat dels nou departaments de l’anterior administració formada pel Partit Laborista i els Liberals Demòcrates a un gabinet de sis, que serà molt més eficaç i uneix el govern -i estalviarà uns centenars de milers de lliures a la hisenda pública.

Som ara al tercer Parlament escocès, des que els escocesos votaren per a l’autogovern [devolution] el 1997. Serà un Parlament diferent, i crec que serà molt millor que els seus predecessors.

Primer, el nou govern de l’SNP basarà totes i cadascuna de les seves decisions en la idea de què és millor per a Escòcia. Aquest és l’enfocament crucial que faltava sota la coalició de laboristes i Liberals Demòcrates, i sota els successius governs de Londres abans que tinguéssim un Parlament Escocès.

Per primera vegada en els nostres 73 anys d’història, l’SNP ha guanyat unes eleccions nacionals, i ara demostrarà què podem fer. I, per primera vegada en 50 anys, els laboristes han perdut unes eleccions a Escòcia. L’SNP governarà pels interessos de tot Escòcia. La representació de l’SNP arriba a totes les parts del país -per exemple, som l’únic partit amb un diputat de districte [elegits pel sistema majoritari] a cadascuna de les ciutats escoceses: Edimburg, Glasgow, Dundee, Aberdeen, Stirling i Inverness.

El Partit Laborista està perdent el control dels seus feus per tot Escòcia, mentre que l’ SNP guanya responsabilitat a nivell local com a partit més gran dins els governs municipals. I aquest gran canvi als ajuntaments és tan significatiu o més que el resultat al Parlament.

El segon factor és que el govern no té una majoria al Parlament. Això significa que haurem de buscar l’acord tema per tema. En altres paraules, el govern dependrà de la força dels nostres arguments dins el Parlament -i no de l’argument de la força parlamentària. Malgrat que és un repte, li dono la benvinguda com a possibilitat de desenvolupar un nou estil de democràcia escocesa.

Des del 3 de maig, els dies han estat dominats -i és comprensible- per preguntes sobre l’estructura de govern. Però el que importa més és el que aconseguirem en favor de la gent. En les properes setmanes, l’SNP traçarà el curs polític per fer d’Escòcia un país molt més reeixit -més ric i més sa, més segur i més intel·ligent, també més verd-. Aquesta és la plataforma positiva per a la qual hem estat elegits. Crec fermament que és amb la construcció de la credibilitat del govern de l’SNP que els escocesos arribaran a donar suport a la independència escocesa.

A l’acord al qual hem arribat amb els Verds, el govern ja es compromet a iniciar una primera legislació per reduir el canvi climàtic i la contaminació cada any, i oposar-se a la construcció de noves centrals nuclears a Escòcia. El nostre país està entrant en una era nova de confiança i èxit. El meu predecessor com a primer ministre deia que, donat el resultat de les eleccions, Escòcia és una nació dividida. Però aquest no és el cas.

Naturalment, hi ha una gran diferència entre rics i pobres. Necessitem créixer econòmicament més de pressa, i curar les cicatrius del passat. Però no estem dividits.

Tenim un sentit fort de nosaltres mateixos, un sentit de comunitat. Tenim, sobretot, un sentit del que és el patrimoni comú, la riquesa, d’Escòcia. En aquest segle, hi ha uns límits per al que els governs poden aconseguir. Però el que mai no faltarà a cap govern que jo encapçali és ambició. Aquestes últimes setmanes Escòcia ha aconseguit el govern que la gent va votar el 3 de maig. Ara és l’hora de dedicar-se a Escòcia.

TRADUCCIÓ: MONTSERRAT TRULLÀS

————–

A LA FOTO: Àlex salmond

551. 20è aplec de la sardana, St. Feliu de Guíxols 2007.

Sant Feliu de Guíxols.

Benvolguts tots:

Enguany celebrem el 20è aplec de la sardana i com pots suposar hi volem dedicar especial atenció.

El dissabte 26, com ja és habitual, a 2/4 de 7 de la tarda hi haurà una audició de sardanes.

A les 10 de la nit, al Restaurant Can Salvi, un sopar, que pensem ha de ser de retrobada dels dansaires, que en un cert temps, formàrem part d’alguna de les colles sardanistes, que dins l’Agrupació Amics de la Sardana, varen anar a concursar enlairant el nom de la nostra ciutat.

Com podeu imaginar, aquest sopar és obert a tothom que hi vulgui participar, perquè al mateix temps, lliurarem els Guardons "LLUM I OMBRA SARDANISTA" instaurats per la nostra Agrupació i patrocinats per l’Ajuntament de la ciutat.

En aquesta ocasió, el guardó LLUM, el jurat l’ha atorgat a l’Honorable Sr. Joan Vidal i Gayolà. Un home que, de molt jove, s’ha dedicat a treballar per la sardana, ha sigut dansaire de colla, fundador de la Federació Sardanista de Catalunya, President de l’Obra del Ballet Popular i quan ha estat en càrrecs de notòria importància no ha deixat mai de treballar per protegir i divulgar la sardana i la Cultura Catalana.

El Guardó OMBRA, s’ha cregut adient, concedir-lo als guionistes de la sèrie, de tanta audiència, VENTDELPLÀ.

VENTDELPLÀ, representa una petita població a la vora de Girona i que des de que va començar la sèrie, mai no s’ha sentit que hi hagi algú que deixi anar la paraula SARDANA.

No és possible, que en un poble com el que vol representar, ni per la Festa Major, es toqui una audició de sardanes.

Tampoc és possible, que sortint gent que representa una edat madura, ni tant sols en les seves converses, parlin d’haver ballat alguna sardana.

Això sols pot passar, quant els guionistes, no tenen idea de on estan situats, hi possiblement ho fan des de la mentalitat del que viu a ciutat.

S’ha de dir, que aquest Guardó, no és despectiu, sinó que és per donar un toc d’atenció, al que creiem que va equivocat envers la sardana.

El diumenge 27, l’Aplec, al matí a 2/4 d’onze les cobles interpretaran sardanes, unes dedicades a les COLLES SARDANISTES, amb Colla Guixolenca i Colla Rossinyols; també commemorant els 100 anys del naixement i 50 de la mort de JOAQUIM SERRA i COROMINES, amb Roses del Brull; el centenari del naixement del lloretenc DOMÈNEC MONER i BASART, amb Lloret Ciutat Pubilla; 125 anys del naixement de JOSEP GRAVALOSA i GERONÉS, amb De Farners a Gramanet; 100 anys de l’estrena de l’emblemàtica sardana LA SANTA ESPINA; Aniversari Guixolenc, de Lluís Lloansí, sardana molt escaient i la dedicada al nostre assessor i locutor, La Veu d’en Joan; Sant Feliu de la Costa Brava, de Jaume Cristau, sardana premiada l’any 1984; Sant Feliu Ciutat Marinera, de Martirià Font i Blaus de Mar a Sant Feliu de Josep Cassú.

Commemorant els 20 anys del nostre aplec, estrenarem les sardanes ANIVERSARI a SANT FELIU, del compositor Agustí Pedrico i Espàrcia i també la dedicada al nostre president EN PERE i L’APLEC del compositor guixolenc Jaume Oliver i Perpinyà.

Com podeu veure val la pena gaudir de la festa.

A la tarda, les cobles interpretarant el seu programa, concursant entre elles, amb sardanes de compositors contemporanis, obligades de cobla, clàssiques i de lliure elecció.

Els i les sardanistes, amb el vot, escollirem les sardanes que més ens agradin i al mateix temps, participarem en el sorteig de les paneres i d’un important premi en metàl·lic.

Vine a celebrar aquest 20è Aplec i a disfrutar de tots els actes.

T’hi esperem

Joaquim Pugnau Vidal… un sardanista.

20è aplec de la sardana

Sant Feliu de Guíxols.

Benvolguts tots:

Enguany celebrem el 20è aplec de la sardana i com pots suposar hi volem dedicar especial atenció.

El dissabte 26, com ja és habitual, a 2/4 de 7 de la tarda hi haurà una audició de sardanes.

A les 10 de la nit, al Restaurant Can Salvi, un sopar, que pensem ha de ser de retrobada dels dansaires, que en un cert temps, formàrem part d’alguna de les colles sardanistes, que dins l’Agrupació Amics de la Sardana, varen anar a concursar enlairant el nom de la nostra ciutat.

Com podeu imaginar, aquest sopar és obert a tothom que hi vulgui participar, perquè al mateix temps, lliurarem els Guardons "LLUM I OMBRA SARDANISTA" instaurats per la nostra Agrupació i patrocinats per l’Ajuntament de la ciutat.

En aquesta ocasió, el guardó LLUM, el jurat l’ha atorgat a l’Honorable Sr. Joan Vidal i Gayolà. Un home que, de molt jove, s’ha dedicat a treballar per la sardana, ha sigut dansaire de colla, fundador de la Federació Sardanista de Catalunya, President de l’Obra del Ballet Popular i quan ha estat en càrrecs de notòria importància no ha deixat mai de treballar per protegir i divulgar la sardana i la Cultura Catalana.

El Guardó OMBRA, s’ha cregut adient, concedir-lo als guionistes de la sèrie, de tanta audiència, VENTDELPLÀ.

VENTDELPLÀ, representa una petita població a la vora de Girona i que des de que va començar la sèrie, mai no s’ha sentit que hi hagi algú que deixi anar la paraula SARDANA.

No és possible, que en un poble com el que vol representar, ni per la Festa Major, es toqui una audició de sardanes.

Tampoc és possible, que sortint gent que representa una edat madura, ni tant sols en les seves converses, parlin d’haver ballat alguna sardana.

Això sols pot passar, quant els guionistes, no tenen idea de on estan situats, hi possiblement ho fan des de la mentalitat del que viu a ciutat.

S’ha de dir, que aquest Guardó, no és despectiu, sinó que és per donar un toc d’atenció, al que creiem que va equivocat envers la sardana.

El diumenge 27, l’Aplec, al matí a 2/4 d’onze les cobles interpretaran sardanes, unes dedicades a les COLLES SARDANISTES, amb Colla Guixolenca i Colla Rossinyols; també commemorant els 100 anys del naixement i 50 de la mort de JOAQUIM SERRA i COROMINES, amb Roses del Brull; el centenari del naixement del lloretenc DOMÈNEC MONER i BASART, amb Lloret Ciutat Pubilla; 125 anys del naixement de JOSEP GRAVALOSA i GERONÉS, amb De Farners a Gramanet; 100 anys de l’estrena de l’emblemàtica sardana LA SANTA ESPINA; Aniversari Guixolenc, de Lluís Lloansí, sardana molt escaient i la dedicada al nostre assessor i locutor, La Veu d’en Joan; Sant Feliu de la Costa Brava, de Jaume Cristau, sardana premiada l’any 1984; Sant Feliu Ciutat Marinera, de Martirià Font i Blaus de Mar a Sant Feliu de Josep Cassú.

Commemorant els 20 anys del nostre aplec, estrenarem les sardanes ANIVERSARI a SANT FELIU, del compositor Agustí Pedrico i Espàrcia i també la dedicada al nostre president EN PERE i L’APLEC del compositor guixolenc Jaume Oliver i Perpinyà.

Com podeu veure val la pena gaudir de la festa.

A la tarda, les cobles interpretarant el seu programa, concursant entre elles, amb sardanes de compositors contemporanis, obligades de cobla, clàssiques i de lliure elecció.

Els i les sardanistes, amb el vot, escollirem les sardanes que més ens agradin i al mateix temps, participarem en el sorteig de les paneres i d’un important premi en metàl·lic.

Vine a celebrar aquest 20è Aplec i a disfrutar de tots els actes.

T’hi esperem

Joaquim Pugnau Vidal… un sardanista.

550. Oriol Escuté: “Quatre anys més d’encaix a Espanya”

A la fotografia Oriol Escuté presentant l’acte de Presentació a Barcelona de Catalunya Acció en la Conferència "Barcelona Capital del Futur Estat Català"

"L’exemple i la tenacitat que ens deixa el General Basset, hauria de fer reflexionar els dirigents polítics valencians i de la resta del país, que el compromís i la fidelitat a la terra, juntament amb un lideratge desacomplexat i valent, es pot capgirar el destí d’una nació i conduir-la cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència. Des de Catalunya Acció ens identifiquem plenament amb l’esperit de Basset per no defallir en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans."

 

Extret del Nord, Gaseta digital de www.catalunyaaccio.org

Secció d’Història:

http://www.catalunyaaccio.org/elnord/historia/historia.html

 

18 maig 2007

"Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança"

El dia 27 de maig, al País Valencià, triaran els diputats colonials que els representaran durant quatre anys més d’encaix a Espanya, tal i com van fer al Principat fa sis mesos. Som en un període electoral on la commemoració dels 300 anys de la batalla d’Almansa ha marcat significativament les esperances nacionals dels valencians, i de retruc, de tots els compatriotes que seguim l’actualitat dels Països Catalans. Són unes eleccions, marcades també, pels últims aconteixaments ocorreguts en terres valencianes, on l’imperialisme espanyol conjuntament amb el col·laboracionisme o encaixisme botifler, han extremat la pressió castellanitzadora sobre el front meridional de la pàtria; – el tancament de TV3, el xantatge miserable de la Fórmula-1, el secessionisme lingüístic aprovat a Madrid en el nou Estatut colonial, amb la complicitat dels diputats encaixistes del PSC/PSOE i de l’actual President de la Generalitat de Catalunya, o la impunitat política de que gaudeixen assassins com el botxí del patriota Guillem Agulló (es veu que matar independentistes valencians, no implica cap sanció penal i a sobre pots optar ha ser regidor local sense por a que t’apliquin la Llei de Partits) – tot plegat, ha creat una situació d’emergència nacional, que recorda la situació política de la Guerra de Successió (1702-1714/15), on els valencians van optar, igual que les Illes Balears i Catalunya, per una manera d’entendre la vida, la terra i la llibertat, en aquell cas, per la causa austriacista.

L’alçament valencià contra Felip de Borbó -conegut popularment com la revolta dels maulets-, es produeix en el context de la Guerra de Successió. L’any 1705 en un 28 de juliol, una gran flota anglo-holandesa, amb partidaris de l’arxiduc Carles, va salpar de Lisboa amb la intenció d’aixecar Catalunya a favor del pretendent austríac. La flota anava justament encapçalada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i Joan Baptista Basset -heroi nacional, oblidat i/o tapat per la historiografia oficial- on el 10 d’agost la flota, de camí cap a Barcelona, recalava a Altea. Basset hi va desembarcar, acompanyat de molt pocs homes, i s’hi va reunir amb alguns caps de la incipient revolta.

Joan Baptista Basset i Ramos va néixer l’any 1654 a Alboraia (l’Horta Nord), va ser un personatge que ja figurava entre els membres del cercle més pròxim a l’arxiduc, ja abans de la guerra, on havia servit com a militar a la Casa d’Àustria. La seva destresa el va conduir a planificar i executar amb èxit una de les operacions més transcendents i amb menor cost de la guerra: la conquesta de València. Basset va proporcionar una arma que valia més que tots els fusells i canons: la promesa verbal de l’arxiduc que quan fos rei efectiu de València suprimiria els drets nobiliaris sobre els camperols i els odiats impostos d’entrada de mercaderies a les ciutats. La seva sola divulgació va ser suficient per revoltar àmplies masses arreu del Regne de València, sobretot entre els llauradors vinculats a les terres que havien estat dels moriscos d’on el nom de "maulets" amb què van ser coneguts així com les capes populars de les ciutats. La marxa de Basset i els maulets cap a València va ser un passeig triomfal: Dénia, Gandia, Alzira i totes les poblacions intermèdies li van obrir les portes. Els nobles "botiflers", partidaris de Felip de Borbó, fugien sense oposar resistència. El virrei, amb poques tropes i no massa de fiar, no va tenir millor pensada que enviar un tropa de genets catalans, encapçalats pel tarragoní Rafael Nebot, a combatre Basset; però en arribar notícies de la revolta del Principat, que s’havia insurreccionat en la seva pràctica totalitat i havia proclamat rei Carles III, Nebot i els seus homes se sumaren a la revolta i passaren a incrementar les forces dels maulets. Al mateix temps, Tortosa es va unir a la causa austracista, i Vinaròs i Benicarló van proclamar també l’arxiduc com a rei, de manera que ara el virrei borbònic quedava entre dos focs. El sud del País es va unir també al bàndol austricista i a Xàtiva Joan Tàrrega i un grup local de maulets van incorporar la capital de la Costera a les files de Basset.

La devoció del poble pel General Basset va ser tan gran, que quan fou arrestat per les mateixes autoritats austriacistes, -car una part de la noblesa, partidària de Carles III, havia resultat perjudicada per les mesures antinobiliàries de Basset i d’altra banda, el mateix rei era el primer senyor de terres i camperols, que ara tampoc no pagaven els tributs que li devien, i la hisenda reial se’n ressentia-, a València i a altres poblacions del país, van esclatar revoltes dels maulets locals, que exigien l’alliberament del "seu" general tot deixant ben clares les seves preferències polítiques on els avalotats cridaven pels carrers de València "Visca Basset abans que Carles Tercer!"

El desenvolupament posterior de la guerra, que al País Valencià culmina amb la desfeta de la Batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707, que donaria pas a l’ocupació i repressió borbònica i amb la conseqüent pèrdua dels Furs i Llibertats dels valencians, Basset i molts resistents es replegaren per col·laborar en la defensa de Catalunya i Barcelona fins a la seva caiguda l’11 de setembre de 1714.

L’exemple i la tenacitat que ens deixa el General Basset, hauria de fer reflexionar els dirigents polítics valencians i de la resta del país, que el compromís i la fidelitat a la terra, juntament amb un lideratge desacomplexat i valent, es pot capgirar el destí d’una nació i conduir-la cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència. Des de Catalunya Acció ens identifiquem plenament amb l’esperit de Basset per no defallir en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.

L’opinió d’alguns valencians defineix imperialisme la nostra doctrina de la unitat nacional dels valencians, balears i catalans. No ens estranya gens aquesta reacció; és més, l’esperàvem. No per això la discutirem, perquè discutir-la representaria, almenys en principi, admetre dos insults, un a Catalunya i l’altre a València. A Catalunya atribuint-li un esperit de domini i a València un esperit d’inferioritat. Ni l’una cosa ni l’altra no són certes. Ni Catalunya intenta exercir cap hegemonia imperial, ni es pot acceptar que València, rica i forta, hagi de viure en temors d’imposicions. València és prou capaç de defensar-se per ella mateixa. Preferim deixar opinions, com la del nostre suposat imperialisme, en el terreny dels conceptes revellits, que les noves generacions estan cridades a superar, empeses per la força de les realitats. Les realitats ens uneixen, encara que ens entestem a viure en divorci. Uns fets històrics ens portaren a lluitar junts, catalans, valencians i balears, en la guerra de Successió (1700-1714/15), cloent la història de les nostres antigues relacions.

*nota: per saber-ne més, C. PÉREZ APARICIO, De l’alçament maulet al triomf botifler, Editorial Tres i Quatre, sèrie La Unitat, 1981, València.

JOSE LUIS CERVERA, Basset, mite i realitat de l’heroi valencià, Editorial Tres i Quatre, 2003, València.

JOAN FRANCESC MIRA, Almansa 1707: després de la batalla, Editorial Bromera, sèrie Grans Obres, 2006, Alzira.

Oriol Escuté, 22 anys  (Membre de Catalunya Acció) Barcelona  (Barcelonès)

 

549. “trencar amb els dogmatismes i les inèrcies que encarcaren el necessari procés d’una societat”

Fins i tot des dels rengles Convergents es comença a entendre que no es pot fer una truita sense trencar els ous:

"trencar amb els dogmatismes i les inèrcies que encarcaren el necessari procés d’una societat" ens diu Jordi Cabré,
i uns paràgrafs més enllà diu:

"Democràcia significa Estat de dret, sí, però també sobirania popular: els ciutadans poden canviar les lleis i adaptar-les a les necessitats de cada moment, per molt que els canvis legals puguin costar molt"

i un tros més enllà:

"No podem ser una societat ni una ciutat que visqui de les coses tal com són, sinó que miri més enllà i gosi trobar sortides als problemes que comportin canvis d’hàbits o fins i tot canvis de marcs normatius. "

—————— Us enganxo ací l’escrit d’en Cabré:

"Una altra Barcelona és possible" escrit publicat el 19 de maig del 2007 al Diari El Punt, opinió a la secció de "Política".Escriptor (jordicabre@elsingulardigital.cat)

JORDI CABRÉ..

Posar imaginació a la política és quelcom que podríem acordar que és saludable, especialment aquells que provenen dels ideals del Maig del 68 (en què es cridava arreu coses com ara «la imaginació al poder») o que simplement estan a favor de trencar amb els dogmatismes i les inèrcies que encarcaren el necessari procés d’una societat. Barcelona no s’escapa d’això: ens cal gent que aporti idees noves per a la ciutat i polítics capaços de fer apostes arriscades, innovadores, fins i tot extravagants. Hom podrà al·legar que és que la llei és la llei, i les coses són com són, i hi ha propostes que són inviables. S’ha dit això, per exemple, de la proposta de Xavier Trias de fer un parc d’habitatges a la zona del Morrot, al port de la capital. I el cas és que aquesta proposta pot agradar més o menys, però el que no s’hi pot al·legar en contra és que és inviable perquè la qualificació legal com a zona portuària impedeix fer plans de futur d’aquest tipus. Home, jo em pensava que la llei la fèiem els ciutadans. Democràcia significa Estat de dret, sí, però també sobirania popular: els ciutadans poden canviar les lleis i adaptar-les a les necessitats de cada moment, per molt que els canvis legals puguin costar molt.

Capacitat d’imaginar Per això hi ha gent que es dedica a la política, i que va als plens dels ajuntaments, o als parlaments, o als congressos dels diputats: per fer lleis, no per venerar les ja existents (a excepció de la Constitució, que sembla que ni tan sols es vol canviar per als afers que afecten els pobres nens i nenes de sang blava). L’important en política, i en qualsevol altra professió de servei, és tenir la capacitat d’imaginar coses prou útils. I després, si la utilitat és prou gran i la idea és prou bona, no hi ha cap mena de dubte que la llei hi anirà al darrere. Això és el que va succeir amb el franquisme i la transició, això és el que va succeir amb el matrimoni gai, o bé amb l’avortament, o amb tants i tants altres temes dificilíssims. No podem ser una societat ni una ciutat que visqui de les coses tal com són, sinó que miri més enllà i gosi trobar sortides als problemes que comportin canvis d’hàbits o fins i tot de marcs normatius. I si posar imaginació i renovació en les inèrcies és bo pel que fa a les lleis que avui existeixen, com no ho ha de ser també per trencar les inèrcies en els colors polítics que governen la ciutat des de ja fa 28 anys?

JORDI CABRÉ..

— per acabar us recomano que escolteu el que jo en dic l’acta fundacional de Catalunya Acció manifestada per en Santiago Espot ara farà uns tres anys al Ciemen en una Conferència en la que compartia taula de conferència amb en Hèctor Lòpez Bofill. Escolteu-ho! val la pena recordar-ho i sentir el to i l’oratòria d’un desitjós candidat a ser Honorable i valent President del Futur Estat Català!

Escolteu-lo!
…. www.iservicesweb.com/grafmoli/af2.mp3

Aquesta és l’acta fundacional de Catalunya Acció!

548. “trenquem aquests vetos mentals”

Extret del Bloc

"El que manca però és que els catalans ens despertem i que d’una vegada per sempre trenquem aquests vetos mentals que ens ?ningutejent?"

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/50214

mba4639 | Política | dilluns, 14 de maig de 2007 | 16:05h

El masclisme es basa a utilitzar unes regles i estratègies per a tenir a les dones dominades per l’home. Regles religioses, socials, econòmiques i si fa falta judicials que juntament amb una estratègia psicològica ajuden a tenir a la dona sotmesa.

L’espanyolisme es basa en unes regles i estratègies per a tenir a pobles dominats per Espanya. Regles religioses, socials, econòmiques i si fa falta judicials que juntament amb una estratègia psicològica ajuden a tenir al  poble sotmès.

 continua….

Encara no fa 30 anys que la dona casada a Espanya necessitava el consentiment del seu marit, primer per treballar i després per a poder tenir un compte corrent en un Banc.

En aquells temps el masclisme utilitzava aquestes regles bàsiques per sotmetre a la dona:

  • La dona casada no podia tenir autonomia financera.
  • La dona casada no es podia separar-se del seu marit, estava prohibit per llei i si fa falta l’home podia utilitzar la violència amb tota immunitat sempre que no fos molt descarat (es tractava d’un assumpte domèstic).
  • La dona no tenia ni dret ni vot pels assumptes importants, només tenia certa autonomia per la gestió de l’assumptes domèstics i les tasques diàries de la casa.

Com pot ser que durant molts segles aquest va ser el paper de la dona?, com és que fins als finals del segle XX, la dona no va poder obtenir un cert grau de llibertat que ara gaudeix en la majoria dels àmbits de la nostra societat (però encara que no en tots!)?

Estic convençut que sense una estratègia psicològica vers a la dona, el masclisme hauria fracassat molt abans. Aquesta estratègia psicològica es basa en el fet de fer creure a la dona que no és ningú sense l’home, que no té ni la capacitat física, ni mental per a aconseguir res sense l’ajuda de l’home. 

És a dir, es tractar de "Ningutejar" a la dona (perdoneu pel verb inventat). L’home masclista sempre retreu a la dona que ho fa malament, que mai té la raó i per tant és millor que calli, és millor que es dediqui als treballs domèstics, a les tasques diàries de la casa i que deixi pel home les decisions i les tasques importants.

Aquesta estratègia crea a la dona un munt de dubtes que genera un estrès de tal forma que no pot pensar en res més que fer-lo millor per a no sentir els retrets del seu home. Si l’home utilitza bé les cartes d’aquesta estratègia, llavors la dona arriba a idolatrar l’home ja que ella no és ningú comparat amb ell. Si l’home es passa amb la dominació i comença a pegar-la, en molt casos la dona entre en un cercle viciós d?autoculpa que només ho pot trencar amb ajuda externa.

Totes aquestes estratègies i regles per mantenir sotmeses a les dones, són aplicables amb algunes variants en algunes sectes i fins i tot en alguns caps en el treball. Però jo veig altre lloc on també es pot aplicar: En mantenir sotmès a tota una nació: Catalunya.

En el magnífic article ?Seny, rauxa i lliure albir? del Professor David Bueno i Torrens publicat en l?Avui, diu que ?HI HA ESTUDIS SOBRE LA CAPACITAT DE LLIURE ALBIR de les persones que indiquen que, mig segon abans que una persona sigui conscient de l’acció que està a punt de realitzar, a les neurones del seu cervell ja es produeixen els senyals elèctrics associats a aquesta acció, fet que suggereix que la sensació que prenem la decisió de forma conscient és il·lusòria. La decisió la pren el nostre subconscient basant-se en els instints biològics arrelats al cervell, els quals passen pel filtre inconscient de l’experiència pròpia de cadascú. De fet, segons indiquen uns altres experiments que combinen neurobiologia i psicologia, l’únic que podem fer en el pla conscient és vetar les accions empreses pel nostre subconscient. Aquesta capacitat de veto s’ha relacionat, per exemple, amb els manaments més bàsics de les religions, ordres directes que afecten determinades accions, les quals queden profundament gravades en la nostra ment.

JA FA MOLT TEMPS QUE AL NOSTRE PAÍS VIVIM immersos en un grapat d’aparents contradiccions polítiques i socials, en el legítim esforç de trobar un encaix satisfactori amb els nostres veïns, que oscil·len de les estridències arrauxades al repicar monòton del treball silenciós, constant i assenyat, i que motiven un bon nombre d’articles dels companys d’aquesta secció. ¿Fins a quin punt aquestes contradiccions no són res més que el reflex del veto infligit per un grapat de sentències directes profundament arrelades a la nostra ment després de generacions de sentir-nos dir, despietadament i amb menyspreu, "no sou una nació", "no podeu ser independents", o "heu de canviar de llengua a voluntat de l’interlocutor"??

Igual que el masclisme diu a la dona que té el cervell més petit, que no té capacitat per a afrontar els problemes importants de la vida, que no pot viure sense un home i que tot ho fa malament, els espanyols també diuen constantment aquest tipus de vetos mentals als catalans tal com diu l?article del Professor Bueno.

Igual que al masclisme, els espanyols també utilitzen altres regles a part de l’estratègia psicològica:

  • No a l’autonomia financera.
  • No es pot separar ja que està prohibit i si fa falta els espanyols poden usar la força ,internacionalment es tracta d’un assumpte intern i per tant l’ONU no pot intervenir, al menys que igual que a les dones, no es passin de la ratlla com ho varem fer els Servis.
  • No tenim vot ni veu en assumptes internacionals , els catalans només tenim una certa autonomia per gestionar els assumptes domèstics.

 

El professor Bueno ens diu finalment que ?Per no extingir-nos com a poble ens cal sobretot seny, però també aprofitar la rauxa, com sàviament fa la natura, i no deixar que les sentències que a força d’imposició duem gravades al subconscient mutilin el nostre lliure albir.?

Els espanyols tenen una fama ben documentada de ser uns masclistes, al llarg de la seva història tenen molts exemples a on han sotmès als altres. Però igual que el progrés econòmic i social ha fet finalment que el masclisme vagi perdent cada dia més força, el masclisme espanyol contra els catalans també a poc a poc entrara en una via morta dintre d’una Europa democràtica.

El que manca però és que els catalans ens despertem i que d’una vegada per sempre trenquem aquest vetos mentals que ens ?ningutejent? fins al punt que acceptem la submissió als espanyols com una cosa totalment normal.

A diferència de la dona maltractada que avui pot rebre ajuda externa per a sortir del cercle viciós que es troba, els catalans no tenim a ningú que ens pugui ajudar en la lluita per la nostra llibertat, estem sols i només sols sortirem d’aquesta o com diu el Professor Bueno i Torrens, ens extingirem

547. Videos per la tasca de trencar amb Espanya …

Avui  faig de "Repetidor" Us enganxo uns posts molt interessants sobre videos per la tasca de trencar amb Espanya i construir un estat propi. Extret del Bloc de Xavier Mir.

Cal recordar a molts independentistes que sense trencar els ous no es pot fer una bona truita.

——————————

Avui  faig de "Repetidor" Us enganxo uns posts molt interessants sobre videos per la tasca de trencar amb Espanya i construir un estat propi. Extret del Bloc de Xavier Mir.

Cal recordar a molts independentistes que sense trencar els ous no es pot fer una bona truita.

——————————

El Govern no té pla B però nosaltres sí

xaviermir | Societat civil (tercer front) | dimarts, 15 de maig de 2007 | 15:21h

Segons una notícia publicada a Vilaweb, el Govern de Catalunya no té un pla B en cas que el Tribunal Constitucional retalli de manera visible l’Estatut. Caldrà esperar que l’independentisme parlamentari representat per ERC tingui més pes en un proper govern o que algun altre partit es manifesti públicament disposat a posar sobre la taula el pla B que tots estem esperant: la consulta pel dret de decidir. Però que ningú es pensi que la societat civil només esperarà això. No ens passarem quatre anys de braços plegats. Signarem per decidir, ens situarem al mapa d’estatpropi.cat i no pararem d’incidir en els mitjans i en la societat fins que el nostre pla B sigui admès a discussió. Si cal, el setembre vinent tornarem a dir "Jo també vull un estat propi". I continuarem fent servir la imaginació, l’enginy, la constància i tot el que tinguem al nostre abast per aconseguir que el Govern de Catalunya tingui un pla B.

Una de les iniciatives que tenim pendent i que podem començar a activar és la utilització de YouTube o Google Videos com a eina de difusió de la nostra voluntat política. La idea és, en una primera fase, penjar vídeos a YouTube que serveixin per explicar qui som i què volem, per projectar els Països Catalans al món i la seva voluntat de tenir un estat propi. Una segona fase, que pot ser simultània, passa per anar llistant aquests vídeos com a candidats. Finalment, el vídeo amb més visionats seria el triat per a una campanya de visionat massiu que el porti a ser un dels més vistos arreu del món.

Cadascú amb els seus mitjans, individuals o col·lectius, pot preparar i penjar el material. A la xarxa ja s’hi poden trobar alguns candidats, com aquest vídeo de tres minuts i mig penjat per En 1714, destinat més aviat a animar a la lluita la gent jove del país, però que pot servir d’exemple i que ja s’ha visionat 4.852 vegades. També aquest altre de cinc minuts penjat per Bismutina i vist 7.655 cops.

Els vídeos més vistos de YouTube es poden trobar aquí, ordenats per pàgines de resultats de vint en vint. El més vist de tots des de l’inici porta 48 milions de visionats; el vintè, deu milions. Però si prenem com a objectiu el rànquing per mesos, al maig la forquilla es mou entre els 2,7 milions i els 801.950 visionats. Es tractaria, doncs, de posar-nos d’acord per assaltar el rànquing mensual amb el vídeo triat.

Versió per imprimir (format PDF)

Comentaris: 4

Afegir-hi un comentari

  • El més visionat

Pep | dimecres, 16 de maig de 2007 | 01:57h

És " Homenatge a Terra Lliure" amb més de 9000.

Respondre aquest comentari

    • De fet, no.

Jack Monterey | dimecres, 16 de maig de 2007 | 18:09h

En català, el vídeo que he enllaçat sobre l’Enigma Cervantes va pels 9.100 visionats. I afegeixo que molts independentistes no ens sentim gens còmodes amb aquestes "glorificacions de la lluita armada" que veiem en alguns d’aquests vídeos al YouTube. L’independentisme s’ha d’apartar d’aquest missatge "guerriller", que en el context actual no té ni cap ni peus.

Respondre aquest comentari

  • YouTube

Jack Monterey | dimarts, 15 de maig de 2007 | 18:20h

Ara t’escolto! YouTube pot ser una fantàstica eina de difusió del cas català al món. Per exemple, els vídeos d’histocat (Jordi Bilbeny, suposo) sobre l’enigma Cervantes/Sirvent, amb subtítols en anglès, estan molt ben fets. Pots mirar-te aquest: http://www.youtube.com/watch?v=9Ow7iQs18P8&NR=1

Respondre aquest comentari

  • B?

peremerono | dimarts, 15 de maig de 2007 | 16:08h

Hola, Xavier: dispensa, vols dir que algú en té, de pla B?. Pla, entès, esclar, com a projecte concret, gradual, amb viabilitat, per aconseguir segons quins resultats clarament d’avenç nacional.Pere

Respondre aquest comentari