528. Cremem el malaït “Decreto de Nueva Planta”: Trenquem amb Espanya!

 

28.04.2007 – 07:22

 

Operació Independència convida a cremar el decret de Nova Planta
L’acció es convoca el 8 de maig a la plaça Sant Jaume
Tips dels greuges econòmics i socials que provoca als catalans el fet de pertànyer a l’estat espanyol, un grup de ciutadans partidaris de la independència ha convocat les entitats i els ciutadans catalanistes a formar un nou moviment que treballi per a l’autodeterminació. La primera acció convocada per aquest grup anomenat Operació Independència és la crema, en públic i de manera multitudinària, del decret de Nova Planta de Felip Vè. La cita és el 8 de maig a la plaça Sant Jaume.

L’objectiu és de fer ressorgir l’activisme català i la creació d’una Nova Crida. La Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes va néixer el 1981 com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català. La culminació del moviment va ser el 24 de juny del mateix any, en què cent mil persones van omplir el Camp Nou a favor de la llengua i la nació catalana.

Entre les propostes del nou moviment hi ha la federació de totes les entitats de caire catalanista per poder treballar amb molta més força. També es pretén divulgar els perjudicis econòmics que provoca als catalans el fet de pertànyer a l’estat espanyol i impulsar l’objecció fiscal. 

Informa: VILAWEB.CAT

527. Gràcies amics i lluitadors del País Valencià per plantar cara!

DIVENDRES, 27/04/2007 – 06:00h
Acció Cultural celebra la victòria de la llibertat d’expressió avui a la Carrasqueta
VilaWeb TV us mostra les imatges dels manifestants que han impedit que el govern valencià entrés al repetidor de TV3 · Fins i tot un dels guàrdies civils queda sorprès per la possibilitat de no veure més Ventdelplà

‘Ha guanyat la llibertat d’expressió’. D’aquesta manera, Acció Cultural celebra que la pressió popular hagi impedit el tancament del repetidor de TV3 a la Carrasqueta. Aquest matí, més de tres-centes persones, entre les quals representants polítics i culturals, s’han concentrat davant del repetidor i han impedit que hi accedís un funcionari, acompanyat d’agents de la guàrdia civil i de tècnics d’una empresa per forçar l’entrada. El president d’ACPV, Eliseu Climent, i l’advocada Mercè Teodor, han parlat tot seguit amb el funcionari, que ha desistit. Vegeu el vídeo de VilaWeb TV.

Amb tot, el representant del govern els ha fet signar un document on assumeixin que s’ha impedit l’accés al centre emissor.

Polítics i personalitats

Al cim de la Carrasqueta avui al matí hi han arribat els màxims dirigents de partits polítics valencians com Agustí Cerdà, diputat per Esquerra Republicana, el secretari general del Bloc Nacionalista, Enric Morera i el candidat de Compromís Lluís Torró, així com representants d’altres forces com Esquerra Unida, el PSPV o Els Verds, dirigents d’institucions culturals encapçalats per Eliseu Climent, sindicalistes, escriptors, músics, etcètera. Els han acompanyat unes tres-cents persones, algunes de les quals ja hi van arribar ahir, mogudes per la voluntat d’envoltar el repetidor i impedir que els representants del govern valencià encarregats de fer el precinte hi puguin accedir, com finalment ha passat.

El portaveu del govern valencià, Vicent Rambla, ha qualificat d’anarquia la concentració promoguda per Acció Cultural i ha criticat els partits de l’oposició per secundar-la.

Negociacions

Des de la Generalitat de Catalunya el conseller Joan Manuel Treserras va fer ahir una crida al seu homòleg valencià, el conseller Vicent Rambla, per tal que no es produeixi el tancament. En declaracions a VilaWeb (podeu escoltar-les en mp3) el conseller va manifestar-se convençut que la via negociadora seguirà endavant i que a la fi no hi haurà tancament.

 
VENTDELPLÀ

L’anècdota de la jornada a la Carrasqueta ha tingut lloc quan Eliseu Climent ha pujat al cotxe de la guàrdia civil per discutir la situació amb els agents, just després de l’intent fallit d’accedir al repetidor. Un d’ells ha preguntat a Climent en espanyol: ‘Esto que estamos haciendo quiere decir que ya no veré más ‘Ventdelplà’?’.

+ Declaració (MP3): Eliseu Climent.
+ Declaració (MP3): Agustí Cerdà.
+ Declaració (MP3): Enric Morera.
+ VilaWeb TV: Vídeo de la concentració d’avui a la Carrasqueta.
+ Comunicat d’Acció Cultural del País Valencià.
+ Especial fotogràfic de la protesta d’avui a la Carrasqueta.
+ Document de la Generalitat Valenciana que anunciava el tancament.
+ VilaWeb TV: Sèrie Valencians amb TV3.

MASSA I POC INTEL·LIGENTS

Per una banda tenim manifestacions diverses per l’equilibri ecològic del planeta, contaminació, desforestació, canvi climàtic, reserves d’aigua potable, residus, descoordinació, lleis que no serveixen o que no s’apliquen (o d’altres que encara no existeixen), etc…etc…
Per l’altra, per primer cop en la història de la humanitat, tenim la població mundial concentrada un 51% en les grans ciutats. Per tant, desequilibri més que mai. L’agricultura massiva controlada pels grans monopolis -Monsanto a Estats Units, per exemple-, la "bombolla" de la construcció a casa nostra, amb la conseqüent desaparició de paratges naturals…per tant: el desenvolupament sostenible no és res més que una expressió que queda molt bé a determinats sectors per fer conferències enganyant al poble, perquè el que hi ha és de tot menys sostenibilitat.
Ésser radical vol dir saber anar a l’arrel del problema i soluciona-lo amb criteri i coneixement. Més d’una vegada m’han dit que un servidor de vostès fa nosa, ja que sembla que tinc certa habilitat per aplicar solucions, però no convé, són impopulars i no fan vots.
Ens cal apostar per la qualitat ben entesa -no em cansaré mai de repetir-ho- i no per la quantitat manipulada consumista i banal.
Per acabar i amb una expressió realista i radical em cal dir que: en aquest planeta que cada dia està més malmès per l’avarícia i la falta d’intel·ligència de l’home, pel pecat de l’egocentrisme i d’altres pecats, en sobrem més de la meitat i el 90% de l’altra meitat estem per reciclar.
L’home encara està en una fase d’evolució molt primitiva. La intel·ligència cal que controli la vida sexual o la funció natural de la procreació amb harmonia i equilibri compartits home i dona. Mai el sexe no ha de controlar la intel·ligència, que ja no hi cabem.
Com ja sabeu, tenim l’índex de natalitat més elevat als països més analfabets, on predomina l’instint bàsic o el sectari.
Massa i poc intel·ligents.

                                                     Joaquim Pugnau Vidal.
                              

525. Catalunya Acció creix i avança ! Avui dijous a Girona i a Ràdio Estel.

AVUI  DIJOUS:

PRESENTACIÓ DE
CATALUNYA ACCIÓ A GIRONA

 
Dijous – 26 abril – 20h
Edifici "La farinera"
Carrer de Santa Eugènia, 42
vegeu com arribar-hi

Conferència
Sr. Santiago Espot
President Executiu de
Catalunya Acció
"El Pla Independència 2014 "

———————–

TAMBÉ AVUI  DIJOUS, Però des de:

CATALUNYA ACCIÓ
A RÀDIO ESTEL

els dijous entre les 19h i les 20h al programa "Temps d’oci"
dirigit per Jaume Puigagut

Freqüències de FM:
Barcelona 106.6 Catalunya Central 93.7 Girona 103.4 La Seu d’Urgell 105.0 Andorra 107.5 Tarragona 100.6 Tortosa 90.1 Garraf 96.8 La Cerdanya 104.4 Vic 91.3 Lleida 91.5
En directe per internet: aquí

525. Catalunya Acció creix i avança ! Demà dijous a Girona i a Ràdio Estel.

PRESENTACIÓ DE
CATALUNYA ACCIÓ A GIRONA

 
Dijous – 26 abril – 20h
Edifici "La farinera"
Carrer de Santa Eugènia, 42
vegeu com arribar-hi

Conferència
Sr. Santiago Espot
President Executiu de
Catalunya Acció
"El Pla Independència 2014 "

———————–

CATALUNYA ACCIÓ
A RÀDIO ESTEL

els dijous entre les 19h i les 20h al programa "Temps d’oci"
dirigit per Jaume Puigagut

Freqüències de FM:
Barcelona 106.6 Catalunya Central 93.7 Girona 103.4 La Seu d’Urgell 105.0 Andorra 107.5 Tarragona 100.6 Tortosa 90.1 Garraf 96.8 La Cerdanya 104.4 Vic 91.3 Lleida 91.5
En directe per internet: aquí

524. Una bona notícia “Joan Bernat, Secretari General de l’Aliança Lliure Europea (ALE)”

From: Josep <jsort64@gmail.com>
Date: 22 abril 2007 02:14:40 GMT+02:00
Subject: [josepsort] 4/22/2007 01:26:00 AM

LA CARA I LA CREU

Felicitats, Bernat
En aquest post parlo d’una notícia bona i una de no tan bona. Per variar, començo per la bona. Vull felicitar l’eurodiputat Bernat Joan arran del seu nomenament com a Secretari General de l’Aliança Lliure Europea (ALE), l’eurogrup parlamentari que aplega els partits independentistes a Estrasbrug. En Bernat és un dels polítics en els que tinc més esperances, i voldria aprofitar l’avinentesa per suggerir-li que impulsi una Declaració de Brussel.les, en virtut de la qual, els partits independentistes europeus es comprometin a ajudar-se mútuament per tal que les respectives nacions assoleixin la independència. Seria quelcom molt important. Si a més a més, l’SNP guanya les eleccions a Escòcia, i es convoca un referèndum d’autodeterminació, llavors a en Bernat se li girarà molta feina.

L’ombra de Rato a l’AranLa notícia dolenta, però tanmateix interessant, pel que pot significar de predictiva d’un futur no gaire llunyà, és la de l’absorció del partit aranès Unió Democràtica d’Aran (UDA), liderada per l’històric Josep Calbetó, pel Partido Popular ecspanyol. Val a dir que fa nou anys aproximadament que eren cul-i-merda, i ara ja només són una cosa… merda, naturalment. Al respecte ja vaig escriure fa temps en un altre post que en tot aquest tinglado qui es troba al darrere és la família Rato, i principalment, l’actual president del FMI, Rodrigo Rato. Una família multimilionària que està estenent els seus tentacles arreu de la vall, amb la pretensió de convertir-se, si és que ja no ho són, en uns autèntics cacis. D’aquesta manera, els Rato serien la versió pirineu-atlàntica de l’Abel Matutes a Eivissa. No és debades que l’ecspanyolització de l’Aran cada cop és més important. Cal estar amatent i alerta.

La veritat és que aquesta absorció ja anuncia la propera absorció del partit català que inicialment era l’interlocutor natural de l’UDA, que no és altre que Unió Democràtica de Catalunya (UDC)…això si no hi posen remei els sectors patriotes que lluiten contra en Duran Lleida en unes condicions duríssimes. I després d’UDC, qui?

Per cert, que l’alter ego de la família Rato a l’altra cara del Pirineu sembla ser la família del conseller d’agricultura sociata, al qual algun bloc la rebatejada, de forma prou ingeniosa, com el Zapalana del Pirineus. I és que no hi ha un pam de net.


Enviat per Josep a josepsort el 4/22/2007 01:26:00 AM

523. “?Poble meu, alça el front!”

?Nació mil·lenària, la nostra, no s’ha d’emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s’ha d’emancipar dels seus amos,  dues ridícules i anacròniques presons de nacions?


?tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, …?

?Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!?

Lluís Maria Xirinacs i Damians

Catalunya Acció, lideratge de la nostra Independència:
www.iservicesweb.com/grafmoli/af2.mp3

Llegiu el manifest d’enguany d’en Xirinacs, a l’enllaç següent:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/47350

522. La veu del “Poble Menut”, el continuador del 1707 i del 1714.

La veu d’aquell "Poble" senzill en connotacions de tota mena, aquell poble que va plantar cara fins a la mort. Pels volts del 1714 quan ja tot estava perdut, el poble de Barcelona, cap i casal de Catalunya, en representació de tots els catalans va decidir no rendir-se de cap manera i aguantar el setge de les tropes castellanes. Els polítics i caps catalans aconsellaven rendir-se davant de la situació irreversible de la contesa, però el Poble menut va aguantar! no es va rendir! i així deixava en totes les generacions que vindrien una empremta inesborrable, de manera que avui, prop de 300 anys després encara no han pogut anorrear-nos. Però no podem creuar-nos de braços, hem de seguir la lluita pel nostre alliberament i cada cop ho hem de fer amb més rigor i fermesa.
Quan dic la ?veu d?aquell poble menut?, el nostre ?poble menut?, avui em refereixo al que voluntàriament n?ha esdevingut des de fa tres dècades veu i estendard ?Lluís Maria Xirinacs.

Només em cal expressar  un petit afegitó al Manifest d?En Xirinachs per la Diada de Sant Jordi d?enguany:

Recollint les seves paraules "Si el nostre estament polític no està a l’altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s’uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l’arrel i la font de tota sobirania nacional." cal que tinguem ben present que el poble -les organitzacions del poble- necessiten un lideratge, uns homes i un cap que exerceixin d’estat major i almirantat per portar a bon port la necessària Independència i per tant maduració del nostre Poble. És aquesta la vocació i propòsit únic i innegociable del Projecte "Catalunya Acció".

Us recomano doncs que:

Llegiu el manifest a l’enllaç següent o a la resta d’aquest article:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/47350

Escolteu també, si voleu:

1 – Acta fundacional de Catalunya Acció (Jo anomeno així aquest petit troç de la conferència al Ciemen de fa un parell d’anys d’en Santiago Espot) És el mateix que avui i sempre ha expressat en Xirinachs, però ja apunt de posar-ho a la pràctica:

Acta Fundacional de Catalunya Acció:

www.iservicesweb.com/grafmoli/af2.mp3

.
2 – Entrevista Terribas-Tena
Entrevista Tena:    www.iservicesweb.com/grafmoli/lopeztena.mp3

.

Salvador Molins i Escudé
(President de Som 10 Milions, President del BIC i Conseller de Catalunya Acció)

Berga, Països Catalans

jsalviac | a) política | divendres, 20 d’abril de 2007 | 17:39h
A la història dels pobles, les ocasions reals d’arribar a l’emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats. En la història immediata dels Països Catalans n’hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d’or degudes, a la mort de Franco i a l’empenta basca respectivament. Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació.

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d’un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d’edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s’ha d’emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s’ha d’emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d’Europa.

I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d’una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l’autodeterminació) i d’altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s’autoproclamen "Estats de Dret" fins a la nàusea). D’aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col·laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d’igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. "La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei".

Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l’Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.

És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l’altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s’uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l’arrel i la font de tota sobirania nacional.

O s’haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?

Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d’esclavitud continuada.

Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!

Lluís Maria Xirinacs i Damians

521. Preludi de la Independència. Capítol X i darrer.

 

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol X.

"Se sent"

UNA ANÈCDOTA
CONVERTIDA EN «TEST»

Ni als obsessionats per l’alquímia els sortia
tan fum del cap quan cercaven la pedra filo-
sofal o volien transmutar un tros de ferro en
or. No paraven de donar-hi voltes. Era per
suar-hi i angoixar-se intentar fer una «nueva
constitución espanola». No li resultava planer,
a Cànovas del Castillo, redactar-la l’any 1876.

Mirava de sortir-se’n amb prudència i grà-
cia. Habilitat segur que en tenia, ja que ningú
no li negava el talent, però no havia tingut
més remei que restaurar la monarquia borbò-
nica. Què revivia? Quan cal recórrer a una
solució així, és com posar un pegat «sor virgí-
nia» a un cancerós. S’hi podia confiar? Tenia
massa intel·ligència Cànovas del Castillo per
a poder sentir-se optimista sobre l’experiment
que promocionava. És molt possible que tin-
gués la sensació de perpetuar la trampa
quan, en alguns dels seus discursos més
solemnes, afirmava: «Vengo a continuar la
historia de Espana.» Amb tot, volia intentar de
fer-ho ben fet. Reunit amb un equip de juris-
tes, es mirava de compondre la nova
constitució. Començaven l’esborrany d’un pri-
mer article, que no els acabava de sortir. S’hi
esmerçaven. De cap manera podien fer-lo a
la babalà. En un passat immediat s’havien
redactat constitucions que es convertien aviat
en la riota de bona part de la gent a qui ana-
ven adreçades. Tothom hi trobava
expressions que quedaven grotesques referi-
des a una entitat impossible d’estructurar.
Sonaven a falses, donaven peu a jocs de
paraules i a bromes pesades. Quina triem?
La de Cadis del 1812 n’és una bona mostra:
durant dècades se n’havien mofat els carlins
que quan parodiaven el primer article, que es
refereix a «los espanoles de ambos hemisfe-
rios» es posaven una mà a cada anca i en to
de marietes feien posats obscens.

És natural que no es volgués fer el ridícul,
però com pretendre que surti rodó un article
d’un text legislatiu que es refereix a una enti-
tat que, abans, com ara, no té altra alternativa
que la desconstitució? No era fàcil per als
assessors de Cànovas del Castillo tirar enda-
vant un primer article d’aquella llei magna que
pretenien redactar. Estaven encallats.
Començaven: «Són espanoles…» Però, no
passaven d’aquestes dues paraules.
Tornaven a provar-ho: «Son espaholes…» I,
altra vegada, quedaven ofegats pels mateixos
punts suspensius damunt dels quals no
sabien què posar-hi. Es basquejaven de nou.
«Son espaholes…» «Son espanoles…» Irritat
Cànovas del Castillo de veure’ls que no se’n
sortien i parats com estaquirots semblaven
incapaços de saber concretar res coherent
sobre què diantre era ésser espanyol i qui
entrava en el compte, exclamà amb caustici-
tat i amb la quimera de qui ha perdut la
paciència: «Son españoles los que no pueden
ser otra cosa.»

Quan es relata aquesta anècdota davant
d’un públic on predominen els catalans ?jo
he fet la prova moltes vegades?, els reconei-
xereu només per la cara de satisfacció que
posen. Se’ls il?lumina la pell d’alegria. Si ens
entretinguéssim, un per un, a comptar posats,
no ens caldria cap enquesta prèvia per saber
que a Catalunya un plebiscit sobre si es vol o
no la Independència de la nació, els qui vota-
rien «sí», serien la immensa majoria. En
canvi, una ombra mig verdosa i mig grisenca
s’estén pel rostre d’aquells que creuen no
tenir altra identitat que l’espanyola. Tot plegat,
és un eloqüent test que trenca temences i
recels.

Endemés, si de nou repassem l’actitud
d’aquells catalans que acaben d’escoltar
l’anècdota de Cànovas del Castillo, per la
seva mateixa lluïssor d’ulls descobrim que ho
tenen tot molt clar i en cada un dels seus cors
neix un preludi de la Independència de
Catalunya, bon punt superen les mirades
d’esporuguit. Ells, malgrat les intimidacions i
les tergiversacions d’una determinada situa-
ció política, poden ser catalans. Són catalans.
i comencen a sentir-se’n, com mai, joisos.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

«Preludi de la Independència» post 515 (IX) – post 509 (VIII) – post 507 (VII) – post 498 (VI) – post 491 (V) – post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)

520. Carta oberta als senyors Jonqueres i Joan (de Maria Torrents)

Benvolguts  Srs Jonqueres i Joan,

Abans d’ahir els vaig veure a TV3, i considerant-me companya de camí cap a la llibertat, m’ha semblat necessari fer-los arribar  el meu punt de vista sobre alguns punts cabdals del seu discurs, que crec que necessiten una reflexió més rigorosa.

 Els prego que no entenguin cap de les reflexions com una crítica a les seves persones o al seu projecte, que respecto profundament, sinó com un exercici d’estímul   a l’anàlisi rigorosa  que ens ha de fer trobar a tots plegats el camí més correcte  per arribar a assolir  la llibertat i la plenitud com a poble.

a – Dir que treballar per la independència no té res a veure amb  la nostra identitat  és un error fonamental. En fer aquesta afirmació s’està cometent el mateix error que ha fet esquerra republicana amb la llengua.
Acceptar un bilingüisme imposat per la força, sense qüestionar-lo, i fins propugnar el trilingüisme  i pretendre que la llengua d’ús social sigui el català és il·lògic. Es com demanar peres a l’om. Denota un profund desconeixement de com funciona la realitat. Els efectes que s’experimenten
a qualsevol nivell- el lingüistic en aquest cas- són fruit de les causes que es posen en funcionament. Fer competent a la nostre gent en català, castellà i a més anglès, en un context de colonització cultural evident- televisions, premsa…- que no es qüestiona, i aleshores pretendre que la gent usi el català en la seva vida  pública, no té sentit. Això només es pot demanar a gent molt conscient, que no és el gruix de la població, ni de bon tros. Estovar el discurs de la llengua per evitar conflictes i intentar guanyar simpaties  ha comportat enfonsar encara més la llengua en
la seva agonia, i  afavorir la substitució lingüística. Aquesta postura ha donat arguments als seculars enemics de la llengua catalana per, tot emparant-se en el bilingüisme  i el trilingüisme que ara fins i tot alguns independentistes defensen, anar diluint la presència de la llengua catalana en tots els àmbits, i evitar que sigui la llengua comuna d’ús social.
No defensar amb dignitat i fermesa  que la primera causa per la qual treballem per la independència és la recuperació de la normalitat de la nostra llengua i cultura  i de la nostra manera de veure el món és cavar la nostra pròpia tomba. Cal dir  sense por que volem la independència no només per tenir més recursos econòmics i capacitat de decisió, sinó sobretot  per poder ser com som, i projectar-nos a l’exterior des de la
nostra idiosincràsia. Si s’explica amb dades històriques que som un poble colonitzat, i que el bilingüisme  i l’aculturació que patim és fruit de l’opressió, tothom pot entendre  que només volem allò de què gaudeixen tots els pobles lliures no colonitzats :  poder viure en plenitud  la nostra pròpia manera de ser, la nostra identitat en el territori que ens
és propi. I tots aquells que viuen a casa nostra i i no se senten catalans, poden tenir la seva pròpia identitat, però han de respectar la nostra en l’àmbit públic, pel fet de viure a Catalunya, de la mateixa manera que ho farien si visquessin a Alemanya, Itàlia, Anglaterra…

Si ens neguem aquest dret tan elemental i obvi en qualsevol país no colonitzat: que la identitat catalana sigui la única identitat pública d’aquest nostre poble, estem posant en safata, com ha fet esquerra en el tema lingüístic,  als que ara lluiten aferrissadament contra la nostra independència, que un cop aconseguida,  emparant-se en aquest discurs
exigeixin del futur estat català la utilització de la llengua castellana al mateix nivell que la catalana. Llavors ja no podrem descarregar els neulers sobre l’estat espanyol. Aquest discurs  tebi  haurà matat la possibilitat de fer una Catalunya  amb ànima pròpia. Serem els nostres propis colonitzadors.

b –  No siguin tan magnànims amb els polítics que exerceixen a Catalunya.
Potser sí que n’hi ha de desorientats. Són els que es diuen
independentistes. I estan desorientats perquè el seu discurs i els seus actes no concorden amb allò que diuen defensar. la llibertat del poble català. Però no ens enganyem, la resta saben molt bé què volen : mantenir-nos amorrats al piló. Alguns per convenciment espanyolista com els Montillas, Piqués i cia,  i d’altres per la incapacitat  de fer una
anàlisi valenta i responsable de la realitat  i ser-hi conseqüents. Per la manca de coratge. No s’han de justificar de cap manera els polítics , més aviat  se’ls ha de deixar en evidència. I fer-nos conscients,  com deia un
vell lluitador,  que "serem independents malgrat els nostres polítics".

c- Quan  hom s’embranca en un projecte de la magnitud de la independència, cal ser un bon coneixedor de la psicologia de l’adversari. Tenim davant una mentalitat imperialista, acostumada a imposar i a guanyar a qualsevol
preu. Una psicologia que no percep el matís i que no entén  la diversitat.
Projectar  la manera de ser del poble català, distorsionada per segles d’esclavatge, que ens ha condicionat a arrupir i a callar i a una dramàtica incapacitat de posicionar-nos amb fermesa per defensar tot allò que té a veure amb la nostra plenitud, i pensar que Espanya ens pot entendre i acceptar és d’il·lusos. No volen entendre ni volen diàleg.
Volen victòries. Ho han demostrat a  bastament. I tant és que els interlocutors  de torn siguin de dretes o d’esquerres. És igual. Uns  són més brutals, els altres més astuts. Però el seu objectiu és el mateix: destruir-nos com a poble. I la incapacitat per entendre les postures tèbies i conciliadores és comú tant als uns com als altres.
La mentalitat dels nostres adversaris només entén i respecte l’home i el poble que defensa amb dignitat i sense arronsar-se la seva herència cultural, lingüística i territorial. No podem pidolar davant dels espanyols, perquè la resposta és i serà sempre el menyspreu i el rebuig.
Hem d’agafar allò que és nostre, i fer-los entendre que ja no serem més esclaus. Que ja s’ha acabat de fer la gara-gara. Intentaran aturar-ho per tots els mitjans. Però ens començaran a respectar.

d- Suposo que són conscients que les signatures que es recolliran passaran ràpidament del parlament català- on les al·lèrgies que originaran als polítics seran diverses, però generalitzades- al parlament espanyol, on seran ignorades i menyspreades.
Mig milió o un milió de firmes demanant la independència són una eina poderosíssima en mans d’un/s líder amb les idees clares  i la voluntat insubornable. Però aquest no és el perfil del polítics  que ara són a la palestra.
Ara és el moment de preparar entre tots el terreny d’una manera molt rigorosa, per facilitar el salt a l’arena pública de tota aquella gent que s’han mostrat insubornables  i  que han de ser el relleu de la mediocritat política imperant.
Per això és important no improvisar  ni, sobretot, deixar que uns polítics que no volen la plenitud d’aquest poble, puguin capitalitzar la il·lusió de tanta gent, perquè tornaria a ser un fracàs absolut. I redreçar-se dels desenganys, per un poble que cerca delerosament la seva llibertat, no és fàcil. No podem fer cap pas en fals. Miri’n bé què fan i
a qui confien les signatures recollides.
Només  nova saba política que encarni la dignitat, el discurs valent i clar, i l’actitud insubornable  seran garantia d’un final adient  per a l’empresa en què s’han enrolat.

Amb la certesa que la seva intenció sincera els permetrà entendre que la meva carta només vol el millor per a tots plegats, els saluda atentament

Maria Torrents. Consellera de Catalunya Acció