402. Acte fundacional de Catalunya Acció i Declaració d’Independència dels EEUU.

No sé exactament quan va ser la primera conferència al CIEMEN del que al 2005 seria el primer cicle de Conferències de "Camins de Sobirania" els dos conferenciants com podreu sentir a la grabació eren Hèctor Lòpez Bofill i Santiago Espot. El que parla en aquest fragment de conferència és Santiago Espot.

Val la pena escoltar-ho. És  molt curt. Cliqueu al següent enllaç:

www.iservicesweb.com/grafmoli/af.mp3

Que serveixi el record del que allà es va dir com a proba de garantia i permanència d’un projecte seriós i potent per alliberar Catalunya que ja va pel seu tercer any de vida.

——————-

Serà un nou error de molts catalans considerar el darrer atac a la nostra llengua, el que estem vivint aquests darrers dies, com un atac aïllat al que hem de respondre de forma aïllada, com un afer administratiu que es pot resoldre per queixes administratives o judicials. No és això, companys, no és això! Darrera d’aquest atac en vindran d’altres amb l’únic objectiu de subjugar-nos agenollats i ajupits.

Obriu els ulls, catalanes i catalans, van per nosaltres! van pel que ens és més preuat … llengua, llibertat, dignitat, recursos, progrés, territori … van per nosaltres!

Això és una guerra que ja ve des de la primera revolta dels Segadors, o tal vegada d’abans i tot. "La guerra dels segles" en podríem dir. I això que, quan avui 31 de desembre de 2006, quan vencerà el dia diuen que serà el dia Mundial de la Pau!? Hipòcrites!

Pels catalans no hi ha pau, només guerra! i l’il·lús que no s’ho creu els fa el joc, als nostres seculars enemics i als seus afavorits col·laboradors.

Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció

401. Per una Catalunya catalana.

Llegiu l’article d’en Jordi Colomer i Camarasa, historiador, publicat al diari El Punt i comentat a la secció "Finestral" -secció diària- de la Gaseta digital "El Nord" de la web de Catalunya Acció, en el següent enllaç:

http://www.catalunyaaccio.org/elnord/elfinestral/elfinestral.html

"Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític que serveixin de punt d?inflexió en aquesta caiguda lliure en la qual està immers el nostre país."

————————————

El dijous 28 de desembre de 2006, el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, i el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, van participar en el programa "Temps d’oci" de Ràdio Estel, presentat per Jaume Puigagut. Escolteu-ho al següent enllaç:
http://www.catalunyaaccio.org/elnord/accions/accions.html o

al següent: http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/radio/R20061228Estel.m3u

400. Prou de catalanisme polític “Trencarem aquest estat espanyol que ens té empresonats!”

Prou d’ultratges a la llengua i a tot el que és nostre i de ningú més!

Escolteu el Programa de Ràdio Estel d’ahir:

————-

http://www.catalunyaaccio.org/elnord/accions/accions.html

28 desembre 2006

Col·loqui amb Santiago Espot i Josep Castany a Ràdio Estel

El dijous 28 de desembre de 2006, el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, i el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, van participar en el programa "Temps d’oci" de Ràdio Estel, presentat per Jaume Puigagut.

Temes tractats:
· El 2007 s’obre una nova etapa política: la fi del catalanisme polític de CiU i de l’independentisme oficial d’ERC.
· Ens volen amagar la vessant patriòtica d’en Francesc Macià, l’home que volia trencar amb Espanya.
· El projecte polític i la mentalitat d’en Jordi Pujol. L’evidència del fracàs de l’encaix a Espanya.
· La necessària moral de victòria per a assolir la independència i la necessitat d’un nou edifici per als catalans: el nostre propi Estat.
· Vistos els resultats (espoliació econòmica, situació llengua, coneixement de la pròpia història), voler encaixar a Espanya s’ha demostrat que ha estat un suïcidi nacional.
· No és el mateix camí per al nostre futur nacional voler encaixar a Espanya que voler trencar amb Espanya. Cal començar a separar el gra de la palla i distingir qui treballa per a Espanya i qui treballa per a Catalunya.

Per a escoltar el col·loqui (20 min) directament des d’Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (20 min, 5 MB) cliqueu aquí mateix.

399. Catalunya Acció, des de totes les tribunes del nostre país.

Catalunya Acció des de les tribunes que representen la ràdio i la premsa catalanes, avui dia 28 concretament des de Ràdio Estel i ahir dia 27 de desembre des del Diari El Punt es dirigeix al Poble Català per tal d?ajudar-lo a reforçar el seu esperit de lluita i victòria, i dir-li que li cal ser amo i senyor dels seu propi destí i que per tant és ell qui ha de menar el timó del rumb que ens porti a la plenitud i a la llibertat.

Farem obrir els ulls de la gent catalana perquè s?adonin que la Independència és possible. Actuem amb compromís i decisió per tal que el nostre exemple els animi i els reforci, que entenguin que després de molts fracassos s?esdevé l?èxit i que amb coratge i talent  ho aconseguirem.

Els convençuts de poder assolir el nostre nou estat propi de Catalunya us diem que res és impossible llevat de la mort.

Preveurem els esdeveniments propers i futurs i desenvoluparem una estratègia capaç d?encarar-nos amb èxit amb els que ens voldrien submisos i servils.

Salvador Molins i Escudé(Conseller de Catalunya Acció)

398. De nou, al diari “El Punt”, Santiago Espot.

Parla el President Executiu de Catalunya Acció, des del Punt a tota la Nació, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó:

El Punt | Dimecres, 27 de desembre del 2006

PUNT DE VISTA
(Pàgina 17 de la edició de Barcelona)

TRIBUNA: SANTIAGO ESPOT.
President executiu de Catalunya Acció

«Moral de victòria»

«El nostre problema no és, com se?ns vol fer

creure, que els catatans no anhelem la inde-

pendència nacional. Perquè això equival a

pensar que els suïssos serien feliços colonit-

zats i saquejats pels seus veïns francesos.»

Aquell que fou un gran patriota i col·laborador

durant un temps del president Macià,

en Daniel Cardona, deixà escrit en

un parell de frases un dels millors resums

del que han estat els darrers cent anys de

la nostra història política: «Els catalans

hem demanat justícia, i aquesta justícia

Espanya no l?ha feta, com no l?ha feta

mai amb cap poble que li ha estat sotmès.

L?experiència del catalanisme polític,

ens aconsella el separatisme.» Si l?inici

del catalanisme polític tothom coinci-

deix a situar-lo cap al 1886 amb l?apari-

ció del famós llibre Lo Catalanisme,

d?en Valentí Almirall, haurem de conve-

nir que després de cent vint anys de de-

manar justícia de forma pedagògica,

amable, moderada i dialogant, allò que

hem aconseguit al final d?aquest recorre-

gut és que ens espoliïn fiscalment més de

14.700 milions d?euros cada any. Amb

aquest bagatge no queda més remei que

compartir la sentència d?en Cardona:

«L?experiència del catalanisme polític,

ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com

se?ns vol fer creure, que els catalans no

anhelem la independència nacional. Per-

què això equival a pensar que els suïssos

serien feliços colonitzats i saquejats eco-

nòmicament pels seus veïns francesos.

No. La qüestió no és que no vulguem la

independència, el nostre drama és creure

que no arribarà mai en tenir minada la

moral de victòria. Així, aquell ànim po-

sitiu que tenim majoritàriament els cata-

lans en el moment d?iniciar un negoci,

fundar qualsevol associació o animar el

Barça, s?esvaeix en un no res davant una

sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes

més sensibilitzats i amb un cert coneixe-

ment històric, desestimen la possibilitat

de ser un poble lliure tot començant a re-

latar les fatalitats de la nostra història.

Comencen en un llunyà segle XV amb el

Compromís de Casp, segueixen amb la

dramàtica derrota del 1714 i, quan arri-

ben al franquisme, ho fan amb una cara i

un to de donar-ho tot per perdut. Però cal

dir-los fermament que el nostre futur

com a poble no depèn de les desgràcies o

dels errors del passat, sinó del coratge i

talent que les generacions actuals pu-

guem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més

despreocupats per les coses del país, que

adopten una actitud diferent davant el

nostre possible alliberament. La seva rè-

plica es limita a un desmenjat «això mai

es produirà», acompanyat d?un somriure

futetes amb el qual pretenen fer-nos sen-

tir com uns somiatruites a aquells que

ens manifestem convençuts d?assolir un

futur estat català. Tots aquests militants

del pessimisme haurien de conèixer i

prendre bona nota de l?actitud del famós

etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha

descrit en més d?una ocasió el pare Hilari

Raguer) que en els anys 40 afirmava,

amb consistents raons científiques, que la

població de la Polinèsia provenia de l?actual

Perú. Sense voler entrar a discutir les seves

raons, li deien que era «impossible»

travessar l?oceà Pacífic en una

embarcació com les dels indígenes d?a-

bans de la descoberta d?Amèrica. Ales-

hores Heyerdhal, acompanyat de cinc

homes més, va construir una balsa de

joncs com les d?aquells indígenes preco-

lombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va

fer la travessa. Al terme del seu viatge

entre les costes del Perú i les primeres

illes de la Polinèsia assegurava modesta-

ment que aquella aventura no demostra-

va pas la seva teoria, només era la de-

mostració de la falsedat de l?única raó

que li objectaven: la impossibilitat de

fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la valide-

sa o no de les raons que puguem esgrimir

per defensar la nostra independència. Fi-

xem-nos bé que l?anomenat «nacionalis-

me moderat» que ha governat Catalunya

mai ha entrat a discutir els avantatges o

no de trencar amb Espanya. Sap que en

aquest terreny les tesis secessionistes

són irrefutables i, per tant, sempre s?han

enrocat en la posició de dir: «Nosaltres

també ho voldríem però… és impos-

sible!». Naturalment, aquesta excusa els

ha anat de meravella. No han fet res per

aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d?a-

questa forma, els ha estat fàcil que nosal-

tres ens conformem amb quatre engru-

nes que ens envien des de Madrid. En

conseqüència, el nostre derrotisme fa

que aguantem amb paciència africana

avions que no s?enlairen, trens que no

surten mai o eternes cues sanitàries. La

veritat és que ens han pres tant la cabelle-

ra i ens han considerat tan idiotes que

n?hi ha que qualifiquen de «gran èxit»

polític el fet que, d? aquesta cabellera, ens

en donin quatre miserables pèls. I, per

més inri, aquest demanar dòcilment dels

nostres dirigents el volen fer passar com

«l?assenyat pactisme» dels catalans.

Hem d?aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra

gent fent el ploricó o pensant sempre que

som uns negats per assolir allò que altres

pobles assoleixen. Enfortir el caràcter

col·lectiu i la moral d?una nació reçlama

anar més enllà de les enyorances i dels

possibilismes ridículs dels aprenents

d?estadista que tenim al Parlament de

Catalunya. Exigeix també capacitat per

preveure cap a on aniran els esdeveni-

ments i demana una estratègia capaç

d?encarar-se amb Espanya i amb el seu

afany de voler reduir-nos a una simple

«peculiaridad regional». Malgrat tot ai-

xò que dic, i que té com objectiu fer veu-

re que la independència no és impos-

sible, encara hi ha aquells catalans que ens

poden dir que sempre que ho hem inten-

tat hem fracassat. Personalment, quan

escolto o llegeixo una cosa semblant

penso en un dels gran triomfadors de la

política del segle XX, Winston Churchill.

En una ocasió li van preguntar què

era l?èxit i ell va respondre: «L?èxit és el

final d?una sèrie de fracassos.»

Santiago EspotPresident Executiu de Catalunya Acció

397. Integrar les energies positives i negatives i conduir-les cap a l’objectiu alliberador.

Extret del bloc de Maria Torrents, enllaç lateral d’aquest bloc o l’enllaç que segueix:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/33389

Diu Maria Torrents en el seu bloc:

"El que s’esdevé  en la psique humana, es reprodueix  també en la psique dels pobles.
Un poble per ser lliure  ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l’odi…
Només  l’expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat  de trobar  la seva genuïnitat i d’assumir-la amb  claredat  i sense vacil·lacions.
La història del poble català  ha estat un procès d’esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble, s’ha anat creant una màscara de poble  assenyat, pactista, dialogant, civilitzat… (1), i ha amagat  a l’ombra  tot d’altres valors  i emocions més "perillosos", com  ara la passió, l’agressivitat, la ràbia, l’odi i la venjança. Aquesta ombra s’ha fet tan poderosa i inconscient  que ens surt per tot arreu com una amenaça.
La ràbia i l’odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan  els pobles més sans que els nostre, s’expressa en forma d’autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares…"

i segueix:

"La repressió  d’aquestes energies  vitals tan  necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra  que  treu el cap per tot arreu, sinó que a més  ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos justifiquen cofoiament  l’opressió i la castració del nostre poble.
No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats  cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem   ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem.

La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d’entendre  que en el nostre procès històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim, que com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió… o aquestes energies reprimides ens destruiran.
Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració  que compensarà la polaritat  de poble "assenyat i servil" amb que ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per fer el camí del mig. El de trobar la nostra vertadera vàlua i el d’assumir  amb orgull i dignitat  el nostre lloc en el món.
Només  assumint  la nostra ombra, podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i  recuperar el nostre poder.

Maria Torrents
-Consellera Nacional de Catalunya Acció-"

396. Un partit del sentit comú català però amb infinita dosis de catalanitat.

El que diu en Bosch però qamb decidida i infinita dosi de catalanitat.

Aquest és el partit del Poble Català, el que Catalunya Acció vol ajudar a desenvolupar.

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

Bon Nadal a tothom!

————————-

La tercera via

Xavier Bosch

El meu partit no és de dretes ni d’esquerres. No preveu quotes. L’única paritat és el criteri d’eficiència. I, el més sorprenent, les punyalades no vénen mai de dins del propi partit.

La tercera via és possible? Hi ha, al nostre país, un espai entre CiU i ERC? O, amb la irrupció de Ciutadans, estem tots tan arraulits cap al centre que, a la pila del greix, ja no hi cap ningú més? Qui votaria Unió sense Convergència? Què pretén, ara, en Duran? I l’Artur Mas, està disposat a guanyar una tercera vegada però tornar-se a quedar a l’oposició?

Aquestes són preguntes que he sentit, recentment, en un dinar on confluïen persones que remenen les cireres catalanes en la política i els mitjans de comunicació. Jo, com qui no vol la cosa, estirava l’orella, callava i, mentalment, em feia un nou a partit a mida després de constatar, dues vegades en tres anys, que la possibilitat de formar el govern de coalició nacionalista -tan anhelat per alguns i tan temut per d’altres- continuarà sent un conte a la vora del foc.

En un país normal, que no fos sucursal, les dretes i les esquerres serien estrictament autòctones. No ens regiríem per directrius dictades i, sobretot rumiades, a tres hores de TGV. El meu partit no voldria ficar el nas a tot arreu. Cadascú al seu pis, al seu mas, al seu hort, hi faria el que voldria, que per això és seu. Vetllaria perquè els veïns dormissin tranquils, sense la por sota el coixí ni el ganivet, per si de cas, a la tauleta de nit. Per heretar, en aquell moment de buidor fonamental per la desaparició d’un parent, no caldria que, al damunt, ens esquilessin a impostos. Intentaria que, si ens demanen una radiografia del nostre maluc, fos de la nostra ossamenta d’avui i no la de quinze mesos més tard. Els límits, a la tele, serien els de la llibertat d’expressió. Ens donaríem de baixa de les companyies de telefonia mòbil sense morir en l’intent. Continuaríem anant, si ens conviden, a casaments d’amics homosexuals. I, arribat el moment, l’eutanasia, se serviria a gust del qui diu prou.

Resolt l’ideari, aprovat el programa, cal trobar el to. El meu seria un partit de formes sinceres. Sense embuts. Sense segones intencions. Que quan el líder digui blanc sigui blanc i no aquesta mena de negre tirant a gris de gos com fuig… Que no calgui trepitjar sempre, per sistema, les idees dels altres, que també en poden tenir de bones i val la pena aprofitar-les.

De fet, ben mirat, el meu partit ja deu estar fundat. És el partit dels utòpics. I la militància, per cert, s’està donant de baixa en massa. A falta del partit que ens ompli, bones festes!

Xavier Bosch

395. Resposta d’en “Patriota” a l’anterior post. “Cal un partit”

Diu en patriota, i fa dies que ho diu: "Cal un partit Independentista!".

Però no podem còrrer! dic jo i així ho diuen els estrategues més afinats de Catalunya Acció. Quan aparegui aquest partit independentista català serà un partit molt ferm en les seves conviccions i molt nostre -de tots els catalans independentistes , vull dir, tots! molts!- No podem còrrer ni improvisar perquè serà un partit guanyador i aglutinador.

Masses vegades hem fet les coses sense to ni so i així ens ha anat. Volem guanyar la partida! podem guanyar la partida! però l’enemic compta amb bons estrategues i coneix a la perfecció les nostres debilitats.

Jo vull guanyar! Em sento amb la força per guanyar! i amb mi molts patriotes que ja estan abandonant aquell aire de vençuts tan nostre. Comptem amb tu -Patriota- i amb molts més catalans.

Algú, alguns, molts, tots, farem un partit o quelcom més gran que un partit. Aquí no hi caben protagonismes interessats però sí hi calen estrategues, generals i soldats. No parlo de guerra, sols són exemples clars d’entendre.

De moment CiU i Esquerra estant per altres coses, tot al que aspiren és a satisfer Espanya -el peix al cove foradat- i a pidolar les engrunes d’una merda d’estatut esclau.

La cosa tampoc és fàcil. Em refereixo a moure a milers de gats escaldats -cats escaldats-. Es necessiten moltes dosis de prestigi, de significació pública, de caràcter, i sobretot de credibilitat. Els catalans, assedegats de Catalunya sols es mouran quan vegin algú o alguns en qui de veritat puguin confiar.

Encara resta molt de camí! Cal comunicar a molts aquest nova esperança.

Quan es mogui aquest partit hem d’anar a guanyar, no podem defraudar més a aquest nostre Poble.

Que no s’amoïni en patriota, al contrari si pot que camini -cosa que ja fa- però que ho faci de forma concreta i amb equip i direcció determinada, perquè la tasca necessària per assolir aquesta nova convergència ja ha començat. Que no es mosquegin la gent propera a esquerra no parlo de CDC sinó d’una convergència d’homes de país. Que no somriguin els propers a Convergència perquè el problema no són l’un o altra partit sinó cap a on van aquests partits.

El timó de Catalunya ha d’ésser pels catalans i prou!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

—————————-

L’aportació d’en Patriota a l’anterior post, responent a Santiago Espot:

-On és Convergència?
-on ha estat sempre fins que no es vegi "forçada" a ser sobiranista
Patriota | esborrar | dissabte, 23 de desembre de 2006 | 12:05h

Per això cal un nou partit sobiranista, que ocupi la posició de CiU però que sigui independentista de veritat.

En Mas parla de 130.000 exvotants d’ERC, i jo afegiria 100.00 exvotants de CiU que ell sembla oblidar. I on haurien d’anar a parar? Doncs com molt bé diu Santiago Espot, no aniran a un partit no independentista, i per tnat, fins que no hi hagi un nou partit, aquestes 230.000 persones no tindran a qui votar. I això són molts i molts vots per començar a fer molta feina. Fa dies que ho dic, i l’altre dia ho tornarva a escriure en la pàgina de CA-Berguedà. Però fins i tot afegiria, ja que parleu de CDC, que si apregués aquest nou partit, a mig termini podria també provocar que CDC decidís deixar de banda UDC i apostés per l’independentisme d’aquest nou partit. I compartirien programa socio-econòmic, i finalment ideologia independentista.

On és Convergència? Fins ara al costat d’Unió, tot i que cada dia llegim que hi ha tensió entre els dos. I la experiència ens diu que continuarà així si no hi ha res que els forci a canviar. On serà Convergència quan arribi l’hora de la veritat?

Independentment de la feina directa que pot fer un nou partit sobiranista al Parlament , que en pot fer i molta, indirectament pot "forçar" a CDC i ERC a situar-se en l’independentisme, i aleshores podríem parlar d’una majoria al Parlament que apostés per la independència. Si no ho fessin, aquests dos partits vurien com cada cop anirien perdent més vots a favor del nou partit. El nou partit canviaria instantàniament la situació actual de pactes, i només un pacte on aquest partit hi fos present seria possible. Si aquest parit digués que només entra al govern si es fa un referèndum d’autodeterminació, ja tindríem la indepdnència a la cantonada.

Ja tenim als Ciudadanos, ara toca respondre amb l’entrada d’un nou partit sobiranista al parlament, que aposti clarament per la independència de Catalunya.

Sigui qui sigui el qui ho hagi de fer i tingui capacitat per fer-ho, que no s’hi pensi més. Endavant !!!!

394. ON ÉS CONVERGÈNCIA? (Article de Santiago Espot a “el Vallenc)

ON ÉS CONVERGÈNCIA? 

Ara ja han passat unes setmanes des del primer de novembre i comença a ser hora de veure on és el principal partit del país. No cal ser molt perspicaç per veure que la moral la tenen per terra. Les fotografies que recull darrerament la premsa de la cara del seu líder són prou explícites; Artur Mas porta escrita la derrota a la cara i no sap (ni crec que pugui) dissimular-ho. Quan el que ha de dirigir te el posat de no saber què fer, aquells que l?han de seguir es troben més perduts que mai. Fins quan pot durar?

Crec sincerament que la sensació que domina les files convergents és que s?ha tocat sostre electoral. Les darreres eleccions van significar l?aposta del ?tot o res? i els van votar tots aquells que podien fer-ho. Ara, diuen ells, cal fer una reflexió i veure per on poden crèixer. Aquesta mateixa setmana el propi Mas, jugant a estratega electoral de saló afirmava que poden recollir els 130.000 vots que ha perdut ERC. Només amb una miqueta de sentit polític hom pot saber que aquests exvotants de la formació exrepublicana ho són pel simple fet que en Carod i companyia han abandonat el discurs independentista. Pensa que abraçaran ara la causa convergent? Ben mirat, s?ha de tenir poc coneixement de la realitat del país per creure que aquests independentistes catalans que han abandonat Esquerra, amb tota la raó, apostaran per una opció regionalista. És més, s?equivoca de mig a mig si creu que els principis dels votants són tan febles com els d?ell. 

Però també entre la militància i els votants de CiU sembla que es vagi apoderant la sensació que són en una cruïlla insalvable. M?explicaré en detall. Per una banda, el seu discurs del catalanisme polític ha donat de si tot allò que podia donar. S?ha estirat fins al màxim i ja no hi ha més corda. Continuar així vol dir quedar-se en el mateix lloc, és a dir a l?oposició. Per contra, crèixer significa incrementar el to patriòtic i, en conseqüència, fer una política d?enfontrament amb Espanya. Però el problema per tirar per aquest camí és que cal tenir una gran confiança en Catalunya i en les teves pròpies possibilitats. Vol dir creure que pots portar Catalunya més enllà del trist decorat autonòmic i retornar la dignitat perduda durant aquests anys. Ho tenen aixó en Mas i els seus?

Tot fa pensar, veient les actituts i declaracions d?aquests dies, que estan com immobilitzats, sense saber cap a on apuntar. Els aterra dir alt i clar que el seu discurs d?encaix a Espanya no pot donar més de si, i caldria dibuixar nous horitzons per Catalunya però saben prou bé que cal molta audàcia per plantejar-los. Sobretot perquè haurien de pronunciar aquella paraula que els paralitza tots els sentits: independència.  

SANTIAGO ESPOT
President de Catalunya Acció