375. Darrer article que parla de Catalunya Acció.

Combatre l’anestèsia nacional

Josep M. Torrent

Està clar que una de les conseqüències del tripartit 1 ha estat el sorgiment d’una força desacomplexada, de matriu anticatalanista, denominada Ciutadans. El partit d’Albert Rivera, amb solament tres diputats i 90.000 vots, ja ha assolit dues fites importants: que el tripartit 2 abandoni el debat identitari per dedicar-se a la gestió de polítiques socials, i que el PP torni a fer-se seu el discurs de la protecció del castellà a Catalunya. Sense soroll, Ciutadans atrau els partits que tenen una bossa d’electors espanyolistes més evident (PSC i PP) cap a posicions menys catalanistes. I és que ni socialistes ni populars estan disposats que la sagnia de vots que han tingut a les eleccions de l’1-N vagi a més. L’actitud dels socialistes arrossega, de retruc, ERC. Els seus dirigents, compromesos amb el projecte de José Montilla i en un exercici de realpolitik desconcertant, han abandonat per quan toqui les principals reivindicacions nacionals que conformen l’ideari independentista: el dret a l’autodeterminació, la sobirania plena. I es lliuren en cos i ànima a la simple gestió mentre reflexionen sobre la reformulació dels conceptes de nació i nacionalisme. És ben curiós com està canviant Catalunya: els que ens neguen la nostra condició de nació entren al Parlament amb un partit jove i modern, que actua amb un discurs identitari espanyol, i el nostre partit independentista aparca les reivindicacions i entra al govern per exercir com a professionals qualificats de la funció pública. En el terreny de joc del nacionalisme/independentisme Catalunya està perdent pistonada. Potser per això l’exconseller Carretero vol vestir un projecte (Catalunya Acció), que pot ser una eina útil contra l’anestèsia nacional.

Josep M. Torrent

————————————————— Josep M. Torrent és un brillant articulista a l’Avui.

374. Respostes vernaclistes: Quebec i Catalunya (Per Jordi Salat)

Màgnífic article! Gràcies Jordi Salat!

Visquin els "homes bons" tots aquells que han assolit fer bona Catalunya.

Us adjunto l’article ara mateix però abans vull fer una exclamació desentonada:

"Collops! Què coi menja en Enric Borràs que fa tres o quatre posts que fot unes castanyes fermes i boníssimes i a més te les fot ben bé al cap!? (Castanyes dures quan son verdes i boníssimes quan són cuites com aquelles de Tots Sants)

Quin recoi de tonyes! és que aquest català menja espinaques con en "Popeye"?

Sí! us recomano que feu una visita al seu Bloc " El Llamp" per mitjà del següent enllaç:

http://blocs.mesvilaweb.cat/enricborras

I ara l’article que ens ofereix en Jordi Salat:

—————————

QUEBEC i CATALUNYA

Nació constitucional, ètnica, lingüística o vernacla?

El Parlament  del Canadà, ha aprovat que ?Quebec? sigui considerat ?nació?. El líder  del Bloc Quebequès (BQ), Gilles Duceppe, ha fet unes declaracions dient  ? ara som una nació dins de Canadà, però la província es convertirà en una nació i en un país sobirà en un futur proper?

El Quebec, al meu entendre, segueix un procés de reconeixement nacional que en molts aspectes té coses que ens recorden el procés que segueix Catalunya ? el mateix podríem dir del cas d?Escòcia , Irlanda, Occitània, Euskal Herria, Galícia i altres d?arreu del món als que no m?estranyaria que amb el temps s?hi afegissin els andalusos amb el nom de Països Bètics -. Situo aquest ressorgiment de nacions que vivim des de fa uns anys i també l?aparició de líders polítics indígenes o aborígens a Sud-Amèrica  dins d?un gran moviment Històric: Som en un nou cicle de la Història de la Humanitat. I, en aquest cicle, al que li dono el nom de vernaclisme, Catalunya hi té un protagonisme propi entre les nacions que estan reconeixent-se , retrobant-se, o renaixent. I, a més, amb possibilitats de ser-ne líder internacional si els catalans en prenen consciència i s ?ho proposen.

Aquesta voluntat, ara és un clam que demana independència, però quan aquesta ja estigui assolida, aleshores serà l?hora del reeiximent, serà l?hora dels filòsofs, dels continguts positius i d?afirmació en base a un ideal.

Ara sabem el què no som i volem sortir de les estructures que ens esclavitzen, que no es deixen ser com som, que ens volen fer com no som. Temps al temps. Ara diem ?No som així i No és això?. Demà, direm ?Som així i Volem això?.( Alguns n?hi ha que ja ho diuen ara)

No obstant, crec que aprofitant el cas de Quebec, es bo especificar que entre Quebec i Catalunya hi ha una diferència que cal tenir present a l?hora de fer una anàlisis d?aquests moviments independentistes. El Quebec té com a llengua pròpia el francès. Catalunya té com a llengua pròpia el català. El francès al Quebec, no és una llengua vernacla. El català a Catalunya i per extensió als Països Catalans, si que ho és.

El nacionalisme català és pot afirmar com un nacionalisme vernaclista, perquè el català, llengua nacional de Catalunya, és a més la llengua vernacla; el de Quebec és una altra mena de nacionalisme ja que, en tant que francòfon no és vernaclista. I, això ens porta a  la necessitat de fer-nos un plantejament: Quina mena de nacionalisme és el que es dóna a Quebec? Podem dir-li ?nacionalisme etno-lingüístic? si només el reivindiqués una ètnia. Però si és un nacionalisme integrador, com és el cas del català, però el factor d?integració és només la llengua francesa, aleshores li hauríem de donar el nom de ?nacionalisme lingüístic?.

Són les llengües per sí soles capaces de generar un nacionalisme: voluntat, sentiment i pensament encara que no siguin les llengües pròpies del país on es parla?

A Quebec, el nacionalisme vernaclista el reivindiquen els autòctons. La notícia que parla del reconeixement del Quebec com a nació francòfila o francòfona, es fa ressò del què han dit els ?indígenes? , ?aborígens? o millor dit, els autòctons o habitants vernacles:  Les comunitats aborígens de Canadà han reaccionat amb enuig a la moció que proclama a Quebec com a nació. Phil Fontaine, Jefe de l?Assemblea de Primeres Nacions, ha dit que si Quebec mereix  un reconeixement especial, aleshores, també ho mereixen els aborígens del Canadà.

Crec que té raó. Els aborígens són els qui donen testimoni de la cultura, llengua i nació vernaclistes.

 

Algunes polítics canadencs, han fet declaracions com aquesta: Reconèixer als quebequesos com a una nació,  fins i tot dins d?un Canadà unit, no es altra cosa que el reconeixement  d?un nacionalisme ètnic.

Quina és la característica de la identitat de Quebec? És vernacla o és lingüística? Són capaces les llengües, per sí soles, de generar una cultura natural sense estar lligades amb vincles naturals o originaris a la naturalesa  del lloc on es parlen? Quina és la identitat del Canadà unit, una identitat basada en la llengua anglesa? Aquesta llengua, a Canadà,  tampoc és la llengua vernacla, la natural originària  del lloc on es parla.

Ni tampoc són vernacles la llengua anglesa a Amèrica del Nord ni el castellà o espanyol a Amèrica del Sud.

 

Entenc que el segle XXI, té plantejat un repte que passa per fer una anàlisi profunda d?aquestes qüestions identitàries. En alguns dels meus diversos articles sobre  el tema ?Vernàclia? ja he exposat alguns arguments i plantejaments filosòfics al respecte. Alguns fins i tot relacionats amb el pensament de Ramon Llull. Crec que els historiadors haurien de tenir en compte els arguments que es fan amb criteri vernaclista, i fer-ho sense complexes ni prejudics. Catalunya podria ser líder mundial en aquest gran moviment que podria configurar el món d?una manera diferent, i potser per a restablir un ordre que va ser alterat malèvolament i que és la causa dels mals que es pateix a nivell internacional.

D?aquestes coses n?he parlat amb Juli Gutiérrez Deulofeu, nét d?Alexandre Deulofeu i propagador de l?obra del seu avi ?La pau al món per la matemàtica de la Història?. Amb ell hem coincidit. Hem arribat al vernaclisme per camins diferents. He de deixar constància  que, tant ell com jo,  amb altres catalans no hem coincidit i fins i tot hem discrepat i no ens hem entès.

Crec que també s?hauria de fer aquesta anàlisi vernaclista,  creant un nou llenguatge i no caure en el parany de parlar de llengües ?minoritàries? o llengües ?maternes?  que ens tanquen dins la closca d?arguments  basats en falses premisses, programats pels actuals dominadors de l?anòmala situació a la qual estem sotmesos i dins la qual ens sentim tiranitzats

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

www.otger-catalo.com

373. Calen tots els nostres millors esforços per trencar amb l’estat que ens subjuga.

En Josep sort ens mostra cruament les actituds i trampes de la gent que exerceixen com a amos del nostre poble i ho fan amb el consentiment per omissió de partits com CIU i ERC i d’homes com els caps d’aquests partits i capitosts de les banques properes a Catalunya.

 

La medicina a la nostra malaltia es podrà aplicar si aprenem a dir les coses a la cara i pel seu nom com ho fa en Josep Sort. Però no n’hi ha prou amb detallar els símptomes i efectes del nostre mal sinó que cal escampar el convenciment de que sols un estat propi podrà evitar que abans o després entrem a la UVI nacional: No volem morir com a Poble!

 

A Catalunya Acció, un equip nascut per fer aquesta feina de trencar amb els opressors i els seus còmplices i construir un grup de pressió potent que empenyi i direccioni la construcció d’un estat propi, necessitem homes valents i capacitats com en Josep Sort.

 

Formar part d’un equip té una avantatge: Cada pas teu reforça l’equip, cada pas de l’equip et reforça a tu, i cada acció se suma, es reforça i empeny al conjunt.

 

Hem d’esdevenir un equip coordinat i operatiu: efectiu!

 

Podem fer-ho si abandonem la lluita i tasca en solitari. És tan senzill com dir jo també vull i faig un estat propi; jo formo part de Catalunya Acció; vull ser un home operatiu i efectiu, vull que els meus guanys siguin guanys pel grup, vull que els guanys del grup siguin els meus guanys.

 

Endavant Catalunya!

 

Salvador Molins i Escudé – Berga PPCC

(Conseller de Catalunya Acció)

 

————————————————————–

 

El post que ens envia en Josep Sort:

 

LA (IN)JUSTÍCIA ECSPANYOLA TORNA A ACTUAR
No és cap novetat. A aquestes alçades hauríem d’estar acostumats, però no, no ho estem. El nostre grau de civilització ens ho impedeix. La dignitat, tampoc. Em refereixo a la història de sempre, la crònica d’una massacre que es fa lentament, però inexorablement. Si a aquestes alçades hi ha quelcom que defineixi el racisme institucionalitzat, l’oligarquització, els privilegis, les desigualtats, el colonialisme xenòfob, el rebuig a la diversitat, la interiorització del feixisme sociològic i de l’altre… si hi ha alguna cosa que ho representi… aquesta cosa és la (in)justícia ecspanyola. Un poder que pràcticament va restar immune durant la transició política, que compta entre els seus òrgans jurisdiccionals principals, aquesta mena estrafeta de nova Inquisició que enfonsa les seves arrels en la dictadura, que es diu Audiencia Nacional. Un Tribunal Suprem, màxima instància jurisdiccional, que no és res més que un cau de caspa, fatxeria, fatxenderia i supèrbia. Un poder que ignora i soscava el ja prou desprestigiat Estat de les Autonomies. Un poder, en definitiva, que constitueix la principal trinxera de defensa de l’unitarisme de l’estat i que, com s’ha pogut comprovar a Euzkadi, és la punta de llança contra el moviment independentista.

Doncs bé, aquest poder corrupte, racista, feixista, ecspanyolista, oligàrquic, tirànic i totes les pestes que hi volgueu afegir… ha tornat a actuar i ha acomplert amb l’expedient. Segons s’ha sabut la (in)justícia ecspanyola ha condemnat al fatxa, criminal, cap pelat skin de merda que va matar en Roger Albert durant les festes de Gràcia del 2005, a només onze anys de presó. La sentència el condemna per homicidi i no per assassinat.

Com sempre, quan els ecspanyols maten, ho fan en un context d’una baralla, mai com a conseqüència d’una acció premeditada, d’un plantejament fred, calculat, que s’executa sense vacil.lacions, emparat en la seguretat que dóna que si la cosa pinta bastos -és a dir, que ets tan imbècil que t’enxampen- te’n sortiràs, en el pitjor dels casos, amb una condemna que permeti cobrir l’expedient i guardar les formes, i d’aquí a quatre dies, de nou al carrer a rebentar més caps o a tallar colls.

Passa, però, que sempre són els altres els que moren. Oh, quina casualitat! En Guillem Agulló, en Josep Maria Isanta, en Roger Albert, i tants d’altres, morts i enterrats. I els seus assassins nazis ecspanyols se’n surten o se’n sortiran de rositas, o si no al temps. Això té un nom, racisme judicial. No hi ha volta de full. Cal esclafar-los, als uns i als altres, sense contemplacions.


Escrit per Josep Sort. 11/28/2006 05:56:00 AM

 

372. Scotland and England set free as independent nations …

La majoria d’ANGLESOS a favor de la SEVA independència

Enviat per Catalunya Acció del Baix llobregat.
————————————————
Extret de l’Avui (27-11-06, plana 15-Món):

Alarma laborista per l’auge a Escòcia dels independentistes

Conxa Rodríguez

El Partit Laborista britànic ha enviat les seves principals figures al congrés dels laboristes escocesos per advertir, gairebé alarmar, sobre una victòria de l’independentista Partit Nacional Escocès (SNP) en les eleccions del pròxim 3 de maig. El líder del partit, Tony Blair, nascut a Escòcia, va dir divendres passat que si l’SNP guanya les eleccions, "Escòcia serà un malson constitucional que portarà a la ruïna la Gran Bretanya". Dissabte va ser el ministre d’Economia i, segurament, futur líder laborista, Gordon Brown, nascut i criat a Escòcia, que va dir que "el triomf de l’SNP seria ruïnós perquè el trencament de la unió [Anglaterra, Escòcia i Gal·les] ens empobriria a tots".

Ahir va ser el torn del ministre d’Interior, John Reid, que va dir que "la independència d’Escòcia trencaria el benestar i més de 2.000 famílies" que, segons ell, haurien d’utilitzar passaport per desplaçar-se entre Anglaterra i Escòcia.

El líder de l’SNP, Alex Salmond, va respondre així a tanta alarma: "Què dimonis els passa a aquesta colla de laboristes que s’inventen passaports per anar d’Escòcia a Newcastle [nord d’Anglaterra] a veure l’àvia?".

La preocupació del Partit Laborista respon a les enquestes que donen una baixada de suport al laborisme i un augment a l’independentisme per a les eleccions autonòmiques del dia 3 de maig. El darrer sondeig publicat ahir per The Sunday Telegraph dóna un 52% de suport a la independència d’Escòcia entre els escocesos i un 59% entre els anglesos.

No obstant, Reid subratllava ahir que el suport a la independència "és cíclic i […] aviat baixarà".

————————————— JP i SM

Nota dels blocaires: Fa 40 anys, infermeres escoceses de la clínica barcelonina "Colònies Extrangeres" ja apostaven per la Independència d’Escòcia!

371. La Constitució de l’Havana.

El blocaire de Catalunya Acció -Baix Llobregat- ens ha enviat el següent:
Programa "Tornarem a vèncer"
Catalunya Ràdio
(Josep M. Soler i Sabater)
 
Capítol 12: La Constitució Provisional de l’Havana  (56min)
 
Un dels principals referents de Catalunya Acció és en Francesc Macià. Us adjuntp també un *.pdf amb el text literal de "La Constitució Provisional de l’Havana",
baixeu-lo de:

370. Escòcia és el nostre millor referent actual -de moment-.

Extret del Finestral de la Gaseta Digital "El Nord" de Catalunya Acció.

http://www.catalunyaaccio.org/elnord/elfinestral/elfinestral.html

23 novembre 2006

Escòcia independent? 51% ‘Aye, please’.

Després de gairebé tres-cents anys de la unió amb Anglaterra i només 7 anys i escaig de tenir parlament propi, la majoria dels escocesos, el 51%, ja aposten clarament per la creació d’un Estat per a Escòcia. L’altra dada interessant és que només el 39% s’hi oposa frontalment. Per tant, l’avantatge dels independentistes comença a ser considerable.

Blair i el laborisme van apostar per un Parlament escocès precisament per desactivar el sentiment sobiranista. Exactament el mateix motiu pel qual el govern espanyol va proposar la recuperació de la Generalitat el 1931. Cal reconèixer que en els dos casos el pla ha funcionat prou bé, encara que sembla que a Escòcia té els dies comptats.

Us recordo que els escocesos tenen un parlament propi que mou un pressupost 50% superior al català tot i tenir una població 30% menor. Són nació reconeguda, tenen seleccions nacionals pròpies, dret a l’autodeterminació i la majoria de les seves competències són totalment exclusives. De fet, tenen una justícia, un sistema educatiu i una església totalment propis. Per acabar, el tracte fiscal que reben de Londres és positiu, és a dir, reben més diners dels que, en principi, els tocarien.

Per demostrar amb un exemple concret com n’és de diferent la manera de fer al Regne Unit i a Espanya, us diré que Westminster ja va traspassar la competència de transports ferroviaris al Parlament escocès ara fa un parell d’anys. Sorprenentment, el traspàs no va ser conseqüència de cap crisi o situació caòtica típica d’un país en vies de desenvolupament, com passa a casa nostra, sinó que ho van fer perquè ho van trobar de sentit comú.

Per tant, com és que, si tot els va tan bé, la majoria dóna suport a la independència? Doncs per la senzilla raó que ells, amb només vuit anys de govern regional, ja s’han adonat que no van enlloc. Que si realment volen tenir veu i vot a la UE més val que esdevinguin Estat, que si volen decidir sobre si els calen o no noves centrals nuclears, reduir l’impost de les societats per atreure més inversió estrangera, decidir la quantitat d’immigració que volen i poden acceptar o començar a rebre impostos de les explotacions de les seves reserves de gas i petroli, més val que tinguin un Estat propi.

Ara bé, la raó més important de totes és que els escocesos estan començant a entendre allò que els seus veïns ja fa temps que diuen: si sou un estat petit teniu molts números per esdevenir una economia realment pròspera i competitiva i, amb això, podreu millorar molt el vostre nivell de vida. I aquests petits Estats tenen molta raó. I si no, observem: Noruega -el millor país del món per viure-hi, segons l’IDH de l’ONU-, Irlanda -el miracle econòmic d’Europa-, Suècia i Dinamarca -els paradigmes de la societat del benestar- i Islàndia -el quart país mes competitiu del món-. Escòcia no vol ser menys i ja ha començat a caminar amb pas ferm cap a un futur millor. A veure si els catalans, després de trenta anys de tenir allò que la Unió Europea anomena ?govern regional’, ens inspirem una mica en els nostres veïns del nord.

Més informació:
http://thescotsman.scotsman.com/index.cfm?id=1615112006
http://www.icmresearch.co.uk/reviews/2006/Scotsman%20-%20oct/scotsman-oct-2006.asp

Xavier Solano i Bello
(Publicat a e-noticies. http://www.e-noticies.com/opinions/esc%f2cia-independent-51%25-aye-please.-14269.html)

369. Notícies interessants. Per Jimmy Jazz.

(Rebut per correu d?en Jimmy Jazz)

Salut companys!

Us passo informació de tres activitats per si poden ser del vostre interès:

– Barcelona
Dijous 23 a 2/4 de 8 del vespre, a la Sala d?actes del Museu d?Història de
Catalunya, taula rodona i presentació d?imatges de la pel·lícula ?El
Coronel Macià?, del director Josep M. Forn, amb la presència
d?historiadors i actors. (http://www.egeda.es/josepmariaforn/)

– Girona
Dissabte 25 a les 8 del vespre, a la seu de l?Ateneu Juvenil i Naturalista
de Girona,  al  carrer dels Ciutadans, 14 (el nom del carrer no té res a
veure amb la nova xusma lerrouxista que s’ha instal·lat al Parlament de
Catalunya)  es presentarà el llibre de Celdoni Fonoll, Fascinats pels
bolets, amb la intervenció, també, de Lloll Bertran
(http://www.ateneunaturalista.org/)

– Calaceit
Dissabte 25, se celebrarà una jornada nacional per a commemorar els 300
anys de la guerra de successió. Tota la informació dels actes previstos la
trobareu a http://www.franjadeponent.cat/lanit.htm

Per als qui no vàreu poder participar als actes del  correllengua de
Girona, en el següent enllaç podreu llegir (entre molts altres textos
interessantíssims)  el parlament que va fer en Josep M. Terricabras
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=14658 o en aquest mateix post clicant a ?llegiu o llegeix la resta de l?article? .

I per cert, és un goig poder anar renovant les adreces de correu amb .CAT.
A veure si us hi aneu engrescant els qui encara no heu fet el pas. Que els
petits canvis són poderosos!

Rebeu una abraçada patriòtica des de Girona.

Jaume
jimmyjazz@mesvilaweb.cat 

—————————–

Parlament de Josep-Maria Terricabras a l’acte de cloenda del Correllengua 2006

Amics,

Durant tot el dia, però molt particularment ara, aquest vespre, hem vist i sentit moltes coses. Ens hem commogut i hem recordat. I en tot el que hem fet, en tot el que fem, diem i sentim, la llengua corre. De fet, amb el Correllengua volem expressar cada any el fluir de la llengua i volem expressar també un desig i una necessitat: que la llengua que corre dins nostre, també corri entre nosaltres, cada dia més.

Em temo que avui dia hi ha una opinió errònia però molt estesa, segons la qual una llengua és simplement un mitjà, un instrument, per a la comprensió entre els humans. I, certament, ho és, però no és només això. Si el llenguatge només fos un mitjà per a entendre?s, això justificaria l?intent d?imposar una llengua sobre les altres i fins i tot justificaria la desaparició de moltes (o de totes les) llengües a favor d?una de sola. Perquè, encara que moltes llengües desapareguessin, la mera existència d?una llengua coneguda per tots garantiria suficientment que els humans s?entenguessin. La idea que el llenguatge és només un instrument per comunicar-se és la idea que hi ha darrere la falta de respecte per la diversitat lingüística. Si només necessitem comunicar-nos els uns amb els altres, llavors no necessitem moltes llengües sinó una de sola, coneguda per tots.

El cert és, però, que el llenguatge és més que una escala, més que un instrument, més que un mitjà per passar missatges d?una persona a una altra. (…)

Podeu continuar lleguint aquest parlament magistral de Josep-Maria Terricabras -tot- a l’acte de cloenda en l?apartat que segueix clicant a ?llegiu o llegeix la resta de l?article? d?aquest mateix post d?Empordà Acció.

CORRELLENGUA 2006

Parlament de Josep-Maria Terricabras a l’acte de cloenda

del Correllengua 2006, celebrat en el Centre Cultural La Mercè

de Girona el dissabte 14 d’octubre del 2006.

 

Parlament Magistral:

 

Amics,

 

Durant tot el dia, però molt particularment ara, aquest vespre, hem

vist i sentit moltes coses. Ens hem commogut i hem recordat. I en tot

el que hem fet, en tot el que fem, diem i sentim, la llengua corre. De

fet, amb el Correllengua volem expresar cada any el fluir de la llengua i volem

expressar també un desig i una necessitat: que la llengua que corre dins nostre, també

corri entre nosaltres, cada dia més.

 

Em temo que avui dia hi ha una opinió errònia però molt estesa, segons

la qual una llengua és simplement un mitjà, un instrument, per a la comprensió entre els humans. I, certament, ho és, però no és només això. Si el llenguatge només fos

un mitjà per a entendre?s, això justificaria l?intent d?imposar una

llengua sobre les altres i fins i tot justificaria la desaparició de moltes

(o de totes les) llengües a favor d?una de sola. Perquè, encara que

moltes llengües desapareguessin, la mera existència d?una llengua

coneguda per tots garantiria suficientment que els humans

s?entenguessin. La idea que el llenguatge és només un instrument per

comunicar-se és la idea que hi ha darrere la falta de respecte per la

diversitat lingüística. Si només necessitem comunicar-nos els uns

amb els altres, llavors no necessitem moltes llengües sinó una de

sola, coneguda per tots.

 

El cert és, però, que el llenguatge és més que una escala, més que

un instrument, més que un mitjà per passar missatges d?una persona

a una altra. El llenguatge no és com un telèfon que, si estigués

espatllat, podria ser substituït per altres mitjans com una carta, un

correu electrònic o un colom missatger. El llenguatge no és

simplement un mitjà sinó un medi -aquesta mateixa distinció la fa

també, per exemple, el francès, entre ?moyen? i ?milieu?-, el

llenguatge no és simplement un instrument sinó que és una

atmosfera, un ambient en el qual creixem, aprenem, estimem,

odiem, patim, resem, pensem, riem, cometem errors i, finalment,

morim. El llenguatge abraça i produeix les nostres formes de vida.

 

Per això les llengües no poden ser senzillament substituïdes.

Cada llengua mostra una visió del món, cada

llengua produeix diferents maneres d?interpretar i

d?entendre no solament allò que els seus parlants

diuen sinó també allò que fan, com reaccionen,

quins sentiments tenen. Encara que algú parli

moltes llengües -tant de bo, enhorabona!-,

tothom sap quina és la seva llengua de debò, la

primera i decisiva quan vol contestar preguntes com aquestes: en

quina llengua escric el meu diari personal, en quina prego o insulto a

gust, en quina escric poemes d?amor?

 

Cada llengua és un món, un veritable món. És clar que hi ha

connexions entre aquests móns -per això traduïm textos i llibres-,

però no hauríem d?oblidar que traduir és un art, i això significa que no

hi ha ponts automàtics de connexió entre les llengües. (Els traductors

saben millor que ningú com n?és, de difícil, traduir poesia d?una

llengua a una altra de forma mitjanament correcta.)

 

Cada poble té en la seva llengua el seu tret més distintiu. Nosaltres

també, és clar. Però, el català, que té més de 1.000 anys d?existència

i és la llengua de més de 10 milions de persones, no juga cap paper

ni a les institucions europees ni a les espanyoles. El català és negat

en el Parlament europeu i en el Parlament espanyol. Com podem els

catalans sentir-nos ben tractats per persones que rebutgen sentir el

català en les seves Cambres, ni que sigui a través de la traducció

simultània? El català només és un exemple del tracte que Europa

dóna a les llengües no-estatals. Malauradament, a Europa, no és la

llengua allò que interessa, sinó la llengua dels Estats, i això vol dir

que només interessen algunes llengües, no totes.

 

Per això som nosaltres els que hem de defensar la nostra llengua

amb més força i amb més energia que mai. Perquè la nostra no és

una llengua com les altres. No. La nostra també és una llengua, però

no és com les altres precisament perquè és la nostra. I això que ho

diu tothom que parla alguna llengua al món -perquè tothom defensa

la seva llengua-, també ho hem de dir nosaltres sense falsos

complexos ni ridícules submissions.

 

Per això no podem acceptar voluntàriament -només ho suportem com

una imposició antidemocràtica- que els jutges espanyols que

treballen a Catalunya no tinguin l?obligació de conèixer el català, vull

dir, d?entendre?l i de parlar-lo. Per això no podem acceptar

voluntàriament -només ho suportem com una imposició antidemocràtica

que els funcionaris de l?estat espanyol que actuen a Catalunya -civils o

militars- no estiguin tampoc obligats a entendre i a parlar la nostra llengua.

 

Preguntem-nos i preguntem-los: al servei de qui estan aquestes

persones? Estan realment al servei del poble que els ha d?acollir,

suportar i pagar? Doncs, no: si els funcionaris forasters no entenen i

no parlen el català, no poden estar realment al nostre servei,

senzillament perquè nosaltres no ens podem sentir compresos per

ells i no ens podem comunicar amb ells amb la naturalitat amb què

ho podríem fer si aquests funcionaris parlessin com nosaltres.

 

Que no se m?entengui malament: jo no sóc dels que diuen que és

més català aquest o aquell, el que ha nascut aquí o el que ha nascut

allà. Ningú no tria el seu lloc de naixement, ningú no tria el color de

la seva pell. Per això aquestes coses tenen molt poca importància.

Les coses importants són les que es poden triar i que, efectivament,

es trien. Per això la tria de la llengua és tan important. Per això, el

rebuig o el menysteniment de la llengua catalana són un senyal clar

de distanciament del nostre poble. Què diríem d?aquell que, vivint a

Madrid no volgués entendre el castellà, del que vivint a París no

parlés mai francès, de l?habitant de Londres que renunciés

sistemàticament a l?anglès? Diríem que, si no ho fan per incapacitat

sinó per voluntat, per opció lingüística i política, llavors clarament no

són un bon ciutadà espanyol, francès o anglès i que, per tant, tampoc

no són bons ciutadans, ja que ningú no és bon ciutadà en abstracte

sinó que sempre ho és, o no ho és, dels llocs on viu, en els llocs on es

guanya la vida, on conviu amb altres.

 

Per això, quan acollim immigrants, hem de voler que aprenguin el

català. I no ho exigim perquè siguem uns tossuts o uns empipadors,

sinó perquè volem que els nouvinguts visquin de debò amb nosaltres

i siguin com nosaltres. Els que diuen que els immigrants han

d?aprendre el castellà i que amb això ja n?hi ha prou, aquests

?volent-ho o sense voler- el que fan és condemnar els immigrants a ser

sempre estrangers a Catalunya. Nosaltres no volem que els que

vénen siguin estrangers, no volem que tinguin menys oportunitats

que nosaltres, no volem mantenir-los marginats. I si la llengua no ha

de ser marginada, tampoc no han de ser marginats els ciutadans per

raons de llengua. Saber català a Catalunya significa fer un pas decisiu

per accedir a la plena ciutadania, significa poder compartir amb

nosaltres pensaments i sentiments, significa aconseguir que la

llengua sigui un lligam fort d?unió entre nosaltres, no un element de

separació.

 

Per això, els que de debò volem defensar la llengua catalana, hem de

continuar exigint -malgrat tots els Estatuts que es fan i es desfanque

el català sigui l?única llengua oficial als Països Catalans. Perquè si

hi ha dues llengües oficials i una d?elles és, a més, l?única llengua

oficial a tot l?Estat -ah, veieu, l?Estat sí que té llengua única i que no

en vol cap altra-, llavors, de les dues llengües, la que té més poder al

darrera, aquella a la qual es dóna més poder, serà la que, per

darwinisme lingüístic, acabarà guanyant, i l?altra s?extingirà. Els

problemes de la llengua catalana no es resoldrien pas

autòmaticament, com per art de màgia, si el català fos la nostra

única llengua oficial, però llavors el català almenys no estaria en una

situació tan precària com ara, en situació de vigilància intensiva i

permanentment necessitada de ventilació assistida.

 

El proper govern i els quatre grups catalans del Parlament que, fins

ara, semblen estar compromesos amb la nostra llengua, ¿tindran la

intel·ligència i el coratge necessaris per fer efectiva l?obligació de

conèixer el català per part de tots els ciutadans d?aquest país? El

govern i els partits polítics, impulsaran mesures a favor de l?ús públic

i social del català, de manera que es noti que és, realment i

legalment, la ?llengua pròpia? de Catalunya? ¿Continuarem, en el

terreny lingüístic amb actituds i accions toves, de fireta, falsament

respectuoses?

 

Per què dic ?falsament respectuoses?? Perquè el que les nostres lleis

lingüístiques i molts catalans -amb actituds toves i espantadisses- de

fet acaben respectant és això: d?una banda, respecten la ignorància

que molts tenen de la llengua catalana; de l?altra, respecten la falta

de respecte que alguns tenen a la nostra llengua tot i viure en aquest

país. Heus aquí dues coses (ignorància i falta de respecte) que

nosaltres no hauríem de respectar, si no és que volem treballar per

una societat cada dia més sotmesa, més submisa, menys potent,

menys digna.

 

Concretament, al Principat, es parlen, en aquests moments, més de

tres-centes llengües. Això no ens fa cap por, ben al contrari, ens

alegra. Som un país obert i culte, som un país acollidor i civilitzat.

Però que les gramàtiques no ens facin oblidar ni la geografia ni la

història: tothom ha de saber a quin país viu. I, en aquest país, que es

veu que ha de tenir dues llengües oficials -una d?imposada, l?altra mig

salvada-, en aquest país, la llengua pròpia és el català; i aquesta

llengua pròpia, justament per ser-ho, és la que també ha d?esdevenir

llengua comuna de tots, la llengua de l?intercanvi i del diàleg, la de la

trobada i del debat, tant dels que neixen aquí com dels que arriben

de prop o dels que vénen de més lluny.

 

Aquest Estatut de segona mà que ja hem estrenat, no ens acabarà

pas d?ajudar a fer que la nostra llengua sigui la llengua del país si,

des del carrer, des de les associacions i grups, no ens hi posem amb

totes les ganes i amb totes les forces: perquè, legalment, la llengua

catalana no és encara, malauradament, la llengua comuna dels

productes que comprem o de la justícia que ens volen impartir encara

que no ens entenguin, i no és tan sols la llengua comuna dels que ens

atenen a moltes botigues, bars i restaurants o a algunes aules

universitàries. Hi ha compatriotes que lamenten tot això, però que ho

consenten. Nosaltres, no, nosaltres no ho consentim i ho combatrem.

N?hi ha que es conformen amb poc, amb molt poc, estan contents i

agraïts perquè encara no se?ls ha esborrat del tot del mapa. Nosaltres

diem ?prou? i només ens conformem amb el que és normal, amb el

que és just. I el que està passant en aquest país ni és normal ni és just.

Amics, per a molts, nosaltres no som una nació, sinó que som

pràcticament només una ?noció?. Els que estem aquí reunits sabem

que som una nació, una nació de debò, gran i ampla, antiga i jove,

una nació que parla en català i que diu a tothom que ho vulgui sentir

que volem que aquesta llengua sigui respectada i esdevingui llengua

comuna i oficial. Nosaltres hem de parlar a favor de totes les llengües

encara que no les parlem totes. Elles són la major riquesa de la

humanitat. Però hem de parlar especialment a favor de la nostra i,

per fer-ho, hem de parlar senzillament la nostra, la d?aquest país.

Els humans en bona part som humans precisament perquè parlem. I som els

humans que som perquè parlem de la manera que parlem. Per això, la

defensa de la llengua és també la defensa de la identitat i la dignitat humanes.

 

Els catalans som el que som i som com som gràcies a aquesta llengua mil·lenària:

a través dels segles, d?ella n?hem tret el dret i la literatura, la gastronomia i el

folklore, la història, la ciència i el pensament, l?esport, l?humor i les

relacions humanes. És en aquesta llengua que hem estat pastats. És

en aquesta llengua que ha estat pastat aquest país. Per això la

defensarem i demanarem a tothom que la vulgui defensar amb nosaltres.

De fet, no hauríem d?oblidar la raó profunda de per què som capaços

de defensar una llengua: perquè ella ens ha defensat primer.

Nosaltres ara defensem el català. Abans, però, el català ens ha

defensat a nosaltres. I ens continua defensant.

 

Visca Catalunya lliure,

visca els Països Catalans sobirans!

 

Josep-Maria Terricabras

368. “QUÈ EN TREUS DE GUANYAR-HO TOT SI PERDS L´ÀNIMA ?” per Quim Gibert

L´ESTATUT DE L´ARAGÓ, UNA BEFA PER AL CATALÀ

QUIM GIBERT, psicòleg i coautor d´"Identitats, Convivència o Conflicte?"

QUÈ EN TREUS DE GUANYAR-HO TOT SI PERDS L´ÀNIMA ?

Cap a finals dels anys 40, el Partit Comunista Francès recomanava als líders independentistes de les colònies d?ultramar que més que lluitar per la seva sobirania, el que calia era esmerçar esforços plegats en bé del comunisme. Perquè un cop els comunistes francesos prenguessin possessió del govern de França, el tema colonial seria molt més fàcil de resoldre. Feliçment, entre els colonitzats ningú es va prendre seriosament la consigna.

A la Franja de Ponent, en canvi, gran part de la gent sensible a la llengua va creure en la paraula socialista. Potser va ser per no desmoralitzar-se o perquè no poder-se fiar de la classe política és molt dur. I és que tant des de l?oposició com en el govern de Saragossa, els socialistes van repetir per activa i per passiva que impulsarien la cooficialitat el català. Arran d’aquesta promesa, molts franjatins es van arrenglarar al seu costat. Però tot ha estat en va. Ara que han fet un nou estatut d’Aragó, el català n?ha quedat exclòs havent-hi Marcelino Iglesias de president. Per acabar-ho d’adobar Iglesias ha qualificat el text estatutari de respectuós: «no està envoltat de polèmiques identitàries» (El Periódico, 4-10-06).

Per ordres expresses de José Luis Rodríguez Zapatero, calia que alguna comunitat autònoma aconseguís el consens amb el PP a l’hora d’aprovar els nous estatuts promoguts pel PSOE. A fi i efecte de tenir contents els populars i, de retruc, Zapatero, el socialista Iglesias ha hagut de demostrar, entre altres coses, que era suficientment anticatalà. Des de la deshonestedat i el vassallatge potser Iglesias, al llarg de la seva carrera política, continuï assolint altres èxits d’aquesta mena sacrificant la nostra llengua. «Què en treus de guanyar-ho tot si perds l’ànima?», es pregunta un oficial de l’exèrcit nord-americà, especialitzat en afers indis, a la pel·lícula Geronimo. I és que Iglesias és fill de Bonansa, un poblet catalanoparlant de la Ribagorça. És a dir, el que hagués pogut ser el president ideal per a la reactivació del català en aquests verals, ha segellat un estatut que continuarà tolerant la diglòssia de la seva pròpia llengua materna i la de tants altres franjatins.

A mitjan segle XIX l’existència d’esclaus era un fenomen d’allò més normal i corrent als Estats Units. Així ho relata l’escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910): «quan jo era nen en edat d’anar a l’escola, no tenia cap aversió a l’esclavitud. No era conscient que hi hagués res de dolent. Ningú no l’atacava: els diaris no escrivien res en contra; la trona local ens ensenyava que Déu l’aprovava» (dins el llibre De Robinson Crusoe a Peter Pan). Les tesis abolicionistes, però, van acabar triomfant pocs anys després. Els trenta anys de democràcia espanyola han aconseguit que la gent de la Franja, en la seva majoria, contemplin com un absurd dignificar el català. En el monolingüisme oficial castellà, pràcticament ningú hi veu res de dolent. El cèsar Iglesias passarà, però les tesis favorables a l’oficialitat del català acabaran reeixint. I és que l’article 2 de la Declaració dels Drets Humans apunta que el de llengua és inalienable.

La història és d’aquelles matèries que no és poden programar. Perquè l’ordre de les coses, diu el sociòleg Pierre Bourdieu, «no és un ordre natural contra el qual no es pot fer res, sinó és una construcció mental, una visió del món».

——————– Extret de www.radiocatalunya.ca
Des d’aquest bloc dono les gràcies a l’incansable Ramon Serra creador i responsable d’aquesta web recull de notícies de la nostra llengua i de tots els PPCC.

“Cal una estratègia capaç d?encarar-se amb Espanya” !

NOTA DE PREMSA

CATALUNYA ACCIÓ ES PRESENTA A PUIGCERDÀ OMPLINT EL MUSEU CERDÀ

————————————————-

La meva valoració com a conseller d’aquest projecte és que:

Aquesta Nota de Premsa no és una notícia qualsevol: La redacció n’és d’una precissió que ratlla la perfecció.

En ella no s’hi diu palla o fullaraca sinó que es construeix estat i el que el justifica com a eina útil i bona. Sols la catalanitat pot transformar i fer bona una eina que sovint esdevé dolenta quan es torna estat prepotent, opressiu i egoïsta.

Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Acció)


El passat divendres 17 de novembre al vespre, Catalunya Acció es va presentar a Puigcerdà (Baixa Cerdanya) davant de les aproximadament 150 persones que omplien la sala d?actes del Museu Cerdà.

El Sr. Joan Carretero, ex-alcalde de Puigcerdà i ex-conseller de la Generalitat de Catalunya, va fer la presentació de l?acte. A la seva intervenció va criticar els plans del nou tripartit, perquè segons va dir només amb polítiques socials no es pot aconseguir la cohesió nacional, ja que si no es fan polítiques de reivindicació nacional tindrem una societat fracturada, i aquesta factura al final es paga. També va fer una crida oberta a la unió de tots aquells que volem un Estat català independent, i a deixar d?anatemitzar-nos els uns als altres, fent també referència directa a les pressions rebudes per a no presentar Catalunya Acció a Puigcerdà.

A continuació, el Sr. Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, va presentar la conferència ?Com afecta l?espoli fiscal al benestar dels catalans?. En ella va exposar de forma clara i pedagògica les xifres del robatori continuat que Espanya practica sobre tots els catalans. Segons va explicar, Espanya s?està independitzant de nosaltres amb els nostres diners, ja que amaga expressament les balances fiscals que mostren aquest espoli sistemàtic mentre s?equipa per al futur amb grans i modernes infraestructures, absorbint així de forma sostinguda els diners que ens haurien de permetre als catalans augmentar de forma espectacular el nostre benestar, modernitzar les nostres infraestructures saturades, i fer el salt a una economia basada en l?alta tecnologia i el valor afegit. Finalment va concloure que la millor política social és la independència, ja que l?espoli fiscal només s?acaba amb l?assoliment d?un Estat català independent, i va exposar les línies directrius del ?Pla Independència 2014? de Catalunya Acció per a assolir-lo en una dècada aproximadament.

Després, el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, va presentar la conferència ?Independència, moral de victòria i regeneració política?. En ella va criticar durament tots aquells que renuncien a la independència, no perquè no la desitgin en realitat, sinó perquè la veuen impossible, i es conformen amb les engrunes que arriben des de Madrid. Va explicar també que per a recuperar la moral de victòria dels catalans i assolir la independència cal una estratègia capaç d?encarar-se amb Espanya i que, per tant, es fa necessària una profunda regeneració política, ja que l?actual classe dirigent s?ha demostrat totalment incapaç de fer aquesta tasca, a la vista dels darrers 25 anys i del recent procés estatutari. Segons va dir, som en una cruilla, o espanyolització o independència, i cal dir prou i abandonar el pessimisme perquè ens hi juguem el futur dels nostres fills.

Després de les conferències hi va haver un col·loqui amb els assistents.

FOTOGRAFIA ADJUNTA: Inici de l?acte. (per la foto vegeu la web)

Per a escoltar la gravació de l?acte (1h 48min) directament des d?Internet cliqueu aquí mateix.
Per a descarregar el fitxer de veu (1h 48min, 25 Mb) cliqueu aquí mateix.

PER A MÉS INFORMACIÓ

CATALUNYA ACCIÓ és un projecte polític, no un partit polític, que té com a objectiu únic i innegociable portar el nostre país, tota la nació catalana, fins a la independència cap a l?any 2014 (en una dècada aproximadament).

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Tel: 620087720
www.catalunyaaccio.org

Catalunya! Escolta Carretero i Espot! Obre el cor a una nova renaixença!

Conferència de Catalunya Acció a Puigcerdà el 17/novembre/2006

Va presentar l’acte el Sr. Joan Carretero, Exalcalde de Puigcerdà i Exconseller de la Generalitat de Catalunya.

El Sr. Josep Castany, Director General de CA, va realitzar la presentació Powerpoint "Com afecta l’espoli fiscal al benestar dels catalans" i una breu presentació Powerpoint sobre les línies directrius del "Pla Independència 2014".

El Sr. Santiago Espot, President Executiu de CA, va realitzar la conferència "Independència, moral de victòria i regeneració  política".

Al final va haver un col·loqui amb el públic assistent.

Per a escoltar la gravació de l’acte (1h 48 min) directament des d’Internet http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/conferencies/C20061117Puigcerda.m3u