QUIN EXÈRCIT I QUINA PROTECCIÓ CIVIL VOLEM PER ENCARAR SITUACIONS D’EMERGÈNCIA.

MAJORIA D’EDAT DE LA REPÚBLICA CATALANA:
ENCERTS I ERRORS QUE ENS HAN DE FER ADULTS, PREVISSORS I EFICAÇOS.

HEM DE PENSAR QUIN MODEL DE PROTECCIÓ CIVIL VOLEM JA EN EL NOU ESTAT CATALÀ INDEPENDENT, EN LA NOVA REPÚBLICA.

PERÒ NO PODEM ENCANTAR-NOS, LA SITUACIÓ DE PERILL ÉS CONTÍNUA.

ENS CAL ASSAJAR PER ENCARAR SITUACIONS D’EMERGÈNCIA COM AQUEST ATAC O ALTRES SINISTRES..

POTSER UN ASSAIG D’AQUESTES CARACTERÍSTIQUES SERIA UNA BONA TASCA PER LA GRAN MANIFESTACIÓ PREVISTA PER L’11 DE SETEMBRE D’ENGUANY.

COM PODEM PROTEGIR-NOS DE QUALSEVOL ATAC?

CAL ORGANITZAR-NOS PER A LA  PRÒXIMA VEGADA:

MURS A LES ZONES PEATONALS AMB PAS PER CAMILLES PER A L’ACCÉS D’AMBULÀNCIES.

PER DEFENSAR-NOS NECESSITEM UNA PROTECCIÓ CIVIL I UN EXÈRCIT PROBABLEMENT A L’ESTIL SUÍS.

Quan el dispostitiu gàbia és en realitat una ratonera.

PRENDRE’N NOTA PER LA PRÒXIMA VEGADA DE CASOS APURATS. HEM DE PENSAR COM DEFENSAR-NOS I PROMOURE EINES PER A  DEFENSAR-NOS.


Vàrem guanyar el 27S per què els 72 no han preparat i fet la DUI ? Estiguem apunt.

de: Josep Castany
“L’excusa sempre és la mateixa: cal esperar que passi el 9N, cal esperar que passi el 27S, cal esperar que passin els 18 mesos, cal esperar que passi l’1 d’octubre.” (Jordi Fornas Prat)
I cada vegada els més rucs del ramat, que ja han perdut el compte dels cops que els autonomistes/processistes els han enredat, afegeixen la cantarella: “cal fer les coses bé”, “donem-los una oportunitat”, “ells saben el que fan”.
El problema de la nostra independència no és d’unitat, sinó de deixar de fer l’idiota i no permetre que ens prenguin per estùpids.

Paloma Carrera Ortega Es l’excusa que va posar el Banyos la mateixa nit del 27S per dir que de DUI ni parlar-ne. I que tota la resta va comprar amb un sospir alleujat. Després la van transformar en RUI i la van vendre al personal que també ho va comprar, i tots encantats de la vida, com si els hagués tocat un sou Nescafè.

 

 

Tres objectius estratègics per al 2017

Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l’ANC

Són tres objectius que des del començament de qualsevol projecte de canvi polític profund – i el nostre ho és, evidentment- s’haurien de tenir en compte, sobretot en aquesta dècada que ja portem de procés independentista clar i contundent, que ha permès, per exemple, tenir la majoria absoluta del Parlament de la CAC i haver obtingut un grup parlamentari –el de la CUP-CC- absolutament decisiu, de cara a garantir una ruptura amb les forces dominants de l’estat espanyol i la construcció des de baix de la República Catalana independent, com a part de la futura Confederació dels Països Catalans.

Aquests tres objectius es poden resumir en les tres finalitats següents:

1.-Assegurar el domini del discurs polític propi i anul·lar les pretensions del discurs unionista o de les diverses i variades  cares del discurs dependentista.

2.- Assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme.

3.- Assegurar el domini del territori en tots els seus aspectes: polític, municipal, dels punts estratègics de les comunicacions i de l’energia, de les institucions de tot tipus que tenen un paper essencial en la societat…

Tenir un discurs propi sobre la situació política i els esdeveniments que hem viscut i viurem en els mesos pròxims és essencial per assegurar les fortaleses i les oportunitats que la societat catalana organitzada i mobilitzada ens proporciona i per aprofitar-nos, fins i tot, de les debilitats i amenaces que provenen d’un estat poderós però corcat per la corrupció i que reacciona amb una malaptesa política manifesta.

Un cop més considero que en l’anàlisi dels resultats de les eleccions autonòmico-plebiscitàries del 2015 varem cometre l’error  d’empassar-nos sense més ni més  i de donar per bona la valoració de l’unionisme dependentista, que va consistir en repetir per terra, mar i aire una i altra vegada – des d’aleshores i fins ara mateix, dos anys després- que l’ independentisme havia perdut i fracassat i que no tenia el suport de la majoria dels votants, i en sumar a la bossa del NO  tots els vots que havien anat a parar a partits com el Partit Animalista, a UDC, a CSQEP i fins i tot al PSC al complet i els vots escassos – per tupinada espanyola-  que venien de l’exterior.

És evident que aquesta valoració era i és falsa i interessada i conduïa indefectiblement a intentar desvirtuar l’acció parla:mentària i de govern dels grups guanyadors que disposen de la majoria absoluta per decisió democràtica dels votants. Per aquest motiu, per més crits i laments que facin i per més que intentin tocar totes les tecles possibles jurídiques, judicials i mediàtiques per obstaculitzar les lleis i accions a favor del referèndum i de la desconnexió amb el govern espanyol, decisions com les d’aprovar aquestes lleis en lectura única són perfectament legals i demostren amb contundència quina és la majoria absoluta de la cambra.

Revertir aquest discurs central del dependentisme i assegurar l’hegemonia d’un discurs cert i propi, com ja s’està fent, és un dels objectius estratègics que hem de treballar també per terra, mar i aire: res millor que omplir a rebentar els carrers abans, durant i després de l’11 de setembre, omplir els mítings pel SÍ i anar a votar en massa l’1 d’octubre.

Aquest és un exemple de la necessitat del discurs o relat o visió–que ara en diuen- propi però és clar que la imposició i alienació de molts grups socials que s’han anat subordinant al discurs aliè de matriu dependentista  no ve d’ara i és molt profunda en el temps i en els diversos aspectes que abasta: diu, amb molta raó, l’intel·lectual Lluís Solà:

‹‹ Per als imperialismes de tota mena […] no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i vençuts; cal també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell mateix d’ell mateix››

Això és el que ens està passant a propòsit del conjunt de la nació (els Països Catalans), a propòsit de la llengua nacional, a propòsit del nostre passat i el nostre present històric, a propòsit del territori, del patrimoni natural, cultural, social i polític, del patrimoni passat, present i futur de lluites socials.

Per això la construcció de la visió i el discurs propi forma part de la lluita per reconstruir i construir la nova República Catalana Independent, desfent mites imposats, recomposant la complexitat social, recuperant l’autoestima i l’autocentrament.

La segona finalitat és assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme i de les semidifuntes terceres vies. Ja varem perdre el domini del calendari propi deixant passar oportunitats com les de les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i anys a l’espera que el Tribunal Constitucional espanyol concretés el que sabíem que passaria: la trituració del nou estatut; ja havíem deixat passar l’oportunitat d’una ruptura amb la dictadura tot i que l’independentisme d’esquerres va ser de les poques forces polítiques que va denunciar la Constitució monàrquica  del pacte postfranquista… Massa moments hem deixat que el calendari propi no fos tingut en compte: l’acumulació de forces dels anys 2009-2011 de les consultes populars sobre la independència, les mobilitzacions multitudinàries del 2010-2012-2013-2014-2015-2016, el primer assaig d’un possible referèndum convertit en una consulta de gairebé 2 milions i mig de participació popular el 2014, les eleccions plebiscitàries del 2015 guanyades per les forces independentistes… tota aquesta acumulació de forces, repeteixo, hauria d’haver forçat un calendari de referèndum d’autodeterminació molt més ràpid i contundent, sense donar possibilitats que l’estat espanyol, afeblit per una crisi política, econòmica i social gravíssima, tingués temps i forces per aturar la ruptura; ara, doncs, no podem deixar passar el referèndum previst per l’1 d’octubre, i passi el que passi, el calendari de ruptura no es pot aturar:

1 – referèndum d’autodeterminació amb una participació significativa,

2 – victòria significativa de l’opció del SÍ

3 – i el dia 2 declaració solemne d’independència i

4 – concreció del procés constituent de participació popular, és a dir el que en diem “La República des de baix”;

5 – el calendari propi exigeix que no deixem passar ni un minut entre l’1 i el 2 d’octubre i que ja tinguem establert i concretat el calendari des d’ara mateix.

La tercera finalitat pressuposa que puguem assegurar el domini del territori, entès el “territori” com a espais reals, espais socials i espais estratègics: ens enfrontem amb un estat afeblit i corcat però que sempre s’ha mostrat molt perillós i no ha fet escarafalls a l’hora d’esclafar, extorsionar, eliminar tot allò que ha amenaçat el seu domini i els seus privilegis: el seu comportament actual no ho desmenteix: primer ha triat una política de privatització del càstig i ha activat el que, segons ells, pot fer més mal tenint en compte que ens consideren un poble garrepa, escanya-pobres, corruptible i corruptor. De manera que ara es dediquen a activar no únicament la judicatura, la fiscalia i els tribunals de tota mena sinó  el Tribunal de Comptes i tota mena de fiscalitzacions fins a arribar al ridícul més grotesc; seguidament – i aquí , desprivatitzant el càstig i convertint-lo en càstig a tota la societat, estan cometent un error encara més gros  i ens dóna a nosaltres encara més oportunitats d’èxit– amenacen tots els polítics partidaris del referèndum, tots els servidors públics que de prop o de lluny tinguin a veure amb el procés referendari, i exhibeixen, sobretot una Guàrdia Civil, de trista memòria, com a agents preferits de persecució i fiscalització. Seguidament ens intimiden dient que ens retiraran el diners que són dels impostos que paguem i que, segons ells, es dignen retornar-nos  (i només uns quants) amb els interessos corresponents perquè puguem tirar endavant les escoles, els hospitals, les inversions socials, la despesa farmacèutica, el deute i els seus interessos etc.,etc. Això és el que es veu: cal tenir en compte allò que no es veu: el treball de les clavegueres, els possibles  boicots informàtics, la difusió de rumors, calúmnies, notícies falses o distorsionades, el sabotatge a instal·lacions clau …

Estem preparats per tot això? Podem anar amb el lliri a la mà i la revolució dels somriures?

Ens cal l’organització i la mobilització ràpida, permanent i implicada de la gent, amb molta astúcia, calma i determinació: tenir les estructures protegides i preparades per entomar les situacions més compromeses.

Blanca Serra (CUP)

 

“convidar a festejar TOTHOM l’1 d’Octubre amb joia i goig”

11s2017 JUNTS … REFERÈNDUM I DUI  …. TOTS JUNTS A BCN
PER GUANYAR L’1 D’OCTUBRE

“em demane quin verb triarem per al primer dia de la nostra independència…”
http://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=271267

 

“Em demane què dibuixarem els valencians en un cartell en el nostre hipotètic 1 d’Octubre valencià, em demane quin verb triarem per al primer dia de la nostra independència…”

“Hem perdut aquella puresa antiga, de tenir la casa neta, el carrer net, el poble. Tanta afició com tenia mon pare a passar la granera…

Els de la CUP sí que volen tornar a agranar, davant una data tan important com és l’1 d’Octubre. Ves que l’objectiu de construir un estat, un país nou, amb tants de somnis i delers com serien principals, ells el redueixen a agranar personatges, sobretot personatges que ells consideren que cal agranar fóra d’aquest país nou que farem (!). No han decidit en aquesta campanya tan especial i única un altre verb, una altra acció, més intel·ligent o ufana, o d’ànimà més elevada, no, han pegat per agranar sense tenir en compte que res no comença de nou i de trinca, sinó amb molta de la ferralla que ja hi és. Vulguem o no, les cases, els pobles, el litoral, el camp, hi seran si fa no fa l’un dia i l’altre del país nou… De vegades la intel·ligència és quina és, i l’estètica, com si l’art del segle XX no hi hagués passat, encara per aquell nas que apunta un dia tan extraordinari:”  (Ulises 20, Bétera)

Catalans, Valencians, Illencs …Ser amos o esclaus de casa nostra?
http://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=271255

“… Vet ací què passa quan no tens mitjans propis, o no tens esperit o caràcter, o una identitat que pose damunt la taula qui som, com vivim, què ens preocupa i com volem fotre.”

“Sense mitjans, qui explicarà la vida dels valencians…, els espanols?, els seus mitjans?, quin interés pode tenir a explicar-nos què passa a Alcoi, Elx o Morella?, ja saben els espanols on és Bétera, Llíria o Castelló, Sagunt o Gandia? O quin interés tenim nosaltres a saber què pensen els rics de Madrit, desgraciats o no, o per què hauríem de voler saber nosaltres si ells saben o no rotar. A nosaltres sí que ens la bufa, sinyors, què els passa, i preferim de saber què ens passa a nosaltres, els valencians, i què passa al món, a través de la mirada valenciana. Això és, com és el món a través dels nostres ulls, ens interessa.”

L’acte de Sobirania de Catalunya serà la Proclamació 48 hores després o la DUI 48 hores abans, baixi qui baixi, caigui qui caigui.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Veneto.


D’on surt ara aquesta mentalitat de derrota? D’on surten aquestes crides a pagar multes d’un estat autoritari que prohibeix la democràcia en la seva expressió més bàsica, que és el vot? Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar, les multes? Però que no havíem quedat que érem sobirans? Com voleu que siguem sobirans si estem pendents de pagar els càstigs abans que no es produeixin? A qui se li acut de donar més diners a l’estat que en pren dia sí i dia també a tots els ciutadans del nostre país, pensin allò que pensin?

Ja em perdonareu, però aquesta és la mentalitat d’esclau que, en principi, ja ens havíem espolsat del damunt.

El ciutadà es converteix en esclau en el moment que accepta el càstig injust i arbitrari del poder. Si hem deixat de ser esclaus, no entenc què fem recollint diners, entre la gent a qui ja en roben prou, per a lliurar-los a l’estat demofòbic. Que no hi confiem, que fotem el camp? Que fem discursos que no ens creiem o què passa?

L’única solidaritat possible amb els represaliats és fer el referèndum i guanyar-lo. I que la primera llei que aprovi el parlament sigui una llei de reparació amb els condemnats de l’estat espanyol en relació amb el procés democràtic d’autodeterminació. Com no pot ser de cap altra manera. Falten dos mesos encara no per al referèndum. Si algú pensa que no el guanyarà l’independentisme o que no servirà per a proclamar la independència, que ho digui. I que cadascú decideixi si dóna diners amb mentalitat de derrota.

Quin missatge es dóna, recollint diners per a pagar els càstigs d’allò que una majoria democràtica del poble de Catalunya ha decidit que calia fer? Quin missatge es transmet si anem demanant diners perquè serem castigats? Recolliu diners per a fer la campanya més ben parida de la història i per a enviar un missatge nítid i contundent al món de la nostra determinació de llibertat. Recolliu diners per a aconseguir la mobilització més espatarrant de la història de Catalunya. Però no recolliu diners per a lliurar-los a l’enemic. Que no veieu que serveixen per a pagar també la guerra bruta i engreixar les clavegueres?

Que hi ha damnificats que patiran personalment la repressió? Sí, és clar. Que és que no hi estan disposats? Ens comparem amb els grans lluitadors per la democràcia i la llibertat. Ens passem el dia citant frases cèlebres de Gandhi, de Macià, de Mandela, de Jefferson, de Luther King, de Companys, de Rosa Parks… Però no estem disposats a rebre ni un 1% de les conseqüències que van rebre tots ells per les seves lluites? Si no hi estem disposats individualment, és millor que no obrim tant la boca i ens limitem a dir que volem la independència sense despentinar-nos. Hi ha molta gent que posa diners i més diners, hores i més hores, renúncies personals i més renúncies personals, per a fer possible tot això. No us vulgueu posar a la seva pell quan senten que s’han de fer caixes de resistència per a pagar multes a l’estat espanyol.

Si hi ha cap treballador públic de la Generalitat que, per fer la seva feina com se li ha encomanat, es veu en la situació d’haver de pagar una multa o es queda sense feina, ha de ser el govern qui pagui una indemnització o una compensació temporal fins que estigui en disposició de reincorporar-lo al seu lloc. Però els polítics o els activistes que, voluntàriament, han decidit defensar la independència, aquests no han de pagar cap multa. I si no es guanya el referèndum i la repressió és implacable –com seria lògic en la mentalitat de les elits espanyoles–, caldrà pagar el preu amb la pròpia llibertat abans que no amb els diners.

A més, un procés de constrenyiment per a pagar una multa no es tanca en dos mesos. Aquests processos no són pas curts. Qualsevol expedient judicial amb condemna de multa que s’hagués de pagar a partir d’ara no es podria tancar abans del referèndum. Abans que algú perdi directament el seu patrimoni poden passar uns quants mesos. Hi ha uns drets processals que l’estat no pot ventilar així com així. Per tant, qui pensi que haurà de pagar una multa és perquè té assumit que perdrem. Mentalitat de derrota.

Ja em perdonareu. Però, sincerament, no entenc que a dos mesos d’un referèndum d’autodeterminació els demòcrates vagin demanant diners per a pagar les multes del seu fracàs. Perquè, si es guanya el referèndum, és evident que no hi haurà multes ni inhabilitacions ni condemnes, oi? Va, si us plau, abandonem d’una vegada la mentalitat de l’esclau i que s’imposi la de victòria. Ni un sol euro més a l’estat espanyol. Tots els diners, a les campanyes per la participació i pel sí a la independència d’una punyetera vegada. Si cal, ja defensarem els patrimonis i impedirem desnonaments amb els nostres cossos. Però a dos mesos del referèndum, ni multes ni inhabilitacions ni caixes de resistència ni hòsties.

@PereCardus, periodista

COMUNICAT DE PREMSA DE CATALUNYA ACCIÓ. JUDICI ORAL CONTRA SANTIAGO ESPOT I CONTRA ELS CATALANS DIGNES. DUI ja !

COMUNICAT DE PREMSA DE CATALUNYA ACCIÓ

4 d’agost del 2017

El jutge Andreu de l’Audiència Nacional espanyola envia Santiago Espot a judici per “ofendre i menysprear el Cap de l’Estat espanyol” i per generar “un sentiment d’indignació en gran part de la població espanyola”

El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha rebut oficialment la interlocutòria del jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, Fernando Andreu.

En els fets que descriu el magistrat parla d’un pla preconcebut i planificat per Santiago Espot per tal d’ofendre i menysprear la corona espanyola i el seu himne. Tot sempre mitjançant el “Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i a Felip de Borbó”, que és pedra angular de tot aquest procediment penal.

Una vegada més, com tantes al llarg de la història a l’estat espanyol, la paraula escrita és combatuda amb el codi penal.

També es pot llegir en la interlocutòria que la xiulada va generar un sentiment d’indignació en els espanyols. Pobrets, quina pena fan. En canvi, fa anys i panys que escoltem declaracions de destacats dirigents polítics espanyols on cataloguen l’independentisme català de nazi, xenòfob o totalitari sense que passi absolutament res. De tot plegat deduïm que a Espanya hi ha dues categories d’individus: els que se senten espanyols i la justícia protegeix la seva dignitat, i els independentistes catalans que són uns miserables pàries als quals qualsevol energumen partidari d’Espanya pot insultar impunement.

Aquesta interlocutòria és una bona mostra de la mentalitat castellano-espanyola envers els catalans que es senten nacionalment catalans i que es comporten com a tals, sense complexos nacionals, amb fermesa de caràcter i anomenant les coses pel seu nom sense utilitzar eufemismes autohumiliants.

Per això resulta necessari, imprescindible i urgent alliberar-nos, independitzar-nos d’Espanya sense més dilacions aprofitant el poder democràtic en forma de majoria absoluta de 72 diputats, i per tant legítim a nivell internacional, que els catalans van otorgar a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 per tal que el Parlament de Catalunya proclami la independència d’acord amb el compromís electoral d’aquests 72 diputats i dels seus corresponents partits.

catalunyaacció org.

 

NOTÍCIES VILAWEB:      SOCIETAT > POLICIA I JUSTÍCIA

L’Audiència espanyola obre judici oral contra Catalunya Acció per la xiulada del Camp Nou a l’himne espanyol el 2015

Acusen el president de l’entitat, Santiago Espot, de ser el presumpte promotor de la xiulada

L’Audiència espanyola ha decidit d’obrir judici oral contra el president de l’entitat sobiranista Catalunya Acció, Santiago Espot, com a presumpte promotor de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la copa de futbol entre el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao al Camp Nou el 2015.

El partit d’extrema dreta Vox va interposar una denúncia contra Espot i les organitzacions que van promoure la protesta del 30 de maig de 2015. El jutjat central d’instrucció de l’Audiència ha emès una resolució en la qual considera que existeixen ‘mèrits suficients per a exigir responsabilitat criminal’ al president de l’entitat, segons que ha informat Catalunya Acció en un comunicat.

La fiscalia considera que hi havia un ‘propòsit deliberat i ferm de menysprear el cap de l’estat i l’himne, ja que Felipe VI va assistir al partit, i que tots dos representen símbols per als sentiments nacionals espanyols’.

La denúncia de Vox es basava en els delictes d’ultratge a Espanya, contra l’ordre públic, provocació a l’odi per raó d’origen nacional, injúries a la corona i delictes relatius als drets fonamentals i a les llibertats públiques, com el d’associació il·lícita. El jutge instructor va acordar d’arxivar en dues ocasions el procediment, per la qual cosa Vox va recórrer a la sala penal, que ara ha acordat de continuar endavant amb la causa.

Al començament d’aquest post reproduït de Vilaweb hi teniu el comunicat de Catalunya Acció.

 

L’autocensura idiota persisteix:  trist i erroni és amagar la Independència amb el mot “democràcia”.

En el segon cas comentat per Renyer, en la notícia que us adjunto al final d’aquest post, quina manera de llençar els diners i la dignitat. L’autocensura idiota persisteix.

Els que des de l’ÒMNIUM han fletat una avioneta per a no dir res i assolir senzillament que ningú ni els mateixos promotors entenguin res del que es proposa, segur que no han llegit mai amb convenciment i obertura de mires el capítol de “Preludi de la Independència” de Carles Muñoz Espinalt que ací mateix us adjunto:

Capítol 3 – PASSAR PER LA CENSURA

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

 

“A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

C.M.E.


“Com aquell que fa de contrabandista i es
desviu per perfeccionar el doble fons de les
seves maletes…”

 

 

Capítol 3 – PASSAR PER LA CENSURA

 

Com aquell que fa de contrabandista i es

desviu per perfeccionar el doble fons de les

seves maletes, el qui vol deslliurar-se de la

censura —i a Catalunya d’una manera o altra

la censura no para d’actuar— cal que aguditzi

l’enginy si desitja que les seves idees circulin.

 

Què vol difondre? Com pot expressar-ho?

 

Què deixen dir? Quins recursos té per enga-

nyar la censura? Fins on pot arribar? Rumia i

mira d’esprémer tots els sentits de cada

paraula. Voldria trobar metàfores que perme-

tessin emprar uns mots que no tinguessin res

a veure amb el que vol dir, però que gaudis-

sin de la virtut de donar a entendre tot el que

li convingués, mitjançant el pressupòsit que

comporta poder jugar amb uns valors figurats.

No és fàcil i té molt de filigrana. En certs

moments no saps on comença la censura i on

acaba l’autocensura. Si fem un estudi psico-

estètic de la imatge que, segons els censors,

voldrien que presentessin els qui pretenen

defensar la identitat de Catalunya, aviat es

descobreix que desitgen que sigui la pròpia

d’unes persones que no se senten protago-

nistes de les accions del seu poble, ni se

solidaritzen amb les seves gestes. Els volen

espectadors, mai actors. La censura moder-

na, impregnada de les tècniques de

Goebbels, jutja tant el que es diu com l’actitud

personal de qui ho exposa. Això ha creat

situacions ben reveladores i paradoxals entre

la gent nostra que ha teoritzat a l’entorn de la

nació catalana.

 

En relatarem un cas: es pot llegir en un lli-

bre de Gaziel (Meditacions en el desert) la

següent afirmació: «Els catalans del meu

temps —vull dir la minoria selecta— ens hau-

ríem fos totalment amb la nostra pàtria que

per força havíem de triomfar o sucumbir amb

ella. La tragèdia i l’honor de la nostra vida,

són que hem caigut amb Catalunya.»

 

Aquestes paraules varen publicar-se així

en l’edició que es féu del referit llibre a París

l’any 1974, però en ell s’inclou un peu de

pàgina que adverteix: «L’última frase d’aquest

paràgraf és suprimida en el text publicat a

Barcelona (1970). Naturalment per raons

òbvies.»

 

És a dir, l’autor no podia permetre’s el luxe

de confessar que ell havia seguit la mateixa

sort que el seu poble. Era pecat atrevir-se a

escriure: «La tragèdia i l’honor de la nostra

vida, són que hem caigut amb Catalunya.»

 

Per què no podia confessar-se? Potser el

mateix editor ja va actuar d’autocensor o era

una recomanació que féu Gaziel abans de

morir. Tanta responsabilitat pressuposava?

 

Sí, convertia l’autor en protagonista i erigia la

seva personalitat en una imatge model que,

de fomentar-se, s’arriscaven que trobés

seguidors.

 

La lluita patriòtica dels catalans era obligat

dissimular-la el màxim possible. Es pretenia

que en poc temps no ens recordéssim de cap

fet. Calia fer gairebé imperceptibles els nos-

tres senyals d’identitat. No podíem valer-nos

amb propietat de les més ingènues metàfores

on reconeguéssim qui érem. Quan Josep Ma.

de Sagarra va començar el seu Poema de

Montserrat, a tots els erudits els constava que

els primers versos anaven així:

 

Avui que una ventada de ponent

assassina el perfum de la ginesta.

 

Ai las! Arribada l’hora de publicar-los

(1956), no va haver-hi més remei que desdi-

buixar-ne el simbolisme. l d’aquesta manera

van imprimir-se:

 

Avui que una ventada impenitent

encongeix el perfum de la ginesta.

 

Calgué desdibuixar-ne el simbolisme mal-

grat que ben poques persones es capficaven

sobre si «la ventada de ponent» és un símil

que pot o no referir-se a Espanya i molts

menys sabien que, «el perfum de la ginesta»,

havia esdevingut el símbol mateix de

Catalunya, gràcies a la suggestiva força poè-

tica de Joan Maragall que, bo i imaginant-se

la flor i l’olor de la ginesta com a característi-

ca de la nostra nació, abrandat ho versificava:

 

En la flor de la ginesta

Catalunya m’ha parlat

m’ha parlat de la gran festa

de la nostra llibertat.

 

Voleu més bona fe? Bé, doncs, fins i to

havíem de mossegar-nos la llengua els cata-

lans a l’hora de parlar en aquest sentit o l’altre

de «l’olor de la ginesta». La censura o auto-

censura ho capgirava tot. Matxucats els

valors i àdhuc les metàfores, qui podia desco-

brir el seu sentit patriòtic? En la contestació

d’aquesta pregunta trobarem les raons per les

quals, ara, no manquen pas els qui opinen

que la pàtria és una falòrnia i algun disminuït

de sentiments i degenerat de voluntat, amb

ben pocs escrúpols, arriba a escriure i publi-

car: «Fins i tot la vida d’un gos té més valor

que una pàtria.»

 

Carles M. Espinalt (“Preludi de la Independència” 1992)

 

————————–

 

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt

——————————
Tal com us deia al començament d’aquest post, en el segon cas comentat per Renyer, quina manera de llençar els diners i la dignitat. L’autocensura idiota persisteix.

5 d’agost de 2017    Independentisme
0 comentaris

Escrivint al cel allò que volem per a la nostra terra

Avui, dugues iniciatives relacionades amb la causa nacional catalana s’anuncien al cel del nostre país. La primera, publicada pel diari nord-català L’Independant explica com un skywriter anomenat Walter Dintinger ha dibuixat efímerament amb la seva avioneta sobre les platges del Rosselló la paraula “català”. Una mostra més de la creixent autoestima identitària (pre-política, potser encara) dels catalans forçosament incorporats a França fa més de tres segles. Deconec qui és l’autor i qui li dóna suport, però és un gest significatiu de com les reivindicacions catalanes s’enlairen en aqueixa part del nostre país.

També, avui, el diari català políticament correcte Ara anuncia que Òmnium Cultural se’n fa càrrec d’una avioneta que sobrevolarà la costa del Principat durant el cap de setmana d’agost amb una pancarta enganxada a la cua reclamanT “democràcia”, per a qui ? Quan ? Se suposa que per al poble català, però no ho explicita d’una manera políticament correcta quan realment hauria de demanar “independència”, que n’és històricament l’equivalent però entre el progressisme ideològicament hegemònic -inclús en ple procés sobiranista- sembla més útil l’actitud nostrada del “tu ja m’entens”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d’interès l’enllaç permanent.

El primer partit de la Catalunya Independent. Unim-nos per Declarar la Independència.

Ho sap Puigdemont que sense la DUI, ell és un afer domèstic espanyol? Preparem la DUI i fem-la ja.

Puigdemont diu que si l’inhabiliten no en farà cas? I si abans fes la DUI, ara que encara pot, que és legal i legïtima i plenament democràtica internacional abans no l’inhabilitin i el seu partit l’enviï cap a casa?

Ho sap Puigdemont que sense la DUI, ell, el seu govern, el nostre Parlament, la mateixa Generalitat són un afer domèstic espanyol?

—————————

Una mirada nova i perenne de la Catalunya de sempre:

 

PROGRAMA UPDIC: AIRE FRESC

 

Unim-nos per Declarar la Independència Catalana  (Jordi Fornas, UPDIC)

LA DUI, ABANS O DESPRÉS S’HAURÀ DE FER, MILLOR ABANS !
Siguem prudents.  

Tinguem apunt la DUI   (Salvador Molins, CA, Updic)

UNITS PER DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA CATALANA   –   PROJECTE POLÍTIC

1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

1 – EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

UPDIC vol dur a terme la Declaració d’Independència de Catalunya (DUI) el més aviat possible.

Ens ratifiquem en què la Declaració d’Independència de Catalunya és la condició indispensable per a qualsevol acord amb altres formacions polítiques, en les condicions que s’expressen tot seguit.

Considerem que la DUI s’ha de fer al Parlament Català, representant de la voluntat popular manifestada a les urnes i després de la formació del Govern pel President elegit per aquest Parlament. Tractant-se d’una situació d’emergència, els terminis i protocols no necessàriament han de ser els que descriu l’actual legalitat vigent, que considerem il·legítima per haver estat imposada fraudulentament.

La Declaració la farà en seu parlamentària la majoria política dels representants electes, de manera unilateral i sense necessitat d’acords previs amb les institucions de l’Estat espanyol i el seu Govern. La Constitució espanyola es considerarà derogada.

Si per motius de la mena que siguin, que s’entén que serien de força major, la Declaració d’Independència no és pogués fer en aquest lloc emblemàtic, se’n escolliria un d’alternatiu que permetés la trobada i reunió dels càrrecs electes que representin la majoria política.

Tot seguit que s’hagi produït l’acte de Declaració de la independència i Proclamació de la República, es comunicarà a totes les Nacions i Estats del món i als principals organismes internacionals, demanant-los l’immediat reconeixement de l’Estat Català i l’ingrés a cada un d’aquests organismes internacionals, recordant-los que ens empara la legitimitat democràtica i ens acollim a la normativa, tractats, drets i legislació existent en aquesta matèria.

El Govern de la Generalitat prendrà de manera immediata les mesures pertinents per tal de què tots els béns i organismes de l’Estat espanyol: hisenda, governació, justícia, infraestructures ferroviàries o de comunicacions, telefonia, aprovisionament elèctric o d’aigua, policia de fronteres o exèrcit, en territori del Principat de Catalunya, passin a estar sota el seu control o es retirin.

En cas de resistència a l’autoritat catalana en el propi territori, es procurarà no haver d’aplicar la força si no és de manera simbòlica i s’optarà per duplicar les funcions d’aquells organismes que s’oposin al nou Govern Sobirà, mentre no es resolgui la duplicitat de manera negociada.

En el cas de què l’Estat espanyol es negui a negociar amb l’Estat català es buscarà la mediació de tercers països i dels organismes internacionals perquè intervinguin en el conflicte.

2 – DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Declarem que, per la voluntat del poble català expressada democràticament a les urnes, Catalunya torna a ser un Estat Independent.

Proclamem constituïda la República Catalana, alliberada de qualsevol lligam polític i econòmic envers el Regne d’Espanya que fins ara tenia sotmesa Catalunya per la força des de fa més de 300 anys.

Anunciem que, provisionalment, tornen a ser vigents les Constitucions de Catalunya del 1714, mentre el Parlament no elabori una nova Constitució o les modifiqui.

A través d’aquestes Constitucions, l’Estat Català es reclama hereu del que durant segles va existir i va ser reconegut internacionalment fins a la total desaparició, amb l’annexió de Catalunya a la monarquia borbònica per ocupació militar i amb els Decrets de Nova Planta, que queden derogats.

Denunciem aquell acte de guerra, posteriorment reiterat, i la repressió indiscriminada cap als nostres ciutadans, dirigents i institucions. Ens declarem alliberats de qualsevol compromís anterior i posterior envers aquesta institució monàrquica i de l’Estat que llavors i actualment la representa.

Reclamem les compensacions econòmiques i materials que es deriven dels segles d’ocupació i espoliació als Estat que les hagin perpetrat, així com les pertinents reparacions de guerra.

Denunciem els tractats internacionals que s’han signat per part del Regne d’Espanya, anteriorment de Les Espanyes (i en el seu cas, de la República Espanyola) sense que hagin estat ratificats ni acceptats pel poble català o el seu Govern, quan aquest existia.

Reclamem a les nacions que van signar compromisos amb l’Estat Català, quan encara era independent, el seu compliment.

Reclamem el lloc que per dret ens pertoca entre les Nacions Lliures del Món en igualtat de condicions i drets.

3 – PROCÉS CONSTITUENT

Mentre es consolida l’Estat independent, amb la construcció i el control efectiu de totes les estructures inherents a un Estat independent, i el reconeixement d’un nombre suficient de països, les lleis actuals (excepte la Constitució espanyola) continuaran en plena vigència mentre el Parlament Català no les substitueixi o modifiqui.

Finalitzada aquesta part del procés d’independència, es convocaran eleccions constituents al Parlament perquè els ciutadans puguin escollir el model d’Estat en funció de les opcions que proposin els diferents partits polítics.

UPDIC participarà en el procés constituent proposant i defensant el model d’Estat que es descriu en aquest programa i que pretén que Catalunya sigui un Estat Democràtic i de Dret, laic i amb separació de poders: Legislatiu, Executiu i Judicial.

El procés d’independència finalitzarà quan s’aprovi la Constitució (o Constitucions) de Catalunya, que hauran debatut i acordat els partits presents al Parlament.

MODEL PARLAMENTARI

Proposem el sistema parlamentari de cambra única amb presidència doble, del Govern i de la República, a més de la figura del President de la cambra.

El Parlament tindrà funcions legislatives i elegirà el President del Govern i del Parlament.

A la futura nació unificada federal, el President ho serà de tots els Països que formen la Nació mentre cada Estat tindrà el seu propi President del Govern i del Parlament.

Caldran unes Corts Federals on, representants dels tres Estats, debatin i acordin el que sigui d’interès general o de la seva competència.

Aquests representants seran nomenats pels respectius Parlaments i es constituirà un Govern Federal escollit pel President.

El President de la República serà elegit per sufragi universal dels ciutadans de tots els Estats de la Nació.

El President de la República tindrà les funcions de representació internacional, de mediació entre les forces polítiques i, per esgotament del mandat o a petició de la respectiva cambra, convocarà eleccions legislatives, mentre que els Presidents dels Governs, les tindran de tipus executiu en els respectius territoris.

Amb això pretenem recuperar el tradicional sistema de contrapoders que de sempre ens ha caracteritzat, substituint l’antiga figura del Comte Rei per la del President de la República, que ho serà en representació de tots els Estats que la composin.

MODEL DE SOCIETAT

L’Estat català es regirà per normes similars a les que regeixen en l’entorn de la majoria d’Estats democràtics d’Europa i del Món amb les particularitats que nosaltres mateixos decidim adoptar per tal de fer-lo més eficient, assegurar el benestar dels ciutadans i l’eradicació de la pobresa, amb un sistema de repartiment equitatiu que impedeixi l’exclusió social.

IDIOMA

La llengua catalana serà l’única oficial.

A la Val D’Aran també ho serà l’aranès.

MODEL D’ESTAT

Volem un Estat aconfessional, lleuger de burocràcia i poc intervencionista en l’actuació privada dels ciutadans, que garanteixi una sanitat i un ensenyament de qualitat, públics i gratuïts, s’ocupi d’equipar el país de les estructures necessàries, però sense sobrecarregar el territori duplicant-les innecessàriament.

Volem un Estat que no carregui el pes de la recaptació tributària sobre els treballadors autònoms i la petita i mitjana empresa que, en gaudir d’una tributació molt lleugera, contribuiran al creixement econòmic i a la desaparició de l’economia submergida.

Les càrregues impositives es distribuiran en funció dels beneficis, proporcionalment a la grandària de les empreses que les han de suportar i en funció de la mida i el volum de negoci, adaptant-se en tot moment a les circumstàncies canviants de l’economia.

Proposem un sistema afavoridor de la iniciativa privada dels ciutadans, compromès amb la millora de la qualitat de vida de tota la societat, que permeti llibertat d’acció als emprenedors, garanteixi els drets dels treballadors, la igualtat salarial de gènere i d’oportunitats i la llibertat sexual.

Total garantia per a la llibertat d’informació, pública o privada.

La Val D’Aran, tindrà el seu sistema autonòmic, amb oficialitat de la llengua occitana i reconeixement del dret a l’autodeterminació.

MEDI, SANITAT I CULTURA

L’Estat s’ocuparà, a més de la sanitat, l’educació i les infraestructures, de promoure les energies netes i renovables, invertint en el reciclatge per contribuir a la millora medi ambiental. També invertirà en recerca, desenvolupament i cultura.

S’ocuparà de facilitar l’accés a l’esport, potenciar les seleccions esportives i ajudar els esportistes de totes les especialitats quan participin a nivell internacional.

En l’aspecte cultural tindrà cura de la recuperació de la memòria històrica, amb especial atenció a les falsedats introduïdes en els cinc darrers segles i la recuperació dels personatges i patriotes que han estat ocultats o esborrats pels ocupants.

Permetrem l’accés a les plantes medicinals, impedirem el maltractament animal i afavorirem la protecció de la fauna autòctona.

SEGURETAT I DEFENSA

Proposem unes forces armades professionals que cobreixin terra, mar i aire, de la mida raonable i proporcional que correspon al nostre territori.

S’ocuparan de la vigilància de costes, del control de l’espai aeri i estaran adaptades al terreny en tasques defensives. Ben instruïdes i equipades amb els millors mitjans, adequadament actualitzats.

Inclouran una força especialitzada d’intervenció en crisis internacionals, si la situació política i els compromisos i aliances ho requereixen.

S’organitzarà un cos de reserva voluntari i/o de lleva, perquè la defensa de la pàtria és deure de tots els ciutadans.

En cas de catàstrofe natural, les forces armades tindran també funcions socials per complementar el servei al país.

L’actual Companyia dels Mossos d’Esquadra veurà ampliades les seves funcions per tal de cobrir tots els camps que s’escauen a un cos integral de policia que canviarà de nom en funció del servei a desenvolupar, com el control de fronteres i duanes.

ECONOMIA

Defensem l’economia de lliure mercat i considerem que l’Estat ha d’ajudar els emprenedors a exportar els seus productes i potenciar els sectors primaris (agrícola, ramader, pesquer) per tal de tenir un comerç de productes de la terra de qualitat i de proximitat.

Fomentarem el cooperativisme.

Cal potenciar la figura del Síndic de Greuges, fent que les seves decisions siguin vinculants i només es puguin recórrer judicialment.

Dotarem l’Oficina Antifrau dels mitjans necessaris per tenir plena capacitat operativa i garantir-ne la imparcialitat.

Volem que l’Estat es posicioni enfront d’especulacions de tota mena, siguin bancàries, urbanístiques, energètiques o d’altre mena, impedint els abusos que es pugui intentar perpetrar, sempre en benefici de la majoria dels ciutadans.

Creiem que cal potenciar els municipis, millorar-ne el finançament i ampliar-ne les funcions que els corresponen. Que puguin fer plans per la recuperació de monuments històrics i per mantenir el país net i endreçat, mesures que ens faran estimar i admirar més la nostra terra i afavoreixen el turisme, important font de riquesa.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Substituirem les províncies per una divisió en vegueries i comarques.

Les actuals diputacions provincials desapareixeran i les seves funcions i funcionaris s’incorporaran al nou sistema administratiu de l’ Estat català.

Volem una llei electoral, amb llistes de partits obertes a la possibilitat de l’elector de triar entre els candidats i que s’adapti a la nova distribució territorial.

Les eleccions legislatives es faran a cada Estat quan correspongui, en períodes màxims de quatre anys i conjuntament (cada cinc anys) a tots els Estats quan es tracti d’eleccions a la presidència de la República.

Proposem que tots els Presidents tinguin una limitació màxima de tres mandats.

Els Estats dels antics regnes de València, Mallorca i del Principat de Catalunya, conformaran la República Federal Catalana.

La Federació restarà oberta a la possible adhesió d’altres Estats que sol·licitessin voler formar-ne part, fins i tot en règim confederal.

Considerem que, les comarques que la monarquia hispànica va cedir, perquè fossin annexionades al Regne de França pel Tractat dels Pirineus (1659), anomenades Catalunya del Nord, i les comarques que han estat afegides a les províncies de l’Aragó, anomenades Franja de Ponent, són part integrant del Principat de Catalunya.

En reclamarem la devolució, als Estats francès i espanyol.

NACIONALITAT

Considerem que la nacionalitat catalana ha de ser per als nascuts a Catalunya i els no nascuts aquí que acreditin 30 anys de residència, tots ells actualment amb nacionalitat espanyola.

Els nascuts al País Valencià, les Illes mallorquines i els territoris catalans annexats a altres Estats, amb nacionalitat espanyola o francesa, actualment residents en territori del Principat de Catalunya.

Per obtenir la nacionalitat catalana caldrà inscriure’s al registre que es crearà a tal efecte.

Els nascuts a l’estranger, fills o nets de pares catalans que van haver d’emigrar per motius econòmics o es van haver d’exiliar per motius de persecució política, tindran dret a la nacionalitat catalana si ho sol·liciten.

Els que quedin fora d’aquests supòsits podran demanar permís de residència temporal i sol·licitar la nacionalitat quan entrin dins dels paràmetres descrits, si així ho desitgen.

En aquest cas, caldrà demostrar coneixement de la llengua (oral i escrit) i integració a la cultura catalana.

Es faran excepcions amb els que, estant en aquesta situació, hagin demostrat el seu compromís amb l’alliberament nacional.

Aquests casos seran objecte d’especial atenció a l’hora de rebre la ciutadania.

Els estrangers/eres casats amb catalans/nes, la podran sol·licitar al cap de cinc anys de matrimoni.

SÍMBOLS

Proposem que, la bandera quadribarrada amb l’estel blanc sobre fons blau, actualment símbol popularment majoritari de la lluita independentista, representi el futur Estat del Principat de Catalunya.

Els nous Estats Valencià i Insular, decidiran en el seu moment si també la volen fer seva o quina és la bandera que millor els representa. No excloem la possibilitat d’adoptar les històriques banderes de València i Mallorca, quadribarrades i amb franges blaves, de les que actualment s’han apoderat els regionalistes, els assimilats i els ocupants.

La bandera tradicional quadribarrada roja sobre fons d’or, històricament pertanyent a la casa comtal de Barcelona, sense més símbols addicionals, representarà el conjunt dels Estats de la República Federal Catalana.

MODEL DE POLÍTICA INTERNACIONAL

UPDIC considera que no ens cal pertànyer a la Unió Europea i és suficient la pertinença a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) de la que ja en són membres Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechtenstein, permet la lliure circulació de persones i mercaderies i una independència més àmplia.

Això ens serà concedit (prèvia petició) perquè ja formem part d’aquest espai europeu en l’actualitat i hem adquirit aquest dret.

Fent ús del nostre dret a triar la moneda, proposem continuar amb l’euro, però sense descartar encunyar la nostra pròpia moneda si ens resulta convenient.

Amb posterioritat, es podrà decidir en referèndum si volem ser a la Unió Europea, un cop s’hagin analitzat en profunditat els avantatges i els inconvenients.

Pel que fa a pertànyer a l’OTAN o qualsevol altra organització militar, el Govern decidirà amb quines interessa més bastir acords bilaterals o integrar-s’hi en funció dels interessos nacionals i estratègics. Es posarà a referèndum si es considera necessari.

Serem solidaris amb totes les nacions del món que pateixen opressió per haver estat ocupades o no haver pogut exercir encara el seu dret a l’autodeterminació.

Estendrem una xarxa de consolats amb ambaixadors a tots els països del món, per tal de facilitar els intercanvis comercials i personals, participar en programes d’ajuda allà on sigui necessari, i donar suport als nostres compatriotes instal·lats o de trànsit en aquests països.

Potenciarem els Casals Catalans allà on siguin i els vincles culturals i comercials amb Andorra (serem garants de la seva sobirania a través del bisbe de La Seu), amb la ciutat de l’Alguer a l’illa de Sardenya i amb Occitània i Provença.

També amb les mateixes illes de Sicília, Sardenya i Malta que, durant segles, van formar part de la confederació catalana.

Darrera revisió de febrer del 2017 aprovada per la Comissió Executiva d’UPDIC

Fotografia: Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa va fundar l’UPDIC per presentar-se a les darreres eleccions Europees. Jordi Fornas és alcalde honorífic de la ciutat de Venècia capital del Veneto.

 

Independència – Tres objectius estratègics per al 2017 (Blanca Serra)

Tres objectius estratègics per al 2017

 Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l’ANC

PER BLANCA SERRA PUIG, MEMBRE DE LA CUP BARCELONA I DE L’ANC

Són tres objectius que des del començament de qualsevol projecte de canvi polític profund – i el nostre ho és, evidentment- s’haurien de tenir en compte, sobretot en aquesta dècada que ja portem de procés independentista clar i contundent, que ha permès, per exemple, tenir la majoria absoluta del Parlament de la CAC i haver obtingut un grup parlamentari –el de la CUP-CC- absolutament decisiu, de cara a garantir una ruptura amb les forces dominants de l’estat espanyol i la construcció des de baix de la República Catalana independent, com a part de la futura Confederació dels Països Catalans.

Aquests tres objectius es poden resumir en les tres finalitats següents:

1.-Assegurar el domini del discurs polític propi i anul·lar les pretensions del discurs unionista o de les diverses i variades  cares del discurs dependentista.

2.- Assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme.

3.- Assegurar el domini del territori en tots els seus aspectes: polític, municipal, dels punts estratègics de les comunicacions i de l’energia, de les institucions de tot tipus que tenen un paper essencial en la societat…

——————————-

1er   –   Tenir un discurs propi sobre la situació política i els esdeveniments que hem viscut i viurem en els mesos pròxims és essencial per assegurar les fortaleses i les oportunitats que la societat catalana organitzada i mobilitzada ens proporciona i per aprofitar-nos, fins i tot, de les debilitats i amenaces que provenen d’un estat poderós però corcat per la corrupció i que reacciona amb una malaptesa política manifesta. Un cop més considero que en l’anàlisi dels resultats de les eleccions autonòmico-plebiscitàries del 2015 varem cometre l’error  d’empassar-nos sense més ni més  i de donar per bona la valoració de l’unionisme dependentista, que va consistir en repetir per terra, mar i aire una i altra vegada – des d’aleshores i fins ara mateix, dos anys després- que l’ independentisme havia perdut i fracassat i que no tenia el suport de la majoria dels votants, i en sumar a la bossa del NO  tots els vots que havien anat a parar a partits com el Partit Animalista, a UDC, a CSQEP i fins i tot al PSC al complet i els vots escassos – per tupinada espanyola-  que venien de l’exterior. És evident que aquesta valoració era i és falsa i interessada i conduïa indefectiblement a intentar desvirtuar l’acció parla:mentària i de govern dels grups guanyadors que disposen de la majoria absoluta per decisió democràtica dels votants. Per aquest motiu, per més crits i laments que facin i per més que intentin tocar totes les tecles possibles jurídiques, judicials i mediàtiques per obstaculitzar les lleis i accions a favor del referèndum i de la desconnexió amb el govern espanyol, decisions com les d’aprovar aquestes lleis en lectura única són perfectament legals i demostren amb contundència quina és la majoria absoluta de la cambra.

Revertir aquest discurs central del dependentisme i assegurar l’hegemonia d’un discurs cert i propi, com ja s’està fent, és un dels objectius estratègics que hem de treballar també per terra, mar i aire: res millor que omplir a rebentar els carrers abans, durant i després de l’11 de setembre, omplir els mítings pel SÍ i anar a votar en massa l’1 d’octubre.

Aquest és un exemple de la necessitat del discurs o relat o visió –que ara en diuen- propi però és clar que la imposició i alienació de molts grups socials que s’han anat subordinant al discurs aliè de matriu dependentista  no ve d’ara i és molt profunda en el temps i en els diversos aspectes que abasta:

diu, amb molta raó, l’intel·lectual Lluís Solà: ‹‹ Per als imperialismes de tota mena […] no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i vençuts; cal també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell mateix d’ell mateix›› 

Això és el que ens està passant a propòsit del conjunt de la nació (els Països Catalans), a propòsit de la llengua nacional, a propòsit del nostre passat i el nostre present històric, a propòsit del territori, del patrimoni natural, cultural, social i polític, del patrimoni passat, present i futur de lluites socials. Per això la construcció de la visió i el discurs propi forma part de la lluita per reconstruir i construir la nova República Catalana Independent, desfent mites imposats, recomposant la complexitat social, recuperant l’autoestima i l’autocentrament.

—————————-

La segona finalitat és assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme i de les semidifuntes terceres vies. Ja varem perdre el domini del calendari propi deixant passar oportunitats com les de les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i anys a l’espera que el Tribunal Constitucional espanyol concretés el que sabíem que passaria: la trituració del nou estatut; ja havíem deixat passar l’oportunitat d’una ruptura amb la dictadura tot i que l’independentisme d’esquerres va ser de les poques forces polítiques que va denunciar la Constitució monàrquica  del pacte postfranquista… Massa moments hem deixat que el calendari propi no fos tingut en compte: l’acumulació de forces dels anys 2009-2011 de les consultes populars sobre la independència, les mobilitzacions multitudinàries del 2010-2012-2013-2014-2015-2016, el primer assaig d’un possible referèndum convertit en una consulta de gairebé 2 milions i mig de participació popular el 2014, les eleccions plebiscitàries del 2015 guanyades per les forces independentistes… tota aquesta acumulació de forces, repeteixo, hauria d’haver forçat un calendari de referèndum d’autodeterminació molt més ràpid i contundent, sense donar possibilitats que l’estat espanyol, afeblit per una crisi política, econòmica i social gravíssima, tingués temps i forces per aturar la ruptura; ara, doncs, no podem deixar passar el referèndum previst per l’1 d’octubre, i passi el que passi, el calendari de ruptura no es pot aturar: referèndum d’autodeterminació amb una participació significativa, victòria significativa de l’opció del SÍ i el dia 2 declaració solemne d’independència i concreció del procés constituent de participació popular, és a dir el que en diem “La República des de baix”;

el calendari propi exigeix que no deixem passar ni un minut entre l’1 i el 2 d’octubre i que ja tinguem establert i concretat el calendari des d’ara mateix.

————————————–

La tercera finalitat pressuposa que puguem assegurar el domini del territori, entès el “territori” com a espais reals, espais socials i espais estratègics: ens enfrontem amb un estat afeblit i corcat però que sempre s’ha mostrat molt perillós i no ha fet escarafalls a l’hora d’esclafar, extorsionar, eliminar tot allò que ha amenaçat el seu domini i els seus privilegis: el seu comportament actual no ho desmenteix: primer ha triat una política de privatització del càstig i ha activat el que, segons ells, pot fer més mal tenint en compte que ens consideren un poble garrepa, escanya-pobres, corruptible i corruptor. De manera que ara es dediquen a activar no únicament la judicatura, la fiscalia i els tribunals de tota mena sinó  el Tribunal de Comptes i tota mena de fiscalitzacions fins a arribar al ridícul més grotesc; seguidament – i aquí , desprivatitzant el càstig i convertint-lo en càstig a tota la societat, estan cometent un error encara més gros  i ens dóna a nosaltres encara més oportunitats d’èxit–

amenacen tots els polítics partidaris del referèndum, tots els servidors públics que de prop o de lluny tinguin a veure amb el procés referendari, i exhibeixen, sobretot una Guàrdia Civil, de trista memòria, com a agents preferits de persecució i fiscalització. Seguidament ens intimiden dient que ens retiraran el diners que són dels impostos que paguem i que, segons ells, es dignen retornar-nos  (i només uns quants) amb els interessos corresponents perquè puguem tirar endavant les escoles, els hospitals, les inversions socials, la despesa farmacèutica, el deute i els seus interessos etc.,etc. Això és el que es veu: cal tenir en compte allò que no es veu: el treball de les clavegueres, els possibles  boicots informàtics, la difusió de rumors, calúmnies, notícies falses o distorsionades, el sabotatge a instal·lacions clau …

——————————————

Estem preparats per tot això? Podem anar amb el lliri a la mà i la revolució dels somriures?

Ens cal l’organització i la mobilització ràpida, permanent i implicada de la gent, amb molta astúcia, calma i determinació: tenir les estructures protegides i preparades per entomar les situacions més compromeses.

Independència – Tres objectius estratègics per al 2017 (Blanca Serra)

Si Catalunya avança, el Rif avança. Al món la llibertat i la justícia avancen.

Catalunya, estel del matí de totes les nacions que volen ser lliures!
La nova República, estat independent,

Si Catalunya avança, el Rif també avança.

La causa de la llibertat arreu del món també avança.
Els països, les cultures, les llengües, les dones, els infants …

Les imposicions fosques i incomprensibles retrocedeixen, el món apareix de tots colors i les saques només serveixen de nou per contenir el blat d’or, el gra i les espècies per alimentar l’esperit i el cos de la humanitat.

No hi ha cap foscor que sigui vàlida sinó està acompanyada dels núvols o dels estels, tota altra foscor només és fruit del subconscient amarg de poques persones i pocs pobles.

Si Catalunya avança, el Rif també avança.

La causa de la llibertat arreu del món també avança.
Els països, les cultures, les llengües, les dones, els infants …

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Benetto.

La Nació sencera, la llengua catalana, l’estat independent i la constitució com la de l’ Havana, breu, clara, urgent …

Genial escrit de La bitàcola de Xavier Diez Espai de dissidència

“Eslovènia i Catalunya” vist i compartit tal com ho has escrit per un essencialista hiperventilat: jo, Salvador Molins, CA, UPDIC.

Fotografia: Macià amb els redactors de la Constitució anomenada “de l’Havana”

La Nació sencera, la llengua catalana, l’estat independent i la constitució com la de l’ Havana, breu, clara, modificable i adaptable per procediments constitucionals, com la dels EUA, en tot menys en l’essencial, urgent i potent.

“La nació sencera !” :    <“la suspensió unilateral de l’autonomia kosovar, i amb una Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo validada per la sentència del Tribunal de Dret Internacional de la Haia, va fer que la resta de nacions balcàniques esdevinguessin independentistes per qüestió de supervivència” ara en el cas català seran successivament el Principat, les Illes i el País Valencià …”>

DUI ja!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM, i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa, Batlle Honorari de Venècia, capital del Benetto.

—————–

L’escrit en qüestió:

Els beneficis intangibles de la independència

En els debats sobre la qüestió de la independència, bona part dels qui veuen amb reticències la ruptura amb l’estat tracten de retreure l’escassa concreció que sobre el model resultant d’una República Catalana. Aquesta és una consideració més que justificada. A més, entre els partits independentistes, especialment els més vinculats a Junts x Sí, s’ha tractat d’evitar el tema, perquè és previsible el xoc de concepcions oposades i l’heterogeneïtat de cultures polítiques. Tanmateix, el model social i econòmic d’una Catalunya independent pot ser més la conseqüència d’imponderables globals que d’un deliberat projecte polític, on a més, hi confluirà sens dubte l’asimètrica capacitat i les diferents habilitats de cada grup a l’hora de dibuixar-lo. I tot i així, i com es demostra en processos històrics, la improvisació i la correlació de forces i febleses tindran més pes que qualsevol projecte constitucional redactat per grups i grupuscles (entre els quals m’incloc).

Això vol dir que és pràcticament impossible saber, a hores d’ara, com seria una Catalunya independent: amb un model neoliberal dur, de vocació anglosaxona? Amb un model socioliberal d’estil danès o holandès que esmenten bona part dels intel·lectuals republicans? Amb un model cooperatiu autogestionari com es desprèn de bona part dels escrits de la CUP? Fóra més assenyat consultar a un tarotista que a un consultor polític per endevinar-ho.

En canvi, allò que és més fàcil preveure són els beneficis intangibles de la independència, aquells que no es reflecteixen en lleis o normes, i més en regles no escrites, en psicologia col·lectiva, en la capacitat de seguretat i confiança que pot forjar un caràcter col·lectiu. No, no sóc cap essencialista, sinó historiador, és a dir, algú acostumat a examinar processos històrics i les seves conseqüències. Acabo de passar uns dies per Eslovènia, una República que va declarar unilateralment la seva independència ara fa 26 anys. I és un cas força alliçonador.

Eslovènia és una nació mediterrània que en els darrers segles va formar part de l’Imperi Austro-Hongarès i de l’antiga Iugoslàvia. Dins d’aquests estats, la seva condició nacional i cultural era constantment menystinguda i assetjada. Considerada com a una col·lectivitat sense història, subsidiària, de segona classe, una societat pagesa sense una cultura mínimament digna de consideració, passa pel seu renaixement nacional durant el romanticisme del XIX, i assoleix certa dimensió institucional a partir de la seva inclusió a la monarquia Iugoslàvia, fins que a la fi de la Segona Guerra Mundial, obté l’estatus d’estat federal a la Iugoslàvia comunista. Durant aquest període, Eslovènia faria bo aquella afirmació del filòsof Xavier Rubert de Ventós de “els catalans no serem independents fins que no ens hi obliguin. I la caiguda del règim comunista, i l’expansió del nacionalisme estatal serbi va acabar convertint la majoria de la població del còmode federalisme fins a l’independentisme com a qüestió de pura supervivència. El nacionalisme serbi, amb una agressivitat retòrica i mediàtica i una rapacitat econòmica va fer saltar pels aires el projecte del Mariscal Tito, i la suspensió unilateral de l’autonomia kosovar va fer que la resta de nacions balcàniques esdevinguessin independentistes per qüestió de supervivència.

Passejar pels carrers de les ciutats i pobles eslovens és una delícia. És un país que transmet una confiança i seguretat en ell mateix que es tradueix en un període de prosperitat i tranquil·litat. Després d’haver estat sotmesos a un continuat assetjament identitari (i econòmic) avui és una de les potències ecològiques de la Unió Europea, amb una qualitat de vida envejable, amb cares somrients (malgrat els problemes i conflictes que té qualsevol altra societat europea), que va fent, que té sensació de progrés (malgrat la crisi), que sembla capaç de transmetre cert optimisme. Sé que les meves sensacions, com tot, són subjectives i opinables, tanmateix, ben segur és que avui ningú se’n penedeix d’haver declarat la independència, ni tornar al passat.

Jo no sé com serà la Catalunya del futur. No som tan importants com per decidir per nosaltres mateixos, sense tenir en compte factors internacionals i globalitaris, el model social i econòmic. Tanmateix, deixar d’estar qüestionats com a país, dia sí, dia també, probablement té un preu incalculable. I també pot dibuixar una actitud davant el món que ens pot ajudar a fer front a múltiples dificultats futures.

Xavier Diez (29 de juliol de 2017)