Sala i Martín dóna la cara: “Vam guanyar el 27S i això legitima la DUI”

Avui al dinar organitzat per l’entitat Moment Zero i El Punt Avui al Born Centre de Cultura i Memòria se servia un plat fort.

Hi havia dos convidats amb caràcter: el vice-president Oriol Junqueras i l’economista Xavier Sala i Martín.

Potser per això hi havia la plana major d’ERC, del Departament d’Economia del govern i pesos pesants de la política catalana com ara Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva.

I la conversa entre Junqueras i Sala i Martín no ha decebut els assistents. Si bé el vice-president del govern ha insistit en la voluntat del govern de fer el referèndum i ha denunciat que l’estat espanyol utilitza totes les eines per evitar-ho, l’economista ha seduït els assistents amb una interpretació pròpia del mite de David i Goliat i no ha dubtat a fer una pregunta directa a Junqueras que el vice-President no ha acabat de respondre, però sí que ho ha fet el mateix Sala Martín immediatament.

Les primeres preguntes de Xevi Xirgo, director del diari que organitza l’àpat i moderador de la conversa, han estat per a qüestionar Junqueras sobre el vodevil de Setmana Santa: les declaracions de Bonvehí filtrades a la premsa. Junqueras ha apuntat a les eines polítiques, judicials i mediàtiques de què disposa l’estat per mirar de desestabilitzar el govern i la unitat independentista. ‘Jo no tinc per costum tirar-me els plats pel cap amb ningú’, ha dit Junqueras, que ha avisat que arribarien moments de molta complexitat.

David i Goliat i les regles de joc

Quan Xirgo ha dirigit la primera pregunta a l’economista de la Universitat de Columbia, ell ho ha aprofitat per parlar de la història de David i Goliat. Sala i Martín ha explicat que la interpretació que en fan els jueus és que Déu va a favor de l’estat d’Israel. També ha parlat de la interpretació més interessant que en fa el canadenc Malcolm Gladwell, que considera que no es valoren correctament les forces dels dos personatges: ni Goliat era tan fort, ni David era tan feble. 

I aprofitant l’anàlisi de Gladwell, es podria dir que Espanya no és un estat tan poderós i que està malalt perquè ha prostituït les seves institucions. 

En aquest sentit, diu que la força que dóna la gent que es mobilitza a Catalunya no s’ha de menystenir. 

Amb tot, Sala i Martín té una interpretació del mite pròpia. Recorda que David refusa de posar-se el casc i l’escut perquè refusa de lluitar amb el llenguatge o les regles de joc de Goliat. 

‘Nosaltres hem de sortir de les seves regles de joc, que són la constitució, els jutges…’, diu. Sala i Martín proposa de no caure en el parany de fer la batalla amb les armes de l’estat espanyol ni amb les seves normes.

En l’exposició d’aquesta teoria, Sala i Martín proposa dos camins. 

1 – Per una banda, allò que ja fa el parlament i que ell ha definit com una guerra de guerrejar: aprovar lleis com la de les curses de braus o de la pobresa energètica que acaben topant amb un Tribunal Constitucional polititzat. Segons ell, aquest relat ens va bé de cara al món perquè demostra que els catalans no podem prendre decisions dins l’estat espanyol i que tenim maneres diferents d’enfocar la vida. 

2 – ‘Tenir el comandament del relat’, en paraules de Sala i Martín, és la manera de poder fer la batalla sense haver d’acceptar les regles de joc  de l’adversari. 

3 – Sala i Martín ha reivindicat la victòria clara del sí a les eleccions plebiscitàries del 27-S. 

4 – Sala i Martín s’ha queixat de que s’hagi acceptat el relat imposat que no es va obtenir un resultat suficient.


5 – Sala Martin, amb la contundència pròpia d’aquest greu fet, ha dit:
‘Que el 27-S no va guanyar el sí a la independència és mentida’.

Al seu torn, Junqueras ha confirmat aquesta necessitat de no cedir a les regles del joc que vol imposar l’estat espanyol. En aquest sentit, el vice-president ha defensat que calia posar sempre davant el principi democràtic. ‘És la democràcia que ha de definir els marcs legals i no a la inversa’, ha dit Junqueras.

La pregunta de Sala i Martín que ha respost ell mateix

En un moment de la conversa, Sala i Martín ha demanat si podia fer una pregunta a Junqueras. I l’ha feta: 

‘Què farà el govern l’endemà de la data del referèndum si per les raons que sigui no s’ha pogut fer?’


Junqueras, amb l’estil que fa servir quan no vol respondre una pregunta directa, ha dit que calia fer tant com fos possible perquè la gent pogués votar en un referèndum i que calia que hi hagués unitat i coordinació perquè això donaria més seguretat a l’hora de votar.


També ha dit que la mobilització seria decisiva perquè és on més força té l’independentisme. Sala i Martín, que ha arribat a sospirar en veient les branques per on s’havia enfilat el Vice-President, ha dit:


‘Diré jo (Sala i Martín) la resposta que hauria donat si fos polític:

si per atzars de la vida el referèndum no es pot fer, tindrem el dret de declarar unilateralment la independència d’acord amb el resultat del 27-S.’ 


Sala i Martín, que ha volgut recordar l’argumentació de Jefferson a la declaració d’independència nord-americana, ha dit,
que davant la impossibilitat de fer un referèndum caldria fer valer el resultat
del 27-S d’un 55% a favor de la independència per un 45% en contra. 


‘No podem deixar que l’estat imposi les seves eines ni les seves regles,
com va fer Goliat.
O hi ha referèndum o hi ha independència.’

Afirmació que ha estat rebuda amb un aplaudiment que deu haver fet tremolar les restes de l’antic barri del Born.

A continuació, Junqueras ha dit que el programa electoral de Junts pel Sí ja preveia aquesta possibilitat. ‘Això és recollit al programa electoral’, ha dit el vice-president. I ha afegit que ells són ‘partidaris sempre de respectar els compromisos que tenim’. ‘Tècnicament, és la clàusula de desblocatge, que es va introduir preveient una possible situació com aquesta’, ha afegit. 


La resposta de Junqueras, amb més matisos que la proposada per Sala i Martín, ha arrencat un aplaudiment també més matisat d’una part dels assistents.

Les baralles estúpides

Sala i Martín ha tornat a rebre un aplaudiment sonor dels dos centenars d’assistents quan s’ha parlat de les disputes i de la manca d’unitat en determinats moments de l’independentisme.

No hem de demanar reconeixement a ningú. Hem de ser conseqüents i fer la DUI. Aleshores “ens entendrem” ja ens ho han dit!

Oriol Junqueras va participar ahir en un acte organitzat pels companys del Punt Avui. Hi conversà amb l’economista Xavier Sala i Martín, que en un moment determinat va explicar què faria ell en el cas que no es pogués fer el referèndum. Va dir que caldria proclamar la independència unilateralment, d’acord amb el resultat del 27-S. L’aplaudiment, com explica Pere Cardús en la seua crònica, va ser eixordador. I Junqueras aleshores s’hi va agafar per explicar que el programa de Junts pel Sí incorpora una clàusula que també ho recull –ben bé no és això, però s’hi acosta molt.

La polèmica ha esclatat de seguida. I alguna gent sembla que s’ha sorprès per l’aparició d’una ‘notícia’ que cal aclarir que era escrita i publicada de fa anys. Concretament, n’és l’origen la pàgina 230 del Llibre Blanc de la Transició Nacional, en l’apartat ‘El procés constituent’, que es va fer públic el 14 de juliol de 2014. Aviat farà tres anys, doncs. I, com recorda Junqueras, també en el programa electoral de Junts pel Sí es pot trobar un text de les mateixes característiques.

Un text, diguem-ho clar, d’una lògica demolidora. Enfront de l’immobilisme total i absolut de l’estat, seria una incongruència i una enorme irresponsabilitat no preveure una fórmula clara i nítida que impedís la paràlisi forçada del procés. I, sortosament, el 27-S va crear les condicions que fan possible de tenir aquest roc a la faixa: hi ha una majoria independentista al Parlament de Catalunya que pot proclamar avui mateix, si ho creu convenient, la independència.

La pregunta, per tant, no és per què pot passar això, sinó què pretenen els qui s’escandalitzen ara quan hom els recorda que la darrera paraula la té Catalunya. Volen què tothom reste aturat a les ordres de Madrid, en el moment i la forma que Madrid ho decidesca? Volen que Madrid ni tan sols haja de fer l’esforç de presentar cap alternativa a la independència? Amb l’ordeno y mando ja n’hi ha prou?

Jo ja entenc que la insistència del poder mediàtic i polític espanyol a afirmar, com si fos veritat, que no hi haurà referèndum, ni independència ni res de res puga emboirar la vista d’alguns. És comprensible fins i tot que aquesta sembra constant del dubte, unida a la poca traça que a voltes, com la setmana passada, tenen els partits independentistes, puga suscitar interrogants en algun cap, desil·lusions. Però per a saber on som i què volem fer cal no oblidar mai que no s’hi ha arribat perquè un dia un polític fes una declaració, sinó després d’anys de molta feina, gràcies a l’esforç militant, constant i tossut de centenars de milers de persones, gràcies a mobilitzacions històriques repetides sempre que ha calgut, sense defallir, gràcies a l’esforç intel·lectual impagable de moltíssima gent, començant pel CATN, com avui és ben visible. I sobretot, sobretot, gràcies als vots d’un milió nou-cents seixanta-sis mil cinc-cents vuit catalans.

Això tenim i per això som on som. I si hi ha ningú que es vulga creure que tot aquest moviment restarà un dia aturat, miraculosament, perquè des de Madrid tanquen aquesta porta o aquella, que s’ho crega. Però que sàpiga també que si en compte de ser tan prepotent s’hagués mirat l’esforç immens fet per aquest país els darrers sis anys amb el mínim de respecte intel·lectual que es mereix, avui s’hauria estalviat una sorpresa. Que em sembla, i espere sincerament, que no serà pas ni l’última ni la més gruixuda.

El Titànic s’està tombant, abans no s’enfonsi fotem el camp! DUI ja!

El músics de Junts pel Sí, fins tot amb les queixes infructuoses de la CUP, encara entonen el “Vals de les ones”  … se sent una veu que tots compartim però ningú escolta … “fotem el camp que ens arrossegarà a tots fins a l’abisme” … fem la DUI i fotem el camp d’una punyetera vegada!

Sentiu la remor …?  fa molts anys de cop i volta també començà, i hom deia: ja s’acosta l’hora, l’hora de “girar la truita”.

No! que ara no gira, ara tomba, ara s’enfonsa. Ho profetitzà Déulofeu, sis anys, i a l’abans anomenada “pell de brau” i també pel nostre Maragall “la morta” tothom escampa, no en quedarà res!

El que sigui serà, però el que marxi primer més bé se n’escaparà no fos que li caigués a sobre.

Som-hi doncs!
DUI, revolució taronja i el “no pagarem!”
Decisió ferma abans del seu enfonsament, ara no pas el nostre.

Alguns encara esperen pactar un Referèndum que Espanya no vol ni es pot permetre, sortim doncs per la porta gran que ningú només la nostra determinació obrirà: DUI ja!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Conferència “NO PAGAREM”, la crua realitat de l’espoliació i el robatori comés contra Catalunya per l’estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.

“No pagarem!”

Llocs on s’ha fet aquesta Conferència:

(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)

(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)

(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)

(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)

(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)

Conferència NO PAGAREM,

a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i

promotor de Força Catalunya

—————————————-

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció

i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

És molt senzill, 72 i els vostres capdavanters compliu el programa que vam votar els catalans: Feu la DUI ja !

Avui al dinar organitzat per l’entitat Moment Zero i El Punt Avui al Born Centre de Cultura i Memòria se servia un plat fort.

Hi havia dos convidats amb caràcter: el vice-president Oriol Junqueras i l’economista Xavier Sala i Martín.

Potser per això hi havia la plana major d’ERC, del Departament d’Economia del govern i pesos pesants de la política catalana com ara Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva.

I la conversa entre Junqueras i Sala i Martín no ha decebut els assistents. Si bé el vice-president del govern ha insistit en la voluntat del govern de fer el referèndum i ha denunciat que l’estat espanyol utilitza totes les eines per evitar-ho, l’economista ha seduït els assistents amb una interpretació pròpia del mite de David i Goliat i no ha dubtat a fer una pregunta directa a Junqueras que el vice-President no ha acabat de respondre, però sí que ho ha fet el mateix Sala Martín immediatament.

Les primeres preguntes de Xevi Xirgo, director del diari que organitza l’àpat i moderador de la conversa, han estat per a qüestionar Junqueras sobre el vodevil de Setmana Santa: les declaracions de Bonvehí filtrades a la premsa. Junqueras ha apuntat a les eines polítiques, judicials i mediàtiques de què disposa l’estat per mirar de desestabilitzar el govern i la unitat independentista. ‘Jo no tinc per costum tirar-me els plats pel cap amb ningú’, ha dit Junqueras, que ha avisat que arribarien moments de molta complexitat.

David i Goliat i les regles de joc

Quan Xirgo ha dirigit la primera pregunta a l’economista de la Universitat de Columbia, ell ho ha aprofitat per parlar de la història de David i Goliat. Sala i Martín ha explicat que la interpretació que en fan els jueus és que Déu va a favor de l’estat d’Israel. També ha parlat de la interpretació més interessant que en fa el canadenc Malcolm Gladwell, que considera que no es valoren correctament les forces dels dos personatges: ni Goliat era tan fort, ni David era tan feble. 

I aprofitant l’anàlisi de Gladwell, es podria dir que Espanya no és un estat tan poderós i que està malalt perquè ha prostituït les seves institucions. 

En aquest sentit, diu que la força que dóna la gent que es mobilitza a Catalunya no s’ha de menystenir. 

Amb tot, Sala i Martín té una interpretació del mite pròpia. Recorda que David refusa de posar-se el casc i l’escut perquè refusa de lluitar amb el llenguatge o les regles de joc de Goliat. 

‘Nosaltres hem de sortir de les seves regles de joc, que són la constitució, els jutges…’, diu. Sala i Martín proposa de no caure en el parany de fer la batalla amb les armes de l’estat espanyol ni amb les seves normes.

En l’exposició d’aquesta teoria, Sala i Martín proposa dos camins. 

1 – Per una banda, allò que ja fa el parlament i que ell ha definit com una guerra de guerrejar: aprovar lleis com la de les curses de braus o de la pobresa energètica que acaben topant amb un Tribunal Constitucional polititzat. Segons ell, aquest relat ens va bé de cara al món perquè demostra que els catalans no podem prendre decisions dins l’estat espanyol i que tenim maneres diferents d’enfocar la vida. 

2 – ‘Tenir el comandament del relat’, en paraules de Sala i Martín, és la manera de poder fer la batalla sense haver d’acceptar les regles de joc  de l’adversari. 

3 – Sala i Martín ha reivindicat la victòria clara del sí a les eleccions plebiscitàries del 27-S. 

4 – Sala i Martín s’ha queixat de que s’hagi acceptat el relat imposat que no es va obtenir un resultat suficient.


5 – Sala Martin, amb la contundència pròpia d’aquest greu fet, ha dit:
‘Que el 27-S no va guanyar el sí a la independència és mentida’.

Al seu torn, Junqueras ha confirmat aquesta necessitat de no cedir a les regles del joc que vol imposar l’estat espanyol. En aquest sentit, el vice-president ha defensat que calia posar sempre davant el principi democràtic. ‘És la democràcia que ha de definir els marcs legals i no a la inversa’, ha dit Junqueras.

La pregunta de Sala i Martín que ha respost ell mateix

En un moment de la conversa, Sala i Martín ha demanat si podia fer una pregunta a Junqueras. I l’ha feta: 

‘Què farà el govern l’endemà de la data del referèndum si per les raons que sigui no s’ha pogut fer?’


Junqueras, amb l’estil que fa servir quan no vol respondre una pregunta directa, ha dit que calia fer tant com fos possible perquè la gent pogués votar en un referèndum i que calia que hi hagués unitat i coordinació perquè això donaria més seguretat a l’hora de votar.


També ha dit que la mobilització seria decisiva perquè és on més força té l’independentisme. Sala i Martín, que ha arribat a sospirar en veient les branques per on s’havia enfilat el Vice-President, ha dit:


‘Diré jo (Sala i Martín) la resposta que hauria donat si fos polític:

si per atzars de la vida el referèndum no es pot fer, tindrem el dret de declarar unilateralment la independència d’acord amb el resultat del 27-S.’ 


Sala i Martín, que ha volgut recordar l’argumentació de Jefferson a la declaració d’independència nord-americana, ha dit,
que davant la impossibilitat de fer un referèndum caldria fer valer el resultat
del 27-S d’un 55% a favor de la independència per un 45% en contra. 


‘No podem deixar que l’estat imposi les seves eines ni les seves regles,
com va fer Goliat.
O hi ha referèndum o hi ha independència.’

Afirmació que ha estat rebuda amb un aplaudiment que deu haver fet tremolar les restes de l’antic barri del Born.

A continuació, Junqueras ha dit que el programa electoral de Junts pel Sí ja preveia aquesta possibilitat. ‘Això és recollit al programa electoral’, ha dit el vice-president. I ha afegit que ells són ‘partidaris sempre de respectar els compromisos que tenim’. ‘Tècnicament, és la clàusula de desblocatge, que es va introduir preveient una possible situació com aquesta’, ha afegit. 


La resposta de Junqueras, amb més matisos que la proposada per Sala i Martín, ha arrencat un aplaudiment també més matisat d’una part dels assistents.

Les baralles estúpides

Sala i Martín ha tornat a rebre un aplaudiment sonor dels dos centenars d’assistents quan s’ha parlat de les disputes i de la manca d’unitat en determinats moments de l’independentisme.

‘Quan es va fer Junts pel Sí va ser genial perquè es va fer trempar la gent.

Les votacions i les eleccions les guanya
qui fa trempar els seus.

Quan veig baralles d’aquestes estúpides, ho dic clarament: les baralles destrempen.’ Junqueras ha dit que calia unitat –que això no volia dir que no n’hi hagués– i que calia defensar la idea d’inevitabilitat del referèndum.

———————————-
Salvador Molins, CA-UPDIC:

<Res faria trempar tant als catalans i res faria aixamplar tant la base dels convençuts com veure que els seus capdavanters s’unissin de veritat per a preparar i proclamar la DUI.

L’avi Macià va fer trempar als catalans com mai ningú havia aixecat els seu esperit, tothom l’estimava, el Poble menut, és clar! Perquè Macià va defensar el valor suprem de Catalunya, la llibertat del nostre Poble que és la independència de la nostra nació.

HI ha a Catalunya un home i uns homes que com Macià estant compromesos en Proclamar la DUI, parlo de Jordi Fornas i el Partit Polític que ell va fundar: l’UPDIC “Units per a Declarar la Independència Catalana”. Si l’anomenat procés falla per raons de no haver aprofitat els 72 diputats, 4 més dels necessaris per a fer una DUI homologada pel Tribunal de Dret Internacional de la Haia des del cas de Kosovo, hauran d’entar en joc polítics més valents com el cas de Jordi Fornas fins que fem com ens ha aconsellat
Václav Klaus ex-primer ministre i ex-president de la República Txeca, que ens digué: 

 

Salvador Molins ha copiat aquest article-crònica de Pere Cardús fent-ne una personal Interpretació Jeffersoniana en els punts i apart, textes entre &lt;&gt;, subratllats, i canvis de posició d’algunes paraules, tot per resaltar, si cap a més força, el que ha dit, en aquest acte de l’esmentada crònica, l’economista Xavier Sala i Martín, professor de la Universitat de Columbia i molt prestigiós i valorat català a Catalunya.

La decisió ferma és la DUI. Els Reconeixements no són uns bolquers. Si ens mullem ens eixugarem.

El reconeixement internacional no són uns bolquers, si ens mullem ja ens eixugarem.

Si el Referèndum es fa vinculant és vinculant, passi el que passi.
El reconeixement no hi serà com un permís.
Ningú ens regalarà la Independència, l’hem de prendre: DUI ja!

Diputada Gabriel, la DIP i abans la Declaració Solemne al Parlament de Catalunya com a subjecte polític sobirà ja la vam fer fa un parell d’anys.

Només la voluntat dels capdavanters recolzada pel Poble de Catalunya fa efectives les nostres decisions i actes com a subjecte polític sobirà. No cal un altre 9N.

Però, on és aquesta voluntat?  Amagada tal vegada darrere de les declaracions del Sr. Baños la mateixa nit electoral del 27S on va intentar carregar-se amb bastant èxit el compromís de la DUI.

Que el Sr. Baños ara no hi sigui no els eximeix del compromís que vostès i JxSí van contraure amb el Poble de Catalunya, ja que el 27S l’independentisme va guanyar de sobres la majoria Parlamentària que és la base de la DUI (68 diputats en el cas català) tal com es va fonamentar la DUI homologada a Kosovo.

El que vostè respon, un segon Referèndum per arribar on vàrem arribar el 9N és una despesa inútil en tots sentits.

Si després del Referèndum no hi ha la decisió ferma que el faci efectiu és una autèntica presa de pel, un engany en tota regla. Cap manca de reconeixement pot anul·lar ni inhibir el compromís i el fet de fer efectiva aquest decisió.

Sembla com si els nostres partits polítics i els seus capdavanters, per feblesa, ignorància, mandra o interès, volen anar convocant consultes fins que n’hi hagi una que la perdem i aleshores ja no els caldrà esforçar-se més ni posar en risc el sucós i gens retallat sou que els paga Madrid amb els diners que Espanya roba contínuament als catalans amb la complicitat de vostès, la classe política catalana.

No volem el reconeixement com uns bolquers que ens hagin de posar altres països per tal de que no ens mullem el cul. Si ens mullem ja ens eixugarem.

La Independència no dependrà d’uns reconeixements internacionals fàcils sinó del nostre convenciment, fermesa i resistència.  Caldria assegurar aquest tres aspectes.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM

——————

Comentari entorn de la resposta d’Anna Gabriel a la següent pregunta:


Preguntada sobre la possibilitat de fer un referèndum que no rebi reconeixement, Gabriel ha assegurat que seria útil per a demostrar que hi ha una majoria social independentista i que situaria Catalunya com a subjecte polític sobirà. 


Ha argumentat que calia sostenir les advertències legals de l’estat espanyol perquè el referèndum serà contra la legalitat i els mandats judicials. 

‘No té sentit comprometre’s si no estàs disposat a resistir represàlies’, ha reblat.

Saltem-nos les trampes contra la Independència: DUI ja!

Assumiu la responsabilitat adquirida amb el poble, i tots els setanta-dos i el Govern en ple, comprometeu-vos, prepareu i feu la DUI, que per fer-la no calen urnes i fer-la té un cost de zero euros.

La DUI és segura perquè és legítima i legal en ser avalada pel Tribunal de Dret Internacional de la Haia en el cas Kosovo i com que és unilateral dels 72 diputats ja assolits i legitimats el 27S no hi juguen trampes, com allò de les “garanties” que s’han inventat els que no volen la Independència com els que formen el nou partit de la Colau i com el PSC, ni hi juguen altres trampes com el tema de Pressupostos vetats pel TC, no hi juguen tampoc els enganys i trampes que es van fer el 27S i s’han fet sempre en els censos, tampoc hi juga l’acumulació a Catalunya de persones estrangeres i d’immigració actual espanyola feta venir expressament per decantar les votacions del possible Referèndum.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

——————


President, compri les urnes (Bernat Dedéu)

“Al final, haurem de pensar a autodeterminar-nos
dels nostres líders per tirar endavant les seves promeses.”

Diuen que som a menys de sis mesos per assolir allò que els cursis anomenaven l’estat propi però resulta que ens havíem oblidat del petit detall de comprar les urnes per votar! Si fa un any el vicepresident Junqueras ens informava que teníem menys hisenda que la regió de Múrcia, ara hem sabut que fins i tot la pèrfida i subvencionada Andalusia té 8.500 urnes en propietat que encara haurem de llogar a la Susanita per declarar-nos lliures. I mira que n’hem passat, de temps, pensant en les urnes, des que la Molt Honorable profe de català, amb el coll inflamat de la pròpia cridòria i abans de cobrar sou oficial, demanava la seva presència al president Mas. Però com tot a la vida, els receptacles transparents que reclouran la voluntat dels catalans s’han de pagar. Ja teníem tres-cents projectes de constitució, havíem pregonat un estat beatífic sense exèrcit i ple de roses, però els nostres buròcrates, ai las, havien oblidat de comprar-nos les urnes!

L’anècdota és risible però expressa perfectament la divisió d’un Govern que aposta en sordina per la unilateralitat però on tothom viu defugint-ne el primer pas. De moment sabem que Vicepresidència ha encarregat les urnes al departament de Governació perquè liciti un contracte de compra (unes 8.200, concretament), però la consellera Meritxell Borràs diu que necessita una petició per escrit. La cosa és molt divertida, perquè la Meritxell no en deu tenir prou amb una trucadeta ni una reunió, que diu que vol un burofax o una lletra signada amb la sang d’un vedell recentment sacrificat, és a dir que la Meritxell –en definitiva– vol salvar (o no remullar) el cul quan se li reclami desobediència. Tenim, en definitiva, un Govern conformat per autèntics herois que es van repartint el tubercle per dissipar líquidament la seva acció en el referèndum. Allò que hauria de ser motiu d’iniciativa i d’orgull, en el fons, torna a ser el cau de la puta i de la ramoneta.

Al final, haurem de pensar a autodeterminar-nos dels nostres líders per tirar endavant les seves promeses

El referèndum (beneïda CUP) encara no té data ni pregunta, però ja té una colla de gent barallant-se per esvair responsabilitats davant de la futura impugnació del Constitucional. Continuo pensant que, en comptes de viure defugint responsabilitats, les forces polítiques independentistes catalanes haurien de fer signar la convocatòria del referèndum d’autodeterminació al govern en ple i, sobretot, als setanta-dos diputats pel sí que el sustenten. Res millor per defugir l’art de liquar la responsabilitat que provocar una assumpció general del que tots els nostres polítics ens han promès. Si la compra d’uns milers d’urnes ja suscita tanta picabaralla entre els nostres dirigents, imagineu quan hom hagi d’encarar el control de la policia o del territori un cop es declari la independència. Si un tiquet de compra provoca tanta escagarrinada, imagineu la resta.

Pensava que el referèndum era un motiu d’orgull entre els nostres líders, no pas de covardia. Ara que Marta Rovira proposa que els jubilats del país ens organitzin la votació, potser la propera pensada serà demanar als expresoners de la Model que ens fabriquin unes formoses urnes de vidre, com feia la Ferrusola amb els rams de flors. Sincerament, no entenc com es pot fer el ridícul d’aquesta manera sense envermellir-se. Al final, haurem de pensar a autodeterminar-nos dels nostres líders per tirar endavant les seves promeses. President, compri les urnes. I vosaltres feu el fotut favor de fer la votació, assumiu la responsabilitat adquirida amb el poble, signeu tots els setanta-dos i el Govern en ple, poseu data i pregunta, i pareu de fer-nos perdre el temps d’una punyetera vegada. I fet això, si us queda generositat i no us hem engegat a dida, de pas defenseu el vot pel sí.

L’antipartidisme: “Les bases de la Via Bàltica: Tots els partits independentistes units per preparar i declarar la DUI, sota un sol comandament”

Qui farà el pas de la Pre-Independència a la DUI? O sigui, qui farà la DUI?

“Si volem assolir la Independència ens cal un sol objectiu, una sola estratègia i un sol capdavanter que no essent líder de cap d’aquests partits capitanegi el Punt i Final que el Poble Català necessita i exigeix.”

La Unitat de l’Independentisme Català passa per saber entomar la Via Bàltica.

Ens hem refiat dels partits polítics amb la falsa idea que la Independència de la Nació l’havien de fer ells com a partits -”partits: dividits els uns enfront dels altres-”!?- – sempre partits! per pròpia naturalesa de partits- però això ha estat un error greu de l’independentisme català actual.

Els partits són per fer política però com a tals no serveixen per fer nació -o sigui, fer la independència-.

La Via Bàltica la va fer l’ANC d’aquells països veient que els seus partits -aliats de fet de l’URSS- no estaven per la feina.

Aquí passa el mateix, els partits pseudo autonomistes o pseudo independentistes digueu-li com vulgueu no estant per la feina o no hi estant plenament units, ni estant al cent per cent per la independència primant diàlegs amb Espanya i Referèndums de gran dificultat en tots sentits, primant, a més, pressupostos autonòmics i procediments lligats a la legislació de l’estat que ens sotmet, …

Si volem assolir la Independència ens cal un sol objectiu, una sola estratègia i un sol capdavanter que no essent líder de cap d’aquests partits capitanegi el Punt i Final que el Poble Català necessita i exigeix.

Fins que no tinguem o construïm això no ens mourem de lloc, i això no ens ho podem permetre, ni el Poble català ni els partits polítics catalans que creguin en la llibertat plena de Catalunya.

Endavant vers el Punt i Final!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

———————-
Les bases de la Via Bàltica

Josep Ribot Ribot

 

Fotografies de la Cadena Catalana  i  de la Cadena Bàltica.

Una delegació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de la Cerdanya marxarà aquests propers dies a Estònia. La comitiva, formada per 16 persones, es desplaça fins al país bàltic per conèixer les institucions i els protagonistes del moviment que l’any 1992 va aconseguir, de forma pacífica, la independència del país. “Tot plegat, és conseqüència de l’última Diada que, si recordes, vam projectar la pel·lícula La Revolució Cantada. Allò va començar, mig en broma, amb converses informals, anem-hi, anem-hi, i ara estem a punt de marxar”, explica el portaveu de l’ANC Cerdanya, Josep Ribot.

L’ANC Cerdanya es desplaça a Estònia el 8 d’abril, amb arribada a Tallinn. El primer acte és una trobada amb els catalans residents allà. El dia següent, a les 11 del matí, trobada amb Merilin Kotta -professora de filolologia hispànica i catalana a la universitat de Tallinn i el contacte que ha fet possible aquesta sortida (els farà de traductora)- i Heinz Valk -activista estonià que es va significar en el moviment proindependència del país-. El dia 11 d’abril, la comitiva cerdana visitarà el parlament de Tallinn (Rigigoku). A la tarda d’aquest mateix dia, els cerdans tindran l’oportunitat de conèixer i parlar amb algunes de les corals protagonistes de la Revolució Cantada. “Serà una visita emocionant ja que coneixerem a les persones que amb la seva lluita van aconseguir la independència del seu país. I ho van fer de forma exemplar. Ara, que estem a les portes d’un moment cabdal i històric a Catalunya, la visita adquireix un especial rellevància”, explica Ribot. El desplaçament i viatge a terres bàltiques es finançat per cadascun dels membres de l’expedició.

La pel·lícula La Revolució Cantada ens mostra com, entre 1987 i 1991, centenars de milers d’estonians, arriscant la vida, es reunien públicament per cantar cançons patriòtiques prohibides, per compartir les seves reivindicacions de protesta i per proclamar la seva voluntat d’independència. Després de la Segona Guerra Mundial, Estònia va acabar sotmesa durant més de 50 anys a l’ocupació soviètica.

A finals de la dècada dels 80, Mikhail Gorbatxov va intentar salvar l’imperi soviètic oferint la Perestroika (reestructuració) i la Glasnost (llibertat d’expressió), un moment polític que va significar per als estonians una oportunitat d’alliberament. La nació bullia d’agitació quan, a l’estiu de 1988, un concert de rock a la Plaça Vella de la capital va ser suspès per les autoritats soviètiques. «La cúpula del partit comunista tenia por que aquestes cançons encenguessin les passions de la gent», recorda l’artista iactivista Heinz Valk.

Per continuar el concert la multitud va caminar cinc quilòmetres fins a un camp on habitualment se celebrava un festival de cançó tradicional. Durant sis nits consecutives, la gent va seguir ballant i cantant cançons patriòtiques prohibides. Encoratjats, els estonians van treure les banderes de colors blau, negre i blanc, que havien mantingut amagades en golfes i soterranis durant gairebé 50 anys.

Per sorpresa seva, ningú no els va aturar. La darrera nit de protesta, al camp hi havia reunides més de 200.000 persones. Aquest va ser el cor de La Revolució Cantada. La força de la veu humana cantant en massa va ser el catalitzador cultural que va despertar la nació d’Estònia, unida i plena d’energia.

L’Assemblea Nacional Catalana disposa de tres còpies físiques del documental “La Revolució Cantada” que va ser emesa per diferents escenaris de casa nostra en els últims mesos. La vigília del passat 11 de setembre, es va poder veure a Puigcerdà.

Guanyar el Reconeixement Internacional del Nou Estat Català en forma de República.

Primers dies de la República (4): el reconeixement

Podem dir que el reconeixement per part d’altres estats serà el punt definitiu per consolidar la independència. Des que va començar el procés, ha hagut una evolució positiva i constant en aquesta direcció. Si al començament ens conformàvem amb sortir als diferents mitjans de comunicació, més endavant amb l’activació a fons del Diplocat, va anar prenent una altra dimensió. La conformació definitiva d’una Conselleria d’Afers Exteriors ha anat consolidat els diferents actors que conformen avui la diplomàcia catalana, una sàvia combinació d’actors públics i privats que, com s’ha anat veient ha obligat a l’Estat espanyol a esmerçar cada cop més esforços, que en moltes ocasions, han estat infructuosos.

Si primer vam fer forat als mitjans de comunicació internacional, en quant vam intentar obrir el procés a actors institucionals internacionals, la maquinària diplomàtica espanyola es va activar amb tota la seva potència. Però quan ha semblat que aquesta via quedava bloquejada (o en temps d’espera fins la proclamació d’independència), la diplomàcia catalana ha trobat la manera d’avançar a través dels diferents parlaments, un espai molt més difícil de bloquejar per part d’Espanya. La llibertat i els usos dels parlamentaris, en ser diversos i protegits per les lleis de cada estat, no ha fet cas en la major part d’ocasions de l’acció diplomàtica espanyola, massa acostumada a pensar que els altres parlaments són com l’espanyol. A cada nou intent mal destre dels espanyols, ha servit per amplificar molt més la internacionalització del nostre procés.

Darrerament hem entrat en una nova fase. Ja no són només les veus d’alguns parlamentaris, sinó també la de partits sencers de països importants europeus que es mostren partidaris del nostre dret d’autodeterminació. O també que dos candidats a la presidència francesa en parlin també dóna una altra dimensió a la nostra reivindicació. I que la qüestió comenci a manifestar-se al Canadà o EUA fa cada cop més inviable el bloqueig i silenci que volia imposar el govern espanyol. Però amb tot, el que ha ficat damunt de la taula el nostre procés, ha estat l’obsessió espanyola entorn del Brexit i Gibraltar. Trencant la lleialtat envers el Regne Unit referent a Escòcia, els anglesos no han tardat en recordar que el Tractat d’Utrecht s’ha de respectar. Gibraltar no és pas fruit d’una conquesta territorial, sinó d’una clàusula d’un tractat internacional, sancionant que la conquesta es convertí en una cessió a perpetuïtat, per part espanyola.

Els anglesos, a diferència dels espanyols, tenen una gran memòria històrica. Han tingut de recordar-li també, que si fos només una qüestió d’integritat territorial, Ceuta i Melilla es troben en una situació encara pitjor des d’aquest punt de vista. També li han tingut de recordar per via dels fets que la potència naval britànica és molt més gran que no pas espanya, com s’ha demostrat amb la expulsió d’una patrullera espanyola per part d’una corbeta britànica, molt més ben equipada i moderna. I han tingut de recordar-los-hi que Gibraltar no és només una roca, sinó una peça estratègica (juntament amb Malta) per al desplegament dels vaixells britànics per la Mediterrània.

Per acabar-ho d’adobar, si Gibraltar fos una colònia, com diuen els espanyols, caldria respectar el referèndum d’autodeterminació de la població que hi viu, la qual ja ha mostrat la seva decisió per dues vegades. Si en comptes d’haver anat a l’enfrontament i el bloqueig de la duana, Espanya hagués ofert col·laboració i la doble nacionalitat als gibraltarenys (com han fet amb els descendents sefardites), potser podria penetrar en la mentalitat britànica dels gibraltarenys, i més, a propòsit del Brexit.

Com més s’atansa el final del procés, amb més força sembla plantejar-se la internacionalització. La diplomàcia catalana ha anat superant la major part dels obstacles que li han anat ficant. Espanya, incomprensiblement, es va creant enemics en un excés de pressió, que sempre és contraproduent en les relacions internacionals. I massa sovint oblida les conseqüències, com que la enemistat del Regne Unit, pot comportar l’adhesió dels països de la Commonwealth al reconeixement de Catalunya (i són 50 estats com Canadà, Austràlia i la Índia). L’excés de pressió a propòsit de la Fundació Carter (utilitzant l’amenaça de l’ús de la base de Morón) no ha estat rebuda amb massa satisfacció per part de la Secretaria d’Estat. Possiblement li han tingut de recordar que també tenen un aliat fonamental en el Marroc, i que la posició entorn de Ceuta i Melilla podria canviar.

Sembla que la conjuntura internacional en els propers mesos pot ajudar a la causa catalana. És evident que els estats es mouen per interessos. Tant els EUA de Trump, com l’euroescepticisme britànic i d’alguns països comunitaris (com Polònia i Hongria), així com Rússia i Xina podrien ajudar al nostre reconeixement, per ficar pressió sobre la UE. No és cap secret que tots aquests estats voldrien una UE feble i dividida i que aprofitaran l’ocasió. El referèndum de de Catalunya, que serà abans del d’Escòcia, serà un bon assaig per a tots aquests països. Si sabem jugar les cartes bé, pot ser una ocasió immillorable, a condició que les posicions bonistes i anti tot (contra els iankis, contra la UE, contra la Xina, etc) no tinguin un ressò massa gran. Per una vegada caldrà convèncer de la màxima responsabilitat a la majoria de la població, massa acostumada a apuntar-se a la protesta i poc procliu a aportar solucions viables.

Per acabar-ho d’adobar, encara que sembli una niciesa, l’interès de Roma sobre el Principat d’Andorra, i la conservació d’unes bones relacions amb qui ostenti l’administració del Bisbat de la Seu d’Urgell, pot afavorir que el Vaticà sigui procliu al nostre reconeixement, donat que l’Església mai vol renunciar a cap domini seu. En aquest sentit, la seva posició podria afavorir molt la nostra causa entre els països centre i sud-americans, siguin per l’antipatia bolivariana respecte a Espanya, sigui pel pes que exerceix Roma sobre la majoria catòlica de molts d’aquests estats.

Així doncs, per una vegada, sembla que el context internacional ens serà favorable, si ho sabem aprofitar. La nostra diplomàcia serà ficada a prova en l’hora de la veritat, just després de la proclamació d’independència. Però la certesa, i més en el context internacional, no es pot tenir mai. I sobretot perquè l’equilibri mundial depèn de caràcters tan imprevisibles com Putin i Trump, i això ho pot canviar tot a tot arreu en pocs dies. El que sí tenim clar ara és que el reconeixement internacional començarà en una primera fase, per reconeixement lent però progressiu de diversos estats, sobretot dels europeus. L’entrada en organismes internacionals serà una segona fase o simultània a l’anterior. A nivell europeu, si no entrem immediatament a la UE, entrarem a l’EFTA. Altra cosa serà a l’OTAN, l’ONU,  al FMI, al Banc Mundial o l’OCDE.

La conselleria d’en Romeva haurà d’ampliar plantilles ràpidament, perquè se li girarà molta feina. Però també és cert que sabem que la nostra diplomàcia serà molt menys costosa que l’espanyola (acostumada encara a mostrar-se com si conservés imperi). El model actual, s’hauria de conservar, amb una presència sense ostentacions de les ambaixades, donant importància al suport de l’intercanvi comercial, a més de la protecció als nostres ciutadans. Sabem que en un futur, per vetllar millor per la nostra seguretat i interessos, caldrà tenir agregats d’intel·ligència en les ambaixades més importants, però és evident que nosaltres no tenim cap disposició al domini, ni tampoc ens pot interessar massa, però això dependrà del govern que hagi en cada moment. Però la despesa en servei exterior, que sempre té la temptació d’escapar al control, ha de ser sempre mesurada i controlada. Per sort no farem com els nostres futurs veïns, massa acostumats a nomenar per les ambaixades importants gent no professional, antics ministres i fills d’aristòcrates que són els causants de molts dels actuals fracassos de la diplomàcia espanyola, per sort per a nosaltres.

Mirant el futur proper. La Il·lusió de reconstruir el nostre país. Catalunya lliure i feliç per a tothom qui hi visqui, la estimi i la respeti.

Primers dies de la República del 2017 (3): Xoc de legalitats

Havent guanyat el Sí en el referèndum, amb tota legitimitat, havent proclamat la independència, podem esperar que les primeres setmanes del nou estat estarà plena de situacions on xocaran la legalitat espanyola amb la nova legalitat catalana. No sols en la recaptació d’impostos i en la tramitació dels nous DNI (o el document que els substitueixi, potser el carnet de la Seguretat Social com als EUA) i passaports. També en les convocatòries electorals, on bé ens podem trobar, donat que els centres escolars estaran sota control de la República, que en unes eleccions al Congrés, els que hi volguessin participar, els que encara es considerin espanyols, haurien d’acudir a algun pavelló esportiu o les delegacions dels ministeris i només en les grans ciutats, de la mateixa manera que han participat els equatorians en les seves darreres eleccions. En aquell moment, és quan de veritat alguns unionistes es podrien sentir estrangers a Catalunya.

Les topades entre legalitats, en aquelles primeres setmanes, s’estendran a diversos àmbits. Segurament hi haurà uns quants incidents pel control marítim, amb patrulleres de la Guàrdia Civil intentant intimidar i exercir el control (malgrat que després poden tenir dificultats de proveïment als seus quarters). Tampoc és descartable alguns incidents intimidatoris en l’espai aeri, però que seran tan sols exhibicions de força poc efectives (sabem que ben aviat la població s’acostuma i és una despesa que no es pot sostenir massa sense el permís de l’OTAN).

On el nou poder haurà d’activar acceleradament noves lleis, per a que no afecti a la vida quotidiana, serà en el terreny de la justícia. Caldrà una nova llei de procediment judicial, per no seguir el procediment ineficient i lent de la justícia espanyola (el model francès o anglès és molt millor) i un nou codi penal que deixi sense efectes tota la herència autoritària i carca de l’estat espanyol. Per exemple, els delictes contra l’honor i d’ofensa de la religió han de desaparèixer sense cap més justificació, així com declarar nul·les de ple dret totes les lleis i sentències del franquisme, per ficar alguns exemples. Si es fa amb caràcter d’urgència, això ja marcarà un salt qualitatiu de millora per a la població que eixamplarà el suport a la nova república.

També pot ajudar molt a distanciar-nos ràpidament d’Espanya aprovar una nova llei de Contractació Pública, per fer transparent l’adjudicació d’obra pública. Una bona manera per no afavorir les grans constructores, que han escampat la corrupció aquests darrers anys, seria prohibir la subcontractació, un procediment que no té cap sentit, i fa desaparèixer la responsabilitat corporativa  i penal davant d’irregularitats o pràctiques delictives. També es podria prohibir l’accés a la compra-venda d’habitatges (no pas a locals comercials) a cap tipus de societats d’inversió. La nova república ha de fixar-se sobretot en ficar límits a pràctiques i actituds poc honestes, en definitiva tramposes, que perverteixen la lliure concurrència dels ciutadans en les diferents classes de mercats (financers, immobiliaris, bancaris, etc).

Aquelles primeres setmanes seran el fruit de la voluntat no negociadora d’Espanya, per l’entossudiment de voler mantenir encara la mentalitat imperial. Espanya sempre ha triat el pitjor camí, no pas el més intel·ligent, i per això ho anat perdent tot. En un escenari d’acord i pacte, les dues parts sempre poden guanyar. En un escenari de conflicte, quan no es pot imposar per la força, finalment hi perd més qui més se’n beneficia en la situació anterior. Per això, Catalunya no serà qui perdrà més. Espanya, fins i tot pot encetar el camí del col·lapse i la desintegració en les seves parts fonamentals, en les seves nacions constitutives (regne de Galícia i Lleó, regne de Navarra i País Basc, regnes de parla catalana i regne de Castella). A hores d’ara sabem, que quan més setmanes passin, Catalunya s’enfortirà i Espanya s’afeblirà. Sempre ha estat així (un procés molt similar al que va passar amb la independència de Noruega, que no era cap colònia).

Ara ja! millor DUI que Referèndum !

“Ara ja! millor DUI que Referèndum !”

Siguem intel·ligents, si enlloc de parlar de referèndum parléssim de DUI el suport seria per a la DUI que és el que ara toca amb la majoria de 72 diputats, però sembla que ells -els 72 i els seus capdavanters- mai ho faran !!!???


La força i el convenciment dels independentistes catalans precipitarà el PUNT I FINAL d’aquest Procés actual de Recuperació de la Secular Independència de Catalunya i dels catalans. Apliquem-nos-hi !

Els catalans lliures hem d’augmentar la pressió sobre els 72 i el seu govern que és el nostre. No permetrem cap pas enrere, preparem-nos per sortir literalment al carrer i preparem-nos per entonar el “NO PAGAREM”

La manca de pressupostos i diners no ens ha d’espantar, no és cap obstacle.

La veritable dificultat, els catalans, la tenim i la tindrem en apujar el to de la nostra fermesa, en no recular.

Les Consultes les vam pagar només els Independentistes.

I la DUI té cost zero!

Per què us preocupeu?

Al final, a l’hora feliç del “PUNT i FINAL” del Procés de Recuperació de la Secular Independència de Catalunya, caldrà la fermesa dels catalans -com la fermesa dels cubans que durant 40 anys han aguantat i contingut les enormes pressions dels EUA enfront seu-.

No ens enganyem, ni el Referèndum ni la DUI seran suficients per fer persistent la Independència de Catalunya i per fer vinculant de veritat la nostra Determinació, l’haguem expressada per la DUI o pel Referèndum, només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nova fermesa dels catalans.

Catalans lliures i capdavanters catalans preparem-nos per a la fermesa necessària per a la RUPTURA FINAL !

Sense l’acte final de Ruptura no hi haurà independència per a Catalunya perquè Espanya no pactarà cap Referèndum, no ens facilitarà cap desconnexió dolça i suau ni ens regalarà res!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM

📰 El comitè executiu del partit alemany Die Linke ha aprovat per unanimitat de donar suport al dret de decidir de Catalunya, ‘tal com ho exigeix la majoria social i política catalana amb el Pacte Nacional pel Referèndum’.
#Referèndum 👉 #EndavantRepública

Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure’n els avantatges.
VILAWEB.CAT