Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
L'Espe ha soltat el pap, com diem a les Terres de l'Ebre. Ha amollat tota la seua bilis rojigualda i ha estat aplaudida ferverosament per tota la premsa feixistoide, aquesta caverna mediàtica tan típicament espanyola. Val a dir que difícilment trobarem a l'Europa occidental un cas semblant, d'una premsa amb un nacionalisme tan ferotge i amb nul esperit democràtic, que és capaç de tapar tota mena de corrupcions si en surten beneficiats, i ser implacables en la denúncia si els beneficiats són el grup periodístic rival. De fet, però, molts analistes polítics estan d'acord en el fet que l'Espe ha amollat la bilis per construir una cortina de fum. Ja fa anys que són tants els polítics i les polítiques d'alta volada del pepé que estan implicats/des en casos de corrupció urbanística, ella en primera fila, i recentment l'escàndol Bankia és majúscul. Calia, doncs, amagar les vergonyes amb rapidesa i fer-ho pagar a les aficions perifèriques que vindran a la capital del no peatge i de les caríssimes inversions en infraestructures inútils, que es paguen majoritàriament amb capital català. Li ha sortit bé perquè tothom en parla, i l'escàndol Bankia queda amagat per unes hores, així com l'habitual engany dels comptes econòmics de la Comunitat de Madrid. Entre nosaltres, és possible crear una comunitat autònoma més artificial en algun estat democràtic occidental? Però bé, el cafè per a tothom, emblema de la Bíblia constitucional espanyola, va portar a endolls per a alguns i a autonomies fictícies i irreals que maquillen els números i són aplaudides per la premsa nacionalista d'allà. Aquest any la final de la copa de l'elephant's killer ja va venir sacsejada per la decisió de Florentí Pérez, rei del totxo a Espanya i un dels artífexs de la greu crisi econòmica, de negar el Santiago Bernabéu per a la celebració del partit. Havia de fer obres als lavabos. De fet, estava cagat davant de la possibilitat que el Barça aixequès la copa a l'estadi més advers de la catalanitat dels que es fan i es desfan. Això de lavabos i cagat van sempre units, ja se sap. Les ciutats que reben partits d'aquesta magnitud aconsegueixen uns fonts d'ingressos molt importants, el seu ego el portava a fer-los perdre a la ciutat. L'estil espanyol d'arreglar les coses va portar a fer-la jugar a l'altre estadi vora el Manzanares. Ara, davant de la demanda de la senyora presidenta que el partit no se celebri, i després de l'actuació del rei del totxo, em fa qüestionar si aquests suculents ingressos no se'ls mereixerien els comerciants d'altres ciutats estatals en un moment econòmicament tan greu. Ara bé, i que quedi clar, que els comerciants madrilenys no tenen la culpa de tanta espanyolitat i tant d'odi antiperifèric dels màxims mandataris futbolístics i polítics. També ha posat cullerada la política reina del nacionalisme espanyol, la Diez (m'estalvio els adjectius que li anava a posar al davant... al meu poble en diuen alguns de molt adients per ella, però). Corria l'any 1990, en una final celebrada a Mestalla el Barça preDream team va derrotar el Reial Madrid 2-0. El lateral murcià dels merengues, Miguel Chendo, va fer unes sucoses declaracions en què comunicà que era lamentable que la copa del rei d'Espanya l'hagués guanyat un equip no espanyol. I es pensava que ofenia, el xic! Encara guardo unes pegatines d'homenatge a Chendo que deien: Chendo tens raó, Catalunya és una nació. Chendo de ben segur que se sent feliç escoltant les dives Espe i Díez, representants màximes del constitucionalisme no nacionalista, que mai parla de temes identitaris. La xiulada al borbó menut serà històrica, segur. Alguns elefants no tindran la possibilitat de xiular, però. A Bascos i catalans els han atiat el foc. Personalment no m'importa gens aquesta competició. Ara bé, m'agrada que el Barça guanyi fins i tot al parxís. Una final sense estanqueres està molt bé també, i en una ciutat amb dirigents clarament hostils com s'ha demostrat que preferirien no veure't, prova màxima de l'hospitalitat made in espanyolitat. I CiU continua pactant-ho tot amb aquesta gent i donant-los el màxim poder polític al país. En nom de la catalanitat...
emigdi |
poesia |
dilluns, 21 de maig de 2012 | 12:47h
II
El meu país va fent via de dalt a baix i lentament, enllaça cadències i distints accents,
massa sovint se sent totalment sol, cerca nous horitzons polítics en tot moment. El territori és una franja estreta i llarga, poc estable i dividit tostemps. Tampoc no té un nom prou definit, fruit d'estar en dependència. Palma, Perpinyà, València, Calaceit, tot viles nostrades i separades per fronteres artificials de la història. Políticament s'enfonsa a pam a pam, roman en un atzucac inaguantable, i se'ns presenta el missatge de la glòria: l'autonomia que veritablement ens cal és la que gaudeix des de fa segles Portugal. De vegades l'enlairo i el carrego d'enginys, aquest país estimat, petit i destre, penso en la gent obrera i en la il·lustre, relligo històries de segles ufans, i em convenço que ens n'eixirem, malgrat les infàmies i els peatges de sempre. D'altres, malaeixo aquesta terra nostra covarda, vella, agenollada i eixuta, que es deixa enfonsar en el no-res i procrea a munts lladres i mediocres, polítics que viuen de la suor dels altres, burgesos de traïcions i trampes. Aquest és el meu país, contradictori sempre, ferm a estones més o menys reiterades, quan encesa la flama es revolta, o claudica davant l'argent burgès, trist i malèvol en causa política, brillant en cultura i en savoir faire literari.
emigdi |
poesia |
diumenge, 20 de maig de 2012 | 10:19h
90 anys del naixement de Gabriel Ferrater, homenatge blocaire.
LA CONFIDÈNCIA
La nit no ha deixat llum sinó en els trossos de gel, que ens repartim i no bevem. Ens ho farà saber. Fins a la fi ho hem de saber: com la van violar, i el corredor del col.legi es tornava un uad de pedres seques, i els voltors explotaven, enlaire, com les gotes de gasolina en els pistons. Hi ha qui sap sofrir més que els altres. Tots voldríem sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix de joncs, i arrecerar les blanques medules sota molta frescor. Pero n'hi ha un que sofreix més, fins que aixeca el gosset i l'hi tira a la cara, i ella es vessa per terra, mollament. Un toll rodó de bava i pietat d'ella mateixa. I no hi podem fer res. Hem d'esperar que algú proposi que ens n'anem.
emigdi |
esportiu |
diumenge, 20 de maig de 2012 | 09:39h
20 de maig de 1992, estadi de Wembley, dos equips llatins s'enfronten per aconseguir la primera lligueta de campions, la Champions league, jugada com a lliga. El Sampdòria i el FC Barcelona, italians i catalans a la recerca del títol més preuat. Minut 112 de la pròrroga, falta a la vora de l'àrea.Tocarà Stòitxkov, pararà Bakero, Koeman... i el Barça esdevenia campió d'Europa!!! Han passat vint anys, i s'han guanyat tants títols i s'ha meravellat el món mundial futbolístic. Però el 20 de maig de 1992, i l'antic estadi de Wembley, i el xut de Ronald Koeman estarà sempre en el nostre record. Jo hi era, vaig arribar-hi amb autobús amb dos amics, Àngel March i Michael Ackroyd, després de 26 hores de viatge. Senzillament, Wembley forever.
emigdi |
poesia |
divendres, 18 de maig de 2012 | 07:32h
I
Amb el so matinal es desvetllen lluites i planys, encesa terra que enlaira anhels amb flama roja, que em fa sentir amors de llengua, passions amb tots els colors visibles, i romandre en peu davant d'adverses lleis. Una parla ancestral s'esmuny com un peix que treuen de l'aigua dolça amb vida sana. Li alteren el nom i el model d'escriure, qüestionen llur presència al dia a dia, separen la grafia amb anhel obscè, i l'escanyen arreu car els fa nosa, la clau mortuòria arriba via escola. La parla de València i de Menorca, s'enraona a Salses i Mequinensa, és ben viva als carrers de Tortosa, i agafa sons ben riallers a l'Alguer, amb el vent de llevant i amb la barca del temps.
Tanmateix, s'escriu amb majúscula literària. Arreu sorgeixen estudiosos grans, il·lustres filòlegs nascuts per tot el món mundial, espill d'un poble que exigeix llurs drets de llengua i cultura. Anys d'afanys implacables i de segles d'or literaris, amb Tirants i Ausiàs fent volar senyeres de lletres que trespassen fronteres alienes. També amb lluites ferotges d'autoodis, persones que menyspreen la llengua del poble, on viuen, treballen, mengen i respiren. Aquesta és la meua parla que m'engendra sentiments grans, que defenso amb honor i amb coratge, que a ponent fa nosa i enlairem com a emblema d'emblemes. Aquesta és la parla que em crema i m'enlaira que em sento feliç enraonant-la tostemps, i agafa horitzons del tot memorables i combat els enemics fora i a casa.
La Seu d'Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre organitza el Cicle País. Els empresaris Maria Casademunt i Andreu Bartolomé presentaran a les Terres de l'Ebre la campanya d'objecció fiscal "Diem prou!", en el decurs d'una xarrada que tindrà lloc el dia 18 de maig, a les 20.00 h, a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa (c. de Cervantes, 7). Em fa particular il·lusió ser el moderador d'aquest acte d'orgull català, ja que ha arribat ell moment de dir PROU, a tant d'espoli i a tant d'odi acumulat provinent de l'Espanya horrible de sempre.
LLIBRES DE LLEIS El llibre dels costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona i elsFurs de València són els tres grans llibres de lleis que s'escrigueren en català durant el segle XIII. Tres magnífiques obres de la literatura catalana que demostren ja la maduresa del català escrit, a partir de la creació del corpus literari de la mà del filòsof i teòleg mallorquí, Ramon Llull. Els Usatges de Barcelona (en llatí: Usatici Barchinonae) van ser una recopilació dels Usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní; a mesura que es feren noves recopilacions s'hi recolliren també normes jurídiques de diferents procedències que acabaren formant la base del Dret consuetudinari català. Històricament el dret comú a la Catalunya Vella es va bastir en base als Usatges de Barcelona que recollien part de la Lex Visigothorum (Liber Iudiciorum), i que tingueren una influència decisiva en el dret català. La compilació escrita més antiga dels Usatges de Barcelona data del 1173, durant el regnat d'Alfons II d'Aragó el Cast. En el període comprès entre el 1170 i 1195 es recopilaren els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium, conjunt que ha estat denominat com els tres monuments de la identitat política catalana. Els furs de València s'originen en els costums, sèrie de normes de la vida comuna i ordenació de la ciutat de València, que es van creant adaptant (però separadament) de les normes aragoneses (furs d'Aragó) i les normes de Catalunya (els Costums de Lleida i els Usatges de Barcelona). També s'incorporen als costums (o almenys no es deroga) un tribunal instaurat pels regnes moros, el Tribunal de les Aigües de València. El primer costum va ser promulgat per Jaume I el 21 de març de 1238 a Xàtiva, conferint jutges civils i criminals, així com la cambra dels jurats de València, a la recent conquerida València. Aquesta creació de lleis pròpies per a València va ser en contra de la noblesa aragonesa que volia estendre els Furs d'Aragó a València.
Litteratus El llibre dels Costums de Tortosa és el primer text jurídic i no feudal pactat entre la senyoria i el poble i un dels primers documents redactats en llengua catalana. En Pere de Tamarit, notari públic de Tortosa, i en Pere Gil, van redactar un volum conegut com Consuetudines Dertosae, que va esdevenir un dels llibres més importants de tota l'Edat Mitjana Occidental. Consta de tres-cents folis i està dividit en nou llibres i aquests en trenta rúbriques que segueixen l'estil i formes del Còdex de Justinià, tal com ens informen en els diversos estudis historiadors com Benvingut Oliver (en el seu llibre Código de las Costumbres de Tortosa) i Jesús Massip (autor del llibre La Gestació de les costums de Tortosa). Es tracta d'un formidable document històric, ja que va servir com a codi de justícia i bones maneres per a tota una població, que ha haver d'aprendre a conviure en el mestissatge cultural i religiós que comporta una terra de pas entre cristians, jueus i musulmans. Ens fa cinc cèntims de les donacions dels reis als seus súbdits en diverses cartes de població i de Franqueses, i deixa testimoni específic de la propietat de la terra i del règim que havia de regir-la.
emigdi |
campredó |
dimecres, 16 de maig de 2012 | 07:23h
Des de l'Institut Ramon Muntaner s'està coordinant durant l'any 2012 tot un seguit d'activitats per commemorar el 700 aniversari de la dissolució de l'orde del Temple, les quals estan tenint lloc arreu de diferents poblacions ebrenques com: Ascó, Ginestar, Miravet, Riba-roja d'Ebre o Campredó, totes elles amb un important patrimoni templer a reivindicar. Justament Campredó ha agafat un protagonisme ben especial i singular, atès que des de la societat civil s'hi han tirat endavant dos certàmens templers de notable interès durant el mes d'abril i maig. Primerament, la parròquia Sant Joan Baptista va organitzar les Jornades templeres a la Corona d'Aragó, que van permetre escoltar conferències de grans especialistes sobre el fet templer als antics regnes d'Aragó i de València, i als comtats i altres territoris del Principat de Catalunya, així com vam poder gaudir d'unes magnífiques exposicions explicatives. Soldevila va organitzar la tradicional jornada anual del patrimoni medieval que va incloure l'estrena de l'obra dramàtica La Caiguda dels templers, i una visita guiada de treball a la Casa del prat, a més de nombroses activitats de caire lúdic i amb una festa musical nocturna inclosa, que van fer reviure l'esplendor medieval veritablement. Totes aquestes activitats comptaven amb pressupost zero, i van ser realitzades amb coneixement de causa, màxima estima pels històrics edificis, col·laboració desinteressada d'especialistes en l'àmbit templer i molta imaginació. Massa sovint, des dels ajuntaments principals i poderosos l'excusa del cost econòmic tira en orris la realització d'activitats culturals de notable importància, malauradament. Soldevila també impulsarà l'organització d'activitats de commemoració templera a les veïnes poblacions de Tortosa i Amposta en col·laboració amb Òmnium i Amics dels castells i del nucli antic, durant les quals hi haurà una visita al poblat de Fullola i .es presentaran diversos llibres històrics,algun dels quals en el marc de la impressiva Casa del prat campredonenca, la casa gran de la Sotscomanda del Prat. I és que la societat civil s'ha de moure culturalment com a mostra de rebel·lia davant de la passivitat política. Des de Soldevila ens interessa molt especialment la promoció de la marca Campredó Templer, amb la intenció explícita d’homenatjar el patrimoni històric medieval campredonenc (Torre de Font de Quinto i Casa del Prat.). El nom implica, òbviament, una reivindicació explícita del passat templer, amb l’orgull que ens suposa disposar d’edificis de l’Orde Militar de primera importància històrica tant per a les Terres de l’Ebre com per a la resta dels Països Catalans. Creiem que cal combinar l'activisme amb l'estudi acadèmic. Ens mou l’estima pel nostre passat i pel nostre present, per les petjades que la història ha deixat al nostre terme i ens ha donat personalitat. El nostre objectiu és difondre arreu els valors patrimonials de Campredó i convertir-lo en el referent templer a les nostres comarques. De moment, ens n'estem sortint amb escreix.
Divendres 18 de maig, a les 21.30, tindrà lloc la xerrada "Les mentides de les retallades" al Casal Francesc Llop de Campredó. Hi intervindran la professora Carme Abril (Institut de Deltebre) i el professor Xavi Rodríguez (Institut Despuig, de Tortosa), en un acte organitzat per la Plataforma per l'escola pública amb col·laboració de Soldevila. Des de Soldevila volem donar el màxim suport al professorat en uns moments de grans restriccions pressupostàries en l'àmbit de l'ensenyament, que posen en perill greument el sistema educatiu català. Senzillament, se l'estan carregant! És incomprensible la política seguida per la Conselleria d'ensenyament que està desestructurant un sistema educatiu que havia funcionat prou bé durant dècades. Cal informar la ciutadania en general d'aquesta problemàtica que no només afecta el professorat i l'alumnat sinó tota la població, ja que l'ensenyament és crucial per a totes les societats, encara que el govern sembla que opini el contrari. Convidem tots els campredonencs i totes les campredonenques a un acte informatiu on cal debatre a fons el per què de retallades contra la classe obrera.
emigdi |
literari |
diumenge, 13 de maig de 2012 | 07:43h
De ben segur que Sayonara Sushi, la primera novel·la de Raül Romeva (eurodiputat d'ICV), no pot deixar indiferents els i les lectors/es amants tant de la intriga com de la reivindicació. Li coneixia prou bé la seua faceta com a assagista, actiu blocaire, fins i tot alguna incursió en la narrativa curta o la poesia, però aquest cop el polític català més apassionat de l'escriptura i la comunicació ha decidit fer el pas envers el gènere novel·lístic. No deixa de ser un pas arriscat i no absent de probable crítica dura, atès que l'autor és un nouvingut a aquest gènere i porta un bagatge polític al darrera àmpliament conegut. Llavors, el perill de l'acusació de dogmatisme en els seus postulats, o d'aprofitament de la popularitat personal per conrear el gènere literari de masses per tal d'alliçonar el públic potencial és fàcil que arribi, més quan ens trobem davant d'un expert polític que ha arribat a dominar la temàtica que denuncia en l'argument d'aquesta novel·la a partir de milers de reunions d'alt nivell dintre dels màxims estaments polítics europeus. Crec sincerament que se n'ha sortit en escreix quant a l'elaboració d'una trama molt ben trenada, i amb un estil força amè que ens enganxa des del principi, en una mena de thriller en el qual les aventures i les incògnites van sorgint per tot arreu ara i adès. És obvi que la intencionalitat primera de l'autor era la de narrar tot un seguit de reivindicacions socials i ecològiques que el preocupen personalment en la seua tasca professional. És a dir, va intentar donar contingut de ficció a tot un conjunt d'ideals que ell defensa aferrissadament en la vida real, i dels quals en fa bandera tostemps en articles de no-ficció i en la seua activitat pública. Romeva pretén homenatjar igualment una actitud humana de fermesa i amb valors insuperables. El missatge és força clarificador: cal un esforç personal intangible per sortir-te'n en tot moment malgrat les dificultats que et caiguin al damunt. La intel·ligència, la constància, la curiositat són l'espill del savoir faire de les persones, les qualitats que marquen l'èxit d'aquella aventura personal que vols que sigui un èxit. I una denúncia que ix del cor: davant de l'evidència que els recursos naturals estan en extrem perill, cal aturar aquest procés macabre de devastació. La protagonista principal, la Paula, una periodista agosarada i valenta, esdevindrà l'heroïna a redós de la qual van apareixent totes les incògnites. A partir de l'aparició televisiva d'una notícia, massa habitual malauradament, uns immigrants il·legals que havien estat rescatats prop de Malta per un vaixell de pesca, va tenir la sàvia intuïció que darrera d'aquell fet dissortat podia haver-hi un escàndol de pes. Una volta ja situada a la menuda illa del Mediterrani, la trobada amb l'eurodiputada verda Kira accelerarà tots els esdeveniments. La denúncia contra la màfia que controla tot l'entramat de la pesca de la tonyina roja, amb el plat japonès sushi com a emblema, agafarà embranzida.
La investigació els ha de portar forçosament a anar lligant caps. Hi ha connexions evidents entre els propietaris del vaixell dels immigrants del naufragi i els estaments oficials de la pesca mundial. Per fer més emotiva la situació encara, s'embarquen en l'històric vaixell Rainbow Warrior, de l'associació Greenpeace, mentre periodista i eurodiputada estableixen una història d'amor passional i de desig mutu. Sayonara sushi és, indubtablement, una narració de condemna de la corrupció a les altrs institucions i de denúncia de la proliferació de màfies que destrueixen els recursos naturals i potencien una mena d'esclavatge humà modern al segle XXI.
emigdi |
literari |
dissabte, 12 de maig de 2012 | 00:46h
Yannick Garcia se'ns descobreix com a un excel·lent constructor de personatges en el seu primer recull de contes, Barbamecs, guanyador del darrer premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar, el qual ha estat publicat per Cossetania Edicions.
A través de 8 històries d'una llargària i estructura semblant, fa ús de la seua bona capacitat descriptiva per posar el i la lector/a davant de situacions versemblants, amb personatges del dia a dia, els i les quals mostraran problemàtiques profundes i diferents en tot moment per tal d'afrontar la quotidianeïtat. Cap veu se'ns presentarà com a repetitiva, sinó que àvidament anirem experimentant noves situacions que ens sorprendran i ens faran identificar profundament amb el personatge en qüestió. La incomunicació de la societat és implícita, la qual converteix els humans massa sovint en un número, un número que no se n'acaba de sortir perquè desconeix els mitjans per tirar endavant. La incògnita és justament un dels leit motivs de l'obra, la qual facilita la lectura i motiva el i la lector/a amb l'anhel intrínsec d'arribar al final. Els contes compten amb una estructura tradicional (inici, nus, desenllaç), però aconsegueixen fer viure l'acció amb total intensitat. Yannick pretén enganxar-nos de bon principi mitjançant l'ús d'alguna frase colpidora que causarà alguna estranyesa motivadora. No ens situa davant d'un vocabulari extremadament elaborat, tot i que es mostra extremadament líric en cada narració i se'ns retrata com a un magnífic coneixedor del llenguatge. Tampoc no podem parlar d'originalitat extrema quant a la conclusió, però sí del fet que el narrador ens ofereix una frase alliçonadora per forçar la nostra capacitat pensativa i és un dels millors valors del recull. L'amposti Yannick Garcia (1979), traductor i interpret per la UPF, se'ns va descobrir en el món literari amb el poemari De dalt i de baix, guanyador del premi Gabriel Ferrater de poesia de 2003, el més ben dotat de la literatura catalana. Ha realitzat igualment nombroses traduccions literàries i de caire professional, la qual cosa li ha donat un important bagatge en el domini de l'idioma. Amb Barbamecs ens demostra la seua categoria literària a través d'uns contes que no et deixen indiferent i que poden arribar a ser vibrants. A la vegada, molts dels paràgrafs de les narracions estan carregats de didacticisme. Els personatges van exterioritzant la seua problemàtica interna, mentre que nosaltres som plenament sabedors que la solució definitiva no serà idíl·lica. És aquesta problemàtica la que ens transporta a un univers literari carregat d'intriga i de qualitat narrativa.
En conclusió, un recull amb excel·lència que esdevé una bona aportació al gènere.
emigdi |
literari |
divendres, 11 de maig de 2012 | 07:18h
L'escriptor Jesús M. Tibau llegeix en el següent vídeo uns paràgrafs de la novel·la Dies d'anhels,que vam escriure el 2009 conjuntament amb l'ampostí Rafel Duran. http://www.youtube.com/watch?v=8NkCGXcvKUc
Divendres 11 de maig, a les 19 hores, tindrà lloc la presentació del llibre Contes Àrabs, de Nassira el Hadri, a la biblioteca Josep Escudé de Santa Bàrbara (Montsià). És un acte que coorganitzem Òmnium Cultural Terres de l'Ebre en el marc de les Jornades culturals de la població. M'encanta el fet de poder participar en la presentació d'un recull de contes a reivindicar. L'autora, Nassira El Hadri, és natural de les terres del Nordàfrica. L'elaboració del recull arriba a partir del treball de recerca per a alumnes de segon de batxillerat quan estudiava a l'Institut Sales i Ferré d'Ulldecona (Montsià). Aquest treball va ser premiat en diversos certàmens estudiantils arreu de Catalunya, l'estat i Europa. Compta amb una introducció sobre la literatura de tradició oral a la seua regió d'origen. Nassira és estudiant de dret a la URV.
emigdi |
literari |
dimecres, 9 de maig de 2012 | 08:44h
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) va ser un dels més influents ideolegs de la catalanitat. L'aforisme grec "és la mesura de totes les coses" ens serveix a la perfecció per a introduir la figura de l’influent assagista que va marcar la pauta del catalanisme al País Valencià i a la resta dels Països Catalans durant diverses dècades. Aquest any 2012 es compleixen tot un seguit d'efemèrides a redós de la seua persona, obra i llegat ideològic: 90 anys del seu naixement, 50 de la publicació de Nosaltres els valencians, 30 del seu famós discurs en favor de la unitat de la llengua a la plaça de bous de Castelló de la Plana, i 20 del seu traspàs. La figura de Fuster continua enlairant tota mena de passions i d’odis, a causa del seu ideari clar que ha estat de difícil adscripció dintre d’una Catalunya, amb part del catalanisme polític inclòs, lliurada des de la nefasta Transició al regionalisme provincial, i un País Valencià carregat de dubtes sobre la seua identitat, al qual se li ha canviat impunement el nom de terra i llengua, la senyera i altres símbols identitaris comuns.
Fuster va ser, per damunt de tot, un patriota català, lliurat en plenitud a la investigació literària, cosa que li va permetre abraçar diverses àrees del coneixement: lingüística, assaig, història o filosofia. És indubtablement l’assagista nacional més influent de tot el segle XX. Format durant la postguerra, va rebre la tradicional educació feixista i va conèixer de prop els grups juvenils que instruïen en la formació de l’esperit nacional espanyol. Ja en edat adulta, i com a proba evident d’una personalitat molt forta i d’intel·lectualitat permanent, es va desmarcar totalment de les influències rebudes i va projectar tot el seu ideari envers la recuperació cultural i cívica de tots els territoris dels Països Catalans, mot que justament ell va instaurar. Va convertir-se en l’autèntic referent de la cultura catalana als anys 1960, una persona a escoltar i a seguir que va comptar amb molts deixebles i adeptes. Va sofrir l’exili interior, aquells ciutadans que volgueren recuperar la catalanitat dintre d’un règim genocida i aliè al pluralisme cultural, i va ser un dels recuperadors de la veu dels literats de l’exili exterior. El col·lectiu polític juvenil, Maulets Terres de l'Ebre, ha estat qui ha aixecat la veu per tal de continuar reivindicant la figura de Fuster, el mestre de mestres en la catalanitat, en organitzar diversos actes de commemoració de les efemèrides anteriorment esmentades. En el marc de la Fira literària Joan Cid i Mulet, a l'EMD de Jesús, va emetre's un emotiu i didàctic documental sobre la seua vida, que va coincidir amb la visita a Tortosa d'alumnes de Filologia Catalana de la URV i de la Universitat d'Alacant. Posteriorment van convocar els premis de literatura social Joan Fuster, en la modalitat de poesia, prosa i assaig, que es van lliurar al Casal Panxampla el primer cap de setmana de maig. L'acte va concloure amb una actuació musical del grup tarragoní, Ai Carai.
Cal felicitar l'organització d'activitats culturals i reivindicatives com aquesta. Els partits polítics tradicionals han abandonat l'activisme cultural i social, amb la qual cosa felicito el fet que un grup alternatiu com els Maulets s'interessi per organitzar un acte cultural de nivell i reivindicant un dels grans intel·lectuals catalans del segle XX, l'ideari del qual és totalment d'actualitat. Sóc fusterià, m'hi declaro tostemps, i vull donar testimoni de la campanya llençada amb el nom de Nosaltres els fusterians.
Homenatge a Joan Fuster en el 50è aniversari de Nosaltres, els valencians
Enguany fa 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. Aquesta obra, la més influent de les que va publicar Joan Fuster, va esdevenir un estímul crucial per a l'arrencada d'iniciatives de construcció nacional en clau integradora: en clau de Països Catalans. Aquesta data no podia passar per alt, i menys encara si coincidia amb el 90è aniversari del naixement del suecà, els 20 anys de la seua mort, i els 30 del famós discurs del 25 d'abril a Castelló en que va dir frases tan recordades com: O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble.L'Assemblea de Maulets de les Terres de l'Ebre hem organitzat un seguit d'actes i un concurs literari per recordar-ho. El primer, va tenir lloc en el marc de la Fira Literària de Jesús, i va consistir amb el passi del documental "Ser Joan Fuster", un recorregut cronològic per la biografia de l'escriptor i assagista valencià, així com un col·loqui sobre la figura de Joan Fuster. El següent acte es va celebrar el passat dissabte 5 de maig. Va consistir en un sopar literari al Casal Popular Panxampla de Tortosa, que va servir per fer el lliurament dels premis a les tres categories -assaig, narrativa i poesia- del Certament de Literatura Social Homenatge a Joan Fuster, en el qual han participat una vintena de persones de tots els Països Catalans.
Els guanyadors van ser: en la modalitat d'assaig, Emigdi Subirats Sebastià, de Campredó, amb l'obra Joan Fuster, un català de Sueca; per altra banda, Núria Gil Bordes de Vinaròs, amb el seu recull de poemes es va endur el premi de poesia; finalment, Maria Pallarès Valero, del barri de Torreforta de Tarragona, es va endur el primer premi de narrativa amb la narració A Temps, modalitat que va contar amb un accèssit, donada la gran qualitat de les obres, on es va premiar a Joan Barnet Gabanyach, de Cabrils (el Maresme) amb el relat A Babilònia. El premi consistia en un llibre de Joan Fuster, un diploma i la publicació de les obres premiades a la revista dels estudiants de Filologia Catalana de la URV, així com al web de la campanya en homenatge a Joan Fuster (http://fuster.maulets.org/). Finalment, i per concloure l'acte, va tenir lloc un concert del grup tarragoníAi Carai! Des de l'Assemblea de Maulets de les Terres de l'Ebre valorem molt positivament la participació i la qualitat de les obres presentades al concurs, i esperem que els actes d'homenatge a Joan Fuster hagin servit per contribuir a avançar en la construcció dels Països Catalans.
La Unió Esportiva Campredó ha assolit l'ascens a tercera catalana per primer cop en la història. Tota una fita!!! Cal felicitar tots/es els i les responsables d'aquest gran èxit esportiu de l'entitat, dirigida per en Manel Àlvarez, que han realitzat una temporada memorable que els ha portat a ser líders de la lligueta de promoció d'ascens. A més, després de més de dos dècades, s'ha recuperat el futbol base en categories benjamí i prebenjamí, mentre que la temporada que ve es donarà cabuda als alevins i patufets. L'entitat compta amb una trajectòria de meś de 75 anys, amb intervals d'aturada futbolística. Els millors jugadors que han lluït la camiseta han estat Josep M. Príncep i Martí Labòria, que van arribar a defensar la camiseta del CD Tortosa a 3a Divisió als anys 1960 i 1970 respectivament. Fa uns mesos, en motiu del 75è aniversari de l'entitat, vaig publicar tot un seguit d'apunts sobre la història del club.
PD. El meu fill, Guillem, és el sisè començamt per la dreta de la línia inferior.
Ampliar...
