Divendres és el dia de la setmana en què tinc assignada  guàrdia de pati a l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. Justament el passat divendres vaig passar una estona mirant com  com jugaven a rugbi un seguit d'allumnes amb els quals tinc una relació excel·lent. Ells competeixen en categories diverses del Club de Rugbi Sitges, club que va ser campió estatal de cadets la temporada passada. M'encanta parlar de les afeccions a l'esport del jovent, i dels meus alumnes en particular. I més encara quan un esport suposadament minoritari pren força en una població determinada de la nostra geografia. No m'estaré d'encoratjar tots aquests xavals a continuar en la pràctica d'un esport que m'encanta, i que té bones arrels a Catalunya. Recordem que la Catalunya nord és un dels bressols del rugbi europeu, que ha permès l'esclat de la USAP de Perpinyà (Unió esportiva arlequina), campió de la lliga gal·la la temporada passada, i un dels equips emblemàtics d'Europa. Un altre més que un club, que passeja senyeres i canta himnes que han d'enderrocar estaques arreu del vell continent.
Enguany vaig poder assistir amb la meua dona i el meu fill a uns partits del Sitges contra l'equip de la vila de Sant Boi que em van complaure moltíssim. Els sitgetans van guanyar en la categoria juvenil, però van perdre en la cadet. No cal dir que al davant tenien la Santboiana, una de les grans institucions rugbístiques del país.
No fa gaire, mentre tornàvem d'esmorzar,  un company professor em parlava del plaer de veure tants equips catalans a primera línia en tots els esports. Ell és un gran afeccionat al RCD Espanyol, i valorava l'existència de tants altres equips en esports molt diversos: Patí Voltregà, els equips de Terrassa de hoquei sobre herba, el Joventut, l'Handbol Granollers, el seguit d'equips de waterpolo, etc. No cal dir que és una de les nostres grans forces, que es nodreixen justament de xavals que practiquen modalitats esportives als nostres instituts.
Igualment divendres, en una reunió amb una pare d'una noia de la meua tutoria, 4t ESO A, em parlava de la qualitat de la seua filla en l'àmbit del bàsquet. Resideix a Sant Pere de Ribes, però competeix amb l'equip de Vilanova. Em vaig comprometre a anar veure-la en un partit d'aquesta temporada primaverenca. De fet, ja he assistit a un partit de la Blanca Subur juvenil de futbol i als esmentats partits de rugbi. També voldria anar a veure el proper partit que enfrontarà la Blanca Subur amb el juvenil del CD Tortosa, tot i que em puc sentir una mica incòmode sobre a qui donar suport!!!! A l'equip sitgetà jugaran molts alumnes que aprecio de debò, amb el Tortosa xavals de la comarca, apart del meu suport habitual a totes les formacions ebrenques de qualsevol modalitat esportiva.

Aquest matí assistirem a l'enterrament de Joaquín Fuentes Labernia, al qual habitualment ens hem referit com a Don Joaquin. És l'única persona a la qual sempre anomenava amb l'encapçalament don, que es solia atribuir durant dècades als mestres de primària i als professors de secundària.
Don Joaquin va ser professor del col·legi de Campredó des de 1969. Va ser director durant més de tres dècades, i encara era professor titular malgrat que ja feia uns anys que havia superat els 65, tot i que estava de baixa a causa d'una llarga malaltia. Era igualment encara el director de la ZER Mestral, que agrupa els col·legis de Campredó, Lligallo del Gànguil i Vinallop.
Vaig ser alumne seu durant 3 anys, des de 1978-1981, els darrers de la primària, i també em va donar classes de comptabilitat. Vaig cursar amb ell, doncs, el cursos de 6è, 7è i 8è de l'antiga EGB, ja que a Campredó ens agrupaven tres cursos per professors llavors. Evidentment avui hem recuperat records d'infantesa, d'aquell professor sever que ens va marcar profundament, per les classes del  qual hem passat generacions i generacions de campredonencs i campredonenques. Iaios més joves, pares i fills romanen units per la trajectòria escolar d'aquest històric professor del col·legi del nostre poble. L'escola primària ens marca profundament. Jo sortosament tinc els mateixos amics que vaig fer quan era un xiquet al nostre col·le. No he canviat de colla d'amics...
Recordo perfectament quan ens va explicar què havia passat en el fracassat intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Era el nostre darrer any a la primària, i don Joaquin, que no parlava mai de política, ens intentà conscienciar de la gravetat del moment. Quan mor una persona, sempre s'intenta recuperar el més positiu de la seua personalitat, però no m'agrada mai amagar allò que penso. Jo no compartia moltes coses amb l'històric professor, ho reconec. Ni he tingut una relació propera, malgrat que era un dels alumnes amb més bons resultats d'aquells anys. El seu mètode d'ensenyament s'allunyava de la meua formació docent. Érem d'èpoques diferents amb la consegüent diferenciació de mètodes educatius i de tarannà personal.
Quant al centre es deia Escuela Graduada nacional de Campredó. Ocupava uns locals molt vells i deteriorats, els quals va costar sang i suor i moltes llàgrimes canviar-los per un centre nou, l'actual. Ara, com a CEIP Port rodó, hi estudien els meus fills, Rosa i Guillem, amb uns 80 alumnes més. Don Joaquin forma part de la història del col·legi i també de Campredó, per la qual cosa l'he volgut recordar en aquest apunt. L'enterrament serà a l'església de Campredó, tot i que no ha viscut mai al poble ha estat un referent i se li donarà el darrer adéu.
En record seu,  he volgut incloure a l'apunt d'avui els paràgraf que vaig redactar al llibre Campredó orígens i actualitat (2003):
El 28 de desembre de 1959 es va admetre a tràmit l'expedient de demanda de quatre escoles unitàries (dos per a nenes i dos per a nens) per part de la Direcció general d'ensenyament primari del Ministeri d'educació, amb un pressupost de 527.025 pessetes i 28 cèntims, i una adjudicació per subhasta. L'article tres del Pliego de condciones facultativas y económicas deia: Consta como carácter general la distribución y disposición general de la construcción de cuatro clases, cuatro almacenes, cuatro patios de juegos y dos cuartos de aseo. No fou, però, fins l'any 1964 que es creà la nova Escuela Graduada per a nois i noies, que tenia ja quatre aules i s'ubica al carrer Don Álvaro, als locals on encara ara exerceix la docència el CEIP Port rodó, en uns terrenys cedits pel propietari del Mas de la Missa, el comandant Santos Santamaria.
No està documentada la data exacta de la seua posada en funcionament, ja que els locals no foren inaugurats a causa de problemes polítics i burocràtics que tenien a veure amb el model de construcció. El cost total fou de 633.733'99 pessetes.
Durant la dècada dels setanta la directora fou Josefa Meseguer, professora de pàrvuls coneguda per tothom com doña Pepita. El professor que més anys ha exercit al col·legi ha estat Joaquim Fuentes, que fou nomenat director l'any 1978 (càrrec que encara exerceix), quan ja portava treballant com a professor del centre des del 1969.
Finalment, inclourem la lletra de la típica cançó catalana de comiat per don Joaquín: Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes te'n vas lluny d'aquí, però el record de la vall on vas viure no l'esborra la pols del camí....

De ben segur que recordaré durant molt de temps la nit del Carnestoltes sitgetà de 2010. Dimarts és el gran dia carnavalesc a Sitges, per la qual cosa una dotzena de professors i professores de l'institut Joan Ramon  Benaprès vàrem organitzar un sopar d'amics/gues per després anar a gaudir de la famosa desfilada plegats pels carrers sitgetans. M'agrada reivindicar el bon clima de companyerisme que es viu entre la gran majoria de docents del nostre centre, que permet l'organització puntual de trobades festives com aquesta que ajuden a conèixer-nos millor i a aprofundir en la nostra relació personal. Vàrem fer un mos en un restaurant de la veïna població de Vilanova i la Geltrú, les celebracions de carnestoltes de la qual també són força famosos, ja que allí resideixen bona part dels qui participàvem en la festa. Allí vàrem posar-nos les disfresses. No sé ben bé dir de què ens disfressàvem, però l'important era prendre part en la gresca. Portàvem unes antenes al cap, unes plomes al voltant del coll i unes ulleres força típiques del dia; les noies també unes perruques de color rosa.
Ja a Sitges, he de dir que mai havia viscut personalment una festa així!!! A les comarques ebrenques, són especialment participatius els carnestoltes de Godall (Montsià) i  Vinaròs, que vaig viure intensament en nombroses ocasions durant els meus anys de joventut. El de Sitges té un aire espectacular, senzillament. Només veure els milers de persones que arriben en tren des de Barcelona impresiona, veritablement. Ja als carrers l'ambient de disbauxa és potent. Vas navegant amb els ulls de comparsa en comparsa... espectacular. Es nota que hi ha molta feina al darrera i molta dedicació i entusiasme.  Igualment moltes disfresses pensades curosament.  Nosaltres vàrem fer el nostre botellón particular!!! Òndia, no hauria d'escriure això a internet, provinent de professors de secundària, teòricament seriosos!!! Bé, portàvem la nostra beguda pròpia i tothom es va controlar d'allò més, per suposat!!! I no vàrem tirar res al terra, exemple que no seguien la gran majoria de gent, malauradament!!!
La llarga platja sitgetana estava completament ocupada per joves amb ganes de veure com eixia el sol, la qual cosa feia difícil la circulació. Vaig tenir el temps per parlar de moltes coses amb els companys i les companyes. També d'enraonar sobre els i les alumnes, de la docència en general, cosa que no s'oblida ni en els moments de festa. Destacaré a conversa amb un company en què coïncidirem que ens agradava l'aula, estimar els i les nostres alumnes, mimar-los/les si convé, i treure'n un fruit positiu tant a nivell acadèmic com de relació personal. Òbviament, també vàrem saludar molts xavals que ens varen reconèixer.
Després... a ballar. Tenia la sensació que no em podria moure el dia següent a causa de la llarga estona que vàrem passar ballant sense parar, com si tinguéssim 20 anys!!! La festa va durar fins altes hores de la matinada, òbviament. Jo em vaig quedar a dormir a casa d'un company d'Oliva (Safor) que té llogat un pis a Vilanova. Arribàvem passades les 5.30. Al dia següent, em vaig aixecar relativament d'hora, poc després de les 9, ja que volia anar-me'n cap a Campredó per dinar en família, cosa que no he pogut fer en tot l'hivern. No sentia la son, sinó que em sentia entusiasmat ja que el dia següent és sempre el de recordar els moments agradables. Aquest Carnestoltes m'ha servit per carregar piles, de debò, ja que he portat una activitat docent intensíssima durant els darrers mesos. I encara queda la celebració del Carnestoltes a Campredó el proper divendres, que organitza l'Associació de joves!!!
Avui dijous hem tornar a la feina. No serà fàcil de  tornar a agafar el ritme després de la llarga aturada escolar d'aquests dies, amb la gresca corresponent del moment... Els nois i les noies es desconcentren força durant aquestes dates, ja que tenen el cap en un altre lloc. Però donarem el màxim de nosaltres mateixos un altre cop, segur.

La jornada d'ahir, celebració escolar del Carnestoltes, es va convertir en tota una disbauxa ben sana a l'institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. Vaig gaudir de les diverses activitats d'allò més!!! Tot va començar a primera hora del matí, quan vàrem trobar-nos a la classe de la meua tutoria, 4t ESO A, ja que ens havíem de disfressar plegats òbviament. La professió que havíem triat per majoria els i les membres del grup era el que diuen que és l'ofici més antic del món. Finalment no han estat gaires els i les qui han portat disfressa, però ens hem montat la festa igualment el millor que hem sabut. A la foto, teniu els exemplars dels agosarats que hi han volgut participar al meu costat, sobren les paraules sobre el fet que estaven molt atractives!!! Val a dir que hem estat premiats!!! No sé si dir premiades, que estem en període de Carnaval i tot s'hi val!!! Per a mi ha estat tot un plaer participar en una festa divertida, animada per la visita de la batucada de Sitges, i després per una xocolatada que ens ha ajudat a escalfar el cos. Això d'anar en faldilla amb el fred que fa, gela les entranyes, per no dir què més gela!!! Hem hagut de sortir els tres a ballar al mig del pati, després de presentar els nostres models respectius. Val a dir que he experimentat en propi cos la sensació de vergonya, tot i que en el dia d'avui no hi havia vergonya que valgui.
Els i les alumnes de 2on de Batrxillerat tenen la tradició de confeccionar el discurs de carnestoltes, que dediquen, òbviament, als professors i a les professores. L'han començat parlant sobre els nous mestres del centre, entre els quals se m'incloïa. Llàstima que no m'he après el vers de memòria, però han fet referència al fet que escric sobre els alumnes a la premsa local sitgetana i també que sóc pretesament candidat a l'Òscar al millor tutor, per l'interès que mostro en els meus xavals i les meues xavales que és conegut a l'insti.
Posteriorment m'he apuntat a un partit de futbol amb alguns alumnes del batxillerat. He arribat a marcar tres gols i m'ho he passat d'allò més bé. He sentit enveja de com jugaven ells, de la seua velocitat, dels regats i de la capacitat de crear jugades espectaculars. No hi ha res com ser adolescent per jugar a futbol i no cansar-se!!! La panxeta impedeix córrer!!!
A la tarda, encara he estat a temps, ja de tornada a Campredó, d'assistir al carnestoltes del CEIP Port rodó, que enguany ha estat força animat i brillant, malgrat el fred que feia. Les profes i les mares s'han currat les disfresses, i s'ha notat uns colors molt vius. Els xiquets i les xiquetes, entre els quals mon fills, s'ho han passat d'allò més bé.
Ara encara em queda la sortida nocturna, amb uns 10 companys professors del Benaprès, dimarts la nit per assistir a una de les jornades més lluïdes del Carnestoltes sitgetà, el qual, és  dels més famosos del país. Enguany tinc la sort de poder-lo gaudir de primera mà.

Durant el matí d'avui  visitarà la rua del rei Carnestoltes l'institut Joan Ramon Benaprès. Ja diverses activitats preparades. Enguany els diferents grups de cada curs de l'ESO han triat un ofici com a disfresa. El de la meua tutoria ens disfrassarem de prostitutes!!! Va ser la decisió majoritària. Ahir els vaig llegir un discurs en vers del rei carnestoltes, en el qual ridiculitzava totes les problemàtiques i rivalitats que hem tingut a classe. És llàstima que no el pugui posar aquí al bloc, perquè tracto temes molt personals dels xavals, i no crec que fos convenient airejar-los. He cregut oportú crear uns versos nous, dedicats a tots els nostres lectors i les nostres lectores, per tal de col·laborar a la disbauxa del rei dels poca-soltes. L'ambient que es viu a Sitges aquests dies és veritablement extraordinari. A la tarda, un dels pocs reis que reconec (els altres són Gaspar, Melcior i Baltasar) visitarà el CEIP Port rodó de Campredó, on els xiquets i les xiquetes també gaudiran d'una estona divertida. Allí també podré compartir l'alegria dels més menuts, i la de Rosa i Guillem, els meus xiquets.

CARNESTOLTES 2010 
Un altre any ja sóc aquí

Perquè us pogueu divertir.

Ma mare em posà Carnestoltes

i sóc el rei dels poca-soltes

I quan aquí  he arribat

el món sencer s'ha estressat.

 
Avui les dones empaiten els homes

i els lladres se'n van al cel

Els alumnes planten cara els mestres

I els més rucs són els més destres

El que era dins és a fora

qui no mama, implora...

Avui és el meu gran dia

per portar-vos alegria.

Vinga tots amb la disfressa

Fent xivarri i molta fressa

Condemnats a xalar
i prohibit l'estudiar. 
 

També mano que balleu

I un gran guirigall organitzeu

Aquí al Benaprès

Hem de ser els qui xalem més

I de riure no hem de parar

Fins que ens enviïn a cagar. 

Avui no volem cap mal de cap

I que no ens carreguin massa el pap

Ni tampoc volem saber de l'Obama

aquell negre que el món mana.

I si l'estatut tornen a retallar

Ja se'l poden confitar

I al maig guanyarem la Champions

allí dins a casa estranya

i tocarem ben bé els collons

a aquells que porten banya.

Perquè amb el Messi i el Pedró

Els en farem un carretó

Ara prou de xerrameca

Que la gola se m'asseca

I que la gran festa comenci

I que ningú s'hi repensi

Tothom a fer gran festa

xics i xiques i la resta

I qui no em vulgui escoltar
que se'n vagi a fer la mà,
com diuen els valencians
terreta nostra i galana,
amb tants de professors sans
que tenim d'eixa terra germana.

La jornada d'ahir va ser personalment força alliçonadora i motivant, per la qual cosa em complau escriure-hi. Molt sovint es parla amb excessiva lleugeresa de la feina del professorat justament per criticar la seua suposada escassa motivació. Seria hipocresia no reconèixer que el meu horari laboral és força bo, el qual em porta a tenir dilluns i dimarts amb poques hores docents, mentre els altres tres dies laborables els tinc totalment plens. Em complau aquest horari, que he de compaginar amb 4 hores diàries de trens (n'he d'agafar dos a l'anada i el mateix nombre a la tornada), i també amb llargues hores de preparació, les quals em motiven moltíssim. Justament el dia d'ahir, m'havien cancel·lat una classe al migdia amb els i les alumnes del 2on cicle de cuina, amb la qual cosa em quedava molt lliure el matí. No vaig poder gaudir de temps d'oci, però,  ja que no vaig renunciar, ni molt menys, a omplir-me les hores, una darrera l'altra, de reunions concernents a xavals de la meua tutoria. Ja he dit en nombroses ocasions que m'agrada molt i m'il·lusiona la feina com a  tutor de 4t ESO A. Ahir va ser un dia d'aquells per sentir-te orgullós d'un mateix, per carregar piles i per enlairar la vocació de professor. I m'agrada compartir aquests sentiments, com molt bé sabeu, amb els i les lectores d'aquest diari personal on line, que forma part de la meua quotidianeïtat i és el meu plaer diari...
A les 10.30, vaig tenir la primera reunió amb el pare d'un xaval les notes del qual no han estat excessivament positives en el primer trimestre. En canvi, en anglès em va sorprendre amb dos exàmens força bons, molt superiors a la feina que realitza a classe, per la qual cosa va rebre una sincera felicitació. També havíem de discutir amb el pare les nombroses faltes d'assistència a primera hora del matí, un dels problemes endèmics d'aquest grup!!! Vàrem tenir un diàleg força constructiu i ens va agradar conèixer-nos i mirar de solucionar un problema d'un xaval que pot donar molt més d'ell mateix a l'institut. Un xaval que és un rugbista vocacional i que té nombroses inquietuds musicals, que s'ha fet d'estimar malgrat que la seua motivació escolar no està enlairada precisament.
A les 11.30 va ser el moment d'una altra reunió molt interessant, amb la participació del psicòleg del centre i de la logopeda. Plegats  havíem de tractar el cas d'un xaval que té problemes de dislèxia, que el força a un comportament molt desigual en diverses assignatures. És capaç del millor i del pitjor. Valorar el futur acadèmic d'aquest alumne és tot un repte, ara ens cal encarar-lo de la millor manera possible. No és un cas fàcil, però estic segur que ens en sortirem. La qualitat humana del xaval és extraordinària, malgrat les dificultats que pot tenir per superar l'ESO i les incerteses sobre el seu futur escolar...
Finalment, a les 12.30 vaig tenir una tercera reunió amb els pares d'un dels alumnes amb els quals tinc més feeling personal. Va començar el curs molt positivament, que ens va carregar d'il·lusió a tot el professorat. Venia de dos anys força dramàtics en els quals va repetir 3r d'ESO i va rebre la promoció automàtica respectivament. Enguany semblava endreçar els estudis, però li hem notat una altra forta davallada des del desembre. Els pares estan molt preocupats, preocupació que comparteixo, ja que a manca de motivació també hem d'afegir un seguit de faltes d'assistència. Ajudar a refer el camí escolar d'aquest xaval és també tot un repte. Es tracta d'un bon futbolista al Blanca Subur, un xaval guapo que té moltes pretendents, i que sembla que els estudis no són el seu principal interès...
El contacte directe amb els pares  i les mares i amb altres professionals de la docència m'ha donat una gran satisfacció personal. Ja dic que em motiva la feina de tutor i estar molt  al damunt d'aquests nois i aquestes noies que es juguen el seu futur acadèmic, el qual afectarà directament la seua vida futura, tot i que massa sovint no se n'adonen d'aquest fet. 
Jo no em puc imaginar la meua vida fora de les aules. La meua vida sense el contacte amb l'alumnat, amb satisfaccions i decepcions, i també aquesta tasca de relació amb els pares que m'ompli d'allò més. Una jornada plenament satisfactòria, que esperem que tingui uns resultats molt positius per als tres alumnes en qüestió.

Les agitades experiències viscudes per una alumna de classe alta a l'institut Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf) han estat novel·lades per l'escriptora Maria Rosa Nogué, filla de Vilanova i la Geltrú i antiga professora de llengua catalana del centre. Es tracta de  La noia del descapotable,  editada per Columna Jove. Aquesta novel·la juvenil té com a  protagonista principal  l’Andrea, una noia de família adinerada que va ser expulsada d'un col·legi privat de la població, on s'impartia l'ensenyament en anglès i amb un alumnat amb un significatiu poder adquisitori,  que es creia amb tots els drets a causa de la seua procedència social. La seua arribada a l'escola pública  li va alterar radicalment el model de vida, el seu pensament i el seu cercle d'amistats. Tot plegat, massa canvis per poder digerir amb facilitat i en un curt marge de temps. A més, la seua vida va complicar-se d'allò més a causa d'un important escàndol financer que va afectar directament el seu pare, el qual va provocar un important daltabaix familiar, quan justament era una família que feia anys que vivia senzillament de cara a la galeria. L'arribada a casa de la iaia deixava enrera un món d'aparences totalment superficial.
La novel·la analitza acuradament les relacions amoroses entre els i les adolescents, just quan acaben de descobrir l'activitat sexual i el que aquesta comporta quant a canvi personal. L'autora aconsegueix retratar  els sentiments entre aquests joves que s'enamoren i es desenamoren amb facilitat. La narració conté igualment  una important part de crítica social que recau damunt d'una classe social determinada que s'ha enriquit amb rapidesa i que vol aparentar allò que no és, deixant molt malament justament allò que ells entenen com a moralitat.
Amb una narrativa amena, pròpia del gènere, la Rosa Maria Nogué introdueix els i les lectors/es en els quefers estudiantils, les relacions amoroses, les relacions d'estira i arronsa professor-alumnes, i el seu comportament a l'aula o fora. Els personatges es contraposen els uns als altres, la qual cosa permet la combinació de tota mena de sensacions que articulen la narració. 
Pren força la figura del Peter, el guapo de la novel·la, que es contraposa a la del Robert, el xaval més popular de l'insti, el qual tothom coneix de quin peu calça. Té un treball per guanyar-se la vida, però també acumula els guanys amb el comerç de drogues, alhora que  és famós per tota la contrada. Tots dos es relacionen amorosament amb l'Andrea i podem comprovar el diferent tracte que li donen.
Els desencontres entre els progenitors de l'Andrea són un altre tema de denúncia. Tots dos mantenen vides paral·leles que són de domini públic, malgrat que han de mantenir la imatge de matrimoni unit per conservar un estatus social que tothora trontolla. La figura protectora i estimada de la iaia cohesiona les relacions familiars i dota la història de profunda humanitat.
La Maria Rosa Nogué s'ha apropat a l'ambient estudiantil i a les problemàtiques d'adolescents d'una manera entenedora. Creiem que se  n'ha sortit amb escreix amb una  història alliçonadora, viu retrat de la vida d'adolescent, carregada d'il·lusions i d'incerteses al mateix temps.
No cal dir que és tot un honor i tota una fita per a l'institut Joan Ramon Benaprès haver estat objecte d'una novel·la, la seu d'unes vivències de joves que tenen tota una vida al davant. La vida en un centre de secundària no és novel·la, és realitat, però el gènere novel·lístic s'hi pot trobar ben còmode.  Ens hem de felicitar tots i totes per la publicació de la novel·la del Benaprès.

Avui és el darrer dia de classe abans de l'aturada festiva habitual de finals de desembre. Ha estat un trimestre intensíssim, que m'ha permès  motivar-me i aprofundir moltíssim en diverses tasques d'ensenyament en la meua nova etapa com a professor de secundària. M'ho he passat molt bé amb tots els meus grups de l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf): 4t ESO A, 3r ESO A, 1r ESO A, 2on Cicle inicial de cuina, i els cinc grups de batxillerat als quals imparteixo classes  orals. Voldria destacar la introducció que he fet darrerament amb diversos grups a alguns aspectes del dialecte americà, la qual  crec que ha estat força interessant amb l'ús de vocabulari específic i els exercisis escoltats que els han permès adonar-se de la diferent pronunciació i entonació americana.
La setmana passada vàrem tenir les diverses juntes d'avaluació, les quals varen ser força interessants atès que, òbviament, ens varen permetre debatre sobre el funcionament dels grups respectius. De manera especial vaig gaudir de la junta de la meua tutoria, parlant dels xavals i intentant enfocar el seu futur acadèmic. Els resultats no han estat gens dolents, millors que a la pre-avaluació,  la qual cosa ens ha permès felicitar l'esforç i les notes  de 5 dels membres del grup, a la vegada que  creiem que la resta poden progressar positivament. Només contemplo la possibilitat que un parell hagin de repetir curs, els altres podran fer el salt al batxillerat o a un cicle. 
També valoro positivament l'aprenentatge que estan realitzant 12 alumnes de 3r ESO A, als quals els faig un reforç a l'alça de listening i speaking, que crec que donarà un veritable impuls i progrés en l'estudi de la llengua anglesa.
Amb els i les  alumnes del cicle de cuina no m'ha estat fàcil  de connectar. Potser perquè l'anglès no és precisament la seua assignatura favorita ni la principal del currículum del cicle, i al principi la nostra relació era força distant. Crec que me n'estic sortint finalment i ens hem apropat moltíssim darrerament, la qual cosa em fa molt feliç. Estem tenint classes força interessants, centrant-nos en el vocabulari específic per als treballs de cuiner, recepcionista o cambrer, i també amb l'anàlisi de textos els quals escoltem posteriorment.
Durant la jornada d'avui, els tutors de 4t ESO i els alumnes hem de portar la indumentària de Santa Klaus i rebre la resta de l'alumnat. Tots i totes portarem  la gorra del Pare nadal i repartirem caramels. Després hi ha diversos torneigs esportius organitzats, en esports com voleibol, bàsquet  i ping -pong, així com diversos tallers de creació. Al migdia els tutors repartirem les notes i farem els comentaris necessaris. Al nostre grup també celebrarem l'amic invisible, ja que vàrem prendre la decisió a darrera hora.
No acostumo a manar deures per als dies festius, ja que prefereixo fer l'ensenyament intensiu durant els dies de classe acadèmica. Només em queda desitjar a tots els i les meues alumnes, amb els i les quals crec que he aconseguit crear un bon lligam, molt bones festes i que rebin molts regals i tornin carregats d'il·lusió d'adolescent, que ens permet mantenir la flama de la il·lusió als professionals de la docència.

A la foto de l'apunt podem veure uns nois i unes noies molt feliços/es. Estan construint una piràmide a l'hora d'educació física al gimnàs de l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf). Són els i les alumnes de la meua tutoria, de 4t ESO A.   Ja he parlat sobre ells en diversos apunts anteriors i he deixat constància per escrit de la meua estima per ells/es. S'ha acabat el període d'exàmens del primer trimestre. Ahir dimecres, a la tarda, vàrem tenir la junta d'avaluació. Com vàrem acabar tard, va tocar-me quedar a passar la nit a una pensió de Sitges. Ja havia pogut consultar la majoria de les seues notes al programa Saga del departament d'ensenyament de la Generalitat. Estic molt satisfet perquè en general han anat molt millor del que em pensava. N' hi ha unes quantes que ho han aprovat tot, la qual cosa no havia passat a la pre-avaluació de finals d'octubre, així com d'altres les notes dels quals són força bones mostrant un rendiment força positiu. Quant a l'anglès, hi ha hagut un excel·lent i quatre notables, i molt pocs suspesos... Es veu que el profe és una mica tolerant a l'hora de posar notes...
Aquest somriure que podem veure a les seues cares es podrà repetir. No hi ha cosa més bonica que el somriure d'un infant i d'un adolescent. Són moments de joia irrepetibles a un institut, els quals enyoro de debò. Del meu període de batxillerat, al Joaquim Bau de Tortosa (Baix Ebre), 1981-85, recordo amb gran estima alguns amics inoblidables. I algun professor, com l'ancià  Manel Pérez Bonfill, al qual dedicaré l'apunt de demà divendres. en la seua faceta com a escrptor, ja que comentarem el seu darrer recull de contes al Club de lectura de la biblioteca de Tortosa. Dels dos primers cursos, hi ha l'Agustí Ribes, de La Cava, i el Guillermo Príncep, de l'Aldea, amb els quals he continuat tenint  relació durant aquests anys. De 3r BUP i COU hi ha un nom molt especial: l'Àlex Castells, de Santa Bàrbara (Montsià), al qual li vaig dedicar un emotiu apunt quan la victòria del Barça a la Champions a Roma, ja que ha tingut una desgràcia física irreparable i penso molt amb ell cada cop que guanya el Barça, equip pel qual sentíem gran passió tots dos durant la nostra època estudiantil. Àlex era un dels nois més guapos  de l'institut. Estava fent una interessantíssima carrera com a músic professional, i una desgràcia física li ha donat poc sentit a la seua vida abans dels 40!!! Als i a les meues alumnes sempre els i les dic que han de gaudir al màxim del moment, casos com el de l'estimat Àlex són ben alliçonadors...
Al mes de juny m'han demanat que els acompanyi en el viatge de final de curs a Itàlia. Em fa molta il·lusió perquè crec que he establert uns lligams molt bonics i afectuosos amb ells/es. Ja em pregunten si seré tolerant, si deixaré sortir, si deixaré fer certes activitats que fan els i les més joves...Confesso que tinc ànima d'adolescent i que l'exterioritzo en nombroses ocasions. A mi m'agrada l'aula i el contacte directe amb l'alumnat, les converses amb ells i les seues inquietuds i problemàtiques. Les notes no són allò més important, sinó part de l'ensenyament acadèmic. Allò més important són les vivències i l'aprenentatge progressiu.

De moment, a gaudir d'unes setmanes de festa i a carregar piles per afrontar el proper trimestre i aconseguir un aprenentatge positiu.

Merry Christmas and a Happy new year!!!!

PD. Dalt Marina i Lorena. Al primer pis, Maia, Ivan, Ariana i Alexandra. Baix, Ignasi, Dani, Niko, Jose i Jordi.

A l'apunt d'avui em complau novament de parlar sobre els nois i les noies de la meua tutoria, 4t ESO A, a l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf), amb els i les quals vaig començar aquest cicle d'apunts que estan tenint molt bona acceptació entre els i les usuaris/àries del bloc. Ja vaig escriure anteriorment que els i les tenia en molta estima, la qual se l'han guanyada en només unes poques setmanes que portem de curs. No són un grup gaire conflictiu i tenen un tracte molt complaent. Com acostumo a ser força sincer, ells/es saben ben bé què opino de la seua actitud envers l'estudi i del seu comportament a classe, però. Per ser suaus, direm que no són gaire treballadors/es, no són aus matineres precisament, una mica sorollosos/es i que peguen en malaltissos/es... no direm campaneros/es que m'ho negaran amb contundència... Personalment dedico llargues estones al funcionament adequat del grup. Em motiva moltíssim fer feina que els i les pugui beneficiar i solucionar les problemàtiques internes que calguin. A hores d'ara ja m'he reunit amb 12 pares i mares i també amb 13 alumnes diferents, d'un total de 20 que conformen el grup. Les entrevistes amb els progenitors són força complaents atès que normalment els agrada molt parlar de les problemàtiques dels seus fills/es, i crec que se'm dóna bé escoltar i aportar el meu gra de sorra si s'escau. N'he tingut algunes d'especialment agradables, en les quals hem intercanviat vivències amb els i les fills/es molt interessants, alhora que també hem trobat el temps per parlar de coses dels adults que ens apropen un xic a docents i pares. També vull remarcar les converses que tinc amb els propis xavals, ja que ens permeten conèixer-nos millor i entaular una entranyable amistat. Aquí caldria discutir aquella dita que expressa que amb un/a professor/a o amb un pare/una mare no s'ha de ser amic ja que ocupa una esfera diferent. A mi no em costa posar-me al costat de l'adolescent i entendre els seus sentiments i interessos, i m'agraden les seues converses desinvoltes i la seua manera d'actuar força més desinteressada que la del món dels adults. No em costa agafar un bon vincle amb ells/es...si es pot dir amistat???
En altres apunts he parlat amb estima sobre els i les esportistes, els grallers o el Mosé, un xaval que va sorprendre'm en una conversa recent pel seu excel·lent nivell cultural, la seua conscienciació en temes socials i la seua gran humanitat. D'eixe conjunt humà voldria destacar igualment l'extremada noblesa i personalitat desimvolta d'en Nico (el rugbista de la foto), un xaval que va guanyar-se la meua estima des d'un principi pel seu tracte humà, per la seua sinceritat i pels seus modals exquisits, no gaire freqüents en els i les adolescents, malauradament. També destaco l'amistat via messenger que he agafat amb l'Ivan (tot i estar a les antípodes en els seus gustos futbolístics... català i d'aquells, Mare de Déu de la Cinta!!!), o amb l'Alexandra, amb la qual passem estona llarga xatejant,  com si  jo fos un altre adolescent... I continuaré parlant amb sentiment sobre ells/es... sobre aquell senyor del patinet que em fa parlar tant perquè continua arribant tard a classe malgrat que li he estirat les orelles en més d'una ocasió (que pesats que són a voltes els profes, oi, col·lega!!!)... d'un altre rugbista, que toca la guitarra i li agrada la música rap, però que no m'ha entregat els deures quan jo havia dit en públic que si no ho feia el suspendria (què he de fer, senyoret meu???)... de l'Ignasi, al qual vàrem anar a veure com jugava a futbol amb la Blanca Subur el cap de setmana que vàrem quedar-nos en família a Sitges i  que segueixo de ben prop perquè enguany sembla encaminar correctament el seu curs acadèmic... de l'Abel que ha començat el curs tard però amb força per l'estudi (excepte en dibuix!!!), al qual se'l veu molt feliç... de la Rosa (m'encanta tenir una alumna amb el nom de la meua filla), una noia maca amb forta personalitat i bon nivell d'anglès que sembla la més adulta del grup... de l'Ariana, amb la qual hem xocat una mica pel caràcter respectiu, tot i que la sang no ha arribat al riu, de la qual aprecio moltíssim l'esforç que està fent, ella ja m'entén... del Dani, molt bon xiquet i graller (la cultura popular és  la meua debilitat!!!), tot i que l'anglès i ell no són gaire amics... del Sàndor que hauria de treballar més i prové d'un país que m'apassiona, Cuba (si no fos català, m'encantaria ser cubà)... de la Lorena, una noia amb qui compartim sentiment en blau i grana, però de la qual espero molt més en l'aprenentatge de l'anglés... de l'altre Ivan amb el qual ens separa el fet que té problemes amb la llengua catalana ja que fa relativament poc que va arribar d'Ucraïna (ell és la meua assignatura pendent, li hauria de dedicar més atenció)... Admeto que he deixat per al final un bon nombre de noies: la Natàlia, l'Stephanie, la Yukari,  la Laia, la Marina, la Maia...  les quals m'he d'esforçar de debò per conèixer millor i  fer més lleugera la distància que ens separa encara, la qual cosa estic convençut que  aconseguiré, tot i que no tot depèn de mi...
En una enquesta personal que els vaig passar a l'hora de tutoria la setmana passada varen donar-me una valoració força positiva del meu treball i del tracte que reben per part meua, la qual cosa he de confessar que va fer-me molt feliç. Tot i això, remarcaven a l'uníson que crido massa i que mano deures excessius, la qual cosa escoltaré i intentaré remeiar. Quan hi ha unanimitat, alguna cosa deu haver de veritat!!! Rodolí... També criticaven un cert favoritisme envers alguns alumnes, nois en particular... Ho he d'admetre, sempre he tingut més feeling amb els nois d'aquesta edat... és un defecte de fàbrica. És com si situant-me al seu nivell, em tornés de sobte adolescent. És com si xerrant i apropant-me a ells, recobro els anys feliços de quan era alumne de l'Institut Joaquim Bau de Tortosa (Baix Ebre). És com si em negués a deixar de ser un xiquet, malgrat que ja fa més de vint anys que tinc vint anys... Vaig tenir una adolescència complaent, que sembla que a voltes no vulgui deixar enrera i el contacte estret amb els xavals manté...
Tot plegat són els meus xavals i les meues xavales, pels quals m'encanta interessar-me i ajudar-los en allò que estigui al meu abast. A voltes en fan enfadar i molt, i ells/es ho saben i sembla que no els importi gaire... Qué hi farem? That's life!!! Però em quedo amb el tracte humà, amb tot allò positiu que hi ha amb ells/es, que és  molt...Els i les dedicarem uns versos, com solc fer a la secció d'aquest diari personal on line en què parlo dels Mites en blau i grana, sobre els meus grans ídols de la història del Barça. Sempre dedico versos eixits del cor a aquells/es que m'estimo o admiro:

S'obren les portes del centre  i les rialles agafen so
en un matí de tardor... a primera hora.
Hora d'escola, d'il·lusions i d'anhels
d'adolescent que cerquen alicients de vida.
La xerrera desinvolta ocupa el seu espai.
Som a l'hora d'anglès, la parla universal
que ens prediquen pel darrera i pel davant
que és crucial  de conèixer i dominar. 
El xaval fa un esguard a la pissarra i s'atura 
en un punt gramatical que l'angoixa.
La noia comenta la jugada amb l'amiga
del costat... que troba la solució adequada.
I el senyor professor enlaira als quatre vents
l'explicació del moment... i es queixa... i crida
...i s'enfada perquè no se l'escolta... suficientment.
Eixa és la rutina del dia d'avui... de sempre.
Eixa és la joia d'un moment quotidià
per aquell que estima la docència
i de la vivència a l'aula en fa... VIDA.

Ara i ací... canta el poeta els versos més bells
en  nostra llengua catalana.
I ens arriba a l'ànima i reflecteix com un espill
una llàgrima... que ens il·lusiona i agermana.

Som i serem de nostra escola sitgetana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha escola més ufana
sota la capa del sol.

A la contraportada del número d'aquesta setmana del setmanari L'Eco de Sitges, que correspon a la secció Perfils locals,  s'ha publicat un extens resum de l'entrevista que em va fer el locutor Joan Tutusaus al programa magazine del matí de ràdio Maricel de Sitges (Garraf), sobre la qual ja vaig fer cinc cèntims aquí al bloc.
Repeteixo que em va fer molta il·lusió que em cridessin de l'emissora, així com  també ara haver-la pogut llegir en format paper, ja que m'interessa moltíssim integrar-me a la població on treballo. En l'entrevista vaig poder parlar dels meus objectius i criteris professionals en l'àmbit educatiu, la qual cosa va marcar distàncies d'altres entrevistes a ràdios o diaris en els quals parlo habitualment de literatura o de política. Parlar de l'ensenyament em motiva moltíssim, més encara del centre on treballo, l'Institut Joan Ramon Benaprès, i dels meus alumnes en particular.
L'Eco de Sitges és un dels rotatius més antics de Catalunya que continuen publicant-se, amb una trajectòria de més de 130 anys. Entre les plomes que hi escriuen està la Vinyet Panyella, probablement l'autora i poeta sitgetana més coneguda en l'actualitat. S'hi troben les seccions habituals dels rotatius comarcals, que dediquen moltes pàgines a l'esport i també a la vida cultural. Tanmateix en aquest exemplar hi ha inclos el Butlleti del Centre d'estudis sitgetans que justament parla del sector educatiu a Sitges.
En aquest mateix número també m'han publicat un article sobre El Cau ferrat, que vàrem visitar la meua família durant aquest mes de novembre. De fet, és el mateix apunt que vaig publicar aquí al bloc fa uns dies.
M'havien cridat a l'entrevista per interessar-se pels apunts Vida d'institut que vaig escrivint periòdicament en aquest diari personal on line, i que estan tenint una magnífica acollida. Podem comprovar amb joia que els blocs ens ajuden a difondre moltíssim les nostres afeccions i activitats, i criden l'atenció dels mitjans de comunicació més tradicionals.
No podia deixar de compartir aquesta satisfacció amb tots els usuaris i les usuàries.

A l'apunt d'avui em fa molt de goig parlar sobre un fet força complaent que té relació amb el meu alumnat a l'IES Joan Ramon Benaprès de Sitges. En altres apunts he escrit passionalment sobre els xavals que practiquen diferents esports o altres que tenen  gran estima per la música tradicional i la cultura popular (Dani, Rafel, Pau). En el cas d'avui voldria fer esment d'una conversa molt agradable i instructiva que vaig tenir el passat dimarts amb un alumne de la meua tutoria, 4t ESO A, sobre els quals he fet cinc cèntims en anteriors ocasions ja que els tinc molta estima. Es tracta aquest cop de Mosé Pascucci. Era l'hora de dinar i m'estava menjant l'entrepà al pati com de costum, quan se'm va apropar aquest noi i vàrem endegar una conversa sobre temes quotidians. Durant els dos mesos i mig que fa que el conec, ja m'havia adonat que el xaval era molt culte, tot i que té dificultats en algunes assignatures entre les quals l'anglès. Durant la conversa vàrem  enraonar sobre temes ben diversos i em demostrava un sorprenent i excel·lent nivell cultural i una gran humanitat, la qual cosa m'agrada destacar per damunt de tot. En un punt de la conversa, a causa d'una confessió meua, vàrem canviar d'idioma i vàrem parlar en italià, que és un dels seus idiomes a casa, el qual jo comprenc prou i faig el que puc a l'hora de posar-lo en pràctica. Va nàixer a Roma, ciutat on  passà la seua  infantesa, i el seu pare és del país transalpí... Em va sorprendre d'allò més el seu coneixement sobre la cultura italiana, sobre la comèdia i els cinematògrafs dels anys 1950, sobre llibres i temes filosòfics... També la seua passió per temes polítics, el seu coneixement dels polítics italians i de les diverses ideologies (fins i tot del famós PCI dels anys 1980, el totpoderós partit comunista italià, també de la contrarietat que suposa l'escassa honestetat dels polítics italians (tot i que altres espanyolistes com Paco Camps i molts psoecialistes els segueixen de prop...).
Vaig passar una estona molt agradable amb ell. Quan era l'hora de tornar a classe, a les 3.30, no vaig poder estar-me de fer-li una abraçada de tot cor en reconeixement a la grata estona que havíem passat junts i l'admiració que em suposaven els seus coneixements i la seua forma de ser. No es tracta d'un alumne brillant en notes, es tracta d'un alumne brillant en coneixements, una aspecte que valorem moltíssim els   i les docents. De ben segur que molts professors/es que llegeixin l'apunt sentirien el mateix que jo. Molt sovint ens queixem de l'escàs nivell cultural de l'alumnat, o del seu nul interès en saber coses que no surten a l'examen. Amb Mosé passa tot el contrari. Ell és molt conscient de les seues limitacions en alguns aspectes educatius, en canvi té una facilitat enorme per anar adquirint coneixements i per interessar-se per temes socials i humanístics. El xaval em va demostrar una gran maduresa, que és per a treure's el barret. De vegades pots sentir admiració per un gran intel·lectual que té una manera impressionant de transmetre les informacions adquirides al llarg dels anys. A mi, aquest alumne del qual sóc tutor, em va impressionar... sobretot la seua forma de ser, ja que amb 15 anys és difícil de trobar un xaval amb aquestes qualitats.
De vegades, ens anem flagelant parlant dels aspectes negatius de les nostres classes, de trobar-nos amb xavals que presumeixen de la seua mala educació o del seu nul interès en aprendre. Doncs cal destacar els casos contraris que ens serveixen per carregar piles i per continuar caminant cap a Itaka... parafrejant l'estimat i admirat Oleguer Presas, futbolista culte i patriota... I és que torno a repetir, la qualitat humana del Mosé m'ha servit per preparar-me les classes de la setmana i els aspectes tutorials amb més estima i més interès. Em sento molt motivat per l'ensenyament, però sempre cal aquest tipus d'alicients per autosuperar-te i creure de debò que els i les docents tenim un paper molt important en la formació dels nostres alumnes, la qual cosa ha de repercutir per força en la societat. A mi m'agrada tractar-los com a amics, i crec que ho estic aconseguint amb uns quants del meu grup de tutoria (Nico, Alexandra, Ivan, Dani, Mosé, Ignasi)... espero poder arribar a totes i a tots durant el curs acadèmic. Que bonica és la il·lusió i l'aprenentatge d'un/a adolescent!!!

Amb intenció destructora s'ha volgut crear una imatge pèssima del professorat durant els darrers anys, difonent la idea del nul treball als nostres centres educatius a causa dels suposat avantatges laborals que rebem com a funcionaris. En l'apunt d'avui voldria parlar precisament de dos fets molt positius que demostren el dinamisme existent en molts instituts, la qual cosa ignoren els savis instruïts que ens destrueixen perquè sí. Al nostre departament d'anglès comptem amb la presència d'una noia anglesa, l'Ema, que ens ajuda en les classes de pràctica oral de l'anglès a la resta de professors. És una becària que ens pot acompanyar en determinades classes. Treiem un bon fruit de la seua presència amb el reforç significatiu en grups de batxillerat, amb els quals podem idear unes converses interessants i molt profitoses per millorar el nivell oral de l'alumnat. Personalment també m'ajuda divendres al matí amb el grup de 3r ESO A. Aquest era un grup extens, 28 nois i noies. A principi de curs m'era molt difícil d'enfocar les classes ja que hi havia nivells molt diversos entre el nombrós alumnat. Vaig decidir agafar el bou per les banyes i me n'estic sortint d'allò més, per la qual cosa estic molt content dels resultats. Com a exemple, faig 7 adaptacions a nivell bàsic per xavals el nivell dels quals és molt baix. Intento fer-los treballar conceptes bàsics i, almenys, que vagin progressant tot i que a un ritme lent. En canvi, podem fer un reforç a l'alça significatiu amb 11 alumnes, que reben el suport oral amb l'Ema i m'estan responent molt bé amb la preparació de la llengua escoltada, el listening. Crec que a final de curs podrem parlar d'un any molt profitós en l'aprenentatge de l'anglès per a aquests nois i aquestes noies, cosa que no hagués donat un duro la primera setmana de classe.
Reivindico aquestes classes i l'interès per reforçar parts significatives de l'aprenentatge d'un idioma estranger. I cal reivindicar aquest dinamisme existent ja que volem ser innovadors i treballem aspectes diversos de l'ensenyament. Personalment porto encara el model acadèmia quant a l'ensenyament d'anglès, han estat molts d'anys... Llavors potencio l'oral i el listening, parts essencials de l'aprenentatge, massa sovint oblidades als currículums acadèmics que ens forcen a un excessiu treball gramatical, el qual després costa aplicar en situacions de la vida quotidiana.

La vida estudiantil és rica en tota mena d'anècdotes, també provoca nombroses sorpreses quant a l'estètica que acompanya cada nova generació de joves. La manera de vestir dels adolescents habitualment sol esgarrifar les generacions més grans!!! En l'actualitat, un noi no vesteix a la moda si no porta pantalons baixos de cintura que permeten ensenyar bona part del calçotet. No només la tira de dalt, de vegades els pantalons els baixen fins a ensenyar tot el cul. Jo els he fet broma molts cops sobre la seua dificultat de caminar baix aquestes condicions. Sembla que caminin escaldats, amb les cames obertes i amb força dificultat per mantenir els pantalons en un lloc fix. Algunes noies també segueixen aquesta moda, però no és tan exagerada ni tan freqüent.
De vegades, qüestionar la moda de vestir del jovent pot semblar un xic carca, com ens passava quan els nostres pares ens renyien perquè començàvem a portar els texans estripats. No és la meua intenció, ni molt menys. Veure els calçotets dels nois ja forma part del panorama paisatgístic d'un institut. Una cosa he de dir, tots ells porten calçotets molt bonics, res a veure amb els que portàvem nosaltres a la seua edat. Sembla que ara es gasten més diners en calçotets que en corretges, una peça que ha passat a ser del tot innecessària.
Amb els consumidors d'aquesta moda, amb els meus estimats alumnes lluïdors de calçotets (amb els Nico, Ander, Mohamed, Jose, Jordi, Nathan, Kinsey,  Adrià, Ignasi, ...) bromejo dient-los que un dia me'n compraré jo de pantalons d'aquests i aniré a classe ensenyant el cul com ells. Els pregunto si seria ètic, o si quedaria bonic!!! Diuen que cap problema, tothom és lliure de vestir com vulgui! Primer hauria de passar per una botiga per adquirir uns calçotets de marca i estèticament vistosos. De ben segur que tindria bons consellers, ja que aquests nois estan al dia de les marques de calçotets i de com combinen tota mena de colors. Acostumar-me a caminar com ells seria un altre escull a superar... però tot s'aconsegueix si es té ganes...

El web de l'IES Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf) es diu El suro Virtual, un nom veritablement original que és l'espill veritable de l'ús que s'hi fa: l'habitual tauler (suro) informatiu que acostumen a tenir tots els centres educatius. Justament el seu responsable principal és tortosí: el professor d'informàtica i del departament de tecnologia, Víctor Lamote de Grignon (curiosament va nàixer el mateix dia que jo un any abans...), cognom d'una llarga saga de músics famosos arreu del país durant les dos darreres centúries.
Hi podeu fer una  visita per curiositat a la següent adreça: http://agora.xtec.cat/iessitges/moodle/. 
Aquest web és un instrument molt útil, que hem de visitar obligatòriament tots els professors i totes les professores per estar al dia de tot allò que passa al centre. Hi ha una zona de professors, una d'alumnes, una de visitants, etc. Cada actualització la rebem al correu personal diàriament. Crec que és una eina magnífica que ens ajuda a tots/es els i les professors/es a reciclar-nos en l'àmbit de la informàtica. Hi ha molts espais nous i costa acostumar-te, però és part del nostre aprenentatge quant a noves tecnologies.
El director del centre és un altre ebrenc, de la Raval de Crist - Roquetes (Baix Ebre), en Samuel Valls. Encara hi ha una altra professora de matemàtiques igualment tortosina, la Sole Horta; un professor del cicle de cuina de Deltebre (Baix Ebre), en Jordi Pinyol; i Ester, una professora d'Arnes (Terra Alta). Els ebrencs i les ebrenques ens anem extenent arreu. Sincerament, és molt agradable quan treballes força apartat de casa trobar-te amb gent de la comarca amb la qual comparteixes moltíssims sentiments, també la nostàlgia de sentir-te lluny... Justament dijous passat, mentre estava en hora de guàrdia, vaig sentir una dona de la neteja que estava dient de manera intensa a uns nois que havien de parlar en català, què sinó semblaven forasters... Doncs aquesta senyora amb tanta consciència lingüística era de Prat de Comte (Terra Alta). Em va alegrar el dia, i mira que era ben d'hora i  dijous quan tinc una jornada laboral extensíssima...

En un apunt anterior d'aquesta mateixa secció parlava amb orgull sobre els meus alumnes de l'Institut Joan Ramon Benaprés de Sitges (Garraf) que practiquen diferents modalitats esportives, molt especialment sobre els rugbistes. Avui tinc el goig d'escriure sobre diversos xavals que tenen afecció als àmbits de la literatura i de la cultura popular, els quals, com bé sabeu els  i les usuaris/àries del bloc, són una part veritablement essencial de la meua vida. 
En primer lloc, òbviament, he de fer esment d'un dels xavals de la meua tutoria, en Dani Pérez, que és un dels impulsors de la Colla de grallers sitgetana que acompanya els diversos grups d'animació popular de la localitat. A Dani li he fet arribar el CD Recapte de sons, el qual inclou la Jota de Campredó, que vàrem enregistrar la Colla Jove de grallers de Campredó l'any 2001, conjuntament amb una vintena de colles de les comarques centrals dels Països Catalans, i que va tenir una gran rebuda en l'àmbit de la música popular a les nostres terres.
Novament he de parlar d'en Rafel Ferrer, un xaval de 2on de batxillerat, apassionat del món casteller i de tot el que acompanya la cultura popular, també membre de la Colla de dimonis sitgetana.
Em complau igualment fer esment del cas d'en Dani Bernaus, alumne de 1r de batxillerat, que fa composicions literàries i musicals, i que usa les noves tecnologies per difòndre-les. Em va donar l'adreça del seu bloc personal, en el qual ha inclòs poemes i narracions de la seua incipient obra literària, els quals són del meu gust. A més, li he ofert participar al meu  programa radiofònic Lletres Ebrenques (Antena Caro Roquetes 96.0 fm), en el qual podrem escoltar els contes amb la seua pròpia veu. Sempre m'ha encantat donar cabuda als joves i incitar la seua passió literària o cultural, per la qual cosa no podia passar per alt aquesta possibilitat amb el Dani Bernaus, que confessa que la seua afecció literària arriba a partir de l'entusiasme personal que li causa la música rap i un model de vidal alternatiu, amb la il·lusió d'enregistrar properament una maqueta.
El cas del Cristian Beteta és ben singular ja que és un dels millors cantants sitgetans de música rap. Fins i tot un dia a classe ens va oferir una de les seues cançons i va demostrar el talent que té, tot i no ser el meu estil musical preferit. Aviat enregistrarà una maqueta i el podrem escoltar. Esperem que sigui l'inici d'una fructífera carrera en l'àmbit musical. El seu germà José, de la meua tutoria, també és afeccionat a la guitarra...
Podeu comprendre que m'emocioni parlant de joves que conreen la literatura, la música  i que tenen passió pel món de la gralla i de la cultura catalana. Tot això forma part del model de país que jo m'estimo...

En diferents apunts anteriors havia escrit sobre rugbi, un esport que és molt del meu gust, molt especialment a partir dels èxits aconseguits pel meu equip favorit d'aquesta modalitat esportiva, la USAP de Perpinyà (Rosselló), campió de la lliga de l'estat francès la temporada passada i més que un club com el Barça. També dels Dragons catalans, igualment de la vila perpinyanesa, de la modalitat de Rugbi-13, que competeixen a la lliga anglesa amb èxit divers.
Aquest cop voldria fer esment de la notable afecció al rugbi que hi ha a  la ciutat on treballo, Sitges (Garraf), que ha portat a molts dels meus alumnes a practicar-lo i a tenir la possibilitat de prendre part en competicions d'alt nivell. El cadet del Rugbi Club Sitges  es va proclamar campió de l'estat l'any passat, la qual cosa va ser un èxit de gran relleu, del qual tots els nois se senten extremadament  orgullosos. Molts alumnes meus juguen a rugbi, la qual cosa considero formidable ja que no només hi ha vida al voltant de l'esport rei, que tant m'agrada però que monopolitza la vida esportiva del país ja a una edat molt jove. Hi ha també un equip femení de rugbi a Sitges. 
Al Nico,  al Jose, a l'Otto, al Miquel, al Nathan, al Kinsey, al Cristian, al Daniel, a l'Ander i  a tots els altres rugbistes els encoratjo a seguir amb aquesta pràctica  i els desitjo els màxims èxits i la màxima autorealització personal.  Fins i tot a l'hora del pati, quan juguen alguna cosa mescla de rugbi i futbol, es veu l'estil de xutar rugbista, també amb les noies.
Quant als nois que practiquen el futbol, hi ha dos clubs a la ciutat: el Sitges i el Blanca Subur, una escola amb llarga tradició que ha donat futbolistes d'interès que han competit en categories importants de futbol estatal. Els mateixos desigs per a l'Ivan, el Dani, el Jonay (equivocat quant a gustos futbolístics... ell ja m'entén), l'Adrià, l'Ignasi i resta de futbolistes...que algun dia poden ser figures...
Les noies practiquen habitualment el bàsket i el volibol en equips competitius, i hi ha un interessant grup de futbolistes, un grup nombrós de les quals alumnes d'un grup meu de segon de batxillerat, que m'han explicat en anglès la seua passió futbolística.
Crec molt important la pràctica esportiva a aquesta edat, per a mi no és una cosa secundària, amb la qual cosa potencio l'afecció a l'esport dels meus fills. I mira que jo he estat futbolero i no futbolista, malauradament... Només vaig jugar uns partits amb el juvenil de la UE Campredó i després vaig encarregar-me durant 4 anys d'un equip de futbol sala a la meua acadèmia Nessie School d'Amposta, que guanyaren durant 3 anys consecutius el campionat de primavera de Campredó.
La zona del Penedès-Garraf (també aspirant a vegueria com les Terres de l'Ebre) gaudeix d'una llarga tradició a l'hoquei sobre patins. Pensem que hi ha equip de divisió d'honor a Vilanova i la Geltrú i Villafranca del Penedès, mentre que el Patí Sitges va perdre la categoria l'any passat i enguany juga a Primera divisió, al costat d'equips molt pròxims geogràficament com el Patí Vendrell, el Patí Monjos i el Patí Calafell.
Seguirem de prop el desenvolupament esportiu d'aquests xavals i aquestes xavales, que estudien a l'IES Joan Ramon Benaprès i que volen dir la seua en l'àmbit de l'esport.

Una de les tasques docents que he de realitzar durant aquest any escolar és el d'impartir classes orals d'anglès a cinc grups del batxillerat de l'IES Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf), on he estat destinat per dos anys. Val a dir que són classes anomenades Hora B, especialment motivadores, amb un grup reduït d'estudiants, molts/es dels i de les quals demostren tenir moltes ganes per millorar l'ús oral de l'anglès, la qual cosa és òbviament força gratificant per a qualsevol professor.
Des que vaig entrar en contacte amb la docència ara fa 18 anys a la meua acadèmia d'idiomes Nessie School of languages a Amposta (Montsià), puc presumir del fet  que  he tingut una molt bona relació amb un llarguíssim nombre d'adolescents. A més, com més grans millor. Forma part de la meua personalitat, ja que trobo molt més difícil ensenyar a nois i noies de primària. De ben segur que influeix el fet que sóc molt obert a l'hora de parlar de temes molt diversos i sense cap mena de  tabús, amb la qual cosa l'edat de l'interlocutor és força important. I aquesta mena de classes permeten establir una molt bona relació professor-alumne, a diferència de les més teòriques on et sols centrar molt  més en el temari pertinent.
Òbviament no podria fer esment de tots els nois i totes les noies que passen per les meues classes perquè configurarien un nombre considerable. Em permeto llavors la possibilitat de fer esment  d'alguns casos en particular que destaquen per algun fet en especial. 
Començaré per uns bessons anglesos, els germans Kinsey i Nathan Benzon, i la Daniela Duffett, els quals m'interessa que realitzin diversos exercicis de  reforç en la pràctica de l'anglès. Mentre practiquem conversa amb la resta de companys/es, ells treballen exercicis gramaticals d'alt nivell per tal que juguin amb el seu idioma i aprenguin punts gramaticals molt remarcables. Després els faig intervenir a les discussions, per tal que els i les alumnes s'avesin a la pronunciació nativa. Actuen llavors com a companys d'ensenyament, i crec que els motivo d'aquesta manera ja que és difícil motivar en la nostra assignatura a algú que parla anglès des que ha nascut.
També voldria fer esment d'algun alumne com Rafel Ferrer, el nivell d'anglès del qual no és especialment significatiu, ell ho accepta i diu que l'anglès sempre ha estat la seua creu, tot i  que amb la seua simpatia i el seu interès fa molt agradables les classes. El podeu veure a la imatge practicant la seua afecció com a casteller, al primer pis.
Ben significatiu és el cas de Michel Bai, un noi portuguès que ha après  anglès sol, self-taught!!!,  i té un nivell oral i gramatical molt bo. També voldria fer esment de xavals procedents de països com Pakistan, com Irman Haider, que han après l'anglès sense gaires aportacions gramaticals. 
L'excel·lent nivell i la simpatia que demostren el Marc Benazet, l'Otto, l'Angelo Calandra o la Marta Vega; la bona predisposició a l'estudi d'altres com el Pau López, la Jorgina Serra, l'Anna Escalona, la Marta Vega, la Júlia Alves, l'Aura Gutiérrez, el Ferran Gràcia, la Vinyet Bosch... la bona participació a classe del Dani Egea, l'Adrià Marcè, la Sofia Aldeco o l'Ander Cabré, un veritable dinamitzador de la classe... He fet esment de memòria d'uns nois i unes noies que aprecio i als quals desitjo ajudar a millorar el seu nivell d'anglès. Sento que m'he oblidat molts noms, que també podrien estar perfectament inclosos.
 Aquesta mena de classes són molt útils. Cal fomentar la participació a classe, fer-los/les adonar que és molt important agafar  fluïdesa, i que si s'esforcen, definetely poden. Esperem que a final de curs podem sentir-nos ben orgullosos de l'èxit aconseguit en aquestes classes, pel fet d'haver col·laborat a millorar el nivell oral de l'anglès d'aquesta colla de nois i noies que tenen anhel d'arribar prompte al món universitari, i als i a les quals desitjo moltíssima sort en un futur immediat.
De moment, a gaudir d'aquestes classes on ens agrada preparar temes concernents  a països de parla anglesa, English speaking countries, com Escòcia o Anglaterra; en les quals es pot parlar lliurement de futbol, de sexe, de llibres, de cinema, d'oci, de rugbi... de temes que, com ben sabeu els i les usuaris/àries del bloc, em motiven motíssim i encara més en la meua tasca com a docent.

Una de les experiències més recomfortants de la meua nova etapa professional com a professor de l'ensenyament secundari, a l'IES Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf), és el  fet de ser tutor. Ben sovint hem sentit veus que diuen que la tutoria suposa una càrrega important de feina per al professor, el qual no rep la recompensa pertinent amb un millor salari o amb un bon regust mitjançant el contacte més directe amb l'alumnat. De moment la meua experiència al respecte és, en canvi,  força motivadora gràcies a molts aspectes que passaré a explicar. Òbviament m'han assignat grups diversos de diferents cursos, als quals he d'impartir la matèria de la llengua anglesa: 1r ESO, 3r ESO, classes orals al batxillerat i Cicle de cuina.
El grup de 4t ESO A, del qual sóc tutor, es menja una  part important de la meua dedicació ja que m'he volgut implicar moltíssim en l'ensenyament d'aquests nois i aquestes noies. Tinc la intenció de  seguir de ben prop el desenvolupament escolar de cada alumne individualment.  El fet que el nombre d'alumnes, 20, no sigui excessiu m'ajudarà, de ben segur. Crec que he aconseguit un molt bon feeling amb ells/es, que ens ha permès establir uns llaços significatius de confiança mútua. Sortosament no són un grup especialment conflictiu, tot i que tampoc gaire treballador ni silenciós!!! Les classes amb ells són un xic sorolloses, i cal cridar-los a l'ordre força sovint per tal de gaudir  d'un bon ambient per a l'aprenentatge. M'he de discutir amb ells sobre la millora de l'assistència a classe, ja que n'hi ha uns/es quants/es que arriben en retard i que haurien d'entendre que no es pot faltar a classe amb excessiva assiduïtat. Tot i això, són un conjunt humà molt agradable i divertit que motiva al treball, a aportar tocs imaginatius en la tasca d'ensenyant, a implicar-me en la seua vida escolar. L'hora de tutoria ens serveix per intercanviar opinions sobre molts temes de caire social i juvenil, que tenen a veure amb problemàtiques diverses que els envolten. És allí on notes el tarannà de cadascú i on es destapen els seus interessos particulars, retrat veritable de la seua personalitat. Durant les darreres tres setmanes estan rebent un taller de sexualitat interessantíssim, per part d'una especialista, mitjançant el qual se'ls permet informar-se de tot allò relacionat amb el sexe, activitat i desig que estan descobrint a la seua edat. Mostren un gran interès i força maduresa, la qual cosa em complau moltíssim.
Personalment, he hagut de realitzar una  tasca entranyable com a tutor per una noia que estava hospitalitzada, que m'ha motivat moltíssim gràcies a l'estreta relació amb la professora que s'encarregava del seu ensenyament a l'hospital per a joves Sant Joan de Déu de Barcelona. Dilluns li donarem la benvinguda a classe, ja que ja li han donat l'alta mèdica, la tindrem entre nosaltres i la podré conèixer personalment. Tot un goig i una alegria immensa! Crec fermament amb el contacte directe amb els pares, la qual cosa  m'ha portat a convocar ja cinc entrevistes en un mes que portem de curs, i en un termini no gaire llarg voldria entrevistar-me amb tots. Fins i tot adequo l'hora de visites que tinc assignat a l'horari laboral dels progenitors, tot i que la meua dependència del tren no ho facilita. També em plau convocar  entrevistes personals amb tots els i les alumnes de la tutoria, la qual cosa vaig començar el passar dimecres, que em permet apropar-me una mica més als seus interessos i a la seua personalitat, i aprofundir en aquests llaços d'amistat impagable de què parlava abans. A mi m'encanta realitzar les feines de mediació amb el centre que em demanen, així com escoltar  les seues problemàtiques internes, que no sempre són culpa de l'institut, tot i que a ells/es els ho sembli!!! Els he donat el meu correu electrònic per tal que em facin arribar les redaccions amb anglès i altres deures, els quals contesto i corregeixo puntualment en horari extraescolar (la mítica de l'horari del funcionariat queda trencada...). Com confio moltíssim en les noves tecnologies, els he obert un bloc educatiu (englishsitges.blogspot.com) que anirem seguint de prop per tal d'anar millorant el nivell d'anglès. Alguns dels/ de les  alumnes em cliquen al messenger i portem a terme converses entretingudes (ara bé, en català i sense caire docent...), les quals m'omplin ja que aprofundeixen aquest feeling de què parlava abans. Voldria fer esment molt especial de la classe oral que vaig impartir divendres 16 d'octubre, ja que era un fet innovador que ens va sortir molt bé, la qual cosa m'ha fet molt feliç. Fins i tot m'ha portat a dir-los que canviaré el criteri d'avaluació, ja que penso valorar moltíssim la tasca que aquests/es nois/es facin a través de les noves tecnologies i de la participació a les classes orals. A veure si podem deixar de basar la nota en un examen escrit, on s'ho juguen tot a una carta, sobre temps verbals i punts gramaticals que han d'estudiar any rera any, tal com està montat el currículum educatiu de l'anglès a casa nostra.
No els descobriré pel seu nom, que per internet tot se sap..., però la varietat de personalitats i comportaments ens porta a aquell que fa cara de son fins a meitat matí, el que arriba amb patinet i fa tard perquè viu molt lluny, les senyoretes que es reboten davant de les lleis de l'institut (unes quantes...), aquell que a voltes es dorm a classe, aquell que necessita ajuda amb l'idioma, aquells que tenen un somriure dolç i enamoren les noies... Tot plegat un conjunt humà que m'estimo i amb el qual em sento extremadament compromès... L'ús de la llengua catalana com a eina de comunicació entre ells és millor que als col·legis on vaig treballar els anys anteriors a les comarques del Baix Penedès i Tarragonès, on estava baix mínims o era inexistent,  tot i que no és tampoc per llençar les campanes al vol.
Sobre els xiquets i les xiquetes de la tutoria continuaré parlant en un apunt posterior, ja que em complaurà fer esment de les seues afeccions esportives, sempre tan útils i necessàries en edat adolescent.