El dia d'avui ha estat ben estrany en aquest diari personal on line. A l'apunt Mites en blau i grana (3): Gary Lineker, l'autor d'un dels comentaris l'ha anat repetint en infinitat d'ocasions. Jo els he anat esborrant per no caure en la repetició. Al principi, creia que podia ser algun problema informàtic, ja que a voltes arriben comentaris endarrerits o repetits. Poc després m'ha estat senzill lligar caps... Fa uns mesos  un dels usuaris que solia escriure comentaris al bloc va amenaçar-me en, literalment, bombardejar-me a comentaris si jo no esborrava alguns de forts dels que es pengen amb freqüència aquí al bloc. He explicat mil cops perquè no esborro comentaris, i no m'extendré gens al respecte. Sembla que l'esmentat bombardeig ha començat!!! De fet, en un comentari de fa pocs dies ja vaig endevinar que passaria. El fruit d'aquest bombardeig és l'obsessió que algun/s lector/s té/tenen amb aquest diari personal on line. És increïble, però és així. Increïble, perquè es tracta de les opinions d'una persona sense cap càrrec polític, les opinions del qual es queden exclusivament aquí. I sóc lliure de tenir aquestes opinions!!!
He redactat aquest apunt no perquè hagin aconseguit fer-me cabrejar, amb la qual cosa els bombardejadors se sentin realitzats.  Només l'he redactat per informar els lectors habituals del bloc, agraeixo el fet que en són molts,  d'aquesta ridiculesa tan espantosament ridícula que ha passat durant tot el dia d'avui en aquest bloc. Tot plegat es resumeix en quatre adjectius: ridícul, fanàtic, obsès i espanyol.
He expressat en moltes ocasions la meua estima al País Valencià i la meua passió per la literatura escrita en aquest territori. Ara faré ús d'una típica frase molt valenciana: Que se'n vagen a fer la mà!!! que potser trobaran més gustet que bombardejant un diari personal on line.

L’Albert va pensar d’immediat en beneficis pecuniaris de pes. Un casament gai d’una persona de la seua fama podria aportar-li també molts bitllets en concepte de publicitat. Ningú podia imaginar que un vividor com ell, que havia tingut tantes relacions conegudes amb dones de totes les edats i condicions, li agradés allitar-se amb homes. Èxtasi.
L’acte sexual consegüent amb l’Antoni va ser d’intensitat extraterrenal. Llamps i trons. Aquesta oferta estrafolària havia tingut efectes magnífics. Era un veritable projecte engrescador que calia rumiar amb calma. Però, malauradament, el temps no li sobrava.
L’ordinador treia fum. La successió de propostes donava sentit a una història que estava assolint altres límits insospitats. I el monitor sempre atent a tot, pendent de cada nou pas que alimentava una història increïble que estava destinada a revolucionar el massa conservador mercat dels llibres.
Va aturar les propostes de tots dos per separat. Va demanar-los únicament dos dies. Els que necessitava per concentrar-se en la redacció i esperar que el relat li donés solucions. Les propostes havien accelerat el seu desig corporal, al qual li va donar una solució manual. No els volia veure en quaranta-vuit hores. El virtuosisme literari i els guanys encapçalaven la llista de prioritats.
La Cristina necessitava solucions ràpides. De moment, es podia quedar amb la seua iaia, però aquell no era el somni d’una vida com la seua. La mare del seu pare podia oferir-li només amor i res més, i això no era suficient. L’Albert Martí era l’únic que li importava, més ben dit allò que d’ell treia i que no ho aconseguiria mai amb cap altre. Ell era la veritable font d’inspiració per als seus estudis. No podria triomfar a la universitat sense el seu suport físic.
L’Antoni també exigia respostes ràpides. No acceptà el llarg termini de l’Albert. Volia veure plasmades les noves il·lusions ja. La idea de passar per l’altar d’un consistori el posava a cent. Els dubtes de l’Albert estaven aturant la seua reacció física, que estava a punt d’esclatar.
L’Albert va complir el termini. Al moment exacte en què va tenir la novel·la enllestida, va trucar  tots dos al mateix temps. Els va presentar i els va fer llegir el relat amb veu alta. Després els passà les imatges més interessants pel monitor. La Cristina i l’Antoni comprengueren el joc, i estigueren d’acord que havia estat una jugada genial. L’Albert els va proposar una possible millora. Havien de fer sexe plegats, amb una única condició:
- Jo exerciré amb vosaltres dos, però vosaltres no us podreu ni tocar. Mirareu però no tocareu.
La resposta fou positiva i el relat va haver de ser retocat. Va ser el toc decisiu que va donar relleu a la feina feta pel monitor. La novel·la va batre tots els rècords de vendes, i la pel·lícula fou estel·lar. L’estrena als Estats Units va causar un gran impacte social, amb queixes puritanes i entusiasme llibertari. A Barcelona va ser rebuda amb molta curiositat, ningú se la va voler perdre. L’Albert va ser durant molts anys de la seua vida un excel·lent carnívor que tenia una gran estima al fruit del mar. Va passar pel capellà laic dos vegades, i en totes dos va jurar fidelitat fins a la resta dels seus dies. Els beneficis varen ser molt alts, tant en l’àmbit corporal com en el financer.
I és que les idees de l’Albert eren força brillants.

A les nou del matí l'Albert va rebre una molt agradable sorpresa. A la Cristina no li apetia anar a la primera classe del dia a l’institut. Havia d’anar de pressa perquè a les deu tenia matemàtiques, i no se la volia perdre ja que  tenia un professor molt exigent. Era una alumna de matrícula d’honor en gairebé totes les assignatures, i aspirava a diplomar-se amb la màxima nota del batxillerat. La disbauxa carnal va durar vint minuts i tres segons, i va igualar qualsevol activitat orgàsmica anterior. La Cristina va haver de marxar com un llamp, si no volia que li tanquessin les portes de l’institut. Era una estudiant molt aplicada i eficient. Ja coneixem, doncs, dos facetes complementàries que enriquien la vida d’una jove molt activa.
Van passar set dies calcats per a l’Albert. Les mateixes activitats. Per parlar acuradament: Escrivia i follava, i amb el monitor engegat. Tot funcionava com ell tenia previst. Estava convençut que es trobava en el punt culminant de la seua trajectòria literària, ja que se n’havia eixit dels gèneres habituals i havia aconseguit ser del tot innovador, tal com li demanaven molts dels crítics literaris del moment.
Ha arribat l'hora de fer un salt qualitatiu en la història. La Cristina aparegué un dimecres la tarda al pis amb el rostre decaigut. Enrera havia deixat el seu ímpetu vital de noia que sabia com gaudir com ningú altre de l’existència. Li digué sense gaire tacte que havia marxat de casa. Els seus pares havien descobert que s’allitava amb homes molt sovint, la qual cosa no li perdonarien mai. Havien trobat fotos amb homes de tots colors, alçades i llargàries al calaix de la seua tauleta de nit. Ella també havia estat educada en un col·legi religiós, i els seu pares se’n feien creus que una noia de la seua intel·ligència i estricta formació religiosa hagués pogut caure en el món del pecat més irracional. Havia pensat en instal·lar-se al seu pis.
L’Albert no sabia com encarar adequadament una situació tan peculiar. La Cristina li va prometre tot tipus de dedicacions si passava pel jutjat. El joc arribaria al punt màxim. Aspirava a ser la seua concubina legal. Ningú la forçava, ella ho havia elegit. Havia nascut per gaudir del seu cos i n’estava orgullosa. I ja no faria sexe amb qualsevol com en altres èpoques, sinó amb l’Albert Martí, un jove de molt bona planta, un escriptor de renom, que sabia fer coses encara millor que les seues excel·lents novel·les.
L’Albert Martí necessitava temps per pair aquesta demanda. A voltes, pensava que li anava com anell al dit per al seu guió. Era Insuperable. Mai el seu cap d’imaginatiu novel·lista hagués pogut arribar a una perfecció tan gran. Li digué a la Cristina que anés a l’institut. La decisió es podia aparcar unes quantes hores. La màquina enregistradora estava al corrent de tot...
Poc després, l’Antoni va presentar-se a l’apartament. Aquest cop no volia fer sexe bèstia d’immediat. Sorpresa i grossa. Havia de parlar seriosament amb l’Albert, cosa que mai no havien fet anteriorment. Volia regularitzar la seua relació d’immediat. La nova llei els permetia ser marit i marit. La idea de follar com a casats era un nou repte que necessitava indagar. Li havien dit que els casats follaven menys, però més intensament. Al menys, valia la pena d'experimentar-ho.

L’Albert sentia com li pujava la temperatura mentre redactava cadascuna de les escenes de sexe per sexe. No li havia passat mai abans perquè  era el primer cop que escrivia aquest tipus de literatura. L’art literari dels sentits. Li va venir sobtadament al pensament una curiositat:
- Què en pensarien els editors i altres companys de gremi del seu nou  vessant narratiu?
I li produïa encara un escalfament més colossal. Se la sentia granítica, i hagués volgut tenir l’Antoni o la Cristina, la Cristina o l’Antoni, què més dóna!, al seu costat. No podia més, i encara no era migdia quan va haver d’aturar-se per trobar-hi una solució puntual en solitari. Òbviament, primer es va haver de molestar en posar l’on al monitor.
Després de la complaent aturada, va estar redactant la història durant hores. No va necessitar ni tan sols fer un incís per dinar. És fàcil d’entendre que l’estómac no era la seua part del cos més exigent. Va aconseguir escriure amb la temperatura completament normal.
A hores d’ara hem de comentar que l’Albert era l’autor de deu novel·les, tres reculls poètics, vuit peces teatrals i dos assaigs sobre el noucentisme i el modernisme en la literatura catalana. Era un escriptor de moda, que havia guanyat tota mena de guardons del màxim prestigi. Les dos paraules que el definien literàriament eren: intel·lecte i talent. En canvi, cap dels gèneres literaris anteriors li havien produït un plaer tan ciclopi. Acabava de descobrir que l’art de l’escriptura era una finestra oberta de bat a bat, i que amb aquest nou gènere literari  se sentia més que realitzat.
L’Antoni va acudir sense haver estat cridat a les nou en punt del vespre. La seua presència va ser considerada com una veritable benedicció del cel. Aquest cop l’Albert va agafar la iniciativa d’un primer moment. Va fabricar un dels actes més brutals i espectaculars dels que ell es podia recordar. L’Antoni va tornar a marxar sense dir bona nit. Era un costum o no tenia esma per pronunciar un mot. El seu pensament estava centrat únicament en la màquina de plaer inacabable que acabava de deixar en aquell pis modern i elegant de l’Eixample barceloní. La catedral del sexe dur. L’Albert va apagar el monitor immediatament, després d’haver contemplat amb atenció la seua darrera obra que sense cap mena de dubte seria altament apreciada.
L’Albert era un literat vocacional. Genuí. Tenia el mèrit de ser molt constant en la seua feina, ja que aprofitava tots els instants d’inspiració. Es va posar a redactar fins ben entrada la matinada. La història li agradava, l’argument era genial, i el desenvolupament de la narració depenia de la realitat. El fruit es veuria ben aviat. Quan els ulls ja se li anaven tancant, va disposar-se a anar a l’habitació. Va haver de tornar a alliberar-se sol, ja que no era el moment adient per trucar la Cristina, ja que ella vivia amb els seus pares, mentre que a l’Antoni ja l’havia deixat arreglat per una llarga estona.

L’Albert va seure al sofà i  va preparar-se un got de whisky amb gel. La seua ment girava i girava amb diversos capficaments que com una roda tornaven al mateix indret. Els seus actes eren de pel·lícula. Va pensar que si sabia explotar-los podria aconseguir alguns beneficis pecuniaris que li omplirien la butxaca. Seria el complement ideal per a la satisfacció corporal que ja rebia amb  freqüència inusitada.
Va posar-se en contacte amb un antic company de col·legi, l'Ignasi Vidal. Havien cursat el batxillerat junts en un centre de l’Opus Dei, on havien après que el cos humà disposava de mil funcions amb milions de possibilitats, mentre que les d’anar al lavabo eren les més secundàries. L’Ignasi era avui dia un conegut director de cinema impúdic, i havia obert recentment un “sex shop” en un lloc cèntric de Barcelona. La proposta que li havia de fer l’Albert segur que seria molt temptadora per a un empresari del cos com era en Vidal.
Era gairebé mitja nit quan l’Albert va suplicar a l’Antoni que li tornés a fer una visita. El va temptar dient-li que no podia agafar el son sense la seua presència física,  que ja havia provat anteriorment de fer córrer la imaginació mentalment però no havia donat cap resultat aquest cop. L’Antoni ho va enllestir veloçment. Va voler donar mostres de les grans qualitats com a mascle, i tot llest. L’Albert ja tenia la primera escena colpidora que cercava. L’Antoni va marxar després d’encendre una cigarreta i posar-li al company tot el fum dintre la boca. Aquest era el seu comiat habitual en nits de pressa. No va obrir boca. Poc després, l’Albert va prémer l’off del monitor que l’exalumne de la Santa Obra d’Escribà de Balaguer li havia facilitat.
Eren les set i mitja del matí quan va trucar a la Cristina. A ella, també li va exigir una visita per imperiosa necessitat. Calia que fes campana a primera hora de col·legi. Només faltaria a la primera classe, ja que ell li va assegurar pel davant i pel darrera que en tindria prou amb mitja hora. No li va costar gaire convèncer-la, i vint-i-cinc minuts després ja estava follant als seus llençols. Aquest cop va ser molt curt, però amb la Cristina els segons valien or i no calia perdre el temps amb afers banals. Quan va escampar líquid per segon cop, va aturar-se, va encendre una cigarreta i li va ordenar amb geni  que marxés.
Ell era un escriptor freelance, i tot i que no tenia ningú que el manés havia d’establir un horari laboral si volia guanyar-se les garrofes amb placidesa. Va engegar l’ordinador i va posar ordre a tots els detalls. Era una història eròtica i passional, passional i eròtica. No, era una història senzillament pornogràfica, en la qual no valien els sentiments. De fet, era un follar per follar. Així ho havien volgut la Cristina i l’Antoni, que encara no es coneixien, perquè així havia anat la història. Ningú podia sospitar el seu doble joc, però fins i tot quan ho sospitessin podria  arribar a ser més fascinant encara.

Aquests darrers dies s'ha fet públic que un dels sectors que s'ha vist més greument afectat per la crisi econòmica és el dels clubs d'alterne,  als quals, almenys a Campredó, vés per on, tota la vida se'ls ha dit cases de putes. Aquest fet era notícia de premsa no perquè hagin deixat d'anar en massa els obrers i els aturats, sinó perquè quant a davallada de clientela afecta  principalment  l'àmbit dels executius!!! Com les empreses han hagut d'anar retallant despeses a causa dels seus greus problemes econòmics,  han decidit acabar amb aquest premi extra, o incentiu, si es podia tancar un bon acord després d'una intensa jornada de negociació. Així que a alguns executius  els han tallat l'aixeta per a actes de bragueta!!! El llenguatge català és molt ric i permet, com veieu, que de quasi tot es pugui fer un rodolí... I ara per culpa de la crisi, follar fora de casa no els sortirà de bades a alguns senyors de la maleta i la corbata! És que la crisi és sinònim de retallades arreu, també quant a  plaers corporals sembla que van de davallada a nivell proporcional a l'estat d'ànim que la manca de diners provoca. Sembla que fins i tot els qui demanen els serveis, en volen de  més baratets... menys elaborats...
No fa gaire,  en un programa radiofònic que parlaven sobre la vida sexual dels catalans van assegurar que a Catalunya, estava comprovat, es follava més quan guanyava el Barça. És a dir, que la trempera de molts catalans depenia en bona mesura dels gols d'Eto'o o d'Henry (bé, de qualsevol altre...). Ben pensat, que guanyi el Barça anima els sentits i totes les parts del cos. I, per aquelles coses de la vida, em va venir al cap de cop l'impresentable de Vicente Boluda, president dels Messeta Boys, al qual les males llengües escampen que no se li hauria aixecat dimarts la nit cap allà les 10.30 a la sortida d'Anfield Road!!! I no parlo d'aixecar-se-li el cap o els braços!!!
Sembla, doncs, que per follar al país cal que guanyi el Barça i cal que  la borsa vagi de pujada... mai no hagués dit que tingués relació. Això sí, aquells d'ànima culé no tenim el follar pagat en clubs de relax, com se'ls diu als que freqüenten els executius; als altres locals més d'anar per casa (per ser suau) se'ls continua dient cases de putes.

PD. Vaig escriure l'apunt abans de la demostració blaugrana d'anit. I ara podríem fer enquesta sobre si van follar molt els culés anit...

A principis de la dècada de 1990 va ocórrer un curiós incident en  un estadi de futbol. Jugaven els de la messeta contra el Reial Valladolid. Un dels jugadors estel·lars de l'anomenada Quinta del buitre, Michel, estava situat a la barrera de l'equip rival per motius estratègics quan s'anava a tirar una falta directa. Una càmera televisiva va enregistrar Michel mentre tocava en diverses ocasions els ous de Vallderama, un jugador colombià que vestia la camiseta dels de Pucela. La seua intenció era únicament molestar-lo, òbviament. Va haver un rebombori gros aquell dia a Zorrilla, ja que qui havia realitzat la curiosa acció era un dels jugadors més famosos del moment. Vallderrama va declarar posteriorment que al seu país la gent  no solia saludar d'aquesta manera!!! Malauradament per tots els estadis on anava a jugar l'actual comentarista televisiu, havia de sentir una cançoneta amb connotació homòfoba: Michel, Michel, Michel... maricon, maricon, maricooooon. Sense voler disculpar ningú, probablement, els qui entonaven aquest crit no eren conscients que feien un cant homòfob, sinó que era una manera de ridiculitzar un jugador rival que llavors estava en un moment àlgid de la seua carrera futbolística.
Durant aquests anys, l'equip de la messeta era  qui acostumava a omplir capçaleres de diaris per motius sexuals. Alguns, però, aliens a la seua voluntat, com va ser el cas d'Emilio  Butragueño al qual  se li va estripar el pantaló i li va sortir al complert el pene (sigala, al meu poble), la qual va ser portada  de la gran majoria de diaris el dia següent. Mentre que el mexicà Hugo Sánchez, actual entrenador de l'Almeria, era l'especialista en marcar paquet amb el pantaló curt per tal d'aparentar tot un macho.
Sovint hi ha hagut comentaris sobre l'homosexualitat i els futbolistes. Un cop, Romario, aquell que jugava com si fos en dibuixos animats, va dir que hi havia molt d'homosexual als vestuaris, que es notava amb les mirades quan anaven despullats. Es deia que les paraules de l'astre brasiler, que presumia de tenir el cul més bonic del món, apuntaven a un emblemàtic i estimat jugador blaugrana del moment, que actualment està tenint molt d'èxit en una altra faceta de  la seua carrera esportiva. Segur que el genial futbolista brasiler no estava gens acostumat a veure imatges com les que encapçala el post, les quals el fan sentir encara incòmode. 
Esperem que prompte  els futbolistes famosos puguin reconèixer sense embuts  la seua homosexualitat i els puguem veure  acompanyats dels seus nòvios respectius. Seria un exemple molt bo de normalitat. Aquesta normalitat que costa tant en arribar i que provoca càntics com els que va haver de sentir durant molts partits Michel. Per cert, quin comentarista més desastrós en l'actualitat!!!  

No fa gaires dies en un popular espai radiofònic van fer un extens debat sobre el fet que quatre noies (amigues entre elles) d'entre 35 i 38 anys havien trucat al consultor de parelles del programa per queixar-se de la davallada significativa que havien tingut els seus marits respectius quant a desig sexual, els quals ja havien complert els quaranta anys. Totes elles constataven que hi havia  hagut una pèrdua tant en quantitat com en qualitat dels actes sexuals, i atribuïen la culpa exclusivament als homes que havien entrat en crisi personal.
He fet 41 anys al novembre i, òbviament, va encuriosir-me aquesta notícia. Vaig posar-me a la recerca per internet i vaig trobar diversos articles que semblen demostrar que els homes tenim el moment de màxim esplendor sexual entre els 18 i els 21 anys, mentre que les dones arriben a aquest nivell cap als 35, edat a partir de la qual sembla que l'home ja comença una evident davallada.
Personalment, l'arribada als  30  va deprimir-me força. Va agafar-me com una mena de malenconia personal, que em feia pensar que estava perdent la joventut; mentre que els 40 m'han agafat en el període més intens de la meua vida en molts aspectes. Aquest estat d'ànim de ben segur que ha d'influir en la vida sexual. Ara podria anar de mil homes i parlar del meu esplendor sexual als 40!!! I més d'un comentari m'aplicaria el qualificatiu de fantasma... Però repeteixo la relació entre l'estat anímic i el desig sexual és importantíssim quan abandones l'adolescència.
Precisament un important jove polític de les Terres de l'Ebre em comentava la setmana passada que li agradava tenir relacions sexuals amb dones més grans, d'entre 32 i 38 anys, uns quants més que ell, perquè són les que millor es comporten al llit. Aquesta asseveració reafirma tot l'anteriorment esmentat.
El sexe és salut a qualsevol edat. Recordo aquell acudit que pregunta en què se sembla follar i un cupó de l'ONCE... en què és la il·lusió de tots els dies. També per als que tenim al voltant de 40 anys, malgrat la nostra davallada en rendiment!!!

Molt sovint les cares dels diputats i polítics més importants del país ens  transmeten un sentiment de profunda distància, com si fossin persones de caràcter dur que  només tenen interès per la política i no gaudeixen d'una vida privada o d'uns comportaments socials com la resta de la població. El psoecialista Joan Ferran, un dels polítics que menys estima em causa, va declarar a un  rotatiu barceloní  que sembla el portaveu del PSOE, que estava segur que la diputada pepera Montserrat Nebrera causava fantasies sexuals als diputats socialistes del Parlament de Catalunya. El senyor que havia d'arrencar la crosta nacionalista (la nacionalista espanyola la porta intrínseca, però) ens ha volgut descobrir els desigs sexuals dels seus companys diputats. Sort que  aquest comentari no ha sortit de  la boca de cap independentista, ja que els hauria tocat demanar perdó i haurien estat objecte de duríssima crítica no només per part de la caverna madrilenya,  sinó que hi haurien ficat cullerada els Basté i companyia que  cada dia escombren més cap al partit (que no els ha contractat, però els ha recomanat per al lloc). 
Si són persones normals, no ha de ser-nos difícil d'imaginar diputats socialistes trempant a costes de la Nebrera, una senyora que no crec que per cert trempi gaire el no-nacionalista Daniel Sirera. Té  collons la cosa!
Jà vàrem comentar la xafarderia de  faldilles en què s'acusava Sant Josep M. Aznar a l'estat francès de ser el suposat pare  del fill d'una senyora ministra, la qual cosa faria créixer les banyes a la senyora Botella. És a dir, un home de moralitat immaculada al qual se l'acusa de deixar l'esmentada moralitat aparcada entre  cama i cama, perquè es veu que tampoc no la té de fusta.
La vida sexual dels nostres polítics no és gens difosa a casa nostra, al contrari del que passa a Anglaterra. De fet, un  diari anglès  va publicar que el darrer xiquet de l'expresident Tony Blair l'havien concebut al Castell d'Edimburg durant una estada de l'exprimer ministre i la seua esposa durant un cap de setmana de pasqua. Imagineu que algú se li ocorrís publicar on van ser concebudes les filles del borbó jove,  futur rei de les Espanyes, o que ens relatés el polvo amb postures incloses d'aquella nit. Amb el munt de programes escombraria que hi ha a les televisions estatals, de ben segur que hi hauria audiència que tindria gran interès en saber  on, quan o amb qui folla el borbonet.
O imaginem també que algú ens expliqués les fantasies sexuals de Sant Joan Antoni Duran i Lleida, senyor que malgrat el seu integrisme catòlic i pensament carca també  deu tenir els seus moments de trempera!

La borbona està a punt de fer setanta anys i ha decidit parlar, quan molts ens pensàvem que no en sabia ja que en públic només sol moure la mà. Cadascú és lliure de tenir els pensaments que vulgui, també en el cas que tinguis sang blava i et governi el poble amb tota mena de luxes per dret de bragueta. No qüestionaré mai el seu pensament religiós ni el de ningú. Només la hipocresia que desprenen algunes de les seues opinions: es va posicionar legitimament contra l'eutanàsia i l'avortament, però va obviar el tema del divorci. Son fill és casat amb una divorciada, gràcies a la bula que li va atorgar  Rouco Varela, un cardenal espanyolista i molt bel·ligerant amb tot ideal favorable a la catalanitat. Tampoc no va tractar  el tema drogues, una altra curiositat pensant en el seu exgendre.  En canvi, sí que vaig considerar detestables les frases que va dedicar al matrimoni homosexual, ja que eren una greu discriminació envers  persones amb una  tendència sexual determinada, que també col·laboren obligatòriament a omplir-li les butxaques mes sí mes també. Deia que no s'ha de considerar matrimoni la unió entre persones del mateix sexe perquè no ho és. De quin dret fa ús per fer aquesta contundent afirmació? Precisament quan molts matrimonis entre monarques només els uneix els interessos estratègics, polítics i econòmics de les seues dinasties, mentre que el casament entre dos persones del mateix sexe està regit per l'amor com el de la majoria de parelles heterosexuals. És totalment respectacle que aposti per l'ensenyament de la religió a les escoles, no ho és que vulgui abolir els  drets de milers de ciutadans, els quals han costat "sang, suor i llàgrimes",  perquè la naturalesa física els ha portat a desitjar persones del mateix sexe.
No m'hauria de sorprendre, d'altra banda, el document fet públic pel Vaticà  en què demana que abans d'ordenar nous capellans els facin una prova per comprovar si sabran aguantar el seu desig sexual, així com impedir ordenar aquells que siguin homosexuals. Ho trobo fora de lloc per parlar d'una manera extremadament suau i per respecte a tots aquells capellans i persones religioses que fan una bona feina social, malgrat aquestes consideracions de la cúpula eclesiàstica. Des dels segles dels segles hi ha hagut homosexuals, vinculats a tots els espectres de la societat i que han desenvolupat el seu paper social important individualment, sempre depenent de la persona no del col·lectiu. Tothom té atracció sexual, fins i tot el cardenal més retrògrade del planeta, i ells mateixos ho haurien de saber millor que ningú. Un capellà amic meu, i no precisament progressista, em va dir fa molts anys que ell "no la tenia de fusta". No puc entendre que considerin que el mal del món vingui a partir del sexe, la qual cosa és totalment inconcebible en ple segle XXI.
Recordo les paraules del diputat mallorquí i nacionalista Pere Sampol, del PSM, quan es discutia al parlament balear el malbaratament de fons que suposadament havien realitzat uns diputats del PP en una anada a Moscou per motius futbolístics, que va incloure una visita a un luxós bordell moscovita amb cost final per a la visa parlamentària. Sampol digué davant de l'enuig dels senyors peperos: "se'n van de putes pagant ses poble i encara s'enfaden si ho critiquem. És que és ses colmo". I és que és "ses colmo" que no vulguin acceptar les inclinacions innates del cos humà, que sorgeixen a partir dels 12-13 anys, quan tothom practica sexe individualment. 
Quant a sexe, només la pederàstia és condemnable, i no faré demagògia sobre els casos de capellans pederastes als Estats Units, ja que d'això no en té culpa l'església sinó les persones que han realitzat aquesta pràctica deplorable.
Sempre he considerat que privar els servidors de l'església d'aquest plaer no era gens positiu, però això és un tema que no em pertoca a mi decidir. Follar no és ni una paraulota ni una activitat abominable. Un capellà anglicà que vaig conèixer al País de Gal·les l'any 1990,  casat i amb 4 fills, amb el qual em va unir una bona relació, em va explicar durant una hora perquè era un pecat follar abans del matrimoni. El seu màxim interès era esbrinar si jo era verge en aquell moment, i em va arribar a suplicar que cas que ho fos no em privés d'aquest luxe (el fet de ser verge)  fins que passés per l'altar. Sorprenentment, em va disculpar els casos de reis i reines que tenien una vida sexual promíscua. Sense paraules.

Els programes del cor estan fent el seu agost veritablement amb l'insistent rumor de la suposada paternitat del fill que espera una ministra de la República francesa, atribuïda ni més ni menys que a l'Excel·lentíssim Senyor Don José Maria Aznar, que es va afanyar a desmentir categòricament la infame acusació i va prometre que actuaria implacablement contra tot aquell/a que posés el seu honor en dubte. Em sona aquesta manera d'actuar!!! Altres diaris d'informació general, suposadament més seriosos,  també s'han fet ressò d'aquesta notícia bomba, carregada de "morbo" en tractar-se d'un polític que representa la dreta més retrògrada del continent europeu. La política i el sexe semblen estar lligats i ben lligats (frase d'origen franquista). Qui no recorda el cas Clinton/Lewinski i els rumors de la pràctica de sexe oral mentre es feia una trucada per decidir el futur de l'Irak! També un altre expoderós com Álvarez Cascos ha estat notícia d'aquestes publicacions grogues, per la seua agitada vida amorosa que l'ha portat a diversos divorcis i a relacions amb noies molt més joves que ell. Allò que es diu molt "guapo", Cascos no ho és, però sembla que deu tenir altres atractius amagats, siguin espirituals o físics (on la llargària o l'amplada juguen el seu paper!!!). L'any passat una de les notícies amb més rebombori del parlament espanyol va ser el casament d'un diputat del PP amb una diputada del PSOE, amb la ironia que la nova parella a casa s'aprovessin per unanimitat  els pressupostos familiars cosa que no farien mai al Parlament (tot es pot veure en política!). Més difícil ho tenien una parella que fou notícia a l'Interviu a finals dels anys 1980, ja que ella era militant d'Herri Batasuna i ell un guàrdia civil. Varen explicar la seua relació i digueren sense embuts que "al llit, no parlaven de política".
L'Excel·lentíssim Senyor Don José María Aznar és un home casat i ben casat, que va fer passar per l'altar la seua filla com si fos l'heredera a la corona d'Espanya. A aquest bon home, aspirant a rei sense corona, aquests rumors infames el situen en el marc de la gent de carn i ossos, no m'ho pensava!!! Déu me'n guard de dubtar de la seua fidelitat carnal a la seua estimada esposa, Anna Botella, futura alcaldessa de la capital de tots i de totes els i les que ens fem i ens desfem??? Un home que pretén tenir reputació immaculada, que acusa tothom d'immoral, no és pot permetre certs luxes de bragueta, i aquest senyor la té tancada i ben tancada!!! I jo no gosaria a dubtar ni un moment de la moralitat impecable d'aquest  veritable apòstol de la política,  que vol treure la societat dels camins de perdició...
Ja se sap que els capellans estan obligats a fer el vot de celibat, del qual han de fer emblema durant tota la vida. Ja jutjarem el celibat en una altra ocasió, així com el dret dels membres de l'església a formar una família o tenir una relació amorosa com qualsevol altra persona. Ara, però, voldria recordar que un cop, un amic meu recentment ordenat capellà em digué que "ell no la tenia de fusta". Però el celibat s'aplica únicament a gent del ministeri religiós, no als del PP, tot i que sempre causa curiositat quan aquesta gent es veuen envoltats de polèmica sexual!
Hem de distingir, però, els veritables escàndols per motius sexuals, que mereixen ser castigats com és el cas d'aquell exregidor mallorquí del PP, Javier Dos Santos, que està engarjolat per suposats abusos a menors després d'haver confessat que havia gastat 36000 euros de fons municipals en "cases de putos". Aquests fets, cas que siguin contrastats, són els greus. L'adulteri és greu per a la parella, però no causa cap alarma social. El que puguin fer sexualment l'exparella que residia a la Moncloa no és de la nostra incumbència, malgrat el "morbo" que desperta, i no té res a veure amb casos tan espantosos com l'anteriorment esmentat.
Hi ha alguns càrrecs importants del PP que són homosexuals, malgrat el posicionament despectiu del seu partit envers les relacions amoroses entre gent del mateix sexe. Fins i tot en això democràticament tenen dret a una incoherència personal fragrant. El fet criticable és que algun bisbe (i aquí no incloc cap que opini diferent, ni molt menys) i alguns polítics conservadors han arribat a equiparar en moltes ocasions una relació homosexual amb un cas de pederàstia, la qual cosa és veritablement fastigosa. 
Un dels primers colobrots sudamericans que es va emetre per la tele portava el nom de "Los ricos también lloran", que semblava voler retratar  que ser ric no era sinònim de ser feliç. La frase "Els del PP també follen"  no deixa de ser una mena d'espill de les necessitats corporals de tothom, malgrat tenir idees carques i socialment voler aparentar una cosa diferent.

Ara que ja estem en ple estiu és el moment adequat per afrontar debats personals i col·lectius ben transcendentals per a la nostra existència. Cal fer filosofia de la vida per entendre'ns a nosaltres mateixos millor.  Si la primavera la sang altera, de ben segur que l'estiu li accelera la temperatura corporal i anímica. Aquestes puntualitzacions pretenen introduir un tema interessantíssim sobre el qual ens caldria fer una bona reflexió. Fa uns mesos, el polític blocaire Paco Sancho (d'Ebrediputats), alcalde de l'Ampolla (Baix Ebre) i diputat convergent al Parlament de Catalunya, va alterar l'orde de les coses en entrevistar a l'esmentat diari on line un director d'un setmanari ebrenc amb molta tirada (que recentment ha deixat de ser-ho, per cert). Una de les preguntes obligades, a causa del mitjà en què es feia l'entrevista, era l'expansió del fenomen blocaire a les Terres de l'Ebre. El periodista  va mostrar-se molt escèptic davant del tema blocs, ja que no li veia un bon futur, així com creia que la feina periodística i informativa havia de recaure exclusivament en els professionals.  Apart d'aquestes consideracions, va introduir un tema a debatre: els i les blocaires potser feien poc sexe!
De ben segur que es referia al fet que com passem moltes hores davant del teclat, aquest és un temps que no dediquem a altres activitats com poden ser: llegir, anar al gimnàs, estudiar idiomes, anar a l'església, sortir amb els amics o amigues, jugar a futbol, passejar el gos o la gossa, arreglar el jardí, fer les manises de la cuina, adoptar un gat o gata,  mirar la televisió o... follar. Indubtablement, és un debat interessant on cadascú pot dir-hi la seua. Ja que estem en un món carregat d'enquestes per mil temàtiques que no canviaran el món, aquesta és en canvi una bona pregunta que podrien fer tots/es aquells/es blocaires que solen preguntar els i les usuàries del bloc: ha baixat la vostra activitat sexual des que escriviu el bloc? Emplaço Gustau Moreno, del bloc estel·lar ebrenc La Marfanta, i Jaume Llambrich al seu basar, a realitzar-la!!! També l'amic Tibau, de Tens un racó dalt del món, podria crear un Joc sexual-literari al respecte!!!
Jo no sé posar aquest tipus de preguntes en el lloc adequat, ja que sóc molt justet tecnològicament, tot i que sí que voldria qüestionar els i les lectors/es i saber-ne l'opinió. Recordo fa uns anys que en un programa de televisió es va preguntar diversos famosos sobre el fet que si quan el Barça perdia, follaven menys. Va haver-hi respostes de tot tipus, òbviament. Sovint hem fet broma sobre la quantitat de viagra necessària per practicar sexe després d'una derrota blaugrana d'aquelles que fan mal!!! A veure, si la indústria farmacèutica en surt beneficiada dels eterns problemes de resultats del nostre estimat Barça!!!  Em quedo, però, amb la resposta de l'afamat escriptor Sergi Pàmies, que va mirar-se a sí mateix com si tingués un espill al davant, va comprovar que no era gens afortunat físicament, i va confessar que la seua activitat sexual era molt baixa durant tot l'any l'encertés a la xarxa l'Eto'o de torn o no.
A l'igual com hi ha molts addictes a la pornografia per internet, el cibersexe està a l'ordre del dia entre joves i més grans, seria curiós comprovar que els blocs puguin actuar com a antisexe. Si  aquest fet fos una realitat comprovada, potser l'Opus Dei els hi donaria un premi "antivici" i tot!!! Com a actiu blocaire, que passa tantes estones davant de l'ordinador (quan les podria passar practicant altres activitats), m'interessa aquest tema per debatre si jo mateix estic perdent facultats... sexuals. A veure si prompte fins i tot surt una enquesta, que ens deixaria a tots i a totes perplexos/es, si situés  el nivell de divorcis entre blocaires amb un índex  força més gran que el de la resta de la societat, a causa del  baix rendiment sexual dels i de les ciberredactors/es!