Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
Us convido a donar una mirada al següent bloc personal http://www.margademmers.nl/ Pertany a Marga Demmers, una traductora de català i enamorada de la nostra llengua i cultura. Fa un parell d'anys la vam tenir de convidada al programa Lletres Ebrenques. Hi trobareu tota mena d'informació sobre gastronomia, literatura, i cultura catalana en general. És admirable trobar tants i tantes amants de les nostres coses i tradicions, i persones que voluntàriament han fet el pas per aprendre i difondre la nostra llengua. Potser caldria que en prenguessin nota tants i tantes enemics/gues del català interns. Segur que val la pena navegar-hi una miqueta i veureu-ho com des d'Holanda estant es pot promoure la catalanitat!!!
Lo Grifonet és una de les essències cabdals d’aquesta terra nostra amb arrel ancestral ilercavona. L’olivera i la seua olor penetrant, el seu color perenne i vital, el treball i la suor que el seu conreu comporta, són la viva mostra d’un model de vida mil·lenari. El pagès, el sofert jardiner de la terra, guarda a la retina ben satisfet la imatge triomfal del Grifonet. Ha conreat l’excel·lència! Lo Grifonet, amb la seua esveltesa, ens serveix justament per a homenatjar l’excel·lència de la nostra terra i, amb ella, un dels grans homenots que la representen i l’embelleixen amb la seua personalitat i la seua fidelitat. Sí, amigues i amics, fidelitat en majúscula a la gran Dama. La Dama de qui ens parlava el literat mallorquí Marià Aguiló, capdavanter de la Renaixença. I aquesta Dama és la catalanitat, i aquesta Dama és la nació catalana: aquest tros de terra que s’habita de les Corberes al Segura, i del Cinca, amb la barca del temps, amb el vent de llevant, a l’Alguer, tal com ens encaminava l’immens Espriu. I el gran Aguiló, des de Palma estant, cantava versos de dia i de nit, d’infant i d’adult: Cap nació pot dir-se pobra/ si per les lletres reneix./ Poble que sa llengua cobra/ se recobra a si mateix.
I nosaltres ben cofois, anem fent via a la nostra Ilercavònia lingüística i cultural: vora l’Ebre i el Matarranya, baix l’ombra de Pàndols, Montsià i Maestrat. I aquí tenim un home dels grans, Joan Salvador Beltran i Cavaller, que lluirà el primer Grifonet. Ell ha fet innumerables estudis lingüístics de la llengua de la terra, del català amb regust ebrenc. El nostre català que és la aïna amb què vivim i treballem, amb què pensem i somniem. El nostre català que es parla a les comarques cruïlla dels Països Catalans. Aïnes i cruïlla, l’obra mestra del gran Beltran i d’aquell altre enyorat homenot de la nostra terra que va ser Josep Panisello, mestre de mestre, lingüista entre els lingüistes. I enumeraríem un a un tots els estudis realitzats per Joan Beltran, amb passió isavoir faire. Estem parlant d’un dels promotors de la normalització lingüística als nostres pobles i ciutats. I no és poca cosa! Un d’aquells insignes compatricis que van fer un esforç immens per tal d’anar academitzant la ciutadania amb la llengua pròpia, la nadiva, la nostra. I no va llaurar en terra erma ja que va produir fruits dolços i positius. Al llarg del temps, ens ha parlat amb veu de mestre del subdialecte tortosí, de la fonètica catalana, del català a les nostres comarques, de l’estàndard occidental, del contacte entre llengües, del vocabulari de cruïlla. Ens ha parlat d’allò tan nostre, la nostra parla, el nostre català. Hem llegit atentament els seus articles, hem escoltat les seues conferències, hem admirat la seua capacitat de treball i la seua motivació per estudiar la veritable essència d’aquest país, el català.
I al senyor Beltran, com a tots i totes nosaltres, ens preocupen els atacs que rep la nostra llengua arreu. Al País Valencià, a les Illes Balears i Pitiüses i a la Franja de Ponent s’està materialitzant una regressió dramàtica quant a l’oficialitat de la llengua catalana. S’està atacant el veritable pilar de l’educació a Catalunya, la immersió lingüística. Però els diem NO PASSARAN! Ho diuen grans lingüistes com Joan Beltran, i ho diem tants i tantes ciutadans d’aquesta terra que hem seguit el seu mestratge i hem admirat la seua dedicació i estima per la nostra llengua. Tal com cantava Lluís Lluís i Dolç, poeta i advocat tortosí del segle passat, el 1881 en un homenatge a Santa Teresa de Jesús en el tres-cents aniversari de la seua mort: vull cantar-te santa meua/ en la llengua catalana/ que les coses que es diuen/ en la llengua de la pàtria/ són més tendres i més dolces/ i surten de dins de l’ànima/ que de la pàtria la llengua/ és la llengua que el cor parla.
Als i a les membres d’Òmnium Cultural a les Terres de l’Ebre ens enorgulleix la figura, la personalitat, la persona de Joan Salvador Beltran i Cavaller. El seu ha estat un mestratge fructífer que mereix tot el nostre reconeixement. Aquest Grifonet és seu, com seua és la cultura i la llengua, seus els estudis magnífics i les anàlisis acurades, i nostre és l’agraïment sentit per una feina esplèndida i acadèmicament impecable. Llarga vida al premi Grifonet!!! Llarga vida a Òmnium cultural!!! Llarga vida a la llengua catalana!!! Llarga vida al nostre estimat Joan Beltran!!!
El proper mes desembre se celebren 79 anys de la signatura de les Normes de Castelló, aquestes normes ortogràfiques tenen una gran importància de cara a la unitat de la llengua catalana, ja que segueixen l'estil i normativa de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, adaptant-la a la variant occidental.
Enguany, des de la recent creada plataforma Castelló per la Llengua es recull el treball realitzat des de fa anys, per tal de reivindicar les Normes i la unitat de la llengua catalana.
Per una escola valenciana, pública i de qualitat -crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló-
Al País Valencià, ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.
Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:
una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.
la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.
la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.
És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.
El cinema en català està de moda recentment amb l'èxit de Pa negre. Durant anys i panys ens havien dit que el català no era per al cinema, que no es podia forçar la seua entrada. Es veu que hi ha llengües cinematogràfiques i d'altres que no ho són. Si els catalans anem al cinema en castellà és la normalitat, si els castellans han d'anar a veure una pel·lícula en català és forçar-los, obligar-los, crear-los un trauma mental insuportable. El nou govern de la Generalitat ja ha posat punt i final a la llei del cinema en català, els pactes amb el pepé i les aliances que vindran amb els espanyolistes conservadors així ho manen. En canvi, la premsa de partit ven com un gran èxit les negociacions del govern català amb les majors americanes, sempre tan reàcies a l'ús del català per criteris ideològics no només comercials. La realitat és una altra. El que ha passat en l'àmbit del cinema al país ha estat una gran vergonya. Nosaltres, des de Campredó, ens esforcem amb la difusió del Curt redó, festival de cinema documental ebrenc, i el nostre poble compta amb quatre impetuosos joves que es dediquen a la tasca documental i cineasta. La crua realitat del cinema català és una altra, però.
Aquests dies he tornat a veure un clàssic català. Francesc
Bellmunt, a El complot dels anells (1988), ens situa davant d'una
Barcelona que està vivint de ple els preparatius per a la celebració
dels Jocs Olímpics. Mike 0'Brian, un reporter televisiu nordamericà de
la cadena SBC, va arribar a la ciutat olímpica atapeïda de gent com
tants altres periodistes aquell històric estiu de 1992. La seua missió
era únicament informar sobre l'ambient esportiu, però prompte O'Brian es
transformarà i s'interessarà molt més per desvelar les
intrigues polítiques que no tenen suposadament res a veure amb l'esport.
Entra en acció una dona, Muriel Basora, que l'incita a cercar pistes
sobre un complot que comença amb un segrest fallit i una nit d'amor. Un
grup armat, els independentistes del Front d'Alliberament Patriòtic
(FAP), es vol apoderar del govern de la Generalitat abans de la
celebració de la competició esportiva de masses. Una altra dona, Bàrbara
Martí, de CTVC-4, està disposada a col·laborar amb ell per descobrir
tot l'entramat revolucionari. La càmera del periodista ens introduirà al
món apassionant que envolta l'esdeveniment olímpic, un món ple
d'amenaces i de perill en el qual O'Brian es juga veritablement la
vida. El Complot dels anells va ser una de les pel·lícules més
populars de l'incipient cinema català de finals del segle XX. En
tractar-se d'un argument d'actualitat, va comptar amb una audiència
fidel que s'entusiasmà amb el seguiment de la història; a la vegada, va
rebre les tradicionals crítiques de tota pel·lícula ènregistrada en
català, ja que la manca de mitjans i la dificultat de distribució
impedeixen la seua consolidació i difusió. No és una pel·lícula
extraordinària, però sí força entretinguda i que va tenir un gran ressò
durant anys i encara és força recordada pel públic. Aquesta producció
de Laurent Films (1988), va comptar amb un guió de Francesc Bellmunt
(un dels directors de cinema catalans més prestigiosos) i de l'escriptor
valencià de novel·la negra Ferran Torrent, els quals col·laboraren en
unes quantes adaptacions cinematogràfiques d'obres literàries. Els
intèrprets principals varen ser: Stephen Brennan (Mike O'Brian), Ariadna
Gil (Muriel Basora), Mònica Huguet (Bàrbara Martí), Josep M. Pou
(inspector en cap Boix), Toni Moreno (Joan Giralt), Marc Martínez
(Ferran).
El 29 d'abril de 1931 va aprovar-se el Decret de bilingüisme que havia signat el ministre d'educació, Marcel·lí Domingo, polític esquerrà natural de Cambrils (Baix Camp) i altament vinculat a les Terres de l'Ebre. Es derogaven les prohibicions a l'ensenyament del català instaurades durant la Dictadura de Primo de Ribera. Durant els primers mesos de 1939, 1r año triunfal, el nou règim feixista va liquidar per la via ràpida l'ensenyament del català. Durant la llarga nit de la dictadura franquista l'ensenyament de la llengua va haver de fer-se des de la clandestinitat. A la casa de l'escriptor Folch i Torres es van realitzar les primeres classes. Hi havia el mecenatge de Vicens Vives i l'Abat Esquerré. A partir dels anys 1960, reviu intensament l'interès pel català i la seua recuperació social i cultural. Sorgeix el fenomen de la Nova cançó, que portaria el català a places i carrers amb concerts memorables, com a mostra palpable que nosaltres no èrem d'eixe món, Raimon dixit. Van publicar-se l'històric Diccionari català-castellà de Santiago Albertí, l'usat pels escolars durant anys i panys. També van aparèixer llibres de pes com Els altres catalans, de Paco Candel, i Llengua i cultura als PPCC d'Antoni Maria Badia i Margarit. Poc després s'endegava la gegantesca Història de la literatura catalana de Martí de Riquer. El 1965 es crea la càtedra de llengua i literatura catalanes a la Universitat Central de Barcelona, i el 1966 es funda l'Escola de mestres Rosa Sensat. El 1968, seria novament clau amb el començament de la redacció de la Gran enciclopèdia catalana i l'aparició de Salvat Català, la primera enciclopèdia en la llengua de la terra. A partir de l'empenta d'Òmnium cultural, fundat el 1961, s'accelera l'ensenyament del català. Es crea la Junta Assessora per als Estudis de Català per acord de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Es pretenia crear un cos de professors de català, controlar i organitzar cursos de futurs professors. Es tira endavant el 1969 la campanya Català a l'escola. La Llei General d'educació de 1970 permet una certa tolerància a l'ensenyament del català. Els franquistes havien deixat ben palés el seu odi anticatalà durant dècades. El 20N de 1975, amb la mort al llit del dictador, passaven a la història les llargues vacances del silenci, frase cèlebre de l'intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet. Situant-nos a les Terres de l'Ebre, ens trobem a finals dels 1960 amb l'empresonament de professors com l'escriptor Manuel Pérez i Bonfill i Frederic Mauri (un dels millors exlibristes dels Països Catalans), vinculats a l'ensenyament clandestí del català als centres de secundària. Un altre exemple del tarannà dels franquistes el trobem amb un fet ben singular. L'històric intel·lectual gandesà, Mn. Baptista Manyà, va publicar el 1995 el seu llibre Per una nova teologia, el qual va enviar com a regal al polític tortosí Joaquín Bau Nolla, president del Consejo del reino, número 3 del règim franquista. Bau li contesta agraint-li la tramesa, i afegeix una frase ben il·lustrativa: lástima que esté escrito en catalán. A aquest polític franquista se l'honora encara amb el seu nom a un institut de secundària de la ciutat de Tortosa (en el qual jo treballo). En canvi, l'esmentat Joan Cid i Mulet (1907-1982), organitzador de cursos de català durant la República i posteriorment durant els 40 anys d'exili a Mèxic, en la seua segona visita a Catalunya el 1969 va demanar per carta al propi Mn. Manyà que li fes una missa en català!!! Als 1980 el claustre de professorat de l'institut tortosí va voler canviar el nom del centre i posar-li el de Mn. Manyà, antic professor. L'alcalde convergent de Tortosa va impedir-ho lamentablement, com també CiU vota contràriament a totes les peticions a l'ajuntament sobre el canvi de nom de l'institut. La persecució contra la llengua catalana continua sent premiada per suposats membres del catalanisme polític.
Conferència sobre el català de les Terres de l'Ebre a càrrec del Dr. Miquel Àngel Pradilla
El Dr. Pradilla oferirà la conferència "Varietat geogràfica i varietat normativa. El cas de les Terres de l'Ebre", el dijous 27 d'octubre, a les 18.00 h, a l'Aula Magna del Campus Terres de l'Ebre de la URV (av. de Remolins, al costat del Pavelló Firal). És un acte organitzat per l'Antena del Cultural de la URV amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), l'Ajuntament de Tortosa i la Diputació de Tarragona.
L'intel·lectual Artur Quintana, un dels grans estudiosos de la llengua i literatura catalana a la Franja de ponent, resident a La Codonyera (Matarranya) on s'escriu la clara llengua d'Espriu (el cantautor Tomàs Bosque dixit), no té pèls a la llengua quant a la política cultural que està seguint el govern del pepé a l'Aragó: s'està cometent un intent de genocidi lingüístic i cultural contra els ciutadans de parla catalana i aragonesa a la Franja. Quintana és un gran lingüista, que ha residit molts anys a Alemanya i ha dedicat anys i panys a l'estudi de moltes llengües, especialitzant-se en la literatura franjolina en català i realitzant estudis magnífics sobre el català a la Franja i a la regió del Carxe, sota administració murciana.
Josep Miquel Gràcia, també de La Codonyera i anterior president de l'Associació Cultural Matarranya, ens informava ahir al seu bloc Lo finestró de Gràcia. A l'activista Antoni Bengochea se l'ha cesat com a col·laborador en el Projecte d'Animació a les escoles de la Francha (sic), sense gosar dir el nom: Jesús Moncada. Gràcia ho qualifica com una retallada ideològica, no econòmica, i s'ajusta a la realitat. I ho explica de la següent manera:
Malgrat que Antoni Bengochea havia demanat des de primers de setembre cita amb el Director General de Política Educativa, el jesuita Manuel Magdaleno, per a que els aclariren tant la seua situació com el futur del Projecte, no s’han dignat en dir-li res a la cara, no l’han rebut i l’han fet arribar el cessament per carta, com en els bons temps (sol faltava el motorista).El Projecte Moncada va començar el curs 200-2001 amb l’objectiu de reforçar i revaloritzar les classes de català a les escoles de la Franja, portant a les aules, escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions, tallers, etc, sempre en català. apropant la cultura feta en la nostra llengua als alumnes de les nostres comarques. Així mateix, mercès als convenis signats entre els governs d’Aragó i Catalunya, els alumnes de les terres catalanes frontereres de Lleida i Tarragona (Anton Abad, La Chaminera, Duo Recapte, Susanna Antolí, Hèctor Moret, etc.) amb nosaltres han pogut gaudir de la vista dels nostres escriptors i músics populars i han pogut vindre a les escoles de la Franja escriptors de l’alçada de Emili Teixdor, Maria Barbal, Josep Coll, Màrius Serra, Enric Larreula, etc… .En aquests onze anys que ha durat el projecte s’han fet unes 800 activitats que han recorregut una cinquantena d’escoles d’Infantil, Primària, Secundària, Adults, Biblioteques… de la Franja i una vintena de pobles de Catalunya.
És un fet gravíssim i indigne, que pretén tirar en orris la magnífica feina que s'està realitzant en aquestes comarques, que ha permès tenir una literatura incipient amb bons autors com Juli Micolau (La Freixneda), Lluís Rajadell (Vall-de-roures), Marta Momblant (Beseit), Susanna Antolí (Beseit), només fent esment els i les matarranyencs/ques, ja que a totes les comarques hi ha molt bons/es autors/es. Els socis de CiU han tirat mà a la tàctica del genocidi cultural i lingüístic, no afectarà els lligams polítics però.
