Bona part de l'opinió pública ebrenca i catalana té la impressió que el govern de la Generalitat ha perdut totalment el nord en matèria hidràulica. Conseqüència directa del seu posicionament transvasista, és  la manipulació informativa dels mitjans de comunicació públics, que estan fent arribar a límits èticament i professional deplorables i inacceptables. Durant els darrers anys del govern Aznar, els partits de l'oposició i els catalanistes s'omplien la boca  amb crítiques envers Alfredo Urdaci, director de TVE llavors, al qual se l'acusava de llaurar a favor de les tesis del  PP en tot moment. En el mateix sentit, portem anys i panys queixant-nos de la política informativa del Canal 9 quant a temes lingüístics i hidràulics, la qual hem criticat pel partidisme i per la manca de professionalitat. Malauradament, ara hem de comprovar en pròpia pell com actuen algunes de les patums informatives catalanes que, quant al tractament de determinats temes, se situen a l'alçada del periodisme més ranci anteriorment esmentat.
Escoltar les tertúlies radiofòniques i televisives ha esdevingut tot un repte de resistència moral per a molts ebrencs i moltes ebrenques. S'han convertit en espais tendenciosos, al servei del govern de torn. Quan la campanya del referèndum sobre l'estatut, ja no varen donar opció: es ridiculitzava la postura del NO. Ara, cada dia és la mateixa missa! Quant al tema del transvasament, la gran majoria de tertulians es dediquen a repetir el mateix postulat.  El pluralisme brilla per la seua absència, la qual cosa els porta a donar als oients el missatge oficial. Aquests "professionals" prestigiosos arriben a gosar posar en qüestió, increïblement, la solidaritat de les Terres de l'Ebre, així com s'acusa en tot moment la pagesia de malbaratar l'aigua i de creure-se'n la propietària. 
Dol moltíssim veure com periodistes de llarga trajectòria com l'Antoni Bassas o el Jordi Basté (aquest, en un mitjà privat actualment) promouen aquesta mena de tertúlies monocolor, ells que sovint fan defenses agosarades de l'ètica periodística, cosa incomprensible després de veure'ls actuar. Que difícil és sentir una veu antitransvasista, que qüestioni obertament el decret transvasista del govern espanyol! Cap tertulià està vinculat a les nostres terres tampoc, la qual cosa és una altra mostra de greu mancança.   En Josep Cuní, des del seu espai matinal a la pantalla menuda, segueix la mateixa tònica. Estan ignorant les Terres de l'Ebre i, d'aquesta manera, fent molt mal a la catalanitat (també al sentiment nacional català). Sota l'excusa de la sequera, estan donant suport a una aposta transvasista,  i oblidant l'existència d'un territori amb sentiments i necessitats, la ciutadania del qual ha estat enganyada impúnement pel nostre govern.  No voldria pensar que el seu país es redueix a l'espai de terra que hi ha entre el Besós i el Llobregat, ja que no veuen més enllà de l'àrea metropolitana. Ells que presumeixen de ser tan cosmopolites! Aquesta  no és una frase demagògica. És la constatació del desconeixement total que tenen de les Terres de l'Ebre, i del seu nul interès en el futur de la nostra gent i del nostre territori. Sembla que no cabem en la seua Catalunya! Ens han donat l'esquena igual que bona part dels polítics capdavanters del país. Tot i que la "Catalunya enganyada" ha donat altes mostres de catalanitat, i els ha passat la mà per la cara. La Catalunya de tots passa per la defensa de tots els territoris, i per un govern que cregui en un vertader projecte nacional. És veritablement lamentable l'actitud d'aquests professionals!

Indescriptible i inoblidable! Una riuada de gent va aixecar la seua veu ahir pels carrers d'Amposta, en una emotiva jornada de reivindicació que recordarem tots i totes durant molt de temps. Èrem ebrencs i ebrenques, ciutadans/es de la Catalunya enganyada que, dintre d'un ambient festiu i familiar, volíem expressar tot el nostre més sincer  rebuig envers el projecte del govern català que avala la interconnexió de xarxes. Teníem el goig d'estar acompanyats per gent d'arreu dels Països Catalans (de Girona, Lleida, Baix Gaià, Tarragona, Barcelona, el Vallès, Osona, Conca del Xúquer), també d'aragonesos, els lluitadors i les lluitadores del Pirineu que porten anys d'empeny per evitar la construcció de més pantans. Tots plegats, érem una llarga colla de bona gent amb compromís antitransvasista, que volia dignificar les nostres terres, posicionant-se contra un projecte que el govern català ha aprovat d'esquenes al territori.
El meu trajecte personal va consistir en una sortida en família,  a la manifestació s'hi va amb tots els de casa  tal com ho fèiem durant l'època de lluita contra el PHN aznarià. La diferència rau en el fet que abans l'adversari era els conservadors espanyols (polítics amb tics molt rancis i anticatalans). Ara s'ha capgirat la truita i l'adversari són els "progressistes", que volen basar el "progrés" precisament en el transvasament de les aigües de l'Ebre. Vàrem passar a buscar als altres companys de Campredó i agafàrem el camí de la vora del canal de l'esquerra fins arribar a la capital del Montsià. De seguida vàrem poder comprovar que la manifestació seria multitudinària. El color blau ja s'imposava arreu: camisetes, gorres, pancartes, banderes, globus... Vàrem començar a saludar cares conegudes. Hi havia entre els manifestants molts més ampostins que contra el PHN, durant el qual sovint vàrem denunciar que hi havia gent que tenia por de sortir al carrer, donat el posicionament de llavors del totpoderós partit majoritari a la ciutat. Els partits polítics es poden convertir en presons!!! Vaig saludar polítics de pes com la republicana Marta Cid (exconsellera d'educació del govern tripartit), Lluís Sunyer (fill de Torredembarra i candidat d'ICV a les darreres eleccions estatals),  Toni Borrell (alcalde de Miravet per ERC) i Lola Santacatalina (coordinadora de la dona a les TE del govern de la Generalitat). Hi havia una nombrosa presència de republicans i ecosocialistes, malgrat l'erràtic posicionament de la direcció dels seus partits respectius al respecte. Tot i això, la notícia no era la presència destacada de polítics, sinó la massiva arribada de persones d'arreu del territori, de centenars d'organitzacions dels Països Catalans, que volien dir PROU.
Personalment, la manifestació l'havien convertida en molt especial quan em varen convidar a llegir el manifest de la PDE, la qual cosa serà un orgull que recordaré tota la vida. Em tocava anar darrera  la pancarta que portava un lema contundent: "Terres de l'Ebre, la Catalunya enganyada". En tot moment sentia una gran emoció que em travessava tot el cos, que no vaig abandonar durant tot el trajecte. Ho vaig comentar amb els companys de pancarta, mentre anava saludant gent. Sentia alumnes meus que em cridaven, veia amics i coneguts d'Amposta, gent d'arreu dels pobles que venien a fer-te una salutació o una abraçada. Tots i totes amb únic anhel: aturar el transvasament de les aigües de l'Ebre. La meua emoció s'incrementava quan mirava els meus xiquets, de 6 i 4 anys respectivament, que portaven els globus enormes de color blau que l'organització havia preparat, mentre cridaven a tota veu "Lo Riu és vida" i "No al transvasament". Durant la lluita contra el PHN la meua filla ens acompanyava amb cotxet, el meu xiquet encara no havia nascut. 
Quant al vessant criticable, el consistori ampostí no va accedir a la demanda de la PDE que prohibissin estacionar vehicles pels carrers pels quals havia de transcórrer la manifestació, la qual cosa és de lamentar. Arribàrem a la plaça del mercat i em vaig retrobar amb la família, que portava també mil sensacions. Vàrem escoltar les cançons del grup emblemàtic Quico el Célio, també les de "Pepet i Marieta" (Que se n'entere tot quisqui, som de les Terres de l'Ebre, i avui no fem cara de festa, que venim molt emprenyats...), que es varen voler apuntar a la reivindicació. Varen començar els parlaments quan els darrers manifestants acabaven d'eixir del recinte firal. La riuada de gent era impressionant i s'anava eixamplant i eixamplant. Després d'uns quants parlaments, em va tocar el torn. I no em va tremolar la veu, malgrat l'emoció del moment! El meu esperit de rebelia em va portar a adreçar el manifest a uns quants senyors que manen molt: José Montilla, Josep-Lluís Carod, Joan Saura i Francesc Baltasar. Com sempre dic el que penso, vaig qüalificar-los de "botiflers", pel mal que estan fent contra la catalanitat de les nostres terres amb aquest projecte transvasista. Són els responsables de la destrucció de les seues formacions polítiques al territori, que deixaran en no-res. Com a català independentista, em dol, em dol i em dol!!! El manifest denunciava explícitament els moviments transvasistes del govern, i criticava la manca de planificació de la conselleria de medi ambient. Demanava a la vegada la dimissió de Francesc Baltasar, un dels polítics més penosos i lamentables que hem hagut de sofrir els catalans i les catalanes durant els darrers anys.   Vaig voler acabar amb la cèlebre frase que pronuncià el 1936 el Molt Honorable president Lluís Companys i Jover: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer".
Com a català i ebrenc, va ser un dia de joia col·lectiva, malgrat la tristesa que provoca contemplar com el govern nacional dóna l'esquena a tot un territori. De ben segur que hi haurà futures estacions per expressar-nos novament. Ja tenim la mirada posada en Barcelona,  on esperem tenir l'habitual recolzament multitudinari dels catalans i de les catalanes. El missatge és evident: Ebrencs i ebrenques, catalans, i catalanes, LA LLUITA CONTINUA.
Visca les Terres de l'Ebre!!!
  

Aquest és el comunicat de la PDE que he tingut el goig de llegir avui a la multitudinària manifestació d'Amposta. Estava adreçat a tots els i les manifestants, a tots els ebrencs i les ebrenques, a tots els catalans i les catalanes, i a alguns catalans de manera molt especial: al senyor José Montilla, Molt Honorable; al senyor Francesc Baltasar, Honorable; al senyor Joan Saura, Honorable; i al senyor Josep-Lluís Carod Rovira, Honorable. Tota aquesta "honorabilitat" d'Honorables ens ha donat l'esquena impúnement. Són uns BOTIFLERS, i no recorden que el poble de Catalunya històricament ha sortit al carrer en la lluita contra el botifler. Ja al segle XVII, en la revolta dels Segadors, es va fer-se popular el crit de: Visca la terra, Muira el mal govern! Una frase que és l'espill de la nostra lluita, la d'unes terres que han estat totalment enganyades pel seu govern.
 
 ELS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ

Catalunya és ara mateix un país sense rius. Els han assecat o contaminat quasi tots. Per alguns d’ells, l’única aigua que hi circula és la de les depuradores. La major part dels aqüífers estan contaminats. I ara volen eixugar l’Ebre. Això sí, a poc a poc, no sigui cosa que la gent s’adoni del que realment està passant.

Nosaltres sabem que l’Ebre ha estat un gran riu. Però també sabem que ja no l’és, que està en crisi. Lo nostre riu ja fa anys que no pot assegurar el bon estat del Delta. La salinització, la regressió i l’enfonsament del Delta no s’aturen. Actualment hi ha molts estudis sobre el Delta, però no hi ha cap tipus d’actuació estratègica realment efectiva. Per no fer, ni tant sols han estat capaços de defensar el cabal mediambiental aprovat per la Comissió per la Sostenibilitat, i amb el suport del Parlament català el proppassat 28 de desembre de 2007. El govern central ha dit que no tindrà en consideració aquest acord.

El govern de Catalunya està demostrant que és incapaç de gestionar una sequera que, per una altra banda, era perfectament previsible. Hi ha una potent campanya mediàtica on es mostra un país amb els embassaments buits i la població angoixada perquè s’anuncien nou mesos de restriccions en l’ús de l’aigua si no es fa el transvasament de l’Ebre.

La lluita de la gent de l’Ebre ha estat sempre ferma, clara i digna. No hauríem pogut modificar la llei del PHN sense l’ajut inestimable de molta gent com la de Barcelona i la seva àrea metropolitana, la de la Catalunya central, la de les comarques gironines, la de la terra ferma, la de la conca del Xúquer, l’ajut de la comunitat científica, de les grans i petites organitzacions ecologistes i, com no pot ser d’altra manera, dels nostres amics i amigues de l’Aragó, amb els quals ens uneix la lluita per la defensa d’un mateix riu que ens vertebra i en molts casos ens dóna identitat. Un recuerdo fraternal a la gente del Pirineo, que luchan como nosotros para evitar las agresiones al Ebro. Contra los embalses y la destrucción que conllevan: Yesa no! Ni Mularroya! No más pantanos! No más embalses!

I ara, el nostre govern ens ha deixat sols. Diuen que són 5 milions i mig de persones que necessiten l’aigua de boca. I no és veritat. La realitat és que som 7 milions de persones que volem avançar junts per fer un país millor i més pròsper. Un país on no hi hagi ciutadans de segona i on l’equilibri territorial sigui alguna cosa més que una frase electoral. Un país on es preservin els recursos naturals en bon estat per a futures generacions, on les persones estiguin per damunt dels interessos privats.

Afirmem que aquesta sequera ha estat mal gestionada, que els responsables han de dimitir, començant pel Conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. Afirmem que les mesures espectaculars que s’estan emprant (com són els vaixells, l'estat d’emergència, etc.) són per justificar la mercantilització de la gestió de l’aigua a Catalunya. A càrrec del poble, i amb els diners de tots, afavoriran interessos privats. Constructores, grups bancaris i lobbys de gestió de l’aigua es freguen les mans pel negoci que faran.

Només els falla una cosa: PLOU!! Sempre han dit que el problema és d’uns quants hectòmetres cúbics. Primer eren 30 hectòmetres del Segre, després 50 fins al juny de 2009. Doncs bé, actualment la pluja ha eixugat aquest dèficit, ha deixat als embassaments del Ter-Llobregat els hectòmetres cúbics que volien, i segueix plovent. Per tant, si ens deien la veritat i aquesta aigua només la necessitaven fins que estiguessin les dessaladores en marxa,  no hi ha cap motiu per a fer la interconnexió CAT-ATLL. Gastar més de 200 milions d’euros de tots nosaltres en aquesta obra, són diners llançats sense cap justificació.

Demanem, per tant, al govern de l’estat que derogui el decret 3/2008 i posteriors, i al govern de la Generalitat de Catalunya que s’apliqui a coordinar les polítiques de gestió de l’aigua, dels regadius, dels plans urbanístics, per fer-les compatibles amb la salut i la recuperació dels rius i dels aqüífers, que són les veritables artèries que articulen i alimenten la vida d’un país.

No hi ha cap excusa per fer el transvasament de l'Ebre!!

 Los transvasaments no són la solució!!

Com deia el president Companys: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"
 Visca les Terres de l’Ebre!! Visca Catalunya!!

 Amposta, 18 de maig de 2008 
  

Avui serà novament una d'aquelles dates històriques que conservarem en la memòria molts ebrencs i moltes ebrenques. De ben segur que els carrers d'Amposta es tornaran a omplir de bona gent que voldrà fer sentir la veu de les Terres de l'Ebre, davant d'una nova agressió inexplicable que ens arriba de la mà del govern català. I com em dol pronunciar aquestes paraules! Teòricament, manen els "meus"!!! I "els meus" són còmplices d'un transvasament!!! Curiosament, a la meua novel·la "Vora l'Iber" (2002), escrita en plena lluita antitransvasista contra el PHN aznarià, vaig incloure una cèlebre frase: "Una vegada mon iaio me va dir una veritat com la catedral de Tortosa: "Mira fill, si penses, malament. Si manen els altres patiràs, però si manen els teus, ai fillet! si patiràs". Que poc em podia imaginar que l'hauria d'aplicar quant al transvasament de les aigües de l'Ebre, i en un moment en què hi ha dos partits al govern que representen l'esquerra nacional!!! 
Montilla, Baltasar, Saura i Carod, us heu convertit en veritables botiflers! I en la història de Catalunya, el poble sol sortir al carrer a la lluita contra el botifler, amb crits com: Visca la terra! Muira el mal govern! Mai millor dit, totes dos expressions.
Avui pels carrers d'Amposta, sota el crit de "Lo riu és vida, no al transvasament", donarem la resposta addient al desori a què ens ha portat aquest govern. No té cap explicació ni sentit el que estan fent! Estan jugant amb foc, amb els nostres sentiments. S'estan carregant la catalanitat! El PSOE s'engolirà la resta de forces de l'esquerra nacional i, realment, s'ho tenen ben merescut. Després d'aquest botiflerisme militant, ens serà molt difícil tornar a confiar amb la classe política. Ens queda, però, la nostra gent, que són el capital més important. Els milers d'ebrencs i d'ebrenques, de catalans i de catalanes, que sortiran al carrer a partir de les 12 del migdia, en defensa de la dignitat de la  terra de l'Ebre, un territori maltractat històricament, al qual el govern català li ha girat l'esquena impúnement. I jo tindré la sort de llegir el manifest que ha preparat la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Tot un honor i tot un orgull! M'escoltaran la meua filla i el meu fill, de 6 i 4 anys respectivament, la qual cosa m'il·lusiona. Espero que aprenguin a estimar la nostra terra, tal com la seua mare i jo els estem ensenyant a casa. Només em queda escriure el missatge espill del sentiment de totes i tots els qui avui sortirem al carrer per la nostra dignitat i contra el projecte transvasista del govern tripartit: ELS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ, VISCA LES TERRES DE L'EBRE!
  

Si una sensació ens ha deixat a molts ebrencs i a moltes ebrenques la crisi de la sequera és la d'engany. La lluita per la derogació del PHN va ser llarga i dura, amb final, sortosament, feliç. S'hi va implicar bona part de la societat de les nostres comarques, d'àmbits ideològics i socials molt distints. Va servir especialment per unir la ciutadania i potenciar la identitat ebrenca, d'un territori que històricament havia estat maltractat i oblidat per les institucions. Al mateix temps es va potenciar la catalanitat de la nostra terra, atès que la lluita antitransvasista va servir per reafirmar-la, alhora que es va rebre un important suport ciutadà i polític de la resta del país. Es va comptar igualment amb el "beneplàcit" de bona part de les patums periodístiques nacionals. Ara la truita s'ha capgirat totalment, és el govern català qui promou un transvasament, i són els esmentats periodistes de més prestigi qui el defensen a ultrança. Amb l’excusa dels 5 milions i mig de persones que, suposadament, veurien perillar l’aigua de boca, les tertúlies radiofòniques emeten un discurs tendenciós, que pot portar a un trencament emocional de les Terres de l'Ebre amb la resta del país. Ha quedat demostrat, malauradament,  que la seua lluita era exclusivament contra el PP, i els seus exsocis de CiU. Fa uns dies el president transvasista Montilla parlava obertament del perill de desafecció amb Espanya a causa de l'endarreriment del nou finançament que preveu el nou estatut (tisorat a la Moncloa pel seu propi partit). Aquesta desafecció també pot ser latent, però malauradament amb la Generalitat,  en una ciutadania ebrenca que ha vist com novament el govern català li ha girat l'esquena i l’ha enganyada amb males arts. No puc entendre de cap de les maneres el posicionament de les direccions d'ERC i d'ICV, que estan tirant en orris tot el seu projecte a les nostres comarques, i deixen impunement fora de joc els seus militants i quadres ebrencs, que no en tenen cap culpa de la situació creada, amb la qual cosa sofreixen una pressió mediàtica i social immerescuda.
L’actitud dels consellers ecosocialistes, Francesc Baltasar i Joan Saura, ha estat nefasta i patètica. Baltasar va fer palesa la seua covardia política en trepitjar terra ebrenca a deshora, després de tot el despropòsit mediàtic que ell mateix havia provocat. Es va descobrir davant de tots i totes dient que van amagar el projecte de transvasament del Segre donat que era període electoral!!! Aquests dies, que ha plogut amb ganes en molts indrets, ha tornat a sortir dient que malgrat que s'hagi millorat quant a les reserves d’aigua  es continuarà amb la construcció de les canonades que faran realitat la interconnexió de xarxes. El seu missatge no se’l creu absolutament ningú a les Terres de l’Ebre. És el polític més desacreditat de tots, tot i això el seu cap increïblement no ha "rodat". Aquesta és la viva mostra d'entrada a la dinàmica transvasista. Saura està fent caure la formació en un atzucac, pel seguidisme del PSOE d’aquí i per la seua organització estalinista, que varen demostrar convidant a marxar tothom que s’oposés al projecte, entre els quals la direcció ecosocialista ebrenca. Han tirat pel dret sense importar-los les conseqüències gravíssimes que per a la formació tindrà el seu posicionament a les Terres de l'Ebre. No hem sentit veus d’altres importants dirigents ecosocialistes que hagin qüestionat obertament aquest engany a la ciutadania ebrenca. El seguidisme del PSOE els empastifa a tots, i és una llàstima perquè disposen de joves polítics de vàlua contrastada. Hem de valorar altament, però, la bona resposta que han donat les EPM (Entesa de Progrés Municipal), que han fet sentir la seua veu contrària al transvasament en tot moment, encapçalades per Lluís Sunyer, el darrer cap de llista d’ICV a les eleccions estatals, una actitud que els dignifica.

Quant a la direcció d'ERC, la decepció ha estat molt gran també. No cal dir que esperava que s’oposessin sense embuts al transvasament de l’Ebre, ja que sovint s’han rebotat contra projectes del govern català. Han acceptat un projecte inadmissible donat el posicionament històric dels republicans al respecte. S'han engolit un gripau que els passarà factura a l'Ebre i a la resta del país, malauradament. El PSOE els va fer engolir, en l’altra legislatura, el gripau del túnel de Bracons, al qual s’oposaven frontalment igual que ICV, i ara el transvasament de l'Ebre. L’actitud de la direcció republicana és injustificable i inadmissible, la qual llença a les escombraries tot un capital polític importantíssim que s’havia llaurat la formació en els darrers anys. S’haurien  de qüestionar si val la pena continuar al govern català sota aquestes condicions. Montilla i ZP pacten un transvasament, que descol·loca la militància republicana ebrenca.

Encara són a temps de donar el do de pit per la gent de l'Ebre, que és donar-lo per tota Catalunya. Les erràtiques decisions de les direccions nacionals dels republicans i ecosocialistes han portat al desencís, que situa tots els polítics dintre del mateix sac. El votant d'ERC i d'ICV sol ser exigent i sovint es rebota contra els postulats de les cúpules directives. El PSOE se’ls engolirà, ja que sembla que a aquest partit no hi ha res que l’afecti ni l’aturi. És hora de trencar els lligams amb el PSOE i de posar-se al costat de la gent de la terra de l'Ebre. I no amago que ho dic des de l'afinitat ideològica i la simpatia amb molts dirigents i militants de l’esquerra nacionalment catalana. Aquesta no és una crítica gratuïta per qüestionar uns partits, sinó tot el contrari, perquè em dol moltíssim el seu posicionament erràtic i inconsistent.
  

L'amiga Matilde Font (filla de la Vall d'Uixó), membre activa de la PDE d'Amposta, em va demanar que llegís el manifest que ha preparat la Plataforma en Defensa de l'Ebre, el proper diumenge 18 de maig, a la manifestació que tindrà lloc pels carrers de la capital del Montsià, tal com ho havien acordat a l'assemblea ampostina. Tot i que no visc a la ciutat, hi tinc una vinculació laboral des de fa disset anys, així com estic molt implicat en activitats culturals de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, amb la qual cosa molts i moltes em consideren un ampostí més.
Em va donar una gran alegria, ja que em fa moltíssima il·lusió.  Serà tot un plaer i un honor! Des de fa molts anys he tingut un compromís antitransvasista sense embuts. De ben jove, ja vaig participar activament en les manifestacions contra el PHN que impulsava l'inefable Pepe Borrell i el PSOE a principis dels anys 1990. Vaig prendre part igualment en algunes de les massives manifestacions contra el PHN aznarià (a l'Ampolla, Amposta, Barcelona, etc.), tot i que he de reconèixer que em van agafar durant uns anys en què estava força desmobilitzat de tota lluita reivindicativa o de caire polític, en trobar-me anímicament molt decebut pel comportament de la classe política en general. Tot i això, l'any 2002 vaig publicar la novel·la "Vora l'Íber" (en format d'autoedició), que presenta a la vegada una història d'amor incomprès i de lluita contra el transvasament de l'aigua de l'Ebre. No cal dir que davant d'aquest nou projecte transvasista, "made in governs  ZP-Montilla", reafirmo el meu ideari contra tot tipus de transvasaments.
Personalment, durant les darreres setmanes he rebut peticions molt emotives que m'han fet especialment content. El 12 d'abril, vaig tenir el gust d'impartir a la Ràpita la conferència de commemoració del 77è aniversari de la proclamació de  la República catalana, a petició de Lluís Salvadó, Delegat del govern a les Terres de l'Ebre. També realitzaré el pregó de la Festa Major de Campredó, que se celebra al voltant de la festivitat de Sant Jaume la darrera setmana de juliol, el qual, en tractar-se del meu poble, es converteix en un repte. 
Agraeixo de tot cor la confiança que els membres de la PDE han dipositat en la meua persona. Espero que no em tremoli la veu a l'hora de llegir un manifest que retrata una importantíssima reivindicació del nostre territori.
Tot seguit, a gaudir d'uns versos poètics que enlairen la nostra terra, made in Quico el Célio:  "Baixo el Coll de Balaguer entre mel i gent pesquera i, com si es tanqués el mar, veig la Punta del Fangar. Brilla el far entre les dunes, la primera llum del Delta. Mil ocells blancs em saluden quan travesso les llacunes: olor d'arròs, colors d'aigua, arbres grans i solitaris. Al fons, la sal de la Banya, des d'on la Ràpita canta. Sota el capell de Montsià enfilo cap al Marjal, de la vora del riu Sénia veig camins que van al sud: les mateixes oliveres... els mateixos garrofers... Ebre amunt, ciutats antigues, entre torres i campanes, guarden les pedres dels íbers, les monedes dels romans, les cançons i l'art dels moros i les cases dels cristians. Per hortes, barrancs i planes, s'amaguen arbres i cases: pobles de gent sense pressa, que crida amb el vent de dalt, que pren el sol quan treballa i corre el bou quan hi ha festa. Cap a les terres de dalt roques com les de Benet, serres com les de Cavalls i Pàndols, i un vi que porta alegria, inspiren pintors, artistes, somniadors de nit i dia. I, al mig de tot, el gran Port que és la muntanya més alta: es pot veure, en dia clar, del Pirineu a Mallorca, el Coll de l'Alba, Cardó i tots els colors del Delta. Diu que al Tossal dels Tres Reis, quan fa vent, sona una jota, i que la canten tres veus, tres veus que se saben entendre: Matarranya, Maestrat i la gran terra de l'Ebre. Qui és qui sap d'on vé la jota,  si puja o baixa pel riu, si arriba de dins del mar, o si la cantava un moro? Qui és qui sap si vé del mar, o el vent de dalt ens la porta? Són paisatges i colors, són pobles, cases i pedres, són històries i són anys,  són els hòmens i les dones. Són sentiments, són amors... Són de la terra de l'Ebre".
  

De ben segur que molts dels qui em coneixen personalment o que segueixen els meus escrits amb assiduïtat, s'hauran sorprès en haver llegit aquest títol. Sempre he estat molt crític amb una determinada manera d'entendre la política, i amb tots aquells i aquelles que s'aferren al seu càrrec i en fan un claríssim abús. Sóc rebel de mena i mai no puc comprendre les genuflexions ciutadanes davant del poder establert, ni la de les persones amb militància política davant de les direccions d’una formació determinada. El món de la política està ple de trepes i aprofitats que, malauradament, el deixa en descrèdit, però compta també amb una majoria de persones treballadores i honrades, que tenen sentiments els quals defensen amb energia, i que dediquen nombroses hores del seu temps lliure al benestar ciutadà.

Fa uns anys, al meu amic i militant antitransvasista Brian Cutts, natural de Barnsley (South Yorkshire) i resident a Tortosa des de fa uns 20 anys, el seu germà Paul li va regalar un llibre que portava aquest mateix nom d’aquest article en anglès. Com a jove compromès, que acabava de graduar-se a la universitat, estava interessat en temes socials i polítics, així que  era un llibre adequat en ser un tractat on recordava que hi ha gent que es mou únicament per ideals i que no pensa a enriquir-se de la seua participació pública. És a dir, no tots els polítics tenen la intencionalitat confessa del camarada “cartagenero” Eduard Zaplana (adéu-siau i a esforçar-se)! Em va venir al cap aquest llibre fa uns dies durant una conversa informal amb Jaume Forcadell, president d'ICV a les Terres de l'Ebre. L'amic Jaume em deia que una de les coses que més li dolien  de tot el que estava passant amb el projecte del futur transvasament de les aigües de l'Ebre que tira endavant el PSOE (d’allà i d’aquí), i del comportament d'alguns polítics com el conseller Francesc Baltasar, és que semblava que estaven donant la raó a tots aquells que diuen que tots els polítics són corruptes i que es mouen únicament per interessos econòmics. És a dir, que feien vàlida la cèlebre frase que tots són iguals, o que al menys s’hi assemblen. El líder ecosocialista ebrenc es negava totalment a acceptar aquest postulat, precisament perquè alguns dels companys i de les companyes amb qui  havíem estat xerrant en un bar mentre fèiem una cervesa, havíem anat explicant les nostres experiències personals i havíem deixat palès que havíem perdut oportunitats de fer política a un bon nivell amb una edat molt jove per tal de mantenir-nos fidels a uns principis que personalment són francament irrenunciables.

Ja he dit en moltes ocasions que l'actitud de Jaume Forcadell l'honora, atès que és una persona jove que fins fa un mes tenia una esplèndida carrera política al seu davant, i no li han tremolat les cames a l'hora d'enfrontar-se a l'erràtica direcció ecosocialista que ha seguit la corrent als Montilla i Zapatero i ha portat la formació a un veritable carreró amb difícil eixida.
Amb els anys que he estat vinculat al món de la política, he vist autèntics trepes: personatges mediocres que han arribat a càrrecs d’importància com senadors o diputats, quan s'han caracteritzat per la seua incapacitat organitzativa i, en alguns casos, per la seua droperia crònica. Però al costat de tota aquesta gent, hi ha militants a cada partit, d'acord amb la seua ideologia, que creuen amb uns ideals i que no es venen per cap or del món, dels quals en podríem fer una llarga llista. Em quedo amb les ganes d’apuntar uns quants noms de formacions diverses. Per aquesta raó, a mi també em desagrada llegir comentaris que fan referència a què tota persona que toca una mica de poder polític ja actuarà malament a consciència, o arguments tan fàcils com: quin fàstic els polítics!

Reivindico que hi ha gent en l'àmbit de la política que val la pena, encara que aquests dies a l'Ebre sigui difícil de creure’ns-ho.

PD. A la imatge, estreta del bloc de La Marfanta, Jaume Forcadell, president d'ICV a les Terres de l'Ebre.
  

L'any 2002, en plena lluita contra el PHN, vaig publicar la novel·la Vora l'Iber (en format d'autoedició). L'argument ens presentava Rafel Espuny, un jove literat en progressió, que encapçalava el moviment antitransvasista que havia revoltat les Terres de l'Ebre. Amb honradesa, sentiments i contundència, va expressant les seues idees, alhora que segueix una carrera professional que el porta al cim de les lletres catalanes. La novel·la pretenia ser un homenatge a les Terres de l'Ebre, al riu, als homes i a les dones que l'estimen i el defensen, i a la cultura literària ebrenca i catalana. Vaig anar incloent, de manera desordenada, suposades narracions i articles escrites pel protagonista. El següent article, "L'orgasme de l'endemà,  correspon al capítol vuitè, havia estat suposadament publicat al diari "El Punt" el dia 27 de febrer de 2002, el dia següent de la gran manifestació antitransvasista de Barcelona, i portava la signatura del protagonista Rafel Espuny:

"Un riu humà va circular cívicament pels carrers del cap i casal ahir, en una jornada inigualable que quedarà en un raconet del cor dels milers d'ebrencs que varen fer sentir el seu missatge d'esperança i de resistència a la capital de la nació catalana, la qual tantes vegades no ha sabut escoltar les veus fangoses provinents del món rural, emmirallada en els seus presumits camps plens de quitrà. La revolta de la Catalunya nova és el titular adient per a aquesta macromanifestació, l'espill vertader dels sentiments que engloba la lluita per la supervivència de les Terres de l'Ebre.
Era un riu de veus amb el mateix accent que, amb molta il·lusió, mostraven la seua posició favorable que l'aigua del riu Ebre circuli per allà on ha de baixar; és a dir, pel tram que la sàvia mare naturalesa li ha disposat. La jota va prendre possessió d'una plaça de Sant Jaume ja força avesada al so i als moviments de la dansa més bella de les que es fan i desfan. Però per una vegada, li calia escoltar la tonada unànime d'un poble mullat: "Som la sal de la terra i no volem una terra de sal".
Les bandes de música de Sant Jaume d'Enveja i de Tortosa varen aportar el veritable toc d'elegància. En trobàrem a faltar, però, dos de molt importants, que varen tenir censura política al final. Les notes de l'entranyable pasdoble "Paquito el xocolatero" varen ser aclamades per un públic que demostrà tenir molt de seny en el seu pas per davant del símbol dels símbols d'un passat no gaire llunya, la comissaria de Via Laietana.
Tantes voltes hem sentit el comentari que els fidels manifestants ebrencs som una colla "d'anti", que ens porta a invertir el vocabulari i a abraçar amb més força els nostres  ideals "a favor de". No som antitransvasistes per portar la contrària per sistema: som gent que volem que l'aigua banyi els camps quan baixa a bon ritme des de Mequinensa, i saluda el Pinell, l'assut de Xerta i Tivenys, visita la bimil·lenària Tortosa, i segueix avall, on el pont penjant d'Amposta l'espera i, a poc a poc, arriba al final dels finals, als seus espais naturals, amb Gràcia i Buda que l'esperen meravellades.
Apostem i apostarem sempre per un desenvolupament eòlic sostingut, civilitzat. Els molinets són inofensius si se'ls troba el lloc adequat, que abunden a les nostres serres. És una energia neta i no contaminant, però, posant-nos romàntics, els nostres són paisatges celestials.
No som antianquis, però el tio Sam ens aplica la pena capital. Si estirem tots ella caurà, i l'Enron a Arizona se'n tornarà, amb la cua entre cama i cama. Reclamem la Ford, renoi! Si ens volen donar feina i calers, res millor.
Volem vi, volem vi, volem vi! I si pot ser del que es conrea per aquí. Anirem a Bot i a Batea, a Lledó i al Masroig. Olorarem les vinyes llustroses que estan revitalitzant el país. Contemplarem la terra seca, amb el gust fort que desprén el suc de raïm prioratí o gandesà. Volem que es pugui viure de la terra dignament, que els nostres recursos no se'n vagin a terres mítiques i camp de golf mitificats. No demanem res, però que no ens prenguin res tampoc. Escolta, Zaplana, la veu d'una terra que et parla en la llengua que parla la gent del país que té la dissort de ser presidit per tu, i no entens ni enraones, com deia Maragall el poeta, iaio de l'actual. T'enviarem poesies, paraules boniques sortides del cor: Potser en la intimitat les llegiràs i t'entendriran el teu cor empedreït, com fa aquell del bigoti. Com a exemple, en Secundí Sabaté, notable poeta tortosí que cantava a principis del segle que acabem d'acomiadar: Ebre, que vas lentament/ dirigint-te cap al mar,/ caminant contínuament/ dia i nit sense parar./ Ets lo rei d'aquesta vall,/ la teua aigua és un tresor;/ que transporta riu avall/ un llac que val més que l'or./ Centúries fa que devalles/ per aquesta conca hermosa/ que t'admira com treballes/ per fer més rica Tortosa.
Ben segur que aquest poema no és el "Cartagenera morena" que li agradaria sentir al bo de don Eduardo Zaplana, que no Zapata (aquell era Emiliano i hauria armat la marimorena al nostre costat, i l'aigua d'aquí no hagués marxat). Senyors Aznar i Matas, don José Maria i don Jaime, l'ordre és ben igual, no vulgueu passar a la història com personatges tan macabres com el Comte-duc d'Olivars, en Felip V o en Paco granota. No es pot exterminar tot un model de vida per "cañetes". Rectificar és la grandesa que demostren els que són savis. "Errare humanum est",
El so agut de la dolçaina, de la gralla i del timbal, anava esdevenint l'ambaixador uniformat d'un conjunt humà que ha dit prou. De moment ens quedem amb la il·lusió, que és allò que no poden comprar. Assaborim l'èxit, com si s'hagués repetit un nou Wembley, aquesta vegada encara més humà. El xut enverinat de Koeman dóna ales a un sentiment ebrenc en alça constant. El civisme de la bona gent de l'Ebre ha donat una lliçó a la bogeria cimentera engendrada a la Moncloa i de retruc a Cartagena. Avui hem tingut el més dolç dels despertars, com la Blancaneus i la Ventafocs quan conegueren el seu príncep blau. Amb raó ens sentim orgasmats".
  

Ja fa molts dies que en el marc de l'Ebresfera (col·lectiu blocaire ebrenc) hi ha una acèrrima discussió, mitjançant nombrosos blocs, sobre si serien oportunes i necessàries les dimissions de càrrecs electes i dirigents d'ICV i d'ERC, donat el posicionament nacional dels partits respectius envers el transvasament de les aigües de l'Ebre, que pretenen tirar endavant els governs espanyol i  català. Hi ha  opinions per a tots els gustos. Qui està en el punt de mira de tot plegat és el delegat del govern, Lluís Salvadó, d'ERC, ja que històricament va encapçalar el moviment antitransvasista i, recentment, va manifestar la seua total oposició al projecte de transvasament del Segre que proposava la Conselleria de Mediambient de la Generalitat. Qui ja ha anunciat la dimissió és l'alcalde d'Ulldecona, el republicà Lluís Millan, en no estar d'acord amb la votació que efectuarà el seu partit al parlament espanyol respecte a la interconnexió de xarxes.
Personalment lamento moltíssim aquesta pressió social que s'està produint sobre els càrrecs electes dels dos partits minoritaris del govern català, ja que la considero molt injusta. Una pressió que es veu potenciada des d'algun mitjà  de la premsa  comarcal. Considero que cap càrrec electe antitransvasista hauria de dimitir. Ben al contrari, haurien de continuar defensant els seus posicionaments des del lloc de responsabilitat que ocupen. Si cauen en contradicció directa amb la línia del partit, que siguin les direccions nacionals qui els facin plegar de les seues funcions. Unes direccions nacionals que no donaran la  cara al territori, com ja ens han demostrat ara i adés. Que dimiteixin Montilla, Saura, Baltasar i Carod, si finalment els dóna suport!
És inacceptable que tot recaigui en els representants comarcals ecosocialistes i republicans, mentre que els impulsors del transvasament, els del PSOE, en surtin indemnes. L'executiva ebrenca d'ICV ja s'ha enfrontat al partit com calia, assumint les possibles represàlies en pròpia pell, amb una actitud que els honora de debò. Quant als càrrecs d'ERC (a l'igual que els d'ICV), cal que es mantinguin fidels a l'antitransvasisme, presentant mocions als ajuntaments que controlen, assistint a les manifestacions i recolzant públicament les activitats de la PDE. Que no se'n vagi ningú cap a casa! Els del PSOE comarcals, manifestament favorables a la interconnexió de xarxes, són els qui haurien d'assumir responsabilitats. 
No he tingut mai cap problema en acceptar tots els resultats electorals. Aquest cop, però,  em permeto valorar molt negativament el comportament electoral de la ciutadania. Els catalans i els ebrencs varen donar una aclaparadora victòria a les urnes al PSOE, que va deixar molt limitada la possible influència dels dos socis minoritaris. Molts d'aquests votants psoecialistes ara demanen responsabilitat als menuts, quan ha estat la ciutadania la qui ha atorgat aquest poder de decisió al PSOE, que és qui proposa i tirarà endavant el transvasament, després d'haver tingut un suport ciutadà realment esplendorós. Els dirigents polítics actuals són els culpables de l'aposta transvasista, però bona part de la ciutadania amb el seu vot majoritari al PSOE ha donat ales precisament a aquests polítics transvasistes.  
Voldria manifestar tot el meu suport a tots els i les polítics/ques antitransvasistes, siguin del color que siguin. El meu suport també a tots aquells càrrecs electes d'ICV i d'ERC a les Terres de l'Ebre, que estan sofrint una pressió fortíssima, totalment immerescuda i fora de lloc. I, sobretot, el meu suport a polítics (amics), als quals tinc estima personal i em mereixen credibilitat, com Paco Gas (alcalde de Roquetes), Lluís Salvadó (Delegat del govern a TE) i Jaume Forcadell (president d'ICV a TE).
  

Ja s'ha fet públic el cartell que anuncia la propera manifestació antitransvasista del 18 de maig que tindrà lloc a Amposta. La Plataforma en Defensa de l'Ebre ha triat un lema molt clarificador, que amb una subtil ironia denuncia: "Si tu no véns, ells lo faran". El PSOE va rebre milers de vots gràcies a la por que va instigar deliberadament amb l'eslogan "Si tu no véns, ells tornen", referint-se als dirigents del PP. En canvi, els cavernícoles no han tornat, però el perill del transvasament sí que torna de la mà de Zapatero i de Montilla. És un nou engany de ZP (el mentider compulsiu), un frau a la ciutadania ebrenca i catalana, per part de l'autor de la cèlebre frase de "Apoyaré el estatuto que salga del parlamento de Catalunya".
Estem segurs que hi haurà una massiva participació a la manifestació d'Amposta. No estem tan segurs, però, que la veu dels ebrencs i de les ebrenques sigui escoltada pels mandataris catalans. Estan obrint l'aixeta per a futurs transvasaments a nord, sud, oest i, a l'est perquè està al mar i no poden! S'ha demostrat que tot un seguit de polítics del PSOE  d'aquí es varen omplir la boca d'antitransvasistes amb l'únic anhel d'arribar al poder de la Generalitat pel mitjà que fos.
Malauradament, el conseller de mediambient, Francesc Baltasar, no ha estat a l'alçada i ha fet valer la prepotència pròpia d'aquell qui toca poder, i dóna una punyalada per l'esquena als soferts militants del seu propi partit a casa nostra. Mentre que la direcció d'ERC, no ha reaccionat com calia: plantant cara al PSOE d'aquí i d'allà, com en altres ocasions ha fet, desmarcant-se d'un projecte "made in PSOE". No sé si són conscients del mal que faran a la formació al territori, i del que el transvasament suposa quant a la desestructuració del país.
Estic convençut que la gent d'ICV i d'ERC a les nostres comarques, però, mostrarà obertament el seu rebuig a aquest projecte de Zapatero i Montilla, al qual les direccions nacionals no estan donant malauradament la resposta que seria necessària. Serà curiós veure la presència a la manifestació, en plan actiu, de membres de CiU, malgrat els antecedents dels quals venim. Tot i això, benvingut sigui tothom a la lluita antitransvasista i de preservació del nostre riu i del nostre delta. Quant als del PSOE comarcals, les poques opinions que he anat llegint al respecte són favorables al que digui ZP, el seu amo i senyor. Obedients com són, sembla que acotxaran el cap de nou i donaran fe de la bondat d'aquest nou projecte transvasista.   
Tots i Totes a la manifestació d'Amposta del 18 de maig: Si tu no véns, ells lo faran!
  

Cada dia que passa creix a passes agegantades el desconcert de bona part de la ciutadania quant a les actuacions del govern català en matèria hidràulica. Ens volen vendre diverses motos sobre la seua gestió de la sequera, a despit que totes les quals passen per un "imprescindible" transvasament de l'aigua de l'Ebre, que és totalment inacceptable per als ebrencs i les ebrenques que varen deixar-se la pell perquè es derogués el PHN aznarià fa uns anys. Em dolen moltíssim molts dels "tics" polítics que estic observant en les darreres setmanes en gent que se les dóna de "progressista". Personalment, el tripartit mai no m'ha fet el pes, atès que sempre m'he sentit molt allunyat de la branca espanyola que l'encapçala. Sóc partidari acèrrim, en canvi, de la unitat d'acció de les branques de l'esquerra nacional, ERC-ICV-CUP. Tot i això, mai no he qüestionat la seua legitimitat, ja que accepto la conjuntura política catalana democràticament. Durant la Diada de Sant Jordi d'enguany, quan vaig escoltar les declaracions del president José Montilla convidant  el delegat del govern a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, a dimitir del seu càrrec si no accepta el transvasament de l'aigua de l'Ebre cap a Barcelona, em van passar pel cap mil sensacions confuses. La primera va ser una gran indignació. Com es pot parlar amb tanta lleugeresa sobre un tema que arrossega tants de sentiments? Em va demostrar que no importa que un sigui de dreta o d'esquerra, quan es tracta de destruir políticament un adversari. O amb mi o contra  mi, i "fot el camp que ja no et necessito", aquest és el missatge montillenc. Les urnes, malauradament, gràcies al suport dels catalans/es i dels ebrencs/ques,  han donat un poder tan gran als del PSOE que els ha envalentonat i els ha portat a convèncer-se que ja no necessiten ningú. Tenen la legitimitat electoral per fer el que vulguin! A partir d'aquestes declaracions, crec que s'hauria d'obrir un important procés de reflexió en les dos forces minoritàries que integren el govern d'entesa, que s'haurien de plantejar la seua continuïtat.
Malauradament, els consellers ecosocialistes, Francesc Baltasar i Joan Saura, s'han alineat amb les tesis de Montilla i ZP, la qual cosa portarà a l'enterrament del projecte polític d'ICV a les Terres de l'Ebre i a la demarcació de Tarragona. El seu país sembla que tampoc traspassa els límits fluvials del Llobregat. La seua actitud davant la direcció ebrenca d'ICV ha estat prepotent i autènticament lamentable. Primerament se'ls ha mantingut enganyats i desinformats, i després se'ls convida a sortir de la formació si no estan d'acord amb un projecte que no pot ser acceptat pel seu electorat de cap de les maneres. Els "tics" estalinistes de Saura i Montilla són evidents, fan purga a l'estil de com ho feien durant els anys del franquisme  els partits d'esquerra contra qualsevol dissidència interna.
Quant a l'altra formació del govern, ERC, cal un posicionalment com a partit contrari totalment al transvasament de l'Ebre, sinó ja no seran creïbles. I és una llàstima, ja que ERC havia creat unes enormes complicitats  a les nostres terres que l'ha portat a tenir un important poder polític. Cal que la direcció es reboti contra el PSOE d'aquí com ha fet en tantes altres ocasions i ho faci ràpidament.
Montilla ens ha deixat orfes de president. Sembla que sigui únicament  el president dels 5 milions i mig que "viuen i beuen" a l'àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta teoria l'adoba tota la maquinària corrosiva periodística que ens recorda dia sí dia també la xifra d'habitants que se n'ha de beneficiar del transvasament, als quals no els importa gens ni mica el posicionament de la gent ebrenca. És més que evident que fa uns anys una llarga colla de periodistes ens donaven suport únicament per  carregar-se el govern del PP. Ara el transvasament és considerat com a  necessari!!!
El que més em dol és la desestructuració de Catalunya i de la catalanitat que aquest projecte comportarà. El fet que el govern del país ens doni l'esquena tindrà conseqüències directes en la nostra gent, i ens apartarà una mica més del projecte nacional català.
A part de demanar la dimissió del conseller Baltasar, per la seua actitud impresentable, cal demanar la de Montilla, com a president transvasista. I no usaré l'expressió "ens ha traït", que els psoecialistes varen fer servir tants cops contra el govern de Pujol. La paraula traïdor està esborrada del meu vocabulari, ja que és fàcil d'adonar-se com juga tothom. Per coherència personal,  encara entono el crit de milers i milers d'ebrencs i d'ebrenques: Mai més un govern transvasista, mai més un president transvasista! Montilla, Dimissió!
  

 Malauradament, durant les darreres setmanes, la convulsa situació política a què ens han conduït,  ha fet aturar bona part de  la tasca política a les Terres de l'Ebre, atès que sembla que tot giri en exclusiva  al voltant del debat  de l'aigua. Em preocupa especialment l'estat d'ànim dels  ciutadans del territori, als quals veig majoritàriament molt desconcertats/des per tot el que està succeint. Alguns alts càrrecs polítics s'han comportat d'una manera tan barroera que es desqualifiquen sols. Com bona part de la ciutadania ebrenca, tinc una immensa sensació d'engany. I no és per a menys: han tret a la llum tota aquesta problemàtica sobre la sequera després de les eleccions estatals per tal d'evitar un desgast electoral previ del partit guanyador. És aquest un comportament digne, democràtic i progressista? Han mantingut desinformats sistemàticament tots els agents del territori ebrenc, i ho han fet sabedors del que es portaven entre mans. El PP va perdre les anteriors eleccions estatals precisament per la tergiversació de la informació després dels malaurats atemptats de Madrid de l'11 de març de 2004. El govern de ZP, amb la complicitat de Montilla, ha actuat de la mateixa manera fosca i manipuladora en un tema tan delicat com la política hidràulica, la qual sol ferir tantes sensibilitats.
No tinc ni esma per discutir  temes concernents a si les canonades del transvàs seran reversibles o no, ja que és d'una ridiculesa sense límits. També prefereixo obviar termes  lingüístics, si és o no és transvàs, ja que és absurd  negar evidències. La senyora ministra Espinosa ja pot dir missa (amb perdó del rector del meu poble que  n'imparteix), que ha començat amb tan bon peu el seu mandat que la seua credibilitat ja és nul·la. 
Em preocupa el fet que  aquest projecte de transvàs és una passa més en el procés d'acorralament del fet nacional català, que el PSOE ja porta a terme des de fa temps. A les Terres de l'Ebre, durant la lluita antitransvasista contra el PHN aznarià, va quedar demostrat que  la batalla identitària la teníem molt ben encaminada. Amb un govern català favorable al PHN malauradament, la gent de l'Ebre va sortir multitudinàriament amb senyeres estelades al carrer, a la vegada que el partit més beneficiat de la moguda antitransvasista va ser ERC. Unes dècades abans, davant d'una situació semblant, sobretot la ciutadania tortosina, hauria pogut reivindicar allò de: "Ni catalans ni valencians, tortosins", que varen adobar escriptors carques de principis de segle XX com Ramon Vergés Paulí i Joan Moreira.
Ara ens tornem a trobar davant d'una nova disjuntiva, amb un transvàs promogut pel govern espanyol a instàncies del govern català. Les darreres declaracions de José Montilla, en la significativa data de Sant Jordi, m'han fet sentir orfe de president. Convida a dimitir el Delegat del govern a les nostres comarques, Lluís Salvadó,  si no està d'acord amb el transvàs. Després de l'aplastant victòria electoral del PSOE a casa nostra, estan molt envalentonats en adonar-se que ja no necessiten ningú. La ciutadania els passa per alt totes les seues malifetes i poden obertament mostrar-se deslleials amb els socis de govern que no siguin obedients. Què pot objectar a l'actitud digna de Lluís Salvadó, l'honorable president, quan ells mateixos havien portat el Delegat totalment enganyat, en no haver-li comunicat res del projecte d'interconnexió, que s'ha descobert que tenien previst des de feia mesos? Montilla s'ha aliniat amb el govern espanyol i es vol desfer dels polítics d'altres formacions del govern d'entesa que s'oposen a un nou transvàs. Els ebrencs i les ebrenques tornem a constatar que el govern català aposta per un projecte que no s'ha consensuat territorialment, sinó que es fa per "montilles i baltasars". 
M'és igualment dolorós parlar de la direcció d'ICV, que sembla que pretengui enterrar  el seu projecte polític a les Terres de l'Ebre. Voldria tornar a tenir paraules d'afecte i de  reconeixement envers els dirigents d'ICV de les Terres de l'Ebre, que han actuat amb una gran dignitat. Quant a la direcció d'ERC, confio que es manifesti totalment contrària a qualsevol transvàs com ha fet fins ara, i no s'engoleixi el gripau "made in PSOE", si vol que el partit continuï tenint pes en la política catalana.
Els Països Catalans són com una mena de  termòmetre, ja que a mesura que vas baixant hi ha menys consciència nacional. La identitat catalana és feble, com queda pal·lès tan sovint. Aquest projecte, d'esquena a les Terres de l'Ebre, pot afeblir encara més la consciència nacional catalana a casa nostra. Al PSOE ja li va bé aquesta desnacionalització, a la qual col·laboren els principals mitjans de comunicació del país, mostrant-nos com a insolidaris dia sí dia també. Dissortadament haurem d'afrontar una lluita molt important ben sols. Al Compromís per l'Ebre, que signaren els partits del govern català, s'apostava per no tenir mai més un govern transvasista, ara l'han deixat en paper mullat. Algun polític del PSOE comarcal comenta amb ironia que hi ha d'altres forces a les quals "els tremolen les cames" a l'hora de defensar aquest transvàs. De ben segur que a ell ja no li tremola la "coherència" personal, a la qual ha renunciat per un projecte propi d'indecència política. 
  

  Només puc  començar aquest post dient que, quant a política hidràulica, no entenc absolutament res,  i em sento enganyat, decebut i totalment fora de joc. El PSOE ha decidit unilateralment tirar endavant el transvasament de l'Ebre cap a Barcelona, amb la propera aprovació d'un nou decret que permeti expandir les canonades de l'anomenat minitransvasament i fer-les travessar els límits territorials de la demarcació de Tarragona. L'espoli de l'aigua de l'Ebre serà un fet consumat, malgrat que en un primer moment varen intentar cínicament disfressar el nom i amagar-ho de l'opinió pública per interessos electorals. 
El Compromís per l'Ebre, que varen signar els partits del govern de la Generalitat, ha quedat totalment com a paper mullat, així com els  principis de la nova cultura de l'aigua. El PSOE l'ha deixat en absolutament no-res. La primera pregunta que ens hem de formular  molts i moltes ebrencs/ques és: per què Zapatero va derogar el PHN, quan farà una obra que el sinistre pla hidrològic aznarià incloïa? Sóc dels antitransvasistes sense embuts, que en la lluita per la derogació del PHN no tenia en ment cap desgast polític de ningú, sinó que creien en una visió diferent del creixement per la qual cosa criticaven les aliances polítiques del moment que facilitaven els transvasaments. No vaig insultar mai ningú, tot i que vaig ser contundent en la reivindicació per evitar l'espoli de l'aigua. Mai no m'he considerat posseïdor de la veritat absoluta, senzillament la meua manera d'entendre el progrés de la societat no passa ni per la instauració de camps de golf ni per la construcció de macrourbanitzacions. Crec en un model de creixement més sostenible, d'acord amb les possibilitats i la idiosincràsia del territori, allunyat de tot esperit especulador.
ZP és l'amo i senyor de tot, gràcies al suport electoral aclaparador que li varen atorgar els catalans i les catalanes. Ara tirarà endavant, per decret, sense cap consens social,  un projecte que és totalment inacceptable des de les Terres de l'Ebre. Primerament, la decisió del govern espanyol suposa una autèntica burla envers el moviment social ciutadà i antitransvasista que va ser majoritari  durant els primers anys d'aquest segle XXI, i que va dotar el territori d'una gran identitat i autoestima.  El més greu de tot plegat és que deixa el govern català en una claríssima segona fila, el poder polític del qual es mostra com a  ben reduït.  I no és una qüestió  de partits, sinó del fet que el  govern català està clarament a expenses del mandatari espanyol, la qual cosa em dol moltíssim. Sempre m'agrada analitzar les situacions polítiques des de la vessant país, mani qui mani, mai des del partidisme, i em costa acceptar aquesta submissió als dictàmens del govern espanyol.
Quant a més coses negatives, voldria remarcar que estem patint l'altíssima demagògia que exerceix tot un exèrcit de periodistes que provoquen la manipulació absoluta de l'opinió pública. A partir de  l'any 2002, els antitransvasistes ebrencs ens vàrem convertir en una mena d'herois per a la resta de país, símbol de resistència i lluita. Érem l'admiració de molts i moltes, per l'esperit de rebel·lia i protesta, i perquè plantàvem cara a Acebes, Zaplana i tota aquella bona gent. Ara, en canvi, com el transvàs el promou el PSOE, som objecte de tota mena de crítiques i ridiculitzacions, sense contemplacions. Els membres de les influents tertúlies radiofòniques del país (Catalunya Ràdio, RAC 1) s'han descobert com a transvasistes de tota la vida. Parlen del mal entès "bé comú" (aigua) i del concepte de "solidaritat" d'una manera que fan bo l'eslògan "Agua para todos" dels governs valencià i murcià. El seu àmbit de crítica s'estén envers la pagesia, a la qual culpen de ser qui més malbarata l'aigua. Més que com a professionals dels mitjans periodístics, actuen com a periodistes de partit, i n'hi ha una llarga llista. 
La truita s'ha girat, ja no es pot parlar de la dreta especuladora i transvasista. Quin engany! El  transvàs del PP era especulador, el d'ara és necessari i progressista!!! Ja n'hi ha prou!!! No confio que la ciutadania catalana reaccioni, però,  ja que els ha donat llicència per fer el que vulguin. Aquest cap de setmana ZP es reia de tots conservant la poltrona d'una ministra, Einstein de l'obra pública, i imposant un transvasament a Barcelona. Ja tenim transvàs progressista, i és que tenen un morro que se'l xafen! El PSOE ja es va carregar la cohesió de la PDE i ara aposta pel transvasisme pur i dur. El Compromís per l'Ebre passa a ser novament un d'aquells documents inútils, atès que el predomini polític del PSOE deixa enrera els ideals.  Actuen d'aquesta manera perquè no en sortiran escaldats. No hi ha res que els escaldi! 
Els únics que sofriran les conseqüències de tot aquest despropòsit hidràulic són ICV i ERC, dissortadament. Encara que els dirigents locals de totes dos formacions es manifestin clarament contraris a aquest transvàs, cal exigir fermesa de les direccions nacionals i un posicionament antitransvasista inequívoc. Si li segueixen el joc al PSOE, si accepten aquest transvàs, perdran tota credibilitat. El votant d'aquests partits té un perfil molt ideològic i sol ser molt exigent, no pot acceptar mai aquest tripijoc que embruta la política catalana i deslegitima la digna lluita antitransvasista. No pot haver-hi doble joc. LO RIU ÉS VIDA. NO AL TRANSVASAMENT 

 Des dels temps immemorials, les cançons i els poemes han sabut  com endolcir-nos la vida i fer-la una mica menys feixuga. Davant d'una problemàtica  tan greu com la sequera, que ha revolucionat el panorama polític de la nostra terra, i de quina manera!, anem a posar-li càntics que donin força a aquells que tenen l'obligació de garantir l'abastament d'aigua de cases i viles d'un país assedegat.  Com sàviament s'expressa el cantautor xativenc, Raimon, en la seua mítica cançó: "Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure".
En un post anterior recomanava al Conseller Francesc Baltasar (està més sol que un mussol!) que fes una invocació a la Mare de Déu de l'Aldea, advocada contra la sequera, per si la Reina del Cel el podia ajudar d'alguna manera. Com a exemple d'invocació, no li cal donar mostres de geni creatiu, pot usar perfectament el poema "Aygua" que va composar el gran poeta tortosí Mn.  Tomàs Bellpuig, publicat al rotatiu local Correo Ibérico el 23 de maig de 1905, en un moment en què plovia a bots i barrals, quina enveja! Els versos del patriota Bellpuig (assassinat quan la revolta anticlerical del juliol de 1936) ens retraten una terra sobrada d'aigua: "Gràcia, senyora, Mare y reyna nostra,/ que obríreu los gemechs dels nostres cors:/ Mare de Rey gloriosa de la Aldea/ que de ingrats fills heu escoltar lo pló, benehit sigue'l vostre Nom santíssim,/ benehit sigue sempre el vostre Nom!.../ No n'erem dignes, no de vostra gràcia,/ no n'erem dignes, no, del vostre amor./ Mes Vos sou Mare y de ls nostres penes/ fen vostres entranyes la fibló/ y aguantareu lo bras, com esperávem/ del vostre enutjat Fill, Nostre Senyor./ Cantemli tortosins, a nostra Reyna/ lo cant dels agraïts, cantemli tots;/ ara qué, l'aigua está amerant la terra/ que s'ameren ab llágrimes els cors,/ y la que rega els camps, també les ànimes/ sabrá regar de gràcia ab lo nom/ Cantemli tortosins, a nostra Mare/ lo cant dels agraits, un cant d'amor/ ara que ens acompanya xarups de pluja/ y'ls espetechs del tro". 
Si l'honorable conseller prefereix no posar-se tan místic, també pot recórrer al càntic que tots hem cantat quan érem xiquets en la llengua dels veïns de ponent: "Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva, los pajaritos cantan, las nuves se levantan. Que si! que no! que caiga un chaparrón! que se rompan los cristales de la estación!".
Avui vora l'Ebre està per ploure, i mira que diumenge tenim calçotada a Campredó. I és que sempre plou quan no hi ha escola! Que no em senti el Baltasar, el de la conselleria, no el monarca que ve d'orient, al qual li podríem també invocar per tal que ens fes un regal celestial basat en quatre gotes.

Aquests dies tots els mitjans de comunicació escrits estan omplint pàgines i més pàgines que fan referència a l'eterna problemàtica de l'aigua. Sóc antitransvasista sense embuts, d'aquells que ara les "prestigioses" tertúlies radiofòniques ridiculitzen dia sí dia també (RAC1- Catalunya Ràdio, etc., les espanyoles  ni les escolto...). És a dir, d'aquests "progressistes" de la nova cultura de l'aigua, als quals se'ns acusa que volem que la societat torni a l'època del paleolític inferior. Val a dir, a favor dels senyors paleolítics que en aquesta  època Bono encara no presidia cap parlament. Com no em vull indignar més, prefereixo posar-li avui una mica de sucre al cafè i donar-li salsa a tot plegat. 
El Conseller de mediambient, Francesc Baltasar, va fer públic en una entrevista a can Bassas que, malgrat que era agnòstic, quan va visitar el monestir de Montserrat en motiu de l'enterrament de l'abat Cassià Maria Just, va pensar en invocar la Moreneta davant de la sequera crònica que atravessa el país, per si la Reina del Cel (dels catalans sempre en sereu princesa...sigueu pels bons pilar de fortalesa...) podia fer alguna cosa al respecte. Com des de llavors els esdeveniments s'han precipitat, i de quina manera, li aconsellaria a l'honorable Conseller (redundància de paraules) una altra invocació si la creu convenient. Es tracta de fer les rogatives a la Mare de Déu de l'Aldea, ja que els fidels de la terra de l'Ebre a principis del segle XX, quan no queia líquid del cel, sortien en processó cridant: "Mare de Déu de l'Aldea, AIGUA". L'escriptor tortosinista Ramon Vergés Paulí (el del ni catalans ni valencians, tortosins), fidel debot d'una rival,  la Mare de Déu de la Cinta,  ho recull de la següent manera al seu llibre Espurnes de la Llar (1936). Tractant-se de l'inefable Vergés Paulí, no he pogut fer altra cosa que conservar la grafia original: "Recordeuvos de les romeries que van a buscá á la Mare de Deu de l'Aldea, quan los camps están resechs, ¿Qué crideu allavons? - Aigua, Mare de Deu de l'Aldea! Aigua pura i en mesura! Aigua aldeana, que la terra la demana! Aigua per a el blat que estigui ben granat! Agua os pedimos para los campos que estan baldíos".
L'Honorable Francesc Baltasar també es pot convèncer de la necessitat d'invocar aquesta Verge llegint l'erudit Ramon O'Callaghan (tradicionalista com ell mateix) que als seus Anales de Tortosa ens conta que la fama de la Verge de l'Aldea venia per "los beneficios de la lluvia obtenidos en extraordinarias sequías. La antigüedad de las peregrinaciones al Santuario de Nuestra Señora de la Aldea, y el feliz éxito de ellas, han mantenido muy viva esta devoción en el pueblo de Tortosa. Según las notas del archivo capitular, en el mes de abril del año 1602 ya se fue a la Aldea en procesion de rogativa para obtener la lluvia".
Conta la tradició que quan es presentava un any de sequera, algunes famílies encapçalades pels Procuradors de la Pagesia de Tortosa anaven a buscar  la Mare de Déu de l'Aldea i ho feien amb romeria: gent de l'Aldea, del Lligallo, de Font de Quinto, Campredó, Santa Càndida i Tortosa. Amb fe ferma s'hi sumaven aquestes famílies al punt de partida al lloc de l'ermita de la Mare de Déu de l'Aldea, voltada de camps d'arròs i aiguamolls, allí s'iniciaven les primeres rogatives. En aquesta ermita s'hi trobava una imatge molt diminuta de la Verge i estava protegida amb un enreixat. Una vegada feta la primera estació continuava la comitiva fins la següent ermita, passant per Campredó i Soldevila. L'ermita en qüestió es diu l'Ardiaca, allí concloïen les rogatives a la recerca de la pluja esperada. El culte a la mare de Déu de l'Aldea neix d'un home que en temps de sequera va ser il.luminat per la seua fe i va clavar un pal sec a terra i del mateix va créixer una olivera, en la qual de seguit li aparegué la Verge sobre les seues rames, per tal motiu la gent de l'entorn li feia rogatives perquè propiciés a la terra la pluja quan aquesta mancava. Jo de moment he escrit la meua rogativa:
Mare de Déu de l'Aldea,
fes-te sentir ben aviat,
fes que els àngels s'orinin,
dintre del riu Llobregat.
I que eixa aigua celestial,
duri tota una eternitat,
que reguin la nostra terra,
i embriagui els de la Generalitat.
Que els rius siguin manantials,
que arribin sempre a la mar,
aigua per al president Montilla,
aigua, aigua per al conseller Baltasar!
Que l'aigua és la força de la vida
i ens deixin un cop d'empipar,
a qui creiem en ideals
per ells, no gaire importants!
I aigua per a Catalunya,
nostre país benaurat,
que ara té set i... plora,
sense aigua, ni llibertat.
Ja té la solució l'Honorable Conseller que no ens farà una visita demà com tenia previst!!! Que clavi un pal sec a terra i faci una rogativa, que l'aigua del cel vindrà d'immediat. De moment cantem tots junts, honorable Conseller: Mare de Déu de l'Aldea, aigua! Aigua pura i en mesura! Aigua aldeana, que la terra la demana!