Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

  • per un desenvolupament diferent, cap transvasament. "Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar".
  • Comentaris sobre el meu poble, al qual impediren ser municipi injustament.
  • aquest és un BLOC EBRENC
  • llengua anglesa
  • per parlar de l'esport català, del Barça i de la Unió Esportiva Campredó. per defensar les seleccions nacionals catalanes.
  • articles ideològics, basats en la defensa obrera i la lluita contra qualsevol discriminació per tipus racial, social o sexual
  • l'Araceli, la Rosa i el Guillem
  • la història que hem construït els campredonencs i les campredonenques, els catalans i les catalans, la gent d'arreu del planeta.
  • Independència nacional dels Països Catalans.
  • Cròniques sobre literatura ilercavona (Ebre-Matarranya, Maestrat)
  • Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
  • poemes ilercavons d'abans i d'ara
  • el sexe és salut i els blocaires el practiquen
  • Respectar les opcions sexuals de tothom. No discriminar ningú pel color de la seua pell o la seua procedència.

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
esportiu
emigdi | esportiu | dijous, 28 de maig de 2009 | 08:56h



Una de les dites catalanes més conegudes és aquella que diu "Ara ja em puc morir", després d'haver passat un esdeveniment molt gran que ens hagi nodrit com a persona. El Barça ha fet història, i jo estimo molt el Barça, però no em vull morir... Com m'he de morir si no veuria jugar una reraguarda de parla catalana (Valdés, Busquets, Piqué, Puyol, Sylvinho), si no veuria els dos millors organitzadors del món (Xavi i Iniesta), si no veuria el millor jugador del món (Messi), dinamita pura (Samuel), força i coratge (Touré), elegància (Henri), pinya humana (Pinto, Bojan, Màrquez, Minuesa, Milito, Gudjohnsen, Hleb, Keita, Jorquera, Abidal, Dani Alves, Martin Càceres, Víctor Sánchez, Jeffren, Pedro), i un senyor de la casa a la banqueta (Pep de Santpedor). Com m'he de morir i no veure com els meus xiquets, Rosa i Guillem, gaudeixen de cada minut de joc i aprenen a estimar el club dels meus amors. I els meus pares, barcelonistes de socarrel, i la meua dona, i la meua germana, i tots els amics amics i amigues... tots aquells que m'envolten vibren com mai amb un club que ha conquerit el món futbolístic. Com m'he de morir i no viure l'entusiasme pur i dur que es viu arreu dels Països Catalans i no transmetre-ho a través d'aquest diari personal on line!!! Fa uns anys, en una obra teatral sobre Jordi Culé, deien que el cel era un lloc on el Barça marcava un gol cada segons a aquells de la messeta. Ostras, quin orgasme, sexe del dur... Però és que aquest mes de maig aquest cel, aquest paradís, ha baixat a la terra. Ja hi vivim al paradís, els barcelonistes!!! Diuen que d'aquí nou mesos hi haurà baby boom, perquè el Barça altera la vida sexual dels catalans i de les catalanes. 
 Anit a Amposta la festa va ser apoteòsica. A la tarda, centenars de joves ja omplien de color blau i grana els carrers de la ciutat montsianenca. A l'Aldea, les cases que donen a la N-340 lluïen infinitat de banderes blaugrana i, a partir de les 5, un nodrit grup de nois ja feia lluir les seues estelades i banderes blaugrana davant de l'infinit trànsit que passa pel poble. A Campredó, un poble especialment barcelonista, l'entusiasme era desbordant a tots els bars i a moltíssimes cases. I com a aquests pobles i ciutats, a la resta de la nació catalana. A Elx, a l'Alguer, a Perpinyà, a Manacor, a Calaceit, a Llíria, a Vinaròs, a Andorra, a cadascun dels indrets d'aquesta terra nostra que veu com el seu club més representatiu ens omple de joia i de prestigi setmana rera setmana. 
Sí, tota una amalgama d'emocions i d'il·lusions s'unexien baix d'un sol crit: Visca el Barça...


emigdi | esportiu | dimecres, 27 de maig de 2009 | 22:37h
COM ESTIMO EL BARÇA!!!


emigdi | esportiu | dimecres, 27 de maig de 2009 | 11:25h

La legió magnífica de Pep Guardiola, formada per 24 soldats ben equipats i amb molt talent, ja és a Roma: ciutat de cultura i d'història. La ciutat de la lloba que va alletar Ròmul i Rem, trobats a les aigües del Tíber. La de parla llatina de Virgilis, Cicerons i Marcials, gent lletrada. La Roma imperial i la republicana. La de Julius Cesar i Cèsar August, de Marc Antoni i Neró. La Roma més fosca també, de conspiracions i assassinats, d'esborges i sexe dur arreu, de Claudius i de Calígula. Sí, aquest, que va fer construir un estable d'ivori per al seu cavall. 
Roma és avui la capital del futbol on es troben els dos millors equips d'Europa amb molta diferència, amb permís del Liverpool (l'únic club que els fa puntetes i que va massacrar, per a joia i complaença de tants catalans, aquells de blanc i de casa estranya). Àlex Ferguson (Sir) i Guardiola (Pep) són els gladiadors que han de dirigir la victòria. Han de conquerir la preuada Champions, la Cleòpatra moderna, els nous Julius Cèsar i Marc Antoni amb corbata. Han d'esdevenir emperadors i faraons dels Països Catalans. La glòria romana els espera, ens espera a totes i a tots.
Aquí tenim una curta descripció d'aquesta ciutat en llengua llatina, d'on prové la parla catalana que avui se sentirà a l'estadi Coliseu ja que és la llengua del país d'un dels equips finalistes: del nostre Barça, de la nació catalana (de les Corberes al Segura, i del Cinca amb la barca del temps amb el vent de Llevant a l'Alguer.
Roma, (-ae, f.) vel simpliciter Urbs, est urbs in Latio, caput Latii atque Italiae. Nomen verbum rumach replicat; hoc verbum est Etruscum et 'flumen' fere significat, nam non est procul a Roma Tiberis. Etiam potest Romam replicare verbum Etruscum rhome. Hoc verbum redditur 'vis'.Roma super septem montes iuxta flumen Tiberim iacet.A Roma orta est Latina lingua, ex qua multae linguae praesentis temporis Europae nationum genitae sunt. Roma "caput mundi" et "urbs aeterna" appellata est. Dicitur etiam "Omnes viae Romam perducunt" ; una autem via peregrinationis est perantiqua, cui nomen "Via Francigena" datum est.


emigdi | esportiu | dimecres, 27 de maig de 2009 | 06:54h

El Man. United és l'equip amb més història de la ciutat de Manchester i un dels clubs més famosos mundialment. Durant molts d'anys he tingut personalment estreta relació amb la regió de Manchester, Cheshire, concretament amb la ciutat de Macclesfield (a pocs quilòmetres de la metròpolis del nord anglès), ja que preníem part en un campament d'estiu que se celebrava a Anglesey, Cymry (País de Gal·les) al qual assistien molts de joves del nord-oest anglès. Allí vaig conèixer molta gent afeccionada al futbol, molts dels quals  eren seguidors del Manchester City. Sembla que l'United és el club amb més supporters de tota Gran Bretanya, però que a la regió i a la ciutat té competència forta amb el seu rival.
Vaig poder assistir a la final de Wembley del 20 de maig de 1992, i vaig anar justament amb un company de Campredó, Àngel March, i un noi anglès que treballava amb mi a l'acadèmia Nessie School d'Amposta. Era Mike Ackroyd, futbolista amateur i seguidor acèrrim del Man. City. Com ell, milers de seguidors d'aquest equip voldran que guanyi el Barça la històrica nit de demà. De ben segur... Hi ha més lligams amb aquest simpàtic equip, ja que el propi Pep Guardiola va estar a punt de vestir el color blau del segon equip de la ciutat principal del nord d'Anglaterra a principis del segle XXI.
No he tingut mai gaire simpatia per l'United, ja que els meus equips preferits de la Premier són el Liverpool, m'hi vaig afeccionar durant els anys 1980 i vaig gaudir dels "4 de Liverpool" recentment, i el City, perquè tinc molts companys que segueixen els seus passos. Esperem que Mike i la resta de seguidors del City també estiguin feliços aquesta nit passades les deu i mitja.


emigdi | esportiu | diumenge, 24 de maig de 2009 | 08:54h

Tot i que el formidable èxit de Pep Guardiola ens ha sorprès veritablement a tothom, fins i tot a ell mateix, personalment tenia confiança des d'un primer moment amb ell i estava convençut que faria una bona feina en una difícil banqueta com és la del Barça. El dimecres poden fer història de la grossa!!! Ja ens han fet xalar d'allò més que és l'important!!! El següent text és d'un apunt que vaig publicar la setmana en què va ser nomenat entrenador del Barça, el reprodueixo com a prova d'admiració i reconeixement per un xic que ens ha recaptivat, el qual ja haviem admirat en la seua exitosa època com a jugador.

PEP GUARDIOLA, BEN TORNAT
Pep Guardiola serà el nou entrenador del Barça a partir del 30 de juny. Aquesta notícia em complau moltíssim per raons ben diverses. Primerament, per l'estima que vaig tenir-li quan era jugador blaugrana, com a integrant de l'inoblidable Dream Team que tantes tardes de joia ens va fer passar durant els primers anys de la dècada de 1990. Era el veritable símbol de la pedrera barcelonista, un xaval que s'havia creat  a sí mateix i que va arribar al cim donat el seu talent. També, pel fet que és una persona íntegra i un futbolista culte.  Com comentaven fa uns dies en una popular tertúlia radiofònica: un esportista que llegeix i s'instrueix. Òbviament, això no és garantia d'èxit esportiu, però crec fermament en els seus coneixements futbolístics  per tirar endavant un equip el projecte del qual ha fet aigües durant els dos darrers anys.
Cal reconèixer que aquestes darreres temporades hem tingut tot un cavaller a la banqueta blaugrana, la qual cosa es repetirà. A part de possibles errades tècniques (no crec que sigui l'hora de jutjar-les), Franz Rijkaard ha estat un exemple de responsabilitat i d'educació, i cal agrair-li els èxits aconseguits amb l'equip que han estat nombrosos. Ara ha arribat el moment de passar pàgina amb un entrenador de la casa que aconsegueix el somni daurat de tants esportistes catalans un cop ja s'han retirat de la competició: entrenar el Barça.
És formidable que una persona amb una edat molt jove, 37 anys, hagi assolit un càrrec d'aquesta importància. Com és magnífic igualment que xavals com Cesc Fàbregas pogués debutar amb l'Arsenal a la Premier league britànica quan tenia només 16 anys, o els casos de Messi i Bojan Krkic, que amb 17 ja es vestiren amb el primer equip del Barça.
Si ho passéssim al camp de la política, qui no estaria feliç de veure canvis generacionals en gairebé tots els partits nostrats? Jo veuria amb molt bons ulls que es donés pas a  Víctor Tarradellas per Mas, Uriel Bertran per Carod, Herrera per Saura; quant als partits d'obediència espanyola  em dóna ben igual.
Una de les alternatives per arribar a la banqueta blaugrana era la del portuguès  Joseph Mourinho, precisament un perfil d'entrenador totalment oposat al de Santpedor: antipàtic i arrogant, tot i que bon coneixedor del futbol i amb una carrera acreditada, després d'haver passat pel Chelsea londinenc. Pep Guardiola mereix  la confiança col·lectiva de la família blaugrana. Va ser un home que va defensar els colors durant molts anys amb una gran dignitat, que porta el Barça al cor, que coneix la casa com ben pocs, i que de ben segur sabrà estar a l'alçada del que d'ell s'espera.
Personalment, mantinc encara la confiança amb el president Laporta, tot i que el seu prestigi ha caigut en picat durant les darreres setmanes. El Barça compta amb un potencial enorme que s'ha de saber aplicar damunt del terreny de joc. De moment, el noi de Santpedor encapçalarà un nou i engrescador projecte. Pep Guardiola, que tinguis molta sort!


emigdi | esportiu | diumenge, 17 de maig de 2009 | 08:52h



Lionel Messi, Samuel Eto'o, Thierry Henry, Andrés Iniesta, Xavi Hernández, Dani Alves, Gerard Piqué, Touré Yayá, Víctor Valdés, Carles Puyol, Eric Abidal, Bojan Krkic, José Manuel Pinto, Rafa Márquez, Sergi Busquets, Sylvinho, Seidou Keita, Víctor Sánchez, Pedro, Albert Jorquera, Martin Càceres, Gabi Milito, Gudjohnsen, Alexander Hleb... Pep Guardiola... Joan Laporta...

Un equip de cracks: Messi, Iniesta (lo puto), Eto'o, Tití, Xavi (un altre puto crack)
Sabor de parla catalana (Xavi, Valdés, Piqué, Puyol, Bojan, Busquets, Jorquera, Sylvinho)
Sabor de la masia (Messi, Iniesta, Pedro, Víctor Sánchez... els catalans)
Un mestre a la banqueta: Pep de Santpedor
Un color: el negre: Eto'o, Tití, Abidal, Keita, Yayá
Un president de la terra: Jan
Uns països: Argentina, Costa d'Ivori, Camerun, Islàndia, Bielorússia, Països Catalans, Brasil, Mali, Mèxic, Uruguai.
Uns rivals entranyables: Atlhetic de Bilbao, Vila-real, Osasuna, València, Mallorca, els de Montjuïc.
Uns rivals difícils: Chelsea, Man United
Un resultat: 2-6 a casa estranya
Unes ciutats per a la història: Londres, Roma
Un nom: Pep team... 2-6 team
Un crit: Visca el Barça i la nació catalana!!!
Uns afeccionats: els meus fills, Rosa i Guillem, tots els del Barça!!!
Un poble feliç avui: el català (molta part d'aquest...)
Una efemèride: 30 anys de la Recopa de Basilea, 3 anys de la final de París.

PD. La foto és de Vilaweb


emigdi | esportiu | dijous, 14 de maig de 2009 | 09:41h

Carles Puyol y Leo Messi celebran su victoria en la final de la Copa del Rey

El Barça alegra molts/es ciutadans/es del país. Milers de catalans i de catalanes trobem amb el Barça un sentiment que ens altera el ritme de les coses. Un sentiment especialment bonic... És fàcil de comprovar que avui els carrers s'omplen de somriures de complicitat. Ja hem comentat en nombroses ocasions que el Barça influeix notablement en els hàbits sexuals dels catalans, i en l'estat d'ànim alhora d'enfocar una jornada laboral. Anit es va viure un partit esplèndid amb un Barça sense rivals a nivell d'estat, ja que està a anys llum de tots ells. Se'ns havia volgut fer creure que seria una final més igualada, però Pep Guardiola novament tenia raó en declaracions anteriors al match. Se'ns havia dit que l'Atlhetic tenia moltíssima il·lusió, però senyors, com deia Pep, nosaltres  també jugàvem i també teníem il·lusió!!!
Torno a repetir els meus elogis per l'Atlhetic de Bilbao, un equip admirable quant a potenciació del futbol de casa i quant a  arrelament a la terra euskaldun. He vist el Barça guanyar nombroses finals al llarg dels anys, però cap amb el sentiment que m'ha aportat aquesta. Primerament perquè, per primer cop, no hauria volgut que perdés el rival!!! La primera copa que vaig veure guanyar al Barça va ser el 1977 contra la UE Las Palmas, gràcies a la qual l'any següent vàrem poder disputar la històrica final de la Recopa a Basilea contra el Fortuna Düsseldorf. El 1980 vàrem guanyar l'Spòrting de Gijón i posteriorment la segona  Recopa contra el Standard de Liège. El 1983 es va disputar una altra final excel·lent, a Saragossa, amb botifarra inclosa de Bernl Schuster (sí, aquell!!!) als de la messeta amb el gol final esplendorós de Marcos. Una copa trista es guanyà a  la Reial Societat en un moment difícil de l'equip el 1987, que ens permeté l'any següent conquerir una nova Recopa contra la Sampdòria de Genova. Una final memorable el 1989 a Mestalla contra els de la messeta va provocar un esclat de patriotisme no-nacionalista o constitucionalista de Chendo (ho comentava a l'apunt d'ahir). La final contra el Reial Betis pilotapeu, disputada a casa estranya, va ser també d'aquelles per recordar, mentre que la darrera que s'aconseguí contra el Reial Mallorca no va ser especialment esplèndida, precisament. 
Si una cosa recordarem de la final de Mestalla del 13 de maig de 2009 serà  el clima que va viure's. La germanor euskaldun-catalana ens va demostrar que el futbol és un esport que aplega sentiments molt nobles i que, de vegades, pot entaular complicitats esplèndides entre afeccions. L'Atlhetic i el Barça han tingut històricament aquesta complicitat, excepte en algun moment puntual com comentàvem ahir.
El Barça és una màquina de fer futbol, ho fa tot fàcil. Les passades de Xavi, la categoria de Messi, la força de Touré, la seguretat de Piqué, el lideratge de Puyol, la il·lusió de Bojan... Aquest cap de setmana molt probablement viurem el segon títol. De fet, ja portem molts dies de celebracions espontànies que ha fet que el Barça ens despertés de l'apatia col·lectiva. A Roma, tot serà més difícil, però quina il·lusió ser-hi!!! I quina il·lusió és ser del Barça!!!
Veure Mestalla a vessar fins una hora després del partit va ser extraordinari. La xiulada monumental a l'himne d'Espanya i a la sortida dels borbons també va ser històrica. Va causar la ira de les no-nacionalistes o constitucionalistes ràdios espanyoles!!! La televisió estatal va tornar a fer trampa, va manipular la xiulada posant les notes d'un himne gravat prèviament!!! Poden manipular el que vulguin, però la realitat va ser que bascos i catalans varen rebutjar gairebé unànimement l'himne espanyol i els monarques. La imatge de Xavi, Puyol i Eto'o amb ikurriñes al coll va causar de nou la ira d'aquests comunicadors no-nacionalistes, sinó constitucionalistes. Que mosseguin ceba!!!

PD. Avui no és dia de parlar d'aspectes negatius. Però es mereix un zero Villar amb el repartiment d'entrades (un escàndol més d'aquest personatge).


emigdi | esportiu | dimecres, 13 de maig de 2009 | 06:53h

Mestalla s'omplirà aquesta nit de senyeres, d'estelades i d'ikurriñes.  La competició en joc és la copa del borbó, el cap d'estat que garanteix la unitat d'Espanya de destino en lo universal. Vés per on els afeccionats del Barça i de l'Atlhetic no portaran estanqueres. No es tracta de la famosa desafecció de què parla Montilla si els espanyols no ens tracten prou bé. Mai els afeccionats d'aquests dos equips han portat l'emblema espanyol. L'any 1990, en motiu de la final de copa del Borbó entre el Barça i els de la messeta en aquest mateix estadi (llavors anomenat Luis Casanova), un patriota jugador de l'equip messetari, Miguel Chendo, va dir que li dolia que la copa del rei d'Espanya l'hagués guanyada un equip no espanyol. El Barça va fer un gran partit i es proclamà campió, la qual cosa va irritar aquest futbolista (segur que el podríem definir com a no-nacionalista o constitucionalista!!!). Conservo unes pegatines que deien "Chendo tens raó, Catalunya és una nació". Demà Chendo té un problema: no hi haurà cap estanquera a la grada!!! Tot i que segur que, lògicament, voldrà que pergui el Barça, els altres... són euskalduns, i l'estanquera romandrà a l'estanc... 
L'Atlhetic és un equip històric i entranyable amb la seua aposta pel futbol de casa. He seguit la trajectòria de l'equip al llarg dels anys. José Ángel Iríbar era el seu porter més famós als anys 1970, al qual van impedir que jugués el 50è partit com a internacional amb la roja perquè a Sevilla el qualificaven com al porter de l'ETA. Iríbar s'ha mantingut sempre fidel a Euskal-herria i és una de les milers de veus que han silenciat la repressiva llei de partits que ha tirat endavant el  PSOE per guanyar el poder amb trampes.  Altres jugadors històrics que recordo dels anys 1980 eren Dani i Rojo, dos extrems amb molta força. No tot han estat flors i violes amb la relació amb l'Atlhetic de Bilbao, però sortosament lluny queda el record de la final de 1984 (Clemente va encendre el foc!!!) i la simpatia de les afeccions es nota quan visites San Mamés, tal com passa a l'antic Sadar d'Iruña (ara amb canvi de nom per motius no-nacionalistes!!!)   i com passava a Anoeta, a Donostia, quan la Reial Societat competia a primera (esperem que torni prompte).
Esperem viure un gran espectacle a Mestalla aquesta nit.  Que guanyi el millor, i que el millor sigui el Barça!!!


emigdi | esportiu | dijous, 7 de maig de 2009 | 07:46h

El 6 de novembre de 1991 era el meu aniversari. Complia 24 anys. Aquella nit, un jugador molt estimat i emblemàtic, José Mari Bakero, va marcar un gol de cap (que ens va fer embogir) al darrer sospir del partit al xicotet estadi de Kaiserslautern, que havia de passar a la història ja que era el passaport per continuar competint en la primera Champions League jugada en format lligueta. El 20 de maig de 1992, a l'estadi de Wembley, es complia el somni de tants catalans i tantes catalanes: que el Barça es proclamés campions d'Europa, gràcies a un gol d'un altre mític jugador, Ronald Koeman.
L'èpica d'anit a Stamford Bridge, altre cop a London,  és l'espill veritable d'allò que va començar a gestar-se a la xicoteta ciutat alemanya de Kaiserslautern. A l'heroi de la nit li diuen Andrés i és d'Albacete, l'altre era euskaldun i va fer història. Serà difícil d'oblidar les sensacions que ens ha produït aquest gol. Estava al costat dels meus fills mirant la retransmissió per internet, tristos i derrotats, ja que aquesta temporada el Barça els té mal acostumats a guanyar gairebé sempre, i no entenen que és molt difícil guanyar a aquest nivell. L'esclat de joia ha estat formidable. També m'ha vingut de seguida a la memòria la reacció que hi hauria a la tasca Lo Pati, el nostre bar de capçalera a Campredó, on es reuneixen els culés locals. Campredó és un poble extremadament barcelonista. De xicotet vivia amb els meus pares al barri de la Barceloneta, el carrer principal del poble, per la passió blaugrana que tenen els seus veïns.
Queden 6 partits per a la glòria, la qual pot arribar del tot o només parcialment, però que quedi molt clar que recordarem sempre l'espectacular campanya del Pep team. A més, independentment de victòries o de glòries, hi ha la passió de milers de catalans i de catalanes per un club que representa molts dels nostres anhels  i de les nostres il·lusions col·lectives. Un club que estimaríem amb la mateixa intensitat si el talent d'Iniesta no ens hagués fet tan contents en el moment clau d'un partit extremadament complicat, en el qual la gasiveria estava derrotant l'espectacle.
Stamford Bridge ens ha portat a Roma, ciutat imperial!  
Visca el Barça, i visca i visca i visca!!!


emigdi | esportiu | diumenge, 3 de maig de 2009 | 09:03h




La fotoLa senyera ja voleia amb gran eufòria,/ la tenora llença al vent son cant joiós,/ recordant un gran moment de nostra història,/ celebrant un sis a dos gloriós!/ Sonaren sis campanades,/ allà a la Porta del Sol,/ sis cops plorà La Cibeles,/ Madrid estava de dol,/ pels carrers es comentava:/ EN FLANDES, SE HA PUESTO EL SOL./ Un, dos, tres... BOTIFARRA DE PAGÈS...


Tots aquells que em coneixeu personalment, o que em seguiu periòdicament a través del bloc, podeu comprendre perfectament que a l'hora de redactar aquest apunt em sento extasiat!!! És com un orgasme que continua i continua!!! I el meu primer pensament després de la massacre  futbolística d'anit en terra estranya va ser pels meus pares, Daniel i Àngels. A casa, hem viscut barcelonisme intensament. He mamat barcelonisme des de les entranyes, i anit: les trucades, les abraçades, les rialles, els salts, l'emoció... era indescriptible. Mon pare té 79 anys i ma mare 77, i han mantingut fidels  l'amor pel nostre club en cada moment de la seua vida. Ho celebro per ells, llavors, primer que tot!!! Després, molt emocionat, pels meus fills. Rosa i Guillem viuen el barcelonisme amb enorme intensitat. Criden, boten, repeteixen alineacions, retallen imatges dels seus herois, col·leccionen àlbums amb cromos, es posen bufandes blau i grana... són del Barça fins la medul·la...
No penso escriure sobre el partit, sobrades crítiques podrem llegir durant el dia d'avui i imatges veurem world-wide. Tinc flaixos en la memòria. L'emoció de Pep Guardiola m'ha commogut! Era el dia més feliç de la seua carrera esportiva, la culminació d'un somni. La besada de Puyol a la senyera... ben significativa... La matrícula d'honor de Gerard Piqué, cada cop un emblema més segur. I dos mestres de mestres, Messi i Henry, que cada dia ens recorda més aquell jugador que va entusiasmar Europa amb l'Arsenal. I tot un equip, si fins i tot Víctor Valdes hauria estat capaç de fer barraca!!! Que han marcat Puyol i Piqué!!! Normalment m'agrada estructurar bé els meus apunts al bloc. Avui, com els escriptors modernistes, estic escrivint flaixos desordenats, i és que no hi ha res que pugui posar ordre al sentiment barcelonista en una demolidora victòria messeta endins, en la terra més estranya de les que es fan i desfan.
És un Barça inigualable, superior al Dream Team, al Kubala team, al Ronaldinho team i al Cruyff team, i mira que els he viscut intensament tots (bé, el de Kubala només per referències... que encara no estava al món dels vius). Estem ben prop de la glòria! Sóc ben conscient que a Stramford Bridge tot serà diferent, però aquest Barça ens permet somniar. Mai no he he dit blat fins que està al sac i ben lligat. Eren altres els qui parlaven de diarrees durant tota la setmana, i ara la diarrea la tenen ells: física i mental... Tots i totes els i les barcelonistes estem dalt d'un núvol, molts catalans i moltes catalanes han aparcat momentàniament crisi i moncloes, rebaixes estatutàries i finançaments espoliats...
 És la màgia del king sport. I Víctor, i Samuel, i Gerard, i Thierry, i Andrés, i Touré, i Eric, i Carles, i Xavi, i Bojan, i Keita, i Lionel, i Rafa, i Dani, i Jan, i Pep, i la mare que ens va a parir a tots i a totes,  i la família blaugrana, i Visca el Barça i la nació catalana!!!


emigdi | esportiu | divendres, 10 d'abril de 2009 | 10:42h

El Regal Barça logró su billete para Berlín

Aquesta setmana ha estat veritablement històrica per al barcelonisme. Si dimecres l'equip de futbol va esdevenir la sensació d'Europa (donava goig llegir ahir diaris esportius de diferents països), ahir dijous l'equip de bàsquet va realitzar un altre memorable partit en un Palau Blaugrana a vessar, amb un ambient que emociona i enlaira els ànims. Ja estem a la Final Four! S'han aconseguit tres victòries extraordinàries, sense patir, contra el Baskònia de Gasteiz, que és l'equip més difícil que ens trobem sempre.
Encara no s'ha guanyat res. Els afeccionats estem dalt d'un núvol i les caigudes sempre poden ser dolentes. Però com val la pena gaudir del moment!!! L'habitual derrotisme dels barcelonistes, i dels catalans en general, demana prudència, òbviament... Però l'esport s'ha de saber assaborir sense grans reptes, en el dia a dia. L'ambient espectacular del Camp nou i del Palau Blaugrana reflecteix la grandesa d'un club estimat, que està a tocar de fites importants. Si s'aconsegueixen, milers serem feliços. Si es falla, milers tindrem decepció gran. Però el nostre Barça és capaç d'alterar les ànimes, i aquesta setmana és el nostre goig. Felicitem-nos!!!
No sóc un gran entès en bàsquet. És un esport que vaig seguir molt especialment durant els anys 1980, amb la presència de mítics jugadors com Solozàbal, Epi, Sibilio, Jiménez, De la Cruz o Norris. Recordo molt especialment la primera Recopa que varen guanyar el 1984 contra el Salguiris Kaunas (lituà, llavors de la URSS), amb Ardidas Sabonis com a gran estrella. Anys després ens trobàrem aquell màgic Kukoc (de la Yugoplàstica d'Split) en tres o quatre finals de la Copa d'Europa i ell solet tirà en orris les nostres esperances.
Ara gaudim de Navarro, Grimau, Basile... i anit  al Palau el barcelonisme va viure una festa inoblidable. Una altra meravella de Barça!!!


emigdi | esportiu | dijous, 9 d'abril de 2009 | 09:20h

 

Messi fue el autor del primer gol del Barça


El Pep team supera les expectatives amb escreix i ens fa sentir extasiats, veritablement. Jo no recordo una superioritat tan gran del Barça per sobre dels altres equips en tants partits! Ni en els grats moments del Dream team!!! La primera part contra el Màlaga semblàvem un equip de dibuixos animats. La primera part màgica contra el Bayern serà impossible d'oblidar. Han fet  fàcil allò difícil. Quina davantera!!! Un trio d'autèntic somni que estan en un estat de forma extraordinari. Després de l'exhibició d'anit tot són elogis i tot és entusiasme per als culés. Guardiola és el líder indiscutible d'un equip formidable, d'una pinya humana, de pur talent...
Cruyff i Beckenbauer, dos mítics jugadors, s'ho miraven des de dalt, des de la poltrona... i, de ben segur, sentien enveja sana d'aquells que estaven damunt la gespa.
Estimo molt els colors del Barça. Des de xicotet he viscut el Barça amb gran intensitat. Van Gaal i Gaspart van aconseguir aparcar la meua afecció blau i grana, per la frustració que suposava veure'ls actuar. Tinc grans records de partits memorables, però mai no havia viscut amb tant d'entusiasme com enguany, ja que ara hi ha un fet que marca la diferència. Els meus xiquets, Rosa i Guillem, viuen cada minut amb gran interès. Viuen el Barça amb una estima i il·lusió que m'emociona. Bojan, Lionel, Samuel, Thierry, Andrés, Víctor, Rafa, Gerard, Carles, Xavi, Dani, Touré... són noms mítics per a  ells, els seus primers ídols.
Avui esperem que la mítica blaugrana tingui  continuació amb el bàsquet davant d'un Bascònia poderosíssim! Quant al futbol, estem a catorze partits de fer història. No sé si ho guanyarem tot, jo mai no menyspreo cap rival abans del xiulet final. Però val la pena gaudir del moment, i de quina manera!!! 9 partits de lliga, 1 de copa del borbó... quant a la Champions: 1 de segur (contra el Bayern), dos de provables (les semis), i esperem que un altre els acompanyi... Sembla que el Chelsea serà el rival si se supera la prova de l'estadi olímpic de München, de moment amb un resultat esplèndid. Un equip que no ens cau gens simpàtic, però el prefereixo al Liverpool, un dels conjunts que històricament més he admirat, tot i  que, malgrat el resultat d'ahir, crec que ens seria més complicat encara.
Hi ha un  somriure especial avui a les cares dels i de les barcelonistes, de tants catalans i tantes catalanes. L'esport català està d'enhorabona.
No digues futbol, digues Barça!!! Das ist wunderschön!!!


emigdi | esportiu | dijous, 19 de març de 2009 | 08:50h

Durant els anys  del batxillerat és quan normalment demostrem tenir més passió futbolística. En el meu cas i el dels meus amics, més passió blaugrana. Vivíem veritablement pendents dels quefers dels nostres herois particulars del moment: Migueli, Simonsen, Krankl, Carrasco, Urruti, Archibald, etc.
En l'apunt d'avui voldria parlar d'un company que em vaig estimar molt durant els anys estudiantils. Es tracta d'Àlex Castells i Juste. És natural de Santa Bàrbara (Montsià) i va viure la seua infantesa  envoltat del fenomen musical, ja que el seu pare era el director de la banda municipal del seu poble natal. Amb l'Àlex teníem un gran feeling, compartíem taula a 3r de BUP i anàvem junts a tot arreu a COU, tot i que no ens varen posar en el mateix grup. També compartíem una gran passió pel Barça. Solíem fer les nostres pròpies alineacions de cada partit (activitat típicament d'adolescent), posàvem puntuació als jugadors i dibuixàvem la nostra pròpia tàctica que ens hauria fet invencibles!!! Durant aquells anys va marxar Simonsen, aquell jugador xicotet danès que tant estimàvem. Schuster va convertir-se en tot un referent. Sí, Schuster, encara que als més joves els costi veure'l vestit amb els nostres colors. El seu caràcter no era molt diferent al d'ara, però. També va coincidir amb els dos anys de Maradona a can Barça. No vàrem guanyar la lliga (va haver lesió i malaltia), però el Camp Nou feia goig ple a vessar en tot moment.  Tinc ben present en la memòria la famosa final de la copa del borbó que va celebrar-se a l'estadi de La Romareda de Saragossa el 1984, en què el Barça deva derrotar els Messeta Boys amb un gran gol de Marcos Alonso, que va provocar una cèlebre botifarra de Schuster!
Amb Àlex vivíem tots aquests moments amb grandíssima intensitat. Ell era més crític amb l'equip, no acceptava quan es perdia contra conjunts més dèbils, sempre volia ser el guanyador. L'any següent ens entusiasmàrem amb Steve Archibald, un escocès que ens va robar el cor. Va dir que entenia els catalans perquè ell havia viscut a Anglaterra, i que el monstre del llac Ness només el podien veure els escocesos, mai els anglesos. Anys després posaria a la meua acadèmia d'idiomes el nom de Nessie, per la qual cosa molt té a veure aquest jugador ros que no era un primera fila, però que va ser estimat d'allò més a can Barça.
Han passat els anys i quan penso amb Àlex, em ve una profunda tendresa, ja que farà uns tres anys va tenir un problema de salut greu que l'ha deixat incapacitat i amb escassa consciència del seu voltant. Ell havia fet una carrera musical excel·lent. Havia viatjat abastament i havia tocat en prestigioses bandes d'arreu del món. Durant els darrers anys dirigia la banda de música de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Enguany que el Barça dóna aquestes grandíssimes lliçons de futbol, em ve a la memòria molt sovint  el meu amic Àlex, ja que vibraria amb les victòries del club que tant estimem.


emigdi | esportiu | diumenge, 15 de març de 2009 | 13:35h

No fa gaires dies vaig escriure un apunt en què recordava la meua experiència en un hotel d'Irun, a l'abril de 1974, durant un partit decisiu del Barça. Tenia 6 anys i la meua família i jo empreníem el viatge envers la xicoteta població de Soisy sur école, a la regió parisenca, on els meus pares treballaven com a temporers en els camps de la remolatxa del sucre. Jo era un xiquet apassionat per l'equip blaugranam que vivia els quefers de l'equip dels meus amors molt intensament. Havia mamat barcelonisme a casa, el meu pare i la meua mare són acèrrims seguidors de l'equip.
Havia estat una temporada esplèndida, la de 1973-74, després del fitxatge estel·lar de l'holandès volador, Johan Cruyff (durant anys el vaig admirar moltíssim, tot i que ara no és sant de la meua devoció).
Malgrat ser molt jovenet, em sabia de memòria tots els resultats de la competició de lliga i els jugadors que havien marcat els gols. Va ser l'any del famós 0-5 messeta endins, la nit aquella en què la senyera ja voleia amb gran eufòria, la tenora llença al vent son cant joiós, per aquell gran moment de nostra història, per aquell cinc a zero gloriós. Sonaren cinc campanades, allà a la porta del sol, cinc cops plorà la Cibeles, Madrid estava de dol, pels carrers es comentava: En Flandes, se ha puesto el Sol (La Trinca dixit).  A l'apunt esmentat, comentava la meua reacció davant dels gols del Barça a Xixó, a l'estadi de El Molinón, on varen guanyar 2-4, i la sorpresa que causà l'entusiasme d'aquell xiquet català a la sala d'estar de la ciutat banyada pel Bidasoa (frontera del no res, ja que nord i sud és euskaldun, Gipuzcoa o Hiparralde)
Una volta a la nostra casa de Soisy, un  campredonenc molt jove  llavors, Josep Machí Espuny, ens enviava el desaparegut diari Dicen cada dia,  i la RB, la revista barcelonista, cada quinze dies. Era el meu plaer llegir-los estirat al terra, costum que continuo fent de tant en tant (ho confesso). Devorava les notícies dels meus ídols del moment. I és que quin barcelonista, entrat als quaranta, no recorda la cèlebre alineació: Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Asensi, Juan Carlos, Marcial, Cruyff, Sotil i Rexach. Gallego s'havia lesionat i Migueli començava la seua carrera futbolística. L'entrenador era Rinus Michels, holandès conegut com a home de ferro, que ja no està entre nosaltres.
Tots els diumenges la tarda escoltàvem l'històric programa Radiogaceta de los deportes (la ràdio en català encara havia de trigar 9 anys), que sintonitzàvem sense problemes,  amb altres emigrants campredonencs i ebrencs que vivien a Soisy.  Al final del programa ens informaven del resultat del Tortosa i de la UE La Cava, que llavors competien a la  tercera divisió, quan no hi havia ni segona B. Era molt emotiu saber els equips dels modestos equips de la nostra terra de l'Ebre. La tarda radiofònica era tot un plaer i el nostre anhel durant tota la setmana.


emigdi | esportiu | dimarts, 10 de març de 2009 | 23:13h

 
FOOTBALL Champions League 2008/2009 Liverpool Real Madrid Gerrard Torres - 0M'encanta escriure, però aquesta nit sobren les paraules, només hi ha espai per una: LIVERPOOL!!!


emigdi | esportiu | dimarts, 10 de març de 2009 | 06:54h

Des  de 1991 a 1995, m'encarregava d'un equip de futbol sala excel·lent que teníem a la meua acadèmia d'idiomes, Nessie School of languages, d'Amposta (Montsià). Era tot un luxe d'equip, amb alguns dels millors jugadors en edat juvenil de la capital del Montsià. L'interès que tenien per l'equip era molt gran i vàrem fer una gran pinya entre tots plegats. alguns dels integrants de la plantilla eren: Sandal Campás, Ramsés Rosales, Jordi Escoda, Josep Antoni Llaveria, Agustí Pueyo, Manel Macià, Josep M. Puig, Marc Fornós, Esteve Balada, Martí Soriano, Xavi Cruz, Mike Ackroyd.
Disputàvem la lliga de Campredó, la qual  vàrem guanyar en tres ocasions, tot i que vàrem tenir un final molt accidentat i desagradable, que em va marcar personalment durant molts d'anys.
 Un dels moments daurats que recordarem sempre és que vàrem tenir l'oportunitat de jugar contra un combinat de jugadors juvenils del Barça, reforçat amb alguns noms il·lustres. El Barça va organitzar un campus  a l'antic col·legi Cervantes d'Amposta. Els vam demanar de jugar contra ells un dimecres la tarda i van acceptar. Els joves blaugrana van ser reforçats per Talin Alexanko, un dels admirats jugadors dels anys 1980 que era el responsable de l'equip. També varen venir a veure el partit dos jugadors estimats: Guillermo Amor i Roger Garcia. Vaig poder intercanviar unes paraules amb ells. El llavors joveníssim Roger (membre de la quinta de lo Pelat, Ivan De la Peña) l'acabava de convocar  Cruyfff aquella pretemporada. M'explicà que es pensava que es quedaria al primer equip, però que per a ell tot plegat era un somni. Amor va fer-se una fotografia amb la camiseta de Nessie, que em va fer una gran il·lusió. He de dir que Amor i jo vàrem nàixer el mateix dia del mateix any. Tot i això, al final de la seua trajectòria al Barça va fer una transmutació lingüística sospitosa, per motius ideològics.
Encara conservo l'enregistrament d'aquell partit, que va ser tot un premi per als meus xavals, que vivien el futbol intensament i tots ells eren grans seguidors barcelonistes.

PD. A la foto, el sabadellenc Roger Garcia Junyent.


emigdi | esportiu | diumenge, 8 de març de 2009 | 17:37h


Corria l'abril de 1974, en un cap de setmana en què els meus pares, la meua germana i jo ens trobàvem a  Irun. Els meus pares eren treballadors agrícoles i ens dirigíem a la xicoteta població de Soisy sûr école, a la regió parisenca, on havien d'endegar la campanya de la remolatxa del sucre com cada any. Vàrem haver de passar el cap de setmana a la ciutat euskaldun perquè l'oficina d'emigració no obria fins dilluns. El Barça aquella tarda jugava al camp de El Molinón, a Xixó. Va guanyar 4-2 i va proclamar-se campió de lliga quatre partits abans d'acabar la temporada. A la recepció de l'hotel on ens allotjàvem, totes les persones que  estaven mirant el partit van quedar sorpresos de l'entusiasme d'un xiquet català de 6 anyets (era jo) que se sabia de memòria tots els resultats del Barça de la històrica temporada, i gairebé la història sencera del club.
Aquests dies estic revivint intensament  aquests records amb la passió pel Barça que demostren tenir els meus xiquets, Rosa i Guillem. És tot un espectacle mirar els partits amb ells! Guillem se sap el nom de tots els jugadors. S'ha afeccionat a mirar els vídeos del Barça  que vàrem col·leccionar durant els anys 1990, que oferien els diaris esportius. S'entusiasma d'allò més amb les passades imatges amb el joc de Guardiola, Stoichkov, Zubizarreta, Romario, Amor, Ferrer i resta de jugadors del Dream team. S'asseu al sofà i no es perd un sol segon del partit. És un gran afeccionat culé, amb només 5 anys. Tot i això, he d'admetre que jo tenia més disgustos quan les coses no ens anaven bé, i ell ho accepta molt millor. Jo he d'agrair Gaspar i Van Gaal ja que em van desmotivar tant durant unes temporades que ara em miro el futbol d'una manera molt diferent. Sento igualment passió i estima pel club. Quan guanyen estic molt content, però quan perden no experimento ni de lluny la sensació d'enuig que tenia quan era més jove.
Ara, amb els xiquets, torno a reviure el futbol amb plenitud. Guillem, igualment, segueix l'Espanyol, perquè també és un equip de casa (paraules seues que repeteix mil cops). L'amic i poeta flixanco Albert Guiu (perico de cor i d'ànima) estarà content de llegir-ho. De fet, jo mai no he tingut antipaties per cap club dels Països Catalans. Com a exemple, em declaro seguidor entusiasta del Vila-real CF, del Benicarló de futbol sala, o de la USAP de Perpinyà de rugbi. Ahir amb el partit  contra l'Atlhetic de Bilbao vàrem passar una estona molt agradable amb una altra d'aquestes escenes familiars que ens omplin tant.

PD. A la foto, Guillem amb una estelada al Camp Nou durant el Catalunya-Euskal-Herria. Era el dia del seu tercer aniversari i la primera vegada que anava a l'estadi.


emigdi | esportiu | dilluns, 16 de febrer de 2009 | 18:36h

Diumenge 21 de febrer tindrà lloc la segona edició de la cursa Canicross Les 2 torres de Campredó. És un esdeveniment que ens fa força il·lusió ja que és puntuable per a la lliga catalana d'aquesta modalitat. El recorregut transcorrerà un total de 12 quilòmetres i mig pel nostre terme. Hi haurà diverses activitats durant el matí, des de revisió veterinària dels animals a exhibició canina. L'any passat ja vàrem poder viure un bell espectacle en una jornada festiva que reivindiquem que continuï celebrant-se al nostre poble.
Esperem que tingui una bona assistència de públic i que arreli aquest esdeveniment entre els campredonencs i les campredonenques.
Per a més informació podeu visitar el web que s'ha creat en motiu de la cursa: http://www.campredo.net/canicross.  


emigdi | esportiu | diumenge, 1 de febrer de 2009 | 10:18h

Mai no he amagat la meua admiració per la  potenciació de la pedrera i pel seguiment del futbol euskaldun que ha realitzat històricament  l'Athletic de Bilbao. El fet que juguin amb jugadors euskalduns, amb un gran compromís amb els colors i amb la terra, és tot un exemple. Fa uns anys altres equips bascos com la Reial Societat o l'Osasuna seguien aquest mateix model, però les circumstàncies del mercat i els canvis socials van deixar sols els biscaïns. No cal dir que el model  organitzatiu de l'Athletic club  no és extrapolable a altres equips. No ho és, ni molt menys,  al Barça. La idiosincràsia de l'afecció catalana és molt diferent a la basca, ja que per omplir l'estadi o per tenir els afeccionats contents s'han de guanyar títols i fer un joc esplèndid, a la vegada.  Tot i això, en els darrers anys el Barça ha realitzat una formidable tasca de potenciació del planter que ha donat uns fruits extraordinaris. Si la columna vertebral és de casa, la comunió entre públic i jugadors és molt més gran.
Enguany els de San Mamés s'han tornat a classificar per a semifinals de la copa del borbó, la qual cosa té molt mèrit, i m'ha fet content. Espero que superin el Sevilla. Cas que passi el Barça, hi hauria  una nova final de copa entre Barça i Bilbao amb total absència d'ensenyes espanyoles. Fa uns dies, vaig redactar un post sobre unes declaracions històriques d'un exjugador, Chendo, que feien referència a la no espanyolitat del Barça. De ben segur que aquest exjugador, tan espanyol, rabiaria si arriben a la final bascos i catalans, amb absència total d'estanqueres.
Tot i això, recordo una malaurada final de copa contra el Bilbao el 1984, que va acabar amb una greu disputa entre els jugadors. Van ser uns anys de difícils relacions després de les lesions consecutives de Schuster i Maradona, a causa de dos entrades desafortunades (per dir-ho de manera suau) de Goikoetxea, les quals van provocar un clar distanciament entre les afeccions. Sortosament aquest conflicte ha passat a la història, i bascos i catalans donen proves de ferma amistat com va succeir l'any passat en motiu dels partits entre les seleccions  de Catalunya i Euskal-herria. Hem de treure'ns el barret davant la mostra de patriotisme de més de 150 jugadors bascos que es van negar a jugar amb el nom d'Euskadi tal com demanava la federació basca, ja que volien continuar representant la nació basca en la seua globalitat, i no convertir-se en  una selecció regional.
Finalment, voldria dedicar aquest post a un fidel lector d'aquest bloc, Josep Vicent Montesinos, de Llíria (Camp del Túria), que em va fer saber que era seguidor del Bilbao, així com del Barça. Esperem que enguany l'Atlhetic li continuï donant alegries, després d'uns anys d'extremes dificultats esportives.
L'Atlhetic de Bilbao mereix el nostre reconeixement i desitgem veure'l en competicions europees l'any vinent.


emigdi | esportiu | dijous, 29 de gener de 2009 | 09:22h


Corria l'any 1990 quan el Barça  va proclamar-se campió de la copa del borbó, després d'un excel·lent partit jugat a Mestalla contra aquell equip de la messeta whose name I don't want to remember. Just acabada la final, un lateral dret murcià que vestia de blanc, Miguel González Chendo, va pronunciar una cèlebre frase profundament espanyola: el que més li molestava d'haver perdut era que la copa del rei d'Espanya l'havia guanyat un equip no espanyol. Varen haver, com de costum, dos reaccions públiques. D'una banda, el llavors diputat convergent Miquel Roca,  bon botifler, que va demanar a Chendo que es disculpés i va proclamar a tots els vents la seua espanyolitat davant de la infame negació del nacionalista jugador merengue. De l'altra, a molts independentistes ens van fer sortir un somriure a la cara amb   les patriòtiques paraules de Chendo. Varen imprimir-se uns adhesius  que deien Chendo tens raó, Catalunya és una nació, els quals encara conservo.
Personalment ,  la copa del borbó no em fa ni fred ni calor. Vull que la guanyi el Barça perquè no m'agrada perdre ni al parxís ni a un cap i gol, però evidentment rebre un trofeu de mans  d'un que cobra d'un càrrec per dret de bragueta no és allò que més m'il·lusioni, precisament.
Avui s'enfronten els dos clubs de Barcelona, ciutat a la qual  Chendo qualificava de no espanyola (ja va bé!!!Just aquesta setmana  va arribar-me un correu que em convidava  a adherir-me a un grup del  Facebook perquè l'Espanyol estreni el camp més bonic de la segona divisió. Si, quant a la política, desitjaria la unitat dels partits nostrats, no podria difondre un missatge diferent quant a l'esport. Encara que bona part de l'afecció perica sigui bàsicament antibarcelonissta, nosaltres no ens hem de posar a aquest nivell. El menut sempre té una sensació de màxima animadversió envers el gran.  Vaig viure una experiència similar durant la meua estada a Anglaterra amb afeccionats del Man. City que estan tot el dia pensant amb el Man. United, mentre que per a aquests el City els és indiferent.
Pochettino ha estat una bona aposta per als pericos, ja que coneix la casa i entén de futbol. Jo preferiria que baixessin equips espanyols i que se salvin els pericos, el Mallorca i l'Osasuna, per suposat. Només pel disgust que tindria l'amic poeta Albert Guiu, de Flix, al qual se li fondria la seua delicada veu poètica, no vull veure l'Espanyol a segona. 
Aquesta nit amb el Barça, com sempre, esperem xalar i no tinc cap dubte que l'Espanyol serà eliminat. Diumenge, quan jugui  contra un equip de les Espanyes, jo vull que guanyi el de la terra. L'afecció està sofrint molt des de fa un any, i voldria veure una reacció. Tot això,  malgrat Sánchez Llibre, un exemple d'autoodi que demostra dia a dia amb la seua eterna rancúnia contra la directiva blaugrana, i amb el seu paper de bufó  quan va lluir una pancarta  de promoció de  la candidatura de la ciutat de la messeta als jocs olímpics, quan el govern espanyol psoecialista va exercir totes les pressions diplomàtiques possibles   contra la Federació Catalana de Patinatge. Realment patètic!!!


RSS 2.0 RSS Comentaris