Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
Aquests són els màrtirs de Xicago; els llibertaris George Engel, Adolph Fisher, August Spies, Albert Parsons i Louis Lingg
A la web del racó català he trobat la següent informació sobre la celebració del dia del treballador: "L'1 de maig de 1886 es declarava Milwaukee, ciutat propera a Xicago i cor del moviment obrer estadounidenc, una vaga secundada per 100.000 obrers manifestant-se reivindicant la jornada de 8 hores. La convocatòria corria a càrrec dels Sindicats Federats dels EUA i Canadà, d'influència anarquista. A partir d'aquí, hi ha diverses versions. La primera ens diu que la policia carregà contra la marxa i matà nou treballadors. L'altra ens diu que dos dies més tard hi hagueren noves manifestacions dels vaguistes de la fàbrica McCormik que havien estat acomiadats. Aquests atacararen els esquirols i trencaren els vidres de la fàbrica. La direcció empresarial avisà a la policia i se'n presentaren 200 efectius. Carregaren i un obrer resultà mort i diversos ferits de bala. En aquest moment les dos versions tornen a convergir. El 4 de maig es convocà a Haymarket, Xicago, una concentració per retre homenatge a les víctimes. Quan l'orador acabava el míting, aparegueren un centenar de policies i algú que mai ha estat identificat llençà una bomba amb cartutxos de dinamita matant un policia a l'acte, i sis més dies després conseqüència de les ferides. La policia obrí foc immediatament ferint diversos concentrats. Pocs dies després la policia aprofità el pretext i detingué 31 persones, els caps de turc, dels quals 8 van ser portats a judici. Curiosament aquests 8 eren els líders sindicals més destacats, sis d'ells alemanys. D'aquests Georg Engel, Adolph Fischer, Louis Lingg, Albert Parsons i August Spies foren condemnats a morir a la forca, i els tres restants a altes penes de presó. Dies abans el New York Times havia posat el seu granet de sorra manifestant obertament la seua esperança de que els encausats fossin condemnats a mort. Cap d'ells fou acusat de llençar la bomba, sinó de complot i complicitat per assassinar. Fou un evident judici polític on no se'ls jutjà pels seus actes sinó per les seves idees. Un dels condemnats es va suïcidar a la cel.la i la resta foren penjats l'11 de novembre de 1887. Eren els Màrtirs de Xicago". LA INTERNACIONAL
A Amunt els damnats de la terra, amunt els qui pateixen fam, la força pel dret és vençuda, s'acosta el bell temps de la pau.
Del passat destruïm misèries, esclaus aixequeu vostres cors, la terra serà tota nostra, no hem estat res i ho serem tot.
És la lluita final, unim-nos i demà la internacional serà el gènere humà. (bis)
No esperes salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans, obrer, és la sang de tes venes la que triomfant et salvarà.
La força del tirà sotmesa ton puny deixarà quan voldràs; atiem la fornal encesa, el ferro és fill del nostre braç.
És la lluita final, unim-nos i demà la internacional serà el gènere humà. (bis)
Obrers, camperols, la batalla ha començat i finirà, la terra és per qui la treballa, qui no treballe morirà.
Si del cel de la nostra terra foragitem dels corbs l'estol, pau ferma seguirà a la guerra i sempre més brillarà el sol.
És la lluita final, unim-nos i demà la internacional serà el gènere humà. (bis)
emigdi |
esquerrà |
dilluns, 21 de gener de 2008 | 07:20h
La història és cíclica, per la qual cosa molts dels esdeveniments ocorreguts en èpoques passades són un espill veritable del moment polític actual. Si en un període històric s'haurien d'emmirallar les forces esquerranes catalanes és en el de la II República, atès que amb el procés d'unitat de les diverses tendències de l'esquerra nacional es va aconseguir reinstaurar la Generalitat i esdevenir la força hegemònica arreu del país.
El partit dominant durant la II República a Catalunya va ser Esquerra Republicana, que encarnava l'alternativa democràtica i reformista, i al qual es va sumar la majoria de la petita burgesia catalana, una bona part de la pagesia i amplis sectors de treballadors. El republicanisme i el catalanisme radical, que havien augmentat durant la Dictadura, van adquirir el protagonisme en créixer la participació electoral i rejovenir-se el cens els anys trenta. Els diversos grups republicans van iniciar processos de reagrupament, dels quals va sortir l'Esquerra Republicana, integrada pel Partit Republicà Català de Lluís Companys, l'Estat Català de Francesc Macià i el grup format al voltant de la revista "L'Opinió". La conferència d'unificació va ser celebrada al març de 1931. Malgrat la notable improvisació i la manca d'una estructura de partit, la figura de Macià i la incorporació a les urnes de sectors de la petita burgesia i dels obrers de Barcelona, en les eleccions municipals del canvi de règim li van donar la majoria en aquesta ciutat. L'èxit electoral i l'audàcia de proclamar la República Catalana van donar a l'Esquerra la direcció d'amplis sectors socials i l'hegemonia en la direcció pòlítica de Catalunya. Aquesta situació es va consolidar amb el triomf més ampli de l'Esquerra en les eleccions per a les corts constituents (juny de 1931). Molts sectors republicans, procedents del Partit Catalanista Republicà, federals o sense organització supralocal, van optar per integrar-se en el nou partit, com a dirigent de la reconstrucció política de Catalunya, sota orientació republicana.
L'ERC no va ser un partit monolític, malgrat la direcció inapel·lable de Macià fins a la seua mort. Era dividit en tres ales de característiques molt acusades: el nacionalisme radical; el republicanisme moderat, benestant i il·lustrat, i el republicanisme esquerrà i federal, que tenia un pes considerable fora del cinturó de Barcelona. Les rivalitats eren freqüents, per bé que al començament es va resoldre sobre la base de l'equilibri.
A l'octubre de 1932 es varen convocar eleccions per al Parlament de Catalunya, en què s'havien d'ocupar 85 escons. El sistema electoral seguit va afavorir les majories, i així es constata que l'Esquerra tenia un nombre d'escons suficient per a poder governar tranquil·lament sense necessitat d'aliances i sense haver de tèmer greus fiscalitzacions parlamentàries de la seua tasca. El 6 de desembre fou inaugurat solemnement el Parlament de Catalunya. Prèviament, en una proclama signada per Macià hom afirmava: "Hem de saludar amb una alegria vibrant d'esperances el primer Parlament de la nova etapa autonòmica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i esperitualment gloriosa".
Després de la mort de Macià, Lluís Companys accedí a la presidència de la Generalitat, i hi dirigí un govern de concentració republicana (des d'Acció Catalana Republicana fins a Unió Socialista). Iniciat el procés de radicalització verbal i proseguit aquest per la tensió derivada de l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei de Contractes de Conreu, l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 desconjuntà el partit. El govern de la Generalitat i la majoria dels dirigents van ser empresonats, i els qui ocupaven llocs de govern municipal van ser destituïts. Carles Pi i Sunyer assumí aleshores la direcció de l'Esquerra. El triomf el 1936 del Front d'Esquerres de Catalunya (des d'ACR al POUM) i del Front Popular fora de Catalunya, restablí el govern de la Generalitat i retornà a l'ERC el lloc de partit dirigent de la política catalana.
La unitat d'acció de l'independentisme radical que representava el partit de Macià, Estat Català, i l'obrerisme dels seguidors de Companys no era més ni menys complex que la que suposaria la necessària unitat avui dia d'ERC-ICV-CUP, si volem canviar l'orde polític actual amb dues forces majoritàries que representen l'esquerra sucursalista i el centredreta regionalista. La unitat i èxit del període republicà hauria de ser un espill per a tots aquells i aquelles que volen precisament: una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i esperitualment gloriosa, Macià dixit.
emigdi |
esquerrà |
dilluns, 14 de gener de 2008 | 08:06h
La unitat d'acció de les forces esquerranes nacionalistes hauria de ser una veritable prioritat per a partits de l'arc parlamentari com ERC i ICV, i també per a col·lectius independentistes com les CUP, que s'haurien d'adonar que podrien realment arribar a canviar l'orde polític català actual. El fracàs de la reforma estatutària i les grandíssimes dificultats que hi ha per desenvolupar l'estatut "tisorat" són dos raons suficientment de pes per intentar alterar el panorama polític. Hem pogut comprovar com la societat civil ha sortit al carrer en diverses ocasions per protestar contra la realitat catalana actual. S'han anat creant plataformes diverses amb un ideal comú: que els catalans puguin decidir sobre les seues coses. Mentrestant, hem pogut anar escoltant tertúlies radiofòniques amb tertulians i periodistes trencant-se la closca per tirar cap al seu costat ideològic les reivindicacions dels manifestants i fer judicis ben parcials. Jo no pretenc posar en boca de ningú els meus ideals, senzillament constatar que si la gent ha sortit al carrer és per descontentament, que prou difícil és mobilitzar la població. Al meu entendre, molta gent s'ha manifestat per la impossibilitat de tenir un autogovern digne, les infraestructures deficitàries o, senzillament, la constatació que amb Madrid no hi ha manera! Altres persones han pogut tenir altres motivacions, igualment dignes. ERC ha experimentat un gran creixement en els darrers anys, que l'ha convertit ja en un partit molt ben implantat territorialment. A part del poder polític a la Generalitat, compta amb nombroses alcaldies importants, presidències de Consells comarcals i amb la Delegació del govern a les Terres de l'Ebre. ICV va experimentar un notable creixement a les darreres eleccions de la Generalitat de dalt, i manté una molt bona implantació a les comarques barcelonines. La CUP va ser una de les sorpreses agradables de les darreres eleccions municipals, amb la seua consolidació electoral en nombroses poblacions, a més de comptar amb tot un seguit de casals des dels quals s'articula un interessant moviment social alternatiu.
Hem de tenir en compte que ERC i ICV, plegats, tindrien 33 diputats actualment, a només 3 del PSOE d'aquí. Com es diu popularment, els farien puntetes. Portant-ho a l'àmbit futbolístic, ERC juga la UEFA sobrat i ICV espera jugar-hi prompte. Potser s'haurien d'adonar que junts podrien competir a la Champions i aspirar a jugar la final, que de vegades no la guanya el favorit sinó que depèn de la conjuntura del moment. Aquests moviments polítics unitaris s'han donat al llarg de la història, i cal valentia per tirar-los endavant, ja que en cada moment històric han semblat irrealitzables. L'exemple de la II República és el més evident, amb la capacitat de liderat que va demostrar el President Macià per tirar endavant un projecte amb persones procedents de l'independentisme i de l'obrerisme, que també va tenir desercions i adhesions sonades. Caldria deixar enrera tota mena de personalismes. De vegades el problema és que, cas de la creació d'una nova coalició política, el número 3 d'un partit passaria a ser el 8, i el 2 de l'altre seria el 6, i això els forçaria a perdre espai de poder. Malauradament, les coses funcionen així. Zapatero es va carregar la via autonomista, ja que no podem esperar 25 anys més a intentar novament tenir un estatut digne, el qual, de ben segur, tornaran a retallar a plaer i tindran partits catalans que encara els el signaran. La història és cíclica. Davant d'aquest atzucac, està en mans de l'esquerra independentista, transformadora i alternativa, intentar canviar l'orde polític, democràticament i amb convicció. Aquesta unitat d'acció és molt necessària al Principat de Catalunya, mentre que al País Valencià i a les Illes Balears-Pitiüses diria que és qüestió de supervivència. Cal dir adéu als particularismes, a les rivalitats internes, als dogmes de "fe" polítics, i adonar-se'n que tenim un PP cavernícola a les portes del poder i un PSOE jacobinista que indigna fins i tot polítics nacionalment més moderats com el conseller Joan Saura, ja que és incapaç de traspassar res amb cara i ulls. ERC-ICV-CUP podrien fer-nos jugar altre cop a Wembley i altre cop a París, i tornar a casa més contents que un gínjol.
emigdi |
esquerrà |
dissabte, 12 de gener de 2008 | 08:22h
Durant els darrers dies, he anat fent pública la meua anàlisi personal sobre la situació sociopolítica a diferents indrets dels Països Catalans i he apostat per una valenta unitat d'acció de les diferents formacions de l'esquerra nacional per tal de superar definitivament la via autonomista que ja no dóna per a mes, ja que Zapatero va impossibilitar-ho. Sóc dels Països Catalans i crec en la integritat territorial, amb la qual cosa no puc oblidar cap dels territoris de parla catalana, malgrat que el panorama polític en què es troben alguns d'ells sigui encara més complicat. De fet, en alguns llocs del nostre país es pot fer únicament un treball de caire cultural i lingüístic i encara no hi ha els fonaments per fer una tasca política des de la vessant nacional.
A la ciutat de l'Alguer el moviment catalanista no està estructurat políticament, ja que està basat en diverses associacions culturals que treballen per la difusió de la llengua. L'Obra Cultural de l'Alguer s'encarrega de tirar endavant diferents projectes interesants com l'escola d'alguerès Pasqual Scanu, la revista "L'Alguer" i altres activitats de recerca històrica. Té entre els seus impulsors l'exsíndic Carles Secchi, el poeta Antoni Canu, i l'historiador Mn. Antoni Nughes. Òmnium cultural a l'Alguer aplega tot un seguit d'activistes culturals, lingüistes i professors, que tiren endavant l'escola de català Maria Molinari. Gustau Navarro, Guido Sari, Luca Scala són alguns dels activistes culturals que mantenen viva la flama de la catalanitat a l'Alguer. Desconec, però, que hi hagi cap mena d'estructuració política catalanista.
A la Catalunya nord, estan implantades les seccions locals d'ERC i de CDC, que dirigeix un antic company independentista Jordi Vera, recollint l'herència d'Unitat Catalana, el partit històric del catalanisme al nord. La seua relació personal i política és sempre difícil, ja que sembla que per proximitat geogràfica estiguin una mica contagiats de les tensions principatines d'aquestes formacions. Novament ens hem de lamentar d'aquest fet, ja que l'estat jacobí francès és implacable i, davant del seu jacobinisme, caldria també una impecable unitat d'acció catalanista. Hi ha diversos alcaldes catalanistes englobats en vàries agrupacions electorals. També hem de lloar el paper jugat per les escoles escoles Bressola i Arrels, quant a la difusió de la nostra llengua i pervivència de la catalanitat.
A la Franja de ponent també tot s'estructura a través d'associacions culturals, com el Consell de la Franja o l'associació cultural Matarranya, que permeten la difusió d'una literatura incipient i de la interessant revista "Temps de Franja". Hem de valorar molt positivament la implantació dels Casals Jaume I en diverses poblacions d'aquestes comarques. Políticament però, hi ha una total manca d'estructuració, per la qual cosa hi ha molts catalanistes que fan cap a les llistes del PSOE o de la Chunta Aragonesista. És una llàstima que els partits nostrats no aconsegueixin fer forat a la Franja, amb la qual cosa és un territori que queda políticament molt desestructurat des de la banda catalanista. Desconec cap articulació catalanista al Carxe, només tinc coneixença de llibres sobre el fet lingüístic. Parlaré més abastament d'aquests territoris en una propera secció.
La complexitat dels Països Catalans és tan gran que porta fins i tot al desconeixement territorial i a l'alienament de la problemàtica d'altres zones enquadrades en una altra jurisdicció. La història ens ha castigat i ens ha dividit. Davant d'aquest panorama, cal fer un esforç ideològic important per tal d'encarar la necessària unitat esquerrana nacionalista.
emigdi |
esquerrà |
dijous, 10 de gener de 2008 | 07:18h
La política valenciana, malauradament, està marcada per uns polítics cavernícoles que només tenen en ment la destrucció total de la cultura autòctona i del poc terreny que queda per urbanitzar. No hi ha cap govern que em produeixi més irritació que el que presideix Francisco Camps de golf i la seua colla urbanitzadora i genocida de cultures, tal com han demostrat amb el tancament dels repetidors de TV3 a les comarques del sud del país. No cal dir que és insultant tota la seua propaganda de "Agua para todos" o "Claro como el agua", amb el seu intent espoliador de l'aigua del riu Ebre, que només pretén confrontar valencians i ebrencs-catalans. Davant de polítics d'aquesta "calanya", cal una reacció valenta i en positiu. Si en un lloc dels Països Catalans cal una unitat d'acció de les forces nacionalistes, esquerranes i ecologistes és, indubtablement, al País Valencià, on caldria fer un gran esforç per superar totes les barreres que ens divideixen.
Donada la meua militància independentista vaig tenir un estret contacte durant anys amb els i les militants valencians/es del PSAN, l'MDT i Catalunya Lliure. Vaig conèixer i fer amistat amb polítics emblemàtics com Josep Guia (professor de la UV). Els ideals del PSAN no han caigut en un pou buit, ja que molts militants i exmilitants estan tenint una bona influència social. El PSAN ha nodrit de gent entitats com Acció Cultural del País Valencià, o partits com ERPV i el Bloc. Assagistes com Toni Gisbert o Aitana Guia, o historiadors com l'alacantí Josep David Garrido, varen nodrir-se de l'ideari d'aquest partit, del qual jo sempre guardo un molt bon record.
El partit més important del nacionalisme al PV és el Bloc Nacionalista Valencià, hereu de l'antiga Unitat del Poble Valencià (UPV). És una formació amb una important presència municipalista (Dènia, Sueca, Benicarló, etc.), a la qual se li ha barrat el pas a les institucions a causa de l'aliança entre els partits espanyolistes que mantenen el 5% obligatori a totes les circumscripcions per tal d'aconseguir presència a les Corts valencianes. Aquesta és la seua democràcia, que fa fora de les Corts els representants de més de 100.000 valencians i valencianes. Està dirigit per Enric Morera, substitut de l'històric Pere Major. A les eleccions europees va amb coalició amb CiU, la qual cosa pot sobtar ja que a nivell valencià ha obtat per fer front comú amb EUPV. Són equilibris difícils, tot i que no entraré a criticar-los donada la difícil conjuntura de la política valenciana.
En el post anterior, parlava del bon camí que sembla que hagin emprès les diferents formacions autòctones de les illes, en canvi al País Valencià la situació és força difícil. EUPV està sofrint una gran crisi interna, que pot acabar amb una nova escissió, de les moltes que ha vingut sofrint l'esquerra valenciana des de la Transició. De fet, fa uns mesos es va constituir una nova força política, IPV (Iniciativa pel País Valencià), que sembla que vulgui ser l'equivalent d'ICV al sud. També ERPV s'està expandint pel territori i ha aconseguit entrar en alguns ajuntaments, sota el liderat del diputat al parlament espanyol Agustí Cerdà (antic company de militància independentista).
Davant d'un PP més feixista i destructor que enlloc, i d'un PSOE-PSPV que mai ha estat valent en la defensa de la cultura autòctona (per dir-ho d'una manera suau) i que fa anys que no troba el seu camí, caldria enfocar un ambient polític totalment diferent a l'actual. Al País Valencià és, dissortadament, on les rivalitats polítiques i enemistats personals són més palpables que enlloc. Sembla que no es puguin reconduir les relacions entre els sectors que encara romanen a l'independentisme extraparlamentari, ERPV, Bloc, formacions esquerranes com IPV o la mateixa EUPV, i els nombrosos grups ecologistes amb forta implantació territorial.
És curiós que on és més necessari és on sembla més inviable. Jo veig amb simpatia totes les formacions que defensen la unitat de la llengua catalana, un major autogovern per al PV, i que combaten la dèria destructora del govern actual. Davant de tanta salvatjada, no seria possible unes relacions més fluïdes entre els grups que estimen la terra?
emigdi |
esquerrà |
dimecres, 9 de gener de 2008 | 13:51h
En el post d'avui no puc parlar dels partits i de les coalicions polítiques amb el mateix coneixement de causa que en els anteriors, per òbvies raons geogràfiques i pel fet que no hi he tingut vinculació personal directa. Tot i això, mai no m'he sentit aliè a la situació cultural i política de cap indret dels Països Catalans, amb la qual cosa puc dir que fa molts anys que segueixo atentament la trajectòria de partits d'arreu del país, també dels balears i dels pitiüsos. Les darreres notícies que ens arriben de les illes, quant a estructuració d'una aliança política amb contingut nacional, són força positives. Sembla que es va pel bon camí i es deixen enrera rivalitats d'antany i enemistats personals, de la qual cosa ens hem de felicitar tots plegats. Tant de bo aquest camí es pogués seguir al Principat de Catalunya i al País Valencià, la qual cosa sembla un xic més complicada.
La coalició que formen el Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista de Menorca ha estat l'emblema del nacionalisme a les illes des de la Transició. Ha comptat amb històrics dirigents com Mateu Morro i Damià Pons, mentre que en l'actualitat presenta polítics de prestigi com Pere Sampol o Biel Barceló. El PSM sempre ha tingut una forta vinculació amb els moviments culturals de les illes i es mostra com un partit molt consolidat socialment, que no ha deixat de tenir els tradicionals alts i baixos electorals de les formacions nacionalistes.
Per a les darreres eleccions autonòmiques es va formar el Bloc per Mallorca que agrupava diverses formacions de l'esquerra. Ara, en canvi, de cara a les eleccions estatals s'ha creat un agrupament electoral que compta amb el suport de les formacions que demanen un major autogovern, que inclou Entesa per Mallorca i ERC, a més de la dretana Unió Mallorquina. Veig amb molta simpatia l'ideari d'Entesa per Mallorca, una formació jove amb un clar contingut cultural i ecologista, mentre que ERC s'està consolidant a les illes, la qual cosa em felicito donada la meua militància i pel fet que crec necessària la presència dels partits nostrats arreu dels Països Catalans. Malauradament, no ha estat possible incloure Esquerra Unida a l'acord, ja que aquesta formació no ha acceptat la presència d'UM, el partit de la carismàtica i controvertida Maria Antònia Munar (aliada de CiU). És una llàstima, ja que donada la gran supremacia dels partits d'abast espanyol, els partits nacionalistes i EU podien presentar una alternativa illenca completa, amb uns quants punts programàtics de consens que no hauria de ser tan difícil d'aconseguir. Sabem de la dificultat d'agrupar diferents sensibilitats, però davant del jacobinisme del PSOE i de la dreta cavernícola del PP, cal aquesta mena d'unitat d'acció arreu de la nació catalana.
Esperem que aquesta aliança electoral tingui uns excel·lents resultats, i que s'aconsegueixi ampliar amb d'altres formacions pitiüses com Eivissa pel Canvi i Gent per Formentera, per tal que tots plegats puguin aconseguir una veu illenca amb "parla catalana" al Parlament d'una casa estranya com és l'espanyol.
La unitat d'acció dels partits nacionalistes, esquerrans i verds de les illes hauria de ser un espill per a les altres formacions polítiques nostrades, donat que tot consisteix en superar obstacles que de vegades no són insalvables.
emigdi |
esquerrà |
dilluns, 7 de gener de 2008 | 09:24h
He d'admetre que la meua relació personal i la vinculació ideològica amb ERC ha tingut molts alts i baixos al llarg dels anys. Quan em vaig interessar per la política a meitat dels anys 1980, ERC representava per a mi bàsicament una part emblemàtica de la història de Catalunya. Una història apassionant per tots els que ens emmirallàvem en aquells dos veritables símbols que han estat els històrics presidents Macià i Companys amb la seua defensa agosarada de la nació catalana. La direcció del partit, però, estava formada per la vella guàrdia republicana (Heribert Barrera, Marc Aureli Vila, Víctor Torres), entrada en anys, la qual cosa no era gens atractiva per a un jove de 17 anys amb anhels independentistes. Em va atraure molt més el missatge dels Nacionalistes d'Esquerra i, sobretot, l'MDT i Catalunya Lliure. El partit de la "història" no era exactament allò que jo buscava. A principis de la dècada de 1990, va haver-hi un fort sotrac dintre de l'independentisme extraparlamentari, quan bona part de la militància de Catalunya Lliure va passar-se a les files dels republicans de la mà d'Àngel Colom. Jo, en canvi, vaig decidir no moure'm d'on estava. Sortosament, no em vaig impregnar de rancúnia i quan venien eleccions votava igualment ERC, ja que la meua fidelitat als ideals nacionalistes supera amb escreix les misèries de la política.
A nivell de Tortosa tampoc vaig col·laborar amb ERC a les eleccions municipals de 1995, les primeres en què presentaven candidatura, ja que en aquell moment impulsàvem la candidatura segregacionista "Campredó poble". La meua primera vinculació real amb ERC va venir el 1999 de la mà del regidor Lluís Martin Santos (antic company d'institut), quan vaig acceptar ser el representant republicà al Consell Assessor de Campredó. Em vaig afiliar i hi vaig romandre quatre anys. Vaig plegar per la impossibilitat de fer un bon treball polític a Campredó donada la conjuntura política adversa al municipi de Tortosa, no per cap mena de discrepància interna. A la tardor de 2007 vaig tornar a la militància amb molta il·lusió per la notòria tasca que podem realitzar al meu poble, ja que hem fet un fitxatge de luxe, l'amic Josep Esquerré (un Ronaldinho en hores altes) que serà el representant del partit al Consell Assessor. La meua tasca política actual passa per la impulsió i promoció del Grup de Suport a ERC de Campredó, el qual l'hem de convertir en una eina dinamitzadora de la vida social local, amb la consegüent aportació d'idees de caire polític si Campredó finalment esdevé Entitat Municipal Descentralitzada.
De l'ERC actual voldria remarcar un fet important: la valentia en l'aposta pel canvi polític a Catalunya, el qual, he d'admetre, jo no sempre he entès perquè he discrepat de les aliances amb el PSOE. En canvi, admeto que aquesta aposta ha canviat substancialment el panorama polític català després de molts d’anys. No voldria desmerèixer ningú, ja que jo reconec perfectament allò que han fet bé els governs convergents, quant a estructuració de país i potenciació a Catalunya d'un organigrama de partits diferent a l'espanyol. Malgrat que el canvi polític no té la supremacia que jo hagués volgut, entenc que era necessari. Tanmateix, vaig considerar un episodi vergonyós que s'expulsés ERC del govern per la seua negativa a acceptar l'estatut retallat de la Moncloa i mantenir-se fidel als acords del Parlament de Catalunya. De fet, no m'hauria d'estranyar ja que el PSOE es carregà el mateix president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que és el primer en renegar de l'estatut. A Madrid, els socialistes li piquen l'ullet a CiU, demostrant una deslleialtat absoluta amb ERC i una manca de convicció esquerrana total, apostant per l'obediència a la patronal. No cal ser gaire intel·ligent per comprovar com a la direcció del PSOE, per raons electorals i econòmiques, li interessa molt més CiU, que l'ideari d'esquerra catalana d'ERC o ICV, o la mateixa IU. La ideologia de la cartera torna a passar per davant de la de l'esquerra.
Quant a les Terres de l'Ebre, ERC ha assolit un gran poder polític ja que disposa de la Delegació del govern i de nombroses alcaldies, que fa uns anys nohaguéssim pogut ni somniar. Només a la comarca del Baix Ebre, acabarem la legislatura amb 6 alcaldies, entre les quals Deltebre i Roquetes, la segona i tercera poblacíó en nombre d'habitants. Dels dirigents comarcals he de fer esment de Lluís Salvadó (delegat del govern), Carles Pasqual (delegat de Governació), antics companys de militància independentista, i de Xavier Vega (delegat de cultura). També tinc la confiança del regidor tortosí Ricard Forés. Quant a Tortosa, es van salvar els dos regidors a les darreres municipals, malgrat la situació convulsa que vivia el partit i l’enorme bipartidisme que va afectar particularment les formacions més menudes. És la viva mostra que les sigles ERC tenen molts seguidors per elles mateixes, ja que es va viure una situació interna greu, la qual desitjaria que es pogués reconduir adequadament. No m’allargo més amb aquest tema, tot i que em dol moltíssim, ja que no voldria crear cap mena de polèmica. Tampoc no és qüestió de tancar els ulls, però. Formem part de l'equip de govern, dintre del qual voldria veure marcat un perfil propi en tot moment, malgrat la pertinent lleialtat al govern, pel qual jo vaig apostar en el seu moment abans de conèixer els resultats electorals (havia tingut una pèssima relació amb l'anterior alcalde del PSOE). A nivell nacional, m’agrada la capacitat dialèctica i la bona imatge que ofereix Joan Ridao, el candidat a les eleccions a casa estranya. També defenso l’excel·lent gestió de Josep Bargalló, tant com a Conseller en cap com actualment des de l'Institut Ramon Llull, que ha propiciat l’èxit de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. Aplaudeixo els ideals d'Uriel Bertran, un polític que dóna una imatge molt ferma, la valentia independentista de Joan Carretero, i recordo amb simpatia Xavi Vendrell i Agustí Cerdà (diputat valencià), també antics companys de militància independentista a l'MDT i Catalunya Lliure. No cal dir que trobo molt "guapa" la Marina Llansana, la qual té moltes altres qualitats. Sempre dic allò que penso, per la qual cosa no tinc problemes en fer esment de persones de tendències internes diverses, ja que mai no he estat favorable a la formació de capelletes i puc tenir bona relació amb tothom. Tal com vaig fer amb el post dedicat a ICV, prefereixo no fer esment del nom dels dirigents que no són tant del meu gust, senzillament perquè tampoc no tinc res en contra seua.
Com a militant de base d'ERC, sempre apostaré per la cohesió interna i mai posaré els uns contra els altres, atès que el considero un joc infantil i nefast. A més, el meu ideari passa per l’aposta sense embuts per la unitat d'acció, si és possible, amb els independentistes extraparlamentaris i també amb ICV. Crec fermament en la unitat de l'esquerra catalana sense lligams espanyols, com va passar als anys de la II República, ja que alteraria completament l’orde polític català actual. No ens podem passar la vida qüestionant el model de país de socialistes i convergents, i no donar les passes adequades per intentar implantar el model propi de manera totalment democràtica. Un model que passa per la millora substancial de l’autogovern, per l'impuls agosarat de la llengua catalana, pel treball diari envers una societat més justa (aquesta és la veritable aposta esquerrana, superant sigles), i una política valenta de preservació medioambiental. M’agradaria veure que ERC està per la feina de la unitat de l’esquerra nacionalista i transformadora, la qual cosa demostraria que el meu ideari personal és viable, i no senzillament ciència-ficció.
emigdi |
esquerrà |
divendres, 4 de gener de 2008 | 09:17h
Malauradament, els i les militants dels partits polítics tenim un gran desconeixement de les altres formacions, cosa que ens porta massa sovint a atribuir-los estereotips que s'aparten de la realitat. Quan tenia uns 10 anys, a finals dels anys 1970, feia saber amb veu alta la meua simpatia pel PSUC, ja que vinc d'una família obrera que havia sofert la repressió franquista i aquest partit representava l'antifranquisme. Curiosament, ICV va ser les primeres sigles que vaig votar (quan vaig tenir opció per raons d'edat) a les eleccions municipals de 1987. He d'admetre, però, que ja no els he tornat a votar més, donat que vaig endegar la meua trajectòria dintre de l'independentisme. Durant aquests anys he tingut una escassa relació personal amb la gent d'ICV, tot i que sempre els he vist com a militants compromesos i defensors d'un model de societat amb el qual congrego. La caiguda del mur de Berlin el 1989 va alterar l'espai ideològic totalment, amb la consegüent desaparició del sistema comunista que s'havia instaurat durant dècades a l'Europa de l'Est. En molts països europeus occidentals, va haver-hi un colpidor moviment que va portar al canvi d'orientació total dels partits comunistes tradicionals. El PSUC va abandonar la seua activitat pública, integrant-se totalment en l'organigrama d'ICV, la qual va abraçar l'àmbit de l'ecologisme. La formació agrupava la gent del PSUC i d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, amb els quals havia simpatitzat durant els meus anys d'estudiant de batxillerat, que havia estat impulsada per polítiques com Magda Oranich amb el suport de personatges públics com el cantant Lluís Llach.
Allò que menys m'agrada d'ICV és el fet que no s'acaba d'alliberar de les faldilles del PSOE d'aquí. Hi ha moments polítics transcendentals en què esperes la rebel·lió d'ICV i no es produeix, la qual cosa em provoca decepció. ICV acaba apostant per l'enquadrament dintre d'un organigrama esquerrà (lògic quant a ideologia), tot i que no suposa un important avenç considerable quant a estructuració nacional catalana. Quant a la part més positiva, destacaré l'aposta sense embuts per un model de societat sostenible i ecològic, que l'allunya dels partits tradicionals i li dóna una gran personalitat pròpia. Les dures crítiques de la dreta a la gestió d'ICV en alguns àmbits polítics, o el simple fet que incomodi la seua presència a les institucions, em fa agafar més simpaties encara per ICV.
Més coses positives, que és el que hem d'intentar trobar en les altres formacions polítiques de l'àmbit de la catalanitat: ICV presenta líders molt joves amb un excel·lent nivell i bagatge polític. L'eurodiputat Raül Romeva és probablement el polític actual que més m'agrada de tot el ventall polític català. Es mostra com a un treballador incansable, que sap tractar temes molt diversos, sempre amb un missatge humà i de compromís amb Catalunya. També em mereix un gran respecte Joan Herrera, diputat a casa estranya, el qual sempre dóna goig de sentir amb missatges molt entenedors i necessaris. Altres dirigents ecosocialistes del meu gust són: Joan Armet (nacionalista sense embuts), Dolors Comas o Salvador Milà. D'altres com Joan Boada o Francesc Baltasar, els veig més allunyats del meu ideari personal, però els considero igualment molt bons polítics. No veig amb els mateixos bons ulls altres dirigents que formen part d'una generació més gran, clarament molt més allunyada del meu ideari. També em va causar enuig l'aposta (excessivament ràpida) d'ICV favorable a l'aprovació de l'estatut, que el PSOE i Mas havien deixat en no-res des de la Moncloa estant. Crec que novament ICV no va saber allunyar-se quan calia de les passes que imposa el PSOE, tal com forçaren valentament les bases d'ERC.
La unitat d'acció entre les forces de l'esquerra nacionalista i transformadora és autènticament necessària, si volem alterar l'orde polític actual. Molts i moltes dirigents d'ICV es manifesten desacomplexadament nacionalistes i autodeterminacionistes. Em felicito pel fet que un exemple claríssim és Lluís Sunyer, candidat ecosocialista a les eleccions estatals per la nostra demarcació.
Sempre intento mirar els partits nostrats des del costat positiu. Al municipi de Tortosa, ICV també està realitzant un treball molt notori des de l'oposició, que supera amb escreix d'altres formacions amb molta més representació, que demostren una mediocritat tremenda. No és un parlar per parlar, només cal fixar-nos en el seguit de mocions en clau "positiva" que han presentat recentment: proposta de canvi de model de les festes majors (absolutament necessari), monument per la pau a l'actual monument feixista dedicat a la Batalla de l'Ebre, etc. La unitat d'acció d'ERC-ICV a nivell nacional els situaria colze a colze a l'alçada dels socialistes, quant a representació al mateix Parlament català. També a Tortosa seria un bon cop d'efecte, que podria fer un forat considerable dintre del malaurat bipartidisme actual, amb dos forces hegemòniques que, al meu entendre, compten amb una representació francament exagerada, si tenim en compte la pluralitat ideològica de la societat tortosina i, també, la qualitat dels representants polítics. Temps al temps!
A principis dels anys 1930, el liderat d'un gran estrateg com va ser el president Francesc Macià va possibilitar l'èxit del primer gran projecte esquerrà nacional, en aconseguir unir sota unes mateixes sigles forces polítiques de diferent signe ideològic: nuclis independentistes com "Estat Català" amb obreristes que dirigia el futur president Lluís Companys. ERC es va convertir en el gran referent polític català durant el període de la II República. Durant aquests anys es varen produir dos altres importants processos unitaris de l'esquerra revolucionària, que varen portar a la fundació del POUM (comunistes trotskistes) i del PSUC (comunistes prosoviètics). Els primers varen ser aniquilats políticament a causa dels cruels condicionaments de la guerra i pels anhels d'Stalin d'acabar amb qualsevol residu trotskista arreu del món. El PSUC, però, va mantenir-se ben viu fins a finals de la dècada de 1980, i va caracteritzar-se per ser un partit que va saber combinar al llarg de la seua història el catalanisme i l'obrerisme.
La mort del dictador i l'arribada de la consegüent Transició política de finals dels anys 1970 ens ha portat un panorama polític en què a Catalunya predominen dos forces majoritàries: CiU i el PSC (englobat dintre del PSOE, malauradament). Uns representen el centredreta regionalista d'arrel burgesa i els altres l'esquerranisme espanyolista, aliè a bona part de les reivindicacions catalanes quant a autogovern i a la normalització lingüística i cultural. El PSOE, malauradament, controla bona part de les màximes institucions del país, malgrat la constant actitud de menyspreu envers l'autogovern català que mostren des del govern espanyol. CiU continua amb una idea irrealitzable: el projecte de regenerar Espanya, seguint les petjades de Cambó de principis del segle XX, amb un candidat electoral, Duran i Lleida, amb l'ambició única de ser ministre d'Espanya.
M'interessa analitzar, però, el paper que juguen les formacions esquerranes nacionals, que conformen tot un ventall de sigles, les quals han experimentat un notable creixement social i electoral durant els darrers anys, amb el qual haurien d'aspirar a alterar el panorama polític català de principis del segle XXI. ERC ha aconseguit multiplicar-se durant els darrers anys, amb una implantació territorial molt estable, també a les Terres de l'Ebre on ha assolit un notable poder polític. La seua aposta clara pel tripartit l'ha allunyat de les faldilles de CDC i li ha donat una gran personalitat pròpia, tot i que personalment discrepo de les aliances amb el PSOE a Madrid. Quant a ICV, a les darreres eleccions autonòmiques va experimentar un notable creixement, manté un bon nivell d'implantació a les comarques barcelonines, tot i que li manca eixamplar-se arreu de la resta del país. Durant la primera experiència del tripartit, es va mostrar com el partit més serè i que més bé va assumir la seua situació al govern. En el seu haver encara roman, però, el fet que no ha sabut encarar-se suficientment a les estratègies erràtiques del PSOE a casa nostra. La irrupció de les CUP al panorama polític català va ser una de les grans novetats de les darreres eleccions municipals, en aconseguir uns resultats molt favorables i encoratjadors, que han estat analitzats acuradament (i amb cert temor) pels partits tradicionals.
Crec fermament en el vertebrament d'una esquerra nacional que superi les sigles i els projectes respectius actuals. Aquest ideal reflecteix la meua manera de pensar i d'actuar. Tinc carnet d'ERC, ideològicament em sento molt proper a les CUP, i m'agrada el projecte social i ecològic d'ICV. No em cauran els anells per pronunciar-me així. L'ideari d'unitat d'acció dels partits d'esquerra nacional és absolutament necessari, si no volem que el poder polític real del país continuï in secula seculorum en mans del regionalisme burgès o de l'espanyolisme esquerrà. Com popularment es diu, cal un cop de puny damunt la taula per alterar el panorama polític català substancialment. El fracàs de la reforma estatutària ens hauria d'alliçonar a tots per tal d'encapçalar processos unitaris que alterin el sistema polític de partits actual. I tenim un punt de partida important a partir de l'articulació de les diferents plataformes existents que demanen el dret dels catalans a decidir. El model de país d'ERC, CUP i ICV no està barallat, ben al contrari, presenta nombroses similituds. La dreta sap com unir-se i l'esquerra sembla que sigui mestra en separar-se i buscar excuses plausibles que mostrin discrepàncies insalvables. Aposto per la unitat d'acció municipal i nacional de les tres forces esmentades, a les quals s'hauria d'afegir diversos grups independents, transformadors i nacionalistes, que hi ha arreu dels Països Catalans. Aquest procés unitari també inclou les forces del País Valencià i les Illes Balears, on ja hi ha moviments al respecte, com a única via de combatre el predomini absolut del PP i del PSOE. Potser la meua aposta sigui senzillament ciència-ficció, però reflecteix veritablement el meu ideari personal ja que més que militant d'ERC, em considero militant de la catalanitat.
emigdi |
esquerrà |
dilluns, 24 de desembre de 2007 | 07:52h
Els meus pares ja fa anys que són jubilats, després d'haver treballat tota la vida la terra, tant vora l'Ebre (oliveres i garrofers), com durant els disset anys que varen viure a l'estat francès, en el qual es varen dedicar al conreu de la remolatxa de sucre. Varen intentar sempre que la meua germana i jo valoréssim el dur treball del camp, malgrat que cap dels dos no ens hi haguéssim dedicat professionalment. Pertanyíem a la classe obrera, i calia fer-ne bandera. El fet de provenir d'una família humil, de ben segur, que ha marcat profundament els meus ideals i la meua manera d'entendre la societat. A casa, no se'n parlava gaire de política, però quan sortia algun tema al respecte, el meu pare sempre es posicionava al costat del treballador, la qual cosa em va influenciar fortament des d'època adolescent. Com a persona d’esquerres,he seguit des de ben jove els principis i ideals emancipatoris que al llarg de la història han fonamentat la lluita per una societat de llibertat, d'igualtat i de solidaritat: l'alliberament nacional, l'antifeixisme, el laïcisme, la reivindicació constant de majors cotes d'Estat social, l'antiimperialisme, etc. Crec en un projecte polític que troba les seves arrels històriques en el catalanisme popular, i que s'ha expressat al llarg de la història en la tradició republicana, en el desenvolupament social del moviment obrer, del sindicalisme pagès, en la lluita antifranquista, en la la recuperació dels drets nacionals, la defensa del medi ambient, la no discriminació entre els sexes; així com, els moviments associatius cívics, i els grups i moviments de solidaritat amb les minories socials i oprimides. És a dir, crec en una esquerra transformadora que lluiti per construir i aprofundir una real democràcia política, social i econòmica, que superi el sistema capitalista, mitjançant la recerca i de noves definicions del desenvolupament humà. Els meus principis passen per treballar per la transformació de la societat en un sentit obrer i esquerrà, on els valors de la justícia, la llibertat, la igualtat i la solidaritat siguin fonamentals, i on es garanteixi un lloc de treball digne i adequat a les capacitats de cadascú, i amb l'accés a la salut, a l'habitatge, a la formació, a la cultura, al lleure i a d'altres necessitats bàsiques. Sóc fermament partidari de l'ampliació dels espais de participació com una de les eines bàsiques de decisió en tots els àmbits del poder polític, social i econòmic per part de la ciutadania. Crec, doncs, en la veu del poble, per damunt de xicotets clans polítics excessivament controladors... dels interessos partidistes. La meua aposta nacional passa per l’afirmació que la sobirania de Catalunya (entesa com a Països Catalans) resideix en el seu poble, que té dret al ple exercici de l'autodeterminació, el qual ha d'avançar mitjançant un procés d’independència nacional. Només així serem un poble lliure, no hi ha possible reforma d'Espanya (un estat que mai no escolta i que tira en orris de mala manera qualsevol possibilitat de gaudir de més autogovern). En el meu ideari personal, roman a primera línia, l'anhel d'aconseguir la transformació de l'actual sistema econòmic capitalista, causant de l'explotació, la desigualtat i la marginació social al nostre país (i arreu del món), que dilapida els recursos naturals i degrada el medi ambient. Aposto per un sistema econòmic que sigui democràtic, ecològic i socialment rendible. Aquest és el "socialisme" que defenso: cap mena de dictadura del proletariat, sinó un sistema d'igualtat ciutadana, respectuós amb els nostres recursos naturals, controlador del creixement desmesurat, potenciador de l'educació i dels models culturals... Crec totalment en la igualtat dels drets entre les persones i contra la discriminació per raó de naixement, raça, sexe, creença o orientació sexual. Aquest és el meu espill llibertari! Estic orgullós de trobar-me molt allunyat de tot masclisme, aliè a qualsevol tendència racista o xenòfoba, enemic de l'homofòbia. Considero la natura un valor social imprescindible, per la qual cosa cal buscar els mecanismes que porten a superar l'alienació de l'ésser humà respecte al seu entorn. El meu ideari polític passa per la transformació de la societat, mitjançant uns sistemes de producció i de consum que impulsin la utilització d'energies renovables, de formes de producció ecològicament sostenibles i en equilibri amb el medi ambient. Malauradament, l'actual sistema capitalista està abocant la humanitat a perills reals de supervivència, donada l'agressió continuada a l'ecosistema ¡ l'espoliació dels recursos naturals, que disminueix la qualitat de vida del planeta i fan perillar el futur de les noves generacions. Confio que, algun dia, s'articuli una esquerra transformadora, que superi els límits dels partits polítics tradicionals, que sàpigui buscar una major efectivitat en l'actuació política, i que aconsegueixi la consolidació d'un veritable canal de participació dels ciutadans en la política.Malgrat la meua actual militància política en un partit tradicional, dubto que els partits actuals apostin per aquest camí, ja que estan excessivament acomodats en el sistema. Caldria, en canvi, avançar en la redefinició de les relacions entre política i societat, i canalitzar el conjunt de forces esquerranes nacionals entorn a un programa de transformació, que exigeixi anar definint propostes noves de participació que permetin superar l'actual model generalitzat dels partits com a únics instruments de representació i d'intervenció política. Crec, doncs, en la construcció d'un projecte polític que tingui com a lema "una altra manera d'entendre la política", amb voluntat d'anar desenvolupant propostes organitzatives noves que permetin avançar en la línia d'una transformació radical de la cultura política dominant. És a dir, una esquerra compromesa en la creació d'una nova moral en la política que permeti superar el descrèdit que avui té en molts sectors de l'opinió pública. No sé si m'emmirallo en la ciència ficció, donats els vents que bufen. Sento tristesa quan veig comportaments de polítics suposadament esquerrans que no es diferencien gens dels models conservadors. Sóc català i d'esquerres, i malgrat la meua crítica al funcionament dels partits tradicionals, no he pretès desqualificar cap de les diferents forces esquerranes sense lligams espanyols. Senzillament, les voldria veure més unides, més valentes, més disposades a encarar un futur allunyat del model de desenvolupament generalitzat. Confio que els i les militants de la CUP, d'ERC, d'ICV, i d'altres formacions més minoritàries de l'arc extraparlamentari, que comparteixen bona part dels meus ideals, actuïn com a motor d'acceleració del necessari canvi nacional i social que necessita la societat dels Països Catalans. Cal una unitat d'acció de tota l'esquerra nacionalment catalana!
Pocs dies després la policia aprofità el pretext i detingué 31 persones, els caps de turc, dels quals 8 van ser portats a judici. Curiosament aquests 8 eren els líders sindicals més destacats, sis d'ells alemanys. D'aquests Georg Engel, Adolph Fischer, Louis Lingg, Albert Parsons i August Spies foren condemnats a morir a la forca, i els tres restants a altes penes de presó. Dies abans el New York Times havia posat el seu granet de sorra manifestant obertament la seua esperança de que els encausats fossin condemnats a mort. Cap d'ells fou acusat de llençar la bomba, sinó de complot i complicitat per assassinar. Fou un evident judici polític on no se'ls jutjà pels seus actes sinó per les seves idees. Un dels condemnats es va suïcidar a la cel.la i la resta foren penjats l'11 de novembre de 1887. Eren els Màrtirs de Xicago". 
A Amunt els damnats de la terra, 
La unitat d'acció de les forces esquerranes nacionalistes hauria de ser una veritable prioritat per a partits de l'arc parlamentari com ERC i ICV, i també per a col·lectius independentistes com les CUP, que s'haurien d'adonar que podrien realment arribar a canviar l'orde polític català actual. El fracàs de la reforma estatutària i les grandíssimes dificultats que hi ha per desenvolupar l'estatut "tisorat" són dos raons suficientment de pes per intentar alterar el panorama polític. Hem pogut comprovar com la societat civil ha sortit al carrer en diverses ocasions per protestar contra la realitat catalana actual. S'han anat creant plataformes diverses amb un ideal comú: que els catalans puguin decidir sobre les seues coses. Mentrestant, hem pogut anar escoltant tertúlies radiofòniques amb tertulians i periodistes trencant-se la closca per tirar cap al seu costat ideològic les reivindicacions dels manifestants i fer judicis ben parcials. Jo no pretenc posar en boca de ningú els meus ideals, senzillament constatar que si la gent ha sortit al carrer és per descontentament, que prou difícil és mobilitzar la població. Al meu entendre, molta gent s'ha manifestat per la impossibilitat de tenir un autogovern digne, les infraestructures deficitàries o, senzillament, la constatació que amb Madrid no hi ha manera! Altres persones han pogut tenir altres motivacions, igualment dignes.
ERC ha experimentat un gran creixement en els darrers anys, que l'ha convertit ja en un partit molt ben implantat territorialment. A part del poder polític a la Generalitat, compta amb nombroses alcaldies importants, presidències de Consells comarcals i amb la Delegació del govern a les Terres de l'Ebre. ICV va experimentar un notable creixement a les darreres eleccions de la Generalitat de dalt, i manté una molt bona implantació a les comarques barcelonines. La CUP va ser una de les sorpreses agradables de les darreres eleccions municipals, amb la seua consolidació electoral en nombroses poblacions, a més de comptar amb tot un seguit de casals des dels quals s'articula un interessant moviment social alternatiu. 
Zapatero es va carregar la via autonomista, ja que no podem esperar 25 anys més a intentar novament tenir un estatut digne, el qual, de ben segur, tornaran a retallar a plaer i tindran partits catalans que encara els el signaran. La història és cíclica. Davant d'aquest atzucac, està en mans de l'esquerra independentista, transformadora i alternativa, intentar canviar l'orde polític, democràticament i amb convicció.
Aquesta unitat d'acció és molt necessària al Principat de Catalunya, mentre que al País Valencià i a les Illes Balears-Pitiüses diria que és qüestió de supervivència. Cal dir adéu als particularismes, a les rivalitats internes, als dogmes de "fe" polítics, i adonar-se'n que tenim un PP cavernícola a les portes del poder i un PSOE jacobinista que indigna fins i tot polítics nacionalment més moderats com el conseller Joan Saura, ja que és incapaç de traspassar res amb cara i ulls. ERC-ICV-CUP podrien fer-nos jugar altre cop a Wembley i altre cop a París, i tornar a casa més contents que un gínjol.
Malauradament, els i les militants dels partits polítics tenim un gran desconeixement de les altres formacions, cosa que ens porta massa sovint a atribuir-los estereotips que s'aparten de la realitat. Quan tenia uns 10 anys, a finals dels anys 1970, feia saber amb veu alta la meua simpatia pel PSUC, ja que vinc d'una família obrera que havia sofert la repressió franquista i aquest partit representava l'antifranquisme. Curiosament, ICV va ser les primeres sigles que vaig votar (quan vaig tenir opció per raons d'edat) a les eleccions municipals de 1987. He d'admetre, però, que ja no els he tornat a votar més, donat que vaig endegar la meua trajectòria dintre de l'independentisme. Durant aquests anys he tingut una escassa relació personal amb la gent d'ICV, tot i que sempre els he vist com a militants compromesos i defensors d'un model de societat amb el qual congrego. La caiguda del mur de Berlin el 1989 va alterar l'espai ideològic totalment, amb la consegüent desaparició del sistema comunista que s'havia instaurat durant dècades a l'Europa de l'Est. En molts països europeus occidentals, va haver-hi un colpidor moviment que va portar al canvi d'orientació total dels partits comunistes tradicionals. El PSUC va abandonar la seua activitat pública, integrant-se totalment en l'organigrama d'ICV, la qual va abraçar l'àmbit de l'ecologisme. La formació agrupava la gent del PSUC i d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, amb els quals havia simpatitzat durant els meus anys d'estudiant de batxillerat, que havia estat impulsada per polítiques com Magda Oranich amb el suport de personatges públics com el cantant Lluís Llach.
Sempre intento mirar els partits nostrats des del costat positiu. Al municipi de Tortosa, ICV també està realitzant un treball molt notori des de l'oposició, que supera amb escreix d'altres formacions amb molta més representació, que demostren una mediocritat tremenda. No és un parlar per parlar, només cal fixar-nos en el seguit de mocions en clau "positiva" que han presentat recentment: proposta de canvi de model de les festes majors (absolutament necessari), monument per la pau a l'actual monument feixista dedicat a la Batalla de l'Ebre, etc. La unitat d'acció d'ERC-ICV a nivell nacional els situaria colze a colze a l'alçada dels socialistes, quant a representació al mateix Parlament català. També a Tortosa seria un bon cop d'efecte, que podria fer un forat considerable dintre del malaurat bipartidisme actual, amb dos forces hegemòniques que, al meu entendre, compten amb una representació francament exagerada, si tenim en compte la pluralitat ideològica de la societat tortosina i, també, la qualitat dels representants polítics. Temps al temps!
