Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
Els partits racistes i xenòfobs estan proliferant per tota Europa, i en alguns països, coneguts per la seua modernitat i pel seu benestar econòmic, de manera quasi imparable. Aquesta és una constatació veritablement lamentable, però una realitat política que costa d'assimilar, atès que la lluita per la democràcia i per la dignitat de l'èsser humà ha estat una constant al llarg dels segles, tot i que darrerament sembla que s'hagi posat la marxa enrere en alguns països europeus. Si a França el fenomen Le Pen va esclatar i espantar a finals dels 1980, avui dia Àustria o Holanda, dos països desenvolupats, viuen immersos en aquest terratrèmol polític que busca l'odi contra l'estranger com a únic ideari. De fet, un dels eslògans d'un dels líders racistes catalans és: ell no és racista, sinó realista. No fa gaire un alumne meu de 15 anys, de l'institut Benaprès de Sitges, em va repetir aquest eslogan, i he de dir que em va preocupar d'allò més sentir-lo en boca d'un xavalet jovenet. El missatge racista està penetrant entre el jovent. És fàcil, és la demagògica barata i crua, que entra entre els més joves que s'arriben a creure que tot el mal prové dels immigants. I és molt preocupant pel problema social que pot crear, però també per l'ideari que els nostres joves van conreant. Estem vivint en una societat multicultural, on cal aquest esforç d'integració i de convivència de tots plegats. Aquest ideari racista implica tota mena de valors negatius, amb els quals han de conviure els més joves: la societat del futur. A Campredó tots els immigrants parlen català i conviuen sense problema amb la resta. Ser que això no és la norma, i no vull ser utòpic en aquest tema. Hi ha indrets on hi ha molta delinqüència, on alguns nouvinguts no accepten les normes de convivència i provoquen un daltabaix social. No plantejo en cap moment un ideari idíl·lic, perquè la convivència mai no ho és. Fa uns mesos en una reunió un membre d'un grup alternatiu criticava qe es parlès dels deures dels immigrants, com si aquests no n'haguessin de tenir. Això tampoc no és xafar de peus a terra. Com tampoc no ho és alguns comportaments que tenim a les escoles, ni la idea de viure de la subvenció, tot i que molts em negarien aquest fet, és una trista realitat. De fet, cada cop que escric sobre aquest tema vaig repetint els mateixos conceptes... Tot això no treu, però, que haguem de seguir lluitant per una societat on imperin els valors humans i humanitzants, on es deixen de costat totalment idearis aliens a la decència humana, on els joves cresquin sabent que tots hem de saber conviure. Els crits racistes al camp de futbol són una lacra contra la dignitat humana, i pensem que els més joves són proclius a aquestes actituds, les veues i les senten, els alliçonen. Sembla evident que a les properes eleccions els grups racistes tindran una forta participació a la vida política i entraran en molts ajuntaments, també a les Terres de l'Ebre. Primer els de casa... és un missatge realment d'espant, perquè se'l creuen i perquè pot captar gent. No és gaire diferent al que està passant a la resta d'Europa, però ens posa en estat d'alerta. Al Parlament de Catalunya ja hi ha un partit amb un ideari únic: antillengua catalana. Aquest racisme lingüístic és recolzat per més de cent mil ciutadans d'aquesta terra. Racisme lingüístic i racisme genètic o racial forma part d'un mateix tot. Esperem que els partits polítics puguin plantar cara al racisme i no permetin que es difongui un ideari tan degradant contra l'èsser humà ni contra la nostra cultura. Fa por, el seu missatge. Fa por pensar que atrauen tants joves. I fa por la simple idea que el seu ideari pot tenir una aplicació futura...
Dissabte passat va ser convocada una manifestació força preocupant i vergonyosa a Tortosa, per dir-ho d'una manera suau. Durant les darreres setmanes ja havien anat apareixent a la premsa comarcal un seguit d'articles que pretenien exterioritzar explícitament un missatge únic: primer els de casa... Especialment al nucli antic de la ciutat s'ha conreat un brou excessivament propici per aquest tipus de missatge, del qual s'aprofiten barroerament grupúsculs que tenen la condemna i criminalització de la immigració, i del mestissatge cultural, com a element únic del seu vergonyant ideari polític. Mai no m'he mirat el fenomen migratori d'una manera utòpica i simplista, ni molt menys. En aquest tema no comparteixo alguns posicionaments de grups alternatius o esquerrans... de debò. Hi ha molts aspectes a discutir, a posar damunt la taula, sobre drets i deures de catalans i de nouvinguts, i sobre alguns posicionaments i comportaments d'alguns col·lectius dintre de la societat catalana del segle XXI. A més, per a desgràcia de tots/es, el problema delinqüència és vigent i hi ha molts ciutadans que el sofreixen en pròpia pell dia rere dia. Tot i això, em causa molt de malestar tot el que vaig sentint per part de polítics conservadors, que han vist una mina de vots en les actituds i mentalitats racistes. Així de clar i de lamentable i d'antidemocràtic i d'antihumà... Sense anar més lluny, la pepera Sánchez Camacho recentment acusava CiU d'haver desfavorit la immigració llatina durant els seu mandat per anar en contra del projecte nacional català!!! Sembla que tot s'hi val per anar fent la bombolla més grossa, disbarat rere disbarat. Més encara quan el pepé aprofita la incertesa i la por ciutadana i la crisi econòmica per anar fomentant odis racials (Badalona dixit...) i encara fer-ne bandera. Quant a moviments migratoris, sovint m'agrada esmentar el famós salad bowl americà, tal com s'ha concebit una terra d'immigrants com els Estats Units durant dos centúries. Tot peces mesclades, provinents en multitud de països tan llunyans com: Hongria, Polònia, Alemanya, Suècia, Itàlia, Irlanda, Japó o Xina. No tot han estat flors i violes a terres de la primera potència mundial: hi ha molt racisme i no s'han superat molts dels prejudicis que provenen de l'època de l'esclavitud. En canvi, el patriotisme americà està per sobre de tot, fins i tot quant a les classes i races discriminades. Un fet veritablement a analitzar... El president francès, Nicolàs Sarkozy, ha escandalitzat mitja Europa amb l'expulsió d'un nombrós grup de gitanos romanesos, mentre ha satisfet l'altra mitja. La idea d'expulsar unilateralment els delinqüents té molts seguidors, i és fàcil de, demagògicament, ser concebut com una aplicació necessària i acceptable de la justícia. La cancellera alemanya Àngela Merkel ha tornat a posar el dit a la llaga. Ha manifestat obertament que s'ha acabat la multiculturalitat al seu país i s'ha de passar a una nova fase on s'aposti per la integració total. Són dos discursos i dos propostes controvertides, que m'han provocat una reflexió profunda, que no tinc espai per expressar-la en aquest apunt. Un tema tan controvertit i de tanta importància social ha de crear forçosament un debat intens, amb nombroses contradiccions quant als nostres posicionaments personals. L'erradicació de la delinqüència és cosa de tots. No és sinònim d'immigració, però. Sí que és sinònim de màfies procedents de molts països, que estan destruint el somni multiracial... De l'American dream passem al somni social nostrat, on totes les peces són necessàries, però molt difícils de quadrar. A les escoles també sofrim el missatge racista. Aquests comentaris despectius entre l'alumnat que et fan posar de carn de gallina. A l'altre cantó de la balança, l'ajut constant a famílies provinents d'altres països és tema de conversa habitual en qualsevol reunió de pares, alguns dels quals que també sofreixen una forta crisi econòmica. Tema important, a discutir i a no tancar els ulls... Mentrestant als camps italians els càntics racistes envers Samuel Eto'o, un dels grans del futbol, continuen de manera vergonyosa. Lamentablement immoral. Eto'o, estem amb tu, sempre... El tràiler de la nova pel·lícula del cineasta valencià, i amic, Samuel Sebastian, ens pot ajudar a entendrir el cor i a recordar que la internacional som el gènere humà. Què difícil sembla que això sigui acceptat per la Camacho i altres líders de la dreta europea!!!http://co118w.col118.mail.live.com/default.aspx?wa=wsignin1.0
Durant els meus llargs viatges diaris en tren cap a Sitges (Garraf) per motius laborals, he tingut la possibilitat d'entaular emotives converses amb alguns companys de seient. En destacaré dos en particular ja que hi ha dos històries implícites que van colpir-me de debò. La primera va ser amb un noi de Gàmbia que residia a l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Jo estava llegint l'Avui, diari del qual he estat fidel lector des d'època adolescent. El jove gambià de 32 anys va veure la foto de Messi a les pàgines esportives i em va començar a parlar amb la llengua dels veïns de ponent, però amb un nivell rudimentari i gairebé ininteligible. Jo no tinc per costum enraonar mai en aquesta llengua, i si li parlava en la llengua de la terra no ens enteníem gaire (coses que passen a casa nostra...). Li vaig parlar en anglès, i vam poder tenir una conversa molt fluïda. El seu nivell d'anglès era prou bo, tot i que el desconeixia gramaticalment. Em va fer pensar en el model d'ensenyament de l'anglès a Catalunya on es premia massa l'aspecte acadèmic i gens l'oral. Es va entusiasmar parlant de futbol, esport que practicava al seu país natal. Em va dir que no podia jugar en cap equip ebrenc perquè no tenia papers. Per a ell era un drama, ja que el futbol formava part essencial de la seua vida. Després em va parlar del món dels mariners, el seu ofici a Gàmbia. Era fill de mariners i de família plena de futbolistes, en no tenir papers aquí no podia treballar al mar ni podia jugar a futbol. Em va arribar al cor aquesta tragèdia personal, no distinta de la que explicarien milers de nouvinguts a la nació catalana. Tot i això, era lliure, no tenia parella ni fills, i encara podia disposar lliurement del que volia fer en un futur. Un futur que li desitjo més feliç que l'actual i que pugui veure acomplerts els somnis que el van portar a Europa. L'altra conversa colpidora va ser amb un xic de Bolívia. Residia a Sant Pere de Ribes (Garraf) i baixava a l'Aldea (Baix Ebre) a buscar feina, perquè un amic li havia dit que un pagès necessitava un peó durant un parell de dies. Era pare de tres fills i necessitava urgentment treballar del que fos. M'explicà les seues dificultats en la vida, les sensacions que tenia envers el país que l'havia acollit, la necessitat imperiosa de trobar treball perquè havia d'alimentar moltes boques. Vaig constatar la frustració que suposava per a ell haver vingut a Europa, a la terra promesa, i trobar-se amb unes dificultats tremendes que no esperava. Ell somniava l'arribada al paradís, i aquest no existeix a la terra. Em va sorprendre l'argumentació queva fer quan em digué que el problema és que havien vingut tants de fora... massa, segons ell... ho reconeixia ell, mentre jo l'escoltava atentament amb un sentiment de tristesa en constatar el seu profund sofriment. Aquestes són històries anònimes, ben reals, amb persones que sofreixen moltíssim per la manca de documentació legal i de treball, i pel fet que les seues famílies pateixen greus penúries econòmiques i molta misèria moral. Aquest és un model de vida molt ben característic d'aques segle XXI, que hauria de fer reflexionar a totes les institucions, perquè alguna cosa s'ha de fer per acabar amb tanta angoixa personal i amb tanta penúria econòmica. Sé que no hi ha cap bareta màgica, però el gambià i el bolivià són dos gotes dintre d'un mar de penúria que ha d'afrontar la societat durant els propers anys.
Una suposada amiga íntima de la multimilionària nordamericana Paris Hilton (a la qual se li atribueix una relació d'una nit amb Cristiano Ronaldo en una festa a la ciutat de Nova York) ha actuat de la manera que a la premsa groga més li complau: com a amiga interessada en omplir pàgines carregades de polèmica, i carregar-se la butxaca de bitllets a la vegada. Òbviament, davant del darrer escàndol que va causar la nit que varen coincidir el famós futbolista portuguès i l'esmentada adinerada, a causa de l'exagerat malbaratament econòmic que va produir-se, s'havia de destapar forçosament amb unes declaracions ben colpidores. El problema és que per rebaixar l'ego del guapo futbolista ha fet ús de frases plenes d'acusacions gens originals. Ha afirmat que era massa gai per anar amb la Hilton. Ella necessitava un home de debò i no un mariquita, l'amiga dixit. És més vell que l'anar a peu el fet de qüestionar la masculinitat d'un personatge que va de molt mascle acusant-lo d'homosexual! Igualment nega taxativament que l'astre lusità, al qual també han fet multimilionari darrerament, estigui tan ben dotat quant a atributs sexuals com ell ha anat venent en públic en nombroses ocasions. Com sovint passa, el més perjudicat d'aquest groc afer és el col·lectiu homosexual, els membres del qual porten dècades de lluita intensa per la seua dignificació i per l'acceptació social de les llibertats sexuals. Aprofitar un personatge públic com Cristiano Ronaldo, guapo i veritable emblema de la masculinitat malentesa, per ridiculitzar-lo amb una pretesa homosexualitat està senzillament fora de lloc per dir-ho d'una manera suau. A aquest personatge tan mediàtic se li poden criticar moltes coses, com a la majoria de personatges que venen la seua vida privadaa preu d'or, però aprofitar una crítica destructiva amb anhel estrictament econòmic per tornar a qüestionar la masculinitat dels gais és de jutjat de guàrdia. A més, ens trobem davant d'un nou espectacle deplorable de persones amb cervell de mosquit, nul·la formació i nuls valors, que faran diners a grapats visitant tots els programes escombraria de molts països. Es creuen amb el dret de menysprear impunement persones amb una sexualitat diferent a la majoritària per motius exclusivament pecuniaris.
Avui és el dia internacional de l'Orgull Gai. Les principals ciutats del món veuran desfilar pels seus carrers més cèntrics milers de persones que reivindiquen que la seua opció sexual és tan digna com la majoritària. Cal tenir presents les seues reivindicacions avui i la resta de dies de l'any. El passat dissabte 21 de juny, vaig rebre el premi "Un riu de llibertat", que atorgava l'Associació per la Igualtat de Gais i Lesbianes de les Terres de l'Ebre, en el marc de les jornades contra l'homofòbia. Me'l varen concedir, després d'una apretada votació popular, pel fet d'haver portat una dinàmica activa i constant en la defensa del col·lectiu homosexual, mitjançant nombrosos escrits i la conducció de programes radiofònics. Els altres dos candidats eren el Casal Panxampla (per l'organització de diverses activitats de dignificació del col·lectiu homosexual) i l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita (per haver penjat l'any passat la bandera gai i lesbiana al consistori). També va atorgar-se el premi "Un riu d'opressió", que va ser concedit al bisbe de Tortosa, Javier Salinas (pels seus escrits contraris als drets dels homosexuals). No cal dir que em sento profundament satisfet per aquest reconeixement, atès que reforça la meua lluita per la dignitat de tots els ciutadans, i contra tota discriminació per raons d'orientació sexual. Voldria tenir paraules de profund agraïment per als organitzadors del premi i de les jornades, molt especialment per a l'amic Jordi Jordan (veritable "anima mater" de l'activitat), per al president de l'AGLTE, Frederic Sancho, i, òbviament, per a tots/es aquells/es que van exercir el seu vot al meu favor, amb la qual cosa em varen donar una gran satisfacció. Vaig tenir, per la resta, una activa participació en aquestes jornades. Divendres 20 de juny, vaig impartir una conferència al Casal Cultural El Maset de la Ràpita sobre "La literatura i l'homosexualitat", conjuntament amb la novel·lista xertolina Francesca Aliern. Tots dos vàrem negar l'existència d'una literatura homosexual, mentre que vàrem voler clarificar que parlaríem únicament d'obres literàries i d'autors que havien introduït temàtica homosexual. Durant la meua intervenció, vaig donar diverses pinzellades sobre un dels escriptors emblema de l'àmbit homosexual, el mític Òscar Wilde, així com d'E. Forster, autor d'una autèntica obra mestra, "Maurice", la qual no va ser publicada, a petició expressa seua, fins anys després de la seua mort. També vaig parlar d'autors homosexuals catalans com Lluís M. Todó, Biel Mesquida, Maria Mercè Marçal o Terenci Moix, als quals he tingut una molt diferent aproximació literària. Finalment, vaig trobar el moment adequat per comentar els colobrots de TV3 i el seu paper normalitzador del fet homosexual, que considero extremadament positiu. He de destacar molt favorablement el debat posterior a la xerrada, que va permetre tractar temes interessantíssims. Dissabte la tarda, ens traslladàrem al local de CCOO de Tortosa. Va haver una presentació oficial de les jornades en la qual intervingueren els esmentats companys Jordi Jordan i Frederic Sancho; al costat de l'alcalde de la ciutat, Ferran Bel (CiU), i del representant de la Generalitat, Xavier Verdaguer (ERC). Posteriorment, un grup de persones varen redactar un manifest de reivindicació dels drets dels homosexuals que viuen en ciutats menudes. Tot seguit, va arribar el torn de la presentació de les novel·les "Un otoño toda una vida" (la primera novel·la de la seua producció, que introduïa una relació lèsbica intensa) i "La Canela" de l'esmentada novel·lista i amiga Francesca Aliern. Vaig voler destacar la capacitat de la novel·lista ebrenca de crear personatges entranyables com Canela, un transvestit que sofreix les conseqüències discriminatòries per la seua condició sexual, que el porta a fugir del poble per la porta del darrera. Arriba a Barcelona, on aconsegueix alliberar-se personalment i entrar en el camp artístic; posteriorment, coneix l'ambient d'Eivissa, on es respira un aire molt més llibertari als anys 1960. Finalment, pel fet d'haver rebut el guardó "Un riu de llibertat", vaig tenir l'honor de llegir en públic per primer cop l'esmentat manifest que havien elaborat hores abans. També se'm va demanar que clogués les jornades. Vaig fer ús de la meua habitual dialèctica en defensa de les lluites ciutadanes i nacionals, per finalment acabar amb un missatge que homenatja i unifica totes les relacions amoroses: Ell estima ell, ella estima ella, ell estima ella, ella estima ell. Les activitats varen tenir un punt i final molt més lúdic, amb un sopar celebrat al restaurant "El paiolet", on poguérem gaudir d'un àpat deliciós i una conversa amena sobre temes socials i reivindicatius. Acabàrem la nit de festa al pub Andrògina (al barri de Ferreries), on s'atorgaren nombrosos premis als assistents i gaudírem d'un ambient desimvolt i de gresca nocturna. Vaig estar acompanyat per Marc Llombart (històric alumne de la meua acadèmia, que malauradament va haver de sofrir una agressió homòfoba a Amposta el passat mes de setembre) i per Xavier Verdaguer (responsable de la Generalitat del programa per al col·lectiu gai, lesbià i transexual), amb els quals vàrem xerrar obertament sobre molts temes i vàrem passar una estona agradable plegats mentre gaudíem de la música i del bon ambient.
Primeres jornades antihomofòbia “UN RIU DE LLIBERTAT”
Divendres 20 / 20:00h / CasalEl Maset / la Ràpita: “La literatura i l’homosexualitat”, conferència dels escriptors Emigdi Subirats i Francesca Aliern. Dissabte 21 / Tortosa 17:30h: Debat i elaboració del “Primer Manifest Gais i Lesbianes de ciutats petites i zones rurals de Catalunya, País Valencià, Mallorca i Aragó”.
20:00h: Lliurament de premis “Un Riu de Llibertat” i “Un riu d’opressió” a les persones, col·lectius i fets que han defensat i marginat el col·lectiu gai i lesbià a les Terres de l’Ebre. En la categoria un Riu de Llibertat ha estat nomenat el Casal Popular Panxampla, l'escriptor Emigdi Subirats i l'Ajuntament de la Ràpita. Mentre que en la categoria "Un riu d'opressió" els nomenats són: les agressions homofòbiques d'Amposta, el bisbe de Tortosa Xavier Salinas, i el periodista Daniel Arasa.
21:00h: Sopar
24:00h: Primera Festa Antihomofòbia Terres de l’Ebre, amb sorteigs i regals per a tothom.
Organitza: Associació per la Igualtat de Gais i Lesbianes de les Terres de l’Ebre (AIGLTE)
L'Associació de Gais i Lesbianes de les Terres de l'Ebre ha convocat unes jornades antihomofòbiques, amb el nom d'Un riu de llibertat, que tindran lloc els propers 20 i 21 de juny a les poblacions de Sant Carles de la Ràpita i Tortosa. Personalment, hi intervindré amb la conferència: "La literatura i l'homosexualitat", conjuntament amb l'escriptora i amiga Francesca Aliern, que tindrà lloc al Casal Cultural El Maset de la Ràpita, divendres dia 20 de juny a les 20 hores. Ja faré cinc cèntims del contingut de la conferència en un post properament. Durant les jornades també hi haurà la presentació i lectura del 1er Manifest Gai i lesbià de ciutats menudes. L'associació també ha convocat els premis "Un riu de llibertat" i "un riu d'opressió, per tal de reconèixer aquelles persones que s'han distingit per la seua tolerància envers els comportaments sexuals; a la vegada que, en signe contrari, rebutgen les discriminacions per raons homòfobes. Els candidats a “Un riu de llibertat” són, utilitzant les seues pròpies paraules: - Ajuntament de La Ràpita (per ser la primera institució en penjar la bandera gai el 28 J de 2007 al balcó consistorial) - Emigdi Subirats (escriptor que habitualment defensa a la premsa el col·lectiu gai i lesbià) - Casal Panxampla (per la realització de diferents campanyes de conscienciació a favor de la diversitat sexual). Mentre que a l'altre cantó de la balança, els candidats a “Un riu d’opressió” són: - El Bisbe de Tortosa, Javier Salinas (pels seus articles homòfobs). - Les agressions homofòbes ocorregudes a Amposta els darrers anys. - Daniel Arasa, periodista d’origen tortosí i impulsor de les manifestacions en contra del matrimoni gai. No cal dir que em sento molt satisfet per aquest nomenament, atès que sempre he considerat important la lluita per la dignificació de l'individu amb la qual em sento plenament compromès. És francament injust que, en ple segle XXI, algú pugui ser discriminat per la seua orientació sexual.
Avui 17 de maig és el dia internacional contra l'homofòbia. Aquesta va ser una data instaurada a partir del dia d'aprovació del decret de l'OMS (Organització mundial de la salut), en què feia constatar oficialment que l'homosexualitat no era una malaltia. Aquest era un pas endavant decisiu en el reconeixement de la diversitat de comportaments sexuals dels individus. S'ha avançat molt des de llavors, tot i que encara hi ha països al món (Aràbia Saudi, Iran, Emirat Àrabs, etc.) on l'homosexualitat encara és castigada amb la pena de mort, la qual cosa és gravíssima. Voldríem, doncs, denunciar aquest fet i expressar tota la nostra solidaritat amb els gais, les lesbianes, els transvestits i els transexuals perseguits arreu del món. L'ideari homòfob denigra l'individu i s'han d'aplicar els mecanismes per penalitzar-lo. Malauradament, massa sovint hem d'escoltar un llenguatge de caire homòfob, amb insults constants envers les persones que tenen una orientació sexual diferent a la majoritària. L'opció sexual de la persona no hauria mai de ser qüestionada, ja que és innata en l'individu. Una persona naix heterosexual o homosexual, la genètica la porta a desitjar una persona del mateix sexe o del contrari. La sexualitat és molt important per a tots i per a totes, forma part intrínseca del comportament humà. En ple segle XXI, és inconcebible que encara hi hagi milers de ciutadans que hagin de sofrir una greu discriminació a causa de la seua condició sexual. Hem d'estar satisfets que en els darrers anys s'ha avançat molt quant als drets dels homosexuals i les lesbianes. A l'estat espanyol, sortosament poden contraure matrimoni, en una de les escasses lleis positives i progressistes que ha aprovat el govern estatal. S'ha de continuar treballant per aturar aquesta homofòbia vigent entre alguns col·lectius, com els joves, que deixen eixir el seu esperit de mascle per menysprear els homosexuals. La concepció que un gai és "menys home" és inadmissible, malauradament és un comentari repetit per bona part del jovent, quan acaben de descobrir la seua sexualitat. La lluita per la igualtat dels homosexuals depèn de tots i de totes. També dels heterosexuals, majoritaris en la societat, que hem d'ajudar a fer molta pedagogia al respecte. Per acabar, voldria reconèixer el paper positiu que realitzen serials televisius com "El Cor de la ciutat", que ens planteja obertament la problemàtica de la vida de joves homosexuals, mostrant-nos els seus sentiments i la seua lluita per la normalització. Personatges entranyables com el Max, l'Enric, l'Edu o el Iago ajuden a donar normalitat a la seua condició sexual. Com a exemple, els meus fills Rosa i Guillem, de 6 i 4 anys respectivament, ja no podran considerar estrany ni anormal la relació entre persones del mateix sexe. És una bona manera de fer pedagogia antihomofòbica a partir d'un mitjà públic de masses. Tota una fita va ser l'emissió de "Queer as folk", el serial emblema del col·lectiu homosexual. El missatge final d'avui no podia ser altre que: Ell estima ell, ella estima ella, ella estima ell, ell estima ella.
M'agrada fer esment dels blocs que visito amb més assiduïtat. Fa uns mesos, vaig dedicar precisament la secció "Blocaddicte" per a reivindicar-los i donar-los publicitat. Eren els meus blocs predilectes, pel seu contingut: literari, poètic, cultural, polític o, senzillament, ebrenc. M'agrada també ser molt honest en tots els meus escrits i parlar de tot allò que m'¡nteressa sense embuts. Un dels blocs que visito sovint durant les darreres setmanes és el "Diari sexual d'una ebrenca a la ciutat" (http://ebrencaexiliada.blogspot.com/), que ha estat una de les novetats punteres de l'Ebresfera. La vida sexual de la Cinta, explicada amb tota mena de detalls, enganxa i et força a seguir el fil en propers posts. Ens explica sense tabús tots els seus desigs i els seus anhels, els quals vol compartir joiosament amb el lector. Porta a terme moltes de les fantasies que molts homes i dones tenim en ment. Així de clar! La Cinta ens fa passar una bona estona amb els seus relats eròtics (força ben escrits i ortogràficament impecables). L'encoratgem a què continuï ja que hi tenim addicció.
PD: La imatge és un xic diferent a les imatges que acostumo a penjar en aquest bloc. En la diversitat està el gust!
Des de Palma de Mallorca estant, ha saltat a la fama una joia de polític (o expolític) que li diuen Javier Rodrigo de Santos. Va exercir durant l'anterior mandat municipal com a regidor d'urbanisme pel PP, però el seu salt a la fama no ha vingut per les seues qualitats polítiques, sinó pel fet que va disposar fins a un total de 50.000 euros de las arques municipals per tal de pagar les seues visites a un club d'alterne homosexual. Ara resulta que se n'ha penedit de la seua malifeta i ha tornat la totalitat dels diners al Consistori, després de manifestar que la seua desafortunada actuació com a lladregot ha estat a causa de la seua addicció a les drogues. La premsa illenca se n'ha fet ampli ressó de la notícia, la qual va acompanyada del "morbo" consegüent a causa de la militància política de l'esmentat Rodrigo de Santos. Els escàndols sexuals dels polítics conservadors romanen a primera pàgina dels diaris, ja que la seua actitud és contrària al puritanisme que prediquen. Indubtablement, fets com aquests posen en evidència la hipocresia enorme d'alguns representants conservadors, que tenen un morro que se'l trepitgen. El polític pepero en qüestió se'ns presenta com a casat i amb cinc fills. Sembla que la seua vida sexual coneguda (i legal!!!) estava predisposada a la procreació, tal com Déu suposadament mana (això és el que prediquen alguns capitosts catòlics). No sembla que l'ús del preservatiu fos primordial per a la seua activitat sexual, donats els resultats plausibles que ha demostrat (bona qualitat de semen al menys!). L'esmentat "semental" durant anys ha fet bandera del seu catolicisme, tal com va deixar palès durant la darrera visita del Pontífex a la ciutat de València. Com no podia ser d'altra manera, d'acord amb el seu tarannà ultracatòlic i conservador, es va manifestar contrari al casament de persones homosexuals i es va negar sistemàticament a realitzar-los. En canvi, es veu que a la nit les seues hormones se li alteraven i no tenia problemes a realitzar sexe amb homes, persones físicament iguals que ell, això sí, pagant la ciutadania. Considero que l'aprovació de la llei de matrimonis homosexuals va ser un avenç social enorme, ja que equipara els gais i les lesbianes a la resta de la ciutadania tant en drets com en deures. L'estimar-se mai no hauria de ser considerat com a un delicte, a l'igual que el desitjar-se, ja que és un sentiment intrínsec en l'ésser humà. Aquesta mena de polítics retrògrats demostren tenir una doble moral fastigosa. Primerament no s'accepten a si mateixos, ni les reaccions del seu cos davant l'atracció d'un ésser humà, la qual cosa demostra que ells són els qui tenen veritablement un problema personal greu. No surten de l'armari en públic perquè la seua condició social i econòmica els ho impedeix. Són mentiders de mena, que només gosen exterioritzar els seus desitjos en el marc d'un local dedicat a la prostitució, en el qual han de pagar per gaudir de serveis sexuals dels quals ells en reneguen públicament. Com deia la cançó de la Trinca: Pagant sant Pere canta, amb permís dels capellans. A aquests del PP de Mallorca, de tant en tant, se'ls veu el llautó. Sembla que alguns alts dirigents els agrada visitar puti clubs amb molta freqüència, però no els agrada rascar-se la butxaca. Recordem l'escàndol majúscul que va esquitxar la cúpula pepera illenca, després d'un partit de futbol que va jugar el Real Mallorca a la capital russa fa uns quants anys. Aquests polítics conservadors, encapçalats per l'expresident Jaume Matas, varen acabar la nit en un club alterne caríssim de Moscú, i varen fer ús de la Visa del govern balear per pagar els seus desigs de plaer carnal. En fer-se pública la notícia, en el parlament balear encara varen donar mostres del seu tarannà xulesc recriminant que l'oposició critiqués la seua relliscada. Ben famosa es va fer la frase del diputat del PSM: "Se'n van de putes pagant ses poble i encara renyen als qui no ens agrada. És que és ses colmo". Com és "ses colmo" que els senyors del PP condemnin l'homosexualitat quan alguns d'ells la practiquen. No pretenc fer judicis moral envers la prostitució, la qual crec que hauria de ser totalment legal. Les necessitats sexuals de l'ésser humà porten a aquesta mena d'activitats, que de cap manera condemno, excepte l'actuació de les màfies al respecte. No és criticable, doncs, l'assistència d'aquest bon home a un local de prostitució per a homes (si li venia de gust), sinó el fet que es negui a acceptar l'amor entre persones del mateix sexe i que vulguin regularitzar la seua situació de parella si s'escau i, en canvi, trobi lícit pagar per passar una bona estona amb un "mascle". L'homofòbia és una malaltia que és curable, i sembla que el PP en necessita de bones dosis de medicina al respecte.
Malauradament, massa sovint, quan enraonem amb molts companys i companyes o llegim a la premsa sobre el fet de la immigració, ens toca assabentar-nos de missatges força negatius que ens situen persones humanes en el marc d'un "problema radical" que ens altera el viure. Aquest és el missatge que interessa difondre als partits conservadors especialment (tot i que el PSOE no s'hi allunya gaire), que han vist una mina de vots al darrera malgrat estar jugant amb foc. Mai no he dit que tot siguin flors i violes, ni molt menys. Els i les immigrants haurien de fer un saludable esforç d'adaptació a la terra que els ha acollit i haurien d'entendre que viuen en una societat diferent a la que varen deixar en la terra que els va veure nàixer, en la qual hi ha uns deures socials que complir com qualsevol altre ciutadà autòcton. Tothom explica casos en què persones immigrades se salten els costums locals o s'aprofiten de lleis de la societat del benestar, la qual cosa consideren com un veritable greuge. Personalment, podria posar com a exemple alguns casos succeïts al col·legi públic del meu poble, Campredó (Baix Ebre), on cursen els estudis els meus xiquets de 6 i 4 anys respectivament. Si volgués fer ús de dialèctica destructiva, no em mancarien raons davant de l'actitud de pares d'alumnes procedents de països diversos, que no han volgut col·laborar en activitats escolars que no implicaven esforç econòmic o tenien a veure amb qüestions morals o religioses. Molta gent pot parlar amb coneixement de causa de problemes de convivència, ja que tots montaríem la nostra pròpia pel·lícula.
Em voldria centrar, però, en aquest post amb experiències molt positives amb persones immigrants d'edats diverses. Recentment he tingut una experiència molt agradable amb xiquets i xiquetes del col·legi CEIP Salou, durant la meua fugaç passada educativa pel centre. L'actitud de xiquets de 12 anys com Haarom del Paquistan, Raül de Veneçuela o Constantin d'Ucraïna, que mostraren un excel·lent "savoir faire" amb gran atenció a les explicacions i participació a classe, amb el seu alt nivell de català, em va posar content i em va fer agafar-los estima d'immediat. Voldria reconèixer, doncs, la feinada que es realitza des dels nostres col·legis per part del professorat, que aconsegueixen aquest petit miracle que és apropar la llengua catalana a la població immigrada i ensenyar-los a viure i conviure amb l'alumnat autòcton. Davant d'aquesta constatació, resulta encara més inconcebible i calumniosa la reacció del PP i les seues propostes fora de lloc, anticatalanes i antisocials, quant a la divisió de l'alumnat d'acord a la tria de llengua, que seria un nou "apartheid" a l'estil franquista.
La segona experiència positiva em va passar dissabte passat durant un sopar familiar a Tortosa. Amb la meua dona i els xiquets, vàrem entrar en un bar regit per paquistanís, que ens oferiren un tracte exquisit, un menjar excel·lent i a molt bon preu, la qual cosa s'agraeix avui dia. El menjar en concret era carn de vedella i pollastre, un xic picant, que havien tallat directament al nostre davant d'una peça que anava donant voltes. Vàrem comprovar com el negoci funcionava perfectament, ja que estava ple de gent. Tot i això, no tenien la carta en català i no entenien la nostra llengua, la qual cosa demostra que no hem d'abaixar la guàrdia i continuar treballant perquè el català esdevingui un idioma necessari per als nouvinguts: la seua llengua vehicular per a comunicar-se amb la ciutadania catalana.
M'ha fet il·lusió explicar aquests fets positius amb el contacte amb persones d'origen molt divers, ja que m'agradaria poder parlar cada dia que vivim en una societat tolerant on no fa cap por la diversitat. Per acabar, el següent aquest paràgraf ens ha de portar a la reflexió, ha estat escrit per l'escriptora Najat al Hachmi al seu llibre "Jo també sóc catalana", resident a Vic des dels 8 anys i recentment guanyadora del premi de narrativa Ramon Llull. Amb la contundència del seu missatge enlaira l'esperança que som una sola societat, on els diferents membres mai no han de ser discriminats per la seua procedència geogràfica, el color de la seua pell, l'orientació sexual o la seua religió:
"En Martí, sense saber-ho, deia coses que feien mal, que m'abocaven a l'abisme. Així m'agrada, Najat, has après a parlar català molt de pressa, tu ja ets d'aquí, oi? Reia sempre tirant el cap una mica enrere, deixant al descobert uns queixals enormes. No es pot ser de dos llocs alhora; si era cert el que deia aquell home, això devia voler dir que jo ja no podria ser marroquina? Què pensaria l'àvia si el sentís parlar?...Volia que els dos mons fossin un. Si jo era catalana, els records més bonics de la meva infantesa s'escolaven entre les llambordes d'aquell carrer de festa inundat per la boira. Jo deia que sí, mig avergonyida de perdre les arrels, deia que sí que era catalana, no volia decebre el nostre veí amable, els ulls de mar se m'enduien".
Dos dels temes que comenten habitualment amb més menyspreu els xavals que estudien el Batxillerat fan referència a les relacions amoroses entre persones del mateix sexe i al fet d'haver de conviure socialment amb persones d'altres races. Malauradament als nostres instituts s'escolta un missatge força intolerant i de desconsideració d'allò que venim anomenant com a "diferència", sigui per l'orientació sexual sigui pel color de la pell. Molts dels arguments són realment preocupants com el típic: "Mon pare també pensa així, ets tu l'únic que pensa diferent, a l'insti tothom opina com natros". Realment les crítiques contundents i sense sentit als suposats ajuts econòmics als immigrants o el seu lliure accés a la sanitat pública i a l'educació són reiteratives, a més de preocupar-me el fet que els joves repeteixen el missatge que escolten majoritàriament a casa, que no és precisament favorable ni la integració ni a la tolerància.
També es ben palpable entre molts joves una homofòbia malaltissa, basada en un orgull malentès de mascle. És habitual sentir pronunciar amb "coneixement de causa" que un homosexual és "menys home", o el fet que els dóna fàstic veure dos homes besar-se, però els "fica calents" veure un acte sexual lèsbic en moltes de les pàgines web porno que visiten dia sí dia també, amb la qual cosa els augmenta el seu sentiment de "masculinitat". L'accés a la pornografia via internet entre els nois entre 14 i 18 anys és realment espectacular, n'hi ha un munt que s'hi connecten tots els dies i són coneixedors de tota mena de webs pornogràfiques, amb la qual cosa conclouen que aquella manera de practicar sexe és l'apropiada per a un "mascle". Així de contundent i així de ridícul!
Aquesta homofòbia també és patent entre persones adultes dissortadament. En una de les meues classes d'adults a la meua acadèmia d'idiomes a Amposta va sortir la paraula "Pope", el "sant Pontífex" en anglès, i van aparèixer immediatament comentaris sobre el Vaticà. De seguida una xica va comentar amb menyspreu sobre l'estat més petit d'Europa: "Però no diuen que és on hi ha més maricons". El to despectiu amb què pronuncià aquesta paraula, em porta a reflexionar novament sobre aquesta intolerància i sobre la incapacitat de bona part de la societat d'acceptar que tothom té dret a estimar-se com vulgui, i que l'orientació sexual depèn exclusivament de la naturalesa física de cadascú.
Fa uns dies el company blocaire Àngel Canet, de la Vall d'Albaida, ens posava un post on explicitava un article d'un diari d'abast estatal clarament pro PSOE que deia: "Un homófobo en las listas del PP" "Las bodas de lesbianas tendrán que incluir variedades de tortillas". Es tractava de les declaracions de Dimas Cuevas, un candidat al senat pel PP a la demarcació d'Albacete. Altres perles d'aquest senyor, per dir-ho d'alguna manera són: "y los convites para homosexuales serán a base de perritos calientes y plátanos al horno", "Si la palmo antes de lo previsto, prohibo que den a mis chiquillos en adopción a ningún matrimonio de gays". Cuevas ha estat director de La Tribuna de Albacete durant 11 anys. En un altre article va tenir la barra de ridiculitzar lliurement la violència de gènere, Yo quiero una pareja de manchegos gays para la Feria, en aquest article arribava a escriure: "Sólo me cabe una duda: si los que se casan son dos machos (con perdón) y en el supuesto casa de que uno de los manchegos tenga la mano larga, ¿su pareja tendrá derecho a la protección de la nueva ley contra la violencia de género? Supongo que, siguiendo la Ley de Mahoma, sólo será así si el maltratado es el que toma..." Aquest individu es pot convertir en representant de totes i tots a la cambra baixa. Què pot aportar de positiu per a la societat? Com és possible que aquesta gent pugui arribar a càrrecs polítics d'importància i molt ben remunerats? Mentre els senyors del PSOE il·legalitzen idees polítiques, deixant enrera els principis de la revolució francesa de separar els poders executiu i judicial, aquesta colla d'impresentables homòfobs poden lliurement expressar tota mena d'idees denigrants envers éssers humans, els quals l'únic delicte que cometen és estimar una altra persona i fer ús de la sexualitat com qualsevol persona heterosexual. No sé el tipus de pedagogia que s'ha de fer, tot i que em preocupa moltíssim sentir el missatge dels joves que realment és arcaic i discriminatori, i em sembla inadmissible que polítics homòfobs i racistes puguin ser candidats electorals i esdevenir representants elegits per la societat.
Dimecres passat, mentre em dirigia al meu lloc de treball a Amposta, vaig sentir una entrevista a RAC1 amb el president de la coordinadora de protectores d'animals de Catalunya. Es queixava pel fet que hi ha un gran nombre de gossos abandonats arreu del país, i va aportar unes xifres realment alarmants. Em va interessar el tema ja que sóc un gran amant d'aquestes criatures que són considerades com el millor amic de l'home. Em va venir al record el gosset que més m'he estimat, de tots els que hem tingut per casa. Li deien Husky, i era una mescla de husky siberià, que ens va regalar un alumne de l'acadèmia on treballo. Va viure sis anys amb nosaltres, en una època en què encara no teníem fills. Podria parlar de mil anècdotes seues, però en faré esment d'una en especial. Nosaltres vivim al camp, a la zona coneguda com la Raval del Pom, a un parell de quilòmetres de Campredó (Baix Ebre). Husky (1997-2003) es va escapar i va estar tota la nit de "ronda". Al matí següent estàvem molt preocupats perquè no apareixia, i va trucar la meua mare dient que havia acudit a casa d'ella (dins del poble) a les 8 del matí. Nosaltres fèiem la broma que havia anat a casa la "iaia" a esmorzar. A Husky li vaig dedicar un poema emotiu, amb el qual volia retratar la seua vivacitat. Es titula "El meu gosset":
El meu gosset és com un infant.
És molt trapella i quan
vol t’enamora, i és tendre,
dolç, amorós, encantador
i altres moltes qualitats.
Menja com un llop.
Mai no en té prou.
Salta i corre i se n’alegra
quan et veu. T’estima,
et llepa, que és la seva manera
d’expressar els sentiments.
És un company fidel,
que és de casa. Ell ho sap
i se n’aprofita. És amo
del seu destí, no un esclau.
Com ho demostra quan obre
la porta quan li escau.
Entra i surt, obre i tanca.
Ell disposa.
Té una vida molt ociosa.
Menja i dorm, corre i salta,
i es rasca.
Només s’altera quan veu un gat.
Va morir als sis anys, ja que tenia lismània i vàrem haver de sacrificar-lo, ja en un estat de deteriormanet avançat, en la que fou per a Araceli i per a mi una de les decisions més doloroses de la meua vida.
Un altre gosset encantador era Enriquet. El seu nom era, de fet, Luis Enrique, ja que va nàixer l'any en què el jugador asturià era una autèntica estrella al Barça, i acabava d'arribar de casa ben estranya. Tenia mala relació amb els altres gossos, però amb nosaltres era molt amorós.
També voldria fer esment de Colmillo (el nom li posà mon sogre i no li vaig voler catalanitzar per no causar-li un "trauma", a més "ullal" no m'agradava). Va aparèixer per casa una gossa que el venia a buscar com si fossin parella, la qual batejàrem amb el nom de Colmilla. Varen tenir 7 cadells, i recordo la cara amb què ens mirava quan veia que donàvem de menjar els seus fillets: ens estava dient gràcies! Un dia va caçar un conill a la serra i va baixar-lo a casa per a les cries. Era impresionant veure tantes boques devorant un conill, així com la gentilesa de la mare.
La relació amb els gossets a la nostra família ha estat sempre molt estreta. Ara en tinc quatre: Rebeca, Negre, Tarsan i Crispin. Tenen una gossera molt gran, amb quatre casetes adossades: una habitació per a cadascú!!!
Hauríem de seguir el consell d'aquell sensacional anunci de televisió que mostrava un abandonament d'un gos per part d'un propietari, a la vegada que ens donava un missatge molt clar: "Ell mai no ho faria". Crec que s'haurien d'endurir les lleis de protecció dels animals. Potser les botigues de gossos els haurien de vendre amb un xip posat, ja que seria una bona manera d'evitar molts d'aquests abandonaments.
Aquests darrers dies la novetat política a Catalunya portava el segell de l'expresident Pasqual Maragall, amb els rumors de la possible presentació a les eleccions estatals del març del Partit Català d'Europa que ell abandera, la qual cosa s'ha quedat amb la seua recomanació envers el vot en blanc. Tot i això, hi ha una altra novetat molt més ferma i consolidada, que juga fort en aquests comicis al parlament de casa estranya i que fa més temor que una pedregada. Es tracta a casa nostra de la unitat d'acció electoral entre PP i PB (Partit dels bisbes), que a Espanya adopta unes sigles diferents amb un missatge a l'uníson, PP-PO (Partido de los Obispos). La política espanyola ha agafat el camí del surrealisme més esperpèntic, amb els senyors de la sotana cara i ben sargida exercint d'ideòlegs polítics davant de l'astorament ciutadà. Aquesta participació política sense embuts dels poderosos senyors arquebisbes i cardenals espanyols seria un fet inusitat arreu de les nacions avançades de l'Europa Occidental, on mai no es concebria el fet que aquestes autoritats eclesiàstiques, ben remunerades amb diners públics, organitzessin concentracions massives per demanar explícitament el vot per una força política determinada, que els garanteixi la continuïtat dels seus privilegis materials (l'espiritualitat no té res a veure amb aquest afer).
A ells que tant els agrada parlar de moralitat (la seua), demostren viure en èpoques arcaiques i no paeixen de cap de les maneres els canvis socials positius que s'han produït en els darrers anys.
Allò més condemnable ha estat l'ús partidista del tema de la lluita armada en campanya electoral, la qual cosa és d'una immoralitat tremenda. Són ben conscients que aquest tema té un potencial electoral molt gran per les espanyes, amb la qual cosa els senyors de la sotana volen treure a la llum les vísceres de l'espanyolisme més ranci. Aquesta tàctica no concorda gens amb la bona actitud que ha mantingut en el conflicte euskaldun bona part de l'església basca, que han volgut teixir ponts d'unió entre les parts enfrontades.
No puc entendre tampoc el seu ideari de família, amb un model únic i inalterable. Les relacions humanes s'han de regir per l'amor, un sentiment que no és exclusiu de les persones heterosexuals ni molt menys. L'aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe va ser tota una fita importantíssima, ja que atorgava els mateixos drets ciutadans a totes les persones, sense discriminar la seua opció sexual. En ple segle XXI, hauria d'estar plenament assumida la idea que tothom té dret a formar una família i a estimar-se, també els i les homosexuals, ja que són persones amb els mateixos sentiments que els heterosexuals. El sexe és molt important per a l'ésser humà i tothom té dret a gaudir d'ell tal com el seu cos li demani. En altres qüestions com l'avortament, és de llibre el fet que la dona ha de tenir tot el dret a decidir sobre el seu propi cos.
El PP ha aconseguit, doncs, un aliat influent i poderós: aquells que viuen de les subvencions públiques i defensen l'Espanya de l'antic règim, amb un ideari homòfob, racista i anticatalà totalment condemnable.
De la meua contundent crítica a la jerarquia eclesiàstica, no cal dir que aparto tots aquells creients, cristians fidels amb ideals, i els rectors vocacionals que fan un servei ciutadà, que estan allunyats de l'ideari retrògrada de la Conferència Episcopal Espanyola. No poso tothom al mateix sac, ja que seria molt injust, perquè hi ha clergues que fan un excel·lent servei social. Personalment demano la llibertat de culte (em mereixen el mateix respecte el cristianisme que totes les altres religions), malgrat que la jerarquia eclesiàstica demostra que la paraula "respecte" ha estat foragitada del seu vocabulari.
Dimarts 15 de gener, a les 12 del migdia, a l'espai radiofònic "La tertúlia" d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm), debatrem un tema socialment molt necessari: Ser gai i lesbiana avui dia. Comptarem amb la presència de: Jordi Jordan, membre del grup Llibertats Sexuals d'ICV; Frederic Sancho, president de l'Associació per la Igualtat de Gais i Lesbianes a les Terres de l'Ebre; Anna Casamitjana, delegada a les TE de l'Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes; Isidro Gutiérrez, històric del moviment gai; i Emigdi Subirats, escriptor amateur.
La intenció dels impulsors de la tertúlia és donar-li un aire de normalitat a les relacions personals i amoroses, i defensar el dret de tothom a estimar-se lliurement per tal que tothom pugui assolir la plenitud personal i ser feliç amb la parella que hagi triat. Durant la tertúlia debatrem temes d'actualitat que han suposat un avenç social extraordinari, com és el cas de la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, i d'altres en via de solució com el dret de les parelles homosexuals a l'adopció de xiquets. També discutirem les dificultats socials amb què encara es troben les parelles homosexuals en una ciutat menuda com Tortosa o a la resta de poblacions ebrenques. De ben segur, que també es discutirà l'actitud despectiva de la cúpula eclesiàstica envers l'homosexualitat, com s'ha vingut mostrant darrerament amb desafortunadíssimes declaracions de diferents bisbes.
La tertúlia pot ser escoltada a través d'internet en directe, i posteriorment també es pot escoltar mitjançant la web www.antenacaro.com.
No és la meua intenció, de cap de les maneres, fer cap mena d'apologia antireligiosa o de qüestionament de l'ideari cristià. Sempre he apostat per la total llibertat ideològica i, per suposat, per la llibertat dels cultes religiosos. Totes les persones són lliures de tenir les creences que vulguin, amb les quals creuen i marquen el seu model de vida particular. Ho dic perquè durant els darrers dies he llegit uns quants posts que tiraven en bala contra l'església, jo només vull fer una crítica contundent sobre l'actitud d'alguns bisbes i les declaracions impresentables del de Tenerife.
Tanmateix, vaig sentir esgarrifança en escoltar els missatges que es varen donar en la concentració dels bisbes espanyols a Madrid el 30 de desembre passat, pel fet que feren ús d'una dialèctica pròpia de règims passats i suposadament enterrats. He de fer palesa la meua total disconformitat ideològica amb aquests prelats en particular (no voldria posar tothom al mateix sac). Precisament la seua crítica més ferotge va anar contra la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe, la qual jo considero que ha suposat un gran avenç social ja que els atorga els mateixos drets que als heterosexuals. En canvi, veiem l'opinió de la Conferència Episcopal al respecte:
“A dos personas del mismo sexo no les asiste ningún derecho a contraer matrimonio entre ellas. El Estado, por su parte, no puede reconocer ese derecho inexistente, a no ser actuando de un modo arbitrario que excede sus capacidades y que dañará, sin duda muy seriamente, el bien común. (…) La figura del padre y de la madre es fundamental para la neta identificación sexual de la persona. En favor del verdadero matrimonio”.
M'esgarrifo fins i tot llegint-ho. I si volem continuar esgarrifant-nos encara tenim més parles, ja que consideren "homosexualidad: el colectivo desviado y en grave pecado".
“Hay formas regresivas y degeneradoras de vivir y ejercer la sexualidad que han de ser calificadas como inmorales” (…) “No podemos abordar aquí todos los abusos de la facultad sexual, sino recordar ciertas formas de conducta desviada en este campo (…), como son las relaciones prematrimoniales, la masturbación, la homosexualidad…” Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe. 7 de enero de 1987.
Per acabar, les declaracions del bisbe de Tenerife són clarament homòfobes i mancades de tota racionalitat, amb les quals demostra que la intolerància regna en el seu pensament i no està capacitat per dirigir cap grup humà. En un moment en què molts joves catalans s'han de presentar davant de l'Audiència Nacional per la crema de fotos borbòniques, la qual cosa es considera un "delicte" greu, podem comprovar com un alt càrrec eclesiàstic es pot permetre el luxe de pronunciar autèntics disbarats sobre els homosexuals o frivolitzar sobre un fet tan greu com els abusos sexuals amb menors, i aquest pensament barroer no es considera "delicte". Les paraules d'aquest senyor les considero ofensives i de jutjat de guàrdia. Els i les menors que han sofert abusos mereixen la nostra més sincera solidaritat, així com el col·lectiu homosexual hauria de tenir els mateixos drets que els heterosexuals, perquè la naturalesa física marca la seua atracció sexual que no ha de ser mai qüestionada. Repeteixo que no ha estat la intenció del meu post carregar contra el cristianisme, únicament mostrar el meu rebuig envers la sortida de to impresentable d'un bisbe que mereixeria una forta contestació social. Qui s'atreveixi, pot continuar llegint les seues opinions i treure'n un judici:
_¿Qué opina de la homosexualidad?
_Yo creo que lo primero que hay que hacer es distinguir a las personas del fenómeno. Las personas son siempre dignas del mayor respeto. Si una persona, por una razón fisiológica elige esta forma de vida me merece mi máximo respeto. Otra cuestión es que la homosexualidad sea o no una virtud. Hay que tener mucho cuidado hoy en día porque no se puede decir que la homosexualidad se sufre o se padece. No es políticamente correcto decir que es una enfermedad, una carencia, una deformación de la naturaleza propia del ser humano. Eso que decía cualquier diccionario de Psiquiatría diez años atrás, hoy no se puede decir. Está clarísimo que, en este sentido, mi pensamiento es el de la Iglesia: respeto máximo a la personas. Pero, lógicamente, creo que el fenómeno de la homosexualidad es algo que perjudica a las personas y a la sociedad. A la larga pagaremos las consecuencias como las han pagado otras civilizaciones. Yo no digo que se reprima, pero entre no reprimirlo y promoverlo hay un margen. Creo que hay que promover la educación. Los valores de la feminidad y la masculinidad debemos inculcarlos en los niños. Puede que nos digan que estos valores son retrógrados, pero nosotros pensamos que estos valores respetan la libertad pero al mismo tiempo orientan a las personas.
_¿Hay que orientar la sexualidad?
_No se puede dejar a las personas libradas a lo que salga, ¿por qué no hacemos lo mismo con la violencia o con otros impulsos que tiene el ser humano? Además, sólo un 6% de los homosexuales se deben a cuestiones biológicas. No hay que confundir la homosexualidad como necesidad existencial de una persona, con la que es practicada como vicio. La persona practica como puede practicar el abuso de menores. Lo hace porque le atrae la novedad, una forma de sexualidad distinta.
_La diferencia entre una relación homosexual y un abuso está clara.
_Por supuesto. Pero, ¿por qué el abusador de menores es enfermo?
_Para empezar, un abuso es una relación no consentida.
_Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece.
Ahir vàrem tenir una altra nit màgica amb l'arribada als nostres pobles i ciutats dels reis mags d'Orient. Els que tenim fills xicotets tornem a reviure il·lusions d'antany. L'excitació dels xiquets aquests dies és ben palesa, es nota a l'hora de seure a taula per menjar o amb els hàbits de dormir, totalment alterats. Nosaltres els rebérem a Campredó, mai no hem anat a cap altre lloc. Els reis és una de les tradicions que s'ha anat celebrant al poble any rera any, malgrat que hi hagin cavalcades atractives en ciutats veïnes com Tortosa o Amposta, en les quals Ses Majestats arriben pel riu i fan un espectacle atractiu per a joves i més grans. La meua filla Rosa, de sis anys, ha estat malalteta els darrers dies, però no es va perdre l'arribada dels reis a Campredó, enguany amb un itinerari diferent i amb un Baltasar que parlava francès. Tota la nit se l'ha passada somniant amb els reis, repetint frases en veu alta sobre regals o vestimentes reials. El meu xiquet, Guillem, de 4 anys, porta dies només parlant d'Spidermans, Supermans i d'altres herois del seu ideari d'infant.
La cara negativa d'aquesta jornada ens la presenta el consumisme. Vivim en una societat materialista i consumista, on sembla que tot valgui. D'aquest consumisme frenètic no ens en podem desvincular ningú. Sóc el primer en entonar el mea culpa. Tot i això, a casa enguany hem intentat actual conforme als nostres ideals. Hem adquirit alguna joguina no comercial, la qual cosa repetirem en anys vinents, també hem anat comprant objectes en mercats de segona mà, que no ens han fet rascar la butxaca i que són educatius: pel·lícules en català, etc. Hem fet l'habitual obsequi de contes, ja que creiem que són el veritable tresor per als xiquets, per fomentar-los l'hàbit a la lectura de més grans. Torno a repetir que no ens hem deslliurat de la dèria consumista, atès que també hem fet un nombre excessiu de regals, i hem caigut en l'adquisició d'algun producte d'aquells que la tele "obliga".
També durant aquests dies crec molt important que els nostres xiquets regalin alguna joguina personal a alguna entitat humanitària, perquè comprenguin que hi ha xiquets que no tenen res. Araceli i jo fa 6 anys que apadrinem un xiquet mitjançant l'ONG Global Humanitària. Enguany hem volgut regalar-li una bicicleta. Es diu Cristian Guadalupe i és del Perú, i la bicicleta li ha de servir per anar a col·legi. Rosa i Guillem viuen amb joia aquesta modesta experiència de l'apadrinament, quan reben la felicitació nadalenca o la carta d'agraïment pel regal rebut. Felicito totes aquelles entitats o grups juvenils i polítics que durant aquests dies hagin fet activitats humanitàries o de reivindicació d'un món més just i menys materialista.
Dissabte al matí vaig passar una bona estona xerrant amb dos nois, membres del col·lectiu Igualtat de gais i lesbianes de les Terres de l'Ebre, just davant de l'estand que tenien en el marc de la Fira alternativa que se celebrava a la plaça de l'ajuntament de Tortosa. Els vaig comprar un conte per als meus xiquets, que la meua filla Rosa va llegir de seguida i li va encantar. Es tractava d'una història infantil que promovia la tolerància quant a qualsevol relació amorosa. Em varen passar un opuscle molt didàctic titulat "Com dir-ho als pares?", el qual, com el mateix nom dóna a entendre, pretén orientar els i les joves cap a la millor manera d'explicar la seua homosexualitat als pares respectius. Com havia tingut un dia complicat, atès que al matí vaig tenir una forta baixada de pressió, tot i que em varen quedar forces per a assistir a la tarda a la manifestació que havien organitzat les diferents plataformes ebrenques (el meu esperit de revolta supera sovint els problemes de salut), vaig anar al llit d'hora (ni tan sols vaig veure guanyar el Barça a Mestalla!). Encara vaig trobar un moment, però, per posar-me a llegir aquest instructiu manual. Des de molt jove m'he sentit molt proper a diversos col·lectius ciutadans discriminats i menyspreats, entre els quals, els i les homosexuals. Mai no m'he deixat enredar pel model arcaic d'una societat patriarcal que ha premiat amb excés la masculinitat mal entesa, la qual cosa m'ha portat a apel·lar tothora per la total llibertat sexual. Em sento orgullós d'haver sabut comprendre perfectament la naturalesa física de cadascú, que porta a estimar i/o desitjar, o bé una persona del sexe contrari o bé una persona del mateix sexe. En ple segle XXI, aquest fet hauria de ser un tema de la més absoluta normalitat, i és un autèntic contrasentit qüestionar-lo apel·lant a regles de comportament o moralitats arcaiques. Quant a l'opuscle en concret, el vaig trobar molt útil i necessari, pel fet que prova d'encaminar el jovent cap a la millor forma d'enfocar la comunicació amb els pares, als quals es vol fer partícip definitivament de la pròpia identitat sexual. Evidentment, un important aspecte a tenir en compte és el tarannà dels progenitors, quant a la seua possible reacció. Es remarca que és crucial ajudar-los a superar el sentiment de culpa, que els porta a pensar que ells han fallat en alguna cosa que hagi pogut portar el fill/a a aquesta mena de "defecte" físic. Considero de gran importància la següent deducció: "Els teus pares haurien d'entendre que, encara que la teva orientació sexual no és la norma, per a tu és una realitat natural i honesta". És a dir, no hi ha cap mena d'alteració física, ni de nefasta actuació familiar, sinó que l'atracció per la persona del mateix sexe és ben natural, al mateix nivell que la que es té pel sexe contrari. Després de llegir diverses instruccions i anècdotes, voldria fer esment que em va sobtar un comentari d'un noi que es declarava gai davant dels seus pares, i la mare es va quedar tan parada que li va preguntar d'immediat: "què vols per a dinar?" Aquesta era la reacció pròpia per tal d'anul·lar la problemàtica i no afrontar-la com cal. Ens hem de situar en aquest marc de llunyania per sentir una resposta com aquesta: "Si esculls aquest estil de vida, no vull sentir-ne a parlar més". És sens dubte la resposta que emmiralla la negació de l'evidència, que porta a un veritable carreró sense eixida. Un altre cas que igualment em va causar l'atenció va ser la recomanació que si un noi o una noia no és independent econòmicament, i pot témer que els pares tanquin l'aixeta en assabentar-se'n que són homosexuals, li seria convenient no fer-ho públic a casa encara. Em va costar entendre aquest consell, malgrat que ben pensat té la seua lògica, però no deixa de ser preocupant que hagis d'amagar una part tan important de la pròpia personalitat per poder continuar gaudint de l'alimentació i els estudis pagats, és a dir, els avantatges familiars. Fixem-nos amb aquesta interessantíssima reflexió: "La majoria dels pares creuen que coneixen i comprenen els seus fills des que van néixer. Estan segurs de saber com pensen i, per demostrar-ho, expliquen anècdotes de la vida dels fills, tot i que sovint les confonen. Quan els pares coneixen l'orientació sexual del fill, perden la imatge que en tenien i dubten si els agrada la nova persona que substitueix la que ells es pensaven conèixer. els pares que queden més abatuts quan el fill o la filla els confia la seva realitat, també quedaran més afectats pel sentiment de pèrdua i de refús. Creuen que no s'allunyen del fill sinó que és el fill qui s'ha allunyat d'ells de forma voluntària". Considero molt important que opuscles instructius com aquest estiguin a l'abast de tothom (heteros i homos), així com l'elaboració d'adequades campanyes de conscienciació ciutadana al respecte. Voldria igualment ressaltar l'erroneïtat d'una asseveració en particular: "és una faceta de la teua vida, encara no ets prou madur, ja et passarà". Senzillament, és impossible que un o una se'n vagi a dormir sentint-se atret per una persona del mateix sexe, i es desperti sentint desig pel sexe contrari. La sexualitat és plenament vigent en les nostres vides, sortosament, és un dels plaers de l'existència. Ben pocs podem concebre la nostra vida sense sexe. En canvi, com és possible que en ple segle XXI, de revolució tecnològica i de reafirmació de modernitat, encara hi hagi tantes mostres d'homofòbia ciutadana, de ciutadans que es creuen amb el dret de poder qüestionar les diferents maneres d'estimar-se. En la vida és molt important ser feliç i també estimar. Tant difícil és entendre que algú estimi una persona del mateix sexe, senzillament perquè la seua naturalesa física l'hi ha portat? La sexualitat de l'homosexual és la nostra sexualitat. No hi ha diferència. Voldria acabar amb un consell memorable que dóna l'opuscle cas que els pares continuïn tancats en banda i negant-se a acceptar el fill o la filla tal com és: Si la seva negació pren la forma de "No convé parlar d'això" i ho mantenen durant més d'una setmana, hauràs de prendre la iniciativa de tornar a treure el tema gradualment i cautelosament. Fes-ho amb prudència quan et sembli que estiguin relaxats. "Pare, fa temps que vull parlar amb tu; per favor no m'allunyis de la teva vida. No puc dir-te més mentides. T'estimo i voldria que tu també em continuessis estimant".
Dissabte passat va ser convocada una manifestació força preocupant i vergonyosa a Tortosa, per dir-ho d'una manera suau. Durant les darreres setmanes ja havien anat apareixent a la premsa comarcal un seguit d'articles que pretenien exterioritzar explícitament un missatge únic: primer els de casa... Especialment al nucli antic de la ciutat s'ha conreat un brou excessivament propici per aquest tipus de missatge, del qual s'aprofiten barroerament grupúsculs que tenen la condemna i criminalització de la immigració, i del mestissatge cultural, com a element únic del seu vergonyant ideari polític. 
Un tema tan controvertit i de tanta importància social ha de crear forçosament un debat intens, amb nombroses contradiccions quant als nostres posicionaments personals. L'erradicació de la delinqüència és cosa de tots. No és sinònim d'immigració, però. Sí que és sinònim de màfies procedents de molts països, que estan destruint el somni multiracial... De l'American dream passem al somni social nostrat, on totes les peces són necessàries, però molt difícils de quadrar. 
Una suposada amiga íntima de la multimilionària nordamericana Paris Hilton (a la qual se li atribueix una relació d'una nit amb Cristiano Ronaldo en una festa a la ciutat de Nova York) ha actuat de la manera que a la premsa groga més li complau: com a amiga interessada en omplir pàgines carregades de polèmica, i carregar-se la butxaca de bitllets a la vegada. Òbviament, davant del darrer escàndol que va causar la nit que varen coincidir el famós futbolista portuguès i l'esmentada adinerada, a causa de l'exagerat malbaratament econòmic que va produir-se, s'havia de destapar forçosament amb unes declaracions ben colpidores. El problema és que per rebaixar l'ego del guapo futbolista ha fet ús de frases plenes d'acusacions gens originals. Ha afirmat que era massa gai per anar amb la Hilton. Ella necessitava un home de debò i no un mariquita, l'amiga dixit. És més vell que l'anar a peu el fet de qüestionar la masculinitat d'un personatge que va de molt mascle acusant-lo d'homosexual! Igualment nega taxativament que l'astre lusità, al qual també han fet multimilionari darrerament, estigui tan ben dotat quant a atributs sexuals com ell ha anat venent en públic en nombroses ocasions.
Avui és el dia internacional de l'Orgull Gai. Les principals ciutats del món veuran desfilar pels seus carrers més cèntrics milers de persones que reivindiquen que la seua opció sexual és tan digna com la majoritària. Cal tenir presents les seues reivindicacions avui i la resta de dies de l'any.
20 i 21 de juny // Tortosa i la Ràpita
Avui 17 de maig és el dia internacional contra l'homofòbia. Aquesta va ser una data instaurada a partir del dia d'aprovació del decret de l'OMS (Organització mundial de la salut), en què feia constatar oficialment que l'homosexualitat no era una malaltia. Aquest era un pas endavant decisiu en el reconeixement de la diversitat de comportaments sexuals dels individus. S'ha avançat molt des de llavors, tot i que encara hi ha països al món (Aràbia Saudi, Iran, Emirat Àrabs, etc.) on l'homosexualitat encara és castigada amb la pena de mort, la qual cosa és gravíssima. Voldríem, doncs, denunciar aquest fet i expressar tota la nostra solidaritat amb els gais, les lesbianes, els transvestits i els transexuals perseguits arreu del món.
Des de
