Ens trobem en un  moment excel·lent quant a la difusió del fet blocaire ebrenc amb la proliferació de nous blocs. Jo mateix tinc dos nous projectes (amb col·laboració) molt interessants en ment, que farem públics durant les properes setmanes. La secció Blocaddicte que vaig crear en aquest bloc està tenint molts seguidors i ha creat l'expectativa en el lector de saber quin serà el proper diari personal on line del qual en farem cinc cèntims. No cal dir que les entrevistes que emet diàriament La Plana Ràdio (100.6 fm), gràcies a l'empenta dels companys Josep Roig i Tere Giné,  han potenciat notablement aquest interès per l'activitat dels blocaires ebrencs i de la resta dels Països Catalans. També fem la nostra modesta aportació des del programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm), en què solem parlar d'un bloc que tingui relació amb el tema literari del dia. Els Jocs literaris que organitza el company Jesús M. Tibau (Tens un racó dalt del món), o els posts sobre Efemèrides ebrenques que trobem diàriament a la Marfanta, són només dos exemples quant a la qualitat, treball i capacitat dinamitzadora dels nostres blocaires.

Ara voldria fer cinc cèntims d'una nova proposta. Des de l'Associació Cultural Soldevila de Campredó tenim en ment organitzar un seguit d'activitats relacionades amb el món de les noves tecnologies, la música tradicional, la pintura (el pintor impressionista campredonenc Francesc Llop), la literatura ebrenca,  etc. El primer d'aquests actes tindrà lloc durant el mes de desembre (ja indicarem la data exacta), el qual dedicarem a l'àmbit de l'Ebresfera i portarà com a nom "CampreBloc" (per parlar sobre la proliferació de blocs campredonencs), a la vegada que vindrà acompanyat d'una xerrada sobre blocs ebrencs sobre la qual aniré informant quan hagi parlat amb els blocaires pertinents.

Des de Soldevila volem tirar endavant igualment una mena de concurs, el  Top ten ebrenc. Proposem que cada blocaire  faci arribar a l'adreça emigdi@mesvilaweb.cat una votació amb els cinc blocs que són més del seu gust, que ha d'anar del 5 al 1. El seguiment del resultat de les votacions setmanals el farem públic cada diumenge en aquest  bloc i anunciant a través del programa Lletres ebrenques. El blocaire que vulgui fer pública la seua votació, ho pot fer perfectament a través del seu bloc respectiu, i ajudar d'aquesta manera a donar propaganda al concurs. El resultat final de les votacions el donarem a conèixer durant la celebració de l'esmentat "CampreBloc". Evidentment, hi ha molts blocs que segueixo, però  he hagut de triar com tothom. El meu vot anirà de la següent manera:

La Marfanta, 5 punts

Tens un racó dalt del món, 4 punts

Lo portal de Remolins, 3 punts

Al Turtushí al Maghrib, 2 punts

Bloc de Jordi de Flix, 1 punt

De Roquetes vinc...a Tortosa baixo (http://deroquetesvinc.blogspot.com/) és un bloc bastant jove, que ha agafat en molt poc temps una bona volada dintre de l'Ebresfera. El seu autor és Joan M. Garcia, fill del poble de  Jesús (no de la nació cristiana, sinó de l'EMD on regna el company Pere Panisello)  i actualment resident a Roquetes (agulles de cap, agulles de cap i agulles de ganxo). Un roquetero d'adopció, no sé si panxa buida i embustero. No cal dir que el títol prové de la famosa jota ebrenca que s'ha anat cantant durant anys i panys per aquestes contrades, i que no hi ha cap ciutadà de per aquí que no conegui. Per a més curiositat, porta com a acompanyament un missatge contundent: Bloc de les elocubracions, dèries, cabòries i mandangues d'un ebrenc

En el bloc trobem tota mena de pensaments de l'autor, explicats de manera desimbolta que el situen molt proper del lector. Ens explica tot allò que li passa pel cap, els sentiments més humanitzats. Enraona sobre la tristor que li produeix veure com es van deteriorant les torres guaita del territori (Prior, Fullola, etc.), i la de Font de Quinto...que em toca de prop. Ens vol destacar la importància d'estris d'abans, s'enamora de l'olor dels ametllers i fa ús de vocabulari d'antany. Tot aquest cocktail el trobem en un bloc casolà, que val la pena donar un esguard.

 Val a dir que ja som molts els blocaires que el reivindiquem com un dels millors diaris personals on line dels que disposem vora l'Ebre. A més, és un bloc estèticament complert, sempre amb posts impecablement publicats i acompanyats d'algun video darrerament. J.M. Garcia s'ha implicat en l'ebresfera i és un actiu baluard. M'agrada llegir els seus comentaris sempre ben raonats. El vaig conèixer personalment durant la xerrada blocaire que organitzàrem durant la Fira literària Joan Cid i Mulet de Jesús al febrer de 2007, en la qual va tenir el gust d'acompanyar-nos i entrar en un debat excel·lent. A partir d'aquella xerrada, vàrem fer fitxatges de la talla de l'escriptor Jesús M. Tibau, és aquí on queda palès el fet que la unió fa la força.

Esperem que la jota ebrenca segueixi donant-nos grans moments i inspiri nous blocaires que l'honorin, com és el cas del company Joan M. Garcia, que ni té la panxa buida ni és cap mentider. Tot el que escriu li surt del cor, com la senyera que porta dins tal com ens deia en el post que va penjar l'11 de setembre, diada nacional.

Carme Pla és una de les blocaires ebrenques més actives. La capçalera del seu bloc (http://www.carmepla.com/cat/) presenta com a subtitol un encoratjador missatge: "Descobrim les Terres de l'Ebre", a la qualcosa caldria afegir: on line. Val a dir que comptem a l'Ebresfera amb ben poques dones, per la qual cosa Carme sempre ha de trobar-se envoltada de noiots quan organitzem xerrades, presentacions, etc. Caldria fer una reflexió sobre aquesta escassa participació femenina en l'àmbit de la xarxa en general i les raons que la provoquen. De ben segur que des del bàndol feminista (molts cops amb plena raó) farien un llistat de greuges: poca implicació dels homes en les tasques domèstiques, el fet familiar, etc. De fet, aquest és el bloc 26è que recomano, i només el segon d'autora femenina (l'altre era "Coc Ràpid" de l'exconsellera d'ensenyament de la Generalitat, originària de Benissanet, Carme-Laura Gil). Entono el mea culpa per aquest fet, però no se si encara sóc a temps per solucionar-ho, ja que no són gaires els blocs d'autora que segueixo amb prou assiduïtat com per fer-ne cinc cèntims.

Carme Pla entén de la cosa blocaire, es defensa molt bé parlant de temes tecnològics i informàtics, els quals a mi se m'escapen del tot. Fa un bloc molt atractiu, dels estèticament bonics, incorporant imatges, videos, reportatges, entrevistes, etc. Conjuntament amb el company Dani Gil, de Bauen blog,  varen portar el fenomen de l'ebresfera a un congrés a Londres, per tal de debatre el tema dintre de l'àmbit de la catalanitat. És a dir que varen internacionalitzar el fet blocaire ebrenc, la qual cosa cal agrair-los-ho. Hem de reconèixer, doncs, el seu paper de lideratge en la implantació dels diaris personals a internet, i el seu activisme per fer anar creixent aquest fenomen tan peculiar com és l'ebresfera, ja que recordem hi ha una Catosfera però no una Tarragonasfera o Lleidasfera. Nosaltres, en canvi, formem un conjunt i el reivindiquem tothora.

Els darrers posts que ha penjat fan referència a la terrible repressió contra els monjos budistes de Birmània (tenim cada règim governant arreu del globus!) i un manifest en contra de la caça en barraca. També es fa ressó de la presentació del llibre Nació.cat del periodista i blocaire Saül Gordillo, que fa cinc cèntims de l'aprovació d'aquest importantíssim domini per a la cultura catalana, que ens permet parlar d'un abans i un després del fet català a la xarxa. Carme Pla ens aporta un llistat de comentaris sobre l'esmentada presentació, ja que ha fet el seguiment donada la importància del tema.

No voldria acabar sense explicar un cas singular. El seu fill, de només 17 anys, tira endavant un bloc titulat Cristiano Ronaldo, ja que és un gran fan d'aquest jugador portuguès que defensa els colors del Manchester United, el qual ha superat la xifra d'un milió de visitants! Tot un rècord a tenir en compte! Carme Pla és molt jove, però, malgrat tenir un fill  d'aquesta edat.

Recomano, doncs, aquest bloc de Carme Pla, un dels millors baluards de l'Ebresfera, a la qual cal encoratjar perquè continuï amb aquest diari personal que compta amb un bon nombre de seguidors. 

Cronista vitalici de la Federació Mexicana de futbol

Les excel·lents aptituds de Cid i Mulet com a directiu en l’abans esmentada competició amateur de futbol  li varen donar un gran prestigi dintre del món de l’esport, un prestigi que, consegüentment, li va permetre de realitzar una carrera d’historiografia esportiva de primer nivell. Va entrar en contacte amb els principals mandataris del futbol asteca i es va encarregar de la redacció de la primera història d’aquest esport al país que li va permetre gaudir d’una grandíssima popularitat.

 

El libro de oro del fútbol mexicano

 

“La presentación de esta obra, está a tono con lo valioso de su contenido. Doscientas cincuenta páginas de papel couché, ilustradas con más de trescientas fotografías completamente inéditas para los aficionados de hoy; una obra, en fin, que calificaríamos de “texto” para los aficionados y Clubes de México”.

L.A. Baulina (Diario de la Tarde)

 

El 1960 va veure la llum el primer volum de El libro de oro del fútbol mexicano, la veritable obra mestra de Joan Cid i Mulet que abraçarà en conjunt vuit volums i de la qual tothora va fer bandera, en una edició de luxe que es venia originàriament  a 400 pessetes. Se’n varen editar 2000 exemplars en tela als tallers de l’històric editor català Bartomeu Costa-Amic. Va rebre el suport econòmic de la Cerveceria Cu Authemoc SA, que era el patrocinador habitual de les manifestacions esportives mexicanes de l’època i que el va guardonar amb el significatiu trofeu Carta Blanca que atorgava a todos aquellos elementos que se destacan, sin omitir actividad deportiva alguna, en su íntimo deseo de orientar a la Juventud Mexicana hacia la práctica de un deporte.

El  preàmbul inicial informa dels començaments del futbol soccer al país, dels primers campionats i de la figura de PC Clifford, considerat el gran pioner d’aquest esport a Mèxic. La resta de l’estudi va quedar dividit en quatre capítols. En el primer, l’autor destaca els orígens britànics de l’esport, analitza les primeres competicions oficials (Copa Internacional, Copa Tower, etc.) i fa cinc cèntims dels quefers dels principals equips: Pachuca Athletic Club, British Club, Mèxico Cricket Club, Puebla, San Pedro Golf Club, etc. En el segon capítol fa referència als àrbitres i a les regles de joc. En el tercer analitza la trajectòria d’altres equips vinculats a l’emigració espanyola, com l’Astúries i l’Espanya, a la vegada que informa dels quefers del Club Catalunya, el pioner de les diverses formacions que han defensat els colors catalans a Mèxic. El capítol quart és dedicat íntegrament al futbol de les ciutats de Veracruz i Guadalajara.

Aquest primer volum va rebre tota mena d’elogis per part de la premsa del país, que qualificaven la seva aparició com un gran esdeveniment esportiu. El popular diari Claridades s’expressava així:

JUAN CID Y MULET es un hombre con el que el fútbol de México ha contraído una auténtica deuda de gratitud. Felicitamos a Cid y Mulet y nos felicitamos al mismo tiempo cuantos escribimos de fútbol, por contar al fin con tan valiosa obra de consulta. Los Clubes, Instituciones básicas para el actual desarrollo que en nuestro medio ha logrado el balompié, deben ser los primeros en adquirir y difundir tan espléndida obra.

El març de 1961 va aparèixer el segon volum, que abraçava des del capítol V fins al XVII, i que també va ser mereixedor d’excel·lents crítiques en ser considerat una autèntica enciclopèdia del futbol nacional. Hem agafat com a exemple la que va publicar el periodista Pedro A. Palou al diari Sol de la ciutat de Puebla:

Obra formidable, tanto por la magnífica presentación como por la enorme riqueza en gráficas y textos hasta ahora desconocidos por la mayoría.

 Aquest segon volum dedica un apartat a explicar l’organigrama de la Federació Mexicana de futbol, informa del desenvolupament del futbol tapatio, de la ciutat de Guadalajara (bressol d’aquest esport a Mèxic) i fa cinc cèntims d’històriques formacions nacionals com Amèrica,  Celaya, Monterrey, Atlante i Morelia. Remarca la importància que tingueren els esmentats clubs Espanya i Astúries, formats per emigrants estatals, i també l’històric pas per terra asteca de la Selecció Vasca de futbol durant la tardor de l’any 1937 i els primers mesos de 1938, en plena guerra civil, que va disputar un total de vint partits.

 El desembre del mateix any es va publicar el tercer volum, que ell mateix va encarregar-se de difondre arreu del país. El literat jesusenc informava el lector del segúent: Con el presente tomo damos por terminado “El libro de oro del fútbol mexicano”, historia completa de este deporte en México, desde sus inicios en 1900-1902 hasta las eliminatorias con Paraguay. L’èxit que va obtenir entre els afeccionats el va encoratjar, en canvi, a seguir eixamplant l’obra.

Aquest volum consta de 9 capítol (del XVIII al XXVI), que analitzen la història d’entitats il·lustres com el Veracruz, el Guadalajara i el Deportivo Toluca, i la participació de Mèxic en competicions internacionals. D’especial interès són els capítols dedicats a la segona divisió i als campionats amateurs del país i a la selecció mexicana amateur.

L’abast del seu treball el va portar a rebre la Medalla al mèrit esportiu el 5 d’abril de 1962, de mans del president de la Federació mexicana de futbol Guillermo J. Cañedo. Se sentia molt orgullós de rebre aquesta distinció, amb la qual només havien estat guardonades quatre persones abans que ell. Li va ser comunicat amb les següents paraules:

Tomando en consideración los valiosos servicios que ha prestado al fútbol organizado divulgándolo profusamente dentro y fuera de la República a través de la monumental y magnífica obra LIBRO DE ORO DEL FÚTBOL MEXICANO, que la Federación Mexicana de fútbol y aficionados en general han recibido con verdadero beneplácito por la extraordinaria documentación que contiene, y que significa, además una valiosa aportación para la historia de nuestro deporte; el Comité Ejecutivo de la misma federación ha tomado el acuerdo de otorgarle la MEDALLA DEL MËRITO DEPORTIVO.

L’octubre de 1962 va rebre un altre entranyable homenatge per part de la Peña Tupinamba, que aplegava afeccionats mexicans de tots els temps. El seu president, el General Óscar Bonfiglio, que havia defensat els colors de Mèxic com a porter en els primers campionats del món, va tenir grans paraules d’elogi per a Cid i Mulet i li féu lliurament d’un emotiu obsequi.

El 1964 va veure la llum el quart volum, que abraçava els capítols XXVIII- XXXVI. El punt de partida d’aquest volum era la participació de la selecció mexicana al campionat del món celebrat a Xile el 1962, al qual Joan Cid i Mulet tenia previst d’assistir però uns entrebancs de darrera hora li ho varen impedir. L’autor dóna molta importància a l’explicació de detalls sobre l’organització del Mundial de 1970 que s’havia de celebrar a Mèxic, i que era tot un esdeveniment per al país. Dedica tot un apartat a lloar el Monumental estadi Azteca, que es va convertir en tot un emblema nacional. També fa cinc cèntims dels partits que varen disputar durant aquests anys en la seva curta estada a Mèxic el FC Barcelona i el València CF, els màxims representants del futbol dels Països Catalans.

La necessària preservació de la uniformitat en l’extensió dels volums que constitueixen el conjunt d’aquesta obra enciclopèdica va impedir la introducció de dades concernents a la participació de la Selecció mexicana als campionats de Centreamèrica i el Carib i als jocs Olímpics del Japó, així com també va ser impossible d’incloure les degudes informacions sobre els equips de la segona divisió i del futbol amateur. Va ser necessària, doncs, l’edició d’un cinquè volum poc després per tal que les dades recollides poguessin ser considerades com a actuals.

Els propers volums varen tenir com a eix central la preparació de les luxoses infraestructures per als Jocs Olímpics de 1968 i el Mundial de 1970, que es varen celebrar al país i que varen entusiasmar tots els afeccionats a l’esport. El desenvolupament d’aquests grans esdeveniments va ser una autèntica font d’informació per a Joan Cid i Mulet, dels quals va fer un recull molt acurat i divulgatiu. Val a dir que unes poques setmanes abans del seu traspàs, encara estava treballant en l’actualització d’aquest estudi monumental.

La Federació Mexicana va distribuir aquesta obra abastament per les federacions futbolístiques d’arreu del món, fins i tot va ser enviada al FC Barcelona. Poc després es va reeditar en un sol volum per  tal de poder ser més assequible per als afeccionats. Aquest és encara un llibre de referència en els diferents estudis que es realitzen sobre el futbol d’aquest país. El popular diari esportiu mexicà Marca va encarregar-se de fer una difusió extensiva de l’obra mitjançant la publicació d’extenses ressenyes i de capítols íntegres.

Avui dia és encara un llibre de referència bibliogràfica imprescindible per a qualsevol estudiós del futbol asteca i està altament cotitzat en el mercat del llibre tradicional i antic, tal com ens mostra el següent comentari en llengua anglesa que traduirem seguidament:

The wonderful thing about the Cid y Mulet book is that you see all the teams that have ever played. You will hear of names you have never heard of like Popo Packaging Company, Rovers Football Club, etc. This book is very hard to find and if you do find it, expect to pay 4000-6000 pesos (400-600 USD). I only know one guy that actually bought this book for peanuts and that’s because the person selling it did not know that book was a treasure among Mexican Football enthusiasts.

(Allò extraordinari sobre el llibre de Cid i Mulet és que tu veus tots els equips que han jugat. Sentiràs noms que mai no has sentit abans com la Companyia Popo Packaging o el Club de Futbol Rovers. Aquest llibre és molt difícil de trobar i, si el trobes, hauràs de pagar entre  4000 i 6000 pesos (de 400 a 600 dòlars americans). Només conec un noi que de fet el va comprar per quatre rals ja que la persona que el venia no sabia que el llibre era considerat un tresor entre els entusiastes del futbol mexicà).

La resta d’obres

El 1973 va prendre part en la redacció del llibre Lo que debe saber de fútbol. El capítol que ell va incloure-hi era un compendi dels seus estudis i coneixements sobre aquest esport, al qual va romandre lligat bona part de la seva vida.

Durant el 1975 es va dedicar a posar al dia molts dels seus estudis anteriors i a enllestir el cinquè volum de la seva obra enciclopèdica sobre el futbol mexicà. Tot i que no rebia cap benefici econòmic d’aquest lligam amb la FMF, va treure a la llum dades de màxima importància com el fet que el 1977 es compliria el 50è aniversari de la seva fundació, amb la qual cosa varen preparar una sèrie d’actes per celebrar-lo.

El febrer de 1976 va endegar una nova col·laboració periodística amb una revista gràfica de futbol, Pronósticos deportivos, per a la qual va escriure uns llargs capítols a l’estil llibre sobre els fets més rellevants d’aquest esport. També durant aquest any va col·laborar amb La Gran Enciclopedia de los deportes, de la qual se’n feu un tiratge de 50.000 exemplars, per la qual va rebre una bona remuneració econòmica. Les seves noves investigacions li permeteren compilar una nova obra, Los Campeones del fútbol mexicano.

Va continuar el seu paper d’historiador esportiu en rebre l’encàrrec d’escriure  la Historia del Club Deportivo Toluca (1977) en motiu del 60è aniversari de l’entitat, fundada el 1917. El club en qüestió va ascendir a la primera divisió el 1953 i ja no se n’ha apartat mai més, arribant a guanyar 7 títols de lliga que li han donat un notable prestigi internacional. A través dels deu capítols de què consta l’obra, l’autor fa un repàs extensiu dels orígens amateurs de la formació (fet aquest pel qual sempre demostra tenir un interès primordial), passant per les visites d’equips històrics d’altres països, l’època d’or de l’entitat a la dècada de 1960, i fent un especial esment a la celebració de la Copa del Món de 1970 a Mèxic, en la qual la ciutat de Toluca va ser-ne subseu.

El 27 de desembre de 1979 Cid i Mulet va rebre un multitudinari homenatge per part del Consell Nacional de la Federación Mexicana de Futbol Asociado, que li agraïa tot el treball realitzat durant les darreres dues dècades, en el qual va ser nomenat Cronista Vitalici de la FMF. Tot i que no era un  càrrec remunerat, era el reconeixement al seu esforç, tal com en dóna fe la següent crònica:

Al mismo tiempo que se le entrega el Diploma de acreditación, como cronista oficial vitalicio, el Dr. Rafael del Castillo Ruiz, puso en manos del compañero una placa de plata con la que se commemoraba el acto que vivimos breves minutos. Así, en forma sencilla, que es como las cosas tienen más valor, la Federación de Fútbol rindió homenaje a un hombre de futbol que en México se esforzó por trabajar en beneficio del fútbol.

 Per a la FMF encara va realitzar un treball enciclopèdic més: Historia de la Segunda División profesional de ascenso (1980).  Aquesta va ser la seva darrera obra, que va veure la llum quan ja es trobava molt delicat de salut. Va realitzar un excel·lent treball de recerca que li va permetre de fer una extensiva anàlisi dels orígens de la competició i de la història de tots els clubs que hi varen competir. En l’apèndix final inclou una extensa llista d’històrics jugadors que començaren la seva carrera en la divisió de plata i varen triomfar posteriorment en clubs de la màxima categoria futbolística del país. El mateix Cid i Mulet ens va deixar testimoni escrit de la seva motivació en redactar aquesta nodrida història dels clubs modests mexicans:

La misión principal al hacer historia es seguir el curso de los hechos y darlos a conocer. Del conocimiento nace la luz y es propicio el momento para que la Segunda División nazca a la luz de su propia historia. Muchos, muchísimos equipos han transitado por la Segunda división. Algunos se quedaron luego de iniciar el camino. Otros, surgidos de su seno han contribuido en mucho a fortalecer el medio futbolístico, dándole al fútbol mexicano una cierta coherencia en lo fundamental.

 

 El Barcelona FC de Mèxic

 

Joan Cid i Mulet va ser un dels fundadors el 1952 del Club de Futbol Orfeó Català, integrat gairebé en la seva majoria per jugadors catalans, i va presidir-lo durant les primeres temporades. El 1955 va promoure el canvi de nom de la formació que va passar a nomenar-se  Barcelona FC i va agafar els colors del Barça. Va participar en el marc de la Lliga Espanyola de Futbol Amateur amb altres equips que lluïen noms d’històrics equips d’arreu de la península Ibèrica com el València CF, el Reial Celta, el Reial Madrid o l’Athletic de Bilbao, amb la qual cosa els exiliats afeccionats al futbol podien continuar la rivalitat d’aquestes formacions de la seva terra d’origen. Va fer un excel·lent treball en aquest conjunt català que anys a venir, sota la presidència de Ramon Palazón,  es proclamaria campió de copa i de l’esmentat torneig amateur de la regularitat en nombroses ocasions, el qual va abandonar el 1959 per poder jugar el Campionat de copa de Segona Divisió professional. Una de les grans fites d’aquest equip es va presentar el 1962 quan  va tenir l’honor de jugar davant de 50.000 persones en uns partits preliminars que varen disputar en motiu de la visita dels conjunts professionals del  FC Barcelona i del València CF, els quals varen enfrontar-se a l’Oro (campió mexicà) i al Guadalajara. 

Entre els  jugadors notables de la dècada de 1950 destaquen Olària, Clavell, Valentí, Tulio, Rueda, Peroles, Pascual, tots ells considerats per la premsa com la pedra angular del Barça mexicà. Destacarem sobretot la presència de Josep M. Cid i Rollan, fill de Cid i Mulet, que va defensar la camiseta de l'equip durant els anys 1950. A l’entrenador se li reconeixia l’habilitat de convertir un grup de xicots amateurs en autèntics futbolistes que mantenien l’equip en els primers llocs.

Amb el prestigiós Jaume Camps com a entrenador, el 1964 la formació blaugrana mexicana va ingressar a la Liga Comercial del Centro tot continuant amb la política de potenciació de la pedrera ja que tots els jugadors eren socis o fills de socis de l’entitat. Va passar a mantenir dos equips, un a la 1a divisió i l’altre, amb el nom de Comtal (nom que també rebia aleshores el filial del Barça), a la 2a divisió. Aquest mateix any el club va ser nomenat oficialment delegat a Mèxic del Barça.

 L’altra entitat autòctona de la ciutat, el Casal Català (els dirigents del qual eren propers al PSUC i a altres formacions d’esquerra que s’havien escindit per motius ideològics),  va fundar un altre equip, el FC Catalunya, amb la qual cosa va sorgir una rivalitat sana entre les dues formacions que participaven en lligues amateurs de la ciutat i que solien enfrontar-se entre elles en motiu de la celebració de les festivitats catalanes. Aquestes activitats esportives serviren també per agermanar molts catalans de diverses tendències polítiques que mai no aconseguien un punt de trobada a les seves diferències, tal com podem comprovar en la següent crònica:

 La Festa Nacional de Catalunya fou celebrada a Mèxic per la nostra joventut esportiva... Volem remarcar que aquests dos equips que podríem qualificar de grans rivals en el petit món esportiu català de Mèxic, han jugat tres partits i tots tres han estat portats a terme en un ambient de correcció i de fraternitat remarcables, assolint el miracle de fer coincidir en els seients d’espectadors compatriotes de les més diverses tendències polítiques, sense produir-se el més petit incident, per bé que durant la lluita cadascú ha volgut animar els seus. En definitiva han estat autèntiques manifestacions que han fet honor a Catalunya.

 Lliga Espanyola de futbol amateur de Mèxic

El 1954 Cid i Mulet va esdevenir un dels pioners fundadors i un destacat dirigent de la Lliga Espanyola de Futbol de Mèxic després de la desaparició dels equips professionals Espanya i Astúries, sobre la història dels quals Cid i Mulet parla abastament en els seus treballs historiogràfics. Els Centres regionals d’arreu de l’estat  varen donar suport als seus equips respectius, la qual cosa va ser la base de la seva continuïtat. Creiem interessant d’incloure el comentari que ens féu personalment Artur Bladé i Font, fill del memorialista Bladé i Desumvila: Cid i Mulet va ser entrenador de l'equip de futbol de l'Orfeó Català que jo anava a veure jugar en el marc d'un campionat que es feia entre equips de les diferents col·lectivitats espanyoles de Mèxic, en un camp  de l'Astúries, un equip de primera divisió creat pel Centro Asturià, que va ser moltes vegades campió de la LLiga Mexicana.  Josep Sangenis, de Marçà va fer una bona carrera com a futbolista a l'Atlante, que portava els mateixos colors del Barça i per això era el favorit dels catalans, contràriament al cas del “España”, que era l'equip dels  “gachupines" , els espanyols franquistoides de Mèxic.

Al principi només podien participar-hi jugadors amb passaport espanyol o els seus fills. Poc després es varen anar obrint les portes a tots els jugadors sense tenir-ne en compte la nacionalitat. Actualment hi participen equips d’origen i procedència molt diversa: n’hi ha de representatius de centres esportius i socials, d’empreses, de clubs professionals, d’institucions de govern,  particulars, etc.

Acabo d'adonar-me d'un fet ben curiós: un bon nombre de blocaires que segueixo amb més assiduïtat es diuen Jordi. De la secció blocaddicte, de moment portem: Jordi Arrufat (Al turtushí, de Tortosa), Jordi Jordan (De l'Ebre, de Tortosa), Jordi Ferré (De tard en tard, de Valls), Jordi Martí Font (Prendre la paraula, de Marçà), Jordi Roig Valldepérez (Lo portal de Remolins, de Tortosa) i demà sortirà el de Jordi Andreu i Corbaton, igualment tortosí. Els Jordis d'avui dia sembla que es distreuen molt on line i ja no maten dracs ni rescaten princeses ni les satisfan...espiritualment (no sigueu mal pensats!!! no dubto del vostre rendiment sexual!!!). Aquests Jordis del segle XXI maten part de l'erotisme de la vida davant la pantalla de l'ordinador. La Generació google té aquestes coses, res no és el que era! Els dedico el següent poema escrit el 1934, quan no hi havia internet. L'hagués escrit el poeta si hagués tingut la xarxa a l'abast, o hagués preferit mirar webs porno? Canviaria l'estimat .cat pel .xxx?

Genet gentil de llarga cabellera/ i d'arrogant posat,/ Sant Jordi el cavaller/ va fent passa lleugera/ damunt del cavall esperitat./ Segons conta la llegenda/ era ardit i ben sapat,/del drac gegantí, una donzella/ galta-roja i bella/des dalt del cavall n'ha deslliurat./ Quina llegenda tan bella/ Sant jordi que ens has llegat...!/El drac allarga la llengua,/ obre els ulls esbatanats,/ la cua giragonseja/ com enfollit, desesperat./ i Sant Jordi, el cavaller,/genet d'un cavall tot blanc,/ l'espasa endinsa en el ventre/ de tan descomunal drac,/ i així en lliura la donzella,/li torna la llibertat,/ que sense ella fóra el viure/etern dolor emmetzinat./ Sant Jordi el de la llegenda/p atró de la llibertat,/ símbol de la nostra terra/ vexada un jorn malhaurat,/ quantes coses no et diria/ el meu cor enamorat/ de la teva valentia / i del teu gentil posat! / Cavaller de Catalunya/ patró de la llibertat/ que la terra benaurada/ tants d'anys havia somniat,/ avui que la mirem nostra,/cavaller gentil, sapat,/ talment com diu la llegenda,/ sigueu de la nostra pàtria/ el més valent soldat.../ Sant Jordi el de la llegenda/patró de la llibertat...!

Aquest poema és del recull  Roses Blanques (1934) del centenari autor Joan Cid i Mulet. El vàrem llegir en l'homenatge a l'escriptor el dissabte 21 d'abril en el recital poètic del lliurament de premis Jesús Catalònia. També el vaig llegir en la conferència que vaig realitzar el 23 d'abril sobre literatura ebrenca de l'exili a l'IES La Sènia i al conta contes de la tarda al CEIP Port-rodó de Campredó, on estudien la meua filla Rosa de 6 anys i el meu fill Guillem de 4.

Al novembre d'enguany faré el pas cap al 4, la qual cosa no és la màxima il·lusió de la meua vida, no em trempa. Quan et fas gran comences a fer panxeta. La meua dona i jo cada dilluns diem el mateix: Aquesta setmana faig dieta total, la qual dura de Nadal a sant Esteve. Sort que a ella no li cal, però a mi...la panxeta creix. Després de la lectura d'un article de Xavier Garcia al setmanari "La Veu de l'Ebre" em vaig engreixar dos quilos de cop!!! Mai abans havia rebut tants elogis junts!!! En altres ocasions, havien remarcat la meua modesta feina literària i cultural vora l'Ebre, però mai no m'havien dedicat un article i amb tants d'elogis. Quilos a manta al cos! I més, després que en l'acte instucional de divendres passat en què homenatjàrem la novel·la "Terres de l'Ebre" d'Arbó a Amposta, Xavier Vega (Delegat de cultura de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, després de saludar els polítics assistents amb el típic "Autoritats", es referí a Emili Rosales (tot un editor de Columna/planeta) i a mi (simple afeccionat a les lletres de Campredó) com a "Autoritats intel·lectuals". Així que m'han fet posar dos quilos damunt de dos més, i ja en fan quatre i la panxeta creix i creix. El meu ego està pels núvols!

Parlant seriosament, a tothom li agrada que reconeguin la feina que fa, i agraeixo moltíssim les paraules d'encoratjament del company Xavier Garcia, periodista de Vilanova i la Geltrú, defensor de la terra verda, nacionalitzat ebrenc, i home de lletres de casa nostra. Fixeu-us que ha escrit de mi, impagable!!!

Emigdi Subirats, crític de guàrdia

Els últims temps, en aquestes terres, sembla que hi hagi una mica més d'ebullició literària: gràcies als centenaris diversos (Cid i Mulet, que coordina aquest xic de Campredó, i Bladé), gràcies també als anomenats blocs literaris (com els de Jesús M. Tibau i del mateix Subirats), gràcies també siguin donades al servei per Internet, que proporciona la pàgina de Llibresebrencs.org (que, des de Móra i flix, amb el CERE per entremig, ha impulsat i coordina Albert Pujol) i, en fi, gratitud igualment infinita cap al programa radiofònic Lletres Ebrenques, d'Antena Caro, al capdavant del qual tornem a trobar Emigdi, i un promotor de llibres (no simple venedor) com és Octavi Serret, des de Vall-de-roures, allà entre fronteres administratives, però no culturals.

En totes aquestes facetes de la xarxa electromagnètica (que diria el senyor Virgili del programa de Toni Clapés a RAC1) i radiofònica, el nom d'Emigdi Subirats, home d'idiomes, crític, poeta, biògraf i histriador de la premsa d'aquest terreno, apareix amb un tal entusiasme militant, am un saber tan llargament adquirit i amb una capacitat de coordinar les principals salses culturals que l'atribut de crític de guàrdia, que potser ell mateix es donà per als articles i comentaris que publica a la citada pàgina de llibresebrencs.org, em sembla molt just, molt digne i perfectament guanyat.

I és que si hi ha farmàcies de guàrdia, a sant de què no hi ha d'haver crítics que vetllin per la nostra sanitat cultural? Evidentment, crítics que tinguin criteri i que critiquin, lloant o denunciant, i sempre - també de tota evidència - després d'haver llegit, meditat i comparat el que gosen criticar. Això és una feinada, i els que s'hi dediquen ho saben prou bé.

Darrerament, he tingut ocasió de tractar aquest crític de guàrdia en diverses de les seves evolucions: el centenari de Joan Cid i Mulet, prosista i historiador de Jesús, exiliat també a Mèxic, com Bladé, que em sembla evident que és obra seva, amb els llibres que li ha dedict; he vist la seva presència a la xarxa, com a crític de guàrdia, dintre la pàgina llibresebrencs.org, informant de novetats i autors o valorant moviments artístics, literaris o periodístics de la història passada en aquestes comarques;o, per exemple, les entrevistes que fa a gent d'ara al programa Lletres ebrenques (Carranza, Tibau, Aliern, Pujol, Guiu, i així fins a una cinquantena), totes les quals, constitueixen una actualíssima radiografia bio`ràfica dels grafòmans del nostre àmbit i que, sens dubte, un dia o altre hauria de recollir en llibre, amb la finalitat, entre d'altres, de mostrar al nord barceloní i empordanès que enaquesta antiga terra de vells i nous moros continuen quedant descendents que encara escriuen - com deia Ramon Muntaner del català de Mallorca - en "lo pus bell catalanesc que al món sia".

Jo em sento tan identificat amb aquest "bell catalanesc" que es tragina per l'Ebre, tant l'oral com l'escrit, que estic per dir que el català normalitzat, anestesiat i cosmetitzat que es gasta per Barcelona, i que difon el seu màxim altaveu que és TV3, passi a ser un dialecte provincial del que hauria de ser el català terral i fluvial que es parla en aquestes riberes del sud.

En fi, si al Montsià hi ha, per exemple, un bruixot lingüístic com Manel Ollé; si a la Terra Alta tenim, sempre disponible, un home de fer faenes, com Salvadó Carbó, o si al Ribera d'Ebre creix l'empremta juvenil d'Albert Pujol, és de tota evidència que, al Baix Ebre, les aigües dels canals reguen l'empenta literària d'aquest crític de guàrdia permanent que és Emigdi Subirats.

El 2006 Amposta va viure un any atapeït d'actes culturals en ostentar orgullosament el títol de Capital de la Cultura Catalana. Vaig tenir la sort de poder participar de primera mà en l'any de la capitalitat, mitjançant la coordinació i redacció del llibre "Amposta" (Onada Edicions de Benicarló), que va patrocinar l'ajuntament i el complex lúdic de Tosses. Torno a agrair l'enorme feina que varen realitzar els companys Cinta Montañés, Rafel Duran, Eduard Blanquet, Àlex Ramos, Araceli Aguiló, Àngela Buj i els editors Ramon París i Miquel Àngel Pradilla. En aquest llibre podem trobar bona part de la història ampostina, des del període medieval regit pel castell fins les transformacions ocorregudes durant el període de l'alcalde Palau a principis de segle XX, i l'impressionant creixement demogràfic de principis de segle XXI.

 El proper any 2008 tornarà a ser un any històric per a Amposta, donat que es compliran cent anys del seu nomenament com a "ciutat" per part del rei Alfons XIII, de la casa dels borbons. Aquest va haver de fugir per cames, per la qual cosa no va ser necessari fer foguera de la seua foto com passa avui dia amb els de la seua nissaga.

L'ajuntament pretén commemorar aquest esdeveniment històric i ja ha reunit les diverses associacions locals per tal de fer un programa addient a aquest centenari. La capital del Montsià té una llarga tradició associativa. Les més històriques són: la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, el Casino ampostí, la Unió filharmònica, la Lira ampostina, el Museu del Montsià, l'Institut d'Estudis Comarcals del Montsià, Club de Futbol Amposta, etc. Un bon potencial humà per tirar endavant una nova fita per a una ciutat en creixement constant, que és ben sabedora de la seua funció primordial dintre del territori ebrenc.  

La ciutat d'Amposta fa un segle, felicitem-nos-en!

Durant el dia d'ahir aquest bloc va rebre el rècord de visites. Concretament, 388. Els seguidors del bloc han anat incrementant progressivament en els darrers mesos. La mitjana de visites gira al voltant de 180-200 diàries. L'experiència d'ahir pot ser deguda a l'alt grau de visitants que rep la secció Blocaddicte que he instaurat recentment, ja que s'endú  7 dels 10 posts més visitats de la setmana. He volgut especialitzar aquest bloc en el camp literari per tal de fer difusió de la literatura ebrenca. També l'aprofito per donar publicitat als edificis templers del meu poble, Campredó (Baix Ebre), que necessiten una urgent restauració. També emmarco la meua activitat blocaire dintre de l'activa Ebresfera, que es va ampliant dia a dia gràcies al bon treball de molts companys. Endavant les atxes i llarga vida a l'ebresfera!

El bloc de Jordi Jordan (http://jordijordan.blogspot.com), membre d'ICV que va estar vinculat a la regidoria de joventut durant el passat mandat municipal, ha canviat recentment de nom i ha passat a dir-se "De l'Ebre", amb un subtítol que pretén retratar el tarannà dels escrits: "Comentaris i reflexions personals". El considero molt interessant ja que l'autor ens aporta tot un seguit de reflexions personals sobre la seua manera d'entendre Catalunya  en general i la ciutat de Tortosa en particular. Al final del bloc s'hi troba un escrit curiós que ironitza: "Si en governa la farina i ella fina que fina", que li dóna un toc poètic i casolà a la vegada.

Algunes de les reflexions de Jordi Jordan ens porten directament cap a la denúncia de les injustícies polítiques, com és el cas del seu darrer post en el qual demana amb contundència el retorn sense més demora de tots els papers històrics que ens va espoliar el franquisme i que es troben a l'Arxiu de Salamanca. Sembla tenir predilecció per parlar de temes de joventut, de polítiques de potenciació associativa i ciutadana amb els quals se sent a gust i motivat. Personalment, crec que dóna un toc d'aire fresc al món de la política actual (ni que sigui a nivell municipal) amb els seus ideals nobles i propers a les classes populars. De ben segur que necessitem una aposta ferma pel jovent amb iniciatives que potencien un habitatge digne (i a un preu que no sigui desorbitat), unes condicions laborals que dignifiquen les possibilitats dels i de les joves (la precairetat laboral és un rastre que arrastrem durant massa anys de la nostra vida).

D'altra banda m'agrada el seu estil de redacció, perquè mai no amaga els seus ideals i fa ús de la crítica raonada en tot moment. Com a persona d'esquerres, en tot moment es mostra crític amb el comportament polític dels partits de centre-dreta. Aquesta és una tònica molt generalitzada en els militants d'ICV, que jo de vegades he criticat per  allò que crec que és un excessiu seguidisme de les directrius del PSOE. Per suposat, no tinc cap visió conservadora de la societat, ni simpatia pels partits de dreta, però sempre he trobat aquest defecte a molts membres d'ICV de tirar en bala cap a determinades formacions polítiques de l'espai conservador, i oblidar el comportament de partits suposadament més a l'esquerra que fan un tipus de política econòmica molt semblant al centre-dreta. He de dir que alguns polítics importants del PSOE tortosí  m'han fet avorrir la paraula progressisme, perquè si ells ho són...aleshores jo no ho sóc!!! Aquesta és una consideració personal, que en cap moment pretén ser una crítica negativa ni per a aquest bloc (molt ben escrit, sense faltes ortogràfiques i amb una correcció gramatical impecable) ni tampoc per als ideals de Jordi Jordan, els quals considero molt nobles (repeteixo de nou) i amb els quals coincideixo altament.

En la seua tarja de presentació ens deixa molt clar que és tortosí i català, i que li interessen les coses de la ciutat i del país, amb la qual cosa vol donar-nos un missatge tangible de la seua catalanitat militant i del seu compromís en la construcció dia a dia del país català.

I Jordi Jordan ens parla de nous models de la festa major de la Cinta (que voldria veure realitzats, ell i molts de nosaltres). Aposta per una societat més ecològica que respecte els valors de la natura i no caigui en el creixement desmesurat de caire capitalista i especulatiu. Ens fa cinc cèntims dels  projectes juvenils que té en ment i ens deixa saber la seua línia d'aportació del jovent a la societat establerta. Fa una defensa agosarada dels valors patrimonials tortosins, i vol posar cullerada en el procés de rehabilitació del nucli antic de Tortosa, que tant ens dol...En alguns posts ha fet una crítica contundent contra l'homofòbia i a favor de la tolerància: la defensa sense embuts de la validesa de totes les opcions sexuals, la qual cosa dignifica plenament l'ésser humà. El missatge i comportament homòfob degrada el ciutadà, la defensa de la llibertat sexual el dignifica. Aquest és un tema que sempre m'ha motivat i amb el qual coincideixo plenament amb els seus postulats.

No el conec personalment, però em sembla un dels joves polítics més ferms de la ciutat. El continuarem llegint.