A casa tenim una extensa i nodrida biblioteca, l'orgull familiar, que anem engrandint dia a dia amb gran il·lusió. Entre el conjunt de llibres, just a l'apunt d'avui voldria destacar una interessant col·lecció del Barça, que inclou llibres d'història, assaigs, còmics, contes, contes negres, novel·les, poesies, enciclopèdia, fins i tot un en anglès escrit per Jimmy Burns. És a dir, tota mena de gèneres. Doncs, ni l'escriptor més imaginatiu gosaria  haver creat un guió de novel·la o pel·lícula que complagués més als culés que la realitat actual del Barça.
Primerament, pel futbol espectacle que estan fent partit sí partit també, que els ha portat a ser l'admiració del món mundial. Tot i que, el més important és la magnífica  imatge global de club: un entrenador respectuós i educat, culte i que parla idiomes estrangers, mostra la seua catalanitat sense embuts; uns jugadors-figures que no solen ofendre cap rival i que són generalment un exemple de companyerisme, malgrat que alguns han tocat el cim de l'esport rei; un planter inesgotable, que han convertit la Masia en tot un símbol de la pràctica esportiva ben feta, ja que cap club del món pot jugar finals amb vuit jugadors formats a casa en època de globalització; tot un entramat gestat per una directiva que dirigia l'independentista Joan Laporta, que causava les ires allà a l'Espanya profunda i rancuniosa de sempre, que preveien un canvi de règim traumàtic, la qual cosa sortosament no ha estat així. 
I a més, a l'altra banda de l'escenari, es planeja  el món al revès, i s'ha convertit en el patetisme més complert. Allà hi ha un president, el mèrit del qual és anar adquirint jugadors amb males arts  a força de talonari, i presumir de prendre'ls al Barça molt especialment: la seua carta electoral i propagandística; un entrenador que causa l'animadversió de l'àmplia majoria de seguidors del futbol mundial, per la seua forma d'actuar, per la ridiculització de l'adversari, i també pel seu sistema de joc, ja que ningú sap a què juga; un jugador estel·lar que no el suporten ni els qui vesteixen la seua camiseta, i que crea enemics arreu; uns jugadors del planter acorralats i prescindibles, als quals han fet perdre tota il·lusió pels colors en tenir l'entrenador de cul pels seus propis interessos; unes baralles internes que fan treure el somriure a tot el barcelonisme en contemplar-ho amb goig... Tot això mesclat amb un complex d'inferioritat sublim que els ha portat a derrotes històriques i humiliants, sense assumir mai la distància abismal que els separa del millor club del món.
Tot plegat, com he dit anteriorment, ni el més aguerrit dels blaugranes podria haver imaginat un guió d'aquestes característiques. La joia d'aquí és l'infern d'allà. La joia en blau i grana es nodreix del desastre en blanc. No ho paeixen... llegir la premsa d'allà a Espanya supera tots els goigs que es fan i es desfan.
No sempre serà així, el futbol és cíclic. Però aquest període memorable serà recordat per sempre més. El millor Barça de la història va acompanyat d'uns valors humans imprescindibles, que es fan més grans quan l'etern rival aposta per tots els valors contraris. El menyspreu de Mou a l'entrenador de l'Spòrting, de Di Maria a un jugador del Llevant, o de CR7 a Pandiani, són la viva mostra de la impotència i la mala llet, mentre a can Barça es donen  lliçons gratuïtes de savoir faire. Veure com ràbia Mou dóna un goig equiparable a les grans jornades futbolístiques que estem vivint. A una obra de teatre titulada Sóc culé, en un divertit monòleg se'ns comunicava que el cel era un lloc on el Barça marcava un gol als de la messeta a cada minut. Doncs aquest cel l'estem vivint cada diumenge, mentre l'infern roig es dibuixa allà a l'horitzó, a ponent, on parlen llengua estranya...

Divendres 28 de gener, vàrem endegar el Club de Lectura de l'Òmnium Ilercavó, en què analitzàrem tot un clàssic del catalanisme polític: Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. Va ser a la Biblioteca de Roquetes, que serà el centre aglutinador del nou Club de lectura amb regust ilercavó, tot i que farem sessions itinerants arreu del territori. La propera serà al mes de març, al Casal Panxampla de Tortosa, amb l'anàlisi de La Guerra Civil i la revolució a Tortosa, de l'històric polític i literat catalanista Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982).
Vam comptar amb una molt bona assistència de públic, entre els quals històrics militants catalanistes, membres de la junta i socis d'Òmnium a l'Ebre, la presidenta Dolors Queralt, i escriptors com Joan Manel Garcia o el professor de filosofia a l'Institut de Peníscola, Jordi Martí, que va realitzar una dissertació magnífica sobre la realitat valenciana. Els participants van  mostrar-se molt participatius i amb comentaris de notable interès sobre la importància històrica de la doctrina fusteriana i del llibre en particular. També, òbviament, vam parlar del País Valencià actual, de la difícil situació de la cultura nostrada a causa de l'acorralament a què es veu abocada per part de l'espanyolisme i del blaverisme, dos gotes de la mateixa aigua. També sortiren a debat temes com el cantonalisme alacantí, la situació lingüística a zones com Alacant o ciutat de València, i la progressiva substitució geogràfica a moltes zones de les comarques meridionals dels Països Catalans.
I fem nostres el missatge fusterià: Som "vers catalans" que diria Muntaner. Uns catalans descolorits i invertebrats, podria objectar-hi algú. Torno a subratllar que el nom de "catalans"; amb la seva ambivalència, permetria aquesta última precaució reticent. Acceptant-lo, peró, en el seu valor més ampli, que abraça tots els pobles de llengua catalana, l'equívoc ja no és possible. La nostra realitat regional hi té el seu lloc, com la del Principat i la de les Illes. Fill d'un empelt català en la faixa litoral del sud de l'Ebre, el País Valencià no desment aquest origen: mésencara: "és" en tant que el perpetua en les seves concrecions locals. Dir-nos "valencians", en definitiva, és la nostra manera de dir-nos "catalans".

La fragmentació ha estat el gran enemic de l'independentisme català al llarg de la història, la qual cosa ha fet un gran mal al nostre futur nacional. Malgrat que tinc militància política, a ERC, m'agrada usar una frase ben col·loquial: jo sóc de tots... de tots aquells que lluiten per la independència nacional dels Països Catalans. N'estic més que fart de sentir consignes que vénen a dir que 'aquell que no és de la meua sigla, no és prou independentista'; també, de perdre el temps elaborant manuals dogmàtics que qüestionen més aquell més proper ideològicament, que el veritable adversari polític i del fet nacional; de tàctiques de col·locació personal, per damunt dels interessos de la causa independentista; dels malaurats personalismes que ho tiren tot en orris per un minvat espai de poder...
Vaig començar de molt jovenet  a l'independentisme extraparlamentari, i és el lloc on m'he sentit més a gust. Crec, però, que també s'han comès un seguit d'errades que l'han postergat, i parlo de tots els diferents grups que l'integren. Sobretot, la idea de  considerar corrupte tot aquell que entra a fer política institucional, així com el fet de mirar amb més recel aquell amb qui més coses en comú hi ha. Malauradament, ha canviat ben poca cosa des de la meua militància als anys 1980 i principis del 1990; en canvi, valoro moltíssim el seu compromís ideològic i la seua dedicació i ideals.
He repetit en nombroses ocasions que m'agrada Laporta, i l'he defensat com a president del Barça per la seua valentia i bon quefer. Ara bé,  un partit no neix madur, ni amb una militància excelsa. D'avui per a demà, no es crea una estructura política de pes, amb persones de notable vàlua i capacitat política. I s'ha tornat a dividir l'espai independentista, quan es podria caminar perfectament plegats... i aquí ha patinat de nou tothom. Els desitjo, però, que facin una magnífica feina al Parlament i que  el seu projecte vagi fent via arreu del país, i que, sobretot, de cara a les eleccions municipals hi hagi un apropament amb altres forces independentistes i no hi hagi excessiva duplicitat de llistes electorals amb quatre barres i un estel com a emblema. 
Quant a Joan Carretero, calia fer una nova escissió?  Calia tornar a endegar un projecte nou, el milèssim, que havia de reagrupar els i les independentistes, quan des d'un principi es van tornar a dividir els i les impulsors/es? I m'agrada el missatge i ideari de Carretero i la seua gent, però no calia marxar, que el camí l'han deteriorat enlloc de deshermat... I el desastre electoral l'han compartit escindits i els que s'han quedat... i l'ideari independentista és el que ha sortit tocat.
Quant  a ERC, ha estat l'ase de tots els cops. Tothom s'hi ha atrevit, perquè molestava a diversos i importants sectors econòmics i polítics, i grups periodístics del país. Els pactes amb el PSOE l'han postergada, a mi mateix m'han costat molt de pair. I encara hi ha alguns dirigents que no ho han entès, segueixen pensant que poden ser el partit esquerrà hegemònic, quan és impossible. A més, una esquerra catalana no-independentista, no ens serveix a molts/es afiliats/des i votants. L'habitual fratricidi entre els dirigents hi ha col·laborat. Ara bé, el culpable sempre és l'altre... i tornem a començar. És allò de dir Prou... i Prou... i Prou... Jo continuo creient en el projecte, i apostaria per  Oriol Junqueras, Joan Manel Tresserras i altres persones de pes per tirar endavant un partit que havia arribat lluny, més que cap altra opció independentista. Tot se n'ha anat en orris, i cal refer-nos-en ràpid... més ràpid que de seguida, com diuen al meu poble, que el llop està tocant a la cantonada. 
Hi ha altres independentistes que aposten per les EPM, l'Entesa de Progrés Municipal, amb lligams amb ICV. Em sembla molt correcte el seu discurs i la seua actuació. De fet, fa pocs dies l'alcalde d'Arenys de Munt, i un dels impulsors de les consultes sobiranistes,  Carles Mora, escrivia al seu feisbuc: El millor regals que podem rebre és la CORRESPONSABILITAT que tenim tots en el progrés del nostre país: treball, valors i unitat. En sabrem prou? Voldrem? Ho espero i hi confio. Bons reis i millors actituds! No cal dir que congrego totalment amb aquest missatge.
CiU està a la vora de la majoria absoluta. Molts/es independentistes aposten per aquesta coalició. Mentiria si escrigués que em sembla lògic, però respecto totalment el camí que vulgui fer tothom. De ben segur que difícilment trobarem un polític més anti-independentista que Duran i Lleida, que els lligams econòmics de l'alta burgesia catalana enterboleixen tota la política nostrada. Però és l'opció triada per molts/es catalans/es conscients... Ara bé, si que cal recriminar l'arrogància amb què s'ha tractat altres forces independentistes per qüestions de classe social. També l'etern discurs que les aliances de govern seues d'antany eren pel bé nacional, mentre les aliances dels altres pel mal. Els recels entre els grups d'arrel catalana es van accelerar durant els darrers anys del govern Pujol, i potenciar amb alguns membres  del govern actual, que sovint han alçat curiosament la bandera del sobiranisme. (I no ho nego, sempre solc ser honest al bloc, anava a dir membres suposadament independentistes... i anava a caure en el parany que he anat criticant durant l'apunt... he rectificat a temps).
La meua utopia passa per  la unitat independentista, tot els altres són camins sense eixida. Els avenços de l'autonomisme són minvats, i simples pedaços. Junqueras-Romeva-Mora-Laporta-Carretero... i tants altres, podrien encapçalar plegats la força hegemònica del país. De moment, tots fan el seu camí... i tots ens estem equivocant de drecera.

PD. Ja trobaré espai per parlar de la situació política dels grups nacionalment catalans en altres indrets dels Països Catalans. Jo també sóc de tots, es diguin Bloc, PSM o com els hagin batejat.

A causa del famós afer Wikileads, aquests darrers dies s'ha fet pública la notícia que la ministra de cultura d'allà a Espanya, Àngels González Sinde, si no recordo malament,  va posicionar-se contundentment davant de les poderoses enpreses multinacionals nordamericanes contra la llei del cinema de la Generalitat, que permetrà incorporar a un nivell més digne la llengua catalana a les sales del setè art de Catalunya. No és el primer cop que ho fa, ni hem caigut  de cul en llegir-la, ja que la senyora ministra, amb salari altíssim i pagat pels i per les catalanoparlants igualment, ja era fanàticament contrària a la normalització del català quan presidia l'Academia del cine español, i es veu que entre els seus mèrits i actius per arribar al ministeri estava l'anticatalanitat! El govern 'friend' de ZP ja ens té acostumats a aquesta mena de personatges, i posar-la davant d'aquest qüestionat ministeri era un exemple més que evident de frienship envers la nostra cultura i identitat!!!
De tothom és sabut, també ho saben els i les anticatalans/es,  l'àrea cultural on el català està més desvalgut és al cinema. I la fullstomach Sinde vol que el català continuï desaparegut en combat al setè art. Es permet omplir-se la boca (l'estómac li omplim totes i tots) dient que no es partidària de quotes, quan la quota d'espanyol al cinema és omnipresent. Ella actua amb mentalitat colonial, amb discriminació cultural consentida i permanent, i amb un ideari que compta amb el beneplàcid de tota la xarxa periodística i radiofònica espanyola i regional catalana.  I és que el tema supera els límits de la decència cultural. La infinita majoria de catalans/es hem tingut l'ocasió de veure menys pel·lícules en català que dits tenim a la mà. Ni bones ni dolentes, no hi ha oferta a la majoria de comarques del país, i ben poca a les grans ciutats. I encara s'omplin la boca contra  quotes d'obligatorietat i discriminació, diuen!!! El més lamentable és que històricament han decidit no emetre-les, no per voluntat ciutadana. I la ministra encara gosa parlar d'allò que suposadament volen els catalans i les catalanes, que es veu que prefereixen les pel·lis en una llengua aliena. Deu tenir màgia espanyolista en opinar d'aquesta manera, ja que l'audiència de TV3, i la difusió del català en àmbits literaris o radiofònics. la desmenteix totalment.  A més, desenganyem-nos, encara que la gran majoria de ciutadans d'aquesta terra reivindiquessin l'ús del català al cinema, aquesta gent opinaria igual: consideraria que volem el català per anar en contra d'ells, per obstruir el cinema en espanyol. No hi ha cap tipus de pedagogia possible, ja que no entenen absolutament res.
A veure com se posiciona el nou govern Mas, que, en aquest tema en particular, fa més por que una pedregada. Els interessos econòmics d'alguns empresaris del cinema poden tornar a posar el català a la banqueta residual, cas que el nou govern de la Generalitat els faci el joc.
A Campredó, al juliol organitzem el festival de documentals de les Terres de l'Ebre, Curt-redó. Comptem amb una magnífica afluència de públic, que l'ha consolidat totalment. Des de Soldevila estem molt conscienciats en la potenciació del cinema, dels cinematògrafs campredonencs i ebrencs. I veiem amb gran tristesa com nosaltres amb pocs resursos, però molta força i sentiment, posem una petita llavor a favor del cinema, des d'un poble molt menut vora l'Ebre, mentre des del ministeri espanyol de cultura s'aposta per mantenir el català a una mena de camp de concentració cinematogràfic, per usar un simil més que inhumà...

Benvolgut Lluís,
Ens vam conèixer fa més d'una vintena d'anys, quan érem encara uns adolescents... uns estudiants entusiastes i independentistes que vàrem compartir molts moments junts mentre els campredonencs, els roquetencs i els vinarossencs us ajudàvem a tirar endavant l'assemblea de la Ràpita de Catalunya Lliure. Aquests ideals independentistes ens han acompanyat sempre. Tu i jo hem fet de la catalanitat l'essència de la nostra vida, tot i que per camins paral·lels (mai antagònics): tu en la política, jo en la cultura i la literatura.
He seguit la teua brillant carrera política de prop, molt especialment la teua faceta com a alcalde del teu poble i, després, com a Delegat del govern a les Terres de l'Ebre. I et felicito, perquè has aconseguit dos somnis per a tot polític: ser el màxim dirigent local i comarcal... i amb una edat molt jove. A mi, la política m'ha interessat i m'interessa com a fet ideològic, no sóc un home de gestió, ja ho saps. Tu has sabut combinar les dos facetes, i espero que la catalanitat sigui el teu camí essencial tothora. També vam tenir contacte personal quan erets alumne de la meua antiga acadèmia Nessie School a Amposta. I anys després, ja al segle XXI, ens havíem de retrobar a ERC, quan els independentistes campredonencs finalment vam decidir acompanyar-vos. Nosaltres havíem seguit la lluita a l'independentisme extraparlamentari i a la candidatura Campredó poble durant els anys 1990. I he de dir que està sent un període il·lusionador per a tots/es nosaltres i per la ciutadania campredonenca. Som un grup amb molta força i molta iniciativa que hem aconseguit dinamitzar el nostre poble i que tenim uns ideals molt clars. Hem pogut tirar projectes endavant importantíssims: la restauració i museïtzació de la Torre templera de Font de Quinto, l'organització dels sensacionals i culturals certàmens firals (Mestràlia, Curt redó i Campredó.net), l'aprovació de  l'entitat municipal descentralitzada (tot i que no és el que nosaltres somniàvem per a Campredó) i la realització de nombroses activitats de caire esportiu i educatiu. Comptem amb un magnífic equip, una colla d'amics sense  ambició política, però amb una vocació campredonenca i independentista que sempre està ideant nous projectes. I hem comptat amb tot el suport vostre... És impossible que cap altra direcció d'ERC ens hagués donat més suport que el que hem rebut de vosaltres. I tu ets el responsable, ja que, entre altres coses, has contribuït a què tots els dirigents territorials republicans hagin estat al nostre costat en tot moment. Potser és injust destacar-ne alguns, però sempre sóc honest quan parlo o escric, i posaria davant de tot Carles Pasqual i Xavier Vega, amb els quals ens ha unit amistat, motivació i col·laboració en totes les activitats. No oblido Montse Perelló, Monclús, Gaseni, Auré i la resta de companys, que sempre ens han tractat amb estima i notable interès. I saps que no sóc pilota, ben al contrari, habitualment sóc molt crític amb els comportaments polítics, potser massa. I no sóc persona d'adulacions, tot i que avui em fa goig escriure't d'una manera sentimental i entranyable... escriure't des de l'estima personal. I he volgut  fer-te aquest reconeixement per escrit, i de tot cor, just una setmana abans d'un altre moment important de la teua vida política.
Lluís, moltes gràcies pel teu suport i per la teua col·laboració i confiança. Per suposat que com a polític has pogut prednre decisions que no m'han agradat, o posicionaments que no comparteixo al cent per cent. No els enumeraré aquí, però forma part de les nostres personalitats diferents i també del diferent estatus polític que tenim tu i jo. Tu has tingut responsabilitat de govern, i jo em mantinc en una línia bàsicament ideològica independentista. Tot i això, et poso una nota ben alta. I ara cal demanar el suport electoral per a tu i per a la candidatura d'ERC a la demarcació del Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre. I ho faig amb ganes i il·lusió, molt especialment demano el suport dels campredonencs i de les campredonenques a ERC, i a la teua persona, ja que ets i som el grup que està dinamitzant Campredó. També has estat un bon Delegat del govern (potser hi ha ombres, òbviament) però t'has comportat molt dignament en moments difícils per al nostre territori i has aconseguit inversions molt necessàries i rentar la cara a la nostra estimada terra.
Lluís, m'enorgulleix que ERC porti al darrera paraules com: vegueria, entitat municipal descentralitzada, universitat, antitransvasisme, reconeixement de la jota, cultura, patrimoni... Tot temes que m'han marcat en la meua vida des de molt xicotet, i que considero essencials per a la nostra gent i per als Països Catalans.
Lluís, rep tot el meu suport i la meua estima!!!
Endavant la terra de l'Ebre i la nació catalana lliure!!!
Una abraçada,
Emigdi

Aquesta és la informació que publica el butlletí d'Òmnium cultural, sobre la nostra activitat.
http://terresdelebre.omnium.cat/www/terresdelebre/ca/

El passat divendres, 12 de novembre, a les 19.30 hores, va tindre lloc el primer cafè-tertúlia d’Òmnium Cultural Ilercavó, a la tasca Lo Pati, de Campredó. Aquest primer debat es va titular La dona dintre de l’àmbit cultural i educatiu. 
La tertúlia va aplegar diferents dones vinculades als àmbits cultural i educatiu del territori ebrenc, i membres de la junta de la seu  d'Òmnium a les Terres de l'Ebre. Al llarg d'una hora i mitja, en un ambient relaxat i distès, els i les participants al cafè-tertúlia van exposar diferents punts de vista sobre el paper de la dona en la societat en general i en l'àmbit rural en particular. Vivències, experiències, opinions...  van conformar el contingut d'aquesta primera entrega de l'Òmnium Ilercavó, una iniciativa que tindrà continuïtat tractant altres temes d'interès general.
L’Òmnium Cultural Ilercavó es vol apropar a tots els àmbits de la societat ebrenca i catalana. L’articulació del cafè-tertúlia pren com a referència les xarrades informals que se celebren a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent (el Conflent, Catalunya del Nord) després de les habituals sessions acadèmiques. Tothom pot dir-hi la seua, d’una manera informal, i fins i tot crear grupets de debat paral·lels a la xerrada central!

La Batalla de l’Ebre va ser la més sanguinària de tota la guerra incivil (1936-69). El General Franco va ordenar la construcció d’un monument a la reina de les batalles del conflicte bèl·lic  a meitat dels anys 1960, per tal d’honorar els caiguts per Déu i per Espanya. Aquesta era la seua intencionalitat, amb un missatge ben explícit: hi havia uns morts que eren els bons i que mereixien el reconeixement de la divinitat (sense que Déu, òbviament, en fos partícip d’aquest fet!). Un cop desaparegut el cabdill el 20 de novembre de 1975, s’ha anat discutint durant anys i panys, sense cap resultat en concret, el futur d’aquest símbol, estèticament tan lleig, d’un règim dictatorial que va provocar l’endarreriment econòmic i cultural de la ciutadania.
Aquest monument té una simbologia totalment franquista, senzillament perquè tot ell va ser construït per recordar qui eren els bons de la guerra i per honorar els governants de la croada feixista. Una part de la classe política tortosina situa tendenciosament el debat sobre el futur del monument davant d’un parany incomprensible: no es pot esborrar la història, quan precisament el monument remembra tota una història tacada de sang en tot el seu conjunt. Allò que més em molesta de l’esmentat  argument és la incapacitat de molts polítics per  condemnar a viva veu el franquisme, aquell règim intolerant que va convertir l’estat en la reserva espiritual d’occident durant gairebé 4 dècades. Aquí no es discuteix si els dirigents del règim republicà varen ser les germanetes de la caritat. No val l’excusa que tothom va fer malifetes i que va vessar-se  sang per tots dos  bàndols. El que està damunt la taula és la condemna sense pal·liatius del règim  feixista, pel fet que va provocar infinitat de morts durant la postguerra i que va seguir occint fins dies abans del traspàs al llit del dictador. Tampoc hem de tenir present tothora que el franquisme va portar a terme un intent de genocidi lingüístic català. Va provocar un empobriment cultural sense precedents, atès que la majoria dels literats, pintors,  músics i artistes del país varen haver de viure un llarg exili exterior (a França, Mèxic, Xile, Argentina, etc.), mentre que els que varen quedar-se varen sofrir un altre terrible exili interior, ja que no tenien els mitjans adequats per exercir la seua intel·lectualitat. S'escrivia amb la llengua que es podia, com ens recorda l’estimat intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill, un dels molts represaliats pels franquistes per la seua fidelitat a la cultura catalana. Sortosament, com va deixar anotat des de Mèxic estant  l'intel·lectual Joan Cid i Mulet, en una carta escrita dies després que morís Franco, amb la seua desaparició "passaven a la història les llargues vacances del silenci".
És hora de demostrar valentia política per tal d'afrontar l’enderrocament del monument. No és comprensible que el franquisme sociològic encara regeixi part de la vida política local a Tortosa. No ens poden vendre la moto de la destrucció d’un monument, ja que seria senzillament l’enderrocament d’una construcció d'un règim criminal, que, a la vegada, va deixar l’estat a la cua de l’Europa occidental quant a potencial industrial i econòmic, i va potenciar una educació sexista i ultracatòlica amb la idea d’aconseguir mentalitats ràncies afins al seu totalitarisme. D’aquesta penosa educació, encara en paguem les conseqüències avui dia amb molts comportaments socials. No em val tampoc l’argument que no és un tema primordial i que la ciutadania té altres problemes i necessitats, ja que un monument així no estaria en peu a cap ciutat italiana o alemanya, estats que varen patir igualment règims totalitaris i criminals. El règim que va construir aquest monument no era una dictablana!!! 
 I una ciutat com Tortosa, que aspira a liderar la Vegueria de l’Ebre, que ens ha de dotar d’una estructura administrativa al territori ebrenc, que està situada a la cruïlla dels Països Catalans, mai no pot considerar com a emblema un monument d’aquestes característiques i d’aquesta simbologia. És hora de dir el darrer adéu al monument de  la vergonya. Una ciutat moderna i geogràficament important de Catalunya i dels Països Catalans, monumental i històrica, seu de vegueria i de diòcesi, universitària, centre aglutinador  d’Ebre-Matarranya-Maestrat, hauria de deixar totalment enrere els residus franquistes.

 

divendres 22 d'octubre | 20:00h | Plaça de l'Àngel (Tortosa)
aturem lo cementiri nuclear,
ni a Ascó ni enlloc!



Concentració i cercavila fins les seus de CiU, el PSC i la Delegació del Govern de la Generalitat, per tal de reclamar mesures i compromisos ferms per aturar el cementiri nuclear.

Esdeveniment a Facebook.

CANC, Col·lectiu Anticementiri Nuclear del Baix Ebre i Jóvens de les Terres de l'Ebre

+info: CANC i Jóvens de les Terres de l'Ebre

del 20 d'octubre al 12 de novembre | Tortosa
Correllengua 2010





Dimecres 20 d'octubre: Taller de jota ballada amb La Jota a la Plaça

Dijous 21 d'octubre: Taller de jota cantada amb Artur Gaya

Dissabte 23 d'octubre:
Auditori Feli Pedrell de 10h a 12h: Taller de jota del Nord del País Valencià amb Àlex Torres "el xiquet de la Plana"

Mercat de Tortosa 12h: La Jota al Mercat

Parc Municipal 23h: Ball de Buero amb el grup de danses "El Raval"

Divendres 12 de novembre: Concert amb Pep Gimeno "Botifarra"

Esdeveniment a Facebook.

Casal Popular Panxampla, Associació Cultural 4+1 i CAL
+info: www.panxampla.org

---

dissabte 23 d'octubre | 20:00h | Cambra de Comerç (Tortosa)

 

Plataforma en Defensa de l'Ebre

El meu habitual homenatge al president Companys, de cada any, en el dia de l'aniversari del seu assassinat, torna a incloure el poema que li vaig dedicar, que vaig incorporar a la novel·la Tomàs Serra, i el bonic podcast de Jaume Llambrich. President Companys: Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!!! Visca els Països Catalans lliures!

!

A un president

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

 Lluis Companys: Hide Player | Play in Popup | Download

 El dia de la raça es va fer tristament famós durant els durs anys de la dictadura de Quico, i el seu ideari col·lonitzador i genocida cultural es va eternitzar. L'ensenyança de l'espíritu nacional dels veïns de ponent marcava els i les escolars tot l'any, i la celebració de la unitat de destí en l'universal, a través del domini d'una raça de conqueridors, s'enlairava socialment com un globus en la data d'avui. Mort el dictador sanguinari, se li ha canviat de nom i se li diu de la Hispanitat. No m'interessa gaire, ja que en sóc totalment aliè, però crec que socialment té ben poc atractiu o devoció ciutadana. Però bé, no és el meu problema, repeteixo, ja que els espanyols i les espanyoles tenen dret a tenir la seua festa en el calendari, i és cosa d'ells/es.
Altra cosa és el fet que avui borbons, peperos, psoecialistes, altres nacionalistes espanyols i feixistes d'extrema dreta celebren la seua festa amb desfilada militar inclosa. Tot i que no hi haurà enlairament racial en els discursos oficials, sí que serà ben present la sagrada unitat de la seua pàtria, independentment del que opinéssim els catalans i les catalanes, la qual cosa els importa un rave. En dictadura o en monarquia, els i les governants espanyols/es tanquen files envers el seu ideari col·lonitzador i antidemocràtic.
Ara no hi ha una dictadura a l'estat, però sí que hi ha un govern que es nega a acceptar el dret d'autodeterminació del poble català. També un govern i uns/es membres d'un tribunal suposadament constitucional que retallen impúnement el text estatutari aprovat per la ciutadania catalana, i el deixen en paper mullat, tot i que han estat posats a dit per dos partits nacionalistes espanyols: un autèntic EstaFatut!!! També celebren el dia d'avui amb tots els honors alguna gentola com el pepero mallorquí Bausà, que pretén tirar en orris anys d'intents de normalització lingüística a les illes Balears i Pitiüses, i irracionalment alterar el nom de la llengua de Manacor i de Formentera; els polítics aragonesos que es neguen a aprovar la llei de llengües d'Aragó que doni co-oficialitat al català amb aquest nom; la colla corrupta de Camps/Zaplana/Font de Mora (com pot haver un conseller d'ensenyament així!!!), amb els seus criteris lingüístics perversos i la seua afecció a l'enriquiment personal; els Ciudadanos (sortosament en vies de desaparició i més barallats que els independentistes, i això ja és dir!!!) i  la Díez, la ultra més antieuskaldun i anticatalana de les que es fan i es desfan; polítics racistes com l'Albiol i la Camacho, que poden difondre lliurement aquest ideari inhumà i irracional, sense por a ser il·legalitzats!!!; la colla  espanyolista left-wingers (diem-ho en la llengua internacional, ells que tenen superades les nacions!!!): els Guerra, Bono, Ibarra, Chacon, Corbacho, que certifiquen que el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d'esquerra... És el seu dia, què hi farem? En les celebracions oficials s'ompliran l'estómac amb caviar i altres delicatessen, gràcies a les arques que col·laborem a omplir, i de quina manera, des dels Països Catalans. I gastaran tot el que voldran i més amb desfilades pomposes pròpies d'èpoques militaristes i de feixos i fletxes.
Mentrestant, a l'Ametlla de Mar (Baix Ebre), els caleros i les caleres votaran per expressar la seua opinió sobre el futur nacional català en llibertat. Allí hi serem, per donar suport a un nou poble català que vol expressar-se lliurement. Està plovent gats i gossos, com diuen els anglesos...
Diguem no als que ens empresonen com a poble. Els espanyols i les espanyoles mai no escoltaran, escoltem-la els catalans i les catalanes: Diguem no... Nosaltres no som d'eixe món, amb veu de Raimon!!!
http://www.youtube.com/watch?v=ioUTBL3dlnw

Ja ha passat la diada de l'11 de setembre, enguany molt especialment marcada per la sentència política del Tribunal constitucional que retallava parts importants de l'estatut que va aprovar el poble de Catalunya, el nostre Parlament i, fins i tot, les Corts espanyoles. Un estatut que l'Artur Mas i ZP ja s'havien encarregat de deixar-lo ben cepillao, usant l'expressió del polític espanyolista del PSOE, Alfons Guerra.
També una diada marcada per la multitudinària manifestació d'Òmnium cultural, celebrada durant el mes de juliol. Un crit pels carrers de Barcelona, una reivindicació marcadament independentista, un cansament esgotador de l'opressió espanyola i les seues malifetes... Mai abans tants catalans i tantes catalanes havien sortit al carrer amb un crit tan unànime i reivindicatiu. Espanya ha cansat i cansa, ha esgotat i esgota fins i tot aquells que no tenien l'anhel independentista com a prioritat.
Han sortit tot un seguit de plataformes independentistes que s'articulen al voltant d'un ideal: la independència nacional, sense embuts. Més de mig milió de conciutadans ja han votat a favor de la independència en les consultes populars celebrades en nombrosos municipis del principat, malgrat la poca predisposició dels partits predominants al país i la  propaganda periodística contrària als principals rotatius regionals.
Malgrat tot això, no s'aconsegueix articular una força independentista que aspiri a ser el veritable pal i paller de la política catalana en els propers quatre anys. Es repeteixen els sectarismes i els antagonismes d'antany, accelerat per l'habitual ànsia pel poder. Em senta tan malament veure persones que admires, que comparteixen ideal, i que es tiren els plats al cap constantment. Davant d'una Espanya tan opressiva i horrible com és l'Espanya de sempre (no només l'actual, sempre ho ha estat, de dreta o d'esquerra...), no ens podem permetre aquestes trifulques que beneficien l'adversari polític, que, en aquest cas, és enemic del dret a decidir i que els Països Catalans pugui aspirar a reunificar-se i esdevindre sobirans.
Malgrat tenir carnet polític, sóc de tots, i ho repeteixo allà on calgui. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, l'Entesa de progrés municipal, i tota la resta de grups independentistes mereixen el meu suport, i col·laboraria amb ells quan calgués. Ja n'hi ha prou!!! Jo no entenc de tacticismes, ni documents que no entén ningú!!! Jo vull la independència nacional, per això treballo, i demano a tots els grans responsables polítics que facin el favor de deixar els egos a casa i facin una candidatura independentista unitària. Puigcercós o Laporta, Carretero o López Tena, Uriel o Carles Mora, Carod o Víctor Tarradellas... tant se'm dóna. Com a català vull tirar d'un vaixell comú i anar a votar una força guanyadora i rupturista que m'alliberi d'Espanya d'una vegada i per sempre. I vull anar amb les màximes condicions, és a dir, tots plegats...

Aquesta nit el sopar de la federació regional d'ERC se celebra a Campredó. Concretament, a l'hotel-restaurant l'Ardiaca, situat al límit del nostre terme, ara convertit en entiat municipal descentralitzada.
Les persones vinculades a ERC-Campredó creiem fermament en la unitat independentista, i tenim lligams emocionals amb totes les formacions que lluiten per l'alliberament nacional. La nostra vinculació a unes sigles queda en segon lloc, ja que la vinculació important és amb la catalanitat, l'essència de la nostra activitat pública.
Tenim uns dies plens d'activitat al voltant de la diada nacional. A Campredó serà una mena de fita històrica: sopar d'ERC-Ebre, conferència institucional de l'amiga Neus Arasa (llicenciada en història de l'art per Lleida), fideuà popular amb activitats musicals (organitza l'associació Campredó jove), campanya pro-estelada. Sens dubte, un dia per recordar que la lluita per la independència està en un primer pla de la societat campredonenca i catalana.
ERC, com a partit, ha aconseguit fites importants per Campredó. La restauració del patrimoni templer ha estat la cirereta d'un pastís ampli i engalanat. Hem aconseguit que el govern català endeguès les obres del nou col·legi, sota el mandat de la consellera Marta Cid, i acabar amb anys de desídia i desinterès amb les torres templeres, que les havien deixat en un estat ruinós. Estem molt satisfets d'aquestes gestions polítiques. Posteriorment, des de la regidoria de cultura de Tortosa, que dirigeix el regidor republicà Ricard Forés, s'ha tirat endavant el projecte d'interpretació de la torre de Font de Quinto... També les conselleries d'ERC (governació, cultura i turisme) ens han recolzat en tot moment en l'organització de les fires Mestràlia i C@ampredo.net, dos esdeveniments importants de la població. La delegació d'esport ha col·laborat amb el nostre poble amb la cessió de lots de pilotes de futbol i de bàsquet, i amb l'adquisició d'unes cistelles per promoure el bàsquet escolar. Recentment, la conselleria de governació ha aconseguit que el govern català aprovi l'entitat municipal descentralitzada, que ens obri nous horitzons. El Conseller Ausàs ha reafirmat el seu compromís amb Campredó. El nom d'ERC va unit durant els darrers anys al de les més importants fites històriques i culturals del nostre poble.
Tot un bagatge polític important, que hem aconseguit durant els darrers anys. La secció local d'ERC-Campredó estem molt motivats i amb treball diari, que ens porta a tirar tota mena de projectes i a donar vida a moltes associacions. Des de la nostra plataforma cultural-política, Soldevila, treballem camps molt diversos i tenim estrets punts de col·laboració amb l'AMPA i l'Associació Campredó jove, amb les quals compartim horitzó i estem al mateix vaixell: amistat, col·laboració i projecte de dinamització social i cultural comú.
Agraïm la motivació per Campredó que han tingut i tenen els dirigents d'ERC com Lluís Salvadó, Albert Salvadó, Carles Pasqual, Jordi Gaseni, Jesús Auré, Ricard Forés o Xavier Vega, entre molts altres.  
Aquesta nit els i les membres de Soldevila participarem a la marxa de torxes per la independència que organitzem amb 10 associacions del territori, i que sortirà a les 20 hores del Castell de la Suda de la veïna ciutat de Tortosa. Després, a sopar a l'Ardiaca, durant el qual segur que concretarem nous projectes que beneficiïn Campredó.
Visca la terra!!! Visca la diada nacional!!! Visca els Països Catalans lliures!!!

Enguany tindrem la diada nacional de Catalunya més activa de tota la nostra història al poble de Campredó (Baix Ebre). Divendres 10 de setembre, els i les membres de l'Associació Cultural Soldevila participarem en la Marxa de torxes per la independència que organitza la Comissió 11 de setembre de les Terres de l'Ebre, de la qual som membres, i que tindrà lloc a partir de les 20 hores al Castell de la Suda de la veïna ciutat de Tortosa. Convidem els campredonencs i les campredonenques, i la resta d'ebrencs i ebrenques, a participar en un acte festiu-reivindicatiu que està consolidant-se any rera any.
A les 22 hores, la secció local d'ERC organitzem enguany el tradicional sopar de la federació ebrenca d'ERC, que tindrà lloc a l'hotel-restaurant l'Ardiaca del nostre poble. És una fita important per als independentistes campredonencs, en un moment d'eufòria amb l'aprovació per part del govern català de l'Entitat municipal de Campredó, que ens obre noves possibilitats com a poble.
Dissabte 11 de setembre, també participarem en el vermut popular que organitza la secció tortosina d'ERC, enguany a la zona de Ferreries, a partir de les 12 hores. Un acte ja consolidat, cada any canviant d'ubicació, que demostra el progrés d'ERC al municipi tortosí.
Després assistirem a la conferència institucional que organitza el Consell Assessor de Campredó en motiu de la diada. És el primer cop que té lloc aquesta celebració, i ens en congratulem. Comptarà amb la presència de Neus Arasa, campredonenca i llicenciada en història de l'art per la universitat de Lleida, amb la qual vaig coordinar far uns anys el llibre d'història Campredó orígens i actualitat.
A les 14 hores, participarem activament en la fideuà popular que organitza l'Associació Campredó jove, que comptarà amb parlaments i actuació de grallers. Felicitem els amics de Campredó jove per aquesta iniciativa festiva i patriòtica, i continuarem col·laborant amb ells en multitud d'activitats ja que estem en el mateix vaixell campredonenc: cultura, festa, país, bona relació entre associacions, amistat personal...
Val a dir que  hem tirat endavant la campanya Penja l'estelada a Campredó per l'11 de setembre, i hem obert un grup del feisbuc al respecte. És important que davant de tota l'activitat catalana al voltant de l'11 de setembre al nostre poble quedi reflectida pels colors de la senyera amb l'estel roig regnant...
Durant aquests dies recordarem la figura de Josep Oliver de Boteller, comte de Campredó, que va morir en la històrica data de l'11 de setembre de 1914 mentre defensava la ciutat de Barcelona de la invasió de les tropes borbòniques del nefast Felip V, exemple de rei espanyol.
L'oferta reivindicativa d'aquesta diada nacional també passa per l'acte institucional que organitza la delegació del govern a les Terres de l'Ebre, que tindrà lloc divendres dia 10 a les 19 hores, a la qual també assistirem els membres de Soldevila. El dia 11, a les 10.30, també hi ha una interessant conferència institucional a l'emd de Jesús, que impartirà l'amiga Mònica Sales, llicenciada en filologia catalana per la URV i especialista en folclore. I, per suposat, també se celebrarà la tradicional penjada de l'estelada al cim de Caro per part de la secció local d'ERC de Roquetes. Un acte al qual assistim cada any, però que aquest any ens serà difícil ja que no podem estar a dos llocs al mateix moment. A la tarda, pensem assistir a la penjada de bandera al pont d'Amposta que organitza l'ajuntament, i després a veure la ballada de sardanes a la plaça del mercat. També hi ha nombroses activitats reivindicatives a Deltebre, Alcanar i Amposta, organitzades per grups independentistes com Maulets o el Casal Aixumara. Al web de la Comissió 11 de setembre i al del Casal Panxampla podeu trobar tota la informació al respecte.
Tot un seguit d'actes per reivindicar els Països Catalans com a nació i per consolidar la nostra identitat...
Visca els Països Catalans lliures!!!