És un acte important per a la consolidació del projecte independentista a les comarques centrals dels Països Catalans.
Us hi esperem a totes i a tots!!!
Lletres ebrenques
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS AFINS
BLOCS ANTIHOMOFòBICS
BLOCS CAMPREDONENCS
BLOCS D'AFIRMACIó CATALANA I DE COMBAT
BLOCS DE CATALANS RESISTENTS A LA FRANJA DE PONENT
BLOCS DE CATALANS RESISTENTS A LES ILLES BALEARS I PITIüSES
BLOCS DE CATALANS RESISTENTS AL PAíS VALENCIà
BLOCS DE LLENGüES ESTRANGERES
BLOCS D'INFORMACIó I REFLEXIó POLíTICA
BLOCS EBRENCS
BLOCS LITERARIS
CANALS YOU TUBE
CLUBS ESPORTIUS NACIONALS
EDITORIALS ILERCAVONES
EM TROBAREU A:
ENSENYAMENT I FORMACIó
ESCRIPTORS DELS PAïSOS CATALANS
ESTUDIS ARQUEOLòGICS I HISTòRICS
FORMACIONS POLíTIQUES NACIONALS
GRUPS MUSICALS EBRENCS I CATALANS
INFORMACIó PERIODíSTICA DELS PAïSOS CATALANS
LA CATALANITAT ARREU DEL MóN
MISCEL·LàNIA DE POLíTICS CATALANS
PAïSOS CATALANS
PATRIMONI EBRENC
POBLES EBRENCS
PORTALS D'ESCRIPTORS EBRENCS
PORTALS LITERARIS EBRENCS
PREMSA EBRENCA
PROGRAMA LLETRES EBRENQUES (96.0 FM)
TURISME
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
independentista És un acte important per a la consolidació del projecte independentista a les comarques centrals dels Països Catalans. Us hi esperem a totes i a tots!!!  Quan se'ns en va un personatge tan gran, ens deixa una sensació de buidor profunda. Se n'ha anat Antoni Tàpies, un dels grans pintors i escultors del segle XX i un català universal. M'agrada l'art, però no podria fer una crítica acurada de la seua obra, òbviament. El meu Antoni Tàpies passa per un estil i un ideari ben especial: el cartellisme, un gènere on va ser un gran mestre. Tot un artista compromès amb el país que va saber exterioritzar el seu talent en la defensa tothora de la nostra estimada cultura catalana. Cartells sobre l'estatut, sobre el fet cultural català, retraten Tàpies com un gran artista nostrat, que no va voler viure aliè a la cultura de la terra que li havia vist nàixer, sinó que s'hi va comprometre amb totes les forces. Com a lluitador antifranquista i militant del PSUC va participar al tancament d'intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià el 1967, la Caputxinada, també va tenir part activa contra el procés de Burgos de 1970. Un artista al qual se li ha reconegut en vida la seua vàlua i se li ha transmès l'estima ciutadana.També el meu Tàpies passa per la visió surrealista del món a través del seu art. Un món artístic que carrega de simbolisme, que fa un repàs d'allò que som i una anàlisi acurada de la societat nostrada. I el record d'aquest gegant de l'art em fa anar enrere en el temps i em vénen a la memòria grans representants de l'art i la literatura surrealista i conceptualista: Joan Salvat Papasseït i els seus cal·ligrames, el gran Joan Brossa, exemple de patriota, el pintor Joan Miró, mestre de tots plegats. Tres Joans i un Antoni que han mostrat un gran savoir faire artístic i que han estat fidels al país tostemps. L'altre meu Tàpies passa pels artistes ebrencs que més he estudiat, l'escultor ampostí Emili Bonet i el pintor impressionista campredonenc Francesc Llop. Amb la biografia d'aquestes dos figures m'he apropat al fenomen artístic i he begut del seu art. Tot i ser artistes diferents, tots ells es mouen per la passió, el moviment, el simbolisme, la recerca de la bellesa i la representació d'allò que els envolta amb format distint. El fet innat de ser artista els uneix, uneix generacions i estils envers la creació d'art. El Tàpies que ha pintat el Barça i Catalunya, que ha esdevingut un dels pintors més importants del segle XX, dintre de la saga de gegants pintors catalans o afincats a la terra. Picasso, Dalí, Miró... Tàpies. Durant aquests dies podem llegir un munt d'apunts biogràfics seus arreu, també crítiques artístiques entorn de la seua obra i descripcions agosarades d'aquells que el van conèixer de prop i saben parlar magistralment del seu llegat. El més important és el reconeixement profund que ha deixat dintre de la cultura catalana. Són dies de dol català, artístic i humanista.  Avui s'acaba la partida entre la Chacón i el Rubalcaba, la qual ha estat marcada pels brots d'espanyolitat profunda de la política d'Esplugues. Per tal d'aconseguir suport ha estat més papista que el Papa i, fins i tot, s'ha posicionat en nom de tot el seu partit totalment a favor de l'espoli fiscal a Catalunya. Els Castells-Tura-Geli-Maragall han estat tirats a la claveguera sense contemplacions. El Viva el Rey Viva España, famós crit chaconista, ha imperat tothora. El guanyador de la partida m'importa ben poc. Fins i tot crec que si guanya Donya espanyola sortirem guanyant ja que l'espai catalanista d'esquerra quedarà més definit ja que l'espanyolització del socialisme català serà fulminant, amb la consegüent liquidació ràpida de les veus discordants. Em preocupa molt més l'arrogància i manca de treball de bona part de la classe política, i no a nivell d'alts càrrecs a les grans ciutats. Com a exemple, ja és vox populi el tracte dolent (per dir-ho d'una manera suau) que un polític important d'una ciutat ebrenca dóna a tot aquell que no és de la seua corda. Ridiculització extrema de l'oposició, actuar amb barroeria davant la part de la ciutadania que no li és afí, ús i abús del mòbil en tots els actes públics quan parlen els altres interlocutors... són tàctiques que s'allunyen d'allò que pretén demostrar tenir: educació, bons modals, capacitat de diàleg, moderació... Són radicals els altres, però: hi ha cosa més radical que està jugant amb el mòbil mentre parlen companys de taula o d'acte i passar completament d'ells? Hi ha cosa més radical que menysprear el rival polític cada cop que obri la boca? I hi ha cosa més radical que ridiculitzar el ciutadà preocupat per un problema determinat que ha sortit al municipi? Aquests són passius que s'ha guanyat aquest important polític que està fent carrera per institucions messeta endins on ningú sap si es treballa gaire i tothom sap que es cobra força. També em preocupa el fet que al Molt Honorable president Montilla l'hagin endollat al cementiri d'elefants, la mateixa i esmentada institució de messeta endins. Ha estat alcalde de la seua població, president de la Diputació barcelonina i president de la Generalitat. Com es pot motivar aquest home en una institució on no se sap ben bé què s'ha de fer? I la motivació és crucial en política i en totes les professions. Senzillament, decebedor. Sempre he respectat la figura de tots els presidents de la Generalitat, però calia fer aquest pas com a mostra que els polítics necessiten tenir un salari? També l'Honorable Saura hi ha fet. Un altre exemple que mentre hi ha cacaus, i grossos, ningú no es jubila! Finalment, m'entristeix constatar que moltes poblacions petites no tenen ni activitat política ni social. Són governades per persones mal preparades i sense cap capacitat de treball en cap àmbit. Han rebut el suport ciutadà per res. Aquesta incapacitat per fer cap tipus d'activitat paralitza totalment la societat. I no és qüestió únicament de la crisi i la manca de recursos econòmics. Primerament que les poblacions afins al règim reben dotació econòmica ja que, malauradament, impera la política de pago els meus (i és qüestió de totes les formacions polítiques...). Personalment, i en època dura econòmicament, estic posat en un munt d'associacions i estem treballant amb un munt d'activitats amb pressupost zero, o menys zero, que suposa que paguem de la butxaca nostra. A la darrera Assemblea d'Òmnium vam presentar el balanç de tot un any, amb una gran actitivitat sociocultural, i amb més d'una vintena d'actes que no costaren absolutament res. A Fira Campredó, des de Soldevila, estem posant la imaginació per continuar el nivell d'activitats amb l'ajut de molta gent que no cobrarà res. Tot això contrasta amb la paràl·lisi total que es viu des d'institucions municipals que saben gestionar ben poc i aprofundeixen en la nul·la vida social ciutadana. Guanyen en vots, què hi farem?  A principis del segle XX el veterà periodista Sinesi Sabater va publicar al periòdic La Verdad (propietat del totpoderós polític conservador Teodor González) un article amb el nom que encapçala aquest apunt, un dels paràgrafs significatiu del qual ens situa de ple en l'ideari del secessionisme tortosí : Es costumbre inmemorial entre los que hemos nacido en Tortosa que al preguntársenos por quien quiere que sea de donde somos, o mejor dicho, que somos, contestemos sin vacilar: Tortosinos, no obstante de ser Tortosa parte integrada de la antigua Gothelania (Cataluña). Explica la historia de la ciudad de los romanos y árabes, y afirma siendo Tortosa capitalidad de reino, puesto que la gobernaba un rey y en ella también se acuñaron monedas árabes, significaba igualmente que sus moradores vivían con independencia de las demás ciudades de los reinos de Aragón y Valencia y del condado de Barcelona y eran por lo tanto, tortosinos, únicamente tortosinos. L’enquadrament adequat de Tortosa dintre del conjunt català ha estat un tema força discutit i que ha merescut tota mena d’estratègies contraposades per part dels partits polítics , a causa principalment dels poderosos interessos econòmics i polítics divergents que han imperat tothora. També ha influït molt negativament el fet que gairebé la totalitat dels diaris tortosins i catalans de finals del XIX i principis del XX eren premsa de partit, per la qual cosa molts d’aquests rotatius varen utilitzar el sempre controvertit fet diferencial tortosí per treure’n un profit polític. Els espanyolistes tortosins - posats a fer d’historiadors amateurs– demostraven una simplicitat absoluta quan basaven la seua gairebé única argumentació en el fet que el sentiment separatista tortosí respecte de la resta de Catalunya tenia l’origen en els drets que els va atorgar el comte Ramon Berenguer IV després de la conquesta de la ciutat l’any 1149, en el moment històric que s’ha anomenat l’autodeterminació medieval tortosina. Mai no els va interessar plantejar-se el fet que l’administració política d’uns vuit segles enrera res no tenia a veure amb el concepte modern i actual que es té de les funcions que ha d’exercir un estat de dret, un terme molt més recent i que entraria en clara oposició amb les reglamentacions polítiques típicament feudals. No ens ha de sorprendre aleshores que en tot moment acceptessin amb joia el fet de formar part d’una Espanya unitària de total hegemonia castellana, la qual tenia com a amenaça més ferotge les minories nacionals perifèriques i les seues llengües vernacles. Personatges molt influents en la vida cultural tortosina de principis del segle passat, pel seu prestigi intel·lectual i la seua notable feina literària i cultural (Ramon O’Callaghan, Frederic Pastor i Lluís o Josep Foguet) varen publicar molts articles i alguns llibres amb la idea intrínseca de negar la catalanitat de Tortosa mentre mitificaven la història particular de la ciutat, justament en un moment de greu crisi identitària espanyola després de la pèrdua dramàtica de les darreres colònies americanes i asiàtiques el 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) enfront del totpoderós exèrcit dels Estats Units, que va provocar en canvi un tancament de files en la seva defensa més acèrrima per part de la intel·lectualitat dretana i de dirigents conservadors tortosins amb tant de poder social i polític com l’alcalde Teodor González. Un exemple perfectament il·lustrador d’aquest corrent que va fer forat ràpidament entre els alts dirigents de la societat tortosina el tenim amb l’edició d’un número especial de la revista cultural Tortosa Ilustrada, en el qual l’aleshores alcalde Antoni Kíes, alguns promotors culturals i els màxims mandataris eclesiàstics i agrícoles de la ciutat van lloar i homenatjar Espanya i els soldats espanyols que havien de lluitar contra els americans per salvar els territoris colonials d’ultramar, mitjançant poesies plenes de fervor patriòtic espanyolista i tota mena d’articles patriòtics que poden quedar resumits perfectament amb el vers del poeta Josep Querol Beltri: ¡Viva España y su honor ! ¡Mueran los Yankees! Aquesta reacció de bona part de la intel·lectualitat tortosina entra en clara contradicció amb l’actitud que van tenir des de Barcelona estant les veritables patums de la cultura catalana, que es posaren a qüestionar obertament tant la política ultramarina madrilenya que havia portat a la fallida colonial com el seu esperit centralista que ofegava l’economia de les regions perifèriques. L’orgull de ser tortosins i un paranoic esperit d’autodefensa els engendrava una dèria proteccionista que els feia veure dimonis arreu que tothora procedien de la part nord d’aquesta frontera geogràfica i dialectal que forma el Coll de Balaguer, a l’estil de no se puede consentir que a título de catalanizadores, nos vengan de fuera a destortozinar y por ende a despañolizarnos en nuestros más caros sentimientos; alhora que asseguraven que eren molts els ciutadans que no tenien cap vergonya a assumir públicament la seua manifesta tortosinitat, i res més que això : Verdad es que, aún en estos días entre los sencillos y respetables labriegos dedicados al cultivo de nuestra fértil y hermosísima vega, hállanse personas que han conservado puras sus venerandas tradiciones, sin haber bebido las corrompidas y corruptoras aguas del afectado modernismo. Y si se les pregunta si son catalanes, aragoneses o valencianos, responden negativamente afirmando tan sólo que son hijos de Tortosa y nada más. Esta contestación si se estudia con la detención e imparcialidad debidas, no puede en manera alguna considerarse sino como una manifestación espontánea e ingenua de cierto espíritu de independencia, que a pesar de las muchas y variadas vicisitudes experimentadas en el transcurso de los siglos, no ha llegado a ser borrado del noble corazón de estos hombres que, por haber nacido y vivido en cantón tan insigne, apellídanse siempre y con santo orgullo, verdaderos hijos del mismo. Tanmateix, l'autonomisme ha caigut en un veritable atzucac des del fracàs estrepitós de la reforma estatutària. El pacte ZP-Mas va enterrar l'estatut i les possibilitats de relectura de l'estat autonòmic. Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'estatut? A part de la greu crisi econòmica que atravessa el país, la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades. L'espoli econòmic que patim és un dels drames nacionals. La política imperant des de la transició amb l'anomenat cafè per a tots ha suposat una sagnia financera inassumible des de Catalunya. Sense un estat propi, ni la cultura de l'esforç ens permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena al país, i un estat que mai no ens ha entès. A més, en un món globalitzat la catalanitat roman feble davant de les estructures perennes d'un estat tants cops advers als nostres interessos ciutadans i nacionals. Ens encaminem cap a la celebració d'una Conferència Nacional Catalana per l’Estat Propi , amb l'ideari de construir una majoria social favorable a la constitució d’un Estat català i rebre el suport internacional al respecte. Una Conferència importantíssima que ha de tenir lloc el 30 d'abril a la capital catalana.
A les Terres de l'Ebre s'ha constituït l'Assemblea nacional catalana a nivell comarcal i en diferents poblacions. L'11 de febrer se celebrarà un acte public a l'auditori de Tortosa. Som les comarques cruïlla dels Països Catalans, el territori amb més alt nivell de catalanoparlants, i amb una població amb una creixent consciència nacional, tal com es demostra tant en resultats electorals com en l'ús lingüístic oral i escrit i en la nostra constant reafirmació catalana. L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col·laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament.
 El filòsof nacional, Pep Guardiola, va instaurar la cèlebre frase: si ens aixequem d'hora i ens posem a treballar, serem imparables, la qual ha esdevingut tota una mina per al Crackòvia. Recentment ha tornat a dir una frase per a la reflexió: el futbol és només un joc i l'hem d'entendre com a això. En el dia d'avui els barcelonistes hem tornat a carregar-nos d'eufòria. Hem fet fora el màxim rival de la Copa del sogre del pressumpte prince of thieves. I ja van un munt de competicions en pocs mesos en les quals han quedat eliminats pel Barça!!! A mi m'encanta parlar de futbol i escriure sobre el meu Barça: les jugades de Messi, la professionalitat i educació de Guardiola, el debut dels del planter, les lloances de la premsa internacional, etc. També m'he horroritzat, literalment, davant de la imatge que donen per allí dins a la messeta. Un Florentí sense nord que ha deixat el club en mans d'un hooligan malcarat, exemple de l'antiesportivitat, la covardia i la provocació. I podríem parlar de l'angelet Pepe, de la mutació de personalitat que ha tingut Casillas (incomprensible...) o de les decisions arbitràries de la justícia esportiva: Tito Vilanova al mateix nivell de culpabilitat que el qui li volia treure l'ull, Pepe sense càstig... Tot això és no-res. Son errades o encerts d'un simple joc, com deia Guardiola. Són comentaris que ens permeten xerrera i alguna discussió al bar o mentre esmorzem, que d'alguna cosa s'ha de parlar. La crua realitat té nom i cognom el dia d'avui: Paco Camps. La crua realitat és que ha sortit impune i que encara se li ha de demanar perdó. La crua realitat és la frase que repetia tanta gent aquest matí: i ara absoldran Matas i Urdangarín. És a dir, la confiança nul·la de la gran majoria de la població en què es faci cap tipus de justícia davant dels poderosos. I això sí que és tristíssim... Pepe fa animalades dintre del camp, però és un futbolista que no ha de dirigir les nostres vides, com tampoc el malcarat portuguès. El fet veritablement lamentable és que els endolls, els negocis tèrbols quedin premiats per l'anomenada justícia. I segueixen les parladuries de la gent: els han omplert les butxaques als jutges!!! Jo no sé si han omplert les butxaques, només sé que aquesta sentència m'ha deixat una sensació de total impotència. Així que les disputes de futbol, les queixes ridícules sobre villaratos (enguany no en parlen dels àrbitres, ja que tenen escàndol partit sí partit també...), les sortides de to i imatge negativa del malcarat portuguès o les trepitjades del defensa exbrasiler brut són absolutament no-res si comparem amb el que suposa l'absolució de l'ex-Molt Honorable valencià. Com AlCapone que sortia sempre impune... Ara a restituir-lo al càrrec, a indemnitzar-lo moralment i econòmicament, i amb una tercera frase popular del dia: que el facin ministre d'economia i que li comprin uns vestits per al seu dia a dia. Aquests dies he endegat la col·laboració personal amb el Diari Gran del Sobiranisme. Aquí teniu l'enllaç: http://diarigran.cat/?p=3549  Durant gairebé tres dècades la classe política catalana va quedar dividida entre seny i rauxa. El seny era l'aplicació del peix al cove, el fet de retirar de la primera línia política qualsevol catalanista ferm. Calia entendre's amb Madrid i votar-los tots els pressupostos, si eren de dreta. Calia entendre's amb el PSOE i garantir-los que manessin. A canvi, s'aconseguia els millors projectes de finançament que es fan i es desfan. Aquell Molt Honorable que aplicava aquesta política, que va donar poder polític a exfeixistes i va carregar-se els sobiranistes, ara es manifesta com a independentista i, si ens el creguéssim, ens faria subscriure tots els seus articles als independentistes. La rauxa estava en el bàndol dels incontrolats catalanistes, també en la persona de l'altre Molt Honorable, Pasqual Maragall, el més lluny obedient que mai ha tingut un partit. Els de l'oposició eren espanyolistes de la rauxa, els espanyolistes interns del seny eren benvinguts. El segle XXI ens va portar canvi de govern i de manera de fer. Mai no em vaig sentir orgullós del tripartit, ni proper al seu ideari, perquè em sento aliè totalment a una de les branques, la dominant. Ara bé, és higiènica l'alternança al govern. Des del partit del seny va repetir-se fins a l'infinit que no era un govern legítim, quan el sistema parlamentari, ells saben més bé que ningú, permet les aliances per formar govern. També van repetir que el tripartit deixava l'autoestima dels catalans i de les catalanes molt baixa. Ara manen ells, amb Mastisores al capdavant, usant l'argot del professorat. Han retallat i retallen per l'àmbit de la sanitat i de l'educació. No han retallat i no retallen per l'àmbit de senadors, borbons, càrrecs de confiança ni Consells Comarcals (cementiri d'elefants polítics). I ahir CiU va votar les retallades, tisorades, i mil sinònims, de Marià Rajoy. Jo voldria preguntar-li al president Mas, on deixa la seua actitud política l'autoestima dels catalans? Quin català o catalana que s'ho senti pot sentir-se orgullós/osa del seu govern? El tacticisme i la varietat geomètrica porta a la tàctica del peix al cul, en aquest cas. I anava a usar una expressió que pot tenir un sentit homòfob, per la qual cosa em guardo, però que es pot entendre perfectament sense enunciar-la. Aquell Molt Honorable Pujol, amb la justificadora esposa com a advocada del diable, que l'any 1999 va preferir en la nit electoral el pepé a ERC (una ERC encapçalada per un militant seu en l'actualitat), torna al lloc de sempre, al joc de les aliances amb aquells que més mal ens fan i més mal ens volen. On és el notari? On és el seny i la responsabilitat? A cal Notari no coneixen Marià Rajoy. CiU ens l'ha tornada a jugar, això sí, per un pacte fiscal que serà el millor dels que es fan i es desfan (en dos mesos, no hi haurà un ral...). I una altra, els irresponsables i radicals són els altres... Avui ni la premsa afí els donava suport, Basté com a exemple... I mira que sempre han tingut un exèrcit periodístic que els ha rigut totes les gràcies i que els ha fet costat en tot. Recordem allò de l'independentisme imbècil, que el periodista de partit, Francesc Marc Àlvaro, va dedicar als qui creuen en estratègies diferents als de CiU. Vergonya, senyores i cavallers, vergonya.... Vergonya, CiU, vergonya... Vergonya, president Mas, vergonya....  La relació amb Espanya és una cosa que em cansa i cansa. Hi estem donant voltes i voltes per no treure'n res. Jo no crec que hi hagi cap polític català que confiï en què pugui treure res de positiu de la feina feta al Congrés o al Senat, cambra que hauria de sofrir la retallada total. Ni tan sols els i les espanyolistes, els i les quals són plenament conscients de l'atzucac total on està la política catalana. Molt s'ha parlat de l'error estratègic d'ERC quan va investir el Molt Honorable José Montilla, actual senador (gran feina farà!!!). Jo,en canvi, no puc diggerir el fet que gràcies a CiU el pepé tingui el màxim poder polític en aquest país. Els han situat a ajuntaments, diputacions, consells comarcals. Membres d'un partit que havia impugnat l'estatut, que ha estat el responsable de la humiliació col·lectiva que vam rebre del tribunal constitucional (anava a dir prostituït, senzillament espanyolitzat). Ahir mateix, al vídeo d'ômnium cultural, Pep Guardiola en feia referència clara: quatre persones decideixen contra la voluntat de tot un poble. La seua democràcia és directament proporcional al seu criteri fiscal. De nou, el pepé ha ninguneado CiU durant la sessió d'investidura. Els ha dit que són no res. I no me n'alegro. Políticament podríem donar-los molta canya, però a mi m'ha produït una sensació de pena immensa. Per què, que diu aquell!!! Per què senyors/es de CiU permeteu que l'espanyolisme estigui arraigat políticament als nostres ajuntaments i institucions més properes? Heu entès com us han tractat? No hi haurà resposta ni solució, continuareu atiant l'odi contra les formacions catalanistes i intentant aquest peix al cove que aquest cop s'ha quedat nedant a la sèquia. També vaig sentir ahir el Molt Honorable Artur Mas (per fer broma, dintre l'argot del professorat, Artur MasTisores). I em va tornar a causar pena. Les seues paraules eren l'espill de l'atzucac. I he escoltat el Conseller Mascollell, i més atzucac sota l'ombra de la lamentable (per ser suaus) Helena Salgado (em callo tot el que opino). I totes les frases que aniria escrivint seria repetitiu i repetitiu. Espanya ens roba i Espanya no ens vol. No cal donar-li més voltes. Ni econòmicament, ni políticament, ni culturalment, ni sentimentalment... la relació amb ells és nefasta. Molts/es de nosaltres volem marxar, tots/es ells/es no ens volen. Òmnium cultural acaba de fer cinquanta anys, una trajectòria realment destacable. L'entitat va nàixer durant la dictadura franquista, en un moment molt difícil per a la catalanitat en què s'empresonava aquell que aixecava la veu catalana. Un grup de burgesos-mecenes van voler dedicar part dels seus estalvis a la promoció del català, patrocinant el famós bibliobús que portava llibres i cursos de català arreu del país. Era moment d'alt voluntarisme quant a la promoció del català i el seu salvament. El franquisme va claussurar durant 4 anys l'activitat, període que curiosament va coïncidir amb l'arribada al Consejo del reino del tortosí-franquista Joaquín Bau. La preservació de la simbologia franquista a Tortosa és inexplicable i un deshonor per a tots els qui patiren la repressió franquista o van ser assassinats/des. Era època de l'esclat de la Nova cançó, d'himnes que feien despertar consciències, gallinetes que havien de tombar estaques perquè nosaltres no èrem d'eixe món. Es va crear el premi de novel·la Sant Jordi i la nit de les lletres catalanes, amb el consegüent premi d'honor, la nit de Santa Llúcia. Llengua, cultura, país... era i és el lema. Durant els darrers dies, i arreu dels nostres pobles, hem pogut veure el vídeo que ha emès TV3 per tal de fer un repàs a la trajectòria d'Òmnium. També s'ha editat un llibre del cinquantenari, en el qual tot un seguit de catalans parlen del seu moment Òmnium. Durant el vídeo comprovem bona part de les contradiccions de la catalanitat. Ens trobem amb personatges com l'expresident Lluís Millàs, que sembla com el cacic de torn que s'hauria quedat al càrrec in secula seculorum, com si l'entitat fos seua, i que manté l'odi permanent contra els qui li van prendre! Això d'apoderar-se d'alcaldies i institucions sembla ben típicament català. També trobem anticatalanistes furibunds com Xavier Sardà, que recorda que malauradament part dels seus impostos se'n van a Òmnium, cosa que té fàcil contesta, part dels meus, també malauradament, se'n van als borbons, a pagar sous de senadors/es i a crear infraestructures inútils en territoris on se'ns odia. L'emissió de TV3 té, però, algun punt criticable, com el barcelonacentrisme que demostren, està clar que en aquest país hi ha gent que no veu més enllà del Llobregat. També la dosi política que donen als dos partits majoritaris, la qual cosa no comprenc. El llibre conté frases cèlebres de suport i reconeixement a l'entitat per part de grans personalitats, de part ebrenca comptem amb la veu del poeta i amic Gerard Vergés, qui recorda el paper jugat per Òmnium durant els primers anys. Un paper, justament, que els interessos polítics de la transició van minvar. Va renàixer el pactisme, va reviure el peix al cove. I els pactes amb Madrid eren més importants que la catalanitat per a alguns partits poderosos. Com a persona vinculada a Òmnium, també he tingut els meus moments Òmniums, i els he de dir en plural ja que tenen importància per igual. El primer moment Òmnium el vaig compartir amb la meua dona i els meus fills quan membres de la direcció central van convidar-me a entrar-hi i em va fer una il·lusió tremenda, ja que era un lloc on el meu tipus d'activitat sociocultural tenia cabuda. M'ho vaig agafar amb el màxim interès. El segon moment Òmnium el visc al costat de Dolors Queralt, l'actual presidenta a Terres de l'Ebre, i companya de viatge en un munt de projectes literaris i culturals, amb la qual ja hem tirat endavant nombroses activitats catalanistes que han revifat Òmnium, i que m'ha permès conèixer altres membres de la Junta que m'estimo com Jordi Duran, Aitor Pérez, i altres. El tercer moment, va ser quan impartia la conferència Campredó dintre de la construcció nacional catalana al meu poble a redòs de l'11 de setembre, la qual m'havia preparat a consciència i era d'aquells moments públics que tothom desitja que arribin. Òmnium Cultural manté viva la flama de l'autodeterminació a partir de la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010. La discussió sobre la insumissió fiscal està damunt la taula avui dia, en un moment molt greu de les relacions amb un estat espanyol que sempre ha viscut d'esquena a nosaltres. Mantenir-se al marge de baralles polítiques és crucial. Se'ns ha de deixar treballar a Òmnium, sense manipulacions polítiques. Aquell polític o partit que vulgui controlar l'entitat, o les seus territorials, i no ens deixi fer camí, està fent molt de mal a la catalanitat. I no he escrit aquesta frase de manera innocent... Finalment, un record pels companys i per les companyes d'Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear, Obra Cultural de l'Alguer, Associació Cultural del Matarranya, Fundació Bressola i Arrels, que fan aquesta tasca impagable en favor de la llengua i cultura de la terra arreu de la nació catalana, de les Corberes al Segura, i del Cinca, amb la barca del temps, amb el vent de llevant, a l'Alguer. Ja fa mesos que, a causa de la delicada situació econòmica de la ciutadania, ens és fàcil d'escoltar tota mena de converses amb fortíssimes crítiques polítiques arreu. Tots i totes diem la nostra, i molts cops ens deixem anar pel desconcert que ens provoca tot plegat. No tenim ningú la vareta màgica que ens tregui de la crisi. Molts cops la demagògia ciutadana porta a acusar els funcionaris de tots els mals del món mundial. És curiosa la facilitat amb què molta gent es pot posar en la feina de professors, mestres, infermeres o mestres. Jo he estat autònom 18 anys, regint la meua acadèmia d'idiomes. Jo sempre dono el màxim de mi mateix, sigui treballador autònom o assalariat del departament d'ensenyament. No entenc aquesta demagògia tan gran envers els treballadors de l'administració. I,molts cops, qui parla en contra nostra és gent que fa el mínim en el seu ofici i que ho ha de cremar tot. Certament, haurien d'apuntar cap a altres bandes. si ens posem en termes polítics, el Senat o els Consells comarcals s'han convertit en veritables cementiris d'elefants, per tal d'anar soterrant polítics que han tingut poder i assegurar-los un salari ben retribuït, a la vegada que s'endolla el germà o el gendre de torn. Considero vergonyós que el PSC-PSOE enviï el president Montilla al Senat. Tothom sap la poca importància que té aquesta cambra i per a què l'usen els partits. Jo he respectat sempre Montilla ja que respecto tots els presidents de la Generalitat i els considero meus, malgrat discrepàncies ideològiques. Cal rebaixar-lo tant? Cal demostrar a la ciutadania que es pot enviar un polític a cobrar al senat, mentre se'ns demanar estrenyir-nos el cinturó en tot? Els socialistes que els agrada tant parlar de la immaduresa dels altres partits, han pensat si és madura aquesta decisió? Madura no ho sé, vergonyosa un munt!!! Una altra de les converses reines del moment són les retallades. Els qui han votat el partit governant parlen de la gestió dolenta dels anteriors, sense voler veure una crisi global. Jo no trec la culpa a ningú, ara bé el 2003 els comptes eren immaculats? Hi ha partits de dreta que han omplert d'endollats l'administració durant anys i panys, no tindran una miqueta de culpa també? Hi ha un model polític molt semblant entre els partits de l'stablishment, que ha portat a un situació sense sortida, on ningú no es pot rentar les mans. No sé si és caure en la demagògia en la que queiem tots algun cop, però jo em pregunto: sobren més mestres o senadors? infermeres o endollats dels consells comarcals? I també reivindico i em pregunto: tots els profes fan malament la feina? Els treballadors de la sanitat són culpables de la crisi? Tots els autònoms, els més perjudicats per la crisi, els que tenen menys seguretat al treball, però, tots els autònoms fan bé la seua feina? A Campredó hi ha alguns autònoms sempre al bar i amb una cervesa a la mà. Puc, o tinc dret, a jutjar-los tots per igual? tinc dret a dir que tots els autònoms fan malament la seua feina? Tinc dret a dir que es carreguen el país? No són útils els mestres, infermeres i metges? Parlem-ne, discutim-ho...
 Molt sovint hem sentit el missatge que la democràcia és el sistema polític menys dolent, i que encara no se n'ha inventat cap de millor. De vegades, quan ens enfadem amb algun comportament polític, ens encaminem sempre cap a fer la comparació directa amb els règims dictatorials. No és això, els catalans i les catalanes hem sofert greument les conseqüències dels règims feixistes, i tothom hauríem de recordar què és una dictadura. Justament, a mi em molesta moltíssim la incapacitat que hi ha entre part de la classe política catalana quant a condemnar el franquisme... crec que, malauradament, per quatre vots ben comptats. Que la ciutat de Tortosa estigui plena encara de símbols i toponímia franquista, és senzillament un insult a la democràcia i a aquells que sofriren l'exili interior i exterior, i els milers d'assassinats pel règim franquista. La democràcia no és feixisme, en cap moment la considero. Ara bé, durant aquests darrers trenta anys el funcionament dels partits polítics s'ha allunyat completament de la racionalitat. S'ha apartat gent molt vàlida dels llocs de responsabilitat i s'ha omplert les institucions de mediocritat. L'obediència al líder és la funció clau per anar escalant posicions i romandre eternament en un càrrec. De vegades les frases contundents poden semblar demagògiques, però em ratifico totalment en l'asseveració anterior. Recentment en unes actes culturals en una important ciutat de les comarques centrals dels Països Catalans, vam poder comprovar en pròpia pell, i de nou, la incapacitat absoluta i manca de preparació d'alguns/es dels que ens governen. Són fets greus i repetitius, directament proporcionals al pèssim nivell polític i a l'esmentada estructura política que afavoreix aquestes situacions. Com també és greu la tàctica de només pago els meus. Hi ha partits mestres en retallar qualsevol subvenció a quasevol col·lectiu que no els sigui afí estratègicament. Parlo amb coneixement de causa, malauradament. Recentment he viscut un espectacle esperpèntic, que encara no he paït, i té a veure amb la caça del vot electoral. M'ho havien explicat, però és veure-ho per creure-ho. I penso: què fàcils els és a algun partit forçar el clientel·lisme i aprofitar-se de diferents segments ciutadans? què fàcil els suposa recordar-los certs favors a canvi de vots? què fàcils els és jugar amb la no-ideologia de la major part de la ciutadania? Em va deixar un total sentiment d'impotència comprovar com el sistema democràtic, mal usat per determinats partits, porta al control ciutadà. Aquests partits criticaran el PCUS, antic Partit Comunista de la Unió Soviètica, i en canvi, quant al control del vot, poden actuar de manera semblant. I és inadmissible. Molts lectors em poden qualificar d'innocent, ja que fa anys que s'està actuant d'aquesta manera. Però a mi m'agrada romandre en la innocència molts cops. Durant les darreres eleccions municipals, vaig poder veure com el telèfon mòbil polític cridava al vot durant dos hores abans de tancar el col·legi electoral. És lícit? És lícit recordar l'electorat que t'han de votar? Segur que els autors em contradirien i em dirien que demanen la participació electoral, no el vot al seu partit. Siguem adults però... Els catalans i les catalanes hem vist recentment com ens tiraven en orris l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Veiem com es fan pactes veritablement incomprensibles. Molts independentistes que votaran Duran, comprovaran com el seu vot servirà per investir Mariano Rajoy. Són incoherències del sistema democràtic. A molts polítics ben establerts els molesta moltíssim el moviment dels indignats i el criminalitzen com a exemple de tots els mals. Són gent gandula i no preparada, diuen. Què s'han cregut? Doncs, cal recordar-los que de gent gandula i mal preparada les institucions n'estan plenes. Jo no sóc antisistema, ni molt menys. Ara bé, no suporto la manipulació ciutadana que fan determinats partits amb les seues tàctiques a la caça del vot, on sembla que tot val. També denuncio en majúscules la mediocritat política i l'abús que es fa en la concessió de subvencions al color propi. Tinc el plaer tothora de lloar el grup humà que hem anat creant a redós de Soldevila i d'ERC de Campredó. Em reconforta d'allò més donar una mirada a la foto que encapçala l'apunt ja que mai abans havíem aconseguit crear un conjunt tan compenetrat i amb tanta empenta i activitat. Som un grup d'amics/gues que fa cultura i fa política, la qual cosa no és freqüent de trobar en la gran majoria de poblacions o partits polítics. De fet, massa sovint ens trobem davant d'actituds dictatorials o paternalistes, amb persones al capdavant de partits que no escolten ni els seus números dos i que els molesta que obrin la boca els altres. Alguns polítics amb aquest tarannà reben el suport ciutadà-electoral. Sí, és més que evident, però per a què serveix? Son feliços d'actuar d'aquesta manera? Hi ha una utilitat pública? Aquesta actitud és sinònim de mediocritat absoluta, malgrat que la mediocritat i l'immobilisme rebi algun cop el benefici electoral. De la mateixa manera ens trobem amb líders polítics que són duríssims amb la seua militància i els seus i les seues regidors/es. Justament, em vénen al cap alguns líders polítics ebrencs, o de la veïna Tortosa, que semblen com peix dins de l'aigua quan volen demostrar el seu poder polític mentre ridiculitzen el o la membre del seu partit. Amb el meu tarannà, seria impossible que jo aguantès aquestes actituds, cosa que sembla que no importa gaire a alguns polítics comarcals. Ben al contrari, malgrat haver estat ridiculitzats en públic, continuaran fent prossilitisme del gran líder. Dintre d'ells, pensen això? És una pregunta que m'he fet molts cops. Jo no he guanyat mai ni un cèntim en politica, ni crec que el guanyi mai. Porto una vida social molt activa, que m'ha permès fer molt bones amistats polítiques amb colors diferents. No cal dir que estic parlant de Dolors Queralt de CDC i Jordi Jordan d'ICV. Dos casos excepcionals, de dos polítics brillants i treballadors, que formen part importantíssima del teixit associatiu ebrenc. Se'ls ha premiat electoralment o políticament? No, taxativament. No cal anar amb altres adverbis... Ben al contrari, algun polític amb molt poder té la responsabilitat d'haver castigat la bona gestió i la capacitat cultural i intel·lectual. En el cas dels companys de Campredó, ens trobem en un moment d'alta responsabilitat professional. Ens ompli moltíssim la feina laboral, cosa que no resta la implicació social. Apart de Damià, l'amic de tota una vida, amb qui comparteixo hores i hores de xerrades i molta estima, destaco Pepe, que té una gran capacitat de gestió i despren tothora optimisme; Roser i Olívia tenen molta voluntat i capacitat de treball; Gerard és una de les ànimes transcendents d'ERC, la qual cosa alguns no acaben de pair; Robert és el músic i dansaire, callat i eficaç, i Jordi, el nostre futur en potència... A més, a redós nostre hi ha un grup humà molt més ampli, que es va activar durant el període electoral ja que hi havia un munt de campredonencs/ques que volien veure un canvi radical en la concepció de Campredó. Un munt de persones que no els agrada gens tal com s'actua políticament al nostre poble, ni comprovar com passen els mesos amb inactivitat absoluta. Evidentment que la política porta decepcions. Hi ha qui s'ho amaga, jo mai. L'electoral a voltes premia l'immobilisme i el govern pel no fer res, literalment. En el nostre cas, va guanyar el model de poble totalment oposat al nostre ideari. Però bé, va ser decisió ciutadana, el primer cop que la ciutadania campredonenca decidia sense haver de passar per la decisió del dit del senyor alcalde de Tortosa de torn. El nostre grup ja està preparant els certàmens firals del 2012, continuem amb la difusió templera i amb activitats que agradaran moltíssim la ciutadania, preparant presentacions de llibres força importants, i difonent la figura del pintor Francesc Llop, amb el qual sempre he tingut una motivació molt especial. A més, estem implicats en altres associacions. Literàriament, i en el paper personal, també presento dos comunicacions sobre Campredó al Congrés de la diòcesi de Tortosa que se celebra a Vinaròs i Jesús durant el mes de novembre. Aquesta és la meua passió, la nostra passió... d'un grup humà que m'estimo i amb qui confio totalment. 
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera que cal aplegar-se al Puig. La Marina i la Ribera,
|
l meu habitual homenatge al president Companys, de cada any, en el dia de l'aniversari del seu assassinat, torna a incloure el poema que li vaig dedicar, que vaig incorporar a la novel·la Tomàs Serra, i el bonic podcast de Jaume Llambrich. President Companys: Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!!! Visca els Països Catalans lliures!
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |