Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
campredó |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 09:20h
Divendres 23 de desembre va inaugurar-se al temple Sant Joan Baptista de Campredó una nova edició de l'imponent pessebre de l'artista pessebrista campredonenc, Germán Machí i Castells. Va comptar de la realització del pregó de Nadal, per part de l'exrector Joaquim Blanc, i amb una magnífica actuació de la Coral Tirychae, que va interpretar cançons típiques nadalenques i adaptacions d'altres tradicionals de tots els temps. L'actual rector, Mn. Víctor Cardona, va organitzar un altre acte d'alt nivell cultural i amb la simbologia religiosa pertinent. Aquest any el nostre pessebrista de capçalera ens ofereix la imatge esvelta d'un poble baix d'un castell que ens vigila. Es recrea amb el paisatge urbà de tot un seguit de cases amb portals molt ben elaborats després d'un excel·lent treball dels detalls. Hi ha inclòs més de setanta figures que són l'espill del model de vida bimilenari i que justament aconsegueix la veritable intencionalitat de l'artista, dóna la sensació de pau, d'armonia ciutadana, de laboriositat, de pietat... S'hi ha dedicat durant més de 7 mesos per tal d'aconseguir un producte magnífic, d'alta qualitat, que demostra el seu talent i les seues possibilitats artístiques, apart de retratar les seues creences personals (que mai no han de quedar en segona fila). La visita al pessebre de Germán Machí és un dels forts nadalencs enguany, i ja va ser-ho durant tota una dècada, la dels 1990, en què va construir pessebres monumentals que causaven veritable admiració ciutadana. Campredó es va enorgullir i nodrir del fet pessebrista que ens donava prestigi com a poble i articulava al seu voltant una feina artística-religiosa de primer ordre. En les primeres edicions, aquests pessebres homenatjaven voluntàriament el patrimoni arquitectònic templer local (torre de Font de Quinto, la desapareguda i dinamitada torre de Sant Onofre, Casa del Prat), per passar després a homenatjar patrimoni arquitectònic ebrenc, tant civil com religiós. Es van construir maquetes de significatius edificis de la Terra Alta o d'ermites d'arreu de les nostres comarques, entre les quals la nostra de Solicrú. Cal remarcar que eren força concorreguts atès que rebien visitants de molts indrets de Catalunya i del País Valencià, que ja tenien Campredó ben present en l'habitual itinerari pessebrista.
Durant els darrers anys del segle passat i principis de l'actual, el pessebrisme campredonenc va rebre una forta embranzida i va assolir un merescut prestigi. Van ser uns anys de molta feina, la qual era de contrastada qualitat. Es va crear el Grup Local de Pessebristes, que va esdevenir membre d'associacions betlemistes i pessebristes d'arreu dels Països Catalans. Al poble hi havia altres pessebristes de bon nivell com l'Enric Domènec i en Ramon Marqués, i molts altres que van afeccionar-s'hi de debò. Aquest darrer, ja traspassat, era un artista amateur miniaturista i pessebrista que realitzava una feina sempre acurada i entusiasta, que s'ha exhibit en nombroses ocasions.
Tot aquest entramat pessebrista va permetre l'organització d'uns concursos de pessebres, tant per a adults com per a infants i adolescents, que encara se celebren durant les festes nadalenques. I aquest mateix bagatge va portar l'actual rector, l'amic i fenomen cultural Mn. Víctor Cardona, a encomanar una figura artística per al jardí parroquial que homenatjava el pessebre. L'autora va ser l'artista Mar Hernández, de Castellar del Vallès, que va crear una imatge força tradicional i amb notable bellesa estètica de la mare de Déu, Sant Josep i el nen Jesús, la qual està ubicada a l'entrada de l'església.
La feina i el talent de l'artista Germán Machi mereix el nostre suport i la nostra admiració. Personalment, continuarem la nostra difusió del pessebrisme campredonenc i convidem a visitar el lloc web que vàrem redactar l'any 2000:
http://www.campredo.altanet.org/ajtms/tortosa/campredo/pessebre.htm, en el qual gaudireu de belles imatges i de les explicacions pertinents d'uns productes estèticament bells i molt ben elaborats.
emigdi |
campredó |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 14:19h
Divendres 21 de desembre tindrà lloc la inauguració de l'exposició de pessebres de l'artista pessebrista campredonenc, Germán Machí. La parròquia Sant Joan Baptista ha preparat un acte cultural de pes, com tots els que tira endavant el rector Mn. Víctor Cardona, que comptarà amb el primer pregó de Nadal que se celebrarà al nostre poble. La tradició pessebrista campredonenca ja compta amb arrels llargues, després de la celebració de tot un seguit de pessebres monumentals durant els anys 1990. Al web de Campredó, www.campredo.altanet.org podeu consultar les imatges i els textos sobre aquesta activitat pessebrista, que va tenir molta importància dintre del Nadal ebrenc. German Machí, col·laborador de Soldevila a la fira al carrer i amic, és un pessebrista de notable talent. Recuperem un apunt que publicàrem sobre la figura de Germçan Machí el 2008. Felicitem novament l'amic Mn. Víctor per tota la seua activitat, aquest cop a redós del fet pessebrista que ens enorgulleix a Campredó.
Germán Machí és l'artista pessebrista campredonenc per excel·lència. Durant deu anys va ser el responsable del Grup Local de Pessebristes que es va encarregar de tirar endavant un pessebre monumental que s'instal·lava al Temple Sant Joan Baptista, que era tot un homenatge a la tradició arquitectònica de Campredó i de la resta de pobles de les Terres de l'Ebre. Es va convertir en un veritable plat fort del Nadal ebrenc, per la gran quantitat de visitants que rebia, i per la qualitat de l'obra que es portava a terme. Enguany ens ha obsequiat amb set pessebres més, que estaran exhibits permanentment a l'església, que són tota una meravella estètica. Segueix l'estructura del naixement de Jesucrist, òbviament. Ens situa davant de diversos episodis bíblics prou coneguts. He de destacar de manera molt especial l'apartat dedicat a l'antiga església de Campredó, que estava situada en l'actual plaça Tomàs Cardona. Ens permet recuperar una imatge entranyable d'antany del nostre poble, que molts i moltes tenim ben vigent. En un altre apartat es recrea amb els edificis de l'estació de ferrocarril local, un conjunt arquitectònic d'alt nivell que malaurament està en ruines, en un estat de conservació francament deplorable. He reivindicat en nombroses ocasions Germán Machí com a gran artista nostrat. M'agrada reconèixer els mèrits dels veïns campredonencs, especialment d'aquells/es que tenen inquietuds artístiques i literàries. Al webwww.campredo.altanet.org podeu trobar un apartat explicatiu de les primeres edicions del pessebre monumental, que vaig redactar personalment l'any de la instauració del web, el 2000. Hem de reivindicar aquesta tradició pessebrista a Campredó, que ens aporta aquest singular artista que com és diu popularment pel poble "té molt bones mans".
emigdi |
campredó |
dijous, 3 de novembre de 2011 | 07:30h
Els quefers de la vida el
porten a un període que en Basté descriu com Una lentíssima extinció, atès que
l'autor creu que en Llop més que morir-se, es va anar estingint. Ja en avançada
edat, agafa amistat amb artistes més joves de la talla d'Emili Rexach
Casanovas, Josep Mestres, Juli Borrell, Antoni Ros etc (la majoria dels seus
amics havien mort, donada la seva edat avançada).Novament ens
aporta una valoració imprescindible per tal d' entendre aquests
darrers anys: En
Llop amb la seva fidelitat a un ideal unívoc i primicer, veu morir tot allò que
el rodejà i ha de lluitar a cada pas per comprendre i per ser comprès. Viurà
noranta set anys i això és una proesa que cansa.
Finalment va veure
reconeguda la seua trajectòria amb el nomenament com a Soci de Mèrit
per part del Reial Círcol Artístic. Basté es mostra convençut que: No és una distinció de compromís, sinó un acord
de Junta destinat a exaltar allò que l' enunciat comporta: el mèrit del pintor
distingit. Va aconseguir tornar a
exposar l'any 1954, en la que ja era la seva sala habitual, la de la
'Casa del Libro'. Del 10 al 23 d'Abril va oferir una nova mostra de
la seva ininterrompuda creació. Nova pel moment
de ser elaborada, però no per l'estil o la temàtica. Ha canviat una mica els
escenaris, però encara el trobem viatjant per la seva Tarragona natal o pels
habituals paratges del Vallès o de la Selva'. Tornem
a trobar banyistes (a la riera) escenes infantils, temes delicadíssims com
l'ermita de Valldeneu, paisatges urbans. Però fidel a a mai no desmentida
preocupació per la llum atmosfèrica, quadres que amb l'enunciat ja
ens parlen de la intenció de l'autor: Riera de Santa coloma, font d'en
Casellas, Bassa de la
Rivuram Núvols, Núvols de Tempesta'.La immensa majoria d'aquestes teles avui formen
part de col.leccions privades, a les quals no tothom pot accedir. Per això val
la pena citar-ne una de més assequible la que decora la secretaria de la Reial Acadèmia de Ciències
i Arts de Barcelona: es tracta d'un paisatge rural, amb un cel treballat i
quasi creuat per un arc de sant Martí, amb tota aquella barreja de lluminositat
i foscor que tenen tot a la vegada, les tardes de tempesta.
En Francesc Llop i
Marquès va anar fonent-se, morí el 2 d'agost de 1970, quasi
centenari. La viva definició de la seva persona seria : Va ser un
personatge intel.ligent i intrigant que va portar una vida dedicada
a l'art i al conreu de grans amistats i realitzar una obra extensa i
de qualitat. El 1973 se li va fer un emotiu homenatge pòstum per part del Reial
Círcol Artístic de Barcelona en virtut del centenari del seu naixement.
L'exposició monogràfica amb més de seixanta obres va suposar la millor manera
possible de recordar la personalitat del nostre gran pintor.
Segur
que no es podia concloure aquest resum sobre la vida artística d'en Francesc
Llop, sense unes paraules d'admiració pel treball que va fer en Joan
Basté, el qual té un enorme valor per als amants de l'art en
general i per als ciutadans de Campredó en
particular, que com qualsevol comunitat té necessitat de símbols
propis. Ens ha regalat un estudi acuradíssim de la personalitat i
obra del campredonenc més universal. Hem d'agrair a aquest polifacètic
escriptor l'elecció del nostre pintor, la qual cosa ens ha permés de
coneixer-lo i d'estudiar-lo millor, i ens ha dotat d'un llibre de coneixement i
lectura obligada per a tots els i les campredonencs/ques.
emigdi |
campredó |
dimarts, 1 de novembre de 2011 | 18:57h
Al número 238 de la revista Barcelona Atracción, que data de l'abril de 1931 (el més i l'any de la proclamació de la II República), llegim notícies sobre un nou certament, el titulat 'Barcelona vista pels seus artistes', organitzar pel Reial Círcol Artístic i al qual foren presentades més de tres-centes obres.En Francesc Llop va merèixer una Menció Honorífica per la seva tela 'Plaça de Palau'.
A l'apartat 'L'esplendor i l'eclipsi (1931-1939)', Bastè analitza la nova situació del país i de la cultura, i els traumes que hagueren de sofrir, començant per l'abolició de l'estatut d'autonomiai la persecució de la llengua catalana, simbolitzat amb la clausura de l'Institut d'Estudis Catalans.En Llop va veure com moria en Santiago Rusiñol i com tot un món cultural s'enfonsava.Va passarfora de Barcelona una bona part de la guerra civil.Tenia ja seixanta tres anys, és a dir es trobava en plena maduresa i sense gaires ànims de lluita o de complicacions personals. Havia pegat tantes voltes arreu deCatalunya a la recerca dels paisatges que més impressionaven la seva retina, que bé podríem haver-lo trobat a les terres que el van veure néixer com en qualsevol d'aquells poblets que tan bé coneixia com ara 'Torelló' o 'Farema'.Ja s'havia convertit en un dels grans retratistes de Catalunya, el futur però, donava senyals de gran incertesa.
Posteriorment comença el que en Basté anomena 'L'aïllament i l'autarquia'.Tot l'esforç cultural català se'n va anaren orris, institucions i centres comEls Quaderns literaris, la Llibreria Catalònia, Els nostres Clàssics, L'Institut d'Estudis Catalans, desaparegueren. Així com aquell dolorós exili, que força una corrent migratòria de la intel.lectualitat catalana.Tot i que les arts plàstiques potser no van estar tan compromeses amb les circumstàncies polítiques del moment, no varen patir en el mateix grau que la llengua, la literatura i l'ensenyament.És a dir, en pintura, en escultura, o en arquitectura no es va sofrir un daltabaix tan espectacular de valors.
El 1940,exposà a la Sala Busquets del Passeig de Gracia, del 6 al 19 d'Abril del 1940. Primera exposició individual desprésde la victòria franquista. En Francesc Llop dóna una vegada més la seva interpretació del paisatge en una variadíssima mostra d'indrets. Té en exhibició vint-i-quatre peces obtingudes a 'Farema', ' La Roca del Vallés', ' Santa Coloma de Cervelló' etc.Basté va voler entrellaçar uns impecables comentaris sobre el peculiar estil del pintor campredonenc:
Hi ha en la seva pintura, unes constants mai no desmentides. Hauríem de repetir allò del tenaç aprenentage, ja que el continuen preocupant els mateixos problemes de la joventut, els núvols, la llum canviant, els cels, el color. Com una pertinaç herència del seu imrpessionisme inicial, encara intenta trobar la presència de la realitat que ens rodeja no en les formes estrictes, sinó en l'especial volum que les formes adquireixen segons siguin immerses en una o en altra atmosfera.En aquest sentit, són reveladors els títols de les seves teles, amb enunciats tan suggeridors com 'Contrallum', 'Núvols de Tempesta', 'Dia gris', 'Dia de boira', 'Hivern'. El crític Josep Maria Junoy a Destino,destaca la simpatia del color en els paisatges presentats'.
Una nova exposició tota de paisatges té lloc del 25 d'Abril al 8 de maig del 1942, a les Galeries Pallarès, que es trobavensituades al carrer Consell de Cent. Els Paisatges varen quedardistribuïts en dotze teles dedicades al poble deSant Pere de Vilamajor i una altra dotzenaamb motius d'Hostalric.Malgrat el notableboom artístic que vivia la ciutat de Barcelona, Francesc Llop no exposà durant tres anys. La Vanguardia se'n féu ressò de la següent manera:
Llop hace mucho tiempo que no ha expuesto en nuestra ciudad, su exposición ha de constituir un gran éxito artístico, dada la fama bien cimentada de que goza'.
L'antiga llibreriaCatalonia, batejada significativament com a 'Casa del libro', regentada pel seu amicRamon Pociello, li va obrir les portes .Aquesta exposició durà del 5 al 28 de novembre del 1945. Segons Basté:
Tornà a ser variadíssima en temes i paratges, però sempre dintre de la seva línia tradicional. Geogràficament hi ha teles de Montesquieu, de Montornès, de la Roca, de Centelles, de Blanes i de laseva Tortosa natal. Tornem a trobar-hi constant de la llum i aquells títols tan reveladors com ara 'Ombra de núvol', 'Sol i núvols',' Capvespre', 'Núvols' o 'Dia ennuvolat'. No hi manca, tampoc, el seu habitual interès per les aigües canviants ara amb paisatges del Ter, de l'Ebre de la bassa d'un molí i d'una marina a Blanes. També crida l'atenció l'obra dedicada a Tortosa, la ciutat que va deixar quan tenia quinze anys i a la qual acut ara, als setanta, per pintar-la devotament, qui sap amb apunts vels de nostàlgia, quan s'sasseu davant del cavallet per deixar memòria de les antigues muralles, d'aquell riu de les gavarres, d'aquella pujada a sant Francesc de quan era petit.
El periodista i crític d'art Joan Francesc Bosch que amb els seus catorze volums d'El año artístico (1940-1954), va deixar constància de totes les manifestacions que en aquest camp, es celebraren a Barcelona, quan s'ocupa de la temporada 1945-46 parla de l'exposició que acabem de comentar amb aquests termes:
El paisajismo de Francisco Llop, ya en grado de madurez, es de limpio linaje. Se impone por si mismo merced a la justeza casi matemática que da su autor a los elementos que intervienen en cada tela, según sean luz y el aire en presenci cuando la captación se verifique; a la perfecta ordenación de los valores cromáticos y al carácter de sugestiva simplicidad no exenta de finas modulacions que el pintor imprime a cuanto realitza en el espacio iluminado, sin perjuicio de escuela ni afinidad con postulados que no responda n a su temperamento -manera personal de ver, de sentir, de narrar, a su intención y a su loable sinceridad.Obra ligada a la tradición paisajista remozada con lo que de modernidad se descubre, por efecto del cultivo, en nuestro agro, la de llop encuentra en la profusa raigambre renovadora de vitalidad, la razón de permanencia e inextinguible frescor que hace la verdaderaente estimable.El pintor encuentra, sin buscarlos, aquellos temas de su preferencia ya por Montornés, o bien por las campiñas tortosinas y als de Centellas, sin adulterar las esencias del paisaje en sus diversos aspectos por efecto de la mayor o menor densidad de la atmósfera, ni darse por satisfecho con cantar a la superflua, según deja constancia en estos lienzos, que aparecen colgados en Casa del libro y de manera especial en Paisaje nº4, magnífico acorde de ocres y verdes, Paisaje (nº 15), descrito con generosos impulso a base de pinceladas precisas y aplomadas; Invierno de extraordinario luminismo,Murallas, amplio y de lejanías como ensoñadas; el Ebro, claro, jocundo y de rumorosos temblores; sol y nubesde sugestiva aureola ambiental, y Atardecer, blando, húmedo e íntegramente emotivo.Pintura sana y limpia de afeites y artificio, la de Francisco Llop es de las que perduran por su inagotable arteria de vida. no obstante, el paisajista pone a prueba sus nada comunes facultades pictóricas enfrentándose acon el modelo humano vivo, y lleva a feliz resultado un retrato femenino merecedor de los elogios más efusivos.Noblemente se lo tributamos a quién actúa en toda circunstancia sobre la tela con la máxima nobleza'.
Durant els darrers anys m'he endinsat profundament en l'anàlisi de les vides de diversos personatges ebrencs, artistes i literats, amb els quals he arribat a un grau d'identificació personal magnífic i m'han omplert moltíssim. Ha estat el cas, molt especialment, de l'intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), sobre el qual vaig redactar la biografia Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d'una ciutat i d'un temps (2007), el qual crec que és el meu treball més elaborat. Posteriorment, vaig editar les biografies Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà (2008), conjuntament amb Josep M. Sáez, i Emili Bonet escultor, pintor... poeta. (2007). Un dels meus orgulls personals és el fet que tots tres estudis van ser premiats en diversos certàmens d'assaig. Justament per aquest motiu, molts/es companys/es de lletres m'encoratgen a dedicar-me a aquesta mena d'estudis de no-ficció. Jo, en canvi, mai no vull renunciar a escriure poesia, conte o novel·la, tot i que no siguin els gèneres on assoleixo millors resultats. Jo escric i faig estudis literaris per pur plaer, no per aconseguir èxits.
Era només un xiquet, en època preadolescent, quan vaig agafar veritable entusiasme per la figura de Francesc Llop i Marqués (Campredó 1873-Barcelona 1970), el campredonenc més universal. M'hi vaig enamorar, literalment!!! A partir de la coneixença de la seua figura i obra, vaig anar col·leccionant amb cura tots els articles que s'havien publicat sobre la seua obra a la premsa comarcal i algunes publicacions barcelonines. En recordo un en especial, sobre la reproducció de la caseta on va nàixer el nostre pintor que va realitzar l'artista miniaturista i pessebrista, Ramon Marqués i Arbona, i que vaig publicar al desaparegut rotatiu L'Occidental. Ja un poc després, vaig redactar-hi alguns articles per a la revista Soldevila i altres publicacions d'arreu dels Països Catalans amb les quals col·laborava a principis dels anys 1990. Al tombant del segle XXI, des de Soldevila, amb l'amic Damià Grau, vam decidir crear la secció Amics d'en Francesc Llop i Marqués, per tal d'aprofundir en el seu estudi i dotar Campredó amb un fons d'art. Vam posar entusiasme i imaginació, vam aconseguir que les institucions ens cedissin algun quadre, i vam idear una operació comercial que ens va permetre iniciar la col·lecció llopiana. Justament va coincidir aquest període amb el meu rellançament literari personal. Per curiositats de la vida, de vegades inexplicables, vaig començar a redactar les biografies dels personatges abans esmentats, i em va quedar a la calaixera la primera que havia endegat, la de Francesc Llop. Ara ja la tinc força avançada i espero que pugui veure la llum ben aviat. Durant aquests anys no he oblidat Llop però, ja que també he anat publicant ara i adès articles sobre la seua obra a diverses revistes. El darrer és justament un extens article a la revista Mainhardt, d'Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Igualment vaig aconsellar (tutoritzar des de fora... per dir-ho d'alguna manera) un treball de recerca d'un alumne de 2n de Batxillerat de l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta, Joan de Antonio i Sol, el qual tenia arrels familiars campredonenques i era alumne meu a l'acadèmia Nessie School, que es va introduir en la personalitat de Llop i va elaborar un bon treball, l'únic estudi estudiantil sobre la seua figura.
La meua motivació per difondre tothora l'obra de Llop m'ha portat a idear una mena de magatzem literari, que recull moltíssima informació sobre la seua figura. Les noves tecnologies ens permeten disposar de blocs informatius, i hem creat el de Francesc Llop, http://llopmarques-soldevila.blogspot.com/, en el qual podeu trobar tota mena d'articles de diferents autors que analitzen la seua obra, i també els meus apunts biogràfics que estic incloent en aquest mateix diari personal on line. També hem posat a disposició de tothom una mena de segon magatzem literari. Es tracta de la pàgina del feisbuc que porta el seu nom, http://www.facebook.com/pages/Francesc-Llop-i-Marqu%C3%A9s/165764080177932. Allí hem posat tot un seguit d'enllaços amb galeries d'art que disposen d'obra seua, així com referències d'hemeroteca de diaris diversos.
També l'hem convertit en wikipèdic, amb la incorporació de la seua figura a la Wikipèdia, l'enciclopèdia més famosa i visitada de les darreres dècades, http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Llop_i_Marqu%C3%A9s.
Mai no m'ha agradat guardar-me la informació com un tresor personal, sinó posar-la a disposició de tothom. Amb aquestes darreres iniciatives, la figura de Francesc Llop és ben viva a la xarxa, i des de Soldevila ens en sentim molt orgullosos. Estem complint el somni de la recuperació de la seua figura, que era l'any 2000, justament això, un somni. Ahir mateix, en una visita a la pàgina del feisbuc, ens va felicitar efusivament un dels grans artistes ebrencs actuals, l'amic Joan Antoni Panisello, el mestre ceramista jesusenc. Les seues paraules són un encoratjament més per continuar difonent la vida i obra de l'il·lustre pintor impressionista nascut a l'hort dels Clots, a l'horta campredonenca.
Seguirem amb noves iniciatives per honorar la figura de Llop. De moment, amb els apunts biogràfics aquí al bloc i la finalització de la biografia personal que m'il·lusiona moltíssim.
Contrasensacions:
A redós de la figura de Llop, s'ha inspirat molt especialment el pintor i pagès campredonenc Eduard Gas, el qual està portant una interessant carrera amateur pictòrica que l'ha portat a l'obertura de nombroses exposicions arreu de les Terres de l'Ebre. També vaig publicar alguns articles sobre ell i l'altra pintora local, Neus Arasa, a principis de segle a l'esmentat L'Occidental, i d'un altre afeccionat a la pintura, Damià Favà. Difondre l'obra seua, promoure activitats artístiques, ha estat una passió personal durant molt temps. Malauradament, vam veure com es mutilava l'obra de Gas amb la destrucció unilateral de la pintura de les Torres Bessones que hi havia a la plaça de l'Església... Els motius? Crec que evidents... i malaurats. Cal potenciar i construir art tostemps, no destruir-lo... però el joc polític alguns el fan anar per altres camins... Més que lamentable...
En la seua trajectòria artística, s'especialitzà en el conreu de la figura humana, del nu especialment, i el paisatge. El seu domini i personalitat en aquest darrer camp, fa que el Reial Círcol Artístic li atorguiel 1921, una Medalla d'Or per la seva aportació al Concurs de Paisatges Catalans.
En Basté ens explica: 'Després de seixanta anyses pot analitzar l'obra d'en Llop com un autèntic esforç per a captar la llum i el color de la manera més objectiva possible. Però aquest distanciament, aquesta manera de contemplar el panorama que hi ha davant del seus ulls amb una mirada estrictament de pintor, no acaba de satisfer cert sector de la crítica, que li censura la nul.la intel.lectualització dels seus productes. Dels quals saben elogiar allò que se'n diu factura, però no el propòsit'.
L'obra d'en Francesc Llop ha estat objecte d'interessants estudis i curts comentaris enciclopèdics.El famós historiador d'art i pintor , José Lòpez Jiménez, que signa le seves obres amb el pseudònim de Bernardino de Pantorba, a la crònica titulada 'Los paisagistas catalanes' (1975) ens escriu:
Fue un paisajista muy notable.Además del óleo, cultivó profusamente la acuarela. Hizo exposiciones personales en Barcelona y en Méjico. No recuerdo ninguna hecha en local madrileño. Se vieron aquí (Madrid) cuadros suyos, porque de las once Exposiciones Nacionales de Bellas Artes celebradas en Madrid entre 1920 y 1943, concurrió a diez, con un total de dieciseis paisajes.
L'amistat ambRusiñol facilità una gran exposició d'en Francesc Llop celebrada durant la primavera del 1927 (any de notables connotacions literàries). Comptava amb quinze teles: paisatges de Torelló, de Farena (un poblet de l'Alt Camp), amb títols tan evocadors com 'A ple sol', 'Nit de Lluna', 'Cap a la nit', 'Dia gris', 'Nuvolada' etc, i escenes costumistes com 'Dia de mercat a Torelló' o 'Festa religiosa'.
El rotatiu barceloní 'La Vanguardia' del dia 22 d'aquell mes d'abril s'ocupa de l'exposició i entre altres coses, especifica:
Llop exhibe una serie de lienzos que lo representan como paisajista y lo que se suele llamar colorista. La luz y el panorama, con algún atisbode costumbrismo, dan a su obra un carácter turístico. En este plano, tan frequentado hoy, se maneja con innegable acierto. Su visión objetiva adquiere preponderancia en los cuadros titulados 'Día gris', 'A pleno sol', 'Mercado en Torelló'".
L'associació L'Arca de Noé va esdevenir l'instrument més important per difondre la seva obra. Els seus companys li dedicaren un sopar d'homenatge (que ells anomenaven pinso) amb motiu de la ja mencionada exposició de la sala Parés, que quedà registrada de la següent manera:
Al Llop perquè va triomfar amb una exposició dels seus quadres, que va fer individualment, també se li va dedicar un pinso extraordinari, presidit per tota la Junta i gairebé per tots els socis, que varen omplir tots els seients de la Menadora.
A hores d'ara la seua trajectòria artística es troba en el seu punt més àlgid, amb una destacada distinció ambpremis o mencions. Es presenta a moltesExposicions Nacionals de Belles Arts a Madrid. Concretament ala del 1929, se li concedeix un Diploma d'honor de Primera Classe pèr la seva obra ' El Llobregat'. Aquest mateix any aconsegueix un altre premi en el Certament de l'Exposició Internacional de Barcelona, que s'acabava d'inaugurar per l'oli titulat 'Fred a Farema'.
A començaments del 1930 presenta, també a Barcelona , una de les seves habituals exposicions, de les quals es fa ressò, el crític Joaquim Ciervo, a la Gaceta de Belles Arts, amb aquestes paraules, datades el dia 15 de març:
Es un pintor paisajista Francisco Llop que se distingue porque sabe dar a los aspectos que retiene toda la gama que la madre tierra brinda para poder componer cuadros majestuosos. En su reciente exhibición de paisajes catalanes aparecían en los últimos términos los colores sombríos y , en los primeros planos, bases cubiertas de vegetación. supo también ofercer buenos contrastes desdibujando a lo lejos la llanura azulada opuesta a los valles bordeados de tonos calientes que dan graduadas fulguraciones al ambiente.el pintor Llop trabaja para el perfeccionamiento de su tècnica, que aparece sobria, deslizada en los lienzos de manera competente y en consonancia con los asuntos que interpereta a conciencia, junto con precisas notas de color. Su reciente exposición consiguió sinceros elogios y también felicitaciones, por haber conseguido premio en el certamen de la Exposición Internacional de Barcelona.
Llop va decidir marxar cap a terres mexicanes
on vatenir una estadamolt productiva .A l'estat azteca començà a
tractar temes que serien com una constant irrenunciable en la seua obra , la
figura i el paisatge. Va fer molt més que pintar, va col.laboraren algunes prestigioses revistes de caire
artístic i també en la decoració d'unes quantes esglésies, a l'hora
que va aprendre la laboriosa feina de restaurador, ofici que li va permetre
guanyar-se la vida durant molts anys.
Recent tornat de Mèxic va triarParís com a font de la seua inspiració,
ciutat en la qual es va dedicar apintar,dibuixar i gaudir del
tipus de vida típic dels artistes d'aquell període. A la capital francesa va
contraure una bona amistat amb un altre prestigiós artista, l'Hermenegild Anglada
i Camarasa, que va ajudar gustosament al nou arribat. En uns anys quan ja
s'havia produït el famós Saló de Tardor del 1905, l'impressionisme ja
havia entrat en retrocès, alhora que en Gauguin i Cézanne ja havien traspassat,
i arribava el torn d'altres grans mestres com Van Gogh.
És evident que la seva llarga vida
(va morir als noranta-set anys) li va permetreassistir a autèntiques revolucions estètiques i canvis de conceptes
artístics, sense que ell s'hi sentís identificat. La seua obra demostra uns
ideals uniformes, atès que enLlop és un
artista que sempre es mantingué fidel a un determinatconcepte de la pintura. Bastè ens assegura
que ni Mèxic ni París no li varen alterar el seu concepte de l'art, quan
justament era una època d'esclat cubista i tot el que aquest corrent va
comportar pel querespecta a la
concepció tradicional de l'art.
EnLlop i Marquèsva sertestimoni d'aquesta gran revolució que va suposar el cubisme de Picasso, però no hi va voler prendre part.No
li varen interessar mai els manifestos futuristes, la ruptura amb la realitat,
la trencada total amb l'academicisme i amb la història de l'art, o fer la
guerra al concepte museístic tradicional.
En l'apartat que en Joan Basté anomena, 'Dels primers èxits a la República', fa un repàs del pas fugicerde l'autor per diversos indrets:la
ciutat de París , l'Ateneu Obrer i el Círcol Artístic, en
autoanomenades repúbliques artístiques com 'El Paular' i de l'arribada a
Rascafría quan tenia quaranta cinc anys, com a viva mostra del seu
intensíssim bagatge cultural. Posteriorment ens introdueix al món del'Arca
de Noé. L'amistat entre Santiago Rusiñol i Llop donaria fruits amb el
naixement d'aquesta prestigiosa entitat de caire còmico-artístic que
reunia artistes que portaven un cognom amb referències animals,de la
qual fou dels personatges més destacats:
Semblaria
com si aquella entitat fos inventada per homes com ell, ja que fou a
l'Arca on deixant de banda la pintura, desenrotllà un dels aspectes més
curiosos de la seva personalitat.
Germán Machí és l'artista pessebrista campredonenc per excel·lència. Durant deu anys va ser el responsable del Grup Local de Pessebristes que es va encarregar de tirar endavant un pessebre monumental que s'instal·lava al Temple Sant Joan Baptista, que era tot un homenatge a la tradició arquitectònica de Campredó i de la resta de pobles de les Terres de l'Ebre. Es va convertir en un veritable plat fort del Nadal ebrenc, per la gran quantitat de visitants que rebia, i per la qualitat de l'obra que es portava a terme.
