Pròleg a la meua traducció d’un poemari de Gerard Vergés

A meitat d’octubre de 2014, en el marc de les Jornades literàries d’Amposta, un dels veritables plats forts dels darrers anys quant a la promoció de la literatura catalana a les comarques centrals dels Països Catalans, vam tenir el plaer d’organitzar un extraordinari acte en record del poeta Gerard Vergés i Príncep. Era el segon homenatge després del seu traspàs que havia tingut lloc durant la diada de Sant Jordi; anteriorment se l’havia homenatjat en el marc de la Fira del llibre i l’autor ebrencs a Móra d’Ebre. Personalment, durant l’estiu havia estat traduint el seu esplèndid poemari Long play per una ànima trista per tal de tenir-lo enllestit per al certamen. L’homenatge el vam organitzar braç a braç conjuntament amb l’amiga bibliotecària Joana Serret, de la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta. Vam comptar amb la col•laboració de lletraferits del País Valencià, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, vergesians de cap a peus, com: Manel Ollé (Ulldecona), Coia Valls (Reus), Xúlio Ricardo Trigo (València), Ferran Miquel Benaiges (Tortosa), Rafel Haro (Amposta), Albert Guiu (Flix), Jesús M. Tibau (Cornudella de Montsant) o Tomàs Camacho (Alcanar). La bibliotecària, la més eficient de les que es fan i es desfan, va fer imprimir vuit exemplars de la meua traducció per tal de regalar-los a la família, als set fills i a la vídua del poeta.

Dies després, gràcies a la meua relació d’amistat i de col•laboració amb Ricardo Gascón, president de l’AMPA de l’institut Joaquim Bau en el qual exerceixo de professor d’anglès i d’alemany, se’m va oferir la possibilitat d’editar la meua traducció del poemari. Em va fer particular il•lusió atès que, justament, complia dos de les meues fites personals en el camp literari. Primerament, incorporar la llengua anglesa en la dinàmica de publicacions ebrenques i en alguns actes literaris i culturals; i en segon lloc perquè m’he compromès a realitzar algun estudi anual sobre l’obra de l’admirat poeta. M’hi vaig posar a treballar a fons per tal de millorar la meua adaptació poètica i aconseguir un resultat satisfactori. Val a dir que anteriorment ja havia traduït el seu primer poemari, i el més conegut, L’ombra rogenca de la lloba (premi Carles Riba de 11981). L’amic Gerard va llegir el meu treball atentament, com sempre feia, i em va fer un dels millors regals que mai he rebut en la meua vida pública. Em va convidar a esmorzar a l’emblemàtic bar del parc de Tortosa i em va fer obsequi d’un llibre artesà que incloïa la meua traducció del que l’editor i novel•lista Emili Rosales va definir com un dels millors poemaris dels darrers quaranta anys de la literatura catalana. El detall de l’amic Gerard és francament inoblidable. Justament l’havia portat a terme amb moltes ganes per tal d’homenatjar la tasca impagable que ell havia fet a la cultura catalana en apropar tots els sonets de Shakespeare al català a la llengua d’Ausiàs March, un dels seus grans mites poètics.

He d’agrair de tot cor a Ricardo i a l’AMPA la seua gentilesa en tirar endavant l’edició del meu treball, el qual, sense el seu ajut, s’hauria quedat als prestatges de la meua biblioteca personal i les dels familiars del poeta. Per suposat, també agrair-los la seua sensibilitat en el fet literari ebrenc-català, que els ha portat a ser els responsables d’un emotiu esmorzar d’escriptors per la festivitat de Sant Jordi a l’institut i homenatjar adequadament un escriptor ebrenc cada any. A més, la tasca del departament de cuina del centre és francament lloable amb veritables delicatessen. L’ajut de l’Ajuntament de Tortosa i del Departament de cultura i d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya ha permès tirar endavant l’edició, als quals voldria fer arribar el meu sentit agraïment igualment. El meu treball veu la llum en un mes extraordinàriament vergesià, amb dos fastuosos homenatges a la capital catalana i a la seua ciutat.

La publicació d’aquest treball agafa una dimensió especialment sentimental personalment en ser la primera que veurà la llum després del traspàs de la meua mare, Angelita Sebastià, el passat 20 de març. La dedico molt especialment al seu record i amb tota l’estima, en uns moments mesclats entre dolor i enyor. Ella va estar sempre al corrent de totes les meues fites literàries i sempre era la primera en rebre els meus llibres acabats de sortir del forn. Per vostè, mama!

Vull morir len-ta-ment com les acàcies que arriba l’abril i ja no rebroten. A l’amic Gerard li va arribar el seu abril, com a Shakespeare, Pla o Cervantes, com als grans de les lletres. Aquesta traducció ha florit en arribar l’abril. Dolça remor de l’aigua en el record.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*