Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
En un instant, guaitem tantes persones.
Girem la vista, distants del que ens envolta.
És vergonyant, tots sols enmig les ones,
imatge trista, amb l’ànima somorta.
El sol es pon, els neguem tots els drets.
quelcom es mor, endins dels cors humans,
La vida es fon, pels adults o xiquets,
tot és un plor, el desesper és gran.
Humans dempeus, les lleis no obeeixen,
absurds camins, d’anhels pecuniaris.
Vaixells valents, solquen el mare nostrum.
Alcem les veus, davant governs que occeixen,
no som afins, als cruels mandataris.
Ens rebel·lem, la revolta és el súmmum!
Passen instants, ressons d’embriaguesa,
els cors tot nus, la música lleugera,
els cants humans, dotats de saviesa,
Pensaments crus, de tot en fem bandera.
El vers escriu, les flors creixen molt belles,
els cors s’aturen, per força de la rima,
El riu somriu, fulguren les estrelles,
sent com murmuren, la natura el fascina,
Quan al capvespre, colors de fantasia,
no sóc maldestre, mon cor està fent via
les llums brillants, enlairen nostra vida.
L’aire és ben aspre, espill d’un esquerp dia.
Sóc tot un mestre, amb ritmes jo creixia,
la nit d’encant, hora ben compartida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!