Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

12 d'abril de 2019
0 comentaris

FRANCESCA ALIERN, LA SAL DE LES XERTOLINES

 

Si algú vol trobar-ne sal
Que no vaigue a les salines
Que vinga a Xerta i veurà
La sal de les xertolines.

A redós d’un manantial de dolça aigua, una fontana que ens dóna vida, amb un cabal que fa vessar de goig la nostra retina, vora l’Assut -construcció àrab imponent-, sorgeix un poble amb lletra clara i sons ben musicals. Una lírica com celestial agafa el so de la remor d’un riu que tostemps somriu. És Xerta un poble de taronges, amb les millors mandarines de la riba baixa de l’Ebre. Clementina… nom de regina i nom d’excel•lent escriptora, Arderiu, que bé que sona aquest cognom! I és que les lletres acompanyen les xertolines amb el pas de les centúries, ens omplen de saviesa i d’experiència acurada.
Vil•la de cases pairals, d’indianos que varen fer fortuna i varen voler lluir-la al seu poble natal. Imponents masies que representen el fastuós modernisme català, quan els burgesos –eixos nou rics- ostentaven el seu poder a base de moltes pessetes. Mentrestant, els camperols tiraven endavant com podien… a base d’una sardina i quatre petaques, o el menjar de poble, l’abadejo, avui dia menjar dels opulents.
Arrel pagesa, regust a terra, una remor d’aigua a voltes endimoniada, i eixes riuades dels anys en 7 que no deixaven res amb el seu pas.
Era una nit trista, feréstega i molt fosca,
Negra nuvolada cobreix tot el sol,
llampecs , centelles i trons se succeeixen
i en la pluja augmenta l’Ebre el corrent.
A penes adormida, a la primera sonada,
Xerta del seu somni despertar-se sent,
I aterrada mira com el riu ahir manso,
Lo mar pareixent-se puja per moments.

Els xics s’atribulen, el vells se condolen,
La pluja continua i creix la remor
Les cases s’afonen i al caure sepulten
A més d’una mare i al fill del seu cor.
A l’ermita corren i allí en mig de tantes
Penes i amargures i tribulacions,
A sant Martí invoquen, que és el sant que á Xerta
Té socorreguda en tantes ocasions.

Sota la falda del Port de Caro, amb senders dificultosos que porten a Fredes i a Beseit, indrets de paradís natural; ben propera a Paüls, bella vil•la entre mil costes perduda; amb verdor dels camps i brillantor de riu quan el sol hi brilla al damunt; sorgeix un poble rural amb un llenguatge en cançoneta: on vas? D’on véns? I la jota xertolina que es balla diferent a la paülsenca, però és igual de bella i i esvelta i amb excel•lent moviment. I el torró de Xerta, que acompanyava el cava de Godall, abans xampany! I La xertolina, l’empresa més dolça de les que es fan i es desfan; i la cooperativa on va guanyar-se el pa amb la suor del front, i el club de futbol que fa ressonar els seus gols amb entusiasme.
El poble de l’apotecari Antoni Añón, fill predilecte des de 1904, que desvetllava catalanitat a cada neurona. Homenot docte i savi, que va fer de la catalanitat i del fet xertolí l’essència d’una llarga vida que gairebé li feia tocar la centúria, tota carregada de lletres i d’enginy.
Vil•la lletrada, amb literats de tots els temps: Jeroni Amiguet, professor de gramàtica llatina del segle XVI, Manel Aliaga, advocat i escriptor de lleis del XVIII; Fra Roc Farsi, veí de la Codonyera on es viu amb la clara llengua d’Espriu, hi passava llargues temporades i hi escrivia els seus devocionaris a totes les Mares de Déus; el versador Secundí Fontanet al segle passat, i Marià Lleixà i Mercè Falcó en època actual, al costat de la nostra Paquita, la novel•lista per excel•lència de la nostra terra de l’Ebre.

Baixo el Coll de Balaguer
entre mel i gent pesquera
i, com si es tanqués el mar,
veig la Punta del Fangar.
Brilla el far entre les dunes,
la primera llum del Delta.

La retratista dels desvalguts, dels qui menys tenen, dels qui pateixen, dels qui treballen la terra i fan gran la fàbrica, l’advocada de la classe obrera… Amunt els damnats de la terra, amunt els qui pateixen fan, els proletaris cridem guerra, tot el món és de guerra un clam.

La Paquita és filla predilecta de Xerta. El mateix jorn en què l’anomenaven li vaig dir que escriuria la seua biografia, on destacaria tot allò que l’ha anat fent créixer com a persona. Per mi Paquita és, primerament, una bona amiga amb qui parlem de moltes coses. De la nostra religió comuna, som del Barça militants, d’aquells que se’ns va la gana del disgust quan el nostre dogma de fe no entra a la porteria. Creiem en el Déu Messi santíssim, creador de totes les desgràcies per a l’enemic… aquells de per allí dins. Enraonem sobre alguns personatges que no ens agraden gaire, de cuyo nombre no quiero acordarme, com deia aquell que:
Frisaba la edad de nuestro hidalgo con los cincuenta años. Era de complexión recia, seco de carnes, enjuto de rostro….
La Francesca, aquest cop el nom artístic, ha composat un univers narratiu que mereix tot el meu respecte. Ella ha cantat a les persones que han sofert la drogoaddicció; ha defensat amb fermesa que tothom s’estimi com vulgui; ha plorat amb els joves que han caigut en la delinqüència; ha criticat fortament els abusos de tot tipus del clergat més retrògrad; ha maleït els cacics, ens ha fet emocionar amb Canela que va veure la felicitat lluny dels convencionalismes del poble atès que tenia dret a viure la sexualitat com volgués; ens ha transportat a París, a Barcelona i per tota la riba baixa de l’Ebre; ha creat intrigues policíaques i ha homenatjat grans donasses com la Menestrala.

Ella hauria volgut ser dona de món però les obligacions familiars ho van impedir. Londres i París com a emblema, i si calgués Nova York…Manhattan, Piccadilly, Champs Elysées, Hollywood… Corria davant dels grisos en defensa dels seus ideals, ara en tornem a veure amb color diferent però amb porra afilada.
Dona valenta i compromesa, lletrada autodidacta, xertolina de cor. Bladé va retratar Benissanet, Estrem va descriure Falset, Moncada feu el mateix amb Mequinensa i Arbó amb el Delta. Pocs pobles han quedat narrats amb l’estima que ho ha estat Xerta. Aquest poble a la vora del riu que llueix aigua i horta. Hem gaudit dels seus personatges i del seu paisatge, de la seua gent i dels seus quefers. No podíem obviar, aquells quatre gossos que dominen la població des de dalt d’un campanar. Imatge imponent, potentíssima, perspectiva d’una vida rural que s’alimenta de la bona gent de bona vida. Marino, Leal, Lucero i Turco… han vist passar la història des d’un lloc de privilegi. Ells mateixos borden els versos:

No podrà dir-se en la vida
Que siga bon xertolí
Aquell que no alabe sempre
el seu Patró sant Martí.

Paquita rebutja la mediocritat. Defensa la cultura com a essència de tantes coses. Ha aconseguit crear una novel•lística potent. Filla de la letra con la sangre entra, ha après a escriure en català progressivament. Un català nostrat, com li hauria agradat a l’apotecari Añón, que recupera paraules i expressions, que converteix la llengua en un ésser ben viu. Hem tingut grans recuperadors de mots a casa nostra, d’aquells que creuen que en cada racó cada serra un tresor ens té amagat, com ens cantava el gran maestratenc Joaquim Garcia Girona. Sota el seu mestratge, Francesc Mestre i Noé, Tomàs Bellpuig, Antoni Añón, Enric Bayerri, Joan Moreira, han donat pas al gran Manel Ollé… salvàrem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo, Salvador Espriu dixit.
I es crearen relacions humanes entre escriptors, i ajuts recíprocs, i bona relació i molta estima. I homenatjàrem Gerard Vergés i el gran Manuel Pérez Bonfill, i l’obra gran de Zoraida Burgos i Joan Beltran, i la gandesana Carme Meix, i l’arxiver Jesús Massip… És que som tema de Montcades, Manyàs, Garcia Graus, Bladés i Cid Mulets. Terra de lletra en majúscula.

En Pelé era en Pelé
i Maradona un i prou.
Di Stéfano era un pou
de picardia.
Honor i glòria als qui
han fet que brilli el sol
del nostre futbol
de cada dia.

Tots tenen els seus mèrits;
lo seu a cadascú,
però per mi ningú
com en Kubala.

Es prega al respectable silenci,
que pels qui no l’han gaudit
en faré cinc cèntims:
La para amb el cap,
l’abaixa amb el pit,
l’adorm amb l’esquerra,
travessa el mig camp
amb l’esfèrica
enganxada a la bota,

se’n va del volant
i entra en l’àrea gran
rifant la pilota,
l’amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se’n surt d’esperó.
Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria
i la toca just
per posa-la en el
camí de la glòria.

I més versos
Narro paraules, lligo històries,
Creo tot un món real al meu voltant.
Me’n vaig d’ací cap allà,
I al darrera, deixo només un esguard.
M’enfado, m’alegro i crido.
Sí, un crit extasiat.

M’embriago de vida
Amb caliu, pena i memòria!
Aquest món és ben viu,

I fart de la història de sang!
Respira, treballa, somriu i plora!
Sí, tants de cops.
I és que lligo històries,
Que encadenen imatges
D’un món que és molt meu.
I és que narro paraules
Que la vida retraten.
Sí, quan es mou i commou.
Faig de l’existència, paraula;
I d’aquesta, un retrat.
I tant em delecto
Quan creo persones i històries,
D’aquest temps i d’abans.
Sí, tothora remouen instints ben humans.

Rep Paquita la nostra admiració, el nostre reconeixement i la nostra estima….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!