Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

17 d'octubre de 2018
0 comentaris

Aquell 16 d’octubre de 2017

L’1 d’octubre de l’any passat és, indubtablement, el dia més important de la història contemporània de Catalunya, pel fet que el poble va tirar endavant un referèndum malgrat totes les amenaces i accions repressives de l’estat. Dos dies després, va tornar-hi a haver una formidable resposta ciutadana mai vista anteriorment. Els carrers i les avingudes de les 41 capitals de comarca del país es van omplir amb centenars de persones que ratificaven la seua aposta pel dret a decidir i protestaven contra la brutalitat policial legalitzada. Varen ser dies convulsos però il·lusionants, quan el poble havia mostrat el camí a seguir i havia demostrat que la manca de voluntat de diàleg de l’estat no ens aturaria. Quan faig esment de la paraula estat, no em refereixo exclusivament al govern anterior i el partit que li donava suport, sinó a tota l’estructura estatal que inclou la resta dels partits polítics favorables a la repressió, les organitzacions empresarials, els rotatius que tenen al seu servei,  la banca, i un llarg etcètera.

El 16 d’octubre, en canvi, vàrem tenir un sotrac fort. Varen empresonar per motius polítics en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez, els presidents de l’ANC i d’Òmnium en aquell moment. Era la segona resposta de l’estat contra el procés independentista, la primera havia arribat a cop de porra! Aquell era un empresonament carregat de simbologia, enviaven el missatge clar al poble català: mireu què us passarà si no sou bons xiquets i bones xiquetes! I endegaven l’acció política de govern amb l’empresonament dels dos màxims representants de la societat civil. És molt bonic omplir-se la boca sobre la independència judicial, però el ciutadà es pot adonar perfectament que l’ordre d’empresonament tenia un claríssim origen polític.

I és que han privat de llibertat dos persones que ho donarien tot per la catalanitat i pels drets del poble català. Els han robat un any de la seua vida, els han deixat darrera barrots per tal de silenciar-los i anar abaixant l’ímpetu de la població. Ara, un any després, el 16 d’octubre ens va caure la llàgrima a molts i a moltes en recordar què s’ha fet amb aquests dos líders civils, els quals, justament, havien tingut un comportament cívic en la causa de què se’ls acusa. Però és que no cal que hi hagi una causa, ni justa ni injusta, l’empresonament ha estat unilateral, no cal discutir ni defectes de forma ni raons, estan a la garjola per decret.

Repeteixo, la remembrança del fet que els han pres un any, que els han apartat dels seus, que els ha impossibilitat realitzar la seua tasca al davant de llurs organitzacions respectives, produeix gran tristesa, També indignació, però els Jordis ens demanen que no tinguem odi, que oblidem, que tirem endavant, que persistim, en un seguit de missatges que els honora com a persones i com a activistes socials.

El 16 d’octubre ens van prendre una mica de llibertat a tots plegats. Ens van tocar fort! Després vindrien un munt d’empresonaments més (en parlar col·loquial, entre amics i amigues, jo parlo obertament de segrestaments legals!!!). Hem vist que han posat a la presó homes prens de raó!!!, poetitzava Raimon en època dictatorial, mentre entonava el seu: No, diguem no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món. Doncs, malauradament han posat sota reixes homes carregats d’estima per la terra i gent de pau, l’únic delicte dels quals és haver-se mantingut fidels a uns ideals.

Per a vergonya de tots, podem comprovar dia sí dia també el somriure dels diputats i de les diputades del partit creat a base de manifests contra la llengua catalana, quan surt el cas dels presos polítics. Malgrat considerar-me a les antípodes polítiques llurs, no em pot entrar mai al cap que hi hagi ningú que pugui gaudir que s’hagi robat un any a tantes persones. Personalment, no defensaria mai cap accció política repressiva contra adversaris ideològics, ells i elles riuen i somriuen! Tanmateix, hem vist com regidors del psoe regional van fer votacions contràries a les mocions presentades en alguns ajuntaments catalans en què es demanava el trasllat dels presos polítics i de les preses polítiques a Catalunya. Com es pot digerir aquesta manca d’humanitat? I estem parlant de poblacions com Tortosa, entre algunes altres. L’odi no pot ser mai eina d’acció política. Acusen de radicalitat l’independentisme quan alguns regidors fan una aposta amb tocs d’alta inhumanitat. El factor humà també compta quan es tracta de discrepàncies polítiques. Vergonya, cavallers i dames, vergonya!

L’1 d’octubre va ser la victòria de bona part del poble català, el 16 d’octubre la victòria dels partits del número (el tripartit PP-PSOE i els contraris a la llengua i la cultura nostrada), d’aquells que varen voler acabar amb l’autogovern català mitjançant un decret.

Jordis, us estimem, us volem lliures. No hi ha dret que us toqui passar per aquest tràngol per haver defensar els vostres ideals, que també són els de bona part dels catalans i de les catalanes. Llibertat presos i preses polítics i polítiques!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!