Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

24 de setembre de 2018
0 comentaris

L’1 d’octubre, la segona diada

L’1 d’octubre de 2017 és, indubtablement, el dia més important de la història contemporània de Catalunya. Durant els jorns anteriors havíem viscut grans emocions que mai no podrem oblidar, al costat de les enormes incerteses que ens envoltaven. Teníem al davant un repte autènticament vital, que una part majoritària d’un poble volia portar a terme per tal de canviar l’estructura política de l’estat. I l’havíem d’aconseguir d’una manera democràtica  que comptés  amb una altíssima participació ciutadana. Havíem superat nervis i pors; havíem aguantat tota mena d’insults, menyspreus, ridiculitzacions i amenaces per part de tot l’entramat corrossiu unionista. Tanmateix, la fita del referèndum havia arribat i ja era una realitat.

Eren poc més de les 6 de la matinada i les principals places i carrers de totes les poblacions del país es trobaven a vessar de gent, que portava pintat a la cara el color de la il·lusió, el somriure de l’anhel i l’estima, les  ganes de fer història veritablement. En un tres i no-res tot va esdevenir  una festa col·lectiva. Val a dir que regnava la  incertesa, no teníem por. Sabíem que l’estat tenia mecanismes per trencar tota la voluntat ciutadana, però la il·lusió trencava totes les pors. Els termos de cafès, les pastes casolanes adobaven els somriures, que donaven cabuda a profundes xerrades sobre el futur lliure que anhelem molts. I a defensar el col·legi electoral, a exercir el nostre dret de ciutadans. El nostre vot era el nostre tresor.

D’aquest dia inoblidable faig la remembrança molt especialment de les complicitats: la il·lusió compartida, la defensa de la catalanitat i l’estima per una terra i per uns ideals democràtics. Al col·legi electoral de Campredó varen fer acte de presència els oficials de la nostra policia, els mossos d’esquadra. Ens varen fer saber amb professionalitat que havien vingut per fer imperar la llei. No pogueren impedir, però, els moviments pacífics ciutadans. L’urna va entrar pel lloc des d’on havia d’entrar, i vam exercir els nostre dret amb el màxim interès, conscients d’allò que realitzàvem. La participació va ser altísssima, gent de totes les edats que no es va deixar atemorir per amenaces inertes. Com en tots els pobles les anècdotes del dia omplirien tot un llibre, les quals ens emocionarien a tots i a totes.

A l’hora de dinar, com no podia ser d’altra manera, la germanor que imperava va propiciar un d’aquells moments màgics. Vàrem improvitzar una paella col·lectiva, que va ser finançada per tots i cadascun dels participants gustosament, cuinada voluntàriament per alguns, amb mil gustos que varen propiciar mil coverses. Tinc memòria viva del moment, de les complicitats existents amb persones d’edats diverses a les quals ens unia un ideal comú magnífic.

La tarda va transcorre amb el nerviosisme propi que ens havia causat les terribles imatges de la televisió, amb les agressions inhumanes i “legals” dels piolins a la Ràpita i a Roquetes.  Ens preguntàvem si vindrien. Personalment vaig fer guàrdia en un indret en particular durant hores per avisar els companys cas que rebéssim la cruel visita dels uniformats de la llei. I finalment, el recompte. Vàrem palpar la magnífica participació que donava validesa a allò que havíem realitzat conjuntament. L’1 d’octubre era de tots!

A la televisió  parlaven de violència, d’agressions contra la ciutadania, de porres i caps badats per part dels empleats de l’estat. Els tres partits de l’unionisme nacionalista espanyol defensaven la sang vessada. Aquest tripartit no se n’havia sortit, però. Senyors del psoe, del pp i del grup anticatalà,  res no va tenir importància davant de la grandesa del que va succeir. Vam fer un referèndum massiu i vam saltar-nos el vostre setge. L’important del dia va ser la resposta ciutadana, no les porres de la llei. Cal tenir-ho clar, el poble va romandre dempeus.

D’immediat, un seguit de gent de lletra i cultura ebrenca vàrem reaccionar contra les agressions, i d’aquí varen sorgir recitals poètics i el llibre Versos contra la violència. La nostra arma, la poesia. Aquí estan els meus versos per honorar el poble va fer història;

Sense peresa, ben d’hora!/ No ens envaïa cap por,/ més bé l’ànima encesa,/ -d’il•lusió, cordura i germanor-:/ portàvem el vot al cor!/ A la butxaca, mig amagada/una papereta titllada de crim.
Il•legal per llei del patró colonial,/ accelerava l’anhel de ser lliures/ amb el somriure colossal de la il•lusió./Envoltats de gent amb sentiment,/ les urnes s’apropaven pel darrera,/benvingut sigui el sufragi universal!/ Nostres drets de ciutadans/ no els trepitja cap barrera!/Les porres dels grisos d’abans,
-despietats, amb fam de sang-,/equiparen bíblia amb constitució:/els caps badats, la sang al rostre,/ uniformats sense cap humanitat./El nostre ànim no romangué capcot!)Votàrem amb força i emoció!/Nosaltres, ciutadans lliures,/el nostre viure trenca cadenes,/ el nostre somni esdevé realitat./ Per la terra, la gent, la digna parla…/ anhels del nou país que ens espera./ La força bruta és tan sols una quimera!/Nostra arma és el somriure,/Nostra identitat, cultura i pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!