Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

10 de juliol de 2018
0 comentaris

Per una suite algueresa (2)

Dara banda da punent hi ha una terra llunya llunya, és la nostra Catarunya, beglia, forta e ranaixent… Aquests formidables versos de Ramon Clavellet, pseudònim d’Antoni Ciuffo, poeta de la segona renaixença algueresa de principis de segle XX, em transporten per la Barçaruneta amb tota mena de sensacions. La figura de Clavellet m’ha apassionat  a partir de la lectura del seu famós Himne alguerès, que em va captivar d’allò més, quan era un estudiant de darrer any de batxillerat el 1985 a l’institut de Tortosa. Vaig llegir atentament l’apunt biogràfic que va publicar Mn. Antoni Nughes en qualche número de la desapareguda revista L’Alguer, que vaig adquirir durant la meua darrera visita a la ciutat l’any 2008. Avui l’he pogut homenatjar amb l’enregistrament d’un vídeo on he pogut recitar tres dels seus poemes emblemàtics, entre els quals Sem vius. L’hem fet davant del monument a la unitat de la llengua, que pretén agermanar els parlants d’aquesta llengua nostra que extén el seu accent des de les Corberes al Segura, i del Cinca “amb la barca del temps, amb el vent de llevant” a l’Alguer, el país català de Sardenya.

Posteriorment, també he fet l’enregistrament d’altres recitacions d’altres poetes que admiro moltíssim. A la plaça Francesc Manunta, sota una imponent olivera, i amb terraces plenes de turistes que gaudien de la rica gastronomia local, he recitat uns quants poemes de l’admirat eclesiàstic-poeta. La seua poesia transmet tota mena d’humanitat. És el crit per una societat nova, on no tenen cabuda les classes socials, on la pobresa s’ha d’erradicar. Càntics molt humans a la llengua de la terreta, la dels pares i dels avis, la que es mamà al pit de la mare. Mn. Manunta va deixar petjada tant en l’àmbit religiós com en el conreu poètic. La seua humanitat el va portar a l’altre costat de l’Atlàntic. Els seus càntics al Brasil i a l’Amazònia són commovedors, alhora que la seua defensa intrínseca de la parla algueresa el situen com a un dels grans literats de la centúria passada aquí a la Barçaruneta.

El darrer you tube que enregistràrem homenatjava tres poetes també dels grans d’aquesta ciutat; Carmen Dore, Pascual Scanu i Rafael Sari. Va ser davant una idíl·lica imatge de la marina algueresa. Els càntics a la “suitat mia”, l’únic indret que poden considerar com a casa seua col·lectiva, mostren un amor a la Barçaruneta immens i una implicació memorable en el seu teixit cultural. Dore era l’arxiver de l’Alguer i membre com Ciuffo del grup de la Palmavera, la trajectòria dels membres del qual m’ha interessat força. Els cosins lingüistes Joan Palomba i Joan Pais van redactar dos gramàtiques de l’alguerès en un moment d’efervescència lingüística de la nostra llengua arreu dels Països Catalans. Justament, caminant pels carrers de la ciutat em reconegué i em saludà Gavino Balata, besnét de Palomba, i persona orgullosa del llegat del seu avantpassat.

Scanu és un dels grans estudiosos de l’alguerès, cosa que ha portat a donar el seu nom a l’escola d’alguerès actual. Durant una visita a la fira del llibre i l’autor ebrencs de Móra d’Ebre em va venir a conèixer Eduard Sánchez, el carter de la Ràpita, per regalar-me un llibre de poemes d’Scanu publicat a Tarragona als anys setanta, sabedor de la meua passió per l’Alguer. Un d’aquells moments màgics personalment! Va venir a Tortosa el 1972 convidat per Òmnium cultural i va composar una bella poesia dedicada a la ciutat.

Pubilla catalana, endaurada,/ Tortosa es distén, ben assentada/ en la plana de l’Ebre
rigullosa,/ entre jardins de riques oliveres./ Serva rastres d’història mil·lenària/ amb riquesa que puja cada dia,/ per conservar la dignitat d’un poble/ que va guanyant noblesa i gallardia./ Temple sacral que crema fervorós/ per la Cinta sagrada de Maria,/ amb una fe que s’apaga mai/ i que lliga les ànimes devotes./ Estrella de l’Ebre encantadora,/ llum esplendent d’un gran miratge immens/ per tu, Tortosa, i pels teus fills fidels.,/ sigui aquest cant d’amor i simpatia/ d’un fill d’Itàlia de parla catalana.

La passejada de la vesprada i la nocturna al voltant de les muralles em van permetre anar recitant versos d’aquests poetes i d’altres sobre l’entramat emmurallat. I em vingueren al cap poemes dels grans Rafael Catardi, Bal·lero di Càndia, Antoni Canu i  Rafael Garia, Versos que retraten una ciutat catalana en una illa sarda, que és tot un emblema per a la catalanitat. Un bon mos en un bon restaurant amb menjar de la terra era el colofó final a una jornada altament poètica i emotiva. La colgada de sol imponent va posar el roig a l’horitzó i donava una imatge d’encant, com d’encant és la marina algueresa i tota la ciutat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!