Temps de referèndum

The New York Times denunciava la intransigència del govern espanyol pel fet de no deixar votar la ciutadania de Catalunya en un article publicat en la simbòlica data de sant Joan el passat 24 de juny, diada nacional dels Països Catalans, la qual és ben present en la mítica de la catalanitat sota la lluminositat omnipresent del foc purificador que baixa del Canigó. Durant el vespre de la revetlla la gent de l’Òmnium ilercavó justament havia portat amb tota la il·lusió  aquesta flama, que simbolitza l’anhel de llibertat del poble català, a moltes poblacions de la riba final de l’Ebre, que la va rebre amb les habituals ganes de festa però també de reivindicació perenne. El missatge d’enguany és unànime: la defensa acèrrima del dret de la ciutadania a opinar desacomplexadament sobre el nostre futur col·lectiu. El referèndum s’ha de celebrar, senzillament perquè és l’eix essencial que cohesiona el govern català democràticament elegit, i perquè és la conseqüència lògica d’anys de revolta contra un poder polític espanyol que no ha entès que el poble català s’ha posat dempeus i ja no accepta la submissió perpètua, dit en altres paraules: l’agenollament de les renúncies a canvi de quatre rals (que acaben en mans de quatre, per cert). Estem davant d’un moment transcendental per al país, el to be or not to be. Han estat anys de mobilitzacions massives extraordinàries, de consolidació d’un teixit associatiu ciutadà que ha aixecat la veu i s’ha rebotat contra un poder espanyol i  espanyolista que bona part de la ciutadania catalana considera aliè, ja no hi ha possible marxa enrere. L’anomenada desafecció amb Espanya, tal com la descrivia l’expresident José Montilla, ja és una realitat consolidada, que l’estat s’ha guanyat a consciència fruit de la seua ideosincràsia. Les reflexions del pensador Ortega y Gasset ressonen arreu i són l’espill de la realitat que ens ha acompanyat les darreres tres centúries: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral.

L’1 d’octubre es posaran les urnes a tots els nostres pobles i totes les nostres ciutats, les quals esdevindran novament el símbol de la democràcia. El govern espanyol i els partits de l’unionisme repeteixen pel davant i pel darrera que el referèndum és il·legal i que no se celebrarà. Molts alcaldes del psoe treuen pit dient que col·laborana a impedir que votem, fet que no deixa de causar molta tristesa provenint de gent d’un partit que se suposa que ha lluitat per la democràcia durant tant de temps. I ens diran justament que no accepten lliçons de democràcia i apel·laran sorprenentment a la seua història. Trist, molt trist. L’argument és únic: No perquè no. Senzillament, una resposta pobra, i malgrat que esperada, decebedora i alliçonadora a la vegada. No faré una argumentació infantil dient que esperava que els partits espanyols tinguessin una actitud diferent. Les formacions que se situen ideològicament a la dreta repeteixen com un papagai el fet de la sobirania de tot el poble espanyol. La indisoluble unitat d’Espanya esdevé espill de la una, grande y libre, que ha situat el psoe i el pp al mateix vaixell,  s’allunyen totalment dels grans partits britànics que democràticament varen ser partícipis d’un referèndum a Escòcia amb l’acceptació total dels seus resultats. De fet, el pes demogràfic d’Anglaterra hauria estat demogràficament proporcional al de l’Espanya de mentalitat castellana en relació a Catalunya. Anglaterra no va votar, òbviament.

Malgrat tota la incomprensió política espanyola, i les dures campanyes fora d’òrbita de les influents empreses periodístiques espanyoles, al mateix nivell les suposadament d’esquerra que les de dreta,  el referèndum és la màxima expressió de llibertat i democràcia. Aquests darrers anys la ciutadania catalana ha donat grans lliçons de civisme en la defensa de la catalanitat. Ha estat exemplar tot l’entramat que s’ha creat a redós. Ens hem anat tirant pedres a la nostra teulada a causa de les típiques trifulques entre partits polítics independentistes, moltes de les quals s’haurien pogut evitar, però la determinació ha estat extraordinària i ha esdevingut un cas únic a Europa i al món: enlloc hi ha hagut una revolta ciutadana tan exemplar, ja podem analitzar processos independentistes d’arreu del planeta i no trobarem un cas tan il·lusionant i participatiu com el de Catalunya.

El 4 de juliol el president Carles Puigdemont ens explicarà amb detall tot el procés de votació. L’escoltarem atentament i ens posarem al servei del govern, que és el mateix que al del poble català. Vindran de nou desqual·lificacions, els hereus del cop d’estat sanguinari de 1936 i dels promotors del de 1981, faran ús del mot cop d’estat, cridaran a la no participació i a negar els drets ciutadans. Malauradament, no hi haurà veus espanyoles en suport al referèndum. Causa francament tristesa, però la determinació és gran i res no ens podrà aturar. Aquest és el missatge!

El referendum és tant per als independentistes, per als que vivim la catalanitat intensament, com per als que no veuen adient que ens situem al nivell de totes les nacions lliures del món. Els votants del No són part activa i necessària de l’exercisi democràtic que és votar. Al segle XXI, no és lícit el fet de privar el ciutadà del  dret a parlar. L’estat espanyol no té el dret de poder posar cadenes a la nostra veu.

Tot està per fer i tot és possible, cantava el poeta, en un dels versos més esplèndids de la nostra poètica. Tota política que no et facis, te la faran per tu, ens alliçonava un dels pares de la catalanitat, Joan Fuster, fill de Sueca i pensador de la catalanitat. El referèndum és el dret de tots els catalans i de totes les catalanes. Votarem, seria un fracàs col·lectiu no fer-ho. Votarem, perquè seria il·lògic que se’ns prohibís. I votarem tots i totes amb pensaments diversos. Votant, guanyarem totes i tots.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*