Poema a la torre i al Matarranya

LA TORRE NOSTRADA
En eixa torre de la història
– baluard de temps pretèrits –
ressonen músiques gregorianes.
La creu roja al pit/ túnica alba i alta llança,
la fe en tot moment present.
Les cadenes aturen els vaixells
enllacen la guaita del flumen
amb més cabal d’aquestes contrades.
Senyals de fum anuncien instants
sagnants, amb intrusos alterant la pau.
En eixa torre, la memòria
remembra proeses i afanys.

AL MATARRANYA
Bufa el cerç sense aturada i refresca l’aire,
enlaira ben alta l’aigua freda que baixa
de la muntanya en un jorn gris de maig.
Parla el Matarranya eixa llengua ufana,
que usava per escrit Desideri, també Moncada,
la del llaurador que labora amb ganes la terra.
Un imponent castell milenari controla
la vall d’una contrada aspra que ha de lluitar
per salvaguardar la paraula de casa.
Un aire llibresc sovint ens retorna
il·lusions de temps medievals i reviu
el caliu de la parla escrita del segle daurat.
Alguns homenots naveguen corrent amunt,
per llaurar la terra amb lletra nostrada,
allunyada de lapaos i altres gripaus nocius.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*